Les ales d’Ernestina

Les ales d’Ernestina

Prudenci Bertrana

1921

Repartiment

• Ernestina, Sra. Vila
• Víctor, Sr. Daví
• Sra. Rosa, Sra. Masriera
• Júlia, Sra. Perelló
• Merceneta, Sra. Valentí
• Pepe, Sr. Lluelles
• Doctor Riera, Sr. Mantua
• Amic, Sr. Ventallobs

Acte primer

Menjador d’un tercer pis modest. Dues portes al fons: una d’elles mena al passadís; l’altra a la cuina. Al mig d’aquestes, el bufet. La última romandrà sempre esbatanada, permetent obirar un tros dels fogons i de l’aigüera, amb els estres del cas. Dues portes més a la dreta; la primera correspon a la cambra d’Ernestina i la segona a la de Víctor i Júlia. A l’altre costat, un balcó i un petit escalfapanxes amb un mirall vell a sobre. Al centre de l’habitació una taula rodona bon xic esfutrassada. A sobre de la taula hi haurà encara resquícies del darrer àpat: les estovalles apilades a un cantó, rosegons de pa, un pot de llauna, ampolles i gots bruts i unes sabatetes de criatura. Penjant del sostre, una làmpara amb un pàmpol de confecció casolana. Prop del balcó una màquina de cosir i un maniquí de sàlic. A primer terme a la dreta, en una taula especial, una màquina d’escriure i plecs de papers. Les cadires, molt modestes i descabalades, estaran distribuïdes en desordre al mig del pas. N’hi haurà tres o quatre de mitjanes amb roba en el seient. També hi haurà paneres de cosidora. En les parets un rellotge amb pèndol, antic, però ordinari; un crom amb fruites i algunes litografies: un sant i figurins de modista. Per terra retalls de tela de color, fils i joguines de criatura. En conjunt l’escena deu produir la impressió d’una casa mal endegada i bruta. L’acció se suposa que comença a les nou tocades d’un matí d’hivern.

(En aixecar-se el teló no hi haurà ningú a l’escena. Se sent el timbre de la porta que sona per tres vegades. La senyora Rosa apareix a la porta de la cambra d’Ernestina (primera dreta) tota ensonyada, fregant-se els ulls i duent els cabells grisos embullats i les robes desforjades, que sostindrà amb les mans. Traspassa el menjador, surt per la porta del passadís i retorna seguida del Lleter, que durà els atuells del cas. Ambdós es fiquen a la cuina sense fer-se invisibles del públic. La senyora Rosa dóna un pot al Lleter; aquest hi trasbalsa el contingut del seu, espera que la senyora Rosa el pagui, i, veient que no en fa cas, se’n torna pel mateix camí.)

Rosa: (Entrant al menjador i badallant.) Ah! Redimoni! M’havia adormit, i això que mai m’adormo vetllant malalts! (Cridant en la porta del passadís.) Merceneta! Què hem de fer, Merceneta?

Merceneta: (Des de dintre.) Ja vaig, mare, també!

Rosa: (Anant d’ací i d’allà sense fer res de profit.) Sort de mi en aqueixa casa, sort de mi! Això sembla una gàbia de marmotes!

Merceneta: (Apareguent per la porta del passadís.) No he pogut dormir en tota la nit; sempre veia aquell home amb la ganivetada al ventre. Ai, quina por! (Es mou amb molta mandra i deixadesa.)

Rosa: No t’hi fiquessis allí on no et demanen.

Merceneta: Com està l’Ernestina, mare?

Rosa: Bé, com vols que estigui? Ja ho diu el metge: dolorós, molt dolorós, extremadament dolorós; però, passat, passat!

Merceneta: En Víctor es neguitejava en tanta manera…

Rosa: Aviat es neguiteja, ell! M’hagués cregut a mi; un cataplasma per l’histèric en la boca del païdor i… llestos. Ah, sí! Què tant punxar i tanta morfina!

Merceneta: Vindrà, avui, en Pepe? Oi que vindrà, mare?

Rosa: Com cada diumenge.

Merceneta: I es quedarà a dinar?

Rosa: I doncs! No hem pas de deixar que vagi a la fonda! Apa, apa; remena’t; fes quelcom.

Merceneta: (Saltironant i fent ballmanetes.) Ai, que estic contenta! Ai, que estic contenta!

Rosa: Enllestim, enllestim, que es fa tard! (Víctor surt de la seva cambra alhora que la Merceneta es disposa a endegar el menjador i la senyora Rosa es fica a la cuina.)

Víctor: (Amb un gest de contrarietat i disgust en veure la taula embarassada.) Comença per la taula, Merceneta, que haig d’ordenar els meus papers. (N’agafa un plec que hi ha en el calaix de la màquina d’escriure i pren una cadira, disposant-se a treballar.)

Merceneta: Faràs pecat, Víctor.

Víctor: Me’n confessaré. El pecat és tenir la casa així, en aquestes hores. Que no ha pujat el lleter?

Merceneta: Què sé jo, si ara em llevo.

Rosa: (Eixint de la cuina.) Corre, Merceneta, corre: encén el foc; apressa’t; prepara el cafè.

Merceneta: Em fareu tornar boja!

Víctor: I com segueix l’Ernestina?

Rosa: (Sempre cercant d’una banda a l’altra.) Bé; anar-te’n tu i passar-li les punxades… Tens diners, Víctor?

Víctor: (Plegant de remenar papers i fitant la mirada a la senyora Rosa.) Li vaig dar la mesada entera; ho recorda?

Rosa: A fe que ens cal comprar moltes coses.

Víctor: Esperi l’altre mes, senyora Rosa, quan torni a cobrar. Des del ditxós bateig!

Rosa: (Amb urc i gallejant.) Val més que no el retreguis el bateig. Ja sé que varen doldre’t les despeses. El meu fill! No hi ha res que em faci més tristesa que un bateig miserable; la llevadora i els padrins anant tot moixos i pansits cap a l’església. És com si diguéssiu a l’infant: “Noi, ens fa ben poca gràcia que hagis vingut al món! T’acompanyem per compromís, perquè no pots anar-hi per ton peu.” Sembla que l’escarransiment dels pares crida la mort de les criatures.

Víctor: I si intentéssim el posar seny, senyora Rosa?

Rosa: Què vols dir? Que som unes gandules? Que vivim a les teves costelles?

Víctor: No dic tant!

Rosa: És que si ho diguessis series un descastat! Recorda’t com vas entrar-hi en aquesta casa.

Víctor: Sí, jo vaig trobar, entre vostès, l’escalfor d’una llar i d’una família, i no ho oblido pas, senyora Rosa. Però…

Rosa: Deixem-ho córrer. Dintre poc ja no caldrà inquietar-nos. Ernestina serà la nostra providència. Ah, sí! La nostra providència! (En Víctor, fondament consirós, fa un gest de dubte.) I sí, home, sí! En Pepe Fors és un home influent i d’empresa. Pot protegir-te a tu, que ja et cal, i ens ajudarà a totes nosaltres (fent amb els dits l’acció d’afluixar diners), que ja ens convé.

Víctor: Se les promet molt felices, senyora Rosa!

Rosa: Què m’has de dir, home, què m’has de dir!…

Víctor: És un subjecte de dubtosa moralitat.

Rosa: Digues que ha fet la seva joventut, com tots la feu, els homes. Aquests solen fer més bondat en casant-se. Ah, redimoni! Si l’únic que m’encaparra és l’aspecte malaltís d’Ernestina!

Víctor: (Severament.) Senyora Rosa!

Rosa: Ella fes més goig! Una fortunassa els hi deixaria donya Guillema! Ernestina tingués el pamet de cara de Júlia, la seva presència, el seu dallonses… (Senyala l’amplitud del pit i dels flancs.)

Víctor: Però… què està dient!…

Rosa: No facis escarafalls, que t’havia ben trastornat les potències i els sentits, a tu, la Júlia.

Merceneta: (Eixint de la cuina.) No hi ha cafè, mare.

Rosa: Ni mai!

Merceneta: Com ho farem?

Rosa: Tu pla t’espavilaràs. Te n’haguessis cuidat ahir vespre.

Merceneta: És que a l’Ernestina, sense cafè…

Rosa: I a mi què m’expliques! Li convindria més un tros de pa i una arengada. A quines hores aniré a la plaça, jo! Tu, Víctor, no has tocat la meva cotilla?

Víctor: Jo, senyora Rosa?

Rosa: Doncs me n’aniré sense, vet-ho aquí! (Es posa precipitadament un mocador d’abric que hi haurà en el respatller d’una cadira.)

Merceneta: (Allargant a la senyora Rosa la cotilla, que haurà trobat embolicada amb les estovalles.) És aquí, mare; teniu.

Rosa: (Ficant-se a la cuina.) Ara no te’n sento grat! (Eixint de la cuina amb un gros cabàs a les mans.) Qui no li agradi, que no em miri! Me’n vaig corrents, que amb el vostre garlar i les vostres camàndules prou dinaríem a les mil i quinientas. (Va per anar-se’n embossant-se amb el mocador d’abric i amb una toquilla que arreplegarà al passar de sobre algun moble. En arribar a la porta butxaqueja, es repensa i retrocedeix.) M’has dit que no tenies cap diner, Víctor?

Víctor: (Molestat i mirant-la.) Sí, senyora, sí; li he dit que els hi vaig dar tots, com sempre, a primers de mes.

Rosa: Suposo que et recordes que estem a diumenge i en Pepe vindrà a dinar. Caldrà obsequiar-lo amb algun extraordinari. Si és que a tu tant se te’n dóna quedar bé com malament, a nosaltres no. (En Víctor fa un gest d’amarga indiferència.) No, si ja ho sé… La sort que jo no m’ofego pas amb poca aigua! Adéu-siau! Talment fa fàstic un home així… (Desapareix per la porta del passadís. De seguida en Víctor es fica a la seva cambra per cercar quelcom. Ernestina apareix a la porta de la seva cambra. Va abrigada amb un mocador de llana. Camina poc a poc i mira tristament. En adonar-se del desordre que regna en el menjador fa una ganyota adolorida i es posa a desembarassar les cadires i la taula. Resta a prop de la màquina d’escriure de Víctor, esguardant-la amb cert respecte.)

Merceneta: (Tombant-se des dels fogons en sentir el trepig d’Ernestina.) Hola, Ernestina! Que ja et trobes bé?

Ernestina: Millor que ahir vespre.

Merceneta: T’ha vetllat la mare, no fa?

Ernestina: Jo la sóc vetllada a ella; feia petar unes becaines! A on és ara?

Merceneta: (Venint de la cuina.) A la plaça.

Ernestina: I en Víctor?

Merceneta: En Víctor? No ho sé. Ara mateix era aquí. Ja pots estar-li ben agraïda, ja, Ernestina!

Ernestina: Ja li n’estic.

Merceneta: És traçut i servicial com qualsevulla monja vetlladora. Què vols que et digui?… Trobo que no fa tanta paciència per un home.

Ernestina: A casa ningú més l’hauria tinguda, Merceneta.

Merceneta: I et dol quan te clava aquella agulleta al braç, Ernestina?

Ernestina: Sí, naturalment; és una punxada com les que solem fer-nos tot cosint. Però em van molt bé aqueixes injeccions.

Merceneta: I et fan dormir?

Ernestina: M’ensopeixen i em calmen el dolor.

Merceneta: També ordenen uns martiris els metges! Ben bé que de bell antuvi el pols li tremolava a en Víctor, i devenia afinat.

Ernestina: Però ha sabut sobreposar-se a l’aprehensió. Vàreu intentar-ho mai vosaltres?

Merceneta: Jo? Déu me’n guard! I deus tenir els braços ben clavetejats, Ernestina. No et farà una mica de vergonya que en Víctor te’ls vegi guarint-te?

Ernestina: (Severament.) No diguis ximpleries, Merceneta!

Merceneta: Tra-la-la-ra, tra-lar-la-la-la… (Es fica tot cantant a la cuina. Víctor retorna i va per a recomençar el treball. Mentrestant Ernestina seguirà endegant.)

Víctor: (Amb entonació de reny.) Tu aquí, Ernestina?

Ernestina: (Amablement afalagadora.) Ja ho pots veure.

Víctor: (Secament.) Tu mateixa. Em sembla una temeritat.

Ernestina: (Esguardant-lo fixament.) Et sap greu? (En Víctor acota la testa.) Que no vols respondre’m, Víctor? No hi estic prou encara de sola i enllitada? El meu mal, Víctor, no és pas d’aquells que demanen gaires precaucions. Demés, jo, des de la meva cambra, veia aquest menjador tal com tu l’has vist no fa gaire. Em dono pena de tot… No m’hi acostumaré mai a caminar sobre pols i entre mals endreços, ni menys a ser bescantada.

Víctor: (Amb amarga ironia.) És que esperes la visita d’algun príncep, Ernestina?

Ernestina: Jo mai espero res.

Víctor: No ho diu pas així la teva mare.

Ernestina: I per què l’escoltes? Que no coneixes la seva fantasia?

Víctor: Però és innegable que el príncep existeix, que honra la nostra casa, que té certes pretensions, que ta mare te’l fica pels ulls i que tu no el refuses.

Ernestina: I és per això que em fas mala cara? És això el que t’apena?

Víctor: M’apena, sí; jo et creia deslliurada d’aqueix repugnant afany de matrimoni de les noies vulgars. T’havia imaginat d’una altra manera.

Ernestina: I com m’havies imaginat, Víctor?

Víctor: No sé… dolça, resignada, agraïda, fidel…

Ernestina: Agraïda! Fidel!… Mira, Víctor: potser no t’entenc bé; de totes maneres jo vull donar-te una explicació de la meva actitud. Des de molt petita que estic junyida al sofriment. A quinze anys guanyava el pa de totes nosaltres. El meu món és molt xic; es redueix a les quatre parets d’aquest estatge. Transcorren els anys i les estacions sense que res del que em rodeja canviï d’aspecte. Sols a l’hivern sento una mica més de fred, a la tardor un xic més de tristesa i a la primavera i a l’istiu m’entren unes indefinibles esperances que jo mateixa judico temeràries. Endevino que l’amor és un afany de la joventut; un goig i un desfici. Jo a penes he gaudit de l’amor de família. Des del meu record ningú m’ha fet un trist petó. Et semblarà mentida, però és tal com dic. La misèria ens ha tornat distrets i egoistes. Quan deixo de treballar ja ningú em plany; i és quan més caldria que em planyessin. Abandono la feina per enllitar-me, però la mare, agullonada pels deutes, em porta la feina al llit. (La Merceneta traspassa, duent un got de llet, des de la cuina a la cambra de Júlia. Ernestina, en veure-la, calla. Quan ha desaparegut segueix la conversa.) Quan tu vares entrar en aquesta casa jo vaig pressentir un canvi. La il·lusió no ha durat pas gaire.

Víctor: He fet el que podia fer; ho faig encara.

Ernestina: Ho sé, Víctor. T’he vist treballar fins a la matinada en aquest menjador i caure ensunyat amb els dits enrampats de fred damunt d’aqueixes tecles.

Víctor: Com tu mateixa en la teva màquina de cosir.

Ernestina: Sí, Víctor; hi hagué un temps en què aqueix esforç de tots dos m’aconhortava.

Víctor: (Commogut.) Oh, Ernestina! I no et fa remordiment deixar-me sol, rompre el lligam d’aqueixes vetlles?

Ernestina: No sé pas, Víctor, si és aquí o lluny d’aquí on haig de trobar el remordiment. Pel demés, Víctor, desespera la inutilitat del nostre sacrifici. No hem pas avençat un cèntim; tant guanyat, tant perdut. La mare i Júlia sempre gasten una mica més del que els donem. Per això, Víctor, em fa tristesa deixar-te. Veig que la Júlia et domina els sentits i l’enteniment, que ets incapaç de trobar la pau, que no t’imposaràs mai, que no tindràs un no pels seus capricis, que seràs un esclau sempre…

Víctor: Parles un poc malagradosament de la teva germana.

Ernestina: Potser sí; no sóc pas un àngel. L’he vista des de petita al costat meu ociosa, ben peixada i ben vestida, presumint la seva bellesa, inconscient de la nostra misèria; inconscient de tot, Víctor. Oh, quantes vegades ha fet enrogir les meves galtes! Com pertorbava la meva innocència prenent-se amb tu indecoroses llibertats que… eren correspostes! Vaig odiar-vos a tots dos. Perdona que et parli d’aquesta manera.

Víctor: Comprenc que el teu estat, Ernestina, no és pas gens a propòsit per a medir les paraules.

Ernestina: I que poca cosa en saps, encara, del meu estat, Víctor!

Víctor: Sé que vius amargada, avorrida i que desitges anar-te’n.

Ernestina: El mateix saben la mare i les meves germanes. (La Merceneta retorna de la cambra de Júlia i es fica altra volta a la cuina. Ernestina interromp el parlament.) Jo t’hauria agraït que sabessis quelcom més! Jo bé me’n refiava.

Víctor: També jo em refiava de què em tindries present en els teus determinis; que no prescindiries pas del meu consell.

Ernestina: Potser, doncs, ens hem refiat una mica massa l’un de l’altre. No ho sé. Sigui com vulgui, jo crec que, amb el teu consell o sense el teu consell, és ja impossible el viure junts dintre aquesta casa.

