La tradició catalana - Llibre segón/Capítol V
_(page_360_crop).jpg)
Mentre d'Amor senti sa passio (Cants d'Amor)
d'ell no hagui algun conexement; (LXXXVIII)
quant he perdut d'aquell lo sentiment,
hi bast assats donar d'ell gran raho.
Sía com sía, la Teresa d'en Ausias és un símbol com la Beatriu de l'Alighieri; i el poeta florentí té una gran germanor d'esperit amb el poeta valencià. S'ha comparat molt el nostre poeta amb el Petrarca; mes hi ha un abim entre ambdós. El Petrarca és fill del Renaixement, fa mostra gairebé sempre de les gales mitològiques, somnía amb la resurrecció de la Roma clàssica, trenca totalment la tradició de la Mitjana Edat, fòra de l'esperit trovadoresc que encara l'informa; i l'Ausias, al revés, revestit del nostre esperit nacional, cristià i escolàstic, que repelía els superbiosos assalts del Renaixement pagà contra la forma senzilla, humana i eclesiàstica, aferrada en nostra terra pels grans homes qui en el sigle XIII foren com els pares de la nostra civilització, mostra, és cert, coneixement de la clàssica literatura, mes amb independencia de caràcter no's fa esclau d'ella, i ovira la malicia de son restaurament, que correspòn a un desenfrè del cos i de la pensa de l'home.
Lo temps dels Deus se vol ara mostrar,
car dintre si, un Deu cascu vol ser,
e dels desigs, hon corre lo voler, (Cants d'Amor)
solemnes Deus a tots veig adorar: (LXIII)
e sobre tots Venus es mils servida,
car nostra carn no coneix altre Deu.
Si l'Ausias canta l'amor no és un cantor vulgar, un trovador[1], com el Petrarca, amb l'avenç corresponent a l'avenç de la literatura; sembla que als trovadors no'ls tenía simpatía; és d'una categoría superior a ells, i si similitut se troba entre'l cantor de la Teresa i el de Laura, és enterament forana i no d'esperit. Els Triomphi, especie de sermons poètics sobre materies abstractes, l'Amor, la Mort, etc., tenen analogía amb els cants del nostre poeta; mes aquest és sempre filosòfic i cristià, al pas que l'altre es distingeix per una ostentació d'erudició històrica i mitològica; l'un, per exemple, parla molt de l'Amor, mai acaba les paraules; l'altre és cenyit, el pensament mai perd la vigor, i si defecte té, prové de son capficament en la mateixa idea, mes de la qual descobreix sovint noves relacions, així com en son sentiment monomaniàtic ven fàcilment noves situacions d'esperit.
Mes la nostra missió no és de crítica literaria, sinó de dissecció filosòfica; determinar el caràcter intel·lectual de l'Ausias March, que encaixa perfectament amb el que presenta com a tipo general el pensament català. Es l'escolasticisme poètic en llengua vulgar. Així com el Dant se proposà un objecte general, així també l'Ausias no cantà una situació personal de son esperit, afectat de l'amor, sinó el sentiment d'amor en l'home, amb tots sos matiços, és a dir, se proposà escriure, segons la pregona i vera doctrina de l'Escola, el poema de l'Amor, desde son primer grau rudimentari, que gairebé no's distingeix de l'instint animal, passant, i amplament explicant, per l'amor, comprenent les dues parts del compost humà, la propria amor humana, homenívola com ell diu, i arribant al cim de la montanya, mostra les resplandors de l'Amor immortal,— segons lo Dant historial racompta. — Aquest és l'objecte del poeta, i que principalment executa en els Cants d'Amor, dels quals poden considerar-se complement tots els altres. Els Cants d'Amor comprenen el despertament, la naturalesa, les lluites, les diferents situacions i el fí del sentiment homenívol, com clarament ho confessa amb el segón dels següents versos, amb els quals fineix i epiloga dita poesía, constituint el scopus d'ella:
En amor veig dues dificultats:
un'en saber qui es, d'hon ve, que fa; (LXXXVIII)
l'altra'n exir del qui en ses mans esta
e quant e com fa contents sos privats.
