Les dames d'Aragó
Aquest text tracta sobre l'obra de Salvador Sanpere i Miquel. Per a altres versions, vegeu La dama d'Aragó.
Salvador Sanpere i Miquel
LES DAMES D'ARAGÓ
nova edició
PRIMERA SERIE
BARCELONA
Biblioteca popular de «L'Avenç»
1908
_(page_62_crop).jpg)
«L'amor arriba al paroxisme. Amb el predomini de l'amor la dòna impera en absolut: ella regna en la virtut i en el vici, en el cel i en la terra. Eva, origen del pecat, condemnada per Ildebrand, redimida després per Abelard en la persona de la seva savia amiga Eloísa, es divinisada en aquest segle: la Verge es el déu de l'epoca. Els franciscans l'exalten fins a la prevaricació; els dominics persegueixen en nom seu les heretgies fins a l'extermini. En la divinitat s'adora l caracter de la verge i no l de la mare; se la representa sobre la lluna illuminant el món amb els seus raigs esblanqueits: la deessa torna a morar, lo mateix que a Efeso, en l'astre femení de la nit. La teologia, que acabava de donar per obra magna l'Imitació, preferia per simbol la llum reflexada a la llum propria. La preponderancia de la dòna en l'Asia anterior, naixent del culte de la naturalesa, encara que amb formes grolleres, tendia a la feconditat; l'idealisació cavalleresca es esteril. No podent residir l'amor entre esposos, segons sentencia dictada per les mateixes dames, sols existeixen amors platonics, delirants, sobrexcitats, impossibles. Res de l'afecte tranquil del matrimoni: l'ideal s'ha sortit de l'honradesa en aquest segle; el furor amatori ho llegitima tot: adulteri, sacrilegi, incest, que «quan bé s'estima en res se repara», segons sentencia de na Ermengauda de Narbona.»
Sols pera fer compendre que l quadro anterior no es del nostre temps, diré que ls dictats de na Ermengauda són de mal exemple, perquè l'esmentada dama pertany a la primera meitat del segle XIIè, i que dels trovadors no n quedava més que la memoria en el segle XIVè, que fou de gran esterilitat poetica pera nosaltres; de manera que això copiat, en cas de que puga referir-se an algun temps historic, ha d'esser an el segle XIIè, època de l'immoral poesia dels trovadors i de les corts d'amor [2].
El segle XIVè, baix aquest punt de vista, es un segle de reacció excessiva. Sense admetre l sentit moral que en Fauriel troba en la poesia amatoria dels trovadors, i que en Laurent accepta, això es, que llurs cants desenfrenats van despertar en el cor de l'home d'Europa l'amor, aixecant la personalitat de la dòna, que vivia embrutida en el castell feudal, ont era considerada pel castellà com un objecte i no com un ser humà, s'ha de regonèixer l'influencia que l'orde de cavalleria i la poesia van tenir en l'emancipació de la dòna, que ho quedà l dia en que l matrimoni fou considerat com un llaç i els contraients van considerar-se iguals.
No es d'aquest lloc historiar l'origen d'aquest moviment, que jo, com en Chateaubriand, veig en l'influencia dels arabs [3], que cantaven l'amor i la dòna en un temps en que la poesia europea no havia passat el llindar del claustre, i que, primer que la societat laica, sentí i aprofità la societat religiosa, per la seva superioritat de coneixements, i d'aquí nasqué l'exaltació divina i el culte de la Verge, que tant gran influencia tingué en els segles XIè, XIIè i XIIIè; i que s manifestà despertant en l'home l'amor per la seva companya en la vida idealisada en l'amor pur, honest i cast d'una deessa; però aquest estat de l'opinió i de la cultura europea s'havia de conèixer, i per aquest motiu he copiat el paràgraf den Pompeu Gener, pera compendre la raó de la severitat amb que s tractava en el segle XIVè a la dóna.
Tot ho podia la dòna en el segle XIVè; fou angel i dimoni; els camins estaven obens pera ella.
«No hi ha extrem al qual la dòna no arribi. En la persona de Beatriu de Portinari se la proclama encarnació vivent de la teologia i se li dediquen sermons en les catedrals, en els quals se la fa pujar, transformada en una deessa, fins al tabernacle del mateix Déu; regna i persegueix el crim després de morta quan es Agnès de Castro; amb el sol record de sa bellesa alimenta la flama del geni de l'immortal Petrarca; s'enlaira al cel i parla amb l'Etern Pare quan es Caterina de Sena; si s diu Marguerida Waldemar funda imperis en el Nord com nova Semíramis; en l'encantadora persona de Cristina Pisano sobrepuja ls poetes en inspiració i sentiment; escandalitza i espanta a la França amb les disbauixes i fi tragic de Marguerida de Borgonya i Blanca de la Marche; si es Filipina de Henao, deslliura l'Inglaterra i funda l'universitat d'Oxford, ont hi acull els savis fugitius d'altres paísos; encén en guerra la Bretanya amb els exèrcits manats per dos Joanes; i corona l crim al casar-se la de Napols amb el qui fou l'assassí del seu marit»[4].
Quan la dòna es causa de tants grans fets, i causa principal, i se la troba per tot, ha d'esser solament a condició de que l'home l'hagi regoneguda de fet, ja que no de dret, el seu igual, i com a conseqüencia li exigeixi l respecte que mutual ment han de tenir els que volen viure i han de viure en companyia. Abans eren possibles els deliris de l'amor: ara sols ho seran els de l'honor; i així com abans tot se sacrificava a les passions del cor, ara tot deixarà l seu lloc a les conveniencies.
L'home, doncs, posa l seu honor en mans de la dòna al fer-la l seu igual, i, per aquest motiu, tal bé, que es et bé de la vida, han de compartir i sostenir amdós; però l'home, com a garantia, li exigeix la vida en el cas de que ella delinqueixi.
En la societat catalana del segle XIVè l'home té l dret de vida i mort sobre l'adúltera, i aquest dret el veiem practicat tant al començar com al finir el segle. Quin fou el seu origen? El savi Eximeniç el combaté energicament, aquest dret [5]. Es el resultat de la disbauixa dels segles anteriors? Es correctiu a la desmoralisació dels trobadors i dels cavallers selvatges? Siga com siga, quan una societat està regida per semblants lleis, s'ha de trobar molt lluny d'una epoca com la de l'imperi romà.
I què veiem entre nosaltres? El segle XIVè comença amb una Guillerma de Montcada, desconeguda dels nostres historiadors, i que ocupa un gran lloc en els fets d'aquell temps, perquè tant aviat se les heu amb reis com amb bisbes, i brega tant en les ciutats com en el camp, i puja a cavall i sitía ls castells, i disputa davant de tots els tribunals, í no respecta gerarquies ni condicions.
Ni en el XVè segle ni en cap altre de la nostra historia trobarem cap dòna que sigui vergonya del seu sexe ni deshonri l poble que l'ha vista néixer, séns que valgui en contra l'excepció.
Trobarem dònes de tremp com la Montcada; de cor com Sor Sanxa; energiques i geloses com Violant de Bar; victimes resignades com Constança de Perellós; dignes i savies com Carroça de Vilaregut; virtuoses com Maria de Luna. Tenim, emperò, l'imatge del mal en la reina Elionor; un mirall de com no n'hi ha prou amb una corona pera amagar i soportar la culpa en la reina Sibilia; la victima de les seves passions en Brianda de Luna; la muller infidel, la criminal vulgar, l'escandalosa, en Constança d'Aragó.
En l'epoca que vaig a historiar trobarem el mal, perquè acompanya a l'home en el camí de la seva vida; però no l trobarem tant arrelat que no puga arrencarse sense perill. Les dònes del nostre XIVè segle són les veritables redemptores de l'injusticia i de la crudeltat dels homes.
¿Qui, abans que Maria de Luna, la muller del rei Martí, digué que era una vergonya la servitut dels remenses i un crim que l'Iglesia la defensés i sostingués? Es hermós veure una dama sortir a la defensa dels infortunats sotmesos als mals usos, i es digna d'esser cantada pels poetes la dòna que, al combatre per l'abolició del vassallatge dels remenses, combatia pel pudor i per l'honestitat i santedat de les afeccions del matrimoni.
I si aquest model de virtut no bastés pera redimir a totes les dònes d'Aragó que varen pecar en el XIVè segle, podria afegir una altra dòna perfeta, sense macula ni parió en cap altre país, la santa, la veritablement santa Sor Sanxa Perez de Cabanyes [6].
L'Edat Mitjana fou un temps de crudeltat imponderable: el virus de la barbarie introduida en el món pels crims dels Cesars commovia encara les entranyes de la societat, i, en el desfici del mal, aquesta anà més enllà que l'Imperi, perquè inventà, pera separar la veritat de la mentida, el foc i l'aigua per tota llei, encarregant l'averiguació als sacerdots de l'Iglesia cristiana. I de la mateixa manera que ls druides llegien el pervindre en el doll de la sang de les victimes, els sacerdots de l'Edat Mitjana buscaven en l'agonia i el suplici dels desgraciats l'ensenyança i la correcció pera l present i pera l futur. En aquell temps l'exemplaritat de la pena s portava fins a l'extrem: la victima s consumia en la forca, i al desfer-se l'esquelet els goços s'enduien les despulles. Per això en alguns llocs les forques eren veritables monuments arquitectonics, i n'hi havia que estaven disposades de manera que podien contenir diversos desgraciats. La civilisació conseguí més endavant que les forques fossin rodejades d'un mur que impedís que ls animals hi fessin el seu cau; però aquesta millora no estava encara en ús entre nosaltres al finar el segle XIV è. ¿Qui seria, doncs, capaç d'acostar-se a la forca, defensada per la llei, per la costum, per l'horror de l'espectacle de les victimes mig consumides, pel ramat famolenc dels goços que a sota esperaven el troç de cadavre que feia caure l temps, el vent i el vol de corbs que a picades arrancaven els ulls, la llengua i la corrompuda carn?
¿Fou per ventura l sacerdot oel monjo consagrat a fer obres de caritat? No. Els que tenen per missió conduir les victimes al martiri, mai s'han encarregat de recullir llurs despulles. En l'Edat Mitjana no hi havia qui fos capaç d'arrencar llur presa als corbs. Era precís que un ser superior, nascut pera l'amor, enfortit en la terra per les amargors del sofriment, s'aixequés i, desafiant a la societat, ensenyés a tothom les vies de la caritat. I aquest ser fou la dòna. Quan Jesucrist coronà en la creu la seva obra de redempció, els homes fugiren del seu costat, quedant-hi sols les dònes abraçades al peu d'ella esperant el davallament.
Així mateix sor Sanxa prengué lloc al peu de la forca catalana. Com la mare de Jesucrist, esperava l cos del supliciat pera enterrar-lo, i el vetllava dia i nit; però an ella la crudeltat de l'home no li posava en sa falda l cos sencer de la victima, sinó que li tirava fet troços i bocins.
La societat aragonesa era digne de sor Sanxa [7]?
Els moralistes generalment consideren el passat com millor que l present, essent així que la virtut humana avança en el seu camí de perfecció. De més a més, tenen de la virtut una idea equivocada, ascetica, i consideren virtuós an aquell que s consagra enterament a la contemplació, menysprea l món i els seus encisos i, en comptes de fruir de la dolcesa de l'amor i del tracte social, de la bellesa de la natura i de l'art, ho desprecía, lo que equival a despreciar l'obra de Déu, perquè Déu es amor, bondat i bellesa.
Pera ls mentats moralistes lo que fa referencia a l'ornament de la persona es digne d'abominació, perquè la carn es feta pera esser deixuplinada i no pera esser estimada; les invencions de l'art i de l'industria, que són les flors del treball, són obres d'abominació; i la cultura de l'esperit es obra del dimoni i noi natural desenrotllament de la facultat que Déu ha donat al ser humà pera aconseguir el seu perfeccionament. Per això en tots temps els citats moralistes diuen les mateixes coses.
A les darreries del segle XIVè, fra Eximeniç, que era un home superior, il·lustrat, quasi tot lo il·lustrat que podia esser un home d'Iglesia en el seu temps, i en alguna cosa un bon xic més, perquè fins era partidari de l'instrucció de la dòna, la defensava de la següent manera:
«...Dita regina—una suposada regina per lo que fa l cas—aconsellava y aprovava que tota dòna sabés lletra, car deya que havia major ocasió d'esser devota, e d'ocupar sí mateixa, e d'informar-se en tot bé, e d'estar més en casa, e de consolar-se en ses tribulacions. E deya que gran follia havia en los homens que, per mils guardar llurs mullers, no volien que sabessen lletres. E com saber lletres e molt llegir sia a la dòna ocasió de saber més que nenguna del món. Car lo saber lletres fa a la dòna los dits béns. E, ultra assò, que lo marit se pot mills secretar ab ella que no si ella no sab. Car si no sab, e lo marit li escriu, per força ho ha a saber altre; e, si mala vol esser, més Ien poden distolre bons llibres que no lo y poden empènyer lletres que li venguen, car sens lletres, ab senyals e ab paraules clares e escures d'unes e d'altres se poden fer los mals, e sens que no y són necessaries lletres» [8].
