Llegendas catalanas/Jorns de dol

← La finestra del bon recort

Jorns de dol Llegendas catalanas

Lo sot de S. Celoni →

JORNS DE DOL.

_______

Escenas d' horror, de llágrimas y de dol, tenian conmosos als habitants de la Comtal ciutat en lo dia de sant Jaume del any 35.
 Hi havia hagut corrida de toros y ab aquest espectacle sanguinari s' feren exaltadas las testas ja calentas de sí per la agitació que feya dias hi havia, y lo esperit meridional, amich sempre de emocions fortas, deixantse portar pels qui l' instigavan llensá sos homens per carrers y plassas, afamats de sanch, desolació y ruina.
 Los grandiosos convents, las artísticas Iglesias y bellíssims claustres, los volums científichs recopilats ab prou d' afanys y treballs per una série interminable de generacions, y las preciosas galerías de quadros de mérit irrecusable, eran una inmensa foguera que amaynava ab sa magnífica y esgarrifosa claror, la rabia del poble contra 'ls frares.
 Al veurer aquellas rojas llamas aixecarse per tots los ambits de la ciutat, los que 'n foren la causa, devian compendre lo plaher que Neron sentiria veyent á sos peus las fumejantas runas de la ciutat dels Cesars.
 Y al dir aixó, no parlém d' aqueixas máquinas que s' anomenan homens y que no tenen voluntat propia ni conciencia de lo que fan, y als que tampoch aprofitan los beneficis que reportan los seus crims: parlém si dels que aplegan la ganancia sens haver corregut cap perill, y sens mes trevall que 'l de atiar al ignorant y despres ferse ab la presa.
 Era ja al vespre, ab la fosca s' havian fet mes visibles los incendis y la gent esporugida y horrorisada s' havia tancat dins sas casas ab greu dol y espant.
 Los habitants de prop los convents havian abandonat sos estatjes y únicament hi quedava algú per allí aprop pera veure de salvar sas hicendas de las llamas propagadoras si era possible y li permetian.
 Las turbas desenfrenadas, ávidas de sanch y matansa, corrian per los carrers baladrejant tan com podian, sagnós lo vestit, cara y mans; per tots cantons cercavan un frare á qui matar, y ay del infelís que ab tot y no serho á ells los hi pareixia, que no tornava á veure la llum del sol.
 Un gran grupo rodejá lo convent de trinitaris y segurs los que 'l componian de que los frares estavan dintre, ab infernal alegría posaren foch per tots quatre costats gosantse solsament de pensar ab la terrible agonía dels que hi havía dintre.
 Los frares, no veyent altre medi de fugir de aquell terrible torment pujaren dalt las teuladas y posant una frágil y estreta post desde allí ahont eran fins á los terrats de las casas del devant, á l' altre cantó del carrer d'en Raurich, passaren de un en un per aquella altíssima y estreta palanca, tenint l' abim als seus peus, á son costat las flamas y á sota d' ells lo poble frenétich y ubriach demanant sa mort.
 Esgarrifa 'l pensar que l' emoció que devia embargarlos, un rodament de cap, lo relliscar d'un peu ó 'l consentiment de la improvisada palanca, podia ser causa de estimbarse algun d' ells, aixís com esgarrifa 'l pensar la dessastrosa mort que aytal desgracia podria dur als altres descubrintlos á las turbas.
 Lo Senyor hagué misericordia d' ells y passaren tots sens cap dany. Quan estigueren tots junts en lo terrat del altre part del convent de genolls en terra se confesaren los uns ab los altres, dessota d' aquell bell y estrellat cel, tenint devant seu la eternitat y sentint los rabiosos crits dels seus butxins, després lo Prior los repartí las sagradas formas que havia cuidat de endursen.
 A cada pas podian veures descuberts, la situació era terrible, mes ells, alsats sos ulls vers lo lloch hont reposan las esperansas dels justos pregavan á aquell Deu Omnipotent com un jorn lo seu fill diví, dihentli: «Pare si es possible passi de nosaltres aquest calis, mes nos fassa la nostra voluntat, sino la vostra.»