Donades aquestes breus explicacions, anem a dissecar el nirvi filosòfic de la poesia de l'Ausias March començant per la passió de l'Amor. Aquesta és inspirada pel coneixement, i participa de sa naturalesa; si naix del coneixement sensitiu, l'amor és limitada com el coneixement que l'excita, lo qual expressa el poeta
dient que'l cors ab sa complexió (Cants d'Amor, II)
ha tal Amor com un Lop o Renart.
Que lur poder d'amor es limitat
car no es pus que un apetit brutal.
Aquesta mena de comensuració entre'l coneixement i l'amor és més evident encara en l'apetit racional; l'ànima, qui és, segons Aristòtil, quodam modo omnia, capaç d'un extens coneixement, és també capaç d'una amor i una felicitat superior; en Déu afirmem la suma felicitat per la suma intel·ligencia:
Aytant com es l'enteniment pus clar (Ibíd.)
es gran delit lo que per ell se pren.
Convençut de la limitadíssima potencia fruitiva dels sentits, el poeta
Diu mes avant al cos ab gran endeny;
vanament vols, e vans son los desigs, (Ibíd.)
car dins un punt tos delits son fastichs.
Regoneix en el sentit la prerrogativa de despertar l'enteniment, mes aquest és, i dèu ésser, el verdader monarca en el regne intrn de l'home:
Ell es qui venç la sensualitat
si be no es en ell prim moviment;
en ell esta del tot lo jutjament, (Ibíd.)
esclava's diu sua la voluntat.
¿Qui es aquell que en contra d'ell reny?
que voluntat perqui'l fet s'executa
l'atorch Senyor, e si ab ell disputa
a la fi se guia per son seny.
Essent l'intel·ligencia facultat necessaria, no pot deixar de conèixer l'objecte intel·ligible adequat, i estant la voluntat fermament lligada amb l'intel·ligencia, l'amor espiritual del poeta participa en certs termes d'aquesta necessitat:
¿Qui es lo foll que'm repta si no am? (III)
¿Qui es lo foll reptant me de amar?
Sempre l'intel·ligencia racional pot desfer el camí, tornar a la bona vereda; mes la dificultat és grossa; per això el poeta sembla que vol recular del camí de l'amor, mes ho troba impossible i es compara a un infant a qui han tret de son carrer que
tornar no sab de hon altri'l porta (IV)
ni menys per si may fara tal jornada.
Els sentits se conjuren contra l'enteniment, i valent-se de la delectació, i de la contrarietat de la delectació, que aviva més l'apetit, aquell se troba batut i pres, segons canta el poeta en la següent estrofa:
Vos no voler lo meu voler empeny
e vostres ulls han mon arnes romput, (Ibíd.)
mon pensament minvant m'ha ja vençut
so presoner poruch per vostre seny;
lo vostre gest tots mos actes afrena
e mon voler res no'l pot afrenar.
Senyala els graons del desenrotllament de l'amor, que comença pel sentiment, venint després el desig, fins arribar al paroxisme de la passió concentrada
e port al cor, sens fum, continu foch (V)
e la calor no'msurt a part defora
per això el fa amagrir, i el passionat no se sab explicar:
lo pacient no pora dir son mal (Ibíd.)
tot affeblit, ab llengua mal diserta;
voldría fugir els extrems i no pot; enveja a los que migs llochs d'amor van sercant, mes li és impossible, perquè la perturbació de l'home és tal, que ànima i cos no s'entenen:
no es Senyor en tal cas la raho
l'orgue del cos desbaratat esta.
. . . . . . . . . . . . . . . .
Mos sentiments son axis alterats (VII)
quant lo que am'mon ull pot divisar
que no m'acort si so'n terra n'en mar
y'ls membres lluny del cor tinch refredats,
L'espiritual poeta declara la castedat de son enamorament en els següents versos de la tornada:
Herbes no's fan males en mon ribatje;
sia entes com dins en mon coratje (X)
los pensaments no'm devallen avall
La passió, encara que no és tenebrosa, sinó fulgurant, fa perdre l'esma; l'apassionat no té conciencia de sí mateix; per això, regoneixent-ho, l'enamorat poeta vol cambiar de direcció, no vol parlar de sí mateix, sinó de sa aimía:
Doncs ara donarà esplèndid testimoni de l'alt mèrit estètic de madona, marcant, amb admirable perspicacia filosòfica, la superior bellesa de son esperit, plàsticament expressada en el cos
bell, ab gran gest, portant un esperit
tan amplament que no'l te presoner, (XIII)
mas com Senyor usant de son poder,
tenint estret plaentment l'apetit.