Doncs bé: aquest autor, que, per un notable exemple que veurem més endavant, predicava en el desert, va escriure contra les dònes del seu temps lo següent:
«Ans que direm de les dònes presents qui fan dir dònes del temps, dònes de la guisa, dònes de la verdura e dònes de la cort, qui van de novells talls de vestidures, ab gestes enamorats, que giren sos ulls çà e llà? E van juntes braç per braç, e mostren totes llurs joyes si bé no sia jorn de mercat, qui han posat guassones a les coses antigues? E en aquelles que no s'alter de llurs socs, qui quan se mostren cullegen e rabegen pus espès que serpents; que fan tots los marits besties, e més los pus certs qui menen a costat les monges de llur llureya per cobrir llur bon fat; qui porten les celles pintades e arcades e pinçades ab XIV colors; qui de cap a peu son remullades; ne ls fall un sol plató; qui totes van en coya; tot jorn ab cant francès, totes almescades e ab odors de tunici; qui solament de punta toquen a terra quan van ab los tapins ab polaynes? E d'estiu quants deurats! Es posen-alt en les esglesies perquè les vegen llurs enamorats; no saben lo que es la filosa, car lexen-la al marit; qui tant volenter finestregen quan passen a cavall; e parlen un llenguatge que hom no les entén; e juguen als naibs e moltes a les taules; e si fan vila fan condesch dels braços; e ls formen sobre los flanchs, e a tothom ullada; e giren-se totes entregues e mouen a compas la cama, e s giren ab saltet... que tota dòna de bé deu haver cavall, o mula, o haver ase... que tota dòna de honor deu haver vestidura d'or, e de duar, e de burell» [9].
I, ¿qui era la causa d'aquest estat de coses? Aleshores, com ara, la moda francesa. L'Eximeniç, aludint clarament a l'influencia de la francesa Violant de Bar, la muller de Joan l, diu lo següent:
«Vivint lo rey Robert, en nostre temps rey de Sicilia e de Napols, alguns generosos de França vengueren ab llurs mullers e ab totes ses cases en Napols. E com alguns homens de paratge napolilans aprenguessen de anar a la manera de aquells francesos, ço es, curts e strets, e fort disolutament, llavors les dònes de cort e de la dita ciutat volgueren resemblar a aquelles dònes franceses qui eren vengudes, en anar en cos e stretes axí com elles, e a ballar tot jorn e a beure per los carrers, e anar cavalcant axí com a hom, e abraçar, e a besar los homens devant tothom tot jorn, e de cantar francès, gargolejant axí com fan les dònes generoses en França, e de parlar de amors e de motejar-se ab jovens a la llur manera...» [10]
No hi ha dubte que la pintura de l'Eximeniç es exagerada; però, per molt que rebaixem, sempre quedarà com a cosa certa l'influencia i el desenrotllament de la moda francesa i un estat de costums que preludiava l del Renaixement, que pera nosaltres comença, com a Italia, en el segle XVè.
Endemés, cal tenir present lo que diu l'Eximeniç, perquè l'introducció del luxe i de la moda extrangera causà molts disgustos als últims reis d'Aragó de la casa de Barcelona, com veurem més endavant; i en la lluita entre lo antic i lo modern ha de buscar-se l'explicació de fets que van trascendir a tot el reialme.
L'Eximeniç, perxò, no deixava de fer justicia a lo que, als seus ulls de rigorós moralista il·lustrat, hi havia de bo en l'influencia francesa, puix aconsellava a les dònes del seu temps que «...de França devien apendre, totes les altres dònes que no son franceses, aquestes coses, ço es, portar los pits coberts, e anar a la església ab lo llibre a la mà; en aquell llegir continuament sens levar los ulls dalt; de honrar marit, e de bé nodrir infants; les altres coses qui bones no son, sien de qui s vulla»? [11]
Com se veu, l'influencia de Violant de Bar no fou desmoralisadora, i d'aquelles qualitats de la dòna francesa en el segle XIVè en veurem un retrat en la mentada dama.
La gravetat de les ultimes paraules copiades de l'Eximeniç demostra que les costums catalanes eren dignes de morigeració i que tenien un bon model per imitar fins en aquelles que introduien l'art de pintar-se la cara, de portar polaines i d'anar pels carrers fent condesc i culejant com les serpents. En aquella severitat de costums de les dames franceses ha de buscar-se també l'explicació del terrible escandol amb que acaba l regnat den Pere del Punyalet. Quan parlaré d'aquest fet, veurem a la dama injuriada no consentir l'afront i posar-se tot el país al seu costat. Bo serà recordar aleshores tot allò que he dit fins ara referent a l'estat i condició de la dòna del reialme d'Aragó en el segle XIVè.
_(page_13_crop).jpg)
Cinquanta vuit anys tenia l rei Pere, i en feia dos que havia enviudat de na Lionor [12], dòna la qual funesta influencia sentí desgraciadament en Bernat Cabrera [13].
Marit i muller eren nascuts l'un per l'altre: dolents de cor, s'entenien admirablement quan se tractava de fer mal; politics en el sentit maquiavelic de la paraula, tot ho sacrificaven al déu Estat, o sia en profit d'ells [14]. Com a contrast, llurs fills en Joan i en Martí, coneguts de tothom per llur bondat i dolcesa de caracter, foren anomenats aimador de la gentilesa el primer i l'humà el segon.
El rei Pere III, als cinquanta vuit anys, lleig com era, desnarit, i quan ja havia enviudat tres vegades, s'enamorà com un noi d'una dama gallarda, jove i guapa, d'una viuda empordanesa, de la Sibilia Fortià, que vivia a Barcelona en companyia de la seva mare [15]; dòna que desgraciadament justificà Ovidi, perquè, per l'escriptor romà, «esser bella i casta són dugues qualitats que no solen anar juntes» [16], i a més era tant guapa com ignorant, perquè no sabia ni de lletra [17].
El seu retrat fisic ve justificat per l'imatge de sa llosa sepulcral, conservada en el museu de Santa Agueda de Barcelona; llosa ont l'artista esculpí ls traços d'aquella bellesa que captivà an el rei en Pere III d'Aragó; el seu retrat moral quedarà traçat pels fets que vaig a historiar.
Causa d'escandol per Barcelona i per tot el regne havien d'esser uns amors que no venien justificats.
Quan i com van començar les relacions amoroses entre en Pere i na Sibilia? Obligat per la veritat historica a dir de Sibilia coses molt greus, diré que fou l'amistançada del rei al cap de poc temps d'haver mort la reina Elionor, i qui sab st va coneixer-la en el mateix palau.
Si no haguessiu desaparegut tots els papers dels nostres concellers referents an aquell temps, potser sabríem en detall els origens de les mentades relacions i lo que sen deia, perquè en l'Arxiu Municipal s'hi troben a dojo les batxilleries de Barcelona.
Tal vegada fou la mateixa familia reial qui precipità l casament del rei, qui afavorí inconscientment els proposits de na Sibilia.
En Pere III, dominat per la passió amorosa, embadalit per la seva enamorada, sotmès als seus capricis, afanyós d'un afecte que sols podia trobar al costat de qui sabés fingir-lo, era ja presoner de na Sibilia abans de que ls unís el llaç matrimonial. No veia més que pels seus ulls; no sentia la veu de la sang i de la raó d'estat, si aquesta no era la de l'empordanesa: na Sibilia s'aixecava entre l rei i els seus vassalls, entre l rei i la seva familia, entre l pare i els seus fills. Els que desitjaven alguna cosa del rei havien de demanar-la primerament a na Sibilia, tant si l peticionari era un trist esclau com si era l'alt infant en Joan d'Aragó, el seu primogenit.
En semblant situació, què havia de fer la familia, que trobava interposada semblant dona entre pare i fill, entre sogre i nora? Lo que podia fer una familia particular, no podia fer-ho la familia reial. Nos podien rompre les relacions personals, perquè l govern de l'estat hauria caigut; no podien acusar a tal dòna, perquè equivalia a acusar al rei i al pare. Van fer lo que no havien de fer, això es, abaixar-se fins an ella, donant-li lloc a que pogués explotar unes relacions que presentaria com proves d'afecte, essent així que no eren sinó la paga d'unes relacions consentides. El terme mig que van adoptar, o sia que ls marits se mantinguessin allunyats de la qüestió, pera poder dir que era cosa de dònes, no havia de convèncer al vell rei enamorat, que per experiencia propria sabia que sempre les dònes fan lo que volen els homes, perquè quasi sempre ls homes volen lo que volen les dònes.
Vegi-s una mostra d'això.
Els Ducs, com els deien en llur temps, Joan i Matha, sa muller, volien premiar els serveis que un majordom seu els havia fet, i més d'una vegada van suplicar al rei que li concedís alguna mercè; però en Pere o sen desentenia o sen descuidava. Veient que res avançaven, van empendre l camí tort, que era l dret; i mentres en Joan se dirigia al rei i li recordava la petició, na Matha escrivia la següent carta:
«La Duquessa.
»Madona Sibilia: Bé crehem que us recorda com nos, stant en Barchinona, diverses vegades vos pregam que, alteses los bons serveys los quals lo noble e arnat nostre mossèn P. Boyl, conseller e majordom del senyor Duch, marit e senyor nostre molt car, ha fets al senyor Rey e al dit senyor Duch, suplicasseis al dit senyor Rey que fes gracia e mercè al dit noble.. E com lo dit senyor Duch e nòs scrivam ara al dit senyor Rey altra vegada del dit fet, per ço us pregam affectuosament que vos, de part nostra e vostra, suppliquets al dit senyor Rey que li placia fer bona gracia e mercè al dit noble, per manera que ell conega que les pregaries nostres e vostres H han molt ajudat en lo dit fet. Certificant vos que d'açò nos farets assenyalat plaer e servey, e us o grahirem molt, com lo tingam per special servidor.
»Dada en Gerona, sots nostre segell secret, a xxix de Juny l'any MCCCIxxvij.—Berengarius prothonotarius.
»Dirigitur a la noble e amada nostra madona Sibilia de Fortià.» [18]
De la carta de na Matha resulta que les relacions entre! rei i na Sibilia eren antigues; però m guardaré prou de portar tal paraula a l' ultim extrem; perquè, havent enviudat 'en Pere a l'Abril de 1375, si les fèiem gaire antigues començarien quasi arran de la mort de na Lionor.
De la carta també s desprèn que mesos abans ja havien parlat na Matha i na Sibilia; de manera que entre la concubina del rei i la familia d'aquest hi havia una cordialitat de relacions que quasi són indecoroses. A més d'això, cal fer avinent que na Sibilia, que no sabia de lletra, havia de fer llegir a un altre la mentada carta, i si l tal llegidor no era persona prudenta i reservada, quin escandol podia produir el saber-se publicament que l'infanta Matha feia semblant súplica a la concubina del rei, el seu sogre!
En Pere va fer-se pregar, perquè en 21 de Juliol na Matha reproduí la carta; però més tard accedí i escrigué al seu fill una lletra ont li deia que, «per son estimació per ell, per consideració a sa filla la Duquesa, e per intercessió de madona Sibilia, a la qual la dicta Duquesa ne affectuosament escrit, e la qual per reverencia sua nos ha feta gran instancia», feia a Boyl un present de 80.000 sous.
Amb lo copiat se veu clarament que en Pere deia als Ducs que ls precs de na Sibilia l'havien decidit, i així ho entenia la duquesa Matha, que va escriure-li lo següent:
«La Duquessa.
»Madona Sibilia: Vostra letra havem reebuda, per la qual havem emesa la gracia que l senyor Rey ha feta al noble e amat nostre mossen P. Boyl, conseller e majordom del senyor Duch, marit e senyor nostre molt car, a la qual vos responem que havem haut pler de la dita gracia, e grahim a vos com per honor nostre ne havets supplícat al dit senyor Rey. Certificant-vos que us havem per recomanada e us tenim per servidora special. E per ço com sabem que n'haurets pler, vos certifficam que l dit senyor Duch e nòs som ben sans,, e nòs qui estam bé de nostre prenyat, gracies a nostro senyor Déus.
»Dada en Gerona, sots nostre segell secret, primer dia d'Agost l'any MCCCIxxvij.—Berengerius prothonotarius.
»Dirigitur a la noble e amada nostra madona na Sibilia de Forcià.» [19]
¡Com fruiria na Sibilia al veure que la duquesa Matha la tenia per recomanada seva i especial servidora! Si era ella la dispensadora de les mercès reials, ¿qui s'havia de donar per recomanada més que la propria duquesa?
Un nou favor demanaren els Ducs a na Sibilia: la seva intercessió poderosa pera que s fes justicia a un recomanat seu, i li enviaren nova carta semblant de les ja conegudes; però la cosa no avançava, i la duquesa va escriure nova carta en 6 de Setembre de 1377, acabant-la amb les següents paraules: «Us demanam que doneu al assunto bon recapte, així com havem bona confiança en vos e grahirvosho hem molt, e axí ho conexerets, Déu volent».
Na Sibilia devia riure-s de la recompensa que li prometia la duquesa Matha, perquè aquesta no n volia d'altra que la corona de reina, i de segur que les cartes de la duquesa l'ajudarien a obtenir-la, perquè les explotaria davant del rei com una mostra indubtable de l'afecte que per ella sentia la familia reial i de que no veien amb mals ulls llurs relacions.
En els Registres no trobarem ja cap més carta dirigida a la «noble e amada nostra madona Sibilia de Fortià», ni nous precs de la duquesa Matha d'Armanyach: la que demanava l'intercessió de la bagassa del rei, no volgué demanar re a la reina sa madrastra.
En Pere III, qui sab si per evitar l'escandol que donava, regularisà la seva situació i va casar-se amb na Sibilia Fortià l dia 11 d'Octubre de 1377 [20]. El casament va efectuar-se sense ostentació de cap mena, i així ho fa creure i no trobarse en els Registres cap carta invitant les grans families a l'acte, ni parlant dels preparatius de noces, ni de res que faci referencia an això.
