Llegendas catalanas/Los quatre dons
| ← Duas diadas | Los quatre dons Llegendas catalanas |
La font de San Salvador → |
Heus' aquí com una vegada hi havia un jovensel que estava perdudament enamorat de una gentil y capritxosa donzella, la qual, no era pas perque no l'estimés, que sempre 'l feya pervaricar, si no solsament pel gust que trobava de veurel ben apurat y desficiós. Ara veureu lo pensament que un dia li esdevingué á la donzella, seguint lo seu intent; y fou que, sent als últims de Maig, li passá pel cap de voler un gros gotim de rahim moscatell. Ho digué al jove y podeu contar lo sorprés qu' aquest se quedaria; no sabia com ferho, mes ella insistí tant, que no tingué altre recurs que anarlo á buscar. Y camina que caminarás, passá per las terras ahont lo sol fortament cremava y ahont lo moresch lluhia sas cubertas espigas y rossas cabelleras y ahont la calitja quasi li privava de respirar, y ell, pensant en sa estimada, caminava ab mes dalit, y aixugantse las gotas de suor, deya:—Content estich perque conech que m' acosto al terme del meu camí y que trovaré lo que pot cumplir sos desitjos.
Y així era efectivament; al cap de poch l'ayre aná sent mes fresquet, y hermosas vinyas, carregats sos ceps de rossos y madurs rahims, s' oferiren á sa vista. Ell que 's ficá dintre una de ellas, y cullí'l millor moscatell que hi va trobar: mes tantost lo hagué cullit, quan un home d'uns cinquanta anys, de cabells y barba ja un poch grisa y de aspecte sever, pero fornit y robust, se li presentá devant y li digué:
—¿Quí t'ha donat permis pera veremar tant aviat? ¿quí ets tú, mortal atrevit, que avans d' hora invadeixes los meus dominis? ton rostre no té encara cap arruga, y tos membres conservan encara massa agilitat pera habitar eixos llochs. ¿Pera qué has vingut?
Confús lo minyó no sabia que respóndreli; á la fi 's determiná de contarli la veritat: l' home sonrigué.
—Ets encara en lo temps, va dirli, en que 'l cor domina per complert lo seny; no hi fa res, tu vols la maduresa avans d' hora; en aqueix rahim la tens, mes vesten d' aquí depressa que no t' esdevingués algun dany.
Lo minyó, tot anantsen, pogué sentir los crits dels veremadors que 'l volian perseguir per haver entrat en sos dominis, mes l' home de la barba grisa 'ls contingué.
Y ell, camina que caminarás cap á sa terra, no veya l' hora de fer lo present á sa estimada, pensant en la alegria que li causaria. Aixis es que quan hi arrivá, se n' hi aná desseguida á donarli, mes no fou poca sa sorpresa quan vejé que ja li regraciava y se'ls quedava, pero que ni quasi 'n feya cas: havia passat lo temps de las hermosas nits de primavera, als cants dels rossinyols havian seguit los de las cigalas, y feya una calor que tot ho abrusava. La donzella li digué com allavoras lo que li mancava era un caramell de glas pera minvar la seva gran calor; y heus' aquí altre vegada 'l minyó emprenent via fora 'l poble, anant á cercar la neu ó glas que ella volia.
Y camina que caminarás, passá per las terras ahont un vent fresch feya volar las fullas d' açi d'allá, arrencantlas dels arbres, y ahont las vetllas eran tan fredas que tothom s' asseya á la vora de la llar; arrivá després als llochs ahont xiula la tramontana no deixant verdejar ni una fulla ni una herbeta, y 's ficá dins d' un bosch en que hi havia un pregon torrent, voltat de centenaris roures al costat de albas y pollancres que mostravan tots tristement sas descarnadas brancas. En mitj del torrent hi havia una plasseta que formava un estany d' aygua gelada y al seu costat, y mitj tapada per los plansons d' una grossa alzina, rajava una font de claras ayguas que s' anava glassant [il·legible]s com queya. Lo minyó s' hi atansá ab tota [il·legible] del seu cor y arrencá un caramell d' aquell glas, mes tant bon punt ho hagué fet quan, obrintse 'l tronch de la alzina tot l' any cuberta de trista fulla, aparegué un vell de blanca cabellera, de front ample y bondadosa cara, vestit ab una roba llarga que li arribava fins als peus. Al seu voltant hi tenia grossos llibres oberts, mapas, esferas, tota mena de instruments químichs y mil altres cosas que seria llarch anomenar; en lo fons de la cova que s' estenia per derrera l' arbre allá d' enllá del torrent, una munió d' homens y donas tots de nevada caballera y llargas vestas, s' afanyavan en fer munts de glas y gebre, y alenant demunt de una cascata que prop d' ells hi havia, la convertían en neu.