Víctor: Ernestina, Ernestina! Hauries de parlar-me amb senzillesa de germana. Hauríem de judicar la nostra situació amb tota innocència, prescindint de deliris.

Ernestina: També així, Víctor, la meva ruta està ben marcada. També considerant-la amb innocència, la nostra situació és horrible. Si mal estàvem abans de venir tu a casa nostra, pitjor seguim. Jo podia resignar-me, Víctor, a la pobresa i a l’esclavitud suportades dignament, lluny de trampes i vergonyes, vivint en pau i harmonia, al costat d’un companyó d’estalvi i sacrifici. Llavors jo tal volta m’hauria tallat les meves petites ales, aqueixes petites ales que totes les noies portem de naixença. Actualment no dec mirar prim. Tots plegats em llenceu a la ventura!

Víctor: També jo, Ernestina?

Ernestina: Tu, Víctor… (S’interromp, mirant-lo fixament, plena de dubtes.) Haig de seguir prescindint de deliris per respondre’t?

Víctor: Sí, sí; prescindint de deliris!

Ernestina: Doncs bé; prescindint de deliris, deuries recordar-te que tu, el meu cunyat, no pots interessar-te gaire en si jo refuso o deixo de refusar la mà alliberadora d’un galant. Vénen a treure’m de penes. Tu, per la teva part, guardes una inexplicable complaença amb la meva mare, que m’empeny, i amb la Júlia, que no es cansa de ponderar la meva sort, com si li fes nosa. Sols ets sever amb mi. Vols dir-me alguna cosa després de la meva confessió? No te s’ocorre dir-me res?

Víctor: M’has fet molt de mal, Ernestina, amb les teves darreres paraules.

Ernestina: Has volgut que prescindíssim de deliris; era el mateix que prescindir del cor.

Víctor: Devíem prescindir-ne.

Ernestina: Llavors no cal que et queixis de res. Adéu, Víctor. (Se’n va molt trista en direcció a la seva cambra. Es creua amb Júlia, que surt de la seva.)

Júlia: (A Ernestina.) Hola, Ernestina! Has fet bé en llevar-te; el llit menja molt. (Víctor recomença a escriure a màquina. Júlia, amb indolència, molt mudada, però sense res al cap, s’atansa a l’espill de l’escalfapanxes. Enfront de l’espill s’allisa el pentinat, s’estira les faldilles, es mira de tort i de través, adoptant positures provocatives que posen de relleu les seves formes esculpturals. La remor de la màquina de Víctor li fa tombar el cap.) Ah! Ets aquí, Víctor? (Segueix fent mueques en l’espill.)

Víctor: Tu diràs, Júlia!

Júlia: (Atansant-s’hi majestuosa i afalagadora.) Què et semblen aquestes faldilles? (Víctor no para ment en la pregunta de Júlia.) Et dic què et semblen aquestes faldilles?

Víctor: (Aixecant els ulls de l’escrit, però sense gran atenció.) Què vols que et digui?…

Júlia: El teu parer, home, el teu parer! Si t’agraden o no t’agraden.

Víctor: Massa luxoses.

Júlia: Bah! Massa luxoses! I què vols dir amb això?

Víctor: Prou que ho saps tu!

Júlia: Psh… vaja… vaja… Ets molt galant. Embellim-nos per un marit d’aquesta mena! Fem-nos il·lusions! Me les ha regalades la mamà. A tu no se t’ocorre mai regalar-me res.

Víctor: (Molt baix, talment com si ho digués per ell.) Regalar, rai: no costa gaire; és el pagar-ho, Júlia!

Júlia: Què murmures, què murmures? I quant et penses que val aqueixa tela? Si de tant en tant no puc estrenar un vestit, jo que no haig de pagar modista, ni mai!

Víctor: És que, Júlia, hauríem d’estalviar…

Júlia: Estalviar? Encara més? Mireu-me això! Ara el meu maridet parla d’estalviar!… És molt mono el meu maridet! El que hauries de procurar, que t’augmentessin la soldada, a fi de què la teva muller i el teu filló no haguessin de privar-se de lo més necessari.

Víctor: (Aixecant-se impacient i adolorit.) Júlia, fixa’t, per Déu, en les teves paraules!

Júlia: (Atansant-se a Víctor amb gest amorós i conciliatori.) No, Víctor; no em sermonegis; no t’escau! Vols acompanyar-me a missa? Jo m’he llevat amb el desig de dur-te a prop meu, fent bracet. Em posaré ben bonica. Vull que els homes del carrer t’envegin. Fa tant de temps que no hi hem anat junts pel carrer! Que encara t’hi penses?

Víctor: És que no podem pas anar-hi gaire satisfets pel carrer, Júlia!

Júlia: Ai, ai! Per què?

Víctor: Ja pots suposar-ho, per què! Demés, la meva roba de pare estalviador desdiu massa de la teva elegància.

Júlia: (Amb despit.) Perfectament. Ens quedarem a casa. Al nostre Víctor, avui, sense saber com, li han vingut escrúpols. (La Merceneta haurà eixit de la cuina per atansar-se al balcó a mirar pels vidres.)

Merceneta: (Apartant-se del balcó i saltironant de joia.) Nois, farà sol! Farà sol! Farà sol, Júlia!

Júlia: Doncs em sembla que dintre casa hi ha molts núvols. (A Víctor, que torna a escriure.) M’acompanyes, o no? (Víctor, indecís, arronça les espatlles.) Ets insuportable! (S’eixuga els ulls, que li humetegen de despit.)

Merceneta: (Oint el timbre de la porta.) La mare! (Surt corrents pel passadís. Entra la senyora Rosa, duent el cabàs ben curull de verdures, al plec del braç, i alguns paquets a la mà. La Merceneta saltirona al seu entorn.)

Rosa: (Esbufegant.) Uf, uf! Però, què et passa, boja?

Merceneta: Estic contenta; farà bon dia!

Rosa: Un fred que pela; però jo vinc suant. Sempre haig d’anar escarrassada! Hola, nois!

Júlia: (Sense dissimular son aire contrariat i servant la mateixa positura.) Què porta, mamà?

Rosa: (Deixant el cabàs damunt de la taula.) El de sempre. Un cervellet per tu (el treu del cabàs i li ho ensenya), una unça de formatge per a tu (el mateix joc), i volia comprar-te una samarreta de llana, però les botigues eren tancades.

Merceneta: Tot és per a la Júlia!

Rosa: Què crides, tu, llaminera? Ah, també porto musclos per l’arròs. Hem d’obsequiar-lo una mica a en Pepe. Ah, nois, acabo de topar-m’hi amb en Pepe. Anava en un tramvia, i en veure’m ha saltat; ha saltat a tota marxa. Tu, Víctor, t’hauries romput la crisma. Quin xicot més complert! Vindrà tot seguit; diu que sent una impaciència gran de reveure a Ernestina. On és l’Ernestina? (Es desembarassa del mocador d’abric i es lleva la toquilla del cap, restant amb les grenyes en l’aire.) S’és llevada, no fa? (La veu que surt de la cambra i traspassa el menjador.) Àngela Maria! Has fet molt santament, filla meva. A propòsit: t’hauries de mudar una mica; en Pepe és un refinat; entens?

Ernestina: Mare!

Rosa: No; si te’l pots treure, l’hàbit. Vaig prometre’t a la Verge amb condicions. El duries fins que et sortís un pretendent. Ah, sí! Jo preveig les coses! Eres tan xica llavors! Apa, Ernestina!…

Ernestina: Però, què vol que me posi?

Rosa: Quelcom t’has de posar! Escolta, escolta… I si et posessis la brusa blava de la Merceneta? És el color que més afavoreix a les rosses, segons diu en Pepe. I que en sap de coses en Pepe, i quin gust té! Heu vist, noies, els anells que porta? I què me’n dieu de la seva cadena de rellotge? I l’elegància amb què fa jugar el bastonet! (Com qui pega vergassades.) Flis… flis! Em fa una gràcia! I la manera d’expressar-se? Sentint-lo es fa estimar encara més que mirant-lo. Cert, o no, Júlia?

Júlia: Pocs homes hi ha que parlin com ell parla. I mai deixa de ser galant.

Rosa: Quina sort que has fet, Ernestina! Oi que t’agrada? Confessa la veritat. (En Víctor dóna mostres d’impaciència i plega d’escriure molt nerviós.)

Merceneta: Sí, mare, que li agrada, sí; ja ho sé jo que li agrada! A mi també. (Ernestina mira a la Merceneta severament.)

Rosa: Ja ho crec, tarambana! Apa, enllesteix, Merceneta. Hem d’anar per la manduca; desa això a la cuina. (Li dóna el cabàs, que Merceneta s’emporta d’un braç a la cuina.) M’has sentit, Ernestina? Mira: en Pepe avui ve disposat a rebre una resposta definitiva. M’ho acaba de dir. Porta pressa. Que n’hi estaries de bé, allí dalt, en la procura del Pepe! Hi ha unes aigües!… Et posaries grassa i roja com una pagesa. L’acabaries de trastornar; paraula! Què li diràs, Ernestina?

Ernestina: (Confosa i alarmada.) No ho sé.

Júlia: No ho sap, la fleuma!

Ernestina: Júlia!

Júlia: Arribes a fer fàstic amb els teus escrúpols! Pensa-t’hi bé, que no en passen molt sovint de gangues com aquesta! Recorda’t que tens vint-i-cinc anys.

Rosa: A fe que hauràs de decidir-te avui mateix. No sé pas què diable hi trobes en compartir les nostres misèries! (Víctor, incapaç de suportar per més temps aquesta conversa, s’aixeca d’una revolada i es dirigeix vers la porta del passadís.)

Júlia: On vas, Víctor?

Víctor: A veure l’Adolfet. Com és que no l’ha llevat avui la Nasieta?

Júlia: Ahir vespre estava una mica febrosenc.

Víctor: I tu sense informar-te de com segueix, i ben mudada per anar-te’n a missa!

Júlia: I què té d’estrany? Ai, Senyor… per una poca cosa…

Víctor: És que resulta una imprudència fer-lo dormir amb la mainadera. I ja que te l’has tret del teu costat per estalviar-te males nits, devies anar-lo a veure tot seguit de llevada. I quan se l’ha deixat amb febre, amb més raó.

Rosa: És el dentat, home, és el dentat! Quin pare més valent!

Júlia: Oh, i tal! Es torna ben desagradable el meu marit. (Diu això amb to de malícia i amb gran menyspreu. Víctor surt sense mirar-la.)

Rosa: Hagués passat les que hem passat nosaltres, no es preocuparia tant. Jo vaig tenir set anys un ronyó que em ballava, i mai ningú em va plànyer; ni en feia cas. Altrament, Ernestina, reflexiona la teva situació i pentina’t amb quatre esgarrapades. (Sona la campaneta de la porta.) Mira, ja el tenim aquí. (La Merceneta va a obrir a corre-cuita; la senyora Rosa pega un cop d’ull a l’entorn per informar-se de si resta quelcom mal endegat; Júlia adopta una positura interessant, i l’Ernestina es disposa a costurejar, a fi d’amagar la seva pertorbació. Entra en Pepe per la porta del passadís, inquietant a la Merceneta, que l’esquiva enriolada.)

Merceneta: Vaja, també! Sembla mentida que tingui tantes ganes d’orgue!

Pepe: Bon dia, donya Rosa (Encaixada.) Bon dia, Júlia, l’esplendorosa Júlia. (El mateix joc, retenint-li la mà.) Oh, quina virtut que té vostè!

Júlia: (Sufocada.) És clar que en tinc; naturalment.

Pepe: Com, naturalment? No és pas del tot natural el ser virtuosa.

Júlia: (Ingènua.) És que no es refereix a les mans?…

Pepe (Rient.) Ha, ha, ha! Sí, Júlia, sí, a l’escalfor de les seves mans! Una delícia!

Rosa: Quin plaga!

Pepe: (A Ernestina.) Los últimos seran los primeros. I tu com estàs Ernestina? (Li allarga la mà, que ella pren amb displicència.) Hauria, donya Rosa, de subjectar-la a un règim sever. Molta carn crua, molt sol i molta expansió.

Rosa: És clar que sí; ja li ho prediquem tots; però s’entossudeix en treballar. A casa els millors requisits són per ella. No obstant, el tracte amb les parroquianes la consum. Ah, sí, Pepe: la consum! Hi ha cada senyora…, diguem-ne senyora. Això sí: tothom ne surt content de casa nostra. Si no sé com Déu li ha donat tanta paciència! Fins el nostre naparró l’estima amb deliri i li diu “tita”, figuri’s!… Ha, ha, ha!, li diu “tita”!

Júlia: I no sé per què treballa, sap, Pepe? És ben bé una tossuderia. A la fi el guany no és pas res de l’altre món.

Pepe: I encara que ho fos; la salut és primer, Ernestina. Jo espero, no obstant, que ben aviat tindrem el goig de veure-la transformada. Però m’ha de creure a mi. No hi ha millor metge que l’amor, ni millor medicina que el matrimoni. Arriba una hora per a les donzelles, hora fatal, es fixa, donya Rosa?, en què l’organisme reclama els seus drets. Per això es marceixen com una flor solitària dins un hivernacle. (Júlia, la senyora Rosa i la Merceneta resten bocabadades. Ernestina ha anat entregirant-se fins quasi donar l’esquena a en Pepe, plena de rubor. En Pepe s’atansa a Ernestina, mirant-la fixament.) Ernestina, oh adorable Ernestina! Jo sóc l’abella que et porta des de lluny l’essència de la vida. Jo vull transfigurar-te, ressuscitar-te, fer-te esponerosa i prolífica. I tu em reps, és natural, pertorbada, esporuguida; tremoles com la trista flor de l’hivernacle.

Rosa: És ben cert! Ai, Senyor!… Perdoni, Pepe; no hi està feta ella als galanteigs.

Pepe: Això és un nou encís que la fa més envejable encara. Va tan escassa la innocència avui en dia, donya Rosa!

Rosa: En absolut, Pepe, en absolut. Som gent de sa casa, nosaltres. Dotze anys de viduïtat lleven l’humor a qualsevol. Cregui.

Pepe: (Dirigint-se a Júlia, amb gran satisfacció d’Ernestina, qui llença un sospir d’alleugeriment.) I bé, superba Júlia: no pensa com jo respecte al compliment de les lleis de la vida? Vostè n’és un bon exemple. Només cal mirar-la. Quina esplendidesa li ha donat l’amor! I això que el marit de vostè, Júlia, no sembla pas massa… massa… Ajudi’m a trobar la paraula…

Júlia: Ai, quina gràcia! Si no sé pas a què pot referir-se.

Pepe: No? Llavors limiti’s a convèncer a Ernestina de què la medicina que li proposo fa de molt bon pendre. Cert que sí? I, a propòsit del seu marit: quan tindré el goig de posar-li la vista a sobre?

Júlia: És a veure el nen; està alarmat…

Rosa: No-res, no-res; una febrada. Comprèn, Pepe? Figuri’s que està posant dos queixalets alhora.

Pepe: (Somrient amb menyspreu.) Bah! És llàstima que un sentiment tan august com el de paternitat vagi tan sovint en companyia de la ridiculesa.

Júlia: L’aniré a cercar.

Pepe: Però torni, Júlia. Que per veure al seu marit no la perdi a vostè. (Júlia fa una reverència a en Pepe i s’endinsa en el corredor.)

Rosa: I que plaga, que plaga és aquest Pepe! Oidà, i per què hem d’estar-nos drets? El mateix pagarem. (Ofrena una cadira a en Pepe, col·locant-la al costat de la d’Ernestina.)

Pepe: (Assegut i inclinant-se vers Ernestina, molt empalagós.) Estàs molt bella amb aqueix posat de verge mística… Jo desitjaria, no obstant, trobar en els teus ulls un poc de febre, alguna cosa que fos penyora d’amor profà, diabòlic. Trigues massa a mirar-me; trigues massa a parlar, Ernestina! Jo desitjaria saber avui, definitivament, dels teus mateixos llavis, el que puc esperar i fins quan dec esperar. Em proposo escriure a la meva senyora mare per a obtenir el seu perdó. Tu pots ser el llaç que ens uneixi de bell nou. La meva senyora mare està convençuda que al costat teu no és possible altra vida que la que s’inspiri en la dignitat i en la virtut.

Ernestina: (Tranquilitzant-se i mirant-lo.) Si fossin certes aqueixes coses, jo agrairia a la seva senyora mare el bon concepte que té de mi.

Rosa: (Que haurà romàs absorta oint el discurs d’en Pepe.) Ets molt poc expressiva, filla meva!

Pepe: Realment, bé mereixia una paraula de consol per a la meva impaciència.

Ernestina: Esperi una mica. No puc desempallegar-me així com així de la gran estranyesa que em produeix veure’m sol·licitada per vostè i ser la preferida de donya Guillema. Sóc tan pobra i tan insignificant!

Júlia: (Empenyent en Víctor i eixint de la porta del passadís.) Faries un mal paper, home! Vols que acabi per avergonyir-me de tu?

Pepe: (Adonant-se de Víctor.) Gràcies a Déu, home, gràcies a Déu! Desitjava veure’l.

