Obre el menú principal


ENDRESSA.
AL SENYOR DON MARIAN AGUILÓ,
en la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.


Volgut amich y sabi mestre:
E
STARÉU ben asentat en vostra cadira de repós, allá en la gran y silenciosa cambra, rublerta de llibres de dalt á baix; estaréu pensíu y capficat, els colses sobre la taula, els ulls en algun paperot groguench y ple de corques, l' esment en coses d' altres segles ó d' altres mons, quant lo porter de la Biblioteca vos portará la correspondencia, y entre un feix de lletres y diaris, aplegará á vostres mans este llibret, tot faixat y sagellat. Es molt posible que, avans de destaparlo, vejáu en la marca del corréu lo nom de Valencia; y estich ben segur que llavors resplendirá en vostre front un raig de llum, com si haguereu sentit l' oreig de les fraures y els tarongers, de les clavellines y les alfábegues de la nostra terra, y que son nom vos portará les dolces remembrances d' un temps de joventut, de entusiasme y poesía. Y quant, desfaixat y ubert lo llibre, lo trovéu tot ple de versos, pobres d' inspiració, pero riquíssims de patri amor, quant llixcáu aquesta endressa, diréu sorprés y complagut—aixís ho espere—: ‟¡Oh! ¡mos inoblidables valencians! ¡Oh, aquell bon xicot! ¡Be han cumplit! ¡Be m' han pagat tot lo que per Valencia he fet!„

Si tan bona acullida logra aquest aplech de versos; si al sortir de la Biblioteca, lo portéu á casa, y allí, en la quietut de la velada, sense nosa 'l llegíu; si algun trosset, que vos parega més tendre y familiar, lo feu escoltar á vostra santa muller y á sa bona germana; si li recitéu algun romans, pera que 'l deprenga, al petit Angélich; y al endemá, lo llibret dins la botxaca, anéu á trovar en la Redacció de La Renaixensa, ó en aquella raconada del café de Pelayo, hon se congrega tots los díes, la entusiasta colla dels poetes y escriptors catalans,—casi tots, tots, vostres deixebles—y els diéu: ‟Un present vos porte de Valencia; prengáu: á mí me l' envíen, pero es perque, enviántmelo á mí, ha cregut l' autor, aquell nostre gran amich d' allá baix, que l' envía á tots„: si aixó feu, Deu vos ho pague, mestre; mon desitj está cumplit y mon deute satisfet.

Mon deute, sí; perque, bona ó dolenta, la inspiració que ha infantat mos versos valencians, la encengué, més que ningun altre, aquell bibliotecari, ensemps lletrat eruditíssim y genial poeta, que aná á Valencia, fa ya prop de trenta anys, y romangué uns quans en la ciutat del Micalet. ¿Vos enrecordéu? Quant la campaneta del Golegi del Patriarca, ab ses badallades tan argentines, tocava l' hora d' eixir del aula, dos estudiantets, separantse del bullanguer estol del seus companys, pujaven corrent la escala de la Biblioteca, com si 'ls mancara 'l temps; entraven, y sens' aturarse en les taules dels lectors, penetraven resolts en lo departament reservat, hon se guarden les joyes bibliográfiques, los eixemplars únichs, los incunables, los códices primorosament illuminats, los pergamins antiquíssims, los manuscrits originals. Allí vos trovaven, sempre estudiant afanyós lo naiximent y la historia gloriosa de la lliteratura valenciana; allí vos trovaven, restablint lo texto alterat d' una esparsa d' Ausias-March, investigant l' orige llegendari de les gestes de Tirant lo Blanch, buscant les costums d' altra etat en les satíriques cudolades de Jaume Roig, ó sa fé vivíssima en les cansons místiques de Corella. Ple 'l cor d' aquella poesía, ¡cóm la derramaveu á doll en l' esperit entusiasta dels dos escolars, més devots de les Muses que de la Instituta y el Digestum! Havía arribat á ells ya 'l ressó de la renaixensa llemosina; havíen llegit ya los primers llibres de versos catalans; havien escoltat ya, en la mateixa Valencia, á aquell precursor que 's nomenava Tomás Villarroya, digne de figurar al costat del gran Aribau, que, fa ya cuaranta anys, cantava versos tendríssims en la oblidada llengua dels seus avis—mes dolsa que la mel; y teníen obert l' esment á aqueixa poesía, tan vella y tan nova tot á l' hora; mes els faltava ouir á un apóstol de aquell evangeli lliterari, un apóstol que inflamara son cor y els fera combregar en la santa comunitat dels trovadors nous.