Aquest tenir estret plaentment l'apetit val un poema. Tal estat és desgraciadament, en la naturalesa humana caiguda en pecat, un pur idealisme poètic; totes les filles d'Eva, exceptuada la Verge María, tota l'humanitat, fins auxiliada perla gracia sobrenatural, ve a tenir estret l'apetit, no plaentment, sinó violentant-se, segons la sentencia del Redemptor: regnum coelorum vim patitur. Aquest estat de perturbació de l'home principalment se nota en el sentiment de l'amor, que és assumpte mixti fori, i, per lo tant, litigiós o borrascós, com tots els estats i situacions intermitjos com les primaveres; goig i dolor tot sovint se barregen en l'amant.
Una sabor d'agredolç Amor llança
. . . . . . . . . . . . . . . . (XXV)
dins mos delits mortal dolor hi cap
e tal dolor ab delit ha ligança.
Passió cerca passió, qui tebeu (tebi) es, d'amor es enemich, l'indiferencia la mata, la viva contrarietat l'encén:
Amor se te per pus injuriat
per hom en qui troba lo seu cor fret (XXIX)
que per traydor hon fos tot malifet.
Sembla que l'idea de la mort hauría de consolar en tal estat de neguit:
Per molt amar ma vida es en duple, (XXXVI)
mas no cregau que de la mort me tema;
Però l'amor humana, com tota cosa purament humana, coneix que la mort és sa destrucció, i sent l'horror de l'aniquilament, per lo qual Ausias exclama:
Yo tem la mort per no servos absent (XL)
perquè amor per mort es anullat.
Malgrat els sofriments, troba a faltar el jou de l'Amor, ne té anyorança; i el poeta enllaça magníficament les delectacions i tristors de l'amant amb la llei de la compensació, la primera mostra de la qual se troba en el govern de Déu:
¿Qui'm tornara lo temps de ma dolor
e'm furtara la franca libertat? (XLVII)
Catiu me trob, licenciat d'Amor,
e d'ell partit tot delit m'es lunyat;
. . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . .
En yra'sta de Deu lo peccador
com en est mon treball no li es dat,
dels bens de Deu no sia'sperador,
no ha lloguer qui no ha treballat: (Ibíd.)
axis d'amor qui no sent lo turment
en sos delits no's cur a delitar;
tot amador preng'en aço esment
que sens tristor no's pot molt alegrar.
Les grans passions suposen grans intel·ligencies; segons la doctrina de l'Angèlic, són les passions com els òrguens pels quals l'esperit obra i executa sos judicis. Un enteniment qui no està servit per passions, resta xorc i sens influencia en la corrent dels humans successos. La passió junyida amb l'enteniment participa de la persistencia d'aquest; mes, essent la dòna de menors forces intel·lectuals, la passió en elles, segons la bella expressió del poeta, no s'hi atura:
com dones han poca part de tal dot, (l'enteniment)
amor no pot en elles fer atur. (LVI)
Aleshores la raó, dominada per la passió, fa l'amor de pitjor condició que l'instint animal, puix la desenfrena:
L'animal brut sera molt pus segur
d'est apetit que'n dona no sera,
car solament en l'acte se moura (Ibíd.)
sentint aquell que'n lo plaher ha dur:
ella pensant en algun passat cas
moura apetit en fet luxurios
. . . . . . . . . . . . . . . .
Per l'apassionat poeta l'amor és una esfinx, mig àngel i mig bestia, de manera que no sab d'on vénen ses delectances:
Yo sent delit que no se d'hon pren força.
Si es de carn, ¿d'hon li ve que no's farta? (LXVIII)
Si d'esperit ¿com l'infinit aparta?
Si del compost ¿d'hon ve que tot no'm força?
e lo poder es perdut de tot seny (LXXII)
quant son esguart en gran exces ateny,
e pot ser tant que'l seny pert lo sentir.
