Llegendes de l'altra vida/Visió de Trictelm

III

VISIÓ DE TRICTELM

ÇO QUE RECOMPTA LO HOM

QUE TORNA DE MORT A VIDA

N los entichs temps vn miracle digne de memoria, semblants dels antichs, [e] en Bratanya fo feyt; e a excitacio e a desperaments dels viuents de la mort de la anima [contauen]: .I. hom vna veguada fo mort e resucita de mort a vida, e moltes coses que vistes auia dix e compta, de les quals hordone que aci alcunes coses breument hinc posas e hinc escriuis.

Ere donchs vn prohom en la regio de Nordanim que es appellade Michinin, lo qual prohom auia nom Trictelm; lo qual, ab tot son alberch, menaue vida religiosa. E com fos tocat per malaltia de son cors, e aquela malaltia per tots dies li cregues, vench a la derrera hora de la mort, e en la primera hora de la nuyt mori. Mas al mati segent, *[f. 49 v] com lo dia declaras, torna viu, e molt reebeament el sasigue el lit. E aquells qui lo seu cors vetlauen, ferits per massa gran pahor, fugiren; mas la muller daquell, que amaue aquel mes que los altres, jassia que ab massa gran reguart e ab gran paor, romas sola. E aquel consolauela e comfortauella, e dix li: « No agues paor, que verdederament jo so tornat de mort a vida, e es me donada licencia altra veguada de viure entre los homens; no, empero, en aquella guisa que debans se estat, ne ab aytal vida, mas ab forts desemblants feyts deyg viure. » E tantost leuas de qui, e anassen a lesglea, e entro en lo mig dia aqui en oracio estech. E tantost tot quant auia ne possey parti en tres parts, de les quals la vna dona a la muller, e laltra a sos fills, e la terça a sos obs sen retench; mas tan tost a pobres la dona e la parti. E no apres de molt, absolt de les ansies e de les cures del segle, al monestir de Maxilros, lo qual en major part es auironat e clos per vn fluui qui a nom Tuidi, sen vench; e apres corona, e entra en vna case de secreta que labat li asigna. Entro al dia de sa mort, ab entesa pensa e ab contriccio de cor, estech; e gomenga ploraue, axi que la sua vida tan aspra e tan estreta que fahie dehie, e comptaue moltes coses esquiuadores ho desiyades, jassia que la lengua calas: vol dir que, jas fos que ab la lengua nou digues, per la vida que fahie tan aspra ho podia hom conexer. E comptaue, donchs, en aquesta manera ço que havia vist:

Vn jouençel fort clar per cara e per [per] vestiment qui menaue mi, e abdos anauem e calauem, enves sol ixent. E com axi anassem, vingue [.j.ª] val que ere massa ampla e massa pregona *[f. 50] sens fi, la qual auia, de la part dreta e de la part esquerre, tro al mig loch de la val, aquesta masquinea: car la vna part ere de flames bulents, e laltra de pedra rebea e de fret de neu, que no ere gens menor en pene. Mas cascuna part ere plena, entro al mig loch de la val, danimes de peccadors, les quals eren aqui cabuçades per abriuament dunes e daltres. Com, donchs, la força de la feruor e cremor massa gran no poguessen soferre, saltauen les mesquines en mig del fret no huyat; e com aqui repos trobar no poguesen, saltauen altra veguada en mig de les flames qui apaguar nos podien; e com les malauirades en aquesta trebucaça e esquiuança longuament e amplament, segons que jo podia guardar, sens tot repos per multitut sens comte despirits leygs fossen turmentades, pensem que, per auentura, [que] aquest loch ere infern, dels turments del qual moltes veguades auia hoit parlar en les escriptures. E respos me lo meu guiador, quim anaue denant, e dix : «No hagues sospita que aquest loch sie en imfern, car aquest [no] es imfern lo qual tu te cugues. »