Víctor: (Amb indiferència.) A mi?

Pepe: A vostè, a l’afortunat espòs de Júlia, al pare aprehensiu. On s’entafora, on s’entafora? Serem parents i no ens haurem vist les cares.

Víctor: Dispensi; sóc una mica salvatge.

Rosa: No manca sinó que te n’alabis!

Júlia: (Amb despit.) I tal!

Pepe: Es comprèn, es comprèn; un cap de casa carregat de preocupacions. I bé: encara treballa al despatx dels Surroca? Segui, home. (Pica amb la mà en el seient d’una cadira propera.) Malaguanyada intel·ligència la de vostè! Són uns explotadors els Surroca!

Víctor: Tindrà motius fonamentals, suposo, per a…

Pepe: (Interrompent.) Perdoni, li repeteixo; malaguanyada intel·ligència la de vostè, per poca que en tingui.

Rosa: (Tot anant-se’n a la cuina.) Nosaltres alguna vegada ja li ho hem dit; però… veurà…

Júlia: (Despectiva.) Sí, veurà: què hi entenem les dones! No, Víctor?

Víctor: Si mudéssim de conversa…

Pepe: Ja sabrà dir-me els vestits que estrena, les sabates que llença sense posar-hi mitges soles, el xampany que beu i els estalvis que fa darrera dels “Surroca, Fills i Companyia”. (Víctor fa un moviment d’enuig.) Víctor, no el molesti el que li dic. Si vostè i la seva adorable família em fossin indiferents, jo no parlaria.

Júlia: Sí, senyor, sí; es comprèn… Gràcies, Pepe, gràcies.

Pepe: Jo m’exalto davant les injustícies socials. Els més dignes de llàstima són els del seu braç, Víctor, els modestíssims empleats i bons pares de família. (Butxaqueja i treu un cigar, que ofereix a en Víctor.)

Víctor: Mercès; no fumo.

Pepe: Veu? Ni fumen.

Víctor: No n’he sentit mai necessitat.

Pepe: Hauria estat el mateix; tampoc fumaria. Conec el personal. Sols fumen, i fumen bo, els que saben agençar-se un sobre-sou o fan negocis segurs amb els diners dels altres i amb les espatlles ben guardades.

Víctor: I la vergonya, l’honor i la moralitat?

Pepe: (Esguardant a Víctor amb certa llàstima.) Cert, certíssim! Vostè que en té molt d’això, ja deu saber per experiència de quina manera se n’atipen els de casa i la joia que en senten. No comprenc aqueixa moral que imposa el dejuni i la tristesa a les famílies. Hem de vendre una certa quantitat de consciència per comprar el benestar dels fills i de l’esposa. És veritat, o no, incomparable Júlia?

Júlia: (Fent un sospir.) És tan clar!

Víctor: I vostè practica aquestes teories?

Pepe: No les practico perquè no cal. La meva procura, Víctor, és una canongia. Sap el que és una renda líquida de cent mil pessetes per un cantó i trenta mil per un altre i divuit centes lliures de censos? La lliura val unes tres pessetes; no hi arriba. Sumi, sumi… Psh… Jo hi guanyo el cinc per cent.

Júlia: Reeeina, Pepe!

Rosa: Nosaltres poguéssim plorar amb els seus ulls! (Ernestina mira a Víctor amb mal dissimulat interès; ell roman indiferent cap jup.)

Pepe: I les ganguetes que cauen! No es pensi, que en els temps d’avui, amb això, no es poden pas fer locuras.

Rosa: Bé, sí… però, vaja… amb la meitat ens acontentaríem!

Víctor: (Aixecant-se, fred i despectiu.) Si no té res més d’important a comunicar-me…

Pepe: Temo ofendre’l; si no, jo, amic meu, li donaria un consell.

Rosa: Digui, digui, Pepe; en Víctor pla… burrango, sí… Ai, Senyor!

Pepe: Vaja, doncs; vol canviar de rumbo? Vol que jo en quinze dies el col·loqui? Mani, home!… El meu principal, el de Vilamajor, té vara alta a Barcelona. Llàstima que vostè no hagi escrit cap història de Catalunya o algun tractat de finances!

Júlia: Només fa còpies, en Víctor!

Víctor: (Amb amargor.) Agraïdíssim, agraïdíssim. (S’inclina i surt pel fons.)

Pepe: (Amb aire indulgent, com qui sap perdonar una desconsideració.) Jo li ho oferia de molt bona voluntat, Júlia.

Rosa: Vol callar! Què ens ha de dir, Pepe, què ens ha de dir!

Júlia: Res; són coses del pare de l’Adolfet.

Pepe: Bona, Júlia, bona! El pare de l’Adolfet! Ha, ha, ha!…

Júlia: Què vol dir? Per què riu?

Pepe: Res, res… El pare de l’Adolfet! Entesos. (Se sent la campaneta de la porta.)

Júlia: Han trucat, mamà.

Rosa: I ara!

Pepe: Segurament vénen per mi. M’havia descuidat d’advertir-ho. Que s’esperin, que hi vaig de seguida. (La senyora Rosa va a obrir.) Un negoci urgent, Ernestina. El marquès de Vilamajor m’abassega; ja em dispensaràs.

Ernestina: (Mentre segueix costurejant.) No cal parlar-ne.

Júlia: Ave Maria! Ni el deixen festejar!

Rosa: (Des de la porta.) Passi, passi; un amic d’en Pepe és un amic nostre.

Amic: (Apareixent pel fons, darrera la senyora Rosa.) Senyora… (Aturant-se en veure a la Júlia i a l’Ernestina.) Jo no sé si abuso…

Pepe: (A l’amic.) Hola! Hi ha quelcom de nou? (A les dones.) Ja ens permetran… dues paraules…

Rosa: (A l’amic.) Però, entri, entri; res de compliments. És a casa de vostè. Amb el seu permís me’n vaig pel dinar. (Es fica a la cuina.)

Amic: (Una mica estranyat de la conducta de la senyora Rosa i dirigint-se a les altres.) Lamento, senyores, haver interromput l’encant familiar…

Pepe: (Impacient, donant a entendre que no calen tantes consideracions.) Apa, digues, digues…

Júlia: (Aixecant-se i oferint una cadira a l’Amic.) Segui, que parlaran amb més comoditat.

Amic: No cal. Quanta molèstia!

Pepe: (Veient que Júlia fa acció d’anar-se’n.) I ara, Júlia! Faci el favor… (La reté interposant-se al seu pas.) No és cap secret. (Júlia va asseure’s prop de l’Ernestina. Pepe agafa pel braç a l’Amic i se l’emmena a un extrem de prosceni.) I bé, explica’t.

Amic: Com suposàvem, no volen cloure el compromís sense entrevistar-se amb tu.

Pepe: Ens entrevistarem, doncs.

Amic: T’esperen. Procura salvar la nostra responsabilitat. L’assumpte és…

Pepe: Calla. Hi tinc la mà trencada.

Amic: Lamento no haver-ho pogut ultimar jo sol. Ho dic perquè deu fer-hi de bon estar en aquesta casa, pel que veig. (Signa amb una ganyota picaresca a Júlia i a l’Ernestina.)

Pepe: Aquí també tallo.

Amic: I a quina et dediques?

Pepe: A totes. Encara n’hi ha una altra que és a la cuina que també està per mi; una poncelleta de bon aprofitar. Demés, la mare.

Amic: La grassa és casada, no? I el seu marit?

Pepe: És un infeliç; fa d’infermer de la criatura. Em diverteixo molt! (En veu alta.) Entesos. Vinc de seguida, espera’m. (Dirigint-se a Ernestina.) Ernestina, haig de deixar-te. Jo sóc esclau de la meva representació social, com tu ho ets de la teva parròquia i Júlia del gènit temorenc del… pare de l’Adolfet. (Somriu maliciosament, allargant-li la mà. Fa el mateix amb l’Ernestina, qui la pren sense gaire pressa, muda i reservada.)

Júlia: Estigui bo. Recordi’s que l’esperem.

Amic: Als peus de vostès, senyores. (S’inclina amb exagerada finesa, un xic mofeta.)

Rosa: (Apareixent a la porta de la cuina i adonant-se que en Pepe es disposa a sortir.) Què! Ara se’ns en va, Pepe?

Pepe: Per mitja hora. El cor deu sacrificar-se al seny; el present al pervenir.

Rosa: Sí que té raó, sí que té raó; llavors no tiraré l’arròs a la cassola fins que vostè torni.

(En Pepe i l’Amic s’inclinen i surten pel fons. La senyora Rosa els acompanya. Júlia s’aixeca i va a contemplar-se a l’espill. Ernestina llença un sospir d’alleugeriment.)

Júlia: Trobo que li tindries de fer més bona cara a en Pepe, Ernestina.

Ernestina: No sé fingir.

Júlia: Vaja, noia, no et facis la desmenjada.

Ernestina: Júlia, ets molt innocent tanmateix.

Júlia: I tu molt orgullosa i romàntica. Vés fent ximpleries i no t’espavilis…

Ernestina: Sí, Júlia, sí; no t’espantis; és molt possible que m’hi casi amb en Pepe. Tots plegats hi teniu tant d’interès…

Júlia: Tots menys en Víctor. Et penses que no ho veig? Fa un instant m’ha fet caure la cara de vergonya.

Ernestina: Oh! Què suposes, Júlia? Parla clar, o no parlis!

Júlia: (Veient entrar en Víctor.) Ara, calla, si et plau!

Víctor: (Molt seriós i apesarat.) Júlia, faries molt santament d’anar-te’n amb l’Adolfet. La mainadera, en lloc de cuidar-lo, el mareja.

Júlia: Tu pla em mareges a mi. Quan les coses no xirguen dret, Víctor, ho fas pagar a tothom. Valdria més que reflexionessis sobre els consells que t’ha donat en Pepe i tinguessis en compte les seves ofertes.

Víctor: (Enèrgic.) L’Adolfet, Júlia!

Júlia: Anem a veure l’Adolfet! Quin fàstic d’home!

(Surt pel fons. En Víctor es dirigeix a la seva màquina d’escriure i es disposa a treballar d’esquena a Ernestina. Aquesta segueix amb l’esguard els seus moviments. Quan en Víctor comença a teclejar ella es redreça, mira amb recel per tots indrets i es decideix a escometre’l.)

Ernestina: (En veu baixa, tímidament.) Víctor! Víctor! Escolta, Víctor: jo et compadesc infinitament, tant com a mi mateixa. Desitjaria aconsolar-te, Víctor! Vols que parlem encara com dos amics?

Víctor: Com dos amics! Oh, res; deixa’m, Ernestina! Tant se val!

Ernestina: Ja em faig càrrec que m’avorreixes, que em tens odi, Víctor, però jo també estic passant una pena molt grossa.

Víctor: (Sense donar la cara.) És possible. Hauràs d’aconsolar-te tota sola, com jo mateix.

Ernestina: I per què no hem d’intentar aconsolar-nos l’un a l’altre?, fer més suportable la nostra dissort?

Víctor: Tu ho has volgut que això no fos; tu cerques el teu consol lluny de mi.

Ernestina: No és pas el consol que espero lluny de tu, Víctor; és la dignitat de tots que intento salvar. Jo vaig a cercar el desesper a gratcient per no ser traïdora i per no fer-te’n ser a tu. (Molt atuïda.) Ara tu, amb la mà damunt del cor, en nom de la teva consciència, diga’m, Víctor: creus possible que jo segueixi vivint al costat teu?

Víctor: (Impressionat, però encara agressiu.) No ho sé, no ho sé. Creus fatal el teu determini? Doncs… no en parlem més!

Ernestina: (Irònicament, amb desesperació concentrada.) Oh, Víctor, Víctor! Com me plau que et redrecis contra mi! Ara explica’m el que penses fer contra la mare, que em dóna, contra la Júlia, que et menysprea, que ja no t’anomena “el meu espòs”, sinó “el pare de l’Adolfet”, i contra aquell… pervingut que s’és mofat de tu davant de totes nosaltres, acabant-nos de convèncer de què la teva feblesa i acovardiment eren la causa de les nostres privacions i de les nostres angoixes.

Víctor: (Reaccionant amb ira.) Aquell home, Ernestina, estava baix la teva protecció, s’emparava a la teva vora, era el teu galant…

Ernestina: (Amatenta.) Aquell home em repugna, Víctor; aquell home en aquells moments m’era odiós. Jo esperava que l’agafessis d’un braç i el traguessis de casa.

Víctor: (Cedint a un impuls de gelosia.) Però serà el teu marit, tu t’hi confiaràs. Oh, jo no puc avenir-me’n! Jo no capeixo que et profani, ni que tu hi consentis! Ah, els teus escrúpols, Ernestina! Ets ben bé una contradicció, un absurd!

Ernestina: (Senzillament.) Lliure-me’n, Víctor.

Víctor: Què dius! Pietat, pietat, Ernestina! Estem rodejats d’un precipici.

Ernestina: Pietat, pietat, Víctor! Sí, pietat és el meu clam! (Insinuadora i temorosa, després d’una pausa.) Tu deuries anar-te’n amb el nen i la Júlia, Víctor. Seria el més lògic, el més just, el més honest.

Víctor: (Amargament.) Impossible, Ernestina! Vaig prometre que mai separaria a Júlia de la seva mare. Elles dues m’ho varen exigir abans de casar-me.

Ernestina: (Erta i tremolosa.) Llavors, Víctor, ja no tenim res més a dir-nos. Ha estat en va que jo vingués a tu quan tots havíeu decretat el meu sacrifici. Vet aquí de quina manera tan senzilla jo em dono al primer que em sol·licita i tu et resignes a viure avergonyit, esclau de tres dones que es burlen de les teves qualitats i del teu amor. La nostra virtut sembla una infàmia! (S’eixuga els ulls amb el mocador.)

Víctor: (Aixecant-se amb desesperació.) Ernestina, Ernestina! Existeix un lligam molt sagrat… No facis que aquest lligam em pesi, que sigui el meu turment en lloc del meu consol. Oh! I si Déu castigués el meu desig suprimint aquest lligam, Ernestina?

Ernestina: (Tapant-li la boca.) Calla, Víctor, calla!

Víctor: (Amb angoixa, separant-se d’ella.) Estic embasardit!

Ernestina: També jo, Víctor. M’has encomanat la teva superstició de pare. Infeliços de nosaltres! (Resten aterrats. De sobte Ernestina es passa la mà pel front, esguarda a l’entorn i s’apropa a Víctor.)

Ernestina: Víctor, què? Determina; una paraula, ara, de pressa; la darrera paraula! (Víctor dubta; intenta dir un mot, però no s’atreveix; vol mirar a Ernestina i gira la vista com si temés que li mancarà la serenitat. Pel fons sonen les passes precipitades de Júlia.)

Júlia: (Entrant descomposta i agitada.) Correu, el nen està pitjor! Té els ulls esverats i fa unes ganyotes molt estranyes.

Víctor: El meu pressentiment!

Júlia: Jo no ho puc resistir. Aneu-hi. Encara sembla que el veig! (Es deixa caure en una cadira, tapant-se els ulls amb les mans.)

Ernestina: Fillet meu! (Es precipita per la porta del passadís. Víctor l’acompanya.) No cal alarmar-se, Víctor: (Desapareixen.)

Merceneta: (Eixint de la cuina.) I ara! Què passa, Júlia?

Júlia: El nen, Merceneta, el nen, que se’m morirà! Sí, sí, se’m morirà! (Apareix la senyora Rosa per la porta del passadís.)

Merceneta: Sí; basta que tu ho diguis!

Rosa: (Anant a aconsolar a Júlia.) Però, filla meva, no has pas de pendre-t’ho d’aquesta manera! Vés a comprar unes mostasses, Merceneta. (Butxaquejant inútilment.) Té la febre al cap l’Adolfet; res més que la febre al cap. Veuràs… ja hi aniré jo a cercar les mostasses. Tu, mentrestant, porta un plat d’aigua i vinagre a l’Ernestina. Més aigua que vinagre, saps? (La Merceneta va a la cuina a fer el que li ha manat la senyora Rosa.) I tu, Júlia, fica’t al llit, si em vols creure. T’afectes massa. (La Merceneta traspassa amb el plat d’aigua i vinagre.) Que li’n posin uns drapets ben xopats als polsos. (A Júlia.) Apa, vina! (L’agafa pel braç per emmenar-se-la a la cambra.) Filla meva, com tremoles!… Ja el cuidarem nosaltres, no en passis ànsia… I et vindrem a dir com se troba.

Júlia: (Deixant-se conduir.) I m’enganyareu, ja ho sé! No, mare, no; deixeu-me; barreu la porta; no vull sentir res, ni veure res, ni saber res. (Es fica a la cambra. La senyora Rosa barra la porta i se’n va apressadament cap al fons, gronxant les seves carns desforjades.)

Rosa: Quin trastorn passa aquesta Júlia! Valga’m Déu! Ah, desenganyem-se; el cor d’una mare sempre és el cor d’una mare!

Teló

Acte segon

La mateixa decoració de l’acte primer. És a entrada de fosc. A fora plou i corna el vent.

