Les Multituts - Día de sentencia
Encara era fosch, fosch, negra nit pot dirse, que ja se sentíen xiscladices colles de gentuça marxant cap al «glacis dels urdidors» per poder triar bon seti. Y així que 'l día va començar a obrir els ulls, un futral de gent sortida de la ciutat vella, dels barris nous, dels arrabals y dels afores, entrava a glopades dins aquells grans patis per edificar, que un día havíen sigut frondoses hortes. Ara no eren més que un erm mal clos per tapies baixes y per estacades de desferra que a tot temps servía d'obrador a camp ras, llevat dels díes de sentencia, que allavors se trasformava en escenari d'afrontós suplici. Bancades, plegadors, clivilles y demés eines d'urdir, en semblants ocasions s'arreconaven a les vorades de les tapies, y el gran clos restava desembraçat de fòtils, per poder fer de teatre a la tragedia de la vindicta pública. El treball quotidià deixava humilment el lloch a l'augusta funció de la justicia.
El día va alçarse clar, nèt, trasparent... un veritable día d'àngels. Per darrera les ondes de montanya baixa que, a tall d'amfiteatre verdosench, donen el tom pels darrers termes del alegroy panorama, apuntaven les guspires d'un sol rioler, tot just acabat d'eixir de les aigües de la mar. Y boy a mida que 'l sol s'enfilava cel amunt, més gent acudía al lloch del espectacle. El temps convidava a deixar estar el treball. Havíen passat les darreres rufolades del hivern... y tot parlava als sentits de joya, de passeig, de festa. La primavera encara no era vinguda, però ja sen sentía la frisança.
—¡Quin dematí més hermós! —deyen els uns.
—¡Malaguanyat per la feina! —exclamaven d'altres.
Mólts concorrents, abans d'arribar al glacis dels urdidors, feyen un xich de marrada enfilantse costa amunt, per aturarse un instant a beure un glop o bé a rosegar un bocí en qualsevulla de les tavernes o barraques que, coronades de banderoles, s'escampen al peu de la montanya de sobre mar. Però n'hi havía d'altres que, lluny d'entretenirse, tiraven al dret, determinats, per por de trobarse sense lloch a l'hora de la sentencia. És clar... els qui s'havíen matinat, no sols ho veuríen més bé tot, sinó que ademés podríen seure a les bancades d'urdir, arrambades prop les tapies. Y com que hi feya de bon estar prenent el solet de primera hora en aquella matinada encara fresca de mitjans de Mars, mólts s'aconsolaven de l'ansia d'esperarse ab la tebior assoleyada del racés.
Mitja hora abans de començar la funció, la gent quasi omplía 'l glacis. ¡Un poti-poti! ¡Una xurma!... Semblava que 'ls bordells del arrabal haguessin deixat anar totes les dònes, al veure les colles que 'n corríen, desmanegades y cridaires, rient al volt del patíbol, com si fossin a un ball de barraquetes. Bé 's veya prou que no sabíen avenirsen, de gaudir una hora d'aixamplis al mitg del sol matinal; perquè, encara que anessin vigilades d'aprop per les mestresses com presoneres tretes a esbargirse, a cada punt s'ajogaçaven com boges, o xisclaven com marranes, o s'esclafíen de riure sense to ni sò. Y mentres les unes s'aturaven a comprar cacauets o avellanes seques als venedors de torrat, d'altres se mofaven, ab obscenes paraulotes, dels homes encalabrinats que anaven darrera d'elles lo mateix que gossos folls. Era una gripia, una caterva de galifardeus, la colla que les empaitava y perseguía. Aires tenía d'haver sigut vomitada pels cafetins, per les cases de jòch o per les tavernes dels barris baixos, tota la murrialla que formiguejava entre les empentes, enllepolida per la farum de dòna y per la flaire d'agonía y mort que ja se sentía venir, com si surés per l'espay.
—¿També has vingut a filar com el Llarg fa la ganyota? —cridava una matorranga a un pillardaç.
—Ben nèt. ¡A veure si té tants ronyons com diuen!
Qui més qui menys, tothom s'hi encaboriava, ab la sinistra deria d'esbrinar el pit que tindría 'l reu quan sigués davant del pal. Volíen veure si se li arronçava 'l melich, an aquell home de sang freda que, a quatre passes del suburbi com qui diu, havía estat el terror de vianants y carreters. Ara sen trauría l'aigua clara, de la valentía que la gent li feya al famós lladre de camí-ral. Ara 's veuría bé, ara se sabría...
