Les Multituts - ¡Deunos aigua, Majestat!
| Sou al capítol «¡Deunos aigua, Majestat!» | |||||
| Les Multituts | |||||
|
Públich gelós | Els funerals del espasa | 
| ||
Ni 'ls vells més vells servaven record d'una seca tant calamitosa com la que afligía la comarca, ja de per sí prou perjudicada sempre de manca de pluges, per lo pelat que era 'l terrer. Feya condol de debò veure com les hortes y terres enclotades s'anaven tornant ermots, sense verdor, sense brosta, igual que si hagués socarrat un foch tots els conreus y plantades. Y, per lo que toca les peces de secà, vessanes alteroses y feixes de sembradura, ja 's pot comptar com estaven de resseques y axarreides.
Ab tot això, la miseria treya la grapa per tot arreu, y, clavant l'urpa aquí y allí, no perdonava les masíes y els poblets del encontorn, ni feya mercè a la Pobla de Codolar, la vila feréstega y negra, que era 'l centre natural de la comarca punida. Gent endiastrada y de sang bullenta, els habitants d'aquell recó de món, se donaven més que may als desfets y a les disbauxes, com si estiguessin persuadits de què havía arribat l'hora de finar el món y, tant per tant, més valía gaudirse y rabejarse en la darrera estremitut. Les comarques veínes ja ho deyen prou: «¡Gent de la Pobla, gent de la forca!» Però may la dita havía ressortit tant veritat com allavores ; perquè, si eren prou desanimats y brètols sempre, ara la fam els acabava d'empènyer cap a les goles del crim. Ab la miseria cada día més extensa, sovintejaven més els furts, y ab els furts els desoris, y ab els desoris les revenges, y les malifetes y les traidoríes, y les raons sagnantes de poble a poble y les baralles armades de veí a veí.
Joves y vells malehíen l'hora y el punt en què 'ls havía tocat néixer en aquella terra de dimonis, que semblava condemnada a la fam. Y més d'un cop y més de cent se veya 'ls homes com alçaven els punys closos, amenaçant el cel blau, el cel serè, el cel sinistrament lluminós que 'ls rebutjava la caritat d'una gota d'aigua! Els predicadors prou sermonaven per les iglesies dient que la calamitat que 'ls afligía era un açot enviat de Déu, per aturarlos en el camí de perdició. Però ells... ¡què és cas!... en comptes d'estemordirse, s'exaltaven desesperats, renegant com mals esperits, cada cop que veyen els aljubs sense aigua, les cisternes fondes, els safreigs buits, les cequies aixutes, els rechs sèchs com un òs, y els molins parats y silenciosos.
Més tant y tant durava la seca malehida, que la gent de la Pobla, boy rebeca y feréstega com era, va començarse a sentir abatuda, aclaparada. ¡Si semblava que tots els poders del cel y de la terra y del infern junts s'haguessin conjuminat per fer de la comarca un munt de cendres!
Les terres, recuites per un sol sense pietat, s'esberlaven aquí y allí, deixant sortir per les escletxes una cremor de fornal que inflamava l'aire ab xardoroses halenades. Surava arreu una polsina blanquinosa que anava encalcinant la negror dels edificis y la fullaraca rostida de les escasses arbredes. Y, entre la pols que tapava 'ls esperits y la xardor que abrusava 'ls cossos, semblava que la vida anés a finar per la gent, per les besties, per les plantes... Pantejant de sèt, els gossos caminaven fent esses pels camins empolsegats, ab la gola badada y la llengua caiguda de gairell. Y aquella infernal tortura, que corsecava 'ls animals, no va trigar a ferse sentir dels homes. Ja s'havíen estroncat la major part de les fonts, y, de les poques que encara rajaven, n'eixíen tant minsos rajolins, que sempre hi havía una gernació aturada davant les aixetes, y a cada punt s'armaven disputes, y, quan no disputes, ganivetades, entre la gent que anava a omplir. ¡Allò era l'angunia de la mort! el darrer badall de tota una comarca! ¿Y per tanta miseria y tanta pena no hi hauría un remey, fos el que fos?
Desde aquell punt, l'endiastrada gent de la forca va començar a pensar que la tremenda calamitat que 'ls decandía podía mólt bé esser un càstich de Déu. —Potser sí que 'ls predicadors tindran raó, —anaven rumiant, escoparrendits, mólts dels qui adés roncaven fort y feyen més cara d'encalabrinats y cap—calents.