(Júlia, de colzes a la taula, s’escalfa els peus en el braser. Ernestina, també a prop del braser, ordena la roba d’una panera. La senyora Rosa ve de la cuina i s’atansa a Ernestina. Dins la cuina hi ha la Merceneta, que endega quelcom. Apareix i desapareix, segons convingui. Víctor, a qui la manca de llum fa estar ociós, es passeja trist i cap jup amb les mans a les butxaques.)

Rosa: (Tocant lleugerament les espatlles d’Ernestina.) I bé, noia: et rostiré una mica de carn per sopar; oi que te la menjaràs?

Ernestina: No, mare, no; malaguanyada; no puc empassar-me-la.

Rosa: Has d’esforçar-t’hi. Les coses s’han de pendre tal com Déu les envia. En Pepe ens renyarà. No s’adoba pas res fent llamequeries, filla meva…

Ernestina: Deixeu-me. M’estranya que fins ara no us n’hagueu adonat de les meves llamequeries.

Rosa: És que vas empitjorant. Jo no sé com ell pot tenir cap il·lusió veient-te d’aquesta manera, francament.

Júlia: I tal! Jo t’asseguro que el seu amor és un amor a tota prova.

Rosa: Ah, sí! Pocs homes suportarien la teva fredor i les teves tossuderies de malalta. (En Víctor pega una mirada fulminant a la senyora Rosa i segueix passejant-se nerviosament.)

Ernestina: Sembla mentida que després de la desgràcia que hem tingut encara pretengueu que salti i balli, que rigui i que m’engreixi. Si té coneixement ja se’n farà càrrec; si no… tant se val.

Rosa: Hem de reaccionar, saps?, reaccionar. Són les paraules d’en Pepe. Ja veus si en té de coneixement. Ai, Senyor, massa que l’hem plorat el nostre fill! En totes les famílies n’hi ha de dols d’aquesta mena, i cap família es perd. El que és que a casa això representa un fort sotrac per dos sentits: pel cor i per la butxaca. I no estem pas en disposició de rebre’n gaires, de sotracs. Veieu?, jo immediatament vaig començar a suprimir despeses: vaig despatxar a la mainadera.

Júlia: Sí, està clar… Per què ens calia ja la mainadera?… Pobre Adolfet de les meves entranyes! (S’eixuga els ulls amb indolència i gràcia.)

Rosa: No hi pensem més, filla! Ell rai! És al cel. Qui sap el que l’esperava en aqueix món!

Júlia: Va ser molt lluït el seu enterrament, mare? (En Víctor, incapaç de resistir tal conversa, desapareix.)

Rosa: Ah, sí, filla meva, molt lluït! El seguici era llarguíssim. Tenim força simpaties nosaltres, encara que no ho sembli. El principal d’en Víctor presidia el dol, tot enlevitat i amb barret de copa. Tota la dependència hi era; la dependència i el veïnat. Sis capellans, l’escolania i el cotxe bo, un bagul riquíssim i flors, flors a dojo. Una corona ofrenada per l’àvia (pagada de la meva butxaca) i una altra que li dedicaves tu, de porcel·lana. En tindrà per anys! Com que el teu home no estava per res, jo vaig cuidar-me’n.

Júlia: Hauria anat molt magre. En Víctor rai!

Rosa: Pobre infantó! Només mancava que l’haguéssim deixat marxar com un bordet! En Víctor ara s’és entossudit en pagar de pressa les despeses de l’enterrament. Diu que la consciència… que la santa memòria de l’Adolfet… que li sembla que fins al cel li reclamarien els deutes… què sé jo el que es diu… Bestieses! Ha demanat una mesada a l’avenç. Ens toca saltar un mes per aconseguir una altra paga. Ho veus fàcil saltar un mes, Júlia?

Júlia: No ho sé, no ho sé!

Rosa: Jo estés en el teu lloc! Ja li ho faria compendre el que són trenta dies d’abstinència! (Alegrant-se amb la idea picardiosa.) Ai, Senyor! Ja et dic jo!… Sembla una broma! Si no ho paguéssim tan car…

Júlia: El pitjor és que ens dóna la culpa a nosaltres de la malura del nen.

Rosa: Bé ho sé prou, filla meva. Està ferm en que si tu haguessis dormit amb l’Adolfet t’hauries adonat del mal amb anticipació; que la Nasieta és una bestiota; que els remeis aplicats a temps… Fins a quin punt hem arribat! El cas és que no parla clar… Morrades, només que morrades. És una cosa que em treu anys de vida! Ah, sí, Júlia, sí: anys de vida! (L’Ernestina, com en Víctor, no podent suportar la conversa, se n’haurà anat al balcó. Allí s’entreté en dibuixar ratlles en els vidres entelats pel seu propi alè. Pausa.) Quin fàstic d’homes! Haurem d’encendre llum. (Va al commutador i dóna el corrent de la làmpara.) En Pepe va prometre venir a acomiadar-se. Pobre xicot! Mireu que la seva conducta no podia ésser més delicada!

Júlia: I tal!

Rosa: Des de que va iniciar-se la malaltia del nen no s’és atansat a casa fins ahir. Ni a l’enterrament va anar. L’afecten tant aquestes coses!

Júlia: Té molt món!

Rosa: Això que estava desficiós per saber la resposta d’Ernestina. Però respectava el nostre dolor.

Júlia: És molt complert!

Merceneta: (Eixint de la cuina.) Quina nit es prepara! Sembla que totes les bruixes s’han penjat.

Rosa: (Apropant-se al balcó.) I segueix plovent, no fa, Ernestina?

Ernestina: Sí; molt plou.

Rosa: T’enfredoriràs aquí. Entre l’alenada dels vidres i el vent que passa per les juntures… Per què t’hi estàs?

Ernestina: Per res. M’agrada veure la gotellada dels xàfecs a través dels llums.

Rosa: Ja és un galdós espectacle! (Ernestina es retira del balcó, dirigint-se a la seva cambra.) On vas, ara?

Ernestina: On vol que vagi? A cercar feina. Puc treballar encara una hora i mitja abans de sopar.

Rosa: Ja et recordes d’en Pepe? Tria una cosa lleugera, que et permeti atendre’l. En Pepe deu estar-ne tip de veure que no el mires. Sembla estrany que no tinguis pressa d’anar-te’n d’aqueixa casa sense timó ni brúixola. Oidà, podries embastar el vestit de les Vilagran. La filla se’ls casa el trenta, i en tenim deu.

Júlia: Dotze, mare.

Rosa: Doncs, veges! (Ernestina es fica a la seva cambra.)

Merceneta: (Que haurà restat futisquejant pel menjador.) No vindrà pas en Pepe amb aqueix temps.

Rosa: No ha de venir, ximple, més que ximple! Que el coneixes poc! (En Víctor torna a entrar, dirigint-se a la seva màquina d’escriure. Aparta malhumorat uns retalls de roba que hi ha al damunt i el tapet de la taula.) (Rosa, adonant-se del que fa en Víctor i dirigint-se a la Merceneta.) Té, posa el tapet. (Prenent els retalls de les mans d’en Víctor.) Què? Vas a entaforar-te altre cop en el teu recambró? No gastem prou? Tu un llum i l’Ernestina un altre. Que no hi pots estar al costat d’ella, com abans? Tu mateix te n’hi vares venir per fer economies i tu mateix te’n tornes. Voldries dir-me el per què? Sí, el per què.

Víctor: Perquè el que estalviaria de llum ho perdria de feina. A mi, senyora Rosa, em distreuen certes converses.

Rosa: És clar. Així que pots fer-nos algun servei, tu abandones la plaça. No és que jo cregui que en Pepe sigui capaç de cap mala acció, Déu me’n guard!; però bé s’ha de tapar l’expedient.

Víctor: (Amb despit i ironia.) És a dir que jo era el destinat a vetllar els festeigs de… Oh, li agraeixo la confiança, senyora Rosa!

Rosa: Algú té d’ésser, veuràs. Jo haig d’anar-me’n al pis de sota; la Júlia té migranya; la Merceneta ha de coure el sopar… En canvi, tu, amb el mateix fet… En fi, com vulguis; ja hi estem acostumades nosaltres a prescindir de tu. (Víctor no respon, agafa la màquina d’escriure, mira desdenyosament a la senyora Rosa i se’n va.) Ai, filla, i quina antipatia els hi ha agafat a en Pepe i l’Ernestina!

Júlia: A en Pepe, sí; a l’Ernestina… tan de bo m’equivoqués! Ni que fossin ximples, mare!

Rosa: Què vols dir?

Júlia: Ara s’allunya d’ella per la mateixa raó que abans sempre procurava tenir-la ben a prop. En Víctor em considera una enze, però…

Rosa: Júlia, i ara!

Júlia: Són dues mosques mortes, heu’s-ho aquí. M’hi jugo el cap que no s’hi casarà l’Ernestina amb en Pepe.

Rosa: Tu veus visions! Ah, sí, visions! Això t’ho fa dir certa fredor que en Víctor et demostra. Veuràs: el xicot està passant una mala temporada. Les coses tal com són.

Júlia: Mare, en Víctor no ha pas deixat d’estimar-me; però, si no em tingués a prop… En canvi, amb l’Ernestina… amb l’Ernestina ha sigut sempre afable, expressiu, llefiscós… Encara no li dol una ungla, ja el tenim trasbalsat i compungit.

Rosa: Jesús, Jesús! No facis judicis temeraris, Júlia! De totes maneres has obrat perfectament exposant-me els teus dubtes. Pensa mal i encertaràs. Ai, sí! Cal apressar el casament de l’Ernestina. Ens en malfiarem del nostre gendre; hipòcrita! (Sona la campaneta de la porta.) En Pepe! Ara, muixoni, Júlia, i deixa’m fer a mi. (Va a obrir la porta.)

Pepe: (Entrant amb el paraigua a la mà i abillat amb impermeable.) Quin temps! He vingut mig volant, mig nedant i mig a tomballons.

Rosa: Veurà, veurà; dongui’m el paraigua, que m’inundaria la casa. (L’hi pren de les mans.) Té, Merceneta; posa’l a l’aigüera. (La Merceneta, que ha eixit al pas de la porta de la cuina a rebre a en Pepe, el saluda amb una mitja rialla i pren el paraigua de mans de la senyora Rosa, ficant-se altre cop a dintre.)

Pepe: (Saludant a la Merceneta graciosament amb el cap i llevant-se l’impermeable.) Ja ho veus, Merceneta! _¡Ay, amor, cómo me has puesto!__ (Signa els baixos dels pantalons mullats i les sabates enfangades. Després allarga l’impermeable a la senyora Rosa.) Vol fer-me el favor de desar això? (La senyora Rosa agafa l’impermeable, cerca amb la vista un lloc a propòsit per a penjar-lo i el penja en el batent de la porta de la cuina.)

Rosa: I és freda aquesta pluja.

Pepe: Com neu! (Dirigint-se a Júlia.) Senyora, pel carrer venia recordant-me de les mans de vostè, sempre tan flonges i tebiones. (Li allarga les d’ell.) Aquí té les meves, balbes i adolorides. Vol apiadar-se’n?

Júlia: (Complaguda, però atzarada.) Ai, sí! Bé, sí… però…

Pepe: Prengui-les, Júlia. (Júlia ho fa.) Ara imagini’s que són dos ocellets que la ventada ha rebotit al mig del carrer.

Júlia: (Sufocant-se.) Què diu?…

Pepe: On els ficaria, Júlia, als dos ocellets per a retornar-los a la vida? No m’entén, Júlia?

Júlia: (Més sufocada.) Oh, miri què tal! No és pas curt de gambals, vostè!

Rosa: (Satisfeta.) Gota, ximplet. N’hi ha un tip d’aqueix Pepe!

Júlia: (Coquetament.) Haurà d’acontentar-se amb més poc!

Pepe: (Rabejant les seves mans en les de Júlia.) I tan poc que encara les tinc balbes. És extremadament cruel, Júlia!

Júlia: (Juntant les dues mans d’en Pepe i refregant-les entre les seves amb intent de seguir la broma.) I així? (En Pepe fa una ganyota indefinible.) I bé: ha de durar gaire?

Pepe: Jo no me’n cansaria mai. (El joc segueix un instant. Víctor entra en el menjador per a recollir algun paper oblidat. Ningú s’adona de la seva presència. Se’n torna, dirigint una mirada despectiva al grup. La senyora Rosa i la Merceneta, aquesta des de la cuina, contemplen l’escena amb viva delectació.)

Júlia: (Deixant les mans d’en Pepe, enriolada.) Ai, Senyor! Feia molts dies que no havia passat una estona així distreta.

Pepe: Estic sempre a la disposició de vostè.

Rosa: No és pas que no ens convingui riure, Pepe! Quasi se’ns ha oblidat. Però, veu?, nosaltres li tenim, el gènit, alegre. Mentre visquérem les quatre ben soletes en passàvem de totes sense que perdéssim l’humor. Que se’n treu alguna cosa de rebotre el cap per les parets? Cal posar sempre més la cara de tres déus com en Víctor, per una cosa que ja no té remei? Estaríem frescos que remuguéssim les afliccions tota la vida!

Pepe: Cregui, Júlia, que he sentit com el primer la tragèdia del nen. Però jo no devia pas renovar-li la llaga amb sentimentalismes convencionals.

Rosa: Vol callar, Pepe!… És natural.

Júlia: Vostè és molt discret i bondadós.

Pepe: Em faig càrrec del seu temperament exquisid, Júlia. A vostè li manca ésser compresa, afalagada a totes hores, i molt més en aquestes, quan el seu cor de mare està sagnant.

Rosa: L’Evangeli; quin dubte hi ha! Vostè mateix, Pepe. Jo, amb el seu permís, me n’aniré a ajudar a la veïna. Demà és el sant del seu marit i volen fer un extraordinari. Són treballadors i es neguen amb poca aigua. Ai, Senyor! Això d’un flam els hi sembla una muntanya. Els devem molts favors. Ella va cloure els ulls de l’Adolfet, i jo no puc pas ser desagraïda. A reveure, Pepe; tornaré a acomiadar-me. (Va a la cuina, on enraonarà amb la Merceneta; aquesta la segueix, eixint totes dues per la porta del passadís. La Júlia somiqueja recordant les paraules de la senyora Rosa referents a la veïna. En Pepe saluda a la senyora Rosa amb un gest franc i desimbolt. De seguida s’adona de l’aflicció de Júlia.)

Pepe: Júlia, Júlia! Tingui seny, per Déu!

Júlia: Ja n’he tingut força, de seny! Dispensi, Pepe; li dec semblar una ximpleta; tan aviat ric com ploro. (Aixecant-se.) Cridaré a l’Ernestina.

Pepe: (Amatent.) No, Júlia; no em privi de veure-la així desconsolada. (L’agafa suaument per l’espatlla.) No dec permetre que se’n vagi amb llàgrimes als ulls. Està molt interessant!

Júlia: Molt marcida, molt carregosa… què sé jo! És impossible que el plorar embelleixi a ningú!

Pepe: (Sense treure-li la mà de l’espatlla i agafant-li amb l’altra la d’ella, que tracta d’eixugar-se els ulls.) El plorar captiva al més indiferent. Els ulls enllagrimats, Júlia, conviden als llavis. És amb aquesta rosada que els homes desitgem d’apagar la nostra set. (La mira molt de prop amb desvergonyiment i passió.)

Júlia: (Intentant desfer-se dels braços d’en Pepe, però sense gens d’enuig.) Que estranys són vostès!

Pepe: (Estrenyent-la més.) Molt; no ho sap pas ben bé. Jo voldria convèncer-la de què està irresistible.

Júlia: (Una mica alarmada.) Pepe, Pepe! (Brega per deslliurar-se.)

Pepe: No, Júlia, no. Vostè n’està necessitada d’un consol apassionat. Oblidi’s, com jo, de tot. És molt dolç perdre el seny de tant en tant…

Júlia: Sí, sí; però… deixi’m. Déu nos en guard… (Mira a l’entorn i es desfà d’una revolada, anant a trucar a la porta d’Ernestina.) Ernestina, Ernestina! En Pepe t’espera… (Despacientada perquè Ernestina triga a obrir i en Pepe segueix empenyent-la.) Sents, Ernestina? Surt d’una vegada!

Pepe: Júlia, Júlia! Quina pressa té!

Júlia: (Fugint a la seva cambra.) Vostè m’obliga a tenir-la. Sembla mentida, Pepe!

Pepe: (Amb cinisme, seguint-la.) Els homes no som pas de pedra. I vostè, Júlia, trastornaria a un sant. Perdoni’m.

Júlia: (Entre els dos batents de la porta, a punt de barrar-la.) Hi tornarà més?

Pepe: Així que pugui. (S’atansa a Júlia; ella li barra la porta.) Oh! (Resta mirant la porta amb cobejança.) Malaguanyada ocasió! (Dubta en si ha d’empènyer la porta. Se sent a la Merceneta que torna. Va al centre del menjador.)

Merceneta: Ai, ai! Què s’ha fet de la meva germana? Quin riure! Sap, Pepe, que deu estar molt divertit?

Pepe: Ja ho veus, Merceneta! La Júlia m’abandona i l’Ernestina no mostra pas gaire interès en veure’m.

Merceneta: Alguna els n’hi ha feta. És més dolent vostè! Jo li tingués de fer la sentència!