E com daquella vista tan espaordida poc a poc me tragues, em menas en pus pregon loch, viu soptosament denant nos los lochs que començaren a escureir, e tots complir de tenebres; [en] les quals tenebres, com hi entrassen[-m], en tant foren espesses per caliya e per obra descuredat, que res no pogui veure entre aquelles soles tenebres, si no tan solament la bellea daquell qui[m] menaue, e la vestidura daquell, qui blanqueiyaue axi com a neu. E com anassen[-m] sots aquella nuyt descuredats, veus que soptosament aparagueren dena[n]t nos sperits malignes, qui eren negres e peloses; e los vns axi com a leons rugien e fremien, e los altres axi com a orses, e los altres escumauen *[f. 50 v] axi com a cors [tors] no domdats; e puyauen axi com dun gran paho [pou] e altra veguada cahien en aquel paou matex. En lo qual loch com fos amenat, lo guiador meu desparech, e mi tot sols en mig de les tenebres e de la visio esquiuadora jaqui. En lo qual loch auia muntanyes de fochs, les quals puyauen tan alt que no ho podia aestimar, e puys tornauen a aual, entro a la pregonea de imfern; les quals muntanyes de foch plenes eren danimes de tots los homens peccadors, les quals, a semblança de bolbes qui puyen ab [lo] fum, ara en alt puyauen, e ara, com les flames del foch los falie, cahien en lo pregon loch. Mas encara pudor sens tota temperacio e sens tot cesament ab aquelles vapors exie, e[n] tots aquells lochs de tenebres complie de pudor. E com aqui longament tremolos e espaordit hagues estat, e no sabia que serie feyt de mi, [a]axi com aquell qui no ere cert que faes, ne hon anas, ne quenya fi ab mi trobarie, hoy soptosament e rebea detras la mia esquena senig e brogit de molt cruel plor, dels turments de tots los peccadors e dels escarns dels dimonis. E jo tremolaua per paor, e quaix que an vençuts enemichs, saltauen ab escarns e ab rialles. E veus que aquest brugit fo ja pus clar, e uench tro a mi; e viu compaya de dimonis malignes que tres animes domens cabuçauen e turmentauen, les quals plorauen, e la companya aquella dels dimonis alegraues molt, e ab escarns tiraçauen aquelles animes per mig de queies flames e de queies tenebres, dels quals homens, segons que jo pogui conexer, la .j. era coronat axi com a clergue, laltre ere lech, e laltre ere fembre; e aquels necligens esperits tiraçauen los, e tirauen los, e aualaren en mig de [f. 51] les flames del foch ardent, los peus amunt e los caps a auall; e com pus pregon entrauen, los plors dels mesquins e les riales dels demonis departir ne conexer no podia clarament la vn del altre. E com aquell sonig encara en les mies oreylles hagues, entretant puyaren molts dels espirits e escurs e malignes daquell habis e pregonea, axi com dun paou, ab grans flames; e correns ensemps auironaren me tot en torn. E auien los vuylls flameyants e cremants de flames de foch, e per les oreylles e per los nars gitauen foch pudent; tenien tenales e tesores de fferre en les mans, e meneçauen quem pendrien ab aquelles, mas tant no fahien que men poguessen estrenyer, e esters en aquesta guisa maseyauen despaordir. Mas, com jo me vees enclors de totes parts per los enemichs e per ceguetat de tenebres, e los vulls giras ça e la, si dalguna part per auentura me vingues ajuda ab la qual me pogues ajudar e saluar, aparech de tras per la carrera que ere vengut vna resplendor, axi com destella resplandent entre escuredats; la qual resplandor, poc a poch crexen e cuytan ues mi, com a mi se prohimas aquella resplandor, escampats foren e fogiren les espirits fexuchs e enveyoses qui mi volien turmentar ab aquelles tenales e tessores. Mas aquell qui venie ab aquella resplendor quils encalçaue era aquel meu guiador, qui debans auia mi aqui amenat; e giras a la part, e ves la part dorient me comença a menar, *[f. 51 v] e, apres dun poch, franch e quiti de les tenebres e exit dequelles, en bon aer de clara lum me amena.