Y com que la força del mal, terrible pels séus efectes, terrible pel misteri ab què 's vesteix, podía més que la sang bullenta y la superbia dels homes, va venir una hora en què tothom va haver d'ajupirse davant la desolació, y de mica en mica 's van acabar els ronchs, les rebel·líes y les blasfemies.
Un día, al mitg de la plaça de la vila, per què tothom el sentís, un vellet va dir, cridant, que lo que calía era fer pregaries públiques, si és que 's volía cercar un consol a la congoixa que 'ls matava. Y, com iluminats de sobte per les paraules del vell, els homes que l'escoltaven varen obrir bon xich els ulls a la llum de l'esperança.
—En un cas consemblant, —va seguir l'avi,— jo, de minyó, n'havía vist fer an els vells... y Déu, Nostre Senyor, se va apiadar de nosaltres y va ploure mólt y mólt... y la cullita 's va salvar, després de cinch anys d'haverse perduda.
—¡Donchs fem pregaries! —va exclamar tothom ab ardiment.
—Es que ja s'ha mirat de ferne, —va respondre 'l jay.— La parroquia major ja ha provat de treure la Majestat cinch o sis voltes... però may de Déu hi ha comparegut una ànima, ni de la vila ni del entorn. Quan sen van fer sent jo quitxalla, ademés de la vila en pes, va venir la gent de Codolar, de Masferesa, de Riuaixut; van baixar els de Collmalsagna, de Fontroja, de Pedregar, y fins de Rocamorta y de les Timbes.
—¡Donchs ara també hi anirem tots! tots! —cridaven homes y dònes, encoratjats per aquell raig de fe que 'ls duya una guspira de confiança a l'ànima.
—¡Que s'avisi als pobles veíns!
—Nosaltres anirem a Codolar.
—Nosaltres a Masferesa.
—Y, diumenge, a pregaries tothom.
—¡Que ningú hi manqui!
—¡Ningú! ningú!
Tal dit, tal fet. Mentres els uns corríen pels rodals escampant la veu de les pregaries, d'altres anaven a fer saber a l'iglesia 'l bon esperit del agent. El determini aviat va esser pres. El missioner caputxí, que feya 'ls sermons al setenari del Carme, s'encarregaría de la prèdica y de comandar les lletaníes. De l'iglesia major es trauría 'l Crucifix vell, la Santa Majestat, que vuit homes, rellevantse per torn, portaríen damunt de les espatlles. Per acompanyar solemnialment l'imatge, vindríen les creus y els capellans de les parroquies y sufraganies. Després de passar pels carrers de la vila, la professó empendría 'l camí de Codolar, fins arribar al turó de les Sèt—Creus. Allí 's faría l' sermó, y aprés la gentada s'enfilaría cap a l'ermita de la Misericordia, aont se deixaría 'l Crist fins que hagués fet mercè de l'aigua tant implorada.
Desde aquell instant la comarca ja no va sossegar, sempre ab aquella caboria, sempre ab aquell neguit de fer les pregaries públiques, que havíen de ser la salvació de tothom. La gent de la forca mudava per moments de tarannà, y, mólt més supersticiosa que creyenta, va començar a imaginarse que no més calía treure la Majestat per què 'l cel se desfés en un mar d'aigua. Aixelebrats com eren per tot, fos cosa de Déu, fos cosa del dimoni, saltaven d'una deria a l'altra deria ab la mateixa furia de selvatges, ab la mateixa exaltació d'esperitats.
Boy esperant el día de les pregaries, ja passaven per la vila colles de gent cantant a crits les lletaníes y exclamant a cada punt: —¡Aigua, Déu! ¡Aigua, Déu!,— ab uns udols de fera que feyen escruixir. Homes y dònes anaven de genollons pels carrers, picantse 'l pit ab un còdol o açotantse l'esquena ab calabrots. Per guarnir els frontis de les cases ab objectes de pietat, els veíns treyen, de dins les cambres, imatges velles de sants y santes que, penjades per les parets, convertíen els carrers en altars inacabables.
