Llegendas catalanas/Lo Farell
No molt lluny de Caldas de Montbuy y en mitj d' una feréstega é isarda boscuria, al cim d' un turonet, hi ha una gran casa, avuy quasi arruinada del tot, cubertas d' eura sas parets y son sol encatifat de verdissas.
Tothom mira aquellas ruinas ab certa superstició y fins molts per res del mon s' hi atansarian. Corra la versió de que allí hi habita un gros serpent que ha atravessat duas vegadas la mar, y ab sa sola mirada, ó ab la lluhentor del gros carboncle que porta al mitj del front, enlluherna y fascina de tal manera que l' infelís que l' arriva á veure ja no te mes remey que morir, xuclada sa sanch per la feresta bestia; diu que quan mou sas grossas anellas, fa un terratremol tal, que de qui sap ahont s' ou un soroll com si arrosseguessen grossas cadenas. Preguntant jo si era que 'l serpent fos inmortal, puig fa anys y anys, y 'ls que deuria fer, que 's conta la mateixa historia, y de que provenia tot alló, me contaren aquest cas. Tal com me 'l contaren vos lo contaré; si us plau, per ben empleat sia, y sino, alabat sia Deu.
Diu que en temps del feudalisme y quan mes en us estavan los drets senyorials, los Barons de Montbuy habitavan regularment en altres castells que 'l de vora Caldas, tal volta per ser mes grans ó tenir en ells mes dominis. En aquest, no solzament no hi vivian, sino que acabaren per deixarlo enterament abandonat, sense guarnició ni criats que 'l guardessen, puig sent com era una terra enterament pacífica y en que no hi havia temor de guerra, de fer aixó no corrian cap perill. No tenint allí, donchs ningú, encarregaren los seus assuntos al amo del Farell ó sía de la casa avans anomenada; y cap poll pica mes que 'l ressuscitat, y ningú té mes orgull que 'l que no té rahó de tenirne; succehí que 'l majordom ó administrador fou tan déspota que mil voltas mes los hi hauria valgut als habitants de aquells pobles lo tenir en lo castell als seus senyors. No 'ls en perdonava ni una: al que no satisfeya las pagas, se li enduya fins las pots del llit; lo qui trencava un sol brancalló de llenya pera escalfarse en las fredas nits del hivern, era castigat ab un rigor tal, que á voltas quedava desgraciat per tota la vida; 'l que s' atrevia á mormolar d' ell, pocas horas després espeternegava penjat d' una alta branca; s' abrogava á favor seu tots los privilegis senyorials, y desditxat de qui no li prestava vassallatje. Si hi haguessen anat alguna volta 'ls castellans, prou haurian procurat de poguelshi dir, mes que fos ab perill de la vida ab que 'ls amenassava 'l déspota vigilant, pero aquest ja feya de manera de tenirlosen allunyats donantlos sempre molt bonas novas.
Vingué que un jove de aquellas serras tractá de mullerarse ab una gentil y agraciada donzella, y com li anessen á demanar permís, en sa qualitat de representant dels senyors, ell que 's prendá de la jove en tal manera, que hi consentí, pero ab la condició de que ell devia usar del privilegi concedit en eixos casos als senyors feudals. Lo donzell hagué de aixó tal coratje que, á haver dut una arma, 'l matava allí mateix; per lo qual fou pres tot desseguida y ficat en una gruta que en sa casa 'l majordom tenia. En quant á la donzella, pogué fugir ab la confusió del moment, y quan ell s' en atalayá, ella ja era amagada en las espessedats del bosch. En va la feu anar á buscar á casa seva y per tot arreu, y fins prometé molt d' argent al que li digués hont parava, y amenassá si no li portavan; ningú 'n sapigué res.
Entretant ella, que no sabia com ferho tota sola y de bella nit dintre 'l bosch y tenint mes por que altra cosa, havent trobat un forat al peu de un saltant, s' hi ficá, y endins, endins, com mes anava mes ample 's feya la cova y milló 's respirava, cosa que á ella la estranyava molt; sobte, ohí un suspir y després un altre, y ¿qué será, que no será? ella tota temerosa comensá de pregar de tot cor á la santa Verge. Llavoras li pareguè que la anomenavan, y escoltant millor, y ja mes coratjosa, sentí com efectivament l' que allí hi havia entre mitj de sos sospirs la anomenava per son nom, aixis com també li paragué ser aquella veu la del seu desposat.