E com mi ab lum clare e vberta me menas, viu denant los vuylls .j. mur molt gran, del qual ne la longuea ne lamplea no parie que haguessen fi ne terme. E jo comencem a meraueyllar en qual manera o a qual [a aquel] mur nos acosteriem, car en aquell en negun loch porta ne finestra no vehie; mas, com vinguessem al mur, nom se com ne en qual manera, tant tost fom leuats en la sobiranea daquell. E veus que aqui .j. camp auia fort ample e fort alegre, de tanta flayror e bona odor, de mareuayloses coses e flors ple, que tota aquella pudor de la tenebrosa fornal qui mauia esuahit tan tost [e] encalça e sobre, per la meraueyllosa odor de tan gran suauea; e tanta claror hauia en tots aquels lochs, que molt me[s] parie pus clare que neguna resplandor del dia, ne neguns rayts del sol en lo mig dia. E eren, en aquest tan clar camp, couens sens compte, de vestits de blanch; e moltes cadires de compaynes que se legrauen. E com per mig daytals couents e daytals compaynes beneuyrades me menas, comença a penssar que aquest ere lo regne dels cels, del qual moltes veguades hauia hoit prehicar. E respos a mi aquell meu guiador: « La tua cogitacio » ço dix el, « fall, car no es aquest lo regne dels cels, lo qual tu te cuydes. » E com, donchs, anan aguessen passades aquestes compaynes e couents despirits beneuyrats, guarda e viu denant nos molta gloria de gran lum, pus bella que neguna cosa que anans haguessem trobada; en la qual gloria encare, veus molt dolçs daquells qui cantauen, que ha[n]c oreylla *[f. 52] semblans hoir no poch, jo hoi aqui; mas encare refrigeri e recreament de mareuallosa hodor daquel loch de gloria exien, que tota aquella hodor que debans auia sentida en aquell camp delitos e florit, que parie que fos gran, empero en comparacio daquella lum e gloria que en present per mi ere vista, fort prima e poca de tot en tot parie; en lo delit de la qual, e del goygs que sobre puyaue totes aquelles coses, com esperas em cuydas que aqui entrassem, lo meu guiador estech e setura.