 Aixis passaren la nit. Lo ensendemá foren portats á la ciutadela entre las bayonetas dels nacionals y seguits de las turbas en las que no s' havia apagat encara la set de sanch, y que 'ls amenasava á cada pas.
 Lo que passaren allí ho ha descrit admirablement un malograt autor en las Delicias del Claustro.
 Los frares que podian escapar del assesinat é incendi anavan perduts y sense saber ahont refugiarse; molts dels de Sant Francesch fugiren per la claveguera que dava á mar, mes trobats allí per las turbas, foren degollats.
 Altres anavan fugint d' un cantó al altre, apartantse ahont sentian venir los crits, y quan veyan que era impossible lo fugir s' abrassavan los uns ab los altres y dantse 'l bes de comiada s' reconciliavan ab Deu. Y despres, com víctimas resignadas se entregavan á las mans dels assessins.
 Las donas, mes bárbaras y malvadas en eixos casos que 'ls mateixos homens, hi eran en gran majoría; ningú com ellas tenia mes inventiva pera atormentar als que queyan en sas mans, ningú com ellas s' hi rebajavan tant; suplícis mes barbres no s' havian inventat jamay.
 Per avall, per avall del carré del Hospital ne caminava una ab ayre desinvolt y cara d' ubriaca. Sas curtas faldillas y son devantal eran poch menos que fets á llencas lo mateix que son mocador del coll; sos cabells desgrenyats li queyan esquena avall y per sa cara, mitj tapantli 'ls ulls en los que hi brillava la crueltat y duresa acabantli de dar un tinte mes feréstech; no semblava una dona, sino una fera desitjosa de carnatje.
 De tant en tant dava un suspir de satisfacció y contento de lo que havia fet, y ab sas mans s' agafava los pellingos de sa roba y aixugavas la suor que li amarava la cara. Al véurela á la rojenca llum d' aquella destructora foguera, qualsevol l'hauria presa per una de las terribles Euménides vinguda al mon pera aterrorisar als homes.
 Quasi ningú passava per allí, los vehins estavan tancats dins de sas casas y la quietut del carrer era sols interrompuda per lo cruixir dels trossos de edificis que de tant en tant se desplomavan y per lo clach, clach dels sochs de aquella dona.
 Sobte, eixa se feu un pas enrera, brillaren sos ulls ab feréstega joya, fixos en un bulto negre que poch á poch y arrambat á la paret s' anava arrossegant, arrossegant com volent guanyar la cantonada de mes aprop; per son pas se coneixia que estava ferit y afadigat, quasi no podia tornar lo alé ab tot y lo poch que caminava.
 La dona tirá enrera sos cabells y per un moment contemplá á sa víctima ab lo mateix plaher que la famolenca fera esguarda la presa que te ja segura; despres, fent un crit salvatje é imitant lo salt de la pantera, se li tirá á sobre llensant per sa boca blasfemias impías y paraulas las mes obscenas.
 Lo frare llensá un llestimós sospir y ella, folla ab son triunfo, lo arrossegá un tros carrer avall xisclant com una boja mentres á cops de peus y mans per tot arreu anava ferintlo. Després entoná un cant hibrich y exaltantse per moments se posá á ballar demunt del frare que plé de sanch y obertas las feridas semblava promte á exalar l' últim sospir.
 —Y encara ets viu? li digué la dona donantli un cop de soch á la cara, si ja ho dich jo que teniu mes vidas que 'ls gats.
 Y un infernal mitj riure se dibuixá en sa cara á la idea que li esdevingué.
 —Oh! ara sí que morirás, ¡quin pensament!
 Y arrancantse la pinta de banya que servia pera sostenir sos cabells quan los duya recullits, s' agenollá demunt lo pit del frare, y la aná clavant en la corona del moribunt.
 Los ulls del infelís tornárense vidriosos y entelats, demanant encara ab sa dolsa mirada pietat á aquella furia.