—¿Qui ets tu, y que vens á cercar en mos dominis? digué 'l vell de nevada testa.
Tant bon punt hagué dit eixas paraulas, un crit ressoná en la cova y tots los que en ella hi havia rodejaren al que havia parlat, brandant grossos caramells de glas damunt la testa del minyó.
Lo vell los contingué y girántseli.
—Parla, ordená ab autoritat.
Lo pobre enamorat no trobá rés millor que contar la veritat; y aixis ho feu.
—Oh vanitat de vanitats! digué 'l vell; pero, sia com vulla, eixa es mes noble que las altres. Ja que la tens, empórtaten aquest tros de glas, mes tente compte de ferne mal us perque en eix cas, es mil voltas millor no possehirlo; y en quant á la donzella que aixis te fá corre pera obtenir lo que ella desitja, guárdaten, puig tal volta no es per amor per lo que ho vol, sino pera satisfer sa vanitat, en qual cas no 't fará felís.
Y dit aixó, torná á cloures la alzina, y nostre minyó s' en torná per lo mateix camí que havia vinguí, á trobar á sa hermosa enamorada.
¿Mes creyeu que eixa estigué contenta? Res d' aixó: agafá 'l glas y se 'l guardá; empero havian arrivat los últims dias de Novembre y llavoras li havia passat pél cap de adornar sa testa ab dauradas espigas, y com en lloch n' hi havia, comensá de plorar y de entristirse y queixarse ab tan greu dol, que 'l jove tot presurós se n'
aná altra volta fins qui sap ahont pera trobarlas. Mes tota la terra era erma, y 'ls blats esgrunats en las golfas; aixis es que no n' hi pogué dur cap. La noya, no obstant, insistí y ell, tot desficiós, emprengué una llarga caminata resolt á no tornar sense las tant desitjadas espigas: y camina que caminarás, aná á parar á unas terras ahont encara no queya la fulla dels arbres:—Ja vaig bé, pensá ell; y 's posá á caminar ab mes dalit;
per fi, comensá á sentir una gran calor y suant á mars anava fent sa via, coneixen que s' atansava á las terras ahont encara hi havia 'l blat per segar. Arrivá á un lloch ahont hi florian margaridoyas y altras menas de flors y ahont los camps estavan engarlandats per encesas rosellas que entre mitj de las dauradas onas de las espigas se bellugavan, y ell que tot joyós aná per cullirne un grapat, quan sobte s' aparegué á sos ulls un home alt y gros de rossíssima y espessa cabellera, en qual rostre enmorenit pel sol hi brillava la salut y forsa.
—Qué vens á buscar aquí, jovensel? li preguntá.
Y ell tot confós li respongué:
—Vinch á cercar un grapat de espigas pera donar gust á ma estimada que molt las desitja.
—Poch te deu voler ta estimada, digué l' aparegut , quan per un capritxo aixis t' esposa; has entrat en los dominis vedats als mortals en aqueix temps, per lo qual l' has fet reo de mort.
Y al dir aixó, 's trová nostre jove voltat de sers pareguts al primer menos en la estatura que era molt mes petita, los quals anavan tots armats de dallas, forcas, garbellas, y de totas las demés eynas del segar y batre.
—Mes no, seguí dihent l' home alt, contenint ab un gesto als demés; no morirás perque has estat valent esposante aixis, y galant ab la teva dama: té aqueixas espigas per tu tocadas; y jo 't perdono la vida; mes fuig depressa, y no digas á ningú que aqui hi ha l' istiu, perque un altre que vingués, sens remey moriria.
Lo jove se 'n aná tot cofoy y la seva enamorada lluhí las espigas ab gran enveja de sas companyas.
Mes la hermosa jovensela no restá per aixó contenta; son enamorat la trová un dia molt mes trista que las altres amigas, y preguntada la causa, li respongué com tenia forts desitjos de lluhir en sos cabells una rosa Alexandrina en lo ball del dia de Nadal, y que havia determinat no casarse sino ab aquell que li dugués.
