Les disperses (1912)/Diades d'amor

DIADES D'AMOR


I


Quín dia avui! Els camps ja son tots verts
i ella m'ha aparegut com novament
al bell atzar del dia, un sol moment
sos ulls com flors a sobre meu oberts.
El cel era serè i el jorn brillant,
el vent d'hivern tornava ventijol...
jo me'n he anat pel jorn enlluhernant
a meditâ els seus ulls al bat del sol.


II


Tot ella es una flô molt delicada,
una flô, ab ulls de flô i ànima en ells;
la seva veu com font en nit callada.
Jo us parlo d'ella com d'un vol d'aucells
que us fa mirâ al cel blau sens violencia

i us posa al front uns pensaments molt bells.
Jo d'ella no'n vull més que la presencia
ràpidament al bell atzar del día;
cada cop, del seu pas a vora meu,
me'n enduc la fragancia i la harmonia.


III


Am la dolça i tranquila criatura
me plau pensar-hi quan el sol ja es post,
i guaito encar la transparencia pura
que resta llargament en la montanya
bella ab fredô, obstinant-se enfront la nit...
Perque tot ella es el ponent dolcissim
d'un jorn purissim que vol sê infinit.

 
IV


Avui he vist qu'en sos costats de verge
porta un infant ab forta melangia,
qu'he vist al fons dels seus grans ulls de verge.
He anat a meditarla en la harmonia
de ressons musicals plens d'una queixa.
Estava núvol, prò s'ha alçat el dia...
Ella porta un infant en sos costats

i els seus ulls n'estàn com enlluhernats...
Els ressons musicals plens d'una queixa
diuhen l'infant qu'en sos costats s'agita:
la gran dolçor del cel es la meteixa
del seus ulls, feta immensa i infinita.


V


Tot l'estiu l'he anyorada dintre'l cor
i are l'han vista els ulls que resplendia
ab el novell infant ja al braç, i fort.
L'he vista molt de lluny a plè mitj-dia:
ella alçava l'infant davant del sol
i el besava en la llum que'ls revestia.