Pepe: (Apropant-se a la noia i fent acció de pessigar-li els braços.) I quina fóra la teva sentència?

Merceneta: Li escurçaria els dits. Veu? Sempre fa el mateix, també!

Pepe: Vull que parlis amb fonament. Escolta: dóna’m un got d’aigua, Merceneta.

Merceneta: Un got d’aigua? Ha, ha! Un got d’aigua, i en aquest temps! Que s’és acalorat, senyor galant? Doncs faci penitència; espinyi’s, espinyi’s! (Es pica la barbeta amb els nusos dels dits. Ernestina revé de la seva cambra així que en Pepe es disposa a perseguir a la Merceneta i aquesta segueix fent-li ganyotes. Ernestina està molt pàl·lida i camina encorbada, amb una mà al pit, com qui sofreix un dolor agut i persistent. Al plec del braç porta un vestit de núvia.)

Ernestina: (Amb serenitat, però amb veu defallida i gest displicent.) Merceneta! I ara! Deuries tenir un xic més de seny i compostura. Merceneta!

Merceneta: És ell, el cerca-raons!

Pepe: És ella, estimada Ernestina, ella, que no vol donar-me un got d’aigua.

Merceneta: És que és molt sospitosa aquesta set, Ernestina. Que t’expliqui com li ha vingut!

Ernestina: (Amb ganyota de fàstic i arrossegant les paraules.) Prou, Merceneta! Porta l’aigua que et demanen. I, on és la mare? On són els altres?

Pepe: La seva mamà, Ernestina, és al pis de sota; la Júlia se n’és anat a descansar, suposo. Tenia migranya.

Merceneta: (Servint el got d’aigua.) I en Víctor treballa al seu catau per no aguantar la capa.

Ernestina: Merceneta!

Merceneta: Prou que ho veig que tindré d’ésser jo el vostre sentinella. Tots els papers de mal fer me’ls encarreguen a mi!

Ernestina: No em turmentis més amb les teves patotxades. Calla d’una vegada. Pepe, sigui indulgent amb nosaltres. Jo era a cercar aqueix vestit, però m’ha sobtat l’escomesa del mal, el dolor de sempre. Fa un instant que no podia valdre’m. (S’apropa al braser, disposant-se a cosir. Aixeca un poc el pàmpol de la làmpara de manera que la llum li caigui sobre la costura. Agafa, després, una cadira mitjana i s’asseu.)

Pepe: (Dret, amb el got d’aigua a la mà.) No cal pas que t’escusis, Ernestina. M’enorgulleixo d’ésser tractat com un de la família. Respecte a la teva tardança, lamento el motiu. Pobreta! Ditxós el dia que et podré separar d’aquesta casa, on tot conspira contra tu. Ets massa exquisida per viure entre dolors i misèries.

Ernestina: Jo no me’n queixo pas. (Entra la senyora Rosa tota aqueferada.)

Rosa: Qui no té memòria, ha de tenir cames! El motllo. Res més tenia al cervell. Ells volien fer-ho amb un ensat. Figuri’s! (Adonant-se que en Pepe beu aigua.) Oidà, Pepe, aigua sola? Bé en cau prou al carrer, borrango! Li glaçarà el sagí! Esperi’s, esperi’s!… (Va al bufet i treu una ampolla de conyac.) Això és una bona bevenda per l’hivern. (Li’n mesura una copeta.) L’hem comprat expressament per a vostè. (En Pepe el tasta.) Li agrada?

Pepe: Meravellós, donya Rosa! Exquisid! (S’asseu al costat d’Ernestina amb la copeta de conyac i el got d’aigua a tret de mà.) Estic realment com a câ’l sogre! (Posa els peus al braser.)

Rosa: (Amb franquesa i radiant.) Tabalot! (Se’n va a la cuina i surt amb el motllo del flam a la mà.) Merceneta. (En veu baixa.) Te’ls confio, sents? Dóna’ls-hi algun cop d’ull de tant en tant. Són incapaços de la més petita, perxò. (Desapareix pel passadís. La Merceneta es fica a la cuina fent una ganyota d’intel·ligència i còmica severitat.)

Pepe: I bé, Ernestina: quan començaràs a tenir confiança en mi? Deixa això (pel que cus); mira’m (Tracta de pendre-li el vestit de les mans.)

Ernestina: (Tremolosa i atzarada per aquella situació, esguardant amb ansietat vers la cuina i subjectant la feina.) És que corre pressa!…

Pepe: També en tinc jo, de pressa. Pressa d’heure d’un cop el teu consentiment, pressa de què siguis meva, pressa de veure’t renàixer amb les meves carícies. Fa tres setmanes que espero una resposta dels teus llavis. Tanta passivitat em fa desesperar. Començo a trobar-me ridícul. Sembla que estigui perdent el temps al costat d’una imatge de cera. No m’havia succeït mai!

Ernestina: (Molt baixet i tartamudejant.) Jo no defujo pas el seu tracte… té aquesta garantia per endavant. Contenti’s amb això, li ho suplico!

Pepe: És ben poc! Massa poc, Ernestina, per a qui, com jo, viu febrós, cobejant-te, delirant en la teva proximitat!

Ernestina: No em parli d’aquesta manera, amic meu! M’encongeix, em… li tinc por!

Pepe: Por? Bah!… És ben racional… és l’alarma de la teva virginitat… aqueix esporuguiment! Tu endevines la meva follia i et sents dèbil per a compartir-la. Perquè tu en seràs d’apassionada. Sí; jo faré que en siguis; jo m’he proposat fer llampegar infernalment aqueixos ulls teus, de Puríssima, arroentar el teu cutis de lliri, aqueixa pell blanquíssima que ara és freda com gebre. (Li toca lleugerament la galta.)

Ernestina: (Sobressaltada i deixant de cosir.) Pepe! Jo esperava de vostè pietat i respecte. Sofreixo; estic entristida. (La Merceneta mira.)

Pepe: (Adonant-se’n.) Tot això passarà, Ernestina. Devindràs roja, forta i opulenta com Júlia. La meva sol·licitud d’enamorat, el sol i l’aire de les muntanyes faran el miracle. Trescarem pels prats, reposarem en les ombres, beurem en les fonts. A l’hivernada restarem vora el foc, i, en les nits de pluja i vent com aquestes, tu reposaràs en els meus braços. (La Merceneta s’ha retirat i en Pepe posa el seu braç en el respatller de la cadira d’Ernestina.) En aqueixes nits de llevantada és quan t’enyoro més dintre la solitud del meu casal. Que és bo estimar-se oint els xàfecs! (El braç d’en Pepe rellisca fins a la cintura d’Ernestina.) No, Verge meva?

Ernestina: (Movent-se neguitosa, deixant de cosir per a refusar amb la mà el braç d’en Pepe.) Parli’m sempre de les muntanyes i del sol. Parli’m també de la seva mare. Em sembla que jo hi viuria bé al costat d’ella. Així tal volta em farà agradable l’escoltar-lo. Per què no me’n diu mai res de donya Guillema?

Pepe: (Contrariat, retirant el braç de la cintura d’ella, però sense treure’l del respatller de la cadira, a punt d’insistir en el contacte.) Perquè prefereixo parlar-te de mi. Sóc jo que et desitjo, i no ella. Jo, que vull estimar-te del matí al vespre, sense reserves i sense noses. (La Merceneta torna a aparèixer a la porta de la cuina. En Pepe, que està atent al moviment de la noia, li guinya l’ull i recalca els mots.) Sense noses! (La Merceneta, engrescada en jugar una broma a la seva germana, es retira de puntetes.) T’has imaginat alguna vegada aquest goig? Ara mateix, en pensar-hi, sento pruïja de rebregar-te i malmetre’t entre els meus braços. (Torna a juntar el seu braç a la cintura d’ella.) És fam de les teves delicadeses. (Li clava els ulls en la nuca amb una intensa mirada de desig. Ernestina sent la cremor d’aquella mirada. Es posa les mans al pit i intenta aixecar-se, però en Pepe la subjecta. Amb la mà que li resta lliure va a cercar les d’ella, estrenyent-la.) Ernestina! Ernestina! Gosaràs negar-me un tast d’amor?

Ernestina: (Forcejant sense èxit.) Deixi’m… deixi’m!

Pepe: (Molt apassionat i apretant-la contra d’ell amb fúria.) És en va! M’ho demana tot el meu ésser, tota la meva sang! Vida, ànima!… (Li besa la gorja a ran d’orella; un bes llarg, golut, de vampir. Ernestina llença un xiscle, repel·lint amb força inusitada en Pepe, qui quasi rodola per terra. S’aixeca de la cadira, erta i tràgica. Els cabells amb la lluita se li han desfet i li cauen com una cascada per l’espatlla. La panereta de la costura i la cadira mitjana, junt al vestit de núvia, formen un pilot volcat terra enllà. En Víctor apareix per la porta del corredor i la Merceneta en la de la cuina. Ell, lívid i terrible; ella amb cara d’espant i com entontida pel que veu.)

Pepe: (Aparentant serenitat i com qui no dóna importància al fet.) Ca, home, ca! Res, Víctor: una niciesa d’Ernestina… una ridiculesa en conjunt. (Ernestina va retrocedint amb les mans a la gorja com per amagar la marca de l’ultratge. Júlia entreobre la porta de la seva cambra i espia l’escena.)

Víctor: (Senyalant imperiosament la porta a en Pepe.) Surti!

Pepe: Però… vaja, Víctor, vol dir que no es precipita? Jo el tenia per un home pacient i raonable.

Víctor: (Menaçador, aixecant gradualment la veu.) Surti, surti i surti!

Pepe: Permeti’m… És que vostè fa cas dels escrúpols de…?

Víctor: (Interrompent.) Prous paraules… Faig cas dels ultratges! (Ernestina es tapa la cara, sanglotant arraulida en un extrem del menjador.)

Pepe: Vol que ens formalitzem?

Víctor: Exigeixo que no torni a posar els peus en aquesta casa, i no els hi tornarà a posar mentre jo hi sigui!

Pepe: Ha, ha! Admirable!… I amb quin dret? Què representa aquí vostè?

Víctor: (Amb els punys closos, a punt de caure sobre en Pepe.) L’honra; vostè, el cinisme. És prou?

Ernestina: (Abandonant el seu recó, escruixida del que pot esdevenir, i dirigint-se a Víctor.) Víctor, Víctor, no avalotis… deixa… ja se n’anirà; sí, cal que se’n vagi per sempre!

Pepe: (Amb molt desvergonyiment.) He estat un imbècil, Ernestina. Amb calma podia arribar a assolir els meus propòsits. Llavors tu i ell, ell i tu, tu estaríeu als meus peus suplicant que em quedés. En fi, de malagraïts l’infern n’és ple.

Víctor: (Fent acció de llençar-se sobre en Pepe, però aturat per l’Ernestina i la Merceneta.) Vil, vil, canalla!

Pepe: Calma; no tinc pas ganes de convertir això en una tragèdia. Ernestina té el dret de treure’m, i me’n vaig. El paraigua, Merceneta? (La Merceneta es fica a la cuina i torna tot seguit amb el paraigua, donant-lo a en Pepe. Ell despenjarà l’impermeable, posant-se’l tranquilament. Ernestina, abraçada a Víctor, contempla aqueixa maniobra amb ulls d’esverada. En Víctor també segueix amb l’esguard la maniobra d’en Pepe, procurant reprimir els seus impulsos agressius.) Altrament, sí: pobres i orgullosos! Demés, quan se té un crèdit amb donya Rosa, cal cobrar-lo en la forma que es pot. No s’amoïnin… La corona mortuòria de la inconsolable abuelita. Passaré la factura. (S’inclina cerimoniosament i se’n va.)

Víctor: (Aterrat.) Miserable! Desvergonyit! Miserables també nosaltres, Ernestina! (Ell i les dues noies resten com estemordits. Ernestina, amb els ulls baixos, es separa d’ell i es deixa caure en una cadira tocant a la taula, on estén els braços, abscondint la faç entre ells. La Merceneta de sobte s’arrenca a córrer per la porta del passadís, amb intent d’anar a avisar a la senyora Rosa. Júlia treu una mica el cap per entre els batents de la porta, espiant l’escena.)

Víctor: (Cloent els punys amb concentrada recança.) Per què, ja que no podia tornar-li els diners, no he sabut arrabassar-li la llengua?

Ernestina: (Amb veu lenta i apagada.) I per què la meva mare ens ha conduït a tal afront?

Víctor: (Apropant-se a Ernestina.) Com ho esborrarem això, Ernestina? Com podrem allunyar-ho de la nostra memòria?

Ernestina: (Sempre amb el cap damunt dels braços.) Víctor, puc jurar-te que no l’he pas alentat per res en Pepe!

Víctor: No l’anomenis!… Lladre, lladre de la meva il·lusió!

Ernestina: Calla!

Víctor: Sempre més, sempre més, Ernestina, aquesta injúria a la teva puresa recremarà la meva sang.

Ernestina: Que no creus en la meva innocència, Víctor?

Víctor: Sí, sí; però has deixat el borrissol de la teva pell immaculada en els llavis d’aquell pervers. Cap força humana ni divina pot guarir-me d’una tal recança.

Ernestina: Sóc la mateixa, Víctor! El meu cor és pur!

Víctor: Però el meu s’arbora de gelosia, d’una gelosia incurable!

Ernestina: (Aixecant-se i intentant tapar-li la boca.) Oh, guarda el teu secret, Víctor! Ets lleuger temerari!

Víctor (Agafant-li les mans.) No; per què? Els d’aquesta casa acaben de posar en perill la teva honra. És més que intentar assassinar-me, més que trepitjar les meves entranyes…

Ernestina: Júlia pot sentir-te!

Víctor: Tant se val. Tu has ocupat el seu lloc a l’espona del meu fill, el lloc abandonat per ella; tu, i sols tu, has vingut a calmar la meva desesperació. I jo t’estimo, Ernestina! És tan just que t’estimi! Qui podrà recriminar-me!

Ernestina: Víctor, per Déu! Et pagava els teus favors…

Víctor: És que t’he estimat sempre, sempre! Has sigut el somni de la meva adolescència. Sí, Ernestina: un engany dels sentits. Poc sospitava trobar el meu ideal a l’hora que devenia espòs d’una altra. Ets ma vida, tota ma trista vida!

Ernestina: I per què has de confessar-m’ho això? Per què?

Víctor: Perquè ara trobo energies en la desesperació; ja no m’endogala l’agraïment, ni la paternitat; res. Estic llibert. Els que m’han menyspreat no tenen dret al meu sacrifici ni… al teu!

Ernestina: Quin horror!

Víctor: L’horror està en haver esperat que una bèstia folla s’abraonés a tu, que deixés en la teva pell immaculada el rastre de la seva impuresa. (Clava son esguard en el lloc de la besada.) Jo que et guaria amb temença de pensar impurament, de no saber sobreposar-me al martiri dels teus braços, i mai trobava prou castes ni prou respectuoses les meves mans!

Ernestina: I jo ho endevinava i t’ho agraïa!

Víctor: Et conservava immaculada per un malvat.

Ernestina: Asserena’t, tranquilitza’t! La meva ànima no ha pas desdit.

Víctor: Ernestina, jura-m’ho!

Ernestina: T’ho juro! Mai ni un sol instant m’ha inspirat altra cosa que repugnància i basarda. Volia provar les meves petites ales, volia fugir de tu per evitar aquesta hora. Ni una lleugera simpatia, creu-me; em llençava al precipici amb tot el coneixement, per a no fer nosa.

Víctor: Oh, Ernestina! Quin pecat hauries comès!

Ernestina: (Inquieta i vigilant.) Ara l’estem cometent tots dos. Separem-nos, Víctor! Siguem prudents. Si ens descobrissin! Arribes a capir el nostre viure? T’imagines l’eterna sospita dels altres interposada entre tu i jo? Ni mirar-nos gosaríem!

Víctor: (Baixet i insinuador.) Ernestina, a mi també m’han brollat unes petites ales. Les sento frisar… Aquesta casa se m’ha fet insuportable.

Ernestina: Què estàs dient! Com t’enganya el desig! Tu ets incapaç de resistir els planys i les súpliques; no sabries pas ésser cruel amb les tres desgraciades que es refien del teu guany.

Víctor: Tampoc dec ésser cruel amb la meva ànima, Ernestina, i tu ets la meva ànima. Ningú té dret al nostre martiri!

Ernestina: Pobre Víctor! Has pensat això a deshora. Jo no puc pas seguir-te… On me portaries amb el cor malmès, quasi agonitzant? Ara mateix… a penes respiro… (Ernestina bleixa amb ansietat. D’esma cerca un seient i tintinejant es deixa caure en una cadira, prop del balcó.) Oh, m’ofego, m’ofego! No t’apenis, Víctor; és el mal de sempre.

Víctor: (Ple d’angoixa, intentant auxiliar-la, sense atinar en què.) Ernestina! Oh, per pietat, Ernestina!