Un que hagués entrat de nou a la vila negra, no l'hauría coneguda pas. Les tavernes del arrabal, adés tant plenes de bullicia y cridoria, restaven solitaries y quietes com un reclòs de fossar. Les cases de meuques de sobre muralla, abans tant atrafagades y escandaloses, apareixíen extranyament quietes, ab les finestres tancades y barrades, com si fos Divendres Sant. En lloch del món s'oíen, com suara, les cançons obscenes que semblaven dictades a la presó o al bordell.
Quan va arribar l'hora de la professó, esgarrifava de sentir la manera com aquella munió de gent miserable, vinguda de qui sab quins pobles y llogarets veíns, alçava un crit de plany al cel, fent prometença de no cometre més pecats si Déu s'apiadava de la comarca. Grans y xichs udolaven: —¡Aigua, Déu! ¡Aigua, Déu!— Tot lo que un día havía sigut escàndol y impietat, esdevenía desaforada contrició y viu penediment. No n'hi havía prou d'anar a les lletaníes ab devociò: calía presentarshi fent estremituts de la més esbogerrada penitencia. La major part dels assistents feyen feredat de mirar, pels horrorosos enginys de suplici ab què s'havíen guarnit el cos. Quasi tots anaven ab els peus descalços y ab les cames vestides d'esbarzers. Mólts arrossegaven pesantes cadenes, o duyen els brassos extesos, ab una pedraça a cada mà. D'altres portaven al coll dos cabirons clavats de través, a tall de creu feixuga que 'ls macava les espatlles. Fins n'hi havía que, nus de mitg cos per munt, duyen, ab cordes d'espart lligats a la cintura, uns troços de roch que, al arrossegar per terra, a cada sotregada torturaven les carns del penitent. Talment semblava que 'l terror y la fam havíen trasvalsat el judici d'aquella gentada enfollida y clamorosa. Y és que, estemordits per la miseria, imprimíen a la devoció la mateixa feresa, la mateixa mala sang ab que suara 's destroçaven ells ab ells. Davant d'una penitencia enfurismada com la d'aquells homes rebechs y enverinats, no se sabía si pendre 'ls penitents per màrtirs de la fe cristiana o per lladres de camí—ral.
Així que pels carrers de la vila 's va posar en moviment la professó, d'aquelles ànimes grolleres es va aixecar un clam de —¡Misericordia!— que, per lo ferotge y estrident, lo mateix podía ser una blasfemia que una invocació.
Davant de tot, a tall de capitost, anava 'l missioner, un caputxí jove, més sèch y escardalench que un anacoreta, ple de nusos d'òssos com un feix de sarments vells, ullerós y pàlit igual que la mort. Ab el braç dret estirat, enlairava una creu a guisa de senyera, com si ab ella volgués conduir a les victories celestials, passant pel calvari redemptor, an aquell estol d'orats furiosos. Després, afilerats de quatre en quatre, veníen els penitents, aclaparats, sagnants, adolorits pels aparells de torment ab què castigaven la maldat de les propies culpes. Y per entre 'l drinch que feyen les cadenes tot arrossegantse, y el xàfech dels açots ab què 'ls uns se punían, y el soroll de les pedres que remolcaven uns altres, sobreixíen ays de dolor arrencats per les tortures. Darrera seguíen les parroquies ab les creus, y les confraríes ab les banderes. Després venía la Santa Majestat, llorda esculptura de les centuries velles, vestida de barbres ropatges y coberta de matuceres joyes per la pietat ferrenya de les antigues generacions. Y al capdavall de tot, estalonant els portants del Crucifix, com l'impedimenta d'un exèrcit, marxaven els vells, les dònes, les criatures, tota la gentada feble dels pobles veíns, formant una cúa sense terme.
L'informe comitiva prou volía avançar pels estrets carrers de les Pobles; però ab prou feines podía moures marxant al pas y a batzegades. ¡Era tant espessa, la multitut! ¡Pesaven tant, les cadenes! ¡Costaven tant d'arrossegar, les pedres! ¡Era tant feixuga, l'imatge del Crucifix!
Vulgues no vulgues, la professó havía d'aturarse de tant en tant; y allavores un clergue entonava una posada dels goigs de la pluja, en mitg del silenci de tothom.
Sèt tenía 'l poble jueu
anant pel desert un día,
quan Moisès, clamant a Déu,
la dura roca fería,
fins que l'aigua regalada
a raig fet hagué brollat.
Y la multitut, a la una, responía:
Per la terra assedegada
deunos aigua, Majestat!