Era lo que deya un vell de per allí, ab prosopopeya sentenciosa:
—No és pas tot u assassinar gent de pau y forçar minyones indefenses, que veures de cop y volta entre les mans del butxí!
L'horrible curiositat patibularia s'anava arrapant als cors; y fins als menys ferotges s'encomanava, com un mal lleig, l'afrós desitg de veure morir un home a l'estreta del garrot.
Perquè no eren solament gentuça de mal viure, els homes, les dònes, les mainades que, igual que gotes d'aigua, se foníen en la bullenta onada de la multitut: també s'hi barrejaven treballadors honrats dels obradors y les fàbriques, y pacífichs menestrals de la ciutat antiga, que, com la demés turba, havíen corregut al glacis, portats per la pruija inconfessable d'esborronarse un xich ab la darrera estremitut del reu. Hi havía homes que per res del món s'hauríen deixat perdre la sentencia; perquè, així com hi havíen anat de noys, agafats de la mà dels pares, ara hi acompanyaven igualment els fills, per ferlos saber la trista fi que portava 'l mal obrar. Eren d'aquells que esperen que 'l sentenciat torci 'l coll per donar als infants la tradicional bofetada que 'ls serveixi d'experiencia.
Y, ademés de menestrals humils, habitants dels barris vells, també s'hi trobava mesclat poch o mólt de senyoriu, en el pòsit de la tèrbola munió... gent embafada de plaers y mondanes joyes, que cerca en lo més tètrich dels espectacles humans l'aspror d'una esgarrifança. Alguns, fins semblaven mitg avergonyits del mal instint que 'ls covava a l'ànima; y perxò deyen, ab to d'afectada indiferencia, que, si havíen anat allí, no més era per pendre 'l sol, per passejar, tot contemplant la gentada.
—¡Com fa un día tan bonich!
—¿Oy? ¡Si fins sembla que convidi!
En cambi, d'altres curiosos aparentaven complir un dever social assistint al acte de justicia, perquè allò deyen que era un escarment bo per tothom, un exemple que calía que presenciessin grans y xichs.
—¡Aquí s'hi aprenen móltes coses! —recalcaven ab doctoral convicció.
—Són lliçons pel día de demà.
La veritat era que, en el fons de tot, senyors y menestrals, obrers y gent de la briba, tothon se sentía misteriosament unit per iguals curiositats y per iguals impaciencies.
—¡Que triguen a venir! —feyen els uns.
—No sé pas què esperen... —botzinaven altres.
Havíen tocat dos quarts de vuit, y encara no 's veya indici ni senyal de comitiva. Mólts concorrents teníen por de que a darrera hora no vingués l'indult y els deixés sense sentencia. Y és que ja feya dos o tres díes que corríen veus de que 's removía cel y terra per lliurar el reu del cadafalch. Segons contaven per entre 'ls rotlles, el Llarg era home de valiment y el protegíen personatges d'upa, perquè, formant part d'una patuleya armada, en un moment de perill havía salvat la vida a un polítich dels més grossos. Y tot això donava mólt que rumiar, mólt que dir. El qui no glapía, rondinava. Y, per acabarho d'adobar, va venir el romanço dels Horrorosos crims y la sentencia del Llarg a fer créixer les cabories en l'ànima infantívola de la multitut. Entre la senzilla gent del poble, avesada a mal pensar d'autoritats y justicies, no mancava pas qui sospités del significat d'uns versos, estampats en la relació, que ponderaven la valentía del Llarg durant la guerra civil. Un minyó 's va treure de la butxaca 'l paper, y es va posar a llegir en veu alta el passatge sospitós:
Vulla Déu perdonar al Llarg,
vulla Déu apiadarsen
pel valor que va mostrar
en les lluites ciutadanes;
que, abans d'esser bandoler,
pels «matiners» va fer armes,
donant proves d'heroisme
en més de quatre batalles.
—¡Vès què vol dir tot això! —va saltar un home del poble fent l'ullet ab picardía.
—Vol dir que tot són compares y comares... —va respondre una dòna. —¡Vethoaquí!
Y pels ulls, sobtadament encesos, de la turba, se va veure passar una flamarada d'indignació, que, furienta com un llampech, se comunicava saltant d'ànima a ànima.
—El qui té puntals trumfa de tot.
—Y el qui no 'n té 's fa la llesca.
—¡Mireu en Vessana, que van matar fa dos anys!
—Aquell no 'n tenía, de padrins...