—Com saps que jo só aquí? digué ella ab baixa veu, mes no tant que ell no la pogués sentir.—Tu est aquí? digué ell, mes sorpres que altre cosa, ¿y quí t'hi ha dut ma aymia? lo nostre butxí s'ha apiadat de nosaltres? ó, bé ¡oh, rabia, te m' ha robat pot ser? preguntá ple de ira y forsejant pera desferse las cordas.
—Oh no! respongué ella ruborosa y dolsament, jo he fugit, y amagantme en una cova he vingut á parar aquí.
—Lo Deu del cel nos salva, ma estimada; vina, desfes mos nusos si pots, y fugirém lluny ahont may mes nos trobi.
Y cercant, cercant, lo trobá, guiada per sa veu, y ab molts d' afanys li desfeu las cordas, y felissos y temerosos d' allí sortiren, y feren via cap á Sant Feliu de Codinas y d' allí envers la ermita de Sant Sadurní construida dalt de la alterosa montanya d' aquest nom, á cinch quarts de Castelltersol, montanya blava y retallada com la de Montserrat.
—Allí, li deya ell tot pujant la espadada y perillosa costa, allí 'ns juntarém pera sempre; despres ja no podrán separarnos, ja no te 'm podran robar perque ja serás meva; lo Sant anacoreta que hi habita se compadirá de nosaltres, y nos donará la sua benedicció. Camina, amada mia, camina, que encara hi arivarém avans no llustreji 'l dia—li deya veyent que ella, fos per las moltas horas que caminavan, fos per las emocions que havia passat, no podia dar un pas. Despres de molts esforsos caygué rendida: ell se frissava, lo cor li deya que 'l mal Farell los perseguiria al trobarlo á faltar, y com era tant temut, por tenia que algú no 'ls hagués vist y no 'ls descubrís á las sevas amenassas; aixís es que ab eixa temor, y volent arrivar aviat á la ermita ahont se creya salvat, la agafá en sos brassos y la pujá costa amunt, sens casi alenar.
Trucaren á la porta de la celda; lo bon ermitá jeya en terra tenint una pedra per coixí; al sentir los truchs, y sens preguntar—qui hi há?—puig sa casa estava oberta pera tothom, obrí. Nostres dos joves se tiraren als seus peus y li contaren la seva historia; ell los feu alsar, los doná un bossí de pá de aglans y unas quantas atmetllas, única cosa que tenia, y 'ls aconsolá prometentlos benehir sa unió tot desseguida y dihentlos que res tenian de temer puig aquella era la casa del Senyor d' hont ningú 'ls gosaria tocar. Mes encara no havia acabat ell eixas paraulas, quan sentí al defora molts passos, y uns truchs redoblats ressonaren á la porta.
—Qui hi há? preguntá 'l bon ermitá faltant per aquell cop á sa costum.
Los dos enamorats se tiraren l' un en brassos del altre.
—Obriu com cent mil dimonis ó tiro la porta á terra, respongueren desde fora.
—Y qui sou vos que ab semblants paraulas demanau á la casa del Senyor? torná á preguntar l' anacoreta.
Imprecacions, blasfemias y amenassas acompanyadas de furiosos cops á la porta foren la resposta. La porta cedí, y aparegué als ulls del Farell y dels que l' acompanyavan, lo demacrat anacoreta ab un Sant Crist á la má. La rabia del déspota no tingué mida, y fent una senyal als seus, s' abrahonaren tots demunt del ermitá que s' habia posat al devant dels joves pera escudarlos.
—Fuig d' aqui, ó mors; cridá 'l Farell.
—Matam, si tens pera aixó coratje, mes no intentis que deixi de escudar, encara que sia ab mon cos, al que 'm demana amparo.