Eixa missió d' apóstol, ¡quán bé la complireu! Tot un mon, que estava mort y soterrat baix d' aquell muntó de llibres empolsegats, revivía al foch de vostra paraula y s' alsava gloriós y resplendent. Reys guerrejants ó llegisladors, capdills famosos y sabis lletrats, teólechs doctíssims y monjos ascétichs, artistes y poetes, nobles y ciutadans, tota la ilustre nissaga dels nostres antepasats, portant en lo seny la fé viva de Jesuchrist, en lo pit l' amor de la terra, y en los llabis la que apellem dolsament llengua materna, desfilava per davant dels seus ulls, mentres ab ells enrahonaveu, comentant algun passage del códice que tenieu entre mans, repetint algún romans trovat en un racó de les montanyes, ó contantlos aquells viatges que, avans que pensara ningú en crear les societats d' excursionistes, havieu fet, anant á soles y á peu, de poble en poble, regirant papers vells en los arxius abandonats, estudiant los origes y avansaments del art en les esglesies gótiques y romániques, sorprenent les tradicions históriques y la poesía popular en la boca del avia que adorm als petits ab les cansons de 'l antigor. Obrint adés uns grosos cartapacis, tots plens de lletra menuda, els mostraveu los tesors lliteraris, producte d' aquella replega; les relacions interminables de llibres catalans, valencians y mallorquins; lo riquíssim cansoner, ab centenars de cobles y corrandes, oracions y romansos, en los que la poesía popular pren totes les formes y colors; el diccionari en projecte,—¡en projecte llavors y avuy encara!—ab millers de paraules recullides amorosament assí y enllá, per tot arreu, vorá 'l Ter ó vorá 'l Llobregat, en les platges de Mallorca ó en les de Valencia, en los rabals de les viles; en les pagesies dels camps ó en amagades cabanyes de la boscuria; ‟y ¿s' ha de perdre tota esta riquessa? esclamaveu, mitj orgullós y mitj adolorit: ¿s' ha de mensyprear aquest idioma, gloriós en la historia, y que parlen encara algunes millonades d' homens dende 'l Pirineu fins los palmerals d' Elx? ¡Oh, no, no será! Vosaltres, los fills de Valencia, la ciutat del art, la ciutat de la poesía en los antichs Estats de la Corona d' Aragó, vosaltres teniu que marxar al front en la creuhada de la renaixensa.„ Aixís parlaveu, y escalfats tots tres per lo foch d' aquelles paraules, ideaven mil generosos projectes: estampar novament los llibres oblidats, refer les cróniques de Valencia, cantar ses glóries y grandesses , fer coneixer sos tesors artistichs, restaurar el Saber Gay y sos Jochs Florals, y altres moltes coses, de les quals algunes se feren llavors, altres s' han fet demprés, y altres encara s' han de fer, y se farán, Deu ajudant.

Més d' un quart de sigle ha passat: d' aquells dos estudiantets, l' un, Vicent Querol, es avuy ilustre poeta, y honra lo mateix les lletres castellanes que les llemosines. Poch escriu, mes les flors de son enginy son com les d' aquelles rares y novilíssimes plantes que de tart en tart floreixen en los jardins pera sorpendre més al jardiner ab sa belltat meravellosa. L' altre, que no ha pujat tan alt, complix com pot la tasca que 'n aquell temps li senyalareu, y en proba de s' aplicació, li porta al mestre aquest llibret. Dictá sos primers versos l' entusiasme de la joventut; uns altres la reflecxió de la etat madura; li ha posat fi la má tremolosa del desengany adolorit; pero tots ells están inspirats per la mateix idea d' enaltir la Patria valenciana, recordant ses glóries y restablint el conréu lliterari de sa propia llengua.

Pensament es aquest al que no falten contradictors assí mateix, en la terra d' Ausias March, menys aferrada á la seva parla que la vostra Catalunya; dihuen eixos adversaris de la renaixensa qu' es trevall perdut esforsarse en fer reviure una llengua morta; pero als que aixís rahonen, ya 'ls vaig explicar lo meu sentir en questió tan debatuda.

"Llengua morta es la llatina, que no parla avuy ningú, encara que pera certes coses se conserve en los llibres; mes ¡llengua morta la llengua valenciana! Ixcau al carrer, atengau als primers que passen, y sabreu si es llengua morta; aneu de poble en poble per lo nostre Regne de Valencia, y voreu que está tan viva com lo paxarell més cantador. Lo que estava mitj mort, es son conréu lliterari, y assó es lo que renaix, lo mateix assí que 'n Catalunya y Mallorca; y lo mateix que passa en Espanya en lo renaiximent lliterari del llemosí, passa en Fransa, y en Italia, y en Inglaterra, y en altres naciòns molt avansades y cultes, en distintes branques llenguístiques, que 's separen més ó menys de la parla general.