—Ni arcabots que l'ocultessin.
—¡Perxò va anar al pal, com una aroma!
—¡Oh, y tot per res! Per una ganivetada.
—No era pas com el d'avuy, que és un bandoler d'ofici...
—Si 'l perdonen, serà una porquería.
—Y una befa per tothom.
—¡Per lo que s'hi miren, a fotxes de nosaltres!...
—Ja hi estan fets, a mofâs del poble...
—Però... aquest cop... potser no 'ls reixiría!
—¡Ah! ¡Sang de séu! ¡Si m'haguessiu de creure a mi!...
De minut en minut, l'ira anava inflant el pit de la gernació, com si l'un calés foch al altre ab la guspira del séu enuig. Hi va haver homes que 's van posar a baladrejar com orats contra 'ls cofis y mofis que fa la gent de justicia. Y un xicot jove, forçut, exaltat per la bogería que 's congriava al volt, va arribar a desmanegar una pota de les bancades d'urdir, y, brandantla enlaire ab gest amenaçador, renegava, com un mal esperit, dels homes d'autoritat que de la lley ne fan lo que sen volen. Y vetaquí que desseguida, per aquest instint que té la multitut de posarse a fer tota plegada lo que ha vist fer a un home sol, dotzenes de mans van córrer cap als urdidors cercant llates, clivilles o potes de bancada, igual que si 'l poble 's volgués armar ab allò, per defensar els furs de la lley contra les conxorxes dels que manen. Va esser un garbuix, una allau, un terrabastall de la munió, tirantse assobre les eines. Més les parelles de la força pública, al adonarse del moviment tumultós, hi van saltar a marxes dobles. El poble, per un moment, va tenir l'intenció de plantarlos cara. Y qui sab la manera desastrosa com hauría acabat aquell desfet si, al mateix temps de córrer els guardies, no s'haguessin escampat veus de que la sentencia no se sospenía pas.
—¡Escolteu! ¡No feu remor! —deyen els de més calma als més esperitats. —¡Escolteu! ¿Que no sentiu que 'ls escolans de la Sang encara capten pel reu? Si l'haguessin perdonat, ja no sonaría cap campana.
Y com que allò no podía desmentirse, perquè era la veritat pura, per un instant tothom va parar l'orella; y allà, no mólt lluny del glacis, va sentirse 'l remoreig esborronant del captiri. Primer va esser la campaneta dringant, com un bel luctuós, ab tremolor funeraria:
—¡Garaniiiinch!...
Després, la veu del escolanet, acriaturada y solemne:
—¡Per fer bé... per l'animeta... del que van... a sentenciar!
La gent va tranquilisarse. L'alarma no tenía cap ni peus. No, no: més havía estat la por que res. ¡No mancaría sentencia! Tant sols algun repetani que altre no 's volía donar per convençut.
—Donchs ¿per què no vénen, si 'l tenen de sentenciar? —interrogava un jornaler, ab aire incrèdul. —Són més de tres quarts de vuit... y no 's veu ni ombra de comitiva.
—¡Y aquest home té raó! —van respondre uns impacients.
—Ja ho veureu, com haurem de tornar a casa sense haver vist la comedia.
Altra vegada 'l dubte s'apoderava de la gent, y la cosa tornava a emmaranyarse. Sort que en aquell mateix moment va arribar una nova que explicava la tardança...
—¡És que an el reu li ha agafat un treball al anarlo a treure de la capella!... —anunciaven a grans crits uns que veníen de la presó, esbufegant de tant córrer.
—¿Un treball? ¡Aquesta si que és més bona! ¡El pobre Llarg té un treball!... —va començar a dir tothom ab to mofeta.
Y com si allò tingués virtut per promoure l'alegría, a mida que la nova 's propagava pels gromolls de gernació, naixía darrera séu un seguici de rialles.
—¡Y això són homes! —feyen els d'aquí posantse les mans al ventre.
—Donchs ¿què s'ha fet la valentía del romanço? —preguntaven els d'allà, esclafintse.
—¡Un assassí ab desmays, com una dòna!
—¡Un bandoler que té basques!
¡Y tothom riu que riuras!
