Les Syracusanes/Diàleg

LES SYRACUSANES

(A casa de Praxinoa.)

GORGÓ (A la serventa.)

   — Qu'es a casa, Praxinoa?

PRAXÍNOA

   — Estimada Gorgó, qu'arribes tart! Si, que soch a casa. Quín miracle qu'hagis vingut, tart y tot. Vaja, Eunoa, dóna una cadira a la senyora y pòsali un coxí.

GORGÓ

   — Ja està bé axís.

PRAXÍNOA

   — Seu.

GORGÓ

   — Estich mig morta! Ab prou feynes he pogut arribar fins aquí, Praxínoa. Quína gentada! Quàntes quàdrigues! Per tot arreu, crèpides de soldats y clàmydes de cavallería. Lo cami no s'acaba may. Creu que estàs massa lluny de mi.

PRAXÍNOA

   — Aquell gran bestia! Ha anat a llogar un cau, no una casa, al cap del món perque no fóssem vehines. Sempre es el matex, quan se tracta de contradir a la gent... el gelós, l'animal!

GORGÓ

   — Dòna, no parlis axís del teu marit Dinon, devant del noyet. Veus còm te'ls ulls cap a tu? No tinguis por, Zopirió, amor meu, que no parla del pare.

(Al nen.)

PRAXÍNOA

   — Si qu'ho enten! per Perséphone!

GORGÓ

   — Es molt maco el pare!

PRAXÍNOA

   — Precisament aquest pare, l'altre dia (sempre dièm l'altre dia), anà al mercat a buscarme nitre y colorets y'm porta sal; l'homenàs de tretze pams!

GORGÓ

   — Lo meu me'n fa de pitjors; es un butxí pel diner, el meu Dioclides. Per set drachmes, pells de gos y filagarses de alforjes velles... ves lo que'm comprà, en comptes de cinch tussons. Res, una bruticia y surgit sobre surgit. Però vaja, pósat la túnica ab gafetes y'l mantell y aném cap al palau del rey, del opulent Ptolomeu, a veure a Adonis. Diuen que la reyna s'hi ha lluit?

PRAXÍNOA

   — A casa dels richs, tot es rich.

GORGÓ

   — Lo que's veu, es pot contar després de l'espectacle als que no ho vegeren. Seria hora d'anânsen!

PRAXÍNOA

   — Pels desvagats, cada dia es festa. Eunoa, recull la filosa y ara, tórnatela a deixar, gran dropa, al mig de la cambra... a les gates, els agrada dormir ben ajassades!

Apa, belluga't. Aigua, depressa... primer aigua. Y'm porta el savó!. No hi fa res, dónamel. No tiris tant d'aigua! No tens mida en res! Malhaurada, no m'has pas mullat la túnica? Vaig rentada com els deus han volgut. La clau de la caixa gran, ahont es? Pòrtala aquí.

GORGÓ

   — Praxínoa, aquest vestit folgat, botonat a l'espatlla, t'escau molt Diga'm, a quànt te surt la tela?

PRAXÍNOA

   — No me'n parlis, Gorgó, a més de dos mines en bona moneda y, per ferla, he cregut que m'hi moriría.

GORGÓ

   — Pero t'ha sortit a gust.

PRAXÍNOA

   — Ja ho pots ben dir. (A la serventa.) Dona'm el mantell y arregla'm be el barret. A tu no't prench, fillet! Hu, hu! els cavalls mosseguen! Plora tant com vulguis. No tinch pas ganes que tornis esguerrat. Tu, Phrygia, pren lo petit y entretenlo. Fes entrar la gossa y tanca la porta del pati.

(Surten Gorgó, Praxínoa y les

serventes Eunoa y Eutykhis.)