Fins al cap d'hores no 's va arribar a les Sèt—Creus. En sent al sinistre paratge, famós en tot el país pels sèt assassinats que s'hi havíen comesos, la gentada 's va aturar; y, mentres els portants ajeyen el Crist sobre una marjada, el frare 's persignava ab lentitut y començava 'l sermó:
—¡Gent de la forca, de genolls tots y acoteu el cap a terra!— La multitut va obeir, esporuguida. —Aixís, aixís és com vos vull veure sempre: ben humils y compungits. Quan és any d'abundor y día de gracia, tot és plantar cara al cel y renegar de la seva providencia; quan és día de fam, de sèt, d'adversitat, com avuy, veniu, tot sumisos y penedits, a reconèixer l'omnipotencia divina. Allavors, ¿què més voleu? ¿Quin favor podeu demanar més gran que 'l d'ara? Si estessiu en l'abundor, estaríeu en el pecat: esteu en la miseria, y ja comenceu a cercar el camí de salvació. Donchs ¿què hem de fer sinó alegrarnos y gaudirnos, y entonar un himne d'alabança al Infinit, perquè ab son càstich terrible us condueix a la gracia? Per vosaltres no més hi hà Déu quan hi hà fam: donchs benehim la fam, que obra 'l miracle de tornarvos a Déu. Ab el Déu misericordiós, ple de bondat y de tendreses, no hi voleu pas saber res: donchs havèuvosles ab el Déu de les justicies eternes. Mireu... l'hora del escarment ja és arribada; y el Jutge diví, mólt més sever y poderós que 'ls de la terra, vos asseca 'ls camps, vos asseca 'ls horts y us abrusa ab una xardor que sembla precursora de les cremors que us esperen a l'infern. Perquè... entengueuho bé... aquests flagells d'aquí, terribles y tot com vos els imagineu, gairebé res signifiquen. Ara són els castichs de la terra, transitoris y mudables, com tot és mudable y transitori en aquest món, però, mentrestant, se us preparen aquells que no muden ni s'acaben may. Després d'una mort desesperada vindrà 'l judici sever, y, després del judici, tota una eternitat de dolor infinit!
La multitut sanglotava, desfeta en llàgrimes y clams.
—Més... ¡escolteu! —va rependre 'l frare, com instantaniament commogut per la consternació de la gent. —¿Voleu que demani al Tot-poderós que pari per un moment les vergaçades de la seva ira, mentres vosaltres vos penediu de tot cor y fèu prometença de descobrir publicament vostres maldats?...
—¡Sí, pare! sí! —va bramular la gentada.
—Però abans m'heu de prometre que 'l penediment serà per sempre.
—¡Per sempre, pare! per sempre! —cridaven els penitents, tot cargolantse, sagnosos y adolorits per les nafres que 'ls feyen els suplicis.
—Sent aixís, comenceu per confessar en veu ben alta les vostres iniquitats. ¿No sóu, per ventura, els esclaus de la culpa? ¿No sóu els fills del vici y els engendradors del pecat?
—¡Sí! sí!
—Donchs giteu per aquestes boques d'impuresa la confessió de tots els crims y totes les perversitats que us pudreixen les entranyes. Aquí, sota aquest cel blau, obra de Déu; aquí, postrats davant la sagrada Majestat, digueu al Senyor Jesucrist Nostre que sóu uns matadors y assassins.
Y les turbes responíen: —¡Som matadors y assassins!
—Y lladres de camí—ral.
—¡Y lladres de camí—ral!
—Y gossos folls de luxuria.
—¡Y gossos folls de luxuria!
—Y heretges y renegats.
—¡Y heretges y renegats!...
Aquell frare, descarnat y pàlit com un espectre, semblava que sentía un goig suprem fulminant execracions sobre execracions, escupint dicteris y més dicteris a la cara d'aquella gent de malehida nissaga. Ara que tenía 'ls perversos sota 'l peu, esfereits per la fam d'avuy y per l'infern de demà, se fruía esclafantlos el cap ab tot el pes de les divines ires.
Però de sobte, tot de sobte, quan més enutjat se mostrava 'l missioner fuetejant ab improperis terribles les multituts... mólts dels que alçaven el cap al cel bescantant les propies culpes, varen veure com apareixía per l'espay una clapa blanca, allà, enllà, per la banda de lleveig...
—¡Mireu! mireu!... ¡Això sembla aigua! —van exclamar els primers que s'havíen adonat de l'aparició.