Ernestina: (Xiuxiuejant, amb pena.) Calma’t, Víctor. Fa estona que estic així… tota la tarda. Acosta’t. (Ell hi va, agenollant-se als seus peus.) Tinc un estrany pressentiment. Escolta’m. (Li acarona els cabells.) Potser tenies raó… Què hi fa que ens descobreixin? Si aquesta fos la darrera vegada d’estar sols! Si mai més tinguéssim uns instants de lleure per dir-nos el que sentim! (Víctor sanglota.) Asserena’t; jo també t’estimo. (Víctor esclata, besant-li les mans amb deliri.) Besa, besa! Jo no podria pas negar-te res. Sóc teva. Oh, si poguessis retornar-me!… Ara… voldria viure… Obre el balcó!… Aire… aire… Obre del tot! (Víctor es dirigeix al balcó i l’esbatana. Després cerca a l’entorn un abrigall per a cobrir a Ernestina i protegir-la del vent plujós que ratxeja fent voleiar els cabells de la noia. Desesperat es fica a la seva cambra, topant-se amb Júlia darrera la porta. Passa sense fer altra cosa que mirar-la un moment amb aire glacial, de repte. Júlia penetra en l’estança i va a seure al caire de la taula. La seva expressió és rancuniosa. Indiferent al mal d’Ernestina, apoia el colze en la fusta, inclina el cap en el palmell de la mà i encreua els peus, que belluga nerviosament. En Víctor revé amb un abrigall, posant-lo damunt les espatlles d’Ernestina. Aquesta aspira amb avidesa l’aire fred del crepuscle. No s’adona de la presència de la seva germana.)

Víctor: (Prescindint de Júlia.) Ernestina, Ernestina, no estàs bé aquí! Vols provar…? Et passa, Ernestina?

Ernestina: (Com un sospir.) Sí… sí… poca cosa… (Li fa senya de què es tranquilitzi.)

Víctor: Júlia, vina… ajuda’m; duem-la a la seva cambra. Sents, Júlia?

Júlia: (Freda i despietada.) Això és cosa teva. Ves aquest!

Ernestina: (Girant el cap per a veure a Júlia.) Què diu… la Júlia?

Víctor: Res. Estàs més bé?

Ernestina: No m’ofego tant!…

Víctor: I el dolor?

Ernestina: (Més animada de veu.) No cedeix mai el dolor. Que espiaves, Júlia?

Júlia: Espiava, sí!

Ernestina: Pitjor per tots, llavors. (Fa acció d’aixecar-se però li manca força. Víctor va per ajudar-la, però titubeja, cohibit per la presència de Júlia.)

Júlia: (Notant la vacil·lació.) No quedis, home, no quedis!

Víctor: (Concentradament a l’orella de Júlia.) Ja en parlarem, Júlia, ja en parlarem.

Rosa: (Entrant com un llampec amb la Merceneta al darrera.) És cert, filles meves, el que acaba de contar-me la Merceneta? (Tots resten indiferents en el seu lloc. Víctor a la vora de Júlia, d’esquena a la senyora Rosa.) Reina Santíssima, quin daltabaix! Però… que parli algú! (Encarant-se amb en Víctor amb els braços encreuats en actitud agressiva.) Vaja, Víctor, que el primer cop que vols fer l’home… Ah, sí: t’has lluït! I no t’ha inflat la cara d’un cop de puny en Pepe? Massa prudència… Oh, és molt delicat el noi de casa! L’honradesa… la virtut… el dallonses!… Mal com… Déu me perdó! Mira quina alegria que ens has dat a totes! Ja ens mantindràs tu ara; ja pagaràs el que devem; ja es refarà l’Ernestina!… Que no la contemples que eixorivida s’és posat?

Ernestina: (Fent un esforç.) Mare, mare!

Júlia: No us inquieteu per ella. Si ho sabéssiu!

Rosa: Et penses que no ho sé! Si ho veig; ho estic veient: una criaturada, un ensopols, un res… Mireu que és prou! Durant tota la meva vida, tota!, així que els meus propòsits comencen a reeixir, es presenta un tarambana, i… té! No fa ràbia, no encén les sangs, no n’hi ha per a tornar-se boja? Responeu-me alguna cosa, si sou servits! Sembleu masells! Heu de dir-me el com i el què; ah, sí!, per a posar-hi remei. No és que no m’hagi escarrassat fent seguir a l’altre beneitó per la Merceneta. Però, ca!… Vés-li al darrera amb un flubiol sonant. Estic atuïda, sabeu, nois?, ben atuïda! (Es deixa caure a un seient, fregant-se el suor que malgrat el fred li traspora pel coll. Ernestina s’aixeca i arrossegant els peus i cridant amb la mà la Merceneta, que l’acompanya a la cambra. Víctor se n’és anat al fons. Allí resta amb el cap jup, seguint amb l’esguard les passes d’Ernestina. Júlia també s’aixeca amb un gest viu, es revira i sobta la mirada del seu marit.)

Júlia: Per què no la segueixes, Víctor? Vés-hi, home, vés-hi… És horrorós, horrorós!

Rosa: I ara! Què t’empatolles, Júlia? Parla clar, redimoni! O sou muts o enraoneu amb segones. Què més hi ha?

Júlia: En Víctor, mare. Ell és l’únic que deu donar-li explicacions. Si gosa…

Víctor: (Arronçant les espatlles.) Tu n’estàs informada tan bé com jo, Júlia. Per la teva malícia no hi ha secrets.

Júlia: Jo només puc respondre del que he vist, i ja he vist prou.

Víctor: Llavors, ho saps tot.

Júlia: Tot, no, criatura! El que sé és que teniu molt descar!

Víctor: Júlia!

Rosa: (Posant-se dreta de bell nou, excitada.) De què us les haveu vosaltres, ara? Júlia, filla meva: es tracta d’algun altre tripijoc? M’ho temia, a fe. (Encarant-se amb en Víctor.) Si et proposes amargar-nos l’existència, digues-ho d’una vegada. Estem frescos, estem frescos! Et referies a l’Ernestina, oi, Júlia?

Júlia: Sí; allò que es diu vés-te’n tu per a posar-m’hi jo. Ja hi toqueu, mare, ja hi toqueu. La hipòcrita!

Rosa: Valga’ns la Santíssima Trinitat! Disculpa’t, Víctor, disculpa’t! Seria espantós que t’haguéssim recollit del mig del carrer per a… Ara vés dient que vetlles per la nostra dignitat. D’aquesta manera ens pagues?

Víctor: (Pàl·lid, trèmol d’indignació, es mossega els llavis, esclatant a la fi.) Prou, senyora Rosa, prou! Mentre gasti el llenguatge d’ara, jo no li daré la més petita satisfacció. La única que hi té dret és Júlia; tampoc ho mereix, però hi té dret. Vol deixar-me parlar un moment amb la Júlia?

Rosa: Amb mi caldria que te les haguessis! Ah, sí! Però ja ens veurem les cares tard o d’hora! Aquí te’l deixo, Júlia, aquí te’l deixo! (Se’n va a la cambra d’Ernestina. Júlia torna a seure amb posat d’una dona carregada de paciència, disposada a suportar tota mena d’impertinències.)

Víctor: (Després d’una pausa.) Escolta, Júlia; jo no sé si t’has fet càrrec del que succeeix. Jo en aquest instant sofreixo com el que més pugui sofrir; jo m’acuso tan severament com la meva pròpia consciència pugui acusar els altres. Has d’entendre que no oblido pas les alegries viscudes aquí en la vostra companyia; però tampoc oblido els dolors. Sento agraïment, però també em deveu agraïment. No vull passar comptes; estem en paus. Ara el nostre deure és solucionar el conflicte. Tu ja comprens que la situació ha devingut insostenible.

Júlia: Comprenc que una altra ha ocupat el meu lloc.

Víctor: El teu lloc en el meu esperit, sí. Has fet els possibles per a lograr-ho. Per aquest cantó has arribat a ser-me indiferent.

Júlia: A estones. Recorda-te’n, Víctor! Sí, entesos. Jo era per tu com una mena de… passatemps. Em fas molt favor. Segueix, home, segueix.

Víctor: La teva mare t’ha criat vanitosa, egoista i lleugera. Ni has complert amb el teu fill, ni has complert amb mi, ni has pogut complir amb la llar nostra. Perquè no tota la culpa és teva, et compadeixo. Perquè no tota la culpa és meva, tu estàs en l’obligació de compadir-me.

Júlia: Filosofies, noi, filosofies! I no m’hi vinguis a mi amb filosofies, saps?

Víctor: Filosofies? Bé. Llavors deixem-nos de filosofies. Ara determinem qui de nosaltres deu abandonar son lloc en la nostra família. A dreta llei, tu deuries seguir-me, Júlia. És la única solució honrosa; és el meu deure de marit proposar-te-la.

Júlia: Què dius! Jo amb tu?… Deixar la mare, sense un pa a la post, matar-la a gratcient, robar-me-la per fer-me sentir el teu despotisme d’amo? (Júlia s’aixeca indignada.) Treu-t’ho del magí. Primer em tiraria al mar!

Víctor: (Exasperant-se.) Així, doncs, per la pau de casa, tu creus que hem de llençar a l’Ernestina pel balcó, o tenir paciència fins que se’n vagi a l’hospital o al cementiri? Júlia, Júlia! Jo havia fet l’intent d’ésser magnànim, generós amb vosaltres, sever amb mi. Però, ah!, no val pas la pena.

Júlia: (Allunyant-se d’ell d’esquena.) Com te sembli! Tu has fet l’embull i tu sol el desembullaràs. (Freda, despectiva, camina pel menjador, d’un aire avorrit. Al passar davant del mirall es contempla un instant, apartant-se un rull del front. Víctor, amb la mirada vagarosa, es deixa caure tràgicament en una cadira. La senyora Rosa surt de la cambra d’Ernestina més aclaparada que abans.)

Rosa: (Com parlant per si sola.) Sí, naturalment, un sotrac darrera l’altre… Sempre ploure sobre mullat; això ni el cor d’un elefant ho resisteix. Jo no sé pas què en farem d’aquesta xicota. Déu meu! Déu meu! (Veient l’actitud d’en Víctor i Júlia.) Sembla que no heu pas lligat caps encara, vosaltres. Quina casa… quina casa! Després ens estranyem de què certes persones facin un disbarat. Ah, sí!, un disbarat!… (Es fica a la cuina. La Merceneta apareix a la porta de la cambra d’Ernestina; guaita temorosament. Després, en veure que Júlia se’n va darrera la senyora Rosa, avança amb precaució cap en Víctor.)

Merceneta: Víctor, l’Ernestina… vés-hi. Fa pietat; sofreix com mai. S’estavellarà contra els ferros de la capçalera! La mare, res; “un pegat per l’histèric a la boca del païdor, i llestos”. No l’abandonis a l’Ernestina, Víctor!

Víctor: (Amb gran amargor, fits els ulls en la Merceneta.) Ja no puc atansar-m’hi… ja no puc fer res per l’Ernestina. Ella mateixa s’esveraria de la meva presència, refusaria les meves mans… Oi que és terrible això, Merceneta? Doncs és així!

Merceneta: (Tapant-li la boca amb una mà i mirant vers la cuina amb desconfiança i atenuant la veu.) No parlis d’aquesta manera, que em faries plorar. Tu també fas cara de sofrir molt.

Víctor: Merceneta!

Merceneta: Fes com si no hagués succeït res; torna-hi a ser bon amic, Víctor; creu-me, no desemparis l’Ernestina!

Víctor: Entre ella i jo, Merceneta, hi ha una muntanya més alta i espadada que el Montseny.

Merceneta: (Concentrat i solemnial, a frec de l’orella de Víctor.) Si fos com tu, passaria per sobre la muntanya!

Teló

Acte tercer

La mateixa decoració dels anteriors. És al vespre. Els mobles, si fa o no fa, com sempre; només hi haurà un braser encès al mig de l’escena.

(Víctor es disposa a escriure i la Júlia el contempla amb posat submís i complaent.)

Júlia: Víctor, ja has vist com la meva mare ha acabat per donar-te compliment. Jo m’escarrasso com les altres. I tu, estàs satisfet? Desisteixes de tot projecte de separació?

Víctor: (Amargament.) Jo desisteixo amb facilitat, Júlia. Prou que et consta!

Júlia: És que seria un crim, Víctor. La mare… Em cal més que mai la meva mare! Insisteixes en que parli a Ernestina?

Víctor: Sí, demà, o quan te sembli; però aviat. Si hem de viure junts, hi hem de viure sense suspicàcies.

Júlia: Per la meva part…

Víctor: Per la teva i la dels altres. En la nostra família no hi ha pas ningú dolent; tots som honrats, tots tenim cor, però no ho sembla. Hem de juntar els nostres esforços i encaminar-los a un mateix fi. Sols d’aquesta manera podrem anar amb el cap ben alt dintre i fora de casa.

Júlia: Reconec que he pecat. Era per agradar-te, Víctor, sols per agradar-te. La mare no m’ha fet apendre res més. Però els meus pardalets del cap han fugit amb la por de perdre’t, amb la ràbia de pensar que la nostra separació confirmaria les murmuracions de la gent. Ah! Diuen coses espantoses!… En Pepe ens mantenia… era el meu… i de l’Ernestina… el de totes!

Víctor: (Interrompent-la aspre, amargat.) Sí, Júlia; calla, calla!

Júlia: I què faràs, Víctor, per esborrar aqueixa màcula? Digues-m’ho!

Víctor: (Violent.) Tantes coses restaran imborrables del nostre passat! Vols que vagi arrebossant llengües de casa en casa? Haguéssiu tingut seny!

Júlia: (Tapant-se les orelles.) No, Víctor, no! M’esgarrifes quan perds la corretja. No he dit res. El metge! (Es separa de Víctor.)

Dr. Riera: (Eixint de la cambra d’Ernestina, seguit de la senyora Rosa.) Si repetia el dolor, el tractament de sempre i de seguida. Ara està bé, però… entenem-nos: amb una depressió moral intensa, que mai havia notat. Això la predisposa a recaure. No m’explico el per què aquesta vegada s’ho han pres tan a la fresca. I era molt seriós.

Rosa: Ho sents, Víctor?

Dr. Riera: (Fitant l’esguard a Víctor.) La culpa és d’ell? M’estranya! En Víctor sempre ha complert les meves prescripcions al peu de la lletra. Amic meu, no el conec. Com és que s’hagi tornat així dessidiós? Què li passa?

Rosa: (Sospirant.) Ah, doctor! Cada casa és un món!

Dr. Riera: Doncs, mirin: totes les meves visites resultaran inútils si vostès suspenen la medicació. Ja deu tenir present, senyora Rosa, el sermonet de l’altre dia.

Rosa: Ai, calli! Em va deixar com un drap brut.

Dr. Riera: És que vostè, senyora Rosa, tot s’ho pasta i cus segons la seva fantasia. Sembla que la providència estigui a la seva disposició. Recordi que ja m’havia negat a seguir visitant-los. He tornat perquè en Víctor era una garantia. La única en aquesta casa. Si ell em falla, estem perduts.

Rosa: Es farà el que vostè mani, doctor. Ah, sí!, el que vostè mani.

Dr. Riera: Qui ho farà? Hem de saber-ho i estar-ne segurs.

Rosa: Qui ha d’ésser! Ell! Jo, Déu me’n reguard!…

Víctor: (Impetuosament.) Mai, senyora Rosa! No puc; ja ho sap vostè! (El doctor clava l’esguard més fixament en la faç d’en Víctor.) Tot el que jo fes per ella li seria més perjudicial que beneficiós!

Rosa: Vaja, home! Escolti, doctor… Res: figuri’s… si tot està oblidat! Ara vaig a dir-li el que passa.

Dr. Riera: Dispensi, senyora Rosa. Amb en Víctor ens entendrem millor. Vol deixar que m’ho expliqui ell?

Rosa: (Un poc molestada.) Que li ho expliqui, que li ho expliqui! A mi sí que… (Se’n va a la cuina, on es juntarà amb la Júlia.)

Dr. Riera: Digui, Víctor. Abans vull justificar el meu interès en tenir aquesta explicació. El pare d’Ernestina era un gran amic meu; un músic de mèrit a qui la modèstia i la delicadesa perjudicaren durant tota la vida. Ernestina és la seva mateixa estampa. No ha heretat pas res de la senyora Rosa. Tot això m’obliga a vetllar per ella. Ara bé: per les paraules que acabo de sentir, endevino l’existència d’un drama de família; i les malaltes de la mena d’Ernestina no en volen de drames de família.

Víctor: Sí, és un drama… El cas és que jo tampoc sóc el més indicat per explicar-li-ho.

Dr. Riera: L’Ernestina s’afectà molt per la mort del fill de vostè; mes això d’ara és conseqüència d’un altre trastorn. L’Ernestina tenia relacions, no? L’ha deixada el promès?

Víctor: Vaig tenir de llençar-lo al carrer per vil. Ernestina no l’estimava.

Dr. Riera: Això no és pas un drama; és un accident. Què més?

Víctor: Ernestina va rebre una terrible commoció al sentir-se… no sé com dir-ho… objecte de la grolleria d’aquell home.

Dr. Riera: Això explicaria el mal, però no explica pas el que vostè li negui ara la medicina.

Víctor: La senyora Rosa i la Júlia atribuïren la meva acció…

Dr. Riera: Quina acció?

