Viquitexts

La vida·s breu e l'art se mostra longa

La vida·s breu e l'art se mostra longa pot tenir els següents significats:

Imatge de desambiguació
Imatge de desambiguació
 Aquesta és una pàgina de desambiguació.

És a dir, una pàgina que us porta cap a d'altres amb el mateix nom. Si un enllaç us ha portat fins ací podeu tornar enrere per arreglar-lo i fer-lo enllaçar a la pàgina més adient.

Altres versions

modifica

La vida·s breu e l'art se mostra longa;
l'esperiment defall en tota cosa;
l'enteniment en lo món no reposa;
al juhí d'hom la veritat s'allonga.
No solament és falta de natura,
mas nós matexs fem part en l·ignorança;
aquesta és en tan gran abundança,
que·l món nos és tenebra molt escura.
Qui tant no sap, en dos errors encorre:
ignora si, ne veu lo temps qui·l corre.

Naturalment Ignorança·ns guerreja.
En esta part no podem d'ella storçre;
per altres parts li podem camí torçre,
mas no volem, de que·ns és cosa leja.
Ço que libert és a nós qu·aprenguéssem,
no y treballam per nostra negligença,
e, mal fahent, de bé perdem sciença.
Donchs, com serà que res de bé·ntenguéssem?
Per dues parts l·ignorança és tanta,
que·l més sabent, de si mateix s'espanta.

Déu no·ntenem sinó sots qualque forma
presa del seny, e Déu no és sensible,
ne·ns és a nós substància conexible:
l'enteniment ab la rahó la forma.
Los accidents sol bastam a conéxer,
e havem obs los migs que disposts sien;
embarchs havem tants, que·l juhí desvien,
mudant juhí, minvant e fahent créxer.
Nostre saber a molt poch nos abasta,
e passió totalment lo degasta.

¿Qui és aquell matèria conega,
sinó perque la forma·s pot entendre?
Lo different de les coses compendre
no és en hom: son saber no y aplega;
e la virtut que del compost resulta,
com e per qué no·s pot saber com passa:
una·ntitat ne surt de la lur massa,
divers·a ells -no·n cal d'açó consulta-.
D'aram y estany veu hom exir lo coure,
que·l fort acer en força no·l pot noure.

Leixant a part les coses amagades
que no·ntenem, e menys de nostra colpa,
e ymaginant l'ignorar que·ns encolpa,
si·ns pream poch, no·n cometem errades
fins a venir que no·ns plau conexença
de nós mateixs, axí de cors com d'arma.
D'aquest saber cascú ses mans desarma;
de mal de si a·lgú no·l plau sciença.
Aprés saber Déu, veritat primera,
segona és de nós sciença vera.

Creixent saber, l·ignorança·s desperta;
al qui més sab li corre major dubte:
en aquell temps que res no sé, no dubte,
e·l grosser foll tota cosa l·és certa.
En son saber algú no·s glorieje;
algú no sap del saber lo subjecte:
l'ànima és, e sol sabem l'effecte;
l'essencial molt saber lo cobege,
car los passats foscament lo sentiren,
e los presents a lurs dits se refiren.

En general parlar mi no contenta,
mas en donar del que yo dich exemple;
los fets del món ab ànsia contemple
dant afalach y axí mateix la·mpenta
per nós lançar a l'apetit sensible.
Sens rettenir e metr·en aquell tempre,
se fa l'hom foll ignorant per a sempre;
lo reffrenar és quasi no possible.
La voluntat no solament alteren:
l'enteniment d'entendre despoderen.

No sé algú que preu lo bé que usa,
fretura fa donar-li sa estima;
axí mateix per fretura s'estima
molt més de dret, e contra no y à scusa.
Tan solament lo bé que virtut causa,
qui·l posseheix lo basta per conéxer;
los altres tots lur preu no·s pot paréxer:
és la rahó car no han ferma causa;
lur fonament està sobre falsia;
opinió tot son ésser cambia.