Ja podeu pensar quan gran no fou lo desespero del pobre minyó ¡després de tants treballs com havia passat! y ab lo fret horrorós que feya, ixqué de la vila y emprenent camí se 'n aná á la bona de Deu resolt á cercar per tot lo mon la tant desitjada rosa. Camina que caminarás, aná sentint l' ayre menos gelat; trová florits atmetllers y poch á poch y entre mitj del gemats prats, y amagadas per verdosas y frescas herbas, trová bon aplech de olorosas y modestas violetas; y camina que caminarás, conegué per la admósfera y pels senyals de vegetació de la terra que s' atansava envers lo lloch ahont en abundó creixian las rosas. Y aixis era, donchs pochs passos havia donat entre aquella exuberant y rica vegetació, quan vejé devant sos ulls la mes fresca y mes hermosa rosa que jamay hagués vist, y tant ho era, que ni á cullirla gosava, y sols lo recort de sa estimada y la por de que ab un altre 's casés sino li duya, pogueren obligarlo á ferho. Mes en aquell moment sentí un gemech y que la rosa se li desprenia dels dits; ell que s'ajupí y vejé mitj desmayada una donzella de sens igual hermosura.
—Per qué 'm vols fer devallar d' aqui avans d' hora? preguntá al admirat jovensel, que no sapigué que respóndreli.
—M' has pres la meva vida, seguí dihent ella, á la que sols pot tornarme la nostra poderosa soberana, devant de la que t' has de presentar per haver gosat penetrar en sos dominis avans d' hora; mes, no temis, digué agafantlo per la má amorosament, jo intercediré per tú.
Nostre minyó se deixá guiar per sa bella conductora no poguen traurerli 'ls ulls de sobre y descubrintli novas gracias á cada pas que donava. Al cap d' un xich arrivaren al palau de la poderosa regina: tot era allí sorprenent; rius d' ayguas de plata l' environavan, tota mena de pedras preciosas cubrian lo fresch herbey, innombrables flors de vius y variadíssims colors que ab sa flayre omplian l' ayre fresch y dols, de emanacions delitosas, arbres verts y gemats amagant entre sas fullas los nius dels festius trovadors dels boschs que cantavan sens may parar eternas lloansas á la reyna de aquel lloch, tot alló encisá de tal manera al nostre jovensel que no s' hauria cansat may de veurho: de prompte, la veu de la regina 'l tragué de sa abstracció.
—¿Qui ets tú, pobre mortal, qué aixis t' atreveixes á penetrar en eix lloch, vedat en aqueix temps á las miradas humanas? ¿quí ets tú que ab ta sacrilega ma has profanat una de las nostras sacerdotisas? ¿saps lo cástich que mereixes? nó? donchs eixa ma impía no deu restar en son lloch sino que separada del cos deu ser despres cremada fins á tornar cendra, cendra que 's deu esventar despres envers la regió terrestre; y tos ulls que ab sa mirada han profanat aqueix lloch, y tos peus que l'han trepitjat, dehuen tenir la mateixa fi...
Mentres aixis parlava la sobirana, una munió de faunos, follets y cefirs alats lo voltá pera cumplir eixas ordres, y 'ls fochs follets ó llumenetas de llanguits y diferents colors s' hi atansaren pera exercir son ministeri.
—A no ser, seguí dihent ella, que alguna filla d' aqueix lloch te prengui per espós.
La gentil rosa que fins allí l' havia acompanyat, s' agenollá llavoras devant de la regina y
—Jo l' acepto, digué.
Al acabar eixos mots, los follets, céfirs y faunos comensaren á ballar y saltar al compás de la música que feyan los arbres y las canyas al balancejarse, y dels cants dels aucells, en tant que la sobirana d' aquell lloch, agafant á la donzella, la convertí altre volta en rosa, plantantla en lo florit verger, mentres que 'l jovensel sentí un estremeixement per tot son cos y naixer arrels de sos peus y de sos brassos fullas, y tot ell aprimarse fins á esser convertit en un roig y ences clavell, plantat al bell costat de la rosa, la qual llavoras balancejada per l' oreig recolzá llanguidament sas frescas fullas demunt las ardentas d' ell, y un bes de infinit amor juntá las duas existencias.