Víctor: La de treure de casa a l’infame…

Dr. Riera: Entesos.

Víctor: A gelosia meva. Hi va haver crits, recriminacions, llàgrimes…

Dr. Riera: (Doblegant les entrecelles.) I vostè creu obrar en consciència donant-se per entès? La seva conducta no aferma la sospita? Miri, Víctor: abans vostè ha dit a la senyora Rosa que tot el que pogués fer per Ernestina devindria perjudicial. Això sol té una explicació: que la presència de vostè emocionés fortament a Ernestina. Llavors, o l’avorreix molt, o l’estima molt. Hum, Víctor! No crec gaire en l’odi entre vostès.

Víctor: Doctor, la sospita ha fet nàixer certs rubors que abans no existien. Se’ns espia, se’ns vigila. I ella ho sap.

Dr. Riera: (Després d’una pausa durant la qual reflexiona i amb decisió i senzillesa.) Cal desenllaçar aqueix drama!

Víctor: (Atuït.) No té desenllaç, no en té!

Dr. Riera: Llavors el mal d’Ernestina és incurable.

Víctor: (Desconhortadament.) Sempre ho he cregut així! És cert, doctor, que la creu en perill de mort?

Dr. Riera: En perill de seguir vivint una vida esllanguida i dolorosa. Ah, Víctor! Les malalties més cruels no són precisament les que maten! En això, tant ella com vostè poden encara sofrir un desengany. Pobres sentimentals! El vostre romanticisme us ha fet esperar la mort descuidant tota possibilitat de viure. No cal que negui res. Vostè no és pas un jove que sàpiga dissimular. Ara vaig a parlar-li com un home amoral. Heu comès una niciesa imperdonable deixant sorpendre el vostre secret, ajupint-vos a la fatalitat, provocant la reconciliació. Aquesta no establirà pas cap afinitat espiritual. Gènit i figura… Júlia no pot ésser altra cosa que un instrument de goig. Fa molts anys que la conec. Heu parlat bé, Víctor; això no té remei; i no en té per la vostra culpa. En quant a Ernestina, és possible que arribi a perdre fins la il·lusió de morir. D’aquí a uns anys, si resisteix, trobarà un consol en ser la mainadera dels fills de l’altra, de Júlia, la vostra diguem-ne amistançada. Ara tinguem seny, Víctor. De moment no li lleveu a la desgraciada Ernestina la petita esperança de la vostra fidelitat. Aqueixa conducta no substituirà pas del tot a la morfina ni als reforçants, però… Adéu-siau. (Encaixa amb Víctor, qui a penes troba energies per allargar-li la mà. El doctor Riera fa acció de retirar-se. La senyora Rosa, que l’ha estat espiant des de la cuina, l’escomet.)

Rosa: Què? Ha sigut força explícit el meu gendre? Han enllestit molt aviat.

Dr. Riera: (Al pas de la porta.) Doncs, miri, senyora Rosa: no ens ha quedat res per dir. (Surt seguit de la senyora Rosa. En Víctor resta profundament capficat. Després es passa la mà pel front i revenint-se es posa a escriure a màquina. L’Ernestina, acompanyada de la Merceneta, retorna al menjador. La Merceneta, amb molta sol·licitud, li atansa una glonxa prop del braser.)

Ernestina: No, Merceneta, ben lluny; m’encaparra. (La Merceneta arrossega la glonxa a un extrem del menjador. Ernestina s’hi asseu, recolzant-hi el cap amb esllanguiment, arrupida dintre el mocador de llana. L’altra li atansa una cadireta perquè hi posi els peus i els hi abriga amb el primer que troba a mà.)

Merceneta: Estàs bé així? Estaries millor al llit.

Ernestina: Oh, no, Merceneta! No saps pas com treballa la meva imaginació allí dintre! Em sento més abandonada!…

Rosa: (Retornant d’acompanyar el doctor, amb aires de tràfec.) Apa, Merceneta, apa! Què hi fas aquí com un estaquirot? On és la Júlia? (Veient-la eixir de la cuina.) Vols ajudar-me a retirar la taula? (Júlia s’atansa amb molta calma i de mala gana.) O tu, Merceneta; qualsevol. (Per la Júlia.) Ja no me’n recordava de què no et convé esforçar-te. (La Merceneta i la senyora Rosa aparten la taula.) Siguem-hi, Júlia, siguem-hi! (Posa la panera de cosir, dues cadires mitjanes i el braser sota la làmpara; s’asseu i es disposa a costurejar i Júlia la imita amb gest de màrtir. Pausa llarga durant la qual sols se sent el tic-tac de la màquina de Víctor i el trepig de la Merceneta, que acaba de desparar la taula, ficant-se finalment a la cuina. Es veu com s’arremanga els braços per a rentar els plats. Rosa, embastant una peça de roba, segueix dient:) Quin mal geniot que gasta el nostre metge! Es veu ben bé que ha perdut la carta de navegar. Li he preguntat si li convindrien unes fregues –això ho podia fer jo mateixa,– i m’ha respost que sí, però que tenien d’ésser unes fregues espirituals. Ves quina solta!

Júlia: Ja estem ben posats! (Sospirant.) Ai, Senyor!

Rosa: Cal tenir coratge, Júlia! (Pausa.) Ara no sé en la forma que es conjumina això. Té, veus? (Li ensenya el que cus.) L’entevellat; no acaba d’agradar-me. No et sembla, Júlia, que no es posa pas com cal?

Júlia: (Displicent.) No hi entenc res, mare.

Rosa: Pobra Júlia! És clar: d’on t’ha de venir? Poc t’havia criat jo per aqueixes feines. Ah, no! Mai de Déu un pot saber si en lloc de senyar-te et treuràs els ulls!

Júlia: (Plegant de cosir i ensenyant a la senyora Rosa la polpa dels dits.) Mireu quin fàstic, mare!

Rosa: Sí, està clar, com totes les que cusen!

Júlia: Sembla un mal lleig!

Rosa: Te s’hi farà pell morta. Tenies unes mans precioses… veritablement precioses! En fi, cal sacrificar-nos. Pensa que quan jo, amb el meu gènit, m’he deixat retallar de la capa… I té, veus?, qui ho diria? Semblen així reunits una de les famílies més ben avingudes de la terra.

Júlia: I com ne sortirem d’aqueixa situació?

Rosa: Sí, com vols eixir-ne? Escarrassant-nos… pairant-nos del que sigui… i oblidant.

Júlia: El que deia en Víctor. Teníem d’haver-lo cregut més aviat!

Rosa: (Un xic picada.) Per què no el creies tu, llavors? Em fas gràcia! Ara te n’adones? Temps enrera el trobaves insuportable; després resulta que no en pots prescindir…

Júlia: És que…

Rosa: Vols dir que n’estàs ben segura?

Júlia: Ben segura!

Rosa: I ell, per ara, sembla que s’ho prengui així així: ni massa bé ni massa malament.

Júlia: Però des de que ho sap és tot un altre; sí, mare: tot un altre!

Rosa: No; si en el fons no és pas un mal home.

Júlia: En el fons és molt bo.

Rosa: Tambó, tambó, vol dir tabal, Júlia. De totes maneres, a manca de millor… Podia haver fet un cop de cap i no va fer-lo. I hem d’agrair-l’hi. Com hauríem quedat nosaltres?

Júlia: El que em fa tristesa és que jo no sóc bona per gran cosa. Em tinc ràbia a mi mateixa.

Rosa: I bé: anima’t. Ah, sí: deus animar-te… Són rauxes de la vida. Tot passa… Si ens fiessin a les botigues, creu que jo recobraria ben aviat la confiança.

Júlia: Déu meu! (Pausa.)

Rosa: (Per la feina.) Ara sí que no sé pas el que m’empatollo. És un treballar d’esma, el nostre.

Júlia: (Punxant-se.) Ui! (Es porta el dit a la boca.)

Rosa: Bo! Ja hi tornem a ésser?

Júlia: (Llençant la costura a terra i empenyent-la desdenyosament amb el peu mentre s’aixeca de la cadira.) És insuportable! (Travessa el menjador, mirant amb molta atenció el dit punxat.)

Rosa: Ara és capaç d’anar-se’n a somiquejar! (Júlia es fica a la seva cambra.)

Merceneta: (Que s’ha desarremangat els braços i tret el davantal, ocupant el lloc de Júlia.) Bé prou que se’n desvesarà!

Rosa: (Plegant també de cosir per anar al darrera de Júlia.) Mare de Déu! Mare de Déu! (Al passar a la vora d’en Víctor.) Víctor, oh Víctor! Tanmateix tindries de posar una mica d’atenció en Júlia. Demostra-li que la planys. Per humanitat deus fer-ho, Víctor.

Víctor: (Aixecant els ulls i plegant d’escriure.) Però… què hi ha, senyora Rosa?

Rosa: Hi ha que ella se sent desemparada, vet-ho aquí! Se n’és anada a plorar, Víctor. En l’estat que ella es troba totes les dones desitgen veure’s afalagades. És un cas de consciència. Ah, sí! Vés-hi.

Víctor: (Plegant la tasca i aixecant-se.) Hi vaig, senyora Rosa! (Es dirigeix a la cambra de Júlia. La senyora Rosa li va al darrera. L’Ernestina s’ha mantingut durant l’escena passada en un estat de sopitesa ben marcat. Sols a l’anar-se’n en Víctor ha desclòs les parpelles, seguint-lo amb la mirada. Després torna a adoptar el seu aire indiferent.)

Merceneta: (Repassant la feina de Júlia.) Manoi! Tanmateix en sap ben poc, de cosir, la nostra germana. En sap més la mare, i això que…

Ernestina: (Amb les parpelles mig closes.) No me’n parlis. (Revifant-se.) Vols fer-me el favor d’anar-me-les donant aqueixes peces, Merceneta? (La Merceneta ho fa i Ernestina, des de la glonxa, redreçant un poc el bust, les hi va prenent, inspeccionant-les.) Vaja, sí! Aquesta és ben esguerrada. (La torna a donar a la Merceneta.) S’ha de desfer. Aquesta ja no té adob! (El mateix joc.) Això és perdre el temps i llençar el material. (En repassa algunes més, ràpidament.) Més valdria que no m’ajudessin. No hi ha remei, no hi ha remei!

Merceneta: No t’has de neguitejar, sents, Ernestina? Procura posar-te ben valenta.

Ernestina: Trigaré molt, Merceneta!

Merceneta: Qui ho sap! La mare diu que no.

Ernestina: La mare, rai!

Merceneta: La va renyar molt l’altre dia el doctor Riera. Li’n va dir de seques i de verdes.

Ernestina: I què va dir de mi?

Merceneta: Que el teu mal era com una mena de decandiment molt antic; que les mateixes punyides del cor et donaven l’ofec, i que podies viure molts anys.

Ernestina: Molts anys!

Merceneta: Sí, molts anys; sí, tant com nosaltres!

Ernestina: I què en treuré de viure molts anys, Merceneta? No és pas gaire consolador el viure molts anys patint i ofegant-me inútil i trista entre misèries i desavinences.

Merceneta: El senyor Riera assegura que amb paciència, seguint els seus consells, trobaràs conhort. No deus cosir ni encaparrar-te; has de pendre bons aliments i eixir a passejar; riure i distreure’t.

Ernestina: El que el metge recomana és per a mi impossible! Que poc m’anima això, Merceneta!

Merceneta: (Anant cap a ella commosa i plena d’afectuositat.) No siguis així, pobrissona! Quan vingui el bon temps, sortirem juntes a trescar pels afores; anirem lluny, ben enlaire, caminarem de pressa per a no tenir fred. La mare ja ho voldrà.

Ernestina: (Sempre amb tristesa.) No gaire lluny, ni molt pels cims, ni massa de pressa… Jo no puc pas baixar l’escala ni fer mitja dotzena de passes sense perdre l’alè.

Merceneta: I les teves petites ales? Recorda’t que solíem parlar-ne, abans, de les nostres ales. Jo les tenia de falsiot, tu de cadernera, la cosidora de rat-penat, la Júlia d’oca… Ha, ha! Riu, Ernestina!

Ernestina: És mala cosa, per a fer-me riure, aqueix retret a les meves petites ales! Estic ben eixalada, Merceneta!

Merceneta: Jo t’ajudaré; farem bracet. És més bonic tot a la primavera, Ernestina! Els camps són verdejants, els marges flairen, els presseguers floreixen, i la mar és blava i lluenta, i quan més puges, més puja.

Ernestina: I quan les has vistes aqueixes coses, Merceneta?

Merceneta: Molt de tard en tard. Alguna festa; fent alguna escapada amb les companyes. No l’has vista mai la mar des d’un cim, Ernestina?

Ernestina: Ni des d’un terrat. No m’ha llegut! Només he vist els carrers negres; el fum de les xemeneies, la molsa de les coronises i la pols de les persianes dels veïns. Fa mig any que no he posat els peus al carrer. Amb quin gust hauria fugit d’aquests retalls que m’entrebanquen; de tot això… (senyala el que té a l’entorn) d’aqueix pis emmetzinat!

Merceneta: (Acompanyant-la i confidencialment.) Amb en Pepe no, oi, Ernestina? Amb en Víctor?

Ernestina: (Atzarada i severa.) Merceneta!

Merceneta: No em renyis! Et penses que no endevino el vostre turment? Quan veig que feu esforços per no mirar-vos, que fugiu l’un de l’altre, i a tu t’escapen les llàgrimes i a ell quasi també; jo no sé el que faria!

Ernestina: Vols callar, Merceneta? Tot això és vell; ja ha passat!

Merceneta: No que no ha passat! Però si és tan natural que tu i en Víctor…! Li deus tants favors i ell te’n deu tants a tu!

Ernestina: Prou, Merceneta!

Merceneta: La Júlia n’ha tingut la culpa; que ho pagui! Mai ha pensat en altra cosa que en bonics i llaminadures. Com això de l’Adolfet: “No vull saber res! No em digueu res! No vull sentir res!” Pobre Víctor si no hagués sigut per tu!…

Ernestina: T’he dit que prou! Em martiritzes!

Merceneta: Dic la veritat. Que no la puc dir, la veritat, Ernestina?

Ernestina: És que potser t’ho penses dir la veritat!

Merceneta: No faig més que repetir les paraules d’en Víctor, veges!

Ernestina: I a qui la deia la veritat en Víctor?

Merceneta: A la Júlia. Escruixia sentir-lo! Veus com jo parlava amb fonament, Ernestina?

Ernestina: Ja m’estranyava a mi que tu… De totes maneres, has fet molt mal fet en escoltar converses i repetir-les.

Merceneta: En aquesta casa tan xica no es pot respirar sense que els altres s’informin.

Ernestina: Tens raó, sí, tens raó! Els batecs del cor es senten a través dels embans i de les portes! És paorós! (Ernestina es tapa la cara amb les mans. Pausa.)

Merceneta: Coratge, Ernestina! Procura guarir-te… Qui sap!… (Recordant.) Oidà: has pres el que vaig dur-te ahir?

Ernestina: Merceneta, lleialment, em remordeix la consciència que em duguis coses d’amagat… quan penso que als de casa els manca tot! D’on treus els diners?

Merceneta: Què te se’n dóna a tu d’on els trec?

Ernestina: És que, sense saber-ho, no em fan pas profit els teus reconstituients ni les teves llaminadures. Jo no voldria per res del món… Déu te’n guard, desgraciada!

Merceneta: (Amb dignitat i entendrida.) Què t’has cregut de mi? Jo seré una baliga-balaga, però mai… sents?, mai… Sembla mentida, Ernestina! (Es posa a plorar.)

Ernestina: (Agafant-li les mans i atraient-la.) Merceneta… i ara! Oh, pobra Merceneta!

Merceneta: És en Víctor, perquè ho sàpigues! M’has fet trencar un jurament! (Sanglota amb més força.)

Ernestina: (Posant-li les mans al coll i mirant-la amb amor.) Merceneta, no et conec; tu, tan lleugera i tan enjogassada… Vina, fes-me un petó; oi que sabràs fer-me’l un petó, Merceneta?

Merceneta: (Fent-l’hi.) No costa pas gaire.

Ernestina: (Abraçant-la.) Prou deu costar. Mai ens n’hem fet entre nosaltres. (L’hi torna i la reté contra el seu pit.) Que et faig molta llàstima? Digues.

Merceneta: Sí que me’n fas, i en Víctor també me’n fa.

Ernestina: No me n’hauries de parlar mai d’en Víctor. Hem resolt estar en pau amb la nostra consciència.

Merceneta: I pensar que jo vaig ser la causa de tot! Me n’he empenedit moltes vegades; tinc ben present la teva desesperació i la d’ell, Ernestina! Ah, que lleugera era llavors!

Ernestina: No sé pas a què et refereixes. La culpa, tu?

Merceneta: Sí; d’haver seguit la broma. Vaja quina broma! En Pepe va signar-me que me n’anés, i jo, mira, vaig deixar-vos sols. El poca-vergonya! Ernestina, Ernestina, perdona’m el meu poc seny. Jo faré per tu els més grans sacrificis; jo no et deixaré mai, jo t’estimaré força; refia-te’n, Ernestina!

Ernestina: Mercès, mercès! Ara puc dir que tinc una germana.