Molt hom conech, cuytat, corrent al metge,
dient sos mals per fer sa vida larga.
De l'esperit, algun hom no s'allarga
en demanar quin mal li té lo setge:
¿qui serà l'hom qui al vehí demane
de sos mals fets, puix a si ell los cobre?
Lo qui té clau y a ssi mateix no obre,
qui serà·quell qui obrir li comane?
No és algú qu·a si mateix no menta;
per sa lahor de falsia·s contenta.

Puix l'apetit a si l'entendre·s porta,
tant que lo ver en falsia li torna,
en poch instant entre ver y fals borna,
crehent de ferm e puix fe no comporta.
No y ha res clar qu·enteniment entenga,
e l'apetit és bastant l'escuresca.
Car tota res obs és que s'apetesca,
qui és qui poch o massa no l'estenga?
Affecció l'entendre desordena:
tots som estrets ab aquesta cadena.

Quant per son mal hom ix d'aquella senda
de paradís qu·en gros li és mostrada,
tot·altra l·és carrera molt errada,
res no y coneix no haja obs esmenda;
no coneix Déu ne si, e menys natura
-e tot saber sobr·aquests se treballa-,
e res no y sab e dintre si·s baralla.
Donchs, qui·s lo foll qu·en sonsaber s'atura?
L'om deu saber, e fer qu·en sa fi reste,
e qu·en tot l'àls lo costat flach hi preste.

¿Qui pot saber com sa passió senta
en temps vinent, si la present ignora?
Del que fa juhí que riurà, ell ne plora,
e pens·amar, e Amor d'ell s'absenta.
Axí com l'hom no sab qué dins si porta
e veu-se sa, e té la mort de costa,
y aquell qui ha sa persona disposta
per viure molt e la mort té a porta,
tal obra fan en nós Amor e Ira,
que no sabem qual d'ells en nós se gira.

Perque restàs l'obra de Déu perfeta
e que sa fi l'home pogués atendre,
fon gran rahó que d'ell pogués entendre
tant, que vers ell anàs carrera dreta.
D'aquí avant l'om és foll qui s'ergulle
en son saber, puix lo ver li s'amaga;
lo savi hom se coneix esta plaga,
e pren-ne tant que de fe no·s despulle.
Ésser un Déu l'enteniment ho mostra;
en lo restant és mester la fe nostra.

Alguns seran que passen més vergonya
de no saber que de mals hòmens esser;
ans que grossers volrien lur desésser,
e lur voler de bon saber se lonya.
No solament aquell no consegueixen,
mas d'hon se pren no saben, e qué dóna,
passant dolor l'arma e lur persona
e tot quant fan, e açò no coneixen,
axí com l'hom que viu en la galera,
que ja pudor l'es olor falaguera.

¿Quals són aquells qui en lo mon pratiquen,
sens mass·amar, les coses agradables,
si retrahent d'aquelles aïrables,
retrahent-se de les que·l damnifiquen?
En carn sens carn viu qui pel mig camina,
e no·n veu hom qui vajen per tal via;
de mi confés que mon juhí·s cambia,
voltant-se lla hon passió l'affina.
Lo metge qui al gust agror li alta,
no la tolrà en persona malalta.

Sens cas vengut, mas concebut en pensa,
segons qual és, l'enteniment se volta
là hon amor o Ira no és tolta;
de ver en fals, de fals en ver dispensa.
Lo cas e loch tot son ésser li muda,
e no és res que dos cares no mostre,
e per son mal hom diu lo paternostre;
bona·s la mort, segons en qui·s venguda.
Tostemps havem un moviment molt vari,
d'altre mogut e tostemps ordinari.

Nostr·apetit altre movent lo mena,
no pas aquell qu·en general bé·s gita;
lo loch hon és lo tal bé hom cogita:
són los esguarts que per bruts hom s'ordena.
L'enteniment aprés cerca la via
com aquest bé del loch tal haja traure;
en fals juhí l'enteniment ha caure
sinó·s allí hon trobar-lo volria.
Puix l'apetit un altre no·n cobeja,
l'enteniment ab gran cura·l pledeja.