 Eixa s' aixecá y travesant d' un salt al que ja creya mort seguí son camí llensant crits feréstechs.
 Una porta s' obrí tan bon punt ella hagué dessaparegut, y tres ó cuatre personas s' atansaren al ferit: una d' ellas, posant sa orella en la boca de aquell.
 —Encara respira, digué tot baix.
 Y tots junts lo agafaren y 'l ficaren dins la casa ab tot y 'l perill que corrian.

 II.

 Dinou anys han passat desde las escenas últimament referidas; los convents ó eran edificis públichs ó plassas, menys alguns pochs que encara eran ruinas, y altres que eran casas particulars.
 En quan als frares que havian escapat de la mortandat, molts buscaren un assilo en terra mes hospitalaria, de la que encara no havian tornat, y altres vivian com á simples sacerdots, fent vida mística y retirada.
 Era també als últims dias del mes de Juliol, y la antigua ciutat dels Comtes presentava un aspecte trist y desolat; era que 'l cólera morbo s' havia ensenyorit d' ella.
 La major part, per no dir totas, de las familias mes acomodadas, havian fugit d' ella, y los que al prompte no ho havian pogut fer, no tardaren també en seguir lo seu exemple, venentse per aixó tots los mobles y robas sens pensar lo que després pogués venirne.
 Sense feyna ni cap mena de guany, la miseria amenassava als pobres que's havian quedat. Sort que pera obviar á aixó s'acordá tirar á terra las murallas, donant aixís un jornal á la classe treballadora ab que al menys pogués mantenirse.
 La falta de condicia y los mals aliments, no obstant, feyan moltas víctimas, y 'l mal anava creixent d' una manera espantosa. Y com tenia tanta fama de comanadís, casos y molts hi hagué de haverse abandonat los malalts ja desde los primers síntomas del mal, y altres en que sens estar ben persuadits de la mort al malalt se 'l tirava al carro que 'l duya á la fossa.
 Quanta tristesa feya veurer los barris mes populosos quasi deserts y per tot arreu tancadas las portas!
 En quant als barris baixos ab tot y que eran mes poblats, la tristesa 's feya mes sensible: posats los habitants uns demunt dels altres, com se sol dir, en casas petitas y mal sanitosas, de pisos bruts y foscos, pochs eran los dias en que la mort no hi fes presa.
 En aquells carrerons y aquellas altíssimas casas en que ab prou feynas si al istiu hi brilla un raig de sol y en las que apenas s'hi introduhia un alé d'aire, lo cólera semblava estarshi á sos amples: molt havian fet las personas á qui estava encarregada la custodia de la Ciutat, mes res hi bastava, cada dia era mes la miseria y la mortandat.
 En un d'aqueixos carrers y en una d'eixas casas, en lo pis de dalt de tot, lo mes petit y miserable, en un mal llit de pots y banchs, demunt de una vella marfega hi jeya una dona ja de edat atacada del mal.
 A la poca claror que entrava per la petita finestra del quarto 's veya que la miseria y falta de netedat hi regnava tot arreu, al mateix temps que la xardor del sol que queya aplomat sobre 'l pis y 'l baf pestilent que llensava la malalta, feyan d' alló un cuarto capás d' enmalaltir al de salut mes bona.
 Los estadants de la escaleta, al veurela ab lo mal, pera no encomanarsel, posaren las medicinas al costat del llit, y sols hi pujava algú de tant en tant tot tapantse 'l nas, pera veurer desde la porta si aquella era morta encara.
 La colerica ab sas ansias y angunias no tenia esma de pendres las medicinas ordenadas per lo metje y alli s' estavan de la mateixa manera com las hi havian posadas.
 Un home, un sacerdot, entrá de promte en la cambra, y acostantse á la pobre abandonada li oferí los remeys, junt ab paraulas de consol y ternura.
 Lo primer moviment de la malalta fou un gesto de repugnancia, mes després, veyentse tan sola y abandonada, aceptá los remeys. Ab tot lo mal havia anat prenen peu y ja quan los prengué estava eix ensenyorit d' ella.
