Llegendas catalanas/Lo mont del fay
Partdemunt del Vallés, tirant al Nort, y al cap de gemadas quintanas, allí hont comensa á mormolar lo Tenes quals ayguas devallan d' una altíssima y sorprenent cascata, s' aixeca un mont molt espadat y solitari, anomenat del Fay. Pren nom dels moltíssims faigs que en ell creixian y que arrivavan fins á la fondalada del riu Tenes, rublerta també avans dels mateixos arbres, entre 'ls quals ne descollava un que per sa alsaria, frondositat y groixuda soca, be se 'l podia anomenar lo rey dels Faigs.
Sentir la munió d' aucells que hi refilavan, lo brugit del aygua que ressonava per tot omplint d' armonía aquellas singleras, veure tanta espessetat y foscuria, cativava be l' ánima. Mes vingué un dia en que l' amo d' aquells boscos determiná tallarlos, y una colla de llenyaters arrivaren en aquell indret pera comensar sa tasca. Lo cap de colla guarní sa cabana á mitja alsaria del single y al enfront de la cascata; y quan esdevingué la nit, allí se n' aná pera reposar , demunt lo jas de fanals y llaxons que se hi havia guarnit, de las fatigas del dia: mes ¡cosa estranya! per molt que feu y apesar de lo molt cansat que anava, en cap manera pogué conseguir lo son. Llavoras s' assegué en lo portal, tenint á sos peus lo precipici, y allí 's posá á escoltar la remor del aygua que del cim de la cascata baixava per entre 'ls faigs y, convertida en nevada escuma, anava á estrellarse en la primera petxina ó replá, desde hont se tirava d' un bot á la de mes avall aixamplantse y formant un blanch y amplíssim vano, que, baixant una mica mes, anava á formar lo Tenes.
Aixís distret y admirantho passava 'l temps, quan l'estrident cant del gall de una llunyana masía anunciá la mitja nit: quasi al mateix instant, una hermosa llum verda aparegué allí mateix ahont comensava la cascata y, com banyantse en aquella suavíssima claror, una dama de sens igual hermosura; duya mitj destrenada sa llarga cabellera y tota sa figura tenia una gracia particular: s' embolicá ab sa verda glassa ab sens igual gentilesa, y 's deixá lliscar cascata avall, tornantse la nevada escuma, quan ella hi passava, d' un color esmeragdat; quan fou al últim replá, aixecá sa graciosa testa com guaytant al cim, y 'l llenyater, diriginthi també la vista vegé baixar de dalt, lliscant també ab la escuma de las ayguas, á una altra dona embolicada ab una llum clara y groga consemblant á la del topaci. Tan bon punt aquesta fou abaix, una tercera dama aparegué al capdemunt de la cascata, hermosa y resplandent , jugant ab la bella llum roja del rubí que la envoltava y, com las altras, se deixá anar ab las escumosas ayguas, cubrintlas de sa claror y color. Instintivament, y com ja esperantne una altra, torná á mirar lo llenyater, y, en efecte, una quarta dama aparegué en lo alt cuberta d' un hermós color morat com de pedra virolada:—veyam quan s' acabarán, pensava ell desde sa atalaya:—y tornant á aixecar los ulls, vejé com si sortís també de la escuma de las ayguas una tant bellíssima y pura llum, que res componia ab la de las altras; de entremitj d' ella n' aparegué una dama; era mes jove y gentil que las altras primeras, sa llum pura y blava aparia baixada del cel, sos hermosos ulls brillavan com estrellas de joya y d' ignoscencia, sa hermosa cabellera enterament destrenada la cubria com un mantell, subjectada en lo cap per una díadema de turquesas, un collaret y manillas de lo mateix adornavan sos tornejats coll y brassos. Al deixarse lliscar avall, totas las ayguas, totas las herbas que la cascata environavan prengueren la hermosa color de zafir que ella irradiava.
Al trovarse totas plegadas, comensaren á ballar y á fer graciosos jochs en mitj de l' aygua, juntantse y apartantse, formant á voltas los colors del arch de Sant-Martí, y altras destacant cada una de per sí los seus colors: despres, agafadas per las mans, baixaren un xich, y caminaren fins á ésser al peu del grossíssim faig, al que besaren ab grans mostras de veneració y afecte; allí comensaren altre volta sos jochs entorn d' ell, cubrint lo entorn de topacis, rubins, amatistas, záfirs y esmeragdas segons las gotas d' aygua que de ellas se desprenian. Aixís estigueren fins á trench d' auba: lo llenyater, al qui ja la son vencia, havia tancat los ulls en aquell moment y no pogué veure per hont desapareixian.
Lo ensendemá, á la mateixa hora, se posá al aguayt, y aixís com lo gall anunciá las dotze horas de la nit, aparegué la dama d' esmeragda, y despres d' ella, com lo dia avans, totas las altras, mes al mateix punt que anavan á comensar sas dansas, una d' ellas feu un crit, girárense vers ahont ella guaytava, y se entristiren sos hermosos rostres: lo llenyater volgué endevinar la causa de sa tristesa, y las vejé que esguardavan ab los ulls plens de llágrimas los faigs que voltavan al mes gros, los quals havia ell tallat aquell dia; las tristas damas s' amagaren darrera las escumosas ayguas de la cascata despres de haver anat per un moment á recolzar sas afligidas testas demunt la soca del rey dels faigs.
Al següent dia, lo llenyater seguí sa obra destructora, y tocá la sort de caure als cops de sa destral á aquell grossíssim y hermós arbre. Quan vingué la nit, se posá ell també d' atalaya com las duas passadas, y tant bon punt lo gall cantá la mitja nit, aparegué la dama d' esmeragda: sens fer cap joch ni dansa, lliscá ab pensivol rostre cap avall; derrera d' ella anaren baixant las altras, mes sense aquella alegría que tenian avans. Quan estigueren juntas, s' abrassaren tristement y sas miradas se dirigiren vers los destrossats tronchs de sos faigs. La hermosa jovensela de zafir, sense forsas pera resistir al seu dolor, recolzá sa agraciada testa demunt la espatlla de la dona de esmeragda, las altras la rodejaren ab anhel y ella 'ls feu senya de que la acostessen al vensut y fornit gegant que jeya pera no aixecarse mes; quan prop d' ell fou, posá sos llavis demunt la mutilada soca, y caygué als brassos de las companyas que, plorant amargament, desaparegueren ab ella entre las ayguas de la petxina de mes avall.
La nit vinenta, lo llenyater torná á ocupar lo mateix siti; y encara que mort de son, allí s'estigué pera veure en que pararia tot alló: cantá 'l gall la mitja nit, y com sempre, aparegué la dona d' esmeragda, mes tan trista y sense forsas, que quasi 's pot dir que caigué cascata avall en lloch de baixarhi ab la gracia y lleugeresa dels altres dias: las altras també com ella baixaren, mes la hermosa jovensela de zafir no aparegué. Quan totas quatre 's trobaren abaix, en lloch de dansas, comensaren a plorar, y baixant mes avall, anaren á veure al rey dels faigs que ja sense fullas ni brancas jeya en terra: la dama d' esmeragda recolzá demunt d' ell sa testa, y com la hermosa de zafir, deixá allí de existir; las altras ompliren l' espay ab los suspirs de sa dolor, y agafantla, desaparegueren per lo fons de la petxina.
Lo llenyater no las torná á veure; ab lo bosch desaparegueren las fadas, mes qualsevol que vaji al mont del faig, quan los raigs del sol illuminan la cascata hi veurá sempre reflectirse sos bellíssims colors formant tots junts l' arch de Sant Martí.