Merceneta: Sí, sí, i per tot el que sigui menester. Creu-me: en aquests dies he posat enteniment. M’has encomanat la teva amargura. Es veu que… (Veient eixir en Víctor de la cambra de Júlia.) En Víctor! (Víctor, servant el seu aire atuït, torna a asseure’s enfront la màquina d’escriure. Allí roman capficat uns quants minuts. Després es regira, guaita, cerca, com un home qui no sap el que es proposa. Entretant Ernestina va resseguint la feina, desfent algunes peces i montant-ne d’altres. La Merceneta posa molta atenció en el que fa l’Ernestina, com si desitgés alliçonar-se; després diu, amb alegria.) Ja ho entenc, ja, Ernestina! La costura té d’anar d’aqueix costat. Vols que provi?

Ernestina: (Dant-li la feina.) Si és molt senzill.

Merceneta: Em podries també ensenyar de cosir a màquina. Ja la sé fer córrer; sols cal que aprengui a pespuntejar sense torce’m i a posar el fil a la llançadora. Et seria una bona ajuda. No trobes? (En Víctor s’és aixecat i cerca vagament per la taula i les cadires. Sembla que li faci temença apropar-se a Ernestina.) Has perdut quelcom, Víctor?

Víctor: (Indecís.) Qui? Jo? Sí: uns papers…

Merceneta: Nets o bruts?

Víctor: (Sempre ensopit.) Bruts! Què vols dir, bruts?

Merceneta: Escrits o sense?

Víctor: Escrits. Quan has desparat la taula… Calla; vols mirar aquesta cadira, Merceneta? (En senyala una que és a prop de l’Ernestina. Aquesta es separa un poc amb intenció d’estalviar a Víctor l’encongiment que li produeix l’acostar-s’hi.)

Merceneta: (Estirant el braç per arribar a la cadira i desembrassar-la de roba.) No hi veig res, noi, res!

Víctor: (Repensant-se.) No…; on tenia el cap! Gràcies, Merceneta. (Se’n va de dret a l’escalfapanxes i treu de darrera el mirall un plec de papers.)

Merceneta: (Per animar un xic aquella situació, bromejant.) Hauràs de menjar cues de pansa.

Víctor: (Asseient-se a la màquina.) Ca, no! Encara en tinc massa de memòria, Merceneta. (La senyora Rosa surt de la cambra de Júlia i s’atura al pas de la porta.)

Rosa: (Parlant amb la Júlia.) I sí, filla meva, sí: tant se val! En l’altre hi posarem el coll. Procura estar tranquila. (Ajustant la porta i adonant-se de la Merceneta.) Què embulles, ara, tu! Apa, no són feines teves; toca pirandó, i de pressa, al fregall! (Veient que l’Ernestina treballa.) Mireu-me això, la malalta! Tens una mica més de dalit, no fa? I sí; bé prou que es veu; és la sèmola. Ah, sí! reforça, reforça la sèmola. Has vist la feina que hem avançat amb la Júlia?

Ernestina: Sí; l’he vista.

Rosa: (Disposant-se a continuar, mentre la Merceneta se n’és anat a la cuina.) Què haig de fer, ara?

Ernestina: No sé pas què donar-li; tot és tan delicat!

Rosa: Tu mateixa… Si comprens que no puc ajudar-te, me n’aniré a dormir. Porto tantes hores trescant, que estic esllomada! (Fa algunes passes per anar-se’n; després es gira.) Que no us descuideu de posar la balda a la porta. Ah, Ernestina! (Torna enrera, atansant-se a Ernestina.) La pobreta Júlia (abaixa el to de veu) té un fort sentiment. Fes-li bona cara… Tots plegats hem d’endolcir-li la vida. Déu Nostre Senyor ha volgut unir-la a Víctor de bell nou… M’entens, Ernestina? (Ernestina crispa les mans i clou els parpres presa d’un gran trasbalsament.) Mai ha deixat d’estimar-la… jo n’estava certa; el cor m’ho deia. Serà un consol per a tots… Figura’t! Distreuen tant la mainada!… Et dirà tita com l’Adolfet… tita! Ai, Senyor!… la nostra alegria! (Ernestina fa una extremitud com atacada d’epilèpsia.) Vaja, res… si has d’emocionar-te d’aquesta manera!… Ara poguéssim donar entenent a en Pepe de què allò va ser un malentès, vet aquí que tornaríem allà on érem. En fi; no et cansis massa. (La senyora Rosa se’n va satisfeta, badallant de son. Ernestina resta immòbil, rígida i amb les fesomies esblaimades. En Víctor plega d’escriure, pressentint la tempestat espiritual de la donzella. Ernestina, poc a poc, va perdent la seva rigidesa; el cap li cau enrera fins restar apoiat en el respatller de la glonxa; les mans li rellisquen esllanguides damunt la falda.)

Ernestina: (Amb veu desmaiada, recita com si somniés alt.) Allí on érem… allí on érem!… La tragèdia sense fi! Serà una alegria! I quina alegria! Víctor! (Víctor s’estremeix.) Víctor, ja n’estàs informat de la nostra alegria? (En Víctor, mut, acota la testa.) Sents, Víctor? No et faci vergonya parlar amb mi, Víctor. Ningú pot dubtar de la teva fidelitat ara. La única traïdora sóc jo en aquesta casa. L’ànima… no en parlem! Quina porqueria l’ànima dels homes!… I jo encara lluitant amb una espurna d’esperança! Oh! (Amb una extremitud nerviosa llença la costura de la seva falda, l’empeny amb el peu i adopta una positura displicent, com si es disposés a dormir.)

Víctor: (Aixecant-se i fent algunes passes vers Ernestina.) Ernestina, què tens?

Ernestina: (Sense descloure els parpres i amb un gest despectiu en la boca.) Res, home, res! Treballa, treballa, pobrissó!

Víctor: Però… què dius, Ernestina?

Ernestina: Dic que no perdis feina; al jou, al jou!

Víctor: (Desorientat i temorenc, endevinant, però, la terrible situació.) Ernestina… compadeix-te de mi!… (S’hi apropa efusiu i descompost.)

Ernestina: (Sentint-lo aproximar-se i allargant els braços per a refusar-lo.) No, no; la consciència, Víctor… els juraments. (Diu això amb amarga ironia.) Hem d’estar sempre d’esquena! Desitjo reposar… ja no treballaré més… m’agafa una peresa, una son… Vés-te’n amb la Júlia i no em desperteu. Espera; sento un fred horrible; amortalla’m, Víctor!

Víctor: Em fas molt de mal, Ernestina!

Ernestina: Vull dir que m’abriguis.

Víctor: Per què no te’n vas a la teva cambra?

Ernestina: No té més que un finestronet la meva cambra. A mi em cal un balcó molt enlaire, molt enlaire, amb pedres a baix per… per respirar!…

Víctor: (Molt desficiós.) Desvarieges, Ernestina!

Ernestina: Mai havia estat tan serena. I és estrany, veus? El cor no em fa gens de mal, gens!, com si no en tingués!

Víctor: (Indecís.) Déu meu!

Ernestina: Apa, Víctor: treballa, treballa… Prescindeix de mi… (En dient això referma els ulls, que havia desclòs un instant, i es posa en actitud de trencar el son. En Víctor resta confús, mirant-la. Avança un pas per anar a abrigar-la i es repensa. S’asseu a la màquina. Tomba el cap i la contempla un instant com qui es malfia d’aquella son. Tecleja un poc i repeteix el moviment. La Merceneta, a la cuina, canta, a mitja veu, una cançó popular de tonada melangiosa. En Víctor acaba per posar-se a la tasca. Júlia obre la porta de la seva cambra. Vesteix una bata de llana i unes sabatilles; es veu que s’ha tirat fora del llit, vestint-se de bell nou lleugerament per eixir al menjador. El seu cos temptador s’insinua dins els plecs de la bata un poc trèmul i provocatiu.)

Júlia: (Avançant a l’encontre de Víctor, mentre insinua un somriure.) Ah! És aquí l’Ernestina? Jo et feia ben sol…

Víctor: I jo et creia a tu…

Júlia: (Amatenta.) Estic nerviosa. La son no em vol pendre. M’avorreixo, Víctor. Dorm l’Ernestina?

Víctor: (Contrariat.) És possible.

Júlia: Vols dir que no es costiparà? Un s’enfredoreix de mala manera dormint així. (Girant-se i mirant amb molta atenció a Ernestina.) Si li poguéssim donar entenent de ficar-se al llit! (S’apropa a la seva germana.) Ernestina! Ernestina! (Crida a mitja veu, la justa per a que la senti si està desperta i per a no despertar-la si està dormida.) Respira molt acompassat. Senyal que res li dol, oi, Víctor?

Víctor: (Amb inquietud.) Segurament; però em fa estrany. (Va per inspeccionar a Ernestina, però la Júlia el pren del braç un poc engelosida.)

Júlia: No l’inquietis. Així que la Merceneta estarà llesta de la cuina li direm que se l’endugui a descansar. (En Víctor tracta de seure una altra volta i rependre la feina.) Que vols seguir escrivint? (Amb to de súplica, afalagant-lo.) Deixa-ho per demà!…

Víctor: (Més inquiet, sempre recelant d’Ernestina.) Júlia!

Júlia: (Insinuant.) Apa… prou que has treballat avui! (Mirant-se’l amb els ulls endolcits, plens de promeses.) Passo tantes hores desvetllada!… (Li pessiga el clatell.)

Víctor: (Per Ernestina.) Seny, Júlia!

Júlia: (Anant-se’n, ofesa.) Veig que encara tens el pensament lluny de mi.

Víctor: (Seguint-la.) No és això, Júlia, no és això!… (Al pas de la porta de la cambra Júlia li posa els braços al coll, atraient-lo. En Víctor, recelós, tomba el cap en direcció a Ernestina, però es deixa conduir. La porta de la cambra llur es clou suaument. Ernestina es dreça d’un impuls formidable. El mocador d’abric li rellisca cos avall. Amb els ulls molt oberts, d’hipnotitzada, va per apropar-se a la porta de la cambra de Víctor, però es repensa amb gest d’horror i es fica a la seva.)

Merceneta: (Sortint de la cuina amb els braços arremangats, eixugant uns coberts.) Oidà, tots a jóc, i el llum crema que cremaràs! I sempre predicant l’estalvi! Ja la pujarem ben dreta la paret! (Va al bufet i deixa els coberts al calaix; després apaga el llum, tornant a la cuina. Al cap d’un moment l’Ernestina revé al menjador.)

Ernestina: (Avançant amb les mans al pit, presa d’un estrany desfici.) Impossible!… En cap recó de casa trobaria frescor per a la meva ànima… ni a deu hores lluny. (Mirant fixament la porta de la cambra de Júlia.) Oh, és aqueixa porta… aqueixa maleïda porta que traspua poc! (Com si les cames no la poguessin aguantar es deixa caure en una cadira prop de la màquina de cosir. Allargassa els braços damunt de la mateixa i reposa el cap entre ells, sense treure l’esguard de la porta susdita.) Tornar a viure el passat!… No, no! Devindria un munt infecte de mals pensaments, de gelosia i odi… Ernestina, fes el teu camí, el teu únic camí! (Mentre diu això, en el rectàngul de llum de la porta de la cuina s’obira a la Merceneta que penja una cassola. L’Ernestina creu estar sola. Aixeca el cap i es passa les mans pel front, apartant els rulls de la cabellera mig desfeta. En fer això arrossega un poc la cadira. El soroll fa girar el cap a la Merceneta, que nota la seva presència.)

Merceneta: (Anant a trobar a Ernestina.) I ara, Ernestina! Encara llevada?

Ernestina: (Sorpresa impensadament i aixecant-se esglaiada.) Ah! (Es posa les mans altre cop al pit per reprimir els batecs del cor.)

Merceneta: Què significa això?

Ernestina: M’has espantat! No t’hi sabia!…

Merceneta: Tens un aspecte estrany, Ernestina! (Li agafa una mà.) Tremoles… (Amoixant-la.) A tu te’n passa alguna de nova. Què hi feies aquí? Digues-m’ho.

Ernestina: (Mirant d’un cantó a l’altre.) Res, no-res! Deixa’m, deixa’m!

Merceneta: M’inquietes, noia. Tinc por que rumiïs alguna cosa dolenta; no sé el què…

Ernestina: (Fent un esforç per semblar tranquila.) Ets molt beneita, Merceneta. Com que estava desvetllada… volia treballar.

Merceneta: A les fosques i sense abrigall? Que t’has begut l’enteniment? Que vols recaure?

Ernestina: No recauré mai més, no. Tranquilitza’t. Fins crec que el cor se m’ha tornat de roca.

Merceneta: Jo no et deixo. Et faré companyia si t’entossudeixes en quedar-te.

Ernestina: (Amb una inexplicable exaltació.) Desitjo restar sola, Merceneta. Per Déu! Si tu ho sabessis, em deixaries tot seguit. Si m’estimes no em martiritzis contrariant-me. Adéu. (L’agafa del cap i la petoneja amb desfici.)

Merceneta: (Desconcertada.) Ernestina! Ho veus com no és natural el que fas ni el que dius? Què tens?

Ernestina: Ànsia de repòs!… Provaré de cridar la son… A vegades, quan no ens troba amb el cap damunt del coixí, ens sobta en una cadira. Vés. Apaga aquesta mica de llum de la cuina, que m’acovardeix… em destorba. (Es posa en actitud de dormir en la mateixa cadira d’abans, recolzada en la màquina.)

Merceneta: (Recollint el mocador d’abric de terra i posant-l’hi amb gran cura sobre les espatlles.) Deixa que t’abrigui. Ai, Senyor! Sembles una criatura rebeca i jo la teva mainadera! (L’Ernestina torna a besar-la amb passió.) Bona nit, Ernestina. Confio en tu. (Posant-se el dit al nas amb aires de graciosa menaça.) Mira!… (Se’n va per la porta del corredor.)

Ernestina: (Defallidament.) Adéu, adéu, Merceneta, adéu! (Baix, molt concentrada.) És la meva única recança! (Cau com anorreada de cap a la màquina. La Merceneta torna a aparèixer a la porta del corredor. Contempla un moment a l’Ernestina i després se’n va de puntetes amb aire desconfiat. Ernestina súbitament es redreça i llença un sospir. De seguida els seus ulls agafen una estranya lluïssor; registren l’ombra amb esverament. S’alça de la cadira i es dirigeix al balcó. Engrapant la falleva, tracta d’obrir-lo. El soroll de la falleva al rodar la sorprèn i resta quieta com empedreïda, mirant amb desconfiança a l’entorn. Es revé tot seguit i obre d’una estirada, ferma i decidida. La Merceneta surt del passadís i d’un salt es planta al mig del menjador.)

Merceneta: (Fent un crit.) Ernestina, desgraciada! (L’atrapa en el moment que l’altra traspassa el marxapeu, abraçant-la i retenint-la amb tota la seva força.) Què anaves a fer? Déu del cel! Traïdora!… Si em descuido! (Tracta d’emportar-se-la a dins, però Ernestina resisteix.) Víctor! Víctor! Júlia! Mare! (L’Ernestina estreny a la Merceneta contra el seu pit, ofegant-li la veu, si bé no és a temps per aconseguir que el primer crit de “Víctor” deixi d’oir-se clarament.)

Ernestina: (Sempre retenint el cap de la Merceneta ben estret.) Calla, calla… no vull… sols tu deus saber-ho! Oh, quin horror! Perdó! Quin horror! (Defalleix en braços de la Merceneta, que l’arrossega a dins. Ernestina s’apreta els polsos amb les mans.)

Merceneta: (Besant-la i acaronant-la.) Ernestina, jura’m que faràs bondat, o crido. (Segueix retenint-la com si temés una nova temptativa. Ernestina esclata en plor, un plor pregon, silenciós.) Vina; ja no te m’escaparàs. Mai més!… Mai més et deixaré sola! Com ho sospitava! Ah! Ara dormiré amb tu, treballaré amb tu; em tindràs al teu costat de nit i dia. (La té agafada per la cintura, encaminant-la a la cambra. Ernestina es deixa conduir dòcilment. Es tapa els ulls amb les mans i apoia el cap en el muscle de la Merceneta. Els sanglots sacudeixen la seva còrpora. Està a punt de caure anihilada.)

Ernestina: (Amb la veu llagrimosa.) Sofria molt… sofria molt!… (El darrer mot el diu dins la cambra on desapareixen totes dues. Així que s’han endinsat en la cambra, Víctor surt de la seva. Es nota que s’ha vestit precipitadament, posant-se el gec damunt la samarreta. Duu les solapes aixecades, tapant-li el coll, i camina a les palpentes. Alhora registra amb ulls esverats el menjador. Dins la cambra d’Ernestina ressona un sanglot. Víctor s’apropa a la porta i la porta és barrada; llavors s’adona del mocador d’abric que és a terra, del balcó obert; endevina el que acaba de succeir i el seu front s’ennuvola; una gran pena va reflexant-se en les seves faccions. Cau en una cadira amb la boca esbiaixada de dolor i s’agafa el cap desesperadament amb les dues mans, defallint amb els colzes sobre els genolls. Es tornen a oir acompassats els sanglots d’Ernestina. Teló.)

Fi del drama