Llibret de versos/Lo rosari de la Viuda

LO ROSARI DE LA VIUDA.

————

E

S la Nit de Difunts, freda y trista.

Dorm lo Mas entre 'ls roures del bosch.
Está tot quant alcansa la vista
En la terra y el cel, negre y fosch.
Allá dins, á la llum tremolosa
Del vell tronch, que flameja en la llar,
Se congrega, callada y paurosa,
L.a familia del mort á resar.
Acarona la mare endolada
En sos brassos l' infant mes petit;
Altres dos, completant la niuhada.
De sos peus y sa falda fan llit.
La germana major á la mare
Mira, y besa, y esclata en un plor;
Los germans creixcudets, de son pare
S' enrecorden, y al punt li fan cor.
Los pastors, los servents de la casa,
Cors de ferro enjamay conmoguts,

Contemplant dolorits lo que passa,
S' agenollen pensívols y muts.
Alsa l' avi, vellet centenari,
Per senyarse, la má, feta un gel;
Y comensa la Viuda el Rosari:
"¡Pare nostre, que estás en lo cel!„

"¡Pare nostre!„ son llabi sospira,
Y afanyós de son mal l' esperit,
Li presenta, hon los tèrbols ulls gira,
Renovats los torments que ha sufrit.
Veu—y encara la imatge la espanta—
Tota plena la cambra de llums;
Y el Vicari, en la má la hóstia santa,
Entre prechs y clarors y perfums;
Y el malalt, que la fe transfigura,
Rodejat d' esplendor celestial;
Y ab la destra, que estén, aspra y dura,
Benehint á la esposa lleyal.
Veu demprés que tots ploren y resen;
Y el cadavre, en lo mitj, cego y sort;
Y el fills créduls, que besen y besen
La má freda del pare ya mort!
Veu la casa nupcial trista y muda;
Lo pou sech; lo celler y el trull vuits;
Veu la ovella, que corre perduda:
Veu los bous, del aladre esjunyits.
Veu penjada del mur la corbella;
Groguinós lo mallol, herm lo prat;
Veu parents y vehins, que ab sa rella
Van reduint la paterna heretat.
Veu trucar la miséria á la porta;
Veu la fam, que á les mares fa por;

Veu, rendida, esglayada, mitj-morta,
Que 'l pá acapten los fills de son cor!
Les entranyes la febre li crema;
Son pit omplin glopades de fel,
Y prorromp en l' angúnia suprema:
"¡Pare nostre, que estás en lo cel!,,

Y de sopte, com llum que més negres
Fa els horrors de la fosca y la nit,
De sa vida los díes alegres
Veu brillar en son seny afligit.
¡Clara font, ahon, ayrosa donzella.
Ella anava, corrent y cantant,
Y allí, omplint la gentil canterella,
L' esperava, de goig tremolant!
¡Balls joyosos en mitj de la plasa !
¡Nit de alvades, de música y trons!
¡Llarch noviatge á la porta de casa!
¡Boda plena de fe y de ilusions!
¡Alta pinta daurada! ¡Arracades
De esmeraldes! ¡Agulles de argent!
¡Sabatetes de seda escotades!
¡Gipó just! ¡Mocador transparent!
¡Mas alegre, que riu y blanqueja
Pera rebre á la nóvia triomfal!
¡Blau esbart de coloms, que aleteja
Jubilós sobre l' ample portal!
¡Valls cobertes de pámpols y espigues!
¡Arbres verts á lo llarch dels camins!
¡Blanchs ramats de les aspres garrigues,
Que sestejen á l' ombra dels pins!
¡Hort ombriu, que Maig ompli de roses!
¡Cambra oberta al primer raig del sol,

<poem>Hon, tot ple d' esperances ditjoses.

Junt al llit, ya s' agrunsa el bressol! Sobre tota eixa ditja passada Estén ara la Mort negre vel: Y en plors tendres la viuda esplayada, "¡Pare, crida, que estás en lo cel!„

"Tu donares, ¡oh Pare! als meus díes Benhaurances que no mereixquí; No vull altres plahers ni alegríes; No 't demane ya res pera mí. A ta santa clemencia me ampare, Resignada á ma mísera sort: No te crida la viuda: ¡es la mare! Busca auxili; no oblit, ni conhort. ¡Per lo plor d' estos hórfens, que escalda Nit y dia mon cor maternal! ¡Per aquest angelet, que en ma falda Riu encara ignorant de son mal! ¡Per aquell que en son llit de agonía Els besava la front, ú per ú! ¡Per aquell que sens pena moría Esperant y creënt sempre en tu! Dona pau á mon ánima inqueta; Dónam forsa y vigor sempre viu, Lo vigor que á la pobra oroneta Dones tu per defendre son niu. Veja yo, sempre trista y plorosa, Mos fills creixer, alegres y forts, Com brancada florida y pomposa Que trau sava dels tronchs vells y morts. Y quant mire mon obra cumplida,

Quant la mare de res servirá,<poem>

Pren, en pago de tot, pren ma vida;
No la vull pera mí; prenla ya.„
Aixís, plena de fe y d' esperansa,
Diu la. Mare, sens por ni recel;
Y la santa oració del cor llansa:
"¡Pare nostre, ,que estás en lo cel!,„

"¡Pare nostre!„ ab sa veu farfallosa
Clama l' avi, que 's va ya del mon;
"¡Pare nostre!„ ab sos llabis de rosa,
La donzella infantil li respon.
"¡Pare nostre!„ uns als altres mirantse,
Repetixen en cor els germans;
"¡Pare nostre!„ los ulls aixugantse,
Diuhen jóvens y vells, xichs y grans.
Y quant calla eixe crit de amargura,
S' ou, llunyana, en aquell mateix punt,
Altra veu, que més dolsa y més pura,
"¡Parenostre!„ contesta allá amunt.
Alsa el cap l' afligida matrona;
Ou atenta el dolcíssim concert:
¿Es sa veu, que en lo cel ya ressona?
¿Sa oració, que en els ayres no 's perd?
¿Per qué aixuguen els plors ses palpebres?
<Per qué brilla joyós son front trist?
¿Qué contempla en les fondes tenebres?
Allá dalt, en la fosca, ¿qué ha vist?
¿Veu que baixa un raig pur de la glória?
¿Veu obrirse lo cel lluminós?
¿Veu que gotja la eterna victória,
Complagut aguardantla, l' espós?
Obri el llabi plassent lo mitj-riure,
Y al cel alsa plegades les mans:

Ya li es grat lo patir, dols lo viure;
Ya els camins á sos peus son tots plans.
Resplandix en sos ulls brillant flama,
Y ab paraules de amor y de mel,
Al fillet apretant, crida y clama:
"¡Pare nostre, que estás en lo cel!„