—¡Això és aigua!... ¡Sí que és aigua! —anava repetint la gent, cada cop més distreta de la prèdica del frare y cada cop més absorta en la contemplació d'aquell cel, que semblava fer senyals de compassió.
Entretant, la taca esponjosa, com d'escuma, s'anava inflant, inflant, per l'horitzó. En breus instants, la taca blanca va esdevenir núvol gris, y el núvol gris va transformarse en tapall negre que va endolar el cel de cap a cap. Un llampech va esquinçar l'espay ab lluissors instantanies, y al moment va esclatar un tro esgarrifós. Y varen començar a caure gotes, unes gotes grosses, al principi clares y després espesses, que, rebotent sobre la pols del terrer, alçaven fumerols de polsaguera.
—¡Miracle s'és fet! —cridava la multitut, boja d'alegría. —¡Miracle! ¡Miracle de Déu!
La pluja s'espessía per instants, y, al compàs de l'aigua rabenta, creixía la bullicia de la gent, y tothom cercava refugi vora 'ls marges. La munió 's desfeya... s'engrunava... Dònes y criatures corríen, d'ací d'allà, augmentant la confusió... Els penitents, açotats pel xàfech d'aigua que 'ls feya coure les carns sagnoses, demanaven roba per cobrirse y no aguantar la pluja de ple a ple. A fi de taparse 'l cos, els homes es deslligaven les cordes y es desfeyen dels esbarzers que 'ls esgarrinxaven, que 'ls feríen, y, un cop lliures de la tortura, exhalaven respirs de satisfacció. Varen començar a desfilarne mólts... d'altres varen seguir... després va ser una corrúa de gent que s'entornava cap avall...
Dret, com un centinella al costat del Crist, el missioner contemplava ab ulls irats la covarda deserció, fins que, no poguentse aguantar més, va apostrofar els fugitius ab veu amenaçadora:
—¿Aont aneu, desanimats? ¿No veyeu que 'l Crist es mulla? ¡Brètols, més que brètols! ¡No fugiu! ¡En nom de Déu vos ho mano! gent de la forca, no abandoneu la Majestat!
Però ells, res, res: dret avall sempre, igual que 'l dimoni 'ls embestís... avall, sempre avall, cap a la vila, empaitats per l'aigua, que semblava córrer darrera d'ells com si 'ls volgués assolir.
—¡Ara va fort! ¡Ara va bé! —xisclava ab goig la multitut, davallant furienta per entremitg de la sobtada fosca, que la resplendor sinistra dels llampechs iluminava de tant en tant.
Y, ara cayent, ara aixecantse, baixava tota la munió com una riuada de carn humana, rodolant a les palpentes, escampantse y esmunyintse pels torrents y viaranys.
Els primers que varen arribar a la vila, ja negra nit, varen trobar tancades les cases del arrabal. Tothom va començar a trucar als hostals y a les tavernes: —¡Obriu, que volem xopluch!
Al cap d'un moment les portes s'obríen, els carrers es poblaven de gernació, pels balcons y finestres sortíen llums... La major part dels homes es ficava a les tavernes demanant que s'encengués foch per aixugarse la mullena de les robes. Altres es deixaven anar de colzes damunt les taules, demanant vianda y beure. —¿Què teniu? ¡Porteu vi! ¡Vi! ¡Vi! ¡Vinga vi!... Tot era tal·lara y bullici... y, al compàs de la pluja, que anava cayent a dojo, s'alçaven canturies per tot arreu... ¡Quina vetlla de gatzara y de platxeria!
Ja era més de mitja nit... y encara se sentía 'l soroll dels daus per les tavernes, y els truchs y envits dels jugadors de cartes, y les riallades y els renechs dels borratxons... Les meuques de sobre muralla passaven y traspassaven, mitg núes, per darrera les finestres, senyalant l'ombra del cos a travers de la cortina... Les guitarres brunzíen sense parar, y, per entre 'l baf de la disbauxa, suraven retalls de cobles desvergonyides:
Bevem y riguemhi,
que plou a desdî:
cada gota d'aigua
val un got de vi!
Mentrestant, allà dalt, al turó de les Sèt-Creus, el Crucifix es mullava, voltat de fosca y de solitut.
- ↑ Premiat ab la Copa del Consistori en els Jòchs Florals de l'any 1898.