E, no apres de molt, lo anament tornam atras, [e] per aquella carrera on erem venguts me retorne. E com, axi tornats, vinguessem a aquelles mansions e comuents e compaynes daquells vestits de blanch en aquell camp florit, dix a mi lo guiador: « ¿Saps que son totes aquestes coses que has vistes? » E jo responi li: « No, senyer. » E el dix a mi: « Jo to dire. La ual que la primera que trobets, de flames cremants e de ffrets tan frets espaordible, aquel es lo loch lo qual has hoit foch de purguatori; en lo qual loch son meses, per Deu axaminar e a castiguar, les animes daquels qui alonguen lurs peccats de confessar e de smenar, los quals an feyts, mas en aquell article de mort a la per fi a penetencia venen, e axi dels cors ixen; los quals, empero, car al menys en lo terme de la mort confessio e penitencia hagueren, tots al dia del juhi al regne dels cels vindran; e molts, per cert, per prechs daquels qui uiuen, e per almoynes, e per dejunis, e, mes que mes, per celabracio de misses, es ajudat e acorregut; axi que, anans del dia del juhi son desliurades daqueles penes. E lo pou aquell qui *[f. 52 v] gite flama e es pudent, lo qual apres daço uehist, aquel es la bocha dimfern, en lo qual si negu vna veguada hi caura, nultemps no sira desliurat, mas sira turmentat aqui ab los diables en los segles. E lo loch aquest florit, hon aquesta tan bella juuentut alegrar e florir veus, aquestes en lo qual son reebudes les animes daquels qui an bones obres estauen e entenien, e axi exien del cors, mas no son de tan gran perfeccio que meresquen tan tost de entrar en lo regne dels cels; los quals, empero, tots en lo dia del juhi, al manament de Jhesu Christ, en los goygs del regne dels cels entraran; car aquells que en tota paraula e obra e pensament acabats son, axi com son los sants patriarchas, e los profetes, e los apostols, e los martis, e los comfessos, e les verges, e los doctors de santa esglesia, tan tost com del cors ixen en los regnes dels cels son reebuts, ço es a saber, en aquella gloria hon multitut de cans e de loants Deu as hoydes. En aquela molt gran e que dir nos porie e derrera alegria, a la qual per mi fust amenat, encare no es digne dentrar, la qual sobrepuya tota laltre bellea, e es tal que nos poria dir, la qual fenir ne falir no pot per temps dels segles. E tu, car mortals deus viure, si los teus feyts pus curosament escodrinyeras, e les custumes he les paraules tues per dretura e per simplea testudieras de guardar, pendras apres la tua mort lo loch de la mansio, entre aquestes companyes tan alegres dels espiri ts beneuyrats que ara veus; car com jo per alcun temps me sia a tu acostat, per ço ho he feyt que tu conegues e sapies que deus fer ne hordonar de tu matex. » E com aço hagues dit a mi, molt li contrestaue *[f. 53] de tornar ab lo cors, car erem adelitat, e no es maraueyla, en aquella suauea e bellea dequell loch, lo qual jo uehie, e encara en les companyes daquells los quals en aquel loch vehie. Mas daço lo meu guiador preguar no gosaue; mas, entre aquestes coses, no se per qual manera, rebeament entre los homens fuy trames altra veguada viure. Aquestes coses e altres que vistes hauia, aquel baro de nostre Senyor, Triccelm, no pas a tot hom que les vullie hoyr, deljie e comtaue, mas aquell[s] tan solament qui, per reguart de turments espaordits, o per esperança dels perdurables goygs adelitats, volien hauer e hohir profit per aquestes paraules de pietat. E en lo vehinat de la cella daquell, habitaue .j. monge qui hauia nom Egili, lo lo qual per bons e per sants feyts eguayllaue lo sobiran grau de preuere; lo qual Egli encare es viu, e en la ylla de Bernia solitari esta, e[n] la sua vida, ab .j.ª sotil foguaça de pa fort estrany e ab aygue frede, mene, e li baste; car aquest Egli a aquest baro Tricelm venie, e hoie de quell, per souen requeste sua, quals e queynes coses eren aquelles que vee com fo exit del cors, per lo recomptament de la qual jo he sabudes e conegudes aquelles coses que aci he escrites. E encare comptaue les sues visions al rey ho al duc de Bretania, fort saui baro; e tan souen e tan estodiosament lescoltaue, que, per prechs daquell Triccelm, en lo demunt dit monestir se vesti dabit de monge e de corona. E com sesdeuenia que venie a aquelles partides, sauiament lo volie hoyr. E apres dequest dia, per cert no vesti vestidura a sa carn, sino de silici; e pa fort poch, e pocha aygue freda, e poques de cols e derbes; car apres de aquest dia noi uee hom sino en la * casa de la secreta cella, mortifican la sua *[f. 53 v] carn ab lespirit. E car lo loch aquell sobre la riba del flum era asitiat, solie en aquesta manera entrar en aquell flum, per amor de castiguar son cors, e moltes veguades en les hondes cabuçar e somorgoyllar, e axi en aquella aygua, tan longuament com sostenir podie, estaue ficat, ab psalms e ab oracions; e ave[ue]guades estaue en laygua tro als lombles, a veguades tro al coll. E com tornaue a terra null temps altres vestidures nos vestie, e que posas aquelles fredes e muyllades, ne aqueles no axuguaue, en tro que per la calor del seu cors fossen exuguades; e com en temps diuern lo flum era glaçat, trencaue lo glaç, e aqui ell entraue e cabuçaue. E labat del monestir, e los altres mongues, e les altres gents, li dehien com ho vehien: « Mareuallam nos, frare e pare Triccelm, que tanta esprea de fret per neguna raho pots sofferre. » E ell responie, simplament [e] atempradament: « De molt pus fret ne jo ja vist.» E com li dehien: » Encarans mareueyllam com tan cruel abstinencia vols tenir. » Aquel responie: «Pus cruel ne viste jo.» Donchs, apres de molta continuacio de santedat, per la leugera malaltia del seu cors tocat, lespirit sena al cell. E los frares leuaren lo cors daquell, e materen lo en draps de li mundeu, [e] en loch couinent en la esglea lo soterraren hordonadament; a honor e a gloria del Pare, e del Fill, e del Sant Esperit.