Apuntando
Apuntando

No s'ha especificat cap font per a aquest text.
Si us plau, especifiqueu l'edició de què es tracta, detallant autor, any i editorial, si s'escau, a la pàgina de discussió o a peu de pàgina.
Segons [1], «Lluny de la terra (Ay baylets que jugueu ara - no jugueu, no jugueu pas, etc) porta el número 154 de les composicions rebudes a la secretaria dels Jocs Florals que optaven a I'Englantina (...)». D'on s'ha copiat aquesta poesia i de qui és?-Aleator 16:30, 17 abr 2023 (CEST)


Lluny+de+la+terra
Anicet de Pagès

LLUNY DE LA TERRA


              I

Catalans foren mos avis,
mos pares son catalans,
de Catalunya es la noya
a qui porto voluntat,
que si no fos catalana
no li'n portaria pas.
Vaig veure la llum del dia
sota'ls pichs del Montserrat,
y allí en ma pobra cabanya
y a l'escalfor de ma llar
passava ma jovenesa
ab l'axada y lo magall,
totxes eynes benvolgudes
companyones de la pau
que si be plorar me feyan
no me feyan suar may.
Un diumenge (¡ay, pel pobre
tots son dies de treball!)
a casa del senyor batlle
l'agutzil me va cridar.
Lo rey hi feya una rifa,
rifa d'homes, jòch de sanch,
en que sempre hi pert lo poble
y'l rey s'endú sempre'l guany.
Quan exí de la batllía
ja no era home, era un esclau:
mala sòrt me condempnava
a servir al rey tres anys.
Fadrinets y fadrinetes,
ja podeu anar cantant
que no hi hà vida tan trista
com la vida del soldat.

              
              II

Un matí s'ohí a la plassa
lo redoble d'un tabal:
mos germanets la finestra
obriren de bat a bat
y vegeren tots joyosos
lo carrer plè de soldats.
En un recó de la cuyna,
sens volguerse aconsolar
la pobra de la velleta
plorava morta d'esglay.
— ¡Ay, fill meu de mes entranyes,
que ja't venen a buscar!
— ¡No ploreu, nó, mare meva,
que ja tornaré aviat. —
Me donà uns escapularis
y'm digué: — Sias cristià:
demunt del cor pòrtals sempre,
y ells te lliurin de tot mal. —
Lo pare's desfé la faxa,
y del plech més amagat
ne va treure un parell d'unses
y me les posà a la mà,
y ab veu tota tremolosa
mormolà: — ¡Sías honrat! —
Ja a la plassa de la vila
m'esperavan mos companys,
y'ns feren posar de rengle
per durnos cap a ciutat
com si liuguessen a fira
aviràm ò bestiar.
De tan tristos com nos veyan
tothom nos girava'l cap:
més qu'a servf'al rey, semblava
que'ns portavan a penjar.
Fadrinets y fadrinetes,
ja podeu anar cantant
que no hi hà vida tan trista
com la vida del soldat.


              III

A la sortida del poble
m'esperava tot plorant:
may l'he vista tan bonica,
ni l'he estimada tant may.
No'ns diguerem cap paraula,
ni'ns gosarem a mirar:
l'adeu crudel que'ns donguerem
fou una estreta de mans.
Y mentres jo foll corria
per atrapar als companys,
ella se'n tornava al poble
tot girantse a cada pas,
tot axugantse les llàgrimes
ab los plechs del devantal.
L'he dexada poncelleta,
¡qui sab qui la cullirà!
Potser lo que jo sembrava
ho vindrà un altre a segar.
Fadrinets y fadrinetes,
ja podeu anar cantant
que no hi hà vida tan trista
com la vida del soldat.


              IV

N'he passat dues anyades
y un'altra'n tinch de passar,
sempre ab la motxilla a sobre,
sempre ab lo fusell al bras.
Catalunya, Catalunya,
¡que temps que't tinch d'anyorar!
Allí tothom me volia
y assí ni'm conexen pas;
allí ohía caramelles
y assí renechs y tabals;
allí en lo camp de mos avis
segava mon blat en pau,
y ¡ay Deu meu! sense rancúnia
assí tinch de vessar sanch,
sanch ignocenta, sanch d'homes
que may me feren cap dany.
Vents flayrosos de ma terra,
mon derrer prech escoltàu:
quan sobre exos camps de lluyta
la mort m'hi vinga a cercar,
abans de ferme la caxa
ò de tirarme a un barranch,
portèumen una miqueta
del ayre del Montserrat
ab llàgrimes de mos pares
y ab guspires de ma llar
y ab cansons de ma promesa
y ab besos de mos germans,
y llavores, vents flayrosos,
anèuli al rey a comptar
que l'ayre sant de la patria
a un mort ha ressucitat.
Fadrinets y fadrinetes,
ja podeu anar cantant
que no hi hà vida tan trista
com la vida del soldat.