Altre cop la munió 's tornava gaya, divertida. Lo que un moment abans semblava que havía d'acabarse en drama d'indignació, se convertía en comedia platxeriosa. Tot eren estirabots y bromes y acudits. Els galifardeus dels barris baixos, sobre tot, deixaven anar tals plagasitats, que feyen reventar de riure a les bagaces. Hi havía dòna que 's cargolava, que 's torcía, no més de sentir lo que li deya l'home ab qui anava apariada. Perquè, móltes d'aquelles moces de bordell, ja s'havíen triat parella, y, cadascuna ab el séu xicot, transitaven acoblades entremitg de la bullicia. Fins les mestresses —sense perdre, perxò, de vista les xicotes— se dignaven fer els ulls grossos, y ab condescendencia maternal consentíen que s'entafuressin ab els bordegaços per l'espessor bellugosa de la gent. Era, aquella, una hora d'esplay públich... y, a desgrat de les empentes, les trepitjades y els cops de colze, tothom se sentía poch o mólt agermanat pel desitg de divertirse ab un mateix espectacle, de somoures ab la mateixa tragedia, de barrejarse ab la mateixa onada de sol tebió. Els raigs matinals, riallers, idílichs, ab tant amor banyaven les bigarrades colles d'espectadors com els uniformes de la tropa, que s'havía acabat d'arrenglerar a una banda y altra del patíbol. Fins el mateix cadafalch, vestit de negre y rematat pel pal fatídich, estirat enlaire com braç amenaçador, prenía, llepat de llum, un aspecte menys sinistre. Es que 'l sol tot ho pinta d'alegría, y, com que l'alegría acosta 'ls homes, y el contacte fa fraternisar, tot era germandat dins del glacis lluminós. Segura com estava de que no fal·liría la sentencia, la multitut formiguejava, refiada, per les vores del patíbol, y entretenía 'l doloret d'esperarse ab el bàlsem d'aquella hora amable, somrisenta, dolça... quan, tot d'un plegat, va sentirse una remor, un burgit, que va saccejar cossos y ànimes.
—¡Aaara!... ¡Aaara!... —anunciava la gent que, per estar enfilada adalt dels urdidors, podía allargar la vista més enllà del glacis.
—¡Aaara!... ¡Aaara!... —repetía, sospirant, la gran munió, com si 's tragués del damunt l'última engruna de desconfiança.
Y un remolí de la gernació, vingut de la part d'afòra, empenyía com un cop de mar a la gernació d'adins, fentla recular fins a les tapies. Era que 'ls guardies de cavall, ab el sabre desenveinat, s'obríen camí entre la carn humana de l'entrada, a fi de deixar passar el seguici fúnebre. Més la turba, atropellada per la furiosa empenta, al acte va rompre en crits d'imprecació contra la força pública, sempre odiada:
—¡Murris! ¿Això és manera de tractar al poble?
—¡Així us esbudellessin, males besties!...
Y entre improperis dels que protestaven, y renechs dels qui empenyíen, y malediccions dels qui s'estaven darrera, y paraulades dels qui no volíen moures de davant, va començar a avançar ab lentitut la professó paorosa... Escarcellers y moços y oficials de la presó, y escolanets del captiri, y congregants dels Desamparats, y confrares de la Sang Puríssima... Començaven les vestidures fosques dels seglars, seguíen les cotes vermelles de l'escolanía, veníen els rengles tenebrosos de les cucurulles, portant tots a la mà ciris encesos que pampelluguejaven sense fer llum, com enlluernats per la claror del día. Y, al ritme cançoner d'unes canturies planyívoles, el seguici funerari va anar passant, passant, per davant dels ulls febrosament oberts de la gentada, com passen pel cap entenebrat del malalt els fantasmes del desvari.
Al últim, al capdavall de la professó, vora l'imatge del Crist, va comparèixer el Llarg, al costat d'un sacerdot que l'exhortava. Hi va haver un rebombori entre les turbes. Tothom apretava, tothom empenyía per veure d'aprop al reu... Era un home alt, mólt alt, tant alt, que la cota negra que portava mal girbada al cos, li era més d'un pam curta. Estava traspostat, sense color, blanch com un paper d'escriure... però duya 'l cap dret y tirava el pit enfòra, com si ab aquell aire enravenxinat volgués disfreçar el rau—rau que li trasvalsava l'ànima. Tot plegat feya un aspecte esgarrifós y ridícol, la figura d'aquell home... y la cara barroca, que mitg ensenyava sota 'l casquet endolat, li acabava d'infondre un posat grotesch. Tenía 'l nas allargaçat, penjant, indecorós, cargolat al capdavall a manera de voluta; y la barba, refilada y torta com la d'un sàtir, se li encorbava cap amunt...
Una mueca de fàstich va pintarse al rostre de la multitut, com si se li regiressin les entranyes.