Ja veig estar a Déu ple de rialles,
vehent com som a nós mateixs contraris;
lo que cercam són nostres adversaris:
aquests són béns d'hon havem grans baralles.
Lo mal volem, cuydant que bé gran sia,
e pledejam aquell ab gran despeses,
volent honors, matremonis, riqueses,
e lo reverç s'ateny del qu·hom volria.
Lo mal és bé, e lo bé mal retorna:
algú no sab sa nau per quin vent borna.

Semblant me trob al qui alegre canta
e port·al cors disposició mala,
que pleuresís o gota·l cors senyala
e altres mals que l'esmentar espanta;
e com aquest de viure ja no pensa,
torna cobrar sanitat més perfecta;
aprés li ve, no sab d'on, la sageta
que·l fa morir sens alguna deffensa.
Lo que pensam que·ns farà nostra casa,
allò mateix la destruu e l'abrasa.

Tot hom és foll qui molt del món s'alegre,
puix no y ha fi, e si, és sospitasa;
lo desijar és cosa treballosa,
lo possehir fa l'hom trist o alegre.
Lo pus sabent no sab n·entén qué vulla:
quant deu plorar d'algun fet, ell vol riure,
corr·a la mort pensant anar a viure,
de casa ix quant cové que·s reculla.
Per un bé poch s·ànima e cos dóna,
e per son mal si mateix tot bandona.

¿Qui pot saber qué d'ell los fats ordenen,
quant, com e hon finarà los seus dies?
Fogint la mort, hi va per dretes vies,
no sab los migs si·n mal o bé l'amenen.
Ell va de nit sens brúxola o carta,
menys de pilot, en la canal de Flandes,
e cuyd·anar en coll d'hòmens, en andes,
trahent-se joch del qui del món s'aparta.
Tot açò fan aquells qui hom diu savis;
tal exemplar trahen los néts dels avis.

¿Hon se recull en nós tant·ignorança,
obrant en ferm sobr·incertes ventures,
e pledejam ab molt amargues cures
lo tan incert ab tan ferma sperança?
Sí com l'orb foll, corrent, tira la via
e no sab hon sia son dubtós terme,
e caminant no veu hon lo peu ferme,
trencant va·l coll e fi no consegria;
tal és aquell qui bé final vol traure
dels béns del món, e ací veig tots jaure.

Sí co·l malalt qu·esperiments assaja
per a guarir del cos, e amargosos,
e són verins per a la mort cuytosos
-altres no·n sab o no té ab qué·ls haja-,
ne pren a·quell qui en lo món treballa
per conseguir ab qué lo voler farte,
e no·s pot fer, puix que·l ver fi n'aparte;
en les restants fins, bé y mal se treballa.
Los béns del món mostren fi e no·n tenen,
car no·n són farts los qui més d'ells ne prenen.

Tots quants béns són fora de la persona,
si bé·s pensat, en degun fi termenen:
en algun fi los quals atenyent vénen,
mas lo derrer és qui bé sens mal dona.
En los primers la pensa·s delitada,
no sens dolor, car despit se remija;
no·s troba fi en res que hom desija,
si donchs no fa la pensa termenada;
senyal és cert que, hon mal se pot metre,
al final bé e ver no·s pot remetre.

Dels fets la fi la mort ne determena
e fins aquí algú no és bon jutge.
¿Qui és aquell lo qui dretament jutge,
del ço que fa, si n'haurà goig o pena?
Les fins dels fets estan encadenades
secretament, que no és ull les veja.
La pus gentil senyala cosa leja;
si no·s veu tost, trau cab a les vegades.
Sí com lo temps humit lo sech senyala,
los fets del món van de bon·obr·a mala.

Tornada

Mare de Déu, mostrau-me la escala
que puja hom hon delit no s'eguala.
Mare de Déu, tu est aquella escala
ab que·l peccant lo paradís scala.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data

Obtingut de «https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=La_vida·s_breu_e_l%27art_se_mostra_longa&oldid=99591»