"¿Es assó un mal? No comprench per qué. Crear nous idiomes fora una follía; fora agravar aquella penitencia imposada á la Humanitat soberbiosa en la Torre de Babel; mes, si hiá un poble que manté y parla una llengua propia, que expresa en ella los seus sentiments, que á ella deu ses primeres idees, que en ella té l' orgue més natural de sa inteligencia, ¿per qué oposarse á que 'l conréu d' eixe idioma porte un raig de llum y poesía als que la deprengueren dels llabis maternals? ¿quín dany fa que haja un instrument més en la grandiosa orquesta de les modernes Muses?» [1].

—Fora bo aixó, han replicat alguns, si escriguereu los versos en llengua que tots entengueren, en lo valenciá que ara 's parla; mes ¿de qué aprofiten, sino es pera calfament de cap d' uns quans sabiondos filólechs, eixes poesíes anacróniques, empedrades de paraules extranyes, tretes de llibres que 'l poble no compren?—

Observació es eixa digna de ser atesa y contestada. Teníem, assí en Valencia, una llengua viva y una lliteratura morta; perque, encara que may s' ha deixat d' escriure en valenciá, els populars autors de romansos y coloquis, y els que demprés portaren esta llengua al teatro y al periodisme satírich y festiu, la usaren sens estudi ni poliment algú, corrompuda y rebordonida com la trovaven en los llabis de la gent indocta, y barbarament castellanisada en la ciutat, hon no ha pogut defendres, com en los pobles més retirats, de la invasió del idioma oficial. Una llengua en tal estat es impropia de tota poesía que no siga completament familiar. Hiá que relligar la tradició lliteraria, y assó té dificultats: ¿s' han de adoptar de nou les paraules perdudes y oblidades? ¿S' ha de renunciar, per por á no ser comprés, al nom valenciá propi, quant aquest ha estat sustituit per un altre castellá? ¡Quáns ductes á cada rengló que s' escriu! Hiá un muntó de diccions que s' han perdut en uns punts, y en altres se conserven; que 'ls ciutadans de Valencia ya no empleen, y alguns no les coneixen, y que aixís qui eixim al horta, les trovem vives y significatives. Formar, ab eixos elements, una poesía lliteraria y popular ensemps, que agrade en les Academies y Atheneus, y siga compresa y sentida per la gent que té per llengua seva la valenciana, y que en ella s' ha criat y vol criar á sos fills, no es obra d' un día, pero tampoch tan dificultosa y llarga com “l' obra de la Seu„, si 'm permitiu usar, pera coses valencianes, aquest modisme ben valenciá. Y la proba es lo que en ella s' avansat, dende aquells temps dels que parlavem al comensar este rahonament. Poquíssims erem los qu' escrivíem versos en llengua valenciana culta ó lliteraria, y pochs també los que 'ls llegíen gustosos. Ara, eixa afició está ya popularisada. Valencia té un valent estol de poetes cultivadors de son restaurat idioma, té en lo Rat-Penat un centre entusiaste d' eixe moviment patriótich, y en sos ya famosos y lluidíssims Jochs Florals la proba de que la nova poesía encontra grat ressó en lo públich sentiment.

Pera ajudar á eixa obra de valencianisme, he escrit casi tots los versos d' aquest llibret, y per aixó mateix els estampe. He procurat acostarme al modo usual de parlar tot lo que permitixen, per una banda la propietat y puressa de la llengua, y per altra la elevació del estil poétich. Al repassar algunes de' estes obretes, pera publicaries de nou, les he despullat de diccions arcaiques, que no tots comprenen. Potser ho critiqueu, oh amich y mestre; mes prengau en conte que en Valencia nostra comuna llengua no está tan viva com en Catalunya, y que, encara que no ho logre, desitje qu' entenguen tots aquestes pobres poesíes, ab la esperansa de que avivant la inspiració en lo cor y 'l seny de més dignes deixebles de la Musa llemosina, fassen que renoven ses glóries, vora 'l nostre Túria, trovadors més benhaurats.


Teodor Llorente.



En Valencia, á 13 de Abril, dia de Sant Vicent Ferrer, 1885.



  1. Discurs de apertura de la societat del Rat-Penat, en l' any 1879.