Aquesta atrofía que causa en els sentits l'ús i la delectació, no esdevé en les facultats intel·lectuals; mes el poeta en les següents rimes aludeix a la justificada divisió escolàstica entre'l judici sobre conceptes generals, el judici racional per excel·lencia, qui s'exerceix sens orgue determinat; i la ratio particularis [2], el judici sobre'l particular i material que funciona mediant els sentits, i que té vera similitut amb la facultat estimativa de que gaudeixen les besties. Per això Ausias fa tant gran diferencia entre'ls dos judicis, ja que t'últim, propri de la vida animal de l'home, sempre és influït per la part sensitiva. En l'enteniment:
per excessiu son delit no's desert;
orgue no ha, per ço lo poder no pert
e son esguart algun exces no tol: (Ibíd.)
incorporal es tot quan ell enten,
fahent juhi en generalitat;
mas devallant en particularitat
mescla hi un seny e menys no si enten.
Fins al franc voler de l'home arriba un cert atrofiament per causa dels mals hàbits adquirits; l'home moral aleshores se pot comparar al paralític que no pot
anar al loch hon vol esser anat, (LXXIX)
ans cau a tort va contra son mester.
La tiranía de la passió força la voluntat envers lo delectable, mes aleshores no és delectable, puix que punyeix a l'home la racional conciencia, i el motiu del goig és causa de sofriment; per això el poeta vol foragitar l'Amor.
O tu, Amor, qui ton poder me'stens
axi fortment que no't puch resistir,
ix fora mi, puix en plaher no gir (Ibíd.)
ma voluntat a fer tos manaments.
Vulles haver en contra mi ergull,
leix al vassall qui no't vol per senyor.
¿Quin moviment venç aquesta dolor,
fent me jaquir ben fet del que'm despull?
En les histories dels sants, en la mística cristiana, se troben casos en que, per permissió divina, la passió obstrueix l'elecció racional de l'home, per lo qual no és estrany que cantant el poeta una passió portada al paroxisme, parli de la manera que parla. Ademés, tothom recorda el quod nolo malum, hoc ago [3], de Sant Pau.
L'intensa passió de l'amor, vis unitiva et concretiva, que identifica els amants, desacorda sovint l'ànima i el cos dels enamorats, o sía l'esperit i son orgue:
Yo so malalt havent lo cos tot sa;
cascu'n amor ab l'altr'es acordat, (LXXXII)
mon esperit es lo dolorejant,
ab l'orgue seu desacordat esta.
Mes no penseu que'l poeta es mostri indulgent amb la flaquesa de l'esperit, si aquest s'entrega, amb injuria de la dignitat racional, als inferiors apetits. Es una traició del sirvent, qui és el sentit que amb el bes d'una falsa amor entrega al senyor, qui és l'enteniment, semblant a la traició de Judes,
qui volch trahir besant lo Fill de Deu;
aquest es loch a ell just y degut: (Ibíd.)
Puix ha trahit a si, Deu no l'ajut,
e gran peccat deu rebre pena greu.
Mes a pesar d'això
¿Qui es lo foll qui contr'Amor s'ergulle?
Segurs son d'ell los morts y'ls no sensibles, (LXXXIV)
mas no alguns qui son d'amor passibles;
qui vol ser fort de la carn se despulle.
El sentit influeix sobre la freda raó i d'una manera maravellosa l'encén:
No vull amar e mon apetit ama, (Ibíd.)
sobre neu veig meravellosa flama.
Els escolàstics caracteritzen perfectament els moviments aprehensius i els apetitius de l'home. Els primers subjectiven, és a dir, l'idea o imatge adquirida per l'aprehensió pren la forma de l'esperit receptor (quidquid recipitur ad modum recipientis recipitur); al revés, els apetits objectiven, és a dir, se'n duen l'amant cap a l'amat, o, com diem, trauen fòra de sí. Fins el llenguatge comú expressa aquesta particularitat, així es diu que l'amor sedueix, és a dir, se'n porta el qui ama, i el poeta es val d'una estupenda imatge filosòfica per a explicar còm ella viu en sa ànima, malgrat la contradicció, així com l'ànima de l'home està en totes i cada una de les parts del cos, sens que la desaparició d'un membre d'aquest importi disminució d'ella:
Axis com es en nos l'anima tota
en tot lo cors, e tota'n cascun membre,
tallant algu no cal per aço tembre
que per aquell ella romanga tota: (Ibíd.)
la mi'amor es lo tot de aquesta,
e si'l veig res que per desalt[4] m'altere
no sent en mi que d'amor despodere,
en lo seu tot la mia tota resta.
