La veu de Dèu
—Lo rey me crida, senyora, —y jo 'us tindrè de deixar,
Demá á primer trench de l' auba —serè endintre de la mar,
Set galeras me hi esperan —totas plenas de sonats.
La guerra n' es tant renyida —que tothom hi tè que anar.
Lo meu fill 'us encarrego, —si per cas trigo a tornar,
Ensenyáumel' á ser home —si la mort trobo al combat.—
Passan horas y mes horas —y la nit son curs ne fa,
Passan horas y mes horas —y la aubada apunta ja.
—¡Ay, espós, no 'm deixes sola! —¡Ay, espòs! ¿per qué te 'n vas?
Aquesta nit la be sentida —set cops l' óliva cantar.
¡La mar es tant enganyosa! —¡Los vents ne cambian tant!—
—Esposa, ja espunta 'l dia, —ja n' es hora de martxar:
La claror de las escletxas —me diu que lo sol es alt.—
—Es la lluna que fa clara. —Espós meu, no es hora encar.—
—Las auranetas no cantan —quan la lluna ha eixit del cau.—
—Son dos ó tres auranetas —que 'l niu desfet ban trobat.—
—Sento un patge que enrahona —al peu d' aqueix finestral.—
—Es que parla de amoretas —ab una cambrera á baix.—
—Sento fressa, sento 'l dia, —sento renills de cavall:
Quina hora es no vull saberho, —lo cor be 'm diu prou qu' es tart.
Lo pató de comiada —donaume y tambè un abrás.—
—Y á vostre ull?» «Si reposa! —No 'l toquéu, deixáulo estar.
Li farè al front la besada. —Deixáumel' un xich guaytar.
Quan jo torni de la guerra —ja en bressol no dormirá.—
«La vostra esposa festeja —y diuhen que 's casará:
»Vostre fill, si no m' enganyo, —avuy los dos anys ne fa.
»Tothom diu qu' ella n' es viuda —pus per mort 'us fan passar,
»Si triguéu gayre, bon compte, —dos marits ella tindrá.»
Quant ell ha llegit la carta —ni tant sols sab lo que 's fa,
Ne pensa en morir, en batres' —en venjarse y en matar.
Mentres la carta llegia, —lo seu patge véu passar.
Avuy á mas terras torno, —bon patge, tu ab mi vindrás.
Las campanas tocan horas. —las vuyt horas han sonat.
N' es trista la nit si es fosca, —mes trista si on sol s' está!
La comptesa s' está sola —ab lo seu fill al costat.
Los jorns en sa cambra passa —á redòs de tot esguart,
De dias la porta oberta, —de nits ben tancada en clau,
Qu' es trista la nit si es fosca, —mes trista si un sol está,
Sent trucá' un cop á la porta. —«Obriu! obriu!» sent cridar.
La comptesa d' esglayada —ni tant sols sab lo que 's fa;
La clau al costat tenia— y fins son fill hi ha jugat:
Prou busca, mes no la troba.— ¡Ay válgam Dèu! ¿Hont será?
—Si triguéu gayre, comptesa, —á cops d' aixa 'm faré pas.—
La porta n' es esfondrada. —Lo compte parlant está.
—Senyora, ¿quántas vegadas —en amors havéu pensat?—
—Dès del dia que marxareu —sols he pensat en plorar.—
—¿Quántas vegadas al dia —de mi 'us havéu recordat?—
—Fins quan dormo ne somnio —que 'us hi tinch al meu costat.—
—¿Y aquell anell que vaig darvos, —senyora, á qui l' haveu dat?—
—L' he perdut ja fa molts dias. —«¿L' heu perdut? Jo l' he trobat.
Resáu l' oració, senyora, —d' aquell qu' á morir se 'n va,
Que la espasa està amanida —y lo bras tambè ho està.—
—¿Quín fals testimoni 'm llevan?» —«Dèu del cel 'us ho dirà.—
—Dèu del cel per ella parla, —diu l'infant que al bres s' està,
La carta que 'us escrivian —la va fer vostre germà.
Un jorn qu' adormida estava —l' anell li va ser robat.
Apilotáu forsa llenya —y ben be féula cremar,
Qui dels dos sens nafra passi —aquell l'ignocent será.—
La foguera ja es alsada, —la comptesa va passar.
Lo germà del compte hi entra, —mes á dins s' hi va quedar.