—¡Quin home més fastigós!
—Fa venir una cosa, el vèurel...
—¡Tant mal carat!
—¡Tant xarxaça!
—¡Oh! y sembla que no les té totes.
—¡Ell prou fa 'l cor fort!
—Però... la professó li va per dintre.
La gent se recordava dels tirats desinvolts den Vessana, sentenciat dos anys enrera, que era un bon moço, mólt ardit, mólt escayent... La gent també pensava en en Pep de les Auques, tant trempat, que adalt mateix del patíbol n'havía tingut una per dir. Y allavors sentía avorrició a la vista del pallanga que anava cap a la mort ab aquells andamis de còmich encarcarat. No: el reu no havía caigut en gracia, el reu no havía sabut endursen ni admiració ni pietat. Tirria, tant sols tirria y escarnots, era lo que inspirava al voltant séu.
—¿Y per salvar aquest homenot, s'han basquejat personatges? —exclamaven mólts ab desencant, mentres el reu, descompost y tremolós, com si ja no pogués aguantar per més estona la careta de serenitat, traspassava lentament el glacis, al costat del sacerdot. Un malhumor, un desfici prenyat de desilusió, regnava per tot arreu. Potser, sense darsen compte, tothom s'hauría estimat més que 'l sentenciat hagués sigut un xiquet més atractívol, perquè així l'esgarrifança del desenllaç haguera estat més agradolça, més empeltada de compassió. Però... ¡vès quin atractiu podía tenirse per un miserable que d'una hora lluny ja 's veya que havía nascut carn de butxí! Perxò, quan passava tremolant per entre les muralles d'espectadors, semblava que passés per les baquetes, enduentsen tant sols mirades de reull, mots de menyspreu, signes de befa...
Per fi, el reu y el sacerdot arribaven al peu del cadafalch. Però, així que anaven a pujar el primer graó, la turba, esvalotada de sobte, va remenarse tempestosament, mentres una remor de crits omplía 'ls aires.
—¿Què hi hà? ¿Què és això? ¿Què passa? —preguntaven els uns, esfereits.
—¡Mireu! ¡Mireu allà baix! —clamaven altres signant un indret vora 'l patíbol. —¿Que no ho veyeu?
—¡Sí!... ¡Ara sí! —feya tothom, alçantse de puntetes.
Per entre 'ls primers rengles de la tropa 's veya creuar un soldat portant una carta a la bayoneta; y, creyent que aquell paper tancava el deslliurament del Llarg, els primers d'adonarsen havíen dat el crit d'alarma, el crit d'alerta.
—¡L'indult! ¡Ha vingut l'indult!...
Y un rum—rum d'indignació 's va escapar del pit de la gentada. La fera humana va fer un ronch, com dèu ferlo la fera del desert quan una altra li arrenca la tallada que porta sagnosa entre les dents. Era lo mateix que un tro llunyà, inflat de revolta y rabia... Un bramul sord, però eloqüent, que parlava sense mots, com volent dir: —M'arrabassen lo que és meu; me roben lo que 'm pertoca.— Y mólts ulls, flamejants d'ira, se giraven instintivament cap als urdidors ditxosos, com si altre cop volguessin cercar armes entre les eines, per fer triomfar la lley, que estava a punt d'esser escarnida.
Però la selvatge multitut s'havía enganyat altra vegada. La por que tenía de que li passessin la víctima per l'ombra, a cada punt li feya veure visions. El soldat no 'l portava pas, l'indult, ni la commutació de càstich, sinó una ordre pel quefe de la força; y, sempre ab la carta a la bayoneta, el soldat va esfumirse, fins a perdres enterament entre 'l blau y el vermell dels uniformes.
L'esvalot popular va apaivagarse. Les escenes del patíbol van seguir el curs paorós. El reu ja era dalt del cadafalch y l'asseyen al banch fatídich. Ara feya un petó al Sant Crist que 'l sacerdot li allargava. Ara deya 'l Crech-en-un-Déu... Ara, ab unes estisores, li esmotxaven el coll de la camisa... Després, el butxí cloía l'argolla y posava mà al garrot...
La multitut tenía 'ls ulls horriblement oberts y les boques closes, com si hagués perdut el respirar. Era tant fondo 'l silenci, que 'l glacis semblava buit. Y, en mitg d'aquella quietut, se va sentir un cruiximent. Hi va haver espectadors que van girar el cap tot desseguida. N'hi va haver que 's cobríen ab les mans la cara o mitg tancaven els ulls, entre estremituts d'horror y curiositats bestialment voluptoses.