No fou solament l'amargor de la soledat el dia de les noces, ni l menyspreu de la real familia, que va rompre amb ella tota mena de relacions, lo que hauria de mortificar més a na Sibilía, sinó l que no s fes públic el seu casament, puix no he sabut trobar cap carta del rei als seus parents o relacions, ni a les nacions extrangeres, en que participés el mental casament. La primera vegada que l rei parla de la reina es en un document de 2 de Novembre de 1377.
Tingué cort la nova reina? Crec que no, perquè no sé que mai trobés cap dama noble que volgués estar en la seva companyia.
Aquesta fou la més sagnanta bofetada que va rebre na Síbilia. El rei Pere acabà per perdre la paciencia i va escriure la següent carta:
«Lo rey.
»Madona Constansa: Com nos haiam acordat que vos siats aci entre les altres en servey de la Reyna nostra muller, per aço us pregam e manam que en continent vingats en companyia de mossèn Anthoni de Vilaregut, vostre cosí, qui deu aci a nos tornar. Cor be pensam e us tenim per dit que a vostre marit açò en res no desplaurà. E per açò, cor no es raó que nenguna sotsmesa nostra, maiorment en lo cas en que vos sots, que estant aquí on sots, no fets fretura a vostre dit marit, ni en res que haiats de semblant cosa no digues de no, certificam vos que havem provehit bastantment que si, ço que no creem, vos ho recusavets, o faça lo dit mossèn Anthoni exeguir segons nostre manament.
»Dada en Barchinona sots lo segell nostre secret, lo segon jorn de Noembre del any MCCC.lxxvij. Rex Petrus» [21].
En l'ordre que fa referencia l rei deia al governador de Valencia que Constança d'Aragó anés a la Cort de grat o per força [22]. De manera que per proporcionar a la reina una dama de companyia, el rei havia de recórrer a fer ús de la força, perquè de grat no hi havia qui volgués ser-ne. Però la força, en aquell temps, estava repartida de tal manera que no sempre l rei era l més fort, i aquesta vegada va tenir-ne més na Constança, puix va negar-se a les pretensions den Pere III. Suposo que un dels motius que tindria aquella pera negar-s'hi seria perquè li agradava particularment la vida que duia a Valencia.
Aquesta suposició la fundo en això que vaig a dir.
Situem-nos en 1381, quatre anys després del casament de na Sibilia.
L'infant Martí residia habitualment a Valencia, ont exercia tota l'autoritat, fins a tal extrem que demanà al seu germà que li concedís facultat pera intervenir en els negocis curials, a la qual cosa no va negar-se en Joan, que estimava coralment an en Martí, essent correspost per aquest.
Na Constança era muller de n'Huc de Caviley, un dels companys de Du Glesquin, que, com altres, se quedà a Aragó, essent fortament heretats per en Pere. No he pogut averiguar d'ont va treure na Constança l seu cognom «d'Aragó», el que fa creure que estava emparentada amb la familia real, cosa que explicaria fa carta imperativa den Pere, com cap de la familia, pera que fos dama de la seva muller.
A primers de 1380 esclatà greu discordia entre marit i muller. Per quin motiu? No ho sé. L'Huc exigia de la seva dòna que se n'anés amb ell a les seves terres d'Aragó, i na Constança s'hi negava, i tant energica era la seva negativa que, per no seguir el seu marit, demanà l divorci.
Entenia en aquest el bisbe de Valencià, que era de la familia reial, i com na Constança alegava, per no anar amb el seu marit, la causa pendent de divorci, el rei Pere, no sé si de motu proprio o per influencia d'algú, va escriure al bisbe dient-li que s dongués pressa en dictar sentencia; però li manava que «al donarla dongués copia de la mateixa a son governador perquè aquest o ell en persona pogués veure y entendre la veritat y justicia del fet»; delicada manera de dir-li «ten compte l que facis» [23].
Efecte de la carta del rei fou que la causa s'arrocegués i no s donés sentencia, puix el bisbe, que sabria de cert de què s tractava, no volia incórrer en l'ira del rei, si es que, per l'agravi que s feia a n'Huc, no volia encobrir una falta que l'Iglesia es la primera d'anatematitzar, perquè del matrimoni n'ha fet un sagrament.
Aquelles dilacions eren causa de que se murmurés, i, com la gent sabia de què s tractava, dirien an en Caviley que l motiu de la dilació en dictar sentencia era degut a que l rei protegia na Constança.
En Pere tingué esment de la murmuració, i, voient prevenir el cas i les seves conseqüencies, escrigué a l'homé Bernardí, procurador d'Huc Caviley, dientli que l'enganyaven els que li donessin a entendre que ell protegia na Constança; que aital dòna no era ni tant perfecta ni tant savia que meresqués esser amparada contra un tant perfet cavaller com era n'Huc de Caviley; que així mateix ho digui an aquest, i que, si l pot servir, que mani [24].
Amb aquesta carta l rei demostrava clarament la seva intervenció a favor de n'Huc, i el seu procurador Bernardí no deixaria d'explotar-la i fer-la valer davant del bisbe de Valencia, el qual, degut al parentiu, no sabia fer justicia com requeria l cas.
Fos que l'irregular situació de na Constança, que de fet havia sortit de la casa marital, l'exposava a l'ira del seu marit, o perquè allò que costa es la primera falta i perquè l'escandol sembla que té l'atractiu de l'abim, el cert es que na Constança fou acullida a casa den Martí, i que habitava i dormia aprop de la seva muller Maria de Luna, exemple de tota mena de virtuts. Aquest cop d'imprudencia i d'audacia féu que l rei escrigués la següent carta:
«Lo Rey.
»Molt car fill: Sabut havem com vos, a gran vostra difamació e encara confusió si u conexiets, tenits ab la comtessa vostra muller, na Costança d'Aragó, muller de mossen Huc de Cavyley, de la qual cosa som molt maravellats e ns desplau tant per moltes raons que no paria pus. La primera per ço com vos ne romanits fort mal parlat e difamat, car, que s vulla haia entre vos e ella, fama es publica que vos jahets ab ella, e les gents ho creuhen fermament, e vos qui ls ho confermats ara que leus havets mesa en casa. La segona que podets pensar ab quin plaer ne fets viure la dita comtessa vostra muller, la qual es bona, savia e honesta, e per la qual vos possehits gran heretat, en tant que ab ço d'ella e ab ço que nos vos havem dat, lo mils heretat hom sots d'Espanya. Així que si coneexença havia en vos, no us en deuriets així comportar ne captenir. La terça, perque la dita Costança en mala hora, pus tal es, ha deute de sanch ab vos, puys que es muller d'un notable e assenyalat cavaller en fets d'armes, e qui es servidor nostre, e lo qual, mijançant Deu, primerament fon causa principal perque nos recobram nostre regne del rey Don Pedro de Castiella, per la qual raó mereix esser honrat, mantengut e defès per nos e per nostres coses e no en res vituperat, ne envergonyit, car no y hauria guardó al servey; e com altra raó no y hagués sino aquesta, vos si deuriets aquest fet esquivar com a verí, e majorment que podets pensar que si ell ha sentiment d'açò, es hom per assejarsen de venjar e de fer e empendren tal cosa que per ventura vos no hauriets dare pensada. E ab aytant vos hauriets fet gran salt, perque dolent-nos, e no sens raó, del dit fet, vos manam, sots pena de perdre la nostra gracia e amor, que decontinent, vista aquesta letra, vos gitets la dita Costança, no solament de casa vostra, mas encare de tota vostra terra. Car persona tant difamada com ella no deu esser mantenguda per null hom de bé. E guardats vos de esser jamés en .i. loch cobert ab ella. E ab aytant cessarà la difamació en que vos ne sots, e cessaran axi mateix los escandels que sen porien seguir. En altre manera siats cert que nos serem acordats de fer tal cosa vers vos que puys no serà en nos d'esmenar ne revenir-ho. E açò hajats per ferm. E tantost hajam vostra resposta, a fi que sapiam que n'haurets fet. Dada en Saragoça, sots nostre segell secret, a xxxi dies de Maig del any mccclxxxi. Rex Petrus» [25].
Quin final tingué aquest escandol? No ho sé, perquè en el nostre Arxiu no existeixen més documents referents an ell, i si existeixen no he sabut trobar-los. A Valencia potser seria possible fer més llum sobre aquestes relacions.
D'altra proposada dama per la reina coneixem també la negativa; dama que gaudia de respecte i veneració de tota la real familia, com ho acrediten la multitut de mercès i recomanacions que van fer-li durant la seva vida.
Aquella dama s deia Beneita Carroç, i era viuda i dama de companyia de Maria de Luna [26] al casar-se l rei Pere amb na Sibilia. En 1379 el rei li diu que manifesti clarament si vol o no acceptar el carrec, perquè si no accepta n nomenarà una altra [27]. Na Carroç no acceptà, i, segons sembla despendre-s dels documents que d'ella parlen, això fou causa de que s retirés, com diria-m avui, a la vida privada.
Tant desairada era la situació de la nova reina, que pot dir-se que al pujar al soií havia baixat més que abans de pujar-hi. Una situació tant excepcional, tant violenta, no s resol sinó mitjançant un fet extraordinari, perquè d'altra manera ls bons consells, les bones raons, no basten. Matha d'Armagnach, Maria de Luna, no podien admetre com mare politica una Sibilia Fortià.
La familia real s'havia dividit per un escandol. Qui era capaç d'acostar-la, d'unir-la? Un altre escandol.
_(page_29_crop).jpg)
A mitjans de l'any 1377 trobem embolicats en qüestions judicials per assumptes d'interessos els dos cunyats Martí d'Aragó í Ximenes d'Urrea [28]; però sembla que aquelles qüestions no van alterar l'armonia de la familia.
Crec inutil recordar l'importancia dels Luna, puix era la principal familia d'Aragó, donant molt que fer tant al rei Pere III com als seus antecessors, essent un gran acte politic l'ernbrancament dels Luna amb la casa reial, perquè assegurà als monarques una gran influencia en el reialme aragonès.
En Zurita diu que en Lope Ximenes d'Urrea era d'una de les cases més amigues i «sobrino del arzobispo D. Lope Fernandez de Luna, que fué muy notable prelado y el que tenia mas parte en los negocios del Estado, y de grande casa y autoridad, cuyo heredero fué don Lope..... Eran también él y D. Blasco de Alagon, senor de Pina, una mesma cosa.....» [29]
Com se veu, doncs, no sols era Ximenes d'Urrea un home poderós, sinó que també estava emparentat amb els Luna abans de casar-se amb Brianda.
En Zurita ens dirà la causa de la separació dels dos esposos, perquè en els documents de l'epoca no sen parla mai. Diu l'analista aragonès: «Y, despues de haber estado juntos cuatro años, doña Brianda pretendió que debia ser separada de su marido, pues en el tiempo que hicieron vida juntos, siempre fué doncella, como anles que se velase con él» [30].
Abans de ressenyar lo que he averiguat referent a les conseqüencies d'aquella escandalosa ruptura, diré que la causa d'ella fou en Lluís Cornel, que enamorà o s'enamorà de la citada Brianda.
Diu en Zurita: «Luis Cornel tenia deudo con la casa del Conde de Luna, y su madre fué D.ª Beatriz de Cardona, hija de D. Ramon de Cardona y de dona Beatriz de Aragón, hija del rey D. Pedro el tercero, y él era muy valeroso. Era tambien primo hermano de la condesa D.ª Violante de Arenós, y D.ª Violante estaba casada con D. Alonso, hijo del infante D. Pedro, Marqués de Villena, que comprendía tantoy era tan poderoso en estos reinos» [31].
Com se veu pels personatges del nou drama, o millor diria novela amorosa i cavalleresca, l'assumpte havia de cridar l'atenció i se n'havia de parlar llargament. Esdevenint després del casament morganatic del rei amb na Sibilia, la justa murmuració dels vassalls havia de portar gran desconsideració a la familia real, perquè demostrava que també era victima de les passions que pertorben a la generalitat del genre humà, ensenyant amb això que ls poderosos són com els humils: si la sort els ha fet desiguals en la relació social, la natura ls ha fets a tots iguals davant del cor.
Hem dit que en el mes de Juliol de 1377 els dos cunyats Martí i Urrea concordaven sobre qüestió de diners, sense que tal qüestió portés, al menysaparentment, cap divisió en la familia; però quan l'escandalosa ruptura s verificà a finals del mateix any, es de suposar que la maror venia de lluny.
El fet, succeint després i a continuació del casament del rei, decidí an aquest a escriure an en Joan per ofegar l'escandol, puix essent l'Urrea parent i hereu de l'Arquebisbe de Saragoça, era de preveure que aquest se pendria a cor l'insult fet a la familia. Per això escriu als d'Aragó, a Lupo de Gurrea, deplorant lo ocorregut i l'ofensa feta a l'Arquebisbe; escriu an en Martí com a cunyat [32]; i al primogenit en Joan, com governador general del regne, li prevé que l'assumpte toca als tribunals eclesiastics; que no s'hi fiqui, com no fos que la Comtessa de Luna li demanés seguretat pera sa filla, i que fins en aquest cas ho faci amb tot el mirament per no irritar l'Arquebisbe; i que per sobre de tot li demanava que treballés junt amb en Martí pera la concordia [33]. I al mateix arquebisbe li escrigué donant-li seguretats per part dels seus fills, de la correcció dels quals li responia [34].