 Coneixentho 'l sacerdot; veyent que ja tots los remeys humans eran inutils pera salvar lo cos, intentá salvar l' ánima.
 Sas paraulas se dirigiren allavors á parlar de Deu y de la vida eterna.
 —Y que 'n tinch de fer jo de tot aixó? digué la moribunda interrompentlo, ¿l' altre vida? 'm fa lo mateix que aquesta. ¡Deu, y ¿qui es Deu?
 —Deu es un ser infinitament bo, gran, etern, es lo criador del cel y de la terra, es lo qui 'ns judicará al passar d' aquest mon al altre donantnos lo premi ó castich segons las nostras obras; digué ell dolsament y ab tó persuasiu.
 —Me cremo, digué la malalta, apartantse las robas del llit, no puch resistir mes tan de sofrir.
 —Tot sufriment de la vida passa, seguí lo sacerdot acotxantla y mullant sos llavis; penseu en lo sufrir que dura sempre y que no te descans.
 —Oh! fugiu d' aquí, digué ella, fugiu.
 Y tancá 'ls ulls; mes tot seguit los torná á obrir esparverada y com cercant anhelosa al que acabava de despedir, la soletat, en aquells instants la espantava, y á falta d' altre volia al que acabava de rebujar per ódi á la religió.
 Infelis criatura! nada entre la miseria, poch cuidada de sos pares, sense cap idea de la cristiana doctrina acostumada desde petita á una vida vagarosa, y sense fré ni en sas ideas ni en sas pasions, no havia conegut mes que 'l vici, y ni poch ni molt havia cuydat de viure prop de sa familia, que poca diferencia era com ella, ni de crearsen una altre que poch l' importava. Sa vida havia sigut miserable y embrutida y aquella intel-ligencia clara y que ab bonas llisons hauria pogut fer molt be, no serví mes que pel mal; aixís com son cor hauria pogut ser lo de un angel, y fou lo de un ser infernal.
 Lo sacerdot veya lo avansament del mal, y anguniós y anhelant procurava inculcar á la ánima de la malalta las veritats de nostra Religió barrejanthi paraulas de ditxas eternas y de consol.
 En los moments suprems en que 's va á deixar la vida, en que la eternitat se presenta á nostres ulls y en que no se sap lo que será de nosaltres, se vehuen las cosas baix un prisme molt diferent del que 's vehuen durant la vida; aixis li degué succehir á aquella desditxada criatura y tota una vida de disbauxa y de crims se li presentá al seu devant, acusantla y fentla tremolar á la idea de compareixer devant d' aquell jutje infalible y justicié de qui ni s' havia recordat may en sa vida y al que havia tan ofes.
 —Estich perduda, esclamá, estich perduda.
 —No, no, no esteu perduda germana mentres vos quedi un alé de vida si lo empleu en arrepentirvos.
 —He ofes aquest Deu ab accions, paraulas y obras, no hi pot haver perdó pera mí.
 —La misericordia de Deu es infinita.
 —Mos crims son grans, jo 'm moro.
 —Per grans que sian los vostres crims, mes gran es lo poder del Senyor pera perdonarvols; creyeu ab ell, espereu ab ell, ameulo, arrepentiuvos y sereu salvada.
 —Oh may! aixó no pot ser.
 —Una llágrima sola vos pot obrir las portas del cel; llenseula per la salvació de la vostra anima!
 —Lo cel diheu, lo cel per mi, quan totas las fantasmas enlluernadoras que han passat devant meu en la vida se 'm presentan ara aquí devant mateix rihentse de mi perque estich postrada al llit y no 'ls puch seguir; oh! si jo 'm pogués alsar no vos enriuríau, vosaltres infames que gosareu ab mi y despres me tractareu com á cá leprós; y aquestos altres, qui sou? ah! ah! ah! ja 'ls conech, mos fills abandonats, los que tingué en ma primera joventut, y com s' han fet grans! que grans s' han fet! mes que venen á fer aquí? á befarme perque estich malalta? anau al burdell fills de mal pare!