El drama patibulari havía arribat al desenllaç de mort, y un grapat de gernació va desfilar esgarrifada. Però d'altres no 's van moure, com si esperessin quelcom més. Passada l'esgarrifança d'un instant, semblaven malcontents del espectacle.
—No ha dit un mot... —rondinava gran part de xurma.
—Y ¿què volíeu que digués, si tremolava com la fulla al arbre? —replicaven uns valents d'ofici.
A mólts dels que havíen concorregut a les darreres sentencies, els queya l'ànima als peus al pensar en el reu d'aquell día, sobre tot quan els veníen a la memoria les paraules endreçades pels altres sentenciats a la munió, com a premi del sacrifici que havía fet d'anar a veure com moríen.
—¡Allò eren homes, allò!
—¿Vos recordeu den Pep de les Auques, tant tranquil, que desde 'l pal va cridar. «—Ja podeu tirar teló, que s'ha acabat la comedia?»
—¡Y en Vessana, que va dir: «—¡Poble, me maten per una trista ganivetada! ¡Perdona si he mancat en res!»
Y tot retrayent fets y paraules d'aquells homes braus, serèns, protagonistes heroichs de les tragedies del glacis, la gent se queixava del desengany rebut ab l'espectacle que acabava de representarse.
—¡Y per veure això d'aquest pallanga, ens hem llevat tant dematí!
—No valía pas la pena.
—¡May s'ha vist cosa més tonta!
Y, sense que se sabés com ni per què, els malcontents tornaven a girar els ulls cap a les eines d'urdir, lo mateix que hi cerquessin un objecte que 'ls servís d'esplay, de diversió, en aquells moments d'extrany neguit. Mancava una joguina qualsevol, que 'ls rescabalés del desencant sofert ab la sentencia. Un desitg ferotge d'esmicolar, de destruir, de fer malver alguna cosa, rosegava 'l cor de la gentuça. Y aquests per desfogar el mal humor, y aquells per riure, per divertirse, mólts se van tornar a tirar sobre les eines, fent forces y provatures per desmanegar les potes dels urdidors. Era una temptació, una manía irresistible. Semblava que aquelles fustes, tantost deixades, tantost represes, teníen el misteriós poder d'enverinar la turba, com si fossin les culpables del séu desfici. Y homes, minyons y bordegaços ja 's posaven a fer troços de bancades, de plegadors, de clivilles... quan un va saltar dient:
—¡Calleu, que hi calarèm foch!...
¡Quina pensada més bona! Visques, crits y picaments de mans van coronar l'acudit.
—¡Sí, sí, apa, a ferhi foch! ¡Ara ja són fòra 'ls gures!
Y mentres l'un treya papers que servissin d'encenall y aquell feya petar mistos, d'altres arreplegaven estellicons de per allí... y en un moment va alçarse una fumerola de les eines, y, darrera la fumerola, una flamarada, espeterneganta y viva com la d'un foch de Sant Joan.
Va esser un bullici, una gresca, un desfet d'alegría popular. Però la gatzara tant sols va durar un moment, perquè gent armada va adonarsen desde lluny, y desseguida hi va córrer, tant per aturar la malvestat com per espargir la multitut desmandada. Cames ajudeume, tothom va fugir del glacis, boy rientse y mofantse de la força pública pels treballs y penes que li costaría apagar el foch. ¡No va esser poca la tal·lara!
Gran part de la gernació, en compte de tornar a casa, va tirar tranquilament cap a la montanya de sobre mar, per mor d'estirar les cames. Ça com lla, el dematí ja era perdut, y més valía aprofitar el deliciós temps que feya. Tavernes y barraques no podíen dar l'abast de servir a la gent vianda y beure. ¡Donava tant bo de passar l'estona allí, sentintse dolçament amanyagat pel sol tebi d'aquella hora y per la flaire perfumada dels arbriçons florits al primer petó de primavera! ¡Donava tant bo de contemplar la mar tota brodada de pichs d'or! Vigilades d'aprop per les mestresses, les moces de bordell també transitaven per aquells volts idílichs, fent bracet ab els xicots. Y tot garlant dels horribles episodis presenciats al glacis, de la tremolor del condemnat, del visatge del butxí, semblava que les parelles sentissin créixer, ab el record, imperioses lascivies, com si 'l dimoni de la luxuria s'animés ab els horrors del patíbol.