Com se comprèn, l'assumpte, toqués a qui toqués, no podia resoldre-s sense que l rei abandonés del tot la seva intervenció an en Joan, a qui de dret pertanyia; però, donada la gran intimitat que hi havia entre ls dos infants, era de témer que en Joan no cedís a la pressió de l'afecte que sentia pel seu germà, al qual ofenia en gran manera lo fet per na Brianda.
En Marti suplicà al rei que posés la seva intervenció en l'assumpte, i aquest trobà ocasió, en el pas del seu fill, d'exigir-li que, com ell i vassall, fes homenatge a sa muller, la reina Sibilia. En Martí, apurat pel cas, i per altre cantó mogut pel seu bondadós caracter, consentí. Aquest fou el primer acte d'afecte que obtingué l'empordanesa de la familia reial.
El rei se donà ansia de notificar tal pas an en Joan i a sa muller na Matha, als quals notificà també que en llurs mans quedava l negoci.
Na Matha, séns dubte per tractar-se d'assumptes de dònes, prengué la cosa a pit, i contestà an en Pere dient-li que, «per portar l'assumpte de carrera, com ell desitjava, era necessari que anessin a ells Martí y sa muller». El primogenit residia allavors a Saragoça [35].
En els mateixos termes va escriure an en Martí, però afegint que, «puix lo Rey ha volgut que ell fes reverencia a la Reyna, que fassi que la comtessa Maria, sa muller, fassi altre tal». I en carta particular an aquesta li feia així dita recomanació: «E pus axí plau al senyor Rey que façau reverencia a la Reyna, e vos vets que l dit Infant la hi ha feta, fets ne enseguits la volentat del dit senyor Rey» [36]. En Joan escrigué també a Maria encomanant-li la submissió per salvar sa germana [37]. No sabem si va fer-ho: no existeix el més petit rastre de relacions entre na Maria i na Sibilia.
Com se comprèn, semblant assumpte havia d'amoinar an en Joan, que no desitjava assumiria responsabilitat del fet, ni del que podia succeir; però vençut, tant per les conveniencies de la familia reial com per sa muller, a la qual tant el rei com en Martí li demanaven continuadament que treballés l'assumpte [38], començà prenent baix la seva protecció a Brianda pera sostreure-la al furor del seu marit, i encomanà sa custodia a un cavaller aragonès nomenat Garcia López de Sesse, per qual custodia, això es, que no entregaria na Brianda a ningú sense ordre seva, li exigí jurament i homenatge.
Fet això, en Joan digué an en Martí que, accedint als precs de la seva sogra, i complavent-se de la dita noble sa filla, intervenia, i que al seu entendre l'assumpte pertocava al Cardenal d'Aragó, i, ja que aquest era parent d'una i altra part, que ell decidís, dient-li, ademés, que no li semblava bé que en Garcia López tingués de gastar del seu pera mantenir-li la cunyada, per lo qual li feia avinent que, de no encarregar-sen ell tot seguit, li donaria ordre de que la posés al carrer [39].
Aquestes resolucions eren dignes, però en Joan no podia ignorar que l'Arquebisbe feia de pare a l'Urrea, i que, per lo tant, si en ell hi havia deute massa estret pel seu parentiu amb na Brianda, no era menor el de l'Arquebisbe.
La familia den Luna, en Cornel i els seus amics no acceptaven aquesta solució. L'Arquebisbe acceptà: en Martí dubtà. Essent el cas d'una naturalesa tant especial, era de preveure que pels seus tramits naturals en Joan no podia afavorir a na Brianda, i en Martí instava an en Joan una i altra vegada a que resolgués; però aquest, sempre digne i justicier, li contestà, finalment, desde Girona, en carta datada a ier de Juny de 1379, que «ja sabia que ell estava disposat a servirlo en tot; més en lo fet de dòna Brianda, cunyada vostra, car es matrimonial, convé que servem justicia e igualtat»; i afegia: «Vos remeto l'adhesió del Arquebisbe: digueume què li haig de contestar» [40].
Con vingueren, finalment, les parts, en posar l'assumpte en mans del Cardenal d'Aragó, qui l'envià pera sentencia als abats de Montearagon i de Veruela, els quals, segons en Zurita, en el lloc citat, «en principio del año 1379 declararon que fuese restituida dona Brianda á don Lope Jimenez como á su legítimo marido, y se apeló de la sentencia».
Semblant resolució posava en greu estat la persona de na Brianda, puix mentres li era manada que s restituís al seu marit, ell i el seu amador feien lo possible per no caure en les seves mans, posant en situació apurada als infants, an en Martí pel seu parentesc i an en Joan per la seva posició politica, i al qual tocava, durant el curs de la seva apelació, que na Brianda estigués en lloc neutral, per lo qual escrivia an en Sesse que vigilés, puix en ses mans estava l'honra de tots [41].
Més la Comtessa de Luna, pretextant que, per trobar-se la familia real a Barcelona, seria convenient, pera resoldre de carrera la qüestió, que sa filla estigués més aprop, demanà al rei que na Brianda fos tancada en el monestir de Pedralbes, a lo qual accedí aquell, sempre i quan ho tingués a bé en Joan, en quals mans estava l'assumpte [42].
Si havien pogut sorpendre al rei, an en Joan, que sempre s mostrava gelosissim del seu honor, havien de trobar-lo alerta i en guarda, i aleshores tampoc consenti a lo demanat per la Comtessa. A lo que unicament consentia era en que na Brianda fos portada, amb anuencia d'una i altra part, a Tortosa o a Montcada.
El Cardenal d'Aragó emmaranyà tant embolicat assumpte exigint, pera sentenciar, que abans se posés a na Brianda en mans del cavaller que ell desigués i que la tingués per ell [43]. El rei ho demanà an en Joan, però aquest va negar-se a entregar-la, dient-li que ell la tenia per les dugués parts, i que sols amb consentiment d'una i altra l'entregaria [44]. Avorrit en Joan per tantes maquínacions, envià ordre an en Garcia Lopez de Sesse que no toqués a na Brianda del lloc ont la tenia, el castell d'Oliet, i que de cap manera la portés a Montcada [45]; i que si rebia aquesta ordre posat ja en camí, que tornés al seu lloc desseguida.
El dia abans havia escrit al seu pare dient-li que parlés clar en el fet de na Brianda, puix ses cartes se contradeien [46]. I com en Pere, en comptes de parlar, donava ordre al seu fill que entregués na Brianda al Cardenal, en Joan li respongué que no ho faria mentres les dugués parts nos convinguessiu, escrivint al mateix temps la següent carta a l'Arquebisbe; carta que ns acabarà de fer conèixer l'home dret i justicier, entremig de tots els que li aconsellaven que dongués una trastada pera aprofitar-sen, tot penjant-li la responsabilitat:
«El primogénito.
»Arcebispe: Una letra recebiemos el dia present del senor rey nuestro padre sobre l feyto de don Lopa Xemenes d'Urrea, vuestro sobrino, e de duenna Brianda, su mujer, de la qual respondemos de present al dicto señor con otra nuestra. Asimismo recebiemos otra letra vuestra sobre aquell mismo feyto, la qual entendida, vos respondemos que si la dita duena recorrió a nos por dubdo de su persona, e deziendo aquello que dezia, non la emperemos nos injustament como vuestra letra contiene, mas con razon, bien que muyto nos despluviés la ora e fatre adio agora. Como decides que vos e el dicto nieto vuestro nos deseades servir e benir e morir con nos, feytes vuestra naturalesa, e assin lo tenemos nos por firme, qui faziennos sin dubdo por vos e por ell quanto quiera que otro del mundo podrás fer por grandes e bien amados súbditos suyos. Mas no nos semella avengades en dezir que tan vos aportemos a desesperacion que ja sodes desesperados; desesperacion, como sabedes, yes la peyor cosa del mundo; e como tro o lo dixies, vos lo deuriades corregir; e nos, en esti feyto nin en otro, nunca fiziemos nin faceimos, Dios queriendo, cosa porque tales paraulas devan seyer ditas, mayorment por tal como vos sodes. E havent por firme que a nuestro hermano, nin a su parte, la qual desti feyto se tiene por gravada de nos, non queriamos por cosa del mundo haver dado favor en perjudici de la part vuestra. E que nos, si nos ajude Dios, cobdiciamos amigable e buena e amigable conclusion del dicto feyto, e aytanto segund nuestro parecer quanto vos fer podedes. Dada en Perpenyan, dins el siello nuestro secreto, a xvi dias de Noviembre del anyo MCCCLXXIX. El Primogénito»[47].
Per ultim, van concordar-se les parts, amb gran contentament den Joan, que quedava descarregat de l'enutjosa guarda de na Brianda, la qual senyora rebé orde en Sesse d'entregar a la persona que designés el Cardenal, fins a tant que com a jutge determinés [48]. Emperò encara li donà feina aquest assumpte.
Mentres se disputava sobre qui havia novament de sentenciar, el marit i l'amant havien arribat a les mans. Se posà orde i s'obtingué que ls combatents acceptessin una treva, que trencà Ximenes d'Urrea per motius avui encara desconeguts, més que són de presumir donada la protecció de l'infant Martí.
Com se comprèn, en les baralles cada part hi anava acompanyada de tot el seguici de llurs relacions, valedors i vassalls, essent gran el desori a Aragó per la vàlua de les parts; i com que en les guerres entre cavallers sempre pagaven els plats trencats els humils vassalls, que sofrien les conseqüencies de les destroces, cremes i enderrocs, el rei Pere, veient el mal i tement-ne sempre un de pitjor per la parcialitat den Martí i les debilitats o complacencies que per ell tenia l seu germà, el primogenit, resolgué intervenir directament en la disputa pera restablir immediatament l'ordre, com ens ho demostra la següent carta, per més d'un concepte interessant.
Vet-aquí lo que escrigué al seu tresorer:
«Lo Rey.
»Tresorer: bé creem que sapiats com lo Regne d'Aragó es en mal estament, en special per occasió de la divisió o guerra que es entre don Luis Cornell d'una part, e don Lop Exemenez d'Urrea d'altra, e com nos vullam acorrer al dit Regne ab man poderosa per provehir millor als escandels que s ponen seguir, e açí no haiam pogudes trobar persones qui ns prestassen llii mil florins pera haver companyes de cavall per esser ab nos continuament en les execucions que havem a fer per les dites raons, maiorment com lo dit don Lop Xemenez haia trencada la treva que nòs havem presa entre ell e l dit don Luis, e haia enderrocats los lochs d'Ossera e d'Alfagerin, dins lo temps de la dita treva, manam vos com pus espressament podem que encontinent, vista la present, nos trametats iiii mil florins ab que puscam al tot menys haver doscenis homens a cavall pagats a ii meses. E açò per res no laguiets ne tardets con serà gran perill en la triga. Dada en Leyda, sots nostre segell secret, lo primer dia de Setembre del any MCCCLXXX.—Rex Petrus.—Dirigitur P.° de Vallo»[49].
A més a més, en Pere, prudent sempre, demanà al Cardenal que mudés a na Brianda del lloc ont la tenia i procurés per la seva seguritat[50].
Els fets demostren que en Pere tenia motiu d'encarregar al Cardenal que vigilés molt, puix mentres aquest responia al rei que estès tranquil perquè na Brianda estava en tota seguritat en el lloc d'Illuescha, aquesta desapareixia del citat punt [51] i es reunia amb el marit de fet, ja que no amb el de dret.
En Zurita ns ha conservat noticia de que na Brianda, mentres durava la qüestió, i sense esperar sentencia, contragué matrimoni amb en Lluís Cornel per paraules de present, i tingué d'ell un fill. Tot això fou quan va escapar-se d'Illuescha?
Na Brianda, al sortir d'Illuescha, anà al castell d'Huessa, que era del seu cunyat l'infant Martí i tenia en Cornel.
El rei, irat per la fugida, que tant el comprometia ara per la manifesta parcialitat del seu fill, volgué escarmentar a tothom, i a dit efecte envià al Regent de la Governació d'Aragó la terminant ordre següent:
Don Pedro & al amado consellero nuestro Don Jordan Perez d'Urries, cavallero regíent et officio de la Governacion en el Regno d'Aragon, salut e dilection.
»Sabet que nos, por bien de la cosa pública del dito Regno e por esquivar escándalos e danyos, havemos provedido e ordonado, havido sobre esto plenero consello e deliberacion, que dona Brianda vienga a mano e poder nuestro. Por que, confiantes de la vuestra fe e leyaltat, vos dezimos, comendamos e mandamos expressament e de certa sciencia que vayades personalment al castiello e lugar de Huessa, e a qualesquiere otros lugares del díto Regno, e tornedes a manos e a poder nuestra la dita dona Brianda en cualquiera lugar e en poder de qualquiera persones la trobaredes, e aquella dius buenas e fielas guardas adungades e metades en nuestro poder, mandantes a qualesquiere personas en poder de les quales sea la dita Brianda que aquellos luego encontinent fagan de manifiesto e la nos liuren realment e de feyto. E en caso que en esto vos fiziessen alguna resistencia, rebellió o contrast, vos tantost e de feyto podades convocar e ajustar las Juntas de Seragoça e otras del dito Regno e fazer todas fuerças e destrueytas que menester seran a sacar la dita dona Brianda de qualquiera lugar de sea, como nos por las presentes mandamos, dius encorrimento de la nostra ira e indignació a qualesquiere sobrejunctero e a otros officiales nuestros e a sus lugares tenientes que a todas ordinaciones e mandamientos por nos a ellos fazadores obedesquen aseguesquen assin como si por nos personalmente eran feytos. Dada en Seragoça, dius nuestro siello secreto, a viii dias de Marzo en el anyo de la natividad de nuestro Senyor MCCCLXXXI»[52].
