Llegendas catalanas/Una vetllada de Nadal
Totas las botigas lluhian en sos aparadors sos millors objectes, la gent anava d' açí d' allá atrafegada y joyosa ab las cosas que havian comprat pera la millor celebració de la festa del Nadal, en totas las cuynas de las casas de la comtal ciutat, per pobres que fossen, s' hi percibian unas certas olors que no s' acostuman á sentir més qu' en semblant diada, y 'ls pobres galls-d'indis que encara restavan ab vida no podian tenir pas la més mínima esperansa de sobreviurer gayre á sos companys que 's rostian en la greixonera.
A casa del rich comerciant Sr. Rivarol, s' estava guarnint aquella vetlla un preciós arbre de Noel com ne deyan, costum importada d' Alemanya, y que per ser estrangera plavía millor á dit senyor que no pas los pessebres, los quals trobava cosa ramplona y antiga, y per lo tant no de moda ni de bon gust.
Era lo Sr. Rivarol un ricatxo fet de poch, que tenia la manía de no fer sino las cosas que creya ell li podian donar importancia; per tals tenia lo ferse lo descregut y despreocupat; s' havia casat ab una bella y cristiana senyoreta, la qual sofrí molt al coneixer las ideas del séu marit, mes poch temps pogué ensajar los medis que li sugería la seva imaginació pera dur á aquellas á bon camí. Potser tampoch hauría lograt res, donada la vanitat que lo ser rich li feya tenir y l' orgull que l' ensoperbía de tal manera, que 'l feya crèurer rebaixat d' admètrer un Sér Suprem en qual má estavan totas las cosas. Mes la pobre morí, y no pogué dur á cap la séva obra.
D' aquella estimada companya li quedá un hermós y tendre infant al qui 'l Sr. Rivarol estimava mès que á totas las cosas; per açó la vigilia de Nadal guarnía ab tant afany lo arbre de Noel ab lo que pensava sorprèndel' en gran manera dadas las móltas cosas que pel cas havia comprat.
Guarnía l' arbre de Nadal, com hauría pogut guarnir qualsevulla altre cosa que hagués distret á son fill, no pera celebrar en lo més mínim lo natalici del Senyor de tot lo mon.
Aixó per ell no tenia importancia, ni era cosa de pensarhi: aixís es, que faltanthi lo sentiment, que 's lo que dona vida y forsa á tot lo d' aquest mon, era la festa freda y com si diguéssim falta d' alegría y boniquesa.
A la mateixa casa, al quart pis, hi vivia la dida que havia criat al volgut infant.
Estava en tan ditxosa vetllada, asseguda entre son marit y sos fills devant la pessebret que eixos havian guarnit, mirant tots embadalits y com si fos una cosa may vista, quatre cabretas, bous y pastors posats entre montanyas de molsa y suro prop lo petit naixement coronat per una gloria voltada d' ángels.
Allí s' estavan cantant cansons de Nadal ab un pandero y castanyolas, olvidantse de tot lo del mon y creyentse los mes felissos de la terra. Hi havía tal contento y ditxa com hi cap dintre d' un cor cristiá que celebra en familia tan santa diada.
Sobte, un trucament fort y seguit donat á la porta los féu parar, y al ser aqueixa oberta, un criat del amo de la casa entrá dins casi sens alenar, y digué precipitadament:
—¡Dida, dida, per amor de Dèu, baixeu desseguida que lo fill del Senyor s' está morint!
La bona dona baixá á corre-cuyta á veurer aquell estimat infant, al qui ella ab gran carinyo havia alletat.
Los metjes anavan y venian, consultantne de nous á cada pas, la casa s' omplí de parents y coneguts; lo pobre pare 's desconsolava.
La dida posada al cap del llit, espiava tots los moviments de la agonejant criatura; per fi eixa s' assosegá un xich, y cadescú s' en aná á sa casa tot dihent: —Ja está millor.
Lo infant quedá vetllat solsament per son pare y per sa dida.
De promte lo rellotje de la Catedral deixá sentir la primera campanada de las dotze; ¡las dotze de la nit, hora ditxosa en que nasqué lo fill de Déu, hora en que 'l cel y la terra s'estremeixen de alegría, en que 'ls angels juntant sas armoniosas veus recorren los espays anunciant la bona nova!
¡Gloria á Déu en las alturas, y pau á la terra als homens de bona voluntat!
A la dida li paregué oure als angélichs chors entonar un cant dolsíssim tot rodejant lo llit del infant; li paregué sentir prop séu lo remor de sas alas de trasparenta llum, y que adornavan lo rós capet de resplandent corona; en aquell moment, un crit esgarrifós de suprema angúnia y dolor li feu obrir los ulls sobresaltada, y vejé al pobre pare patonejant á son hermós y difunt fill, al que estrenyia entre sos brassos.
¿Era que Déu, volguent obrir los ulls del cego que 'l desconeixía, li mostrava quina era la má que 'l feria pera que aixís lo conegués y anés pel dret camí?
¿Era que la mare d' aquell nou ángel havia pregat á Déu que lliurés á son fill de las erradas ideas del pare, ja que no tenia mes remey que seguir las llissons que aquest li daria?
Lo ensendemá tot era festa y goig per lo ámbit de la ciutat y del mon enter: sols la casa del rich comerciant estava trista y callada; lo hermós arbre de Noel estava en un recó sens que ningú l'hagués tocat encara, lo ditxós infant tot covert de flors y voltat de llums, jeya sobre un llit blanch, y son desolat pare no 's savia mourer del seu peu.
Lo cop primer, lo de la mort de sa esposa, lo havia sorprés y capficat mes de lo que ell se pensava; mes quan vejè que derrera d' ella havia perdut á son fill y 's trová sol; quan sentí com per tots los cantons del carré y de la casa reynava una alegría inmensa celebrant tothom ab tant amor y ditxa una festa que semblava que 'ls omplia l' ánima; comensá á compendrer que alguna cosa hi devia haver superior á sa vida y riquesas, y sentint á la dida besar á son fillet mort, envejantli la sort tot calificantlo d' ángel, conegué que hi havia una gloria major en una altra vida superior á eixa, y créureho així li plavia, puig son cor patia horriblement al pensar que aquell sér tant bell y tant ben volgut devia tornar cendra y pols, sens deixar altre rastre de sa existencia: las paraulas de la dida, fentlo inmortal y mes hermós encara de lo que era en vida, li feren ansiar la fé, y caiguent de genolls en terra, alsá al cel las mans suplicantas.