En una convulsió epilèptica d'amor, gustant una vera ariditat, tant en el cos com en l'esperit, fins en la pràctica de la virtut; passant, lo que'ls mestres de l'Amor mística en diuen sequedat d'esperit, que és una de les situacions més penoses imaginables, nascuda sovint de la mateixa abundor de l'Amor, sembla que'l poeta es desesperi abandonant-se a la virilitat del plaer sensual:
Tots los delits del cors he ja perdut
e no atench los propis del esperit,
e no sent molt de l'anima'l delit
e mes no sent del de moral virtut, (LXXXVI)
. . . . . . . . . . . . . . . .
Complaure vull la mia complexio,
e fer me tort que'm lluny tant de raho
que foll amor yo torne a practicar.
Però prest el noble enteniment recobra sos drets. En el mateix cant, regoneixent l'infinidat de l'apetit racional, la limitació del sensual i l'unió i concordança dels dos en l'home, escriu els següents admirables versos, en que defineix la naturalesa de l'Amor humana, influida per la Providencia en el cor dels fills dels homes, com a una incitació a l'unió conjugal:
La carn vol carn, no si pot contradir
son apetit en l'hom pren molta part;
sino es unit ab l'arma tost es fart:
d'ells dos units sent hom un terç exir. (Ibíd.)
Aquell qui sent d'esperit pur'amor
per Angel pot anar entre les gents;
qui d'arma y cors junts ateny sentiments
com perfet hom sent tota la sabor.
S'enlaira tant aleshores en la contemplació de l'Amor:
que l'amador que'n apetit se farta (LXXXVII)
lo meu parlar no pens be que comprenga.
Per a que sía fort el sentiment homenívol és necessaria la cooperació de les dues parts del compost humà:
Tot amador delit no pot atenyer
fins que lo cors e l'arma se acorden, (Ibíd.)
car si'ls volers entre aquests se morden
aquest'amor no'os pot a molt empenyer.
Les dues parts del compost, l'ànima i el cos, s'exciten mutuament, cosa necessaria per la persistencia del sentiment:
. . . . . . . . . . . . . . . .
Car moltes veus del cors l'apetit cessa
si que's mester que l'arma quell reforce,
e altra veu es obs que'l cors se'sforce (Ibíd.)
per mitigar l'arma que's veu opressa.
Tots de per si, han obs que fam los toque
o que'l desig del hu al altre broque [5].
Com la passió té per subjecte l'ànima i el cos units, d'aquí que'ls seus efectes síen comuns a les dues parts:
L'arma y lo cors cascu'n l'altre's delita;
delits, dolors entr'ells les se parteixen, (Ibíd.)
les passions del hu'n l'altre's pareixen,
experiment als pechs trau de sospita;
Amb tot i això com —per nostres ulls lo cor d'amor s'enflama —els apetits lliguen la raó, —los apetits sensuals l'arma lliguen, —per lo qual és necessari reprimir-los, puix:
Tant com lo cors sa passio gran leixa
del esperit es la preso pus ampla (Ibíd.)
e ses virtuts e potences axampla,
sino que no veu tras paret mes per reixa.
Hermosa expressió de la doctrina escolàstica de que tant com la carn és reprimida és major la subtilitat de l'esperit; l'independencia dels sentits augmenta l'acuitat de l'enteniment, veritat que serveix de basa a la magia moderna, tant malignant com les antigues, representada pel sonambulisme i hipnotisme. En aquest punt, coneguda la sobreexcel·lencia de l'esperit sobre del cos, el poeta arriba al cim de la montanya de l'Amor, i proclama últim i més alt acte d'aquest la contemplació fruitiva:
Mon delit es vida contemplativa (Ibíd.)
e romanch trist devallant en l'activa.
Per lo qual, aleshores se forja per objecte de l'amor un sér purament espiritual, independent de membres carnals i posseint excel·lencies intel·lectuals:
Mon esperit contemplant se contenta
e dintre si una persona forja; (Ibíd.)
d'ella no pens braços, mans, peus ne gorja,
car tot semblant altre semblant presenta:
solament vull d'ella tan clara pensa
que'n res de mi no'l fos cosa secreta;
alta y sabent, e d'amor fos estreta,
lo contrafer prengues en gran offensa.