—Donchs no 't valdrán tos hábits; ningú may s' ha atrevit á posarse á devant meu, y se li tirá á sobre pera arrancarlo de allí: lo sant anacoreta 's mantingué ferm, semblava que una forsa sobrenatural lo sostingués; lo jove desposat tremolava de coratje, mes son defensor li maná restar tranquil. Rabiós l'infame perseguidor de trovar tanta resistencia, desenvainá sa daga y sa acerada punta travessá lo cor del ermitá, que caigué en terra, mormolant:
—In manus tuas, Domine, commendo spiritum meum.
Fora ja l'obstacle que 'l contenia, y sense estremirse poch ni molt per l' assessinat que acabava de cometre se llensá com llop famolench demunt la mísera donzella, en tant que sos companys subjectavan á son amat que, foll y fora de sí, y no tenint altras armas que sos punys, se defensava á cops y á mossadas. Era un espectacle trist y horrorós lo que dintre la celda del Sant ermitá passava; eix ensangrentat y mort en terra, la donzella mormolant ab defallida veu lo nom de son espós barrejat ab las blasfemies de son raptor, los furiosos cops d' aquell contra tants de sos enemichs y 'ls que aquestos li tornavan; la remor de la tempestat que com per miracle s' havia desencadenat en aquell moment, los xiulets del vent que semblava voler arrencar de soca y arrel als vells arbres, lo soroll de las ayguas que com furiosos torrents per los singles y vessants de la montanya ab furia devallavan, y finalment, la campana que dalt de la capella de la ermita y un xich apartada de la celda, tocava á morts per ella mateixa.
Mes res d' aixó fou capás de contenir al malvat administrador; fugí ab sa preciosa cárrega y quan sent ja á una llunyana giragonsa del camí, alsá 'ls ulls dalt de la montanya, vegé la figura del desgraciat espós dreta arran arran del precipici ahont havia corregut tant bon punt torná en si del desvaneixement que li produhí la pérdua de sanch de sas feridas. Llavoras mofantse encara lo raptor del desditxat, alsá enlayre á la donzella que en sos brassos duya y li mostrá en senyal de triomf. Una estrepitosa rialla fou la resposta del jovensel. Havia locat.
Poch temps després, sense saberse com, desaparegué l' infernal administrador; adins sa cambra s' hi trová una terrible serp que ningú 's vegé ab coratje de matar; corregué la veu que se n' havia endut lo seu cos lo diable, y que sa ánima damnada havia estat convertida en serp y debia habitar en eixa forma y per sempre mes los llochs ahont havia comés tantas infamias. Tothom fugí de la casa malehida, com tothom ne fuig encara, y sos hereus, que sempre lluny d' allí havian viscut á causa de las maldats que ell hi cometia, la deixaren abandonada quedant al poch temps convertida en ruinas: mes com tenian per allí moltas terras que era precís conresar y eran molt lluny de llochs habitats, ne bastiren una al cim mes alt de la montanya del Farell, la qual existeix encara ayuy en dia, murada y espitllerada com una fortalesa á causa de las contínuas guerras á que dona lloch per qualsevol motiu l' esperit belicós dels catalans, y ja també, y encara mes principalment, pera lliurarse dels malfactors que sempre abundan despres de ellas.
La serp, al cap de set anys de haver succehit aixó, atravessá la mar, per lo que ja fou serpent, y al cap de set anys mes, la atravessá segon cop, tornant ab lo famós carboncle al mitj del front, com diuhen que succeheix la segona vegada que la atravessan, estant pera ferho set anys cada vegada. Lo carboncle seria prou pera enriquir al que tingués valor pera arrancarli, puig es pedra de inestimable preu; mes com ab lo seu sol brill enlluherna y fascina, y com lo serpent xucla llavors la sanch del que s'hi atansa, y com espahordeix tant lo estrepitós soroll de cadenas, sia fet ab los anells de la terrible bestia, sia fet ab las grossas cadenas que 'l damnat majordom sacudeix quan s' hi acosta algú, y ab las que 'l té agarrotat lo dimoni, es lo cas que ningú ha tingut encara valor pera anarli á arrencar.