Desde aquell moment, l' ayre lliscá mes pur, novas remors vingueren á confondres ab las de aquells llochs, y 's divisá la terra: havia arrivat lo regnat de la primavera.
A la rosa alexandrina li tocá viure en un hermós prat propet d' un bosch, sent per sa gran bellesa la admiració de tots los que per alli passavan, tant, que ningú gosava á tocarla. Lo donzell, al veure que tenia de separarse de sa estimada rosa, pregá tant, que per gracia especial fou convertit en céfir, y anava á besarla constantment foll d' amor per ella; y quan la nit venia, posavas demunt de la corola y besava ab afany sas frescas y rosadas fullas en mitj de las suaus remors de las bellas, claras y plahentas nits de Maig: ella, felis y enamorada, llensava dolsa fragancia y tot son ser revelava la ditxa del seu cor; semblava que parlés; tothom al mirarla deya: es una flor que te vida, es una flor que te vida y amor.
Un dia que ell se 'n entrá dintre 'l bosch, sentí los tristos lays d' una donzella, y atansant'hi 's trobá que era sa antigua enamorada, la qual, creyentlo perdut ó mort á causa d'ella, s'havia penedit de tantas exigencias y perills com havia fet passar al jove, y havia agafat tan gran tristesa, que no feya mes que plorar tot lo dia amagada en aquell bosch. Ell comensá á voltejar al entorn d' ella, com volguent aconsolarla, mes ella, absorta en son dolor, ni sisquera se 'n atalayá. Fins que fou nit, y ell llavoras se'n va tornar, y quan fou alli ahont era la rosa, la trová cuberta de gotas de rosada, y sas fullas avans tan frescas y flayrosas, un xich marcidas; mes ni una queixa surtí dels llavis d' ella ni per aixó lo rebé ab menos amor. Al endemá ell torná á anar á veure á la donzella, y, com lo dia avans, la trová sola y trista que plorava; comensá de donar mil voltas al seu entorn y á besarla, fins que ella s' en atalayá, per lo molt enamorada que n' estava y volentlo agafar tot era clourer las mans, y may li trobava quan las obria; y á voltas corria pensant que aixis millor lo atraparia, mes ell corria també y se li escapava, y aixis estigueren fins que ja sent molt vespre, fugí ell cap á la rosa. Quan hi arrivá, lo rossinyol cantava en la pollancreda y la puput li responia junt ab la reyneta que vivia entre las herbas del prat; la lluna enviava un de sos místichs raigs, com pera aconsolarla, á la desconhortada rosa que 's moria d' anyoransa, y que, al veure á son enamorat, obrí son cálzer amorosament sens que ni una queixa demostrés lo estat de son cor. Ell pogué veure llavoras ab la claror de la lluna las mustigadas fullas de la rosa, y perdut son fresch y bell color que cubrian las llágrimas ó gotas de rosada.
La donzella á tot aixó estava desesperada; per sa ambició, orgull y vanagloria havia perdut á son enamorat y, plena de passió, quan aqueixa li obrí ben be 'l cor, conegué en lo céfir á son antich y may prou plorat amador.
Per aixó, lo tercer dia, quan aquest s' hi acostá, l' aná seguint, seguint, fins que á la nit va veure que 's dirigia á la rosa; ella que se'n hi va, y desesperada de la fosca, esperá al matí següent. En ell l'encés sol se mostrá mes ruen y fort que 'ls altres dias. Havia arrivat lo istiu. Ella plena de gelosía, arrancá la rosa, y ell ab la alenada del sol, sentí juntárseli sos membres pendre cos tot ell, y tot d' un plegat aparegué en mes hermosa forma que avans tenia, sols que en lo front se li veya com si hi tingués una hermosa rosa.
Llavoras ella li digué:
—Grossos afanys has passat, mes has conquerit los dons de la hermosura com cap altre tinga; aqui tens lo gotim, glas y espigas que per mi un dia també anares á guanyar; l' un te donará la prudencia, l' altre 'l saber, y la riquesa l' altre, y ab los quatre dons, felissos serem per tots los anys de la nostra vida.
Y s' esposaren ab festas com may fossen vistas, ananthi molta gent de tota la terra, y hagueren, tots los anys que visqueren, que foren molts, complert benestar y ditxa.
- ↑ Imitació de un cuento Eslavo.