Llegendas catalanas/Un bon Nadal

UN BON NADAL.

Lo gebre cubría las montanyas, las erbas s' havían convertit en plantas crestallisadas, mes lo cel estava blau y hermós com may y las estrellas brillavan ab inusitada claror. Era la nit de Nadal; nit d' alegría, en la que 'ls angels entonan sos himnes mes hermosos, y la terra 's vesteix de galas pera celebrar la vinguda del Redentor del mon; de tant en tant, y á allá ben lluny, se sentía lo só d' algun flaviol, sach de gemechs ó tamborino, que trametian los ressons de las montanyas fins adins d' una petita casa de pagés ahont entorn de la llar se escalfavan la mestressa de la casa, lo hereu son fill, lo mosso de la casa, Hilari, que feya anys que hi era, alegre y trempat com á bon montanyés, y una noyeta y dos bailets, fills també de la mestressa, los que 's bellugavan de tots cantons ab bastant de mal humor é impaciencia.
—Diantre de bordegassos, ¿estaréu quiets de una vegada?—digué lo Hilari mitj enfadat.
La noya se 'n aná á un recó tot fent lo botet, y un dels noys digué tot mal humorat.
—Donchs, per qué no tenim tió ni pinyons, ni sucamaya, ni rés de lo que teniam los altres anys?
Lo Hilari mogué lo cap tristement com volen dir—teniu rahó:—la mestressa s' aixugá 'ls ulls ab son devantal, tot suspirant.
Lo hereu que fins allavoras no havía pres part en rés, distret com estava, pensant ab sa estimada á la que esperava veure á la misa del gall, se dirigí á sa mare y li digué:
—Y bé mare, perque no 'ls feu cagá 'l tió? així estarian contents.
Sa mare torná á aixugarse 'ls ulls ab son devantal y seguí filant.
—Bé, que 'n treyeu de estar tant trista sino hi podeu adobar res.
—Mon fill, respongué la mare, quan tu serás pare, compendrás lo meu dolor; perdut ton pare, no 'm restareu mes que vosaltres pera mon consol; y creus tu que jo puga estar alegre, y tranquila, tenint un dels meus fills á la guerra? Tres anys há que me 'l varen arrebassar dels meus brassos, y que mos ulls no s'aixugan, Deu perdoni als que tan mal m' han causat, com jo 'ls perdono, més no 'm demaneu festas, ni alegrías, pera mí han acabat pera sempre.
—Oh mare, mare!—digué 'l fill contenin sa emoció—la guerra se está acabant y á l' hora menos pensada veurém tornar á en Genís.
—Que Deu te mantinga en eixa il-lusió, jo per ma part no la tinch, al contrarhi, sempre'l veig patint, ara ferit y mal cuidat en un hospital, ara mort de fam y assedegat corrent entre un nuvol de balas, dias passats vaig sentir á dir que per aquells serrats de la Navarra n' hi havian trovat no sé quants de gelats; ¿qui 'm dirá á mí que mon fill no era un dels tants? ara la guerra va de bó, de bó, si escapa d' una cosa, creus que escapará de l' altre?
Lo hereu baixá tristement lo cap, y lo Hilari ab tot dissimulo s' aixugá una llágrima ab lo revés de la má; pobre home, 'ls estimava tant! los havía vist néixer á tots y no podía ser de ménos.
Seguí un estona de quietut, interrumpuda sols pels espetechs de las espurnas y pel fort mastral que xiulava al defora, deixant entrar de tant en tant alguna manxada de vent per las mal juntadas posts de la porta.
Sobte, lo Pusero comensá á grinyolar á poch á poch; després ab més forsa, fins que arrivá á lladrar fortament.
—Qué te ara aquest diantre de cá? digué lo Hilari.
Més en aquell moment, seguits y redoblats cops ressonaren á la porta.
—¿Qui diable deu ser en aquestas horas? afegí lo vell mosso tot aixecantse pera obrir.
Tot desseguida un crit de joyosa sorpresa ressoná per tota la casa.
—Genis, Genis, tu per aquí? ets tu, ho somnio!
Al primer crit de lo Hilari tothom corregué á la porta; y efectivament, en Genís era allí, una mica flach y descolorit sí, més espigadet y guapo, trempat com un ginjol y més alegre que unas pascuas, ab son vestit de soldat que molt rebé li esqueya, y ab sa gorreta d' artillé posada un xich á la decantada, que li dava un aire més curro y picaresch.
Los germanets se 'l miravan y remiravan, no 's podian dar comte de que fós lo séu germá, aquell ab qui s' havían pegat més de quatre vegadas, y 'l que 'ls en feya tantas com podía, ara se 'l miravan ab un cert respecte, li tocavan ab tot dissimulo la franja vermella de sos pantalons y se 'l escoltavan com á un oracul.
—Ola mare, digué éll entre alegre y conmogut, passant un bras al vol del coll de la pobre dona, que estava feta una mar de llágrimas, ola, ola, mareta meva; y de qué ploreu? no 'us alegra lo veurem?
Imposible li fou á ella respondrerli; havía sigut tant sobtada aquella alegría que li havía nuat lo cor paralisantli la llengua.
—Si li parlas com un soldat, digué lo Hilari, pera dir alguna cosa; aquets olas, olas, los has apres en aquellas terras, perque aquí no ho dihem pas aixó.
En Genís se 'n rigué y lo abrassá.
—Si saviau las vegadas que m' he recordat de vos.
—De bó, t' has recordat de mí, minyó?
—Y no me 'n havía de recordar? de tots, de tots, me recordava; de lo hereu, de mos germanets, y fins d' aquest mal carat de Pusero que m' ha lladrat com si fos un forasté.
Mes lo Pusero, volent esmenar sa descortesía pel fill de la casa, estoneta há que llepava sas mans y li saltava á sobre fent mil demostracions de alegría.
En Genís portá á sa mare prop d' aquella llar un moment avans tan trista, y assegentse á son costat li besá una y mil voltas sas mans, ab sens igual tendressa; la pobra dona encara no s' havía donat compte de sa ditxa.
—Haurás patit molt? li preguntá lo hereu.
—Cá, respongué lo artillé, las cosas vistas de lluny fan molta més afrenta que de prop, no vull dir que no hi haja perill, més també s' hi passan estonas bonas, ¡si no hi ha més bona vida que la vida del soldat!
—Aneu, desganyiteus y consomius pels altres, y mentrestant ells se diverteixen; sentiu, mestressa lo que diu en Genís? morius de tristesa una altre vegada, digué lo Hilari.
Més eixas últimas paraulas feren revenir á la pobre mare, recordantli que pot ser molt promte arrivaría aquesta altre vegada.
—No, mare, no, digué son fill, no es fácil que me 'n torni; á causa de una ferida m' han dat mitj any de llicencia pera acabarme de restablir, y acabat aquest mitj any, ó se enganya tothom, ó ja no hi haurá més guerra y nos donarán la llicencia.
—Ferit estás, fill meu, ferit!
En un instant lo rodejaren tots palpantlo per tot, com buscantli la ferida.
—No, no, si ja la tinch gurida, so vingut á restablirme solsament.
—Mare, digué la canalleta, y ara que no cagará lo tió?
—Sí, fills meus, lo tió, la missa del gall, la suca-muya, tot ho tindreu; també os passarán los reys com avans de morí lo pare, y tots tornarém á estar alegres!