La vida de les galeres
Aquest text tracta sobre una versió de 1916. Per a altres versions, vegeu Don Lluis.
La vida de les galeres
n'és molt llarga de contar;
set anys fa que vaig en elles,
i altres set que hi tinc d'anar.
Al cap de la catorzena
llicencia en vui demanar;
la demano al senyor Comte,
no me l'ha volguda dar;
la demano a la Comtessa,
promptament me la va dar.
Tanta és la meua alegría,
que amb dos hores passo el mar
Quan ne só a mitja carrera,
ja n'encontro el meu germà.
— Ai germà, lo meu germà,
la meua mare, què fa?
— Don Lluís, la nostra mare
ja no hi veu de tant plorar. —
Al sê a la porta de casa
la mare en vai encontrar.
— Ai mare, la meua mare,
la meua muller, què fa?
— Don Lluís, la teua esposa
se n'ha tornat a casar,
s'ha casat a llunyes terres
amb un noble capità.
— Mare, baixeu la guitarra,
la que solía tocar,
que la vui anầ a rondar-la,
a veure si em coneixerà —
Arribo a la porta de casa,
al pedrís me'n vai sentar
— Dama, feste a la finestra,
si vols veure ocell cantar.
— Aquí no hi ha ocell que cante,
ni sirena de la mar;
sinó que era don Lluís,
don Lluís de Montellâ.
— Si aquell n'era don Lluís
prompte le'n faré matar.
— Si tu mates don Lluís
amb mi ja pots començar,
perquè n'era amor primera,
que costa molt d'oblidar. —
Al punt de la mitja nit
don Lluís mort ja n'està.
A la punta de l'albada
la dama ja va finar.
L'un l'enterren al solç de l'esglesia,
l'altre al peu del campanar.
De l'un va eixir-ne un xipré
i de l'altre un olivar.
L'un créixer i l'altre créixer
tots dos se van ajuntar,
perquè les amors primeres
ne costen molt d'oblidar.