Fou tant terminant, energica i decisiva l'ordre del rei, que no hi hagué medi de resistir-la. Però com en Pere veia clar que l seu fill Martí era parcial en la qüestió, resolgué comprometre-l en el cumpliment del seu dever, fent que les seves ordres, en public i en privat, arribessin a les seves orelles lo mateix que a les de la seva muller, a la qual ensems escrivia, dient-li a Maria que l Governador d'Aragó li diria lo que feia l cas, en tant an en Martí lí enviava la fulminant ordre següent:
«Lo Rey.
»Car fill: nòs som bé informats que Mossèn Lois Cornell ha emprades copanyes estranyes per metre les en nostre Regne. E sabem bé que vos havets liurats o fets liurar al dit Mossèn Lois Cornell o a altres per ell los vostres Castells de Huesa, de Almunizir, de la Cuba, de Luna, de Erla e de Sora. Vos podets esser enganat, mas sots ne en gran colpa, que gran dan e escandel sen pot seguir en nostre Regne. E axí es vos mester que ls dits Castells cobrets encontinent e sien tornats a aquells qui ls tenien. En altra manera siats cert que nòs ne usarem aytant ab major rigor contra vós que contra altre, con més vos es greu la vostra errada que d'altre.
»Dada en Saragoça, sots nostre segell secret, a xviij dies d'Abril de l'any MCCCLXXXI. Rex Petrus»[53].
En Martí, al rebre l'ordre del seu pare, tingué de manifestar el seu despit, com no fos que l'hagués ja fet public al saber les ordres donades el mes de Març al Lloctinent de Governador d'Aragó, lo que potser es lo més cert, essent de creure ara que ls amics de l'Infant o els seus enemics, enterats de l'ordre que li havia enviat el seu pare, li dirien an aquest el pensament de l'infant d'expatriar-se en vista de que no s feia a la seva cunyada la justicia que s mereixia per la profanació de que havia sigut victima de part del seu marit, puix no podia complir per impotencia les funcions maritals. Lo cert es que l rei, als tres dies d'haver-li donat ordre pera que personalment executés an en Cornel, li escrivia la següent lletra:
«Lo Rey.
»Car fill: nòs havem entès que vós havets acordat de anar en Castella. E maravellam-nos molt que sens consell e voler nostre assajets aytal cosa, per que us manam que per res no us facats, ans nos fets saber que n'es vostra intenció.
»Dada en Saragoça, sots nostre segell secret, a xxj dies d'Abril del any MCCCLXXXI.—Rex Petrus»[54].
Les qüestions havien arribat al grau més agut, puix les parts que combatien ja cridaven als mercenaris pera combatre-s.
Crec que era cert lo que resulta de les cartes del rei an en Joan i an en Martí sobre haver acudit en Cornel a la Gascunya en busca de gent, que allí mai ne faltava per intervenir en les nostres dissencions; i com semblant pas comprometia greument an en Cornel, el rei demanava una i altra vegada als seus fills si ells l'havien autorisat.
Desde aquest moment sorgeix la complicació politica que havia de donar a les dissencions de la real familia un aspecte nou.
Però, abans de tractar concretament d'això, lo que farem tot seguit, hem de despatxar un incident del qual no n'coneixem més, diguem-ho aixís, quel fet d'haver-se dit que un fill del comte de Prades pretenia casar-se amb na Brianda de Luna. Què hi havia en això de cert? ¿Es que l seu marit ho havia proposat com solució, es dir, que consentia en l'anulació del seu matrimoni mentres na Brianda no fos den Cornel? Me sembla que es lo que hem de creure, com nos tractés de una mentida cortesana. El cert es que en Pere s'ho cregué i fou causa de que escrigués al comte la següent carta:
«Lo Rey.
»Car cosí: Entès havem que vós tractats e dats orella que s faça matrimoni entre vostre fill don Pedro e dona Brianda de Luna. E som ne estats maravellats que vós açò façats ne consintats tant que nou podem creure per ii raons principals, la una perque l matrimoni d'ella e de Lop Ximenez d'Urrea no es departit, ans es encara en poder del Cardenal d'Aragó de volentat e consentiment nostre, qui ha vuy poder si fa a departir o no. La altre es que si açò fahets ne guanyariets desgrat e malvolença, e sens aytal guany porets trovar bo e honrat matrimoni a vostre fill. Per que us pregam e manam que del dit matrimoni a present no us entrametats ne hi donets sol orella. Sabent que si ho fahiets, que fariets mala obra e a nòs molt desplasent, e dar vos ho em a coneixer. E haiam vostra resposta que n'es vostra intenció. Dada en Saragoça, sots nostre segell secret, a xij dies de Maig del any MCCCLXXXI. Rex Petrus.
»Fuit missa Comiti de Prades»[55].
Ara anem a la complicació politica. L'intervenció reial pera imposar ordre en el regne hagué de semblar als independents rics homes d'Aragó un atac als seus privilegis de casta que n deien llibertats, i ho eren en efecte, perquè ls donava llibertat per fer mal als seus ignocents vassalls.
En Pere abordà la qüestió en les Corts aragoneses reunides a Saragoça en Maig de 1381, «y aunque en ellas se propuso por parte del rey que se pusiese remedio en tanto dano como el reino recibía desta discordia, y se estorbase que no hubiese pelea entre ellos, y por auto de Corte se diese facultad al rey y les pluguiese consentir que él pudiese poner tregua entre ellos ó por otras vias proveer lo que conviniese, y se procediese contra el que fuese inobediente; á esto se respondió que no se podia otorgar lo que el rey pedia, porque era en lesion de los fueros y libertades del reino. Mas como la guerra que se hacia fuese en mucho daño de toda la tierra, antes que el rey despidiese las Cortes, se puso entre ellos sobreseimiento y tregua, ofreciendo el rey á estos ricos hombres que les haría cumplimiento de justicia sobre cualesquier querellas civiles ó criminales que entre sí tuvieren, como su príncipe, rey y señor, y procuró para hacer justicia entre ellos, como lo disponía el fuero y la carta de la paz, segun que por razon natural se debia y podia hacer. Señalóles el rey cierto termino para que comparecieren ante él; y don Lope Jimenez de Urrea se vino a presentar, y como don Luis Cornel no quisíere obedecer el mandamiento real, pretendiendo que era en gran lesion del reino y suya, el rey le mandó citar para que dentro de veinte dias pareciese ante él; y si estuviese fuera del reino, compareciese personalmente ante el regente el oficio del gobernador del reino, porque de otra manera se procederia comra él y sus bienes, segun la disposicion del fuero y de la carta de paz.
«Regia el oficio de la gobernacion del reino Jordan Perez de Urriea, y mandole el rey que si don Luis compareciere le arrestase en Barbastro ó en Sariñena, ó en otro lugar conveniente, con que no fuese en Saragoza; ó si quisiere ir ante el rey, le dejare, dando seguridad; y no compareciendo el dia señalado, tomare el gobernador á su poder los lugares de Alfajarin, Letux, Nuer, Villafranca de Osera, Azuer y Cabañas y se pusieren en el los pendones reales.
»Mas no quiso don Luis comparecer al término, y el gobernador consulto con Fortuno de Liso, Juan Jimenez Cerdan y Pedro Lopez del Hospital y con otros muy principales letrados, en presencia de seis ciudadanos, si podria ejecutar lo que el rey le mandaba acerca de ocupar á su mano los lugares de don Luis y poner en ellos los pendones reales; y habiendose congregado, aconsejaron que se debía asi cumplir y mandóse á los sobrejunteros de Huesca, Jaca, Zaragoza y Tarazona que ocuparen aquellos lugares á nombre del rey y en cada una se pusieren los pendones reales.»
Fins aquí en Zurita en el lloc citat. Lo que ell continua dient mereix esser especificat.
Moria en 15 de Janer de 1382 l'arquebisbe de Saragoça i ric home aragonès en Lope Fernandez de Luna, i aquesta mort havia d'afavorir l'arreglo de ta dòna de dos marits, perquè lo que preocupava més al rei era que l'arquebisbe no s dongués per agraviat per part d'ell o d'algú de la familia real. Mort l'arquebisbe, el rei se sentia més lliure, i per la seva part en Cornel veia desaparèixer el seu més gros enemic, tant per la seva situació personal com per la seva influencia al costat del rei. Aquest es el fet que creiem que explica que en Cornel vingués a posar-se, mort l'arquebisbe, tot seguit en poder del rei, lo qual conta en Zurita d'aquesta manera:
«Era el rey en esta sazon ido á Valencia, y don Luis Cornel se fué allá, concertóse con el rey y con la reina en que doña Brianda de Luna se pusiese en poder de dos caballeros, y el una fuese nombrado por él y el otro por el rey y la reina, en cuyo poder estuviese, hasta que se determinase por la Iglesia sobre la separacion del matrimonio de don Lope Jimenez de Urrea y doña Brianda. Prometieron el rey y la reina á don Luis que, en caso de divorcio, harían con doña Brianda que se casase con él, y que se solemnizaría el matrimonio en haz de la santa madre Iglesia y no la apremiarían á que hiciese otro casamiento, y dió doña Brianda, por mandato del rey y de la reina, su consentimiento al matrimonio, en caso de la separacion del primero[56].» Després se convingué sobre la mutua reparació de danys.
En Zurita, després de citar el dit conveni de Valencia, que es del mes de Març del any 1382, ho dóna tot per acabat, puix sols afegeix que la causa matrimonial se dilata encara per més de vuit anys, sense senyalar la seva solució.
No: les coses no passaren tant lleument com se podria creure per la solució den Zurita.
La causa del divorci en la seva apelació se passà als prelats catalans, i això fou no una habilitat, sinó una gran tonleria, perquè, com anaven ara ls bisbes d'Elna i el de Vic a donar lloc al disgust dels prelats aragonesos i a la llur murmuració de que sels encarregués un servei que ells no havien volgut fer? En particular el bisbe de Vic, per la seva naturalesa d'aragonès i de gran amic dels infants, era ben mal escullit, puix ¿què anava a fer en Garcia Fernandez de Heredia en aquell veritable conflicte entre més de dos devers?
No vull insinuar tant sols el dubte de que per part den Joan se fes la més petita pressió sobre l bisbe de Vic: els fets demostren d'una manera eloqüent la seva correcció, puix ja veurem que quan en Joan romp amb son pare fins fent-se possible un parricidi, l'Urrea, ambtot i estar oberta la causa de l'anulació del seu matrimoni i tenint la seva dòna al costat den Cornel, se posa amb tots els seus al de l'infant primogenit. Però, en fi, en Joan i en Martí s'exercien l'un sobre l'altre tal suggestió, i en Marti estava tant interessat en el cas de na Brianda, que, sense ofensa per ningú ni per la rectitut de conciencia del bisbe de Vic, podem repetir que s trobava en greu conflicte per sentenciar. Tant més, com sembla despendre-s de la carta que li escrigué l rei i anem a veure, que aquest tal vegada influiria en favor de l'Urrea.
Diu la carta:
«Lo Rey.
»Honrat pare en Christ: Vostra letra havem reebuda responsiva a una que us havíem tramesa per la qual vos haviem pregat e manat que en la causa matrimonial que es entre la nobla dona Brianda de Luna e don Luis Ximeniz de Urrea procehissets e aquella determenassets brevement, segons forma de la Comissió a vós feta per lo Papa. E entesa vostra resposta, par no us vullats entrametra del dit fet, o que aquell vullats dilatar en favor d'alguns a qui n volets complaure e nos desservir, de que som majavellats e agreujats no sens raó, com a tots altres deguessets nostres prechs proposar e a nòs, qui som vostre senyor natural, e de qui vós e los vostres havets reportats diverses benificis e gracies, obehir e complaure davant tots altres, e maiorment en coses tocants justicia e honestat axi com aquesta. Perque havents aquest fet a cor per diverses raons que no ns cal explicar, altra vegada vos pregam afectuosament, volem e us manam que, servada forma de la dita vostra comissió, de la causa dessus dita conegats, apellades les parts, e aquella brevement determenets, segons que trobarets per justicia faedor. Sabent que ns en farets agradable servey, e lo contrari hauriem tant desplahent que més no poriem, e conexeriets ho per obra. Dada en Munçó, sots nostre segell secret, a xxij dies de Maig del any MCCCLXXXII. Rey P.
»Dirigitur Garcie Vicensi Episcopo»[57].
Pera aclarir aquest particular de l'intenció reial no tenim més que un document, però aquest es poc explicit. En el registre 1.278, foli 15, hi tenim una carta dirigida al papa Climent VII demanant-li una resolució prompta, però d'ella sols ne treiem en clar que li havia fet parlar pel bisbe d'Elna de la qüestió i que ara li pregava que escoltés lo que li diria l bisbe de Tortosa, qui aniria a Avinyó per legalisar la seva elecció, essent de notar que la citada carta, escrita en llatí, porta la següent post-data:
«Pare Sant, soplegam vos humilment que sobre les dites coses vullats creure l'avecove de Tortosa, quin havem largament informat. E per ço que mils ho cregats havem escrits aquestes rengles de nostra mà.»