(Al carrer.) — Deu meu, quína gentada! Còm la travessarèm aquesta corrúa? Quín formiguer! : no s'en veu pas la fi. Oh, Ptolomeu! has fet moltes coses bones des que el teu pare es entre'ls inmortals. Ja no hi ha malfactors que, a tall d'egipcis,

alleugereixin furtivament als vianants com s'hi divertien abans els perdularis, una munió de pillets plens de males manyes, tots de la mateixa mena, bons,... com les figues bordes!... Ay, estimadíssima Gorgó, què serà de nosaltres?... Ja arriben els soldats de cavall del rey... (A un vianant proper.) Ep, mestre, no'm trepitjeu! (Altre cop a Gorgó.) Aquest cavall roig s'axeca dret de potes! Mira, qu'es fogós! Eunoa, atrevida, encara no t'apartes?... Matarà a son cavaller!... Ja he fet be de dexar el xicotet a casa!...

GORGÓ

   — No tingas por, Praxínoa, ja han passat endavant y son a la fila.

PRAXÍNOA

   — Ay! Comenso a respirar. El cavall y la humida serp, vetaquí lo que'm fa més por, desde petita. Aném depressa. Un altre onada.de gent s'ens en ve a sobre.

GORGÓ (A una vella que passa.)

   — Que veniu del palau, avia?

LA VELLA

   — Si, filles.

GORGÓ

   — Que s'hi pot entrar bé?

LA VELLA

   — Despres de molt maldar, entraren els grechs a Troya, amigueta; probant, probant, tot s'arriba a assolir.

GORGÓ

   — La vella ha dit l'oracle y se'n va.

PRAXÍNOA

   — Les dònes tot ho saben, fins com Zeus se casà ab Hera.

GORGÓ

   — Mira, Praxínoa, quina gernació a les portes.

PRAXÍNOA

   — Sí qu'es grossa! Gorgó, dona'm la mà, y tu, Eunoa, pren la de Eutykhis: agafa't bé, que no't perdis. Entrèm totes juntes. Aferra't a nosaltres, Eunoa, com la serra s'agafa a la fusta. Quína desgracia, m'han esquinsat el vel, Gorgó. (A un foraster.) En nom de Zeus, amable foraster, vejeu de defensar el meu vestit.

EL FORASTER

   — No depen de mi, però hi fare lo que sàpiga.

PRAXÍNOA

   — Quína multitut sens mida! Tots s'agombolen com a porcells.

EL FORASTER

   — Coratje, mestressa, ja som a segur.

PRAXÍNOA

   — Tant de bo qu'aquest any y per molts anys a venir, la felicitat recompensi vostre zel! Quin bon home y com plany als altres! La nostra Eunoa encara no ha sortit de les empentes. Ala, empeny, malhaurada,

Molt be! Totes dins! diu el que tanca la nuvia ab clau.

(Dins del Palau.)

GORGÓ

   — Praxínoa, vina! Mira primer quines robes brodades; que son lleugeres y de bon gust! Les pendràs per obra d'algun Deu.

PRAXÍNOA

   — Minerva venerada! quines texidores les han fet? Quins pintors han dibuxat, tan plenes de realitat, aquestes figures? Quines actituts més naturals! Es mouen de veritat! Son essers vivents, no pas ninots brodats. Quines manyes tenen els homes! Y ell! que n'es d'hermos, ajegut al llit d'argent, amb el borrissol lleuger que li ombreja les galtes. Oh Adonis, tres voltes benvolgut, estimat fins a l'infern.

UN ALTRE FORASTER

   — Malehides xerraires! Pareu de garlar!... Igual que tórtores!... Fan mal a les orelles, ab aquestes boques esquexades.

GORGÓ

   — Ma! d'ahont surt aquest home? Que n'has de fer, si som xerraires? Mana als teus esclaus y no provis de manar a unes syracusanes.
 Has de saber que som descendentes de Corinthe, ni mes ni menys que Bellérophon y si tenim l'accent del Peloponès, la gent dòrica, crech jo, deu poguer parlar dòrich.