 Oh! y que es alló, seguí mitj aixecantse del llit ab los ulls desmesuradament oberts y en los que s' hi retratava la mort, que es alló!.... ah!.. ah... son los convents que creman... A matar frares, á matar frares,—digué esforsantse en cridar,—si! si, que no'n quedi un! quin johir! ja pot lo taberner amanir dels bons porrons de vi que prou riquesa hi trovarem alli dintre pera pagar encara que rebentem de tan beure.
 —Miserere mei Deus secundum magnam misericordiam tuam, digué lo sacerdot fervorosament juntant sas mans suplicantas y alsant sos ulls al cel.
 —Qui parla aqui de Deu, preguntá ella girantse bruscament en vers lo sacerdot.
 —Lo qui ha vingut aqui pera perdonarvos en son nom si vos arrepentiu.
 La moribunda havia fixat sa mirada en lo rostre del sacerdot y per moments se la veya pendrer sa fesomia una espresió de terror y esglay indescriptible.
 —Perdonarme! perdonarme! quan me envia lo somni mes horrorós de ma vida, quan fa apareixer devant meu la cadavérica figura del últim frare que vaig matar en aquell jorn de festa! Si sou sa fantasma, si veniu á mi pera durme al infern ó alli ahont vulgueu pera martirisarme, pera ferme sofrir tots los torments que jo vos vaig donar, porteusemen d' una vegada mes no 'm vingueu ab paraulas de consol, y sobre tot, no 'm feu veure mes aquells ulls suplicants, aquella derrera mirada d' angunia y sufriment que sempre mes he vist en mos somnis y desvetllaments, y aquesta boca sagnosa que m' horrorisa.
 Lo sacerdot li doná un calmant y procurá assosegarla acotxantla, y aixugantli la suor.
 —Fantasma, fantasma, per qué te 'm apareixes en aquets instants?
 —Calmeuvos; ¿com atormentarvos, si Deu es tot amor y tot bondat?
 —Mes ell; ell, lo frare, me perdonará?
 —Vos ha perdonat ha fa molt temps.
 La moribunda procurá alsar sas mans y ja no tingué forsas; lo seu vetllador volgué ferli sostindre en ellas un Sant Cristo, que no tingueren esma de aguantar; seguí parlantli de arrepentiment y perdó, esperant una resposta ó un moviment que li indiqués que aquella ánima se salvaría. La dona mogué 'ls llávis, y ell anhelós y esperansat aplicá á ells sa orella, mes res entengué de lo que volian dir.
 Poch á poch, aquella vida s'aná acabant, acabant. Lo sacerdot redoblá sos esforsos. Tot d' una, la dona, semblá com si estirés la má, y donantli la seva lo sacerdot, ella li estrenyé y doná l' últim sospir; lo ministre de Deu s' agenollá devant aquell ser abandonat de tothom, pel que ningú tenia un prech ni una llágrima, d' aquell sér que l' havia procurat fer morir á ell en mitj de cruel torments; y á quí ell, inspirat per Deu era lo destinat á ser lo únich que la acompanyés en los últims moments de sa vida, á salvarla y 's posá á resar.
 Tragué 'l breviari tot comensant lo De Profundis, quan uns passos pesats se deixaren sentir en la porta; lo ex-claustrat aixecá 'l cap y vejé als enterradors de morts.
 ¿Cóm era possible que fossen ja allí quan en aquell moment acabava de finar? La pressa per tréuresela, havia fet que 'ls vehins avisessen avans d'hora, com á tants d'altres morts va succehir.
 Lo frare sortí resant del quarto mentres la amortallavan en son mateix llensol, y se 'n aná tristament á exercir son sant ministeri prop d' algun altre sér pobre, abandonat y malalt de cos y ánima, com aquella pobre dona, á resar, á cuidar los malalts sols per amor y caritat, á salvar la sua ánima.