I això ho fem remarcar perquè sembla que en Pere IV escrivia en català a un papa que era ginebrí, lo que no vol dir que no pogués saber el català, sinó que l rei no li escrivia ni en francès ni en llatí, que eren per origen i per carrec les llengües del papa.
Fossin les que fossin les causes de no donar per conclosa la contesta sobre la nulitat del matrimoni de na Brianda, se comprèn que per aquesta i pel seu novell marit de fet fos tanta dilació insoportable i que d'una manera o altra hi volguessiu posar terme, això es, reunir-se de nou, ja que pel conveni de Valencia havien quedat separats. Com, de quina manera i quines foren les conseqüencies de la ruptura del conveni de Valencia, no ho podem dir per no haver-ho pogut averiguar. Lo cert es, com consta pel document reial que ara reproduirem, que per l'Abril de 1385 se trobaven na Brianda i en Cornel reunits de nou, si bé fugitius, errants pels seus castells o pels del seu cunyat l'infant Martí, i sempre tenint-se d'amagar de la persecució del rei Pere IV, en aquest particular l'home més rigid del seu segle.
Vet-aquí lo que escrigué per la captura de l'atribulada parella amorosa:
«Don Pedro &. Al amado consellero nuestro Mossen Sancho Martinez de Biota, portant vezes de Governador general en el Regno d'Aragon. Salut e dilection.
»Entendido hemos que los nobles don Lois Cornell e dona Brianda de Luna son o deven seer en algun castiello o lugar del dito Regno, del qual los podredes sacar e haver a nuestras manos. E como nos ayamos esto tanto a coraçon que no podriamos mas, mandamos vos de cierta sciencia e expressament, dius pena de la nuestra gracia e mercet, que luego, a la mayor cuyta que podredes, andedes con mano fuert al dito lugar o castiello. Como a vos será cierto que los ditos don Lois e dona Brianda sean en qualquiere castiello o lugar de qualesquiere personas que sean dentro en el dito Regno e de aquell qualquiere, e de qualquiere persona que sea, saquedes e prengades a manos vuestras los ditos Lois Cornell e dona Brianda, e aquellos tenet en lugar seguro e bien guardados entro que ayades otro mandamiento nuestro sobre esto, a preson de los quales procidades con huestes e en otra manera al mas segurament que podredes por haver a ellos. Como ya sea vos esto por vuestro officio podades fazer, pero nos, a mayor cautela, nos acomendamos sobre las ditas cosas con dependentes e emergentes de aquellas e a ellas conexens plenerament nuestras vezes por tenor de la present, con la qual mandamos de cierta sciencia dius encorrimento de la ira e indignacton nuestra al Justicia d'Aragon, sobrejunteros, justicias, merinos, jurados e otros officiales e súbditos nuestros, assin de la ciudat de Saragoça como de qualesquiere otras ciudades, villas e lugares nuestros del dito Regno, que vos sigan en continent a fazer e complir las sobre ditas cosas, e a vos sobre aquellas den consello, favor e ayuda e obedezcan a vos en todo e por todo, assin como farian a la nuestra persona, cada (vez) que por nos les será mandado. E vos, si algunos trobásedes desobedientes e recusantes complir vuestros mandamiemos, puniscades aquellos fuertment, assin como devan seer punidos los que menosprecian mandamientos de lur Rey e princep, havendo sobre aquesto aquella diligencia que l feyto requer e de vos confiamos.
»Dada en Gerona, a xii dias de Abril en el anyo de la Natividat de nuestro Senyor MCCCLXXXV.-Rex Petrus»[58].
La meva investigació no m'ha donat compte de la manera com aquesta qüestió dels amors de na Brianda i en Cornel vingué a terme. Ja hem vist que l'Urrea s'havia posat al costat den Joan contra l seu pare, i aquesta resolució noble i seriosa l'havia d'aprofitar en Joan ja rei, i ho fou desde l'any 1387, pera conseguir una composta, destinada, després de tot, a restablir els prestigis del seu germà Marti. A més a més, s'ha de recordar que per aquests temps havia sigut ja candidat a la tiara en Benet de Luna, que havia contribuir no poc a l'exaltació del papa Climent VII, i es inutil dir que hem de creure que l cardenal Luna havia de treballar per treure dels compromisos i responsabilitats en que s trobessin els seus parents.
En fi, com conta en Zurita, en 1391 «se dió tambien sentencia de divorcio en la causa matrimonial que se trataba entre don Lope Jimenez de Urrea y dona Brianda de Luna, en la cual había entendido el Cardenal de Aragón, residiendo en su legacía; y despues se cometió por el papa Clemente a don Garcia Fernandez de Heredia, arzobispo de Zaragoza»,—desde 1386;—«y Juan de Subirats, obrero de la Seu de Zaragoza declaró que se separasen y don Lope pudiese casar con otra, y doña Brianda con otro; y quedó casada con don Luis Cornel, precediendo dispensacion apostólica.
»Con esto cesaron los bandos que tanto tiempo habían durado por esta causa en este reino; porque un dia antes que se diere esta sentencia, queriendo dar fin á los males y daños que se siguieron de la guerra que estos ricos nombres se hacían, é interviniendo entre ellos sus parientes y deudos, se oblígó don Luis, é hizo pleito homenage, que dentro de quince años no estaria en ningun lugar á donde don Lope Jimenez se hallare, en caso que en el estuviere el Rey ó la Reina, ó los infantes sus hijos, y el duque y la duquesa de Montblanch, y a lo mismo se obligó doña Brianda»[59].
Si hem acabat amb la novela amorosa de na Brianda, no hem acabat amb l'historia, í aquesta ns demana que diguem que si l seu primer marit era un impotent al casar-se amb ella, no ho havia sigut en altre temps, per quant den Lope Ximenes d'Urrea en cita en Zurita, pels anys 1396, al seu fill el cavaller Pedro [60]. Per consegüent, l'historiaire, per allò de pensa mal i no erraras, ha de creure que na Brianda va trobar-se un dia posada entre don Lope i don Luis, i que aquest va endur-se-la, provant que la mereixia, puix li va costar la seva possessió dèu anys llargs de grans tribulacions.
| 5 |
| 33 |
| 59 |
- ↑ Any VII, volum I, pag. 430 (1877).
- ↑ Consulti-s, sobre ls trovadors, les «corts d'amor» i les «lleis d'amor», La Vie au temps des Trouvères, d'A. Meray (París, 1873), i la segona part de dita obre, La vie au temps des cours d'amour (París, 1876).
- ↑ «... es veritat que entre ls arabs í els perses se troba quelcom que recorda la nostra cavalleria, els torneigs, els combats particulars, les dònes guerreres; però vanament se buscaria entre ells això que caracterisa la cavalleria i la civilisació europea, el punt-d'honor i el culte de la dòna.» Laurent: Études sur l'histoire de l'humanité (Brusseles, 1861), vol. VII, pag. 213.
Si pel culte de la dòna s'entenen les Lleis d'amor, els quals cànons ni en llatí vui transcriure, es cert que ls arabs no van practicar-los: mai, al declarar-se esclaus de l'amor, digueren, com Ermenguada, «qui bé estima en res repara», sinò que Al-Hacam deia:
«Por eso prefiere el sabio,
si al fin esclavo ha de ser,
someterse á amor honroso,
que amar bueno es amar bien.»
(Aben-Adhari: Historias de Al-Andalus, traducció de F. Fernández y González, volum I, pag. 163.)
Però la traducció literal, no la poetica, encara es més expressiva i filosofica, perquè es la següent, segons el mentat traductor: «Es hermosa la sumisión á la bueno cuando uno es esclavo del amor». De semblants idees, d'aquest pur espiritualisme, n'està plena la poesia dels arabs. ¿Se pot dir lo mateix de la dels trobadors, inspiradors de la cavalleria? - ↑ La Renaixensa, any VII, vol. I (1877), pag.432.
- ↑ Llibre de les dònes maridades, cap. I. (Barcelona, 1495).
No s cregui que aquest dret sols fos escrit, es a dir, que fos una de tantes lleis que, en ús en altre temps, estés en desús en el segle XIVe. Ja vaig donar-ne la prova en el meu llibre, Las costumbres catalanas en tiempo de Juan I (Gerona, 1878). Si ara la reprodueixo novament, es per venir com l'anell al dit.
Sentencia real del lloc (ont) han d'esser aparedades les dònes adùlteres, y aliments d'aquelles. Donada l'any 1330. (Pragmaticas y altres drets de Catalunya (1704), llibre IX, tit. III, pag. 176.)
«Dominus rex, visa sentencia lata contra Eulaliam uxorem Joannis Doscha quæ eidem Joanni per eandem sentenciam tradi debeti uxta usaticum Mariti uxores.» De lo transcrit s'ha de suposar que Eulalia fou vençuda en judici de Déu o que renuncià a la prova de la seva ignocencia, que li regoneixia l'usatge Mariti uxores.
Continua la sentencia:
«Prœstita securitate ydonea per dictum Joannem Doscha, reservatis eidem domino Rege modo, et forma supra dicta securitate, explicat, et dat idem dictus Rex modum, et formam supra dicta securitate. Primo quod ante tradictionem dictæ Eulaliæ, dictus Joannes si illam vult, habeat illam tenere in Domo propria ipsius Joannis, habentem duodecim palmos de longitudine, et sex de latitudine, et duas cannas de statura, sive de altitudine, et quod habeat dare eidem Eulaliæ unum sac payl sufficiens in quo dormiat, et unum lodicem, cum quo se valeat coperire, et facere in dicta Dono unum clot, sive foramem, in quo possit solvere tributa ventris sui naturalia, et per quod foramem exeant illa fætida, dimittere unam fenistram in eadem Domo, per quam dentur idem eulaliæ vicualia, videlicet quod dictus Joannes dabit sibi decem, et octo uncias panis coct, competentis pro quolibet die, et aquam quantam voluerit dicta Eulalia, et quod non dabit sibi aliquid, aut faciet dari, propter quod illam præcipitet ad mortem, aut aliquid faciet, ut dicta Eulalia moriatur, super quibus prædictis dictus Joannes det bonam cautionem ydoneam, et securitatem antequam dicta Eulalia tradatur dicto Joanni.»
«Encuéntrae en el libro IX de las pragmáticas y otros derechos de Cataluña, y en el titulo II, pág. 175, una pragmática concedida por Pedro III en Lérida, á 19 de octubre de 1386, esto es, dos meses y medio antes de que D. Juan heredara la corona, por lo que vemos que, habiendo dado muerte Gisperto Çacarrea, tejedor de paños de lana de la ciudad de Barcelona, á su mujer Riqua por adúltera, fué desterrado de la Ciudad de Barcelona en virtud del capitulo XXV de las Cortes de Perpiñán de 1351, que destierra por cinco años al matador, indultado por el rey, sea por la causa que fuere, del punta donde residía ó moraba la víctima. Çacarrea fué indultado por el rey en 10 de octubre, pero en 19 del mismo mes expidió la pragmática citada levantando la pena impuesta por la dicha Constitución de Perpiñán, en virtud de haber cometido el crimen en causa de adulterio, pues en causas de esta clase, dice el rey, «gustosos hacemos siempre gracia». «Tales remissiones sempre facere gratiose, maxime quod iusta usaticum, uxores adulteræ debent venire cum cunçu quæ habuerint in manu mariti sui, juxta usantiam inde secutam, maritua potest eam, capere, tenere immuratam, vel in una domo clausam.» Obra citada, pags. 72 i 73.
Fins aquí la prova feta en les Costumbres catalanas, treta de la nostra colecció llegislativa, pera demostrar que nos tractava d'abusos, sinó de preceptes legals, al matar o emparedar els marits a llurs mullers adulteres.
I, pera acabar, veus-aquí un altre exemple: en 1375, en P. de Gravalosa, de Manresa, matà a la seva muller per adúltera. Averiguat el cas, i resultant certa la culpabilitat de la dóna, el rei demana a la dòna del seu fill Joan, a l'infanta Matha, que perdoni a l'agraviat marit el pagament de les costes del procés, perquè «com los marits per adulteri ueien lurs mullers, nós som fort liberals a fer-ne remissio graciosament». Arx. Cor. Aragó, reg. 1.095, f. 7. - ↑ Sor Sanxa s deia Sanxa Perez de Cabanyes?
Desde l dia que en les Costumbres catalanas vaig donar a conèixer la figura de Sor Sanxa, no he deixat re per registrar, portat per l'idea de completar i fer la seva biografia; però un any llarg de buscar no ha donat el més petit resultat. Solament he trobat un document que, de poder-se donar, com jo l dono, a Sor Sanxa, té un gran valor.
Abans donaré a conèixer la concessió que féu a Sor Sanxa l rei Joan, el qual document se troba en l'Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. 1.964, f. 60:
«En Johan, etc. Als nobles amats e feels nostres los governador de Cathalunya, veguer e batle de Barchinona, e altres officials e sotsmeses nostres de la ciutat de Barchinona, e a cascun d'ells, als quals les presents prevendran, e les coses davall scrites se pertanguen en qualsevulla manera, salut et dilecció. Com nòs, per reverencia de nostre senyor Deu, e a suplicació de la feel de casa nostra sor Sança, de la terça regla de Sent Francesch, per tenor de la present haiam atorgado licencia a la dita sor Sança que ella puxa soterrar o fer soterrar en loch sagrat, sens encorriment de algona pena, tots aquells cossors o ossors de aquells los quals, tota frau cessant, cauran de les forques fetes dins lo terme de la dita ciutat, e en les quals per lurs demerits seran estats penjats, les quals forques, emperò, no sien tapiades ne closes. A vosaltres, e cascun de vos, dehim e manam, sots incorriment de la nostra ira e indignació, que a la dita sor Sança, o a qui ella volrà en loc seu, en soterrar los dits cosors o osors de los dits penjats qui cauts son o d'aquí avant cauran de les dites forques, empatxament algú no façats, ans la present nostra concessió tingats fermament, e observets e no y contravingats per alcuna rahó, si la pena dessús dita cobeiats esquivar. Dada en Valencia, sots nostre segell secret, a XIII dies de març del any de la nativitat de nostre Senyor Mil cccxciii.—Rex Joannes.»