PRAXÍNOA

   — No permetis, oh deesa llaminera de la mel, que siguem manades mes que d'un. (A l'estranger.) No'm fas passar cap quimera! Per mi no hauràs pas d'arranar una mesura buyda!

GORGÓ

   — Calla, Praxínoa, que la filla d'Argeia va a cantar l'himne d'Adonis, es la cantadora que l'any passat va guanyar el premi de l'elegía. Ens farà sentir cosa bona, ho pots ben creure; mira com llueix sa gracia.

L'AEDA

   

Oh, sobirana d'Idalia y Golgos,
Hostessa d'Erix, santa Afrodita:
Tu, que ab l'or jugues, mira y contempla
 L'hermos Adonis!

Tal com les Hores ens el enmenen
De les voreres que may s'axuguen
De l'Acheróntia, després que passen
 Els dotze mesos.

Oh, son les Hores de peu lleugeres
Les mes calmoses dels deus olympichs;
Hores volgudes, y desitjades,
 De mans rublertes!

Si, tu, gran Cipris, filla de Dióne,
Inmortal feres a Berenice,
Vessant a dintre son pit de verge,
 Santa ambrosia.

Per remerciarte, santa deesa,
La de mil temples y anomenades,
De Berenice la filla augusta,
 Semblant a Helena;

Nodreix a Adonis y li regala
Dolses ofrenes; y'l deu contempla
De la brancada de tardor molla
 Totes les fruytes.

Davant d'Adonis les argentades
Blanques panistres flors acumllen;

Y embaumen l'ayre dins d'aurees copes
 Perfums de Syria.

Y a munts li acoblen y li oferexen
Les coques dolses de la farina
Blanca y disolta ab les flors melades,
 Dins l'oli verge.

La fullaraca d'anís flexible
Vincla la branca gerda y verdosa;
Els Amors joves volten pels boscos
 De nit y dia.

Dintre dels arbres rossinyols tendres
De volar proven, de branca en branca,
L'esplendidesa de l'or y evori
 No es tan hermosa.

Arreu de porpra les cobertures,
Que son més blanes que son tranquila,
Als de Mileto y pastors de Samos
 Faràn que digan:

— Es ab la liana de nostres prades
Que'l llit ornaren del bell Adonis! —

Cypris reposa a un costat y al altre
 Lo deu s'acotxa.

Es ell, l'Adonis de bras de rosa;
Encara els besos no ban tret florida
Entre sos llavis, ahont ara apunta
 L'adolescencia.

Gaudesca Cypris ab son Adonis,
Mentres nosaltres desde l'aurora
A la vesprada, fora la vila
 Hem de portarlo.

Hem de portarlo vora les ones
D'escuma blanca, boy destrenades,
Tot cantant hymnes, sens tuniceles,
 Mostrant les sínes.

Oh, car Adonis, que no n'hi ha d'altre
Que vaja y vinga de l'Acheróntia;
D'entre els deus-homs, ja que no ho poden
 Ni Ajax terrible,

Ni l'Agamèmnon, ni el valent Héctor,
El mes il-lustre dels fills de l'Hécuba;
Patrocle y Pyrro vingut de Troya,
 Ni aquells que foren

Avans qu'aquestos, els braus Lapithes,
Els fills de Pyrrha, y els fills de Pélop;
Ni els venerables senyors d'Argólida,
 Ni els vells pelàsgichs.

Mira'ns, propici, avuy, oh Adonis!,
L'any vinent fésnos mercès com ara,
T'aymarem sempre per ta vinguda,
 Per ta tornada.

GORGÓ

   — Praxínoa, hi ha algú més hàbil qu'aquesta dona? Que felíç deu sentir-se, de ser tan sabia y encara més feliç de tenir una veu tan dolça! Però ja es hora de tornar a casa. Dioclides no ha dinat y es tot fel y vinagre! Quan té gana, no te li acostis pas! Adeu, benvolgut Adonis. Tant de bo que, quan retornis, ens trobis contentes y sanes.