Semblant concessió feta a una simple monja menoreta, perquè sor Sanxa no era dignitat, sols podia fer-se a qui tingués molta influencia amb el rei, puix era molt dificil de rompre la vella costum de deixar que ls cadavres dels ajusticiats sels mengessin els goços. Per les mateixes restriccions que posa l rei se veu que era extraordinaria la mentada concessió.
En el document que a continuació reproduim se veu al rei Pere III enfadat amb les monges del convent de Xixena per no voler admetre entre elles a una dòna pobra nomenada Senxa Perez de Cabanyas. La protecció del rei es molt significativa i fa suposar que ls serveis quel seu marit haria fet a la casa reial serien la causa de semblant protecció. Ademés, el nom de Sanxa, que no té res d'usual, fa creure que les dugues Sanxes són una mateixa. Per últim, la resistencia de la prioresa i monges de Xixena a admetre la viuda a casa llur sembla explicar el fet de trobar a Barcelona a sor Sanxa, aon la recullirien per recomanació del rei.
Essent tant afavorida per la casa reial, no es d'extranyar que obtingués la mentade concessió.
Diu la carta de Pere III dirigida al convent de Xixena (una altra igual n'enviá a la seva prioresa):
«El Rei.
»Recibida hemos vuestra letra responsiva a una nuestra por la qual vos haviamos rogado que per reverencia de Dios e honra nuestra recebiessedes en donada de vuestro monasterio panaguada Sanxa Perez de Cabanyas, muller pobra e miserabla, la qual cobdicia muyto en el dicto monasterio servir a Dios. E aparezca vos vos querades escusar de recebir la dicta Sanxa, por quanto dezides que las rendas del monasterio non puedan complir a las grands y cargas de aquell, on como a nos sea cierto que por aquello que la Reyna dona Alienor, nuestra muger, que Dios haya, dexe al dito monasterio aquell monasterio reciba cada un anyo IIII.mil solidos censals, por los quales se deven en el dicto monasterio fazer ciertos aniversarios cada un anyo, e mas es tenido el monasterio tenir hospitalitat a los pobres de Dios e fazer otras cosas, las quales non se fazen como deurian. E a hun mas, seamos cierto que las prioresas passadas son tenidas en el dito monasterio algunas donadas miserablas e pobras stantes en lespital, ordenado por ellas, a las quales devan racion e leyto e ropa, por esto vos rogamos otra vez muyt afectuosamente e queremos que la dita Sanxa recibades en el dito spital con semblat racion e provision que las otras prioressas passadas davan a na Bonanada e a otras donadas miserablas. E desto serviredes a Dios ende faredes a nos servicio que nos agradesceremos. E lo contrario hauriamos desplacent e per las ditas razones provedir hi hiamos segund se pertanescia. Dada en Munçon, dius nostro siello secreto, a XII dias d'octubre del anyo M.CCC.lxxxiij.
»Rex Petrus.»
Arx. Cor. Aragò, reg. 1.281, fs. 132 v. i 133. - ↑ Ja que ara vaig a fer l'autopsia, per mà d'un cirurgià habil, de l'estat de la societat laica el segle XIVè, es just que aquí, i no per la meva mà, que podria semblar sospitosa, sinó per la del temps, dels documents de l'epoca, faci altre tant amb la societat religiosa, i no pel gust de fer publics els escandols, sinó pera donar a conèixer la superioritat de les costums del nostre temps.
Avui no serien possibles els fets que expliquen els següents documents:
«En Pere etc. Als amat e feels nostres lo Veguer e Pahers de Leyda, salut e dilectió. Entès havem per clamor e relaçió de moltes persones dignes de fe que en lo monestir de les menoretes de la dita ciutat de Leyda se son fetes e s fan moltes dissolucions e obres males e desonestes. Donants a açò obra alguns habitadors d'aqueixa ciutat qui així com a fills del diable, alguns ab empreniments per ells fets, migençants segons que s diu sagraments e homenatges, han proposat de desonestar algunes monges del dit monestir, e de fet son entrats de nit e altres hores captades dins aquell per complir lur verinós proposit e voler. E com de les dites coses jatsia molts de tempe ha sien massa notories e publiques entre vosaltres, no s fes algun castic de punició, de que sots dignes de gran reprehensió denant Deu e danant nos, convench que ls presidents del orde de les dites menoretes hi provehissen aytant com en ells era, qui, segons havem entès, entre les altres coses, ordonaren que algunes monges del dit monestir les quals a lur parer hi estaven perillosament, fossen comenades als lurs parents e amics que han en la dita ciutat, e allí estiguessen fins que plenament fos provehit sobre l bon estament, correcció e reformació del dit monestir. E com per exeguir la dita ordinació fossen anats a aquell lo Custodi de la Custodia dels fraremenors, ensemps ab los parents de les dites monges quen volien trer, vengueren algunes persones d'aquí, qui empatxaren e de fet contrastaren que les dites monges no fossen tretes, dienthi moltes paraules de gran sobreria, e qui sabien amanaçes, la qual cosa feren seguint en açò lo voler de la abadessa del dit monestir, qui axí com inobedient a sos maiors, e donant molt a ocasió e foment a les dites dissolucions, no volia que les dites monges ne fossen tretes. A les quals coses totes vos dit Veguer fos present, segons que s diu, qui, seguint lo voler dels dits contrastants, no volgués ne sabés dar aiuda e favor al dit Custodi, a qui s pertanyia ordonar e a vos exeguir les dites coses, perquè les dites monges son romases a perill en lo dit monestir, a gran culpa vostra. El dit Custodi, empatxat en ço que justament començava, no ha pogut més anant procehir en correcció e informació del monestir demont dit. D'on se segueix que la Abadessa e altres dones d'aquell, prenents espirit de elació, pus correcció no sen fa, continuen e continuaran lurs males obres e dissolucions. E ls seglars qui en açò caben, en qui ay tampoch se fa alguna correcció, faran pijor que no han acostumat, de les quals coses sots vosaltres tots dignes de gran reprehensió, punició e castich. On nòs volents en aytals coses, d'on Deus es offès, nòs poch preats, e la cosa publica lesa provehir justament e punir los culpables, allí com se pertany, reservants a nòs la punició que per açò merexets vosaltres, la qual no ns oblidarà. A vosaltres dehim e manam de certa sciencia e espressa, sots pena de cors e daver, que vosaltres tots, en ço que a tots se pertanyerà, e vos dit Veguer sols en ço que a vos sols se pertanyerà, inquirats saviament e ab diligencia sobirana de totes les dites coses, es saber per quins fets e actes les dites dones son vengudes en aquesta infamia, e quines males obres e dissolucions se ha fetes en lo dit monestir e en lo vehinat d'aquell. E quals persones han dada obra e son stades causa dels dits actes dampnats, e son entrevengudes en aquells. E totes aquelles que y trobarets culpables, ho haverhi dat consell, favor e aiuda, o en res entrevengudes, prengats encontinent en persona.....» Arx. Cor. Aragó, reg. 1.292, f. 29.
Continua l document prevenint que no s faci publica l'informació fins que ell hagi determinat, i prevé que s prengui informe sobre la raó o motiu que van tenir els que van oposar-se a que l Custodi tragués del convent les menoretes. Finalment, mana que l citat Veguer i autoritats donguin al dit Custodi favor i ajuda en cas de que l necessités pera complir el fet d'entregar les menoretes als seus parents i amics.
¿Qui eren els autors de les deshonestitats de que s queixa l rei? El següent document, que va sencer, ens ho dirà:
En Pere etc. Al amat e religiós nostre frare G. de Guimerà, prior de Catalunya, salut e dilecció. Com per clamor de moltes e diverses persones e fama publica haiant sabut que frare Ferrando de Siscar, comendador de la casa de Guardeny en Leyda, e alcus altres, han fetes e fan moltes e diverses obres desonestes e de mal exemple, en especial en lo monastir de les menoretes de la dita ciutat, on, donant ells obra, causa e ocasió, moltes menoretes d'aquell son vengudes en tanta dissolució e girades a tals e tant desonestes obres, que tornen a offensió de la magestat divinal, infamia e oprobi de lur orde, menyspreu de nostra senyoria e lesió manifesta de la cosa publica de la dita ciutat. E com nòs, sobre castigar ço que fet s'es, e provehir que d'aquí avant no s faça, haiam fetes algunes ordinacions, les quals fem metre en execució en tots aquells qui son e de nostre for, e façam fer semblant per lo bisbe de Leyda en aquells qui son de son for, e per les presidents al orde de dites menoretes en quant toca e tochara aquelles. E valgués poch tot açò fer si en lo fet del dit Comenador de Guardeny no era provehit; per ço a vos, a qui principalment açò s pertany, dehim e manam expressament e de certa sciencia que, informanvos de les dites coses bé e diligentment, castiguem lo dit Comenador, si culpable serà trobat de tot ço que fet ha en lo temps passat, e li posets tal fre, que en l'esdevenidor teme cometre semblants coses. De les (quals) poguera e deguera abstenir si a honestat de son orde e lo vot que fet ha guardas e atenés. Certificantvos que si vos no fets castic del passat e provisió bona en l'esdevenidor, nòs, en culpa e necligencia vostra, nòs ocuparem la dita Comanda de Guardeny e la farem regir per alcun frare honest. Dada en Barchinona, sots nostre segell secret, a XXV dies de Juliol, en l'any de la Nativitat de Nostre Senyor M.CCC.lxxxvj.—Rex Petrus.»
Arx. Cor. Aragó, reg. 1.292, f. 30 v.º - ↑ Llibre de les dònes maridades, fol. 42, cols. 1 i 2 (Barcelona, 1495).
- ↑ Llibre de les dònes maridades, caps. L i LIV. Vegi-s, pera més detalls, la meva obra Las costumbres catalanas en tiempo de Juan I', pags. 223 a 229.
- ↑ Id. id., fol. 41 v.º, col. i.º.
- ↑ Id. id., fol. 42, col. i.ª
- ↑ «... fué Lionor hija mayor de los reyes de Sicilia Pedro y de Isabel de Carinthia, y casó con Pedro de Aragón en el mes de julio del año 1349, y murió en Lérida el 20 de abril del año 1375.»—Pròsper de Bofarull: Condes de Barcelona vindicados, vol. II, pagina 276.
A l'any 1377, en que comença la meva obra, feia dos anys, i no quatre, que l rei en Pere havia quedat viudo, com se llegeix en el lloc i autor citats. - ↑ Capficat amb l'idea de demostrar que na Sibilia Fortiá no fou per part den Joan, a la mort den Pere III, objecte dels mals tractes de que parlen poetes i historiadors, la qual demostració faig en les planes 21 i següents de la meva obra Las costumbres catalanas en tiempo de Juan I, en la plana 20, on parlo de la perversa educació que en Pere donà al seu fill, a l'arribar al cas de la mort den Cabrera dic que «se debió á la influencia de na Fortia», quan s'ha de llegir de na Lionor. En la plana 24 torna l equivocació de nom, com errada filla de la primera.
- ↑ Pera fer-se carrec del caracter dolent den Pere transcriuré per primera vegada un document que l retrata de cos sencer.
Quan la sort afavoreix els condemnats a mort, fins la superstició ls ampara; però l rei Pere, prevenint el cas de la sort, manava que s guardès la presa pera l dia del sacrifici; més com que fins en el crim era petit, vol que del seu acte criminós se n'emporti un altre la culpa.
«Lo Rey.
»Governador: ja sabets com es de costum tots temps observat en nostra senyoria que en lo novell adveniment del Rey e de la Reyna es demanat e supplicat en gracia special en cascuna ciutat e loch notable que los presoners [fossen] deliurats, e con aximateix co es [acostumat] de atorgar, perque sabents que aquí son preses alguns qui per llurs greus malificis merexen mort o altre punició corporal, e volents per conseguent que de lurs [delits?] haien la pena que merexen, manamvos de certa sciencia e expressament, que tots aquells presoners que sapiats o sintats que meresquen mort o altre fort punició, o qui sien inculpats de greus crims, transportets tantost secretament en altre loch covinent e segur, de guisa que per lo novell adveniment de la Reyna no puxen obtenir la dita gracia ne alegrarse d'aquella. E fets semblant de tots aquells qui sien inculpats del fet de la Gabella e les quals sien presos, com aquest fet nos haia fort a cor. E per consegüent ne vullam fer aquella punició que s pertany. E si n'i ha alguns dels inculpats de la dita Gabella les quals estiguen en manleuta, no ls requirats, ans los lexets estar en les manleutes en que son. E provehits que lo justicia tant com tota a ell faça semblant. E en aquestes coses servats tal manera que no apparega ne negun puxa haver sentiment que sia procehit de nòs. Dada en Vila Reyal, sots nostre segell secret, a V dies de Janer del any MCCCIxxxij.—Rex Petrus.» Arx. Cor. Aragó, reg. l.278, f. 42 v. - ↑ Arx. Cor. Aragó, reg. 1.856, f. i.
- ↑ La causa de l'honestitat de na Sibilia ha sigut tractada amb més passió que critica historica.
En Valla, autor contemporani, va escriure d'ella lo següent:
«... a lo que dius que era sa muller, te contestaré que quan ella va naixer (Isabel, muller del darrer Comte d'Urgell, pretendent a la corona), no tant solament no era reyna, sinó que tampoch era casada, perque tots sabem lo que Sibilia havia estat abans d'esser reyna.»
Aquestes gravissimes paraules d'un autor contemporani no pudien ni havien d'esser negades sense proves per autors moderns; perquè no es fer critica seriosa negar els fets que relata un autor contemporani quan no s poden rebatre sinó amb arguments de sentiment o de patriotisme xovinista.
En Monfar, historiador i panegirista dels Comtes d'Urgell, fou el primer d'acusar an en Valla d'haver falsificat la veritat, presentant-lo com sospitós de parcialitat pel motiu d'esser antequerà. L'observació es fina i habil, i d'ella han sigut victimes en Prosper i l'Antoni de Bofarull, que sostenen l'honestitat de na Sibilia apoiant-se unicament en l'autoritat den Monfar.
No citaré ls dicteris que per lo copiat ha merescut en Valla den Monfar i den Bofarull,—Historia de los Condes de Urgel (Barcelona, 1853), vol. II, pags. 219-20, i Historia crítica civil y eclesiástica de Cataluña (Barcelona, 1877), vol. V, pags. 8 i 9,—i demostraré amb documents que en Valla té raó a l'escriure lo que ha escrit i que s'han equivocat de mig a mig els que l'han atacat i denigrat.
En Pere III se casà amb na Sibilia Fortià, segons en Monfar, eldia 11 d'Octubre de 1377, i segons en Bofarull a ultima de 1379 (més endavant discuteixo i poso en clar aquest punt).
En l'Arxiu de la Corona d'Aragó, reg. l.278. fs. 75 i segs., se llegeix lo següent: «Memorial fet per lo senyor Rey e per la senyora Reyna d'açò que n Bernat Calopa haurà a dir per part lur, com Deus vulla que sia ab papa Clement.»
Se tracta en ell del matrimoni de la senyora infanta filla dels dits senyor e senyora, ab lo comte de Valoys, germà del Rey de França, o ab lo rey Lois de Napols».
I en un dels seus capitols diu: «E si venen a parlar de la edat de la senyora Infanta, pot dir que en lo X any de la sua edat».
Aquest memorial, com pot veure-s per la carta credencial enviada al Papa a favor den Calopa, es del 4 d'Abril de 1386 i datat a Barcelona.
Aixís, si l'infanta Isabel anava pels deu anys en 1386, senyal que va neixer en 1376, i si l casament den Pere i na Sibilia no va fer-se fins el 1377 o 1379, l'infanta Isabel nasqué fòra de matrimoni, i les relacions entre ells començaren en 1375.
Justificada la veritat, i justificat l'historiador Valla, no crec que aquest volgués dir, amb les seves darreres paraules, que l'infanta Isabel no era filla den Pere, sinó filla adulterina; perquè havent sigut engendrada en 1375 i no havent mort la reina Lionor fins el 20 d'Abril de 1375, la suposició o dubte concorda perfectament amb les dates. Es de suposar que en el temps den Valla s coneixia sobradament quan van començar les relacions entre en Pere i na Sibilia.
Essent adulterina l'infanta Isabel, no podia esser llegitimada, i no essent llegitimada no podia alegar dret a la Corona d'Aragó a la mort den Martí l'Humà: tal es l'idea den Valla, si sem permet l'interpretació. Ademés, si l'infanta Isabel fou filla de fòra matrimoni, fins avui no he sabut trobar en l'Arxiu de la Corona d'Aragó l'acta de llegitimació. Se trobarà algun dia?
En la Biblioteca Universitaria (armari 2-3-13) hi he una historia d'Aragó d'autor anonim contemporani den Pere III, i en el foli t48, col. 2.ª, diu lo següent:
«Après lo dit rey en Pere, l'any M.CCC..., pres per muller dona Sibilia, qui era viuda e estada muller den Artal de Fos. Però abans que la hagués nupcialment, ja la ach emprenyada de una filla qui ach nom Isabel qui nasqué l'any M.CCC...»
Com se veu per lo copiat, fins pels contemporanis den Pere III fou un misteri l dia del seu casament i el del naixement d'lsabel. La serietat de l'autor anonim se veu en el fet de deixar en blanc les dugues dates per no coneixer-les o per no estar-ne segur.
Abans den Valla, doncs, quasi mig segle abans, un historiador català ja escrigué lo que s'havia atribuit an en Valla com una injuria feta a la reputació de na Sibilia. L'historiador ha de fugir sempre de fer judicis temeraris i no be de suposar altres intencions en els escriptors antics que les llurs, sí no té proves materials de lo contrari. - ↑ «El Rey.
»Prioresa (de Xixena): la Reyna nuestra cara companyona no sabe letras, e, queriendo aprender, nos e eyla havemos esleyda que haya por maestras duas duenyas del dicto vuestro monasterio, perque vos rogamos afectuosamente e queremos que de todas las duenyas del dito vuestro monasterio esleyscades duas, las quales sean de meya edat, y es saber de XXXV en XXXX o XLV anyos, e que sean buenas religiosas, e bien honestas, e bien sientes e lates, que convengan a la Reyna por amostrarle de letras segund dicto yes e per conversar e estar con ella. Dada en el lugar de Cabanas, dius nostro siello secreto, a IIII de Janer del anyo M.CCCIxxxij — Rex Petrus.»
Arx. Cor. Aragó, reg. 1.876, f. 139.
Com se veu, na Sibilia començà a apendre de lletra al cap de cinc anys d'esser reina. - ↑ Arx. Cor. Aragó, reg. 1.812, fol. 50.
- ↑ Arx. Cor. Aragó, reg. 1.813, fol. 53 v.
- ↑ Semblarà impossible que encara tinguem de discutir la data del casament de na Sibilia.
La Cronica den Pere III, en el seu darrer capiiol, està plena d'errors, i se comprèn que així siga havent-se comprovat que no n'es autor el rei.
Diu la Cronica que, essent viudos el rei i en Joan, els oferi la mà la reina Joana de Napols; i com en Joan no quedà viudo fins a l'Octubre de 1370, d'aquí que s'expliqués l'error manifest no suposant que en Joan no era viudo quan se casà en Pere, puix ell mateix diu que se casà en 1377, sinó que l fet no pogué tenir lloc fins a ultims de 1378, d'ont se suposà l matrimoni den Pere en 1379. Això es lo que fa en Zurita.
En Monfar, en el segle XVII, escriu, en la seva Historia de los Condes de Urgel, vol. II, pag. 219, que l casament se celebrà l dia 11 d'Octubre de 1377, sense dir d'ont treu la data.
En Pròsper de Bofarull copia la data den Monfar, però diu que al casar-se de nau en Pere feia quatre anys que era viudo; i com que enviudà en 1375, tenim que, amb tot i copiar an en Monfar, diu indirectament que s casà en 1379 (Condes Vindicados, vol. II, pag. 276).
L'Antoni de Bofarull, en l'Historia critica, civil y eclesiástica de Cataluña, dedica an això tou una llarga plana amb notes, per demostrar, comentant el text de la Cronica, que en Monfar s'equivoca, i que en Pere es casà en 1380 o a últims de 1379, conforme a la nota, ont afegeix que, «després d'escrita la relació, li vingué a la mà l document de na Beneita Carroç», que més endavant citem.
Qui té raó? ¿Es tant dificil d'averiguar la data del casament de na Sibilia, que autors de tant valer no han pogut fer-ho, amb tot i ser un d'ells arxiver de la Corona d'Aragó, i l'altre l seu oficial?
En Pere s casa en 1377 o en 1379?
Aquesta es la qüestió, i pera resoldre-la n'hi ha prou amb consultar el registre que té per subtitol Pro Camera Regina Sibilia, qual registre conté totes les donacions que a la seva muller féu en Pere, començant (fs. 1 a 4) amb la dotalia del seu matrimoni amb data del 16 de Desembre de 1377. Ja sabem, doncs, que en 16 de Desembre de 1377 na Sibilia era casada amb en Pere.
I no sols prova l'any del casament el reg. 1.556, sinó que en el 1.586, primer dels cinc registres de la reina Sibilia, i el titol del qual es Varia. 1. Regine Sibilie. Loct. Petri III. Curiae, comenta amb els documents que dita senyora expedí com a reina desde l 16 de Desembre de 1377. ¿Per què donar voltes, doncs, a la Cronica den Pere III, quan els documents abunden?
Feta la prova de l'any segons lo dit en la Cronica i per en Monfar, diré que la data precisa de l'11 d'Octubre donada per aquest no he sabut averiguar-la.
Pels documents que he citat sabem que en 6 de Setembre na Sibilia encara era viuda, i pel que cito més endavant se veurà que ja era casada en 2 de Novembre. Dintre del periode que va del 6 de Setembre al 3 de Novembre s'ha de posar el casament, i hem de creure que en Monfar estava en lo cert al senyalar l'11 d'Octubre com a data en que va efectuar-se. - ↑ Arx. Cor d'Aragó, reg 1.260, fols. 175 i 175 v.
- ↑ Idem idem, fol. 175.
- ↑ Carta donada en Barcelona a 10 de Juliol de 1380.—Arx. Cor. d'Aragó, reg. 1.267, fols. 39 v. i 60.
- ↑ Carta dada a Saragoça a 17 d'Abril de 1.381.—Arx. Cor. d'Aragó, reg. 1.272, fol. ii v.
- ↑ Arx. Cor. Aragó, reg. 1.272, fols. 60 v. i 63.
- ↑ Arx. de la Cor. d'Aragó, reg. 2.100, fol. 141.
- ↑ Bofarull: Historia Crítica de Cataluña, vol. IV, pag. 502, col. i.ª, nota.
- ↑ Arx. Cor. d'Aragó, reg. 2.100, fols. 161 v.
- ↑ Zurita: Anales de Aragon, lib. X, cap. XXIX, vol. IV, pag. 782 (Barcelona, 1853).
- ↑ Id. id.
- ↑ Id. id.
- ↑ Arx. Cor. d'Aragó, reg. 1.261, fol. 16 v.
- ↑ Id. id. id.
- ↑ Id. id., fol. 17.
- ↑ Arx. Cor. d'Aragó, reg. 1.812, fol. 76 v.
- ↑ Id. id. fol. 77.
- ↑ Id. id. id.
- ↑ Id. id. id., fol. 82 v.
- ↑ Id. id. id., reg. 1.657, fol. 18 v.
- ↑ Id. id. id., fol. 44.
- ↑ Id. id. id., fols. 29, 84 i 84 v.
- ↑ Id. id. id., reg. 1.265, fol. 40. Carta del 28 de Setembre de 1379.
- ↑ Id. id. id., fol. 63.
- ↑ Id. id. id., reg. 1.746, fol. 34 v.
- ↑ Id. id. id.,fol. 27 v.
- ↑ Carta del 2 de Novembre de 1379.—Id. id. id., fol. 74 v.
- ↑ I de paraula encarrega al seu conseller Janer que digués a l'Arquebisbe que «nòs no farem ne consentírem cosa alcuna ell tocant que li fos dapnosa ne gravosa, aixis com de nostre frare l'Infant. E que jamés e lo dit fet na farem res de favor d'home del mon sinó per justicia, e assi que vengués a mellor conclusió ab concordia e be de les parts e de cascuna de aquelles».—Id. id. id., fol. 97 i v.
- ↑ Id. id. id., fol. 113.
- ↑ Id. id. id., reg. 1.268, fol. 109 v.
- ↑ Id. id. id., reg. 1.270, fol. 47 v.
- ↑ Id. Id. id., fol. 84.
- ↑ Id. id. id., reg. 1.270, fol. 88 v.
- ↑ Id. id. id., reg. 1.272, fol. 12.
- ↑ Id. id. id., reg. 1.272, fol. 13.
- ↑ Id. id. id., reg. 1.272, fol. 38 v.
- ↑ La clausula obligatoria del casament està conebuda en els següents termes: «Prometem ultra aço... en nostra bona fe reyal, a vos dita dona Brianda, que abans de la solució o separació que s'espera fer del matrimoni... entre vós e don Lop Ximenes d'Urrea, ne aprés la dita solució o separació, nós no os induhirem, no us forcerem, ne induir ne forçar farem a fer matrimoni de vós ab qualsevol altre, sinó ab don Luis Cornell, en lo qual, en cas de la dita separació feta, e ara per ladonchs, havets dat vostre consentiment».
Creiem que ja s'haurà notat l'oportunitat de l'intervenció de la reina Sibilia, que tant fòra de lloc ens sembla tractant-se de causes d'alta moralitat. Es que en Pere agafà la qüestió pels cabells pera fer-la simpatica a l'infant Marti i a la seva muller; però m sembla que no bo conseguí, perquè, com ja hem dit, no coneixem cap contacte de na Maria de Luna amb Sibilia de Fortià. - ↑ Id. id. id., reg. 1.282, fol. 70.
- ↑ Arx. Cor. d'Aragó, reg. 1.107, fol. 59.
- ↑ Lloc citat.
- ↑ Llibre X, cap. LXI.