El poeta filosop coneix massa la naturalesa humana per a creure en una amor humana tant idealista; és cert que ell menysprea l'amor sensual, objecte dels cants trovadorescs:
D'aquest voler los trobadors escriuhen,
e per aquest, dolor mortal los toca, (Ibíd.)
lo racional part del arma no'ls broca
del sensual los seus apetits viuhen.
Però existeix una trina amor, i tal ha d'ésser la dels homes per a correspondre a sa naturalesa:
De tres cordells Amor deu fer sa corda, (Ibíd.)
car hu romp tost e l'altre molt no dura,
o trench o fluix d'un, l'altre mort procura,
si'l terç no hi es la corda se descorda.
Els tres cordills de que's compòn la corda de l'Amor els expressa desseguit el poeta al·ludint a les tres substancies de que consta la Creació, és a dir, l'angèlica, la mundana o material, i la intermitja, o sía l'humana; la qual, essent el mikrokosmos, dèu participar de totes, i com el sentiment homenívol és lo més típic i exclusiu de la raça humana, en ell resplandeix admirablement el caràcter de les tres substancies que integren el kosmos:
Lo qui Amor per tres parts ha sentit
toca de tot, d'Angel, e d'hom, e brut, (LXXXVIII)
segons de qual tal nom ha merescut,
e si de tots de tants es revestit.
L'Ausias, emperò, tot declarant-se doctor i profeta de l'Amor, entreveu un més perfecte horitzó ont aquella passió encesa per fets divins, té una influencia purificant:
Los homens llechs qui per amar s'encenen
en fets divins ab infusa sciença,
divinal es llur gran inteligença (LXXXVII)
e sos costums a creure tots amenen;
donchs si d'amor algun parlar me'scapa
que la raho no'l lloe nl aprove,
no si'algu que los meus dits reprove
dels grans secrets qu'amor cobr'ab sa capa,
De tots aquells puch ser Apocalypsi
yo defallint, amor fara eclipsi.
En els Estramps se compleix el quadre de l'Amor. El poeta arriba al suprem enlairament i purificació de la Passió; com l'Alighieri ateny la contemplació espiritual, darrera i definitiva etapa de l'Amor ben endreçada, per lo qual exclama:
O tu, Amor, de qui mort no triumpha, (III)
segons lo Dant historial recompta,
mes per a pujar a aitals cims la carn hi fa nosa, ens havem de despendre del cos
Tant en amor l'esperit meu contempla
que par del tot fura del cos se aparte, (I)
car mos desigs no son trobats en home,
sino en tal que la carn punt no'l torbe.
Arriba ja al cel de l'Amor incomprensible pels positivistes de totes les èpoques; mes ell maravellosament hi munta:
Al naturals no par que fer se pusquen (Ibíd.)
molts dels secrets que la deitat s'estoja.
La visió del Bé i de la Bellesa suma enfosqueixen la resplandor de l'inferior bellesa, i encenen el desig de la possessió d'aquella:
Si com los sants sentints la llum divina
la llum del mon conegueren per ficta,
e menyspreants la gloria mundana,
puix major part de gloria sentien,
tot en axi tinch en menyspreu y fastich (Ibíd.)
aquells desigs que cumplits amor minva,
prenent aquells qui del esperit mouen,
qui no's lassat ans tot jorn multiplica.
Per a arribar a aital esfera es necessita un arrapament de l'esperit, semblant al de Sant Pau, és a dir, un dexament maravellós del cos que aixampla la potencialitat de l'ànima, o sía l'esperit s'ha de fer independent de la carn:
Si com San Pau Deu li sostragué l'arma
del cors perque ves divinals misteris,
car es lo cors del esperit lo carcer
e tant com viu ab ell es en tenebra, (Ibíd.)
axi amor l'esperit meu arrapa
e no hi acull gens maculada pensa,
e per ço sent lo delit qui no's cansa
si que ma carn la ver'amor no'm torba.
Mes són pocs els elets — qui solament d'amor de esperit amen, — estant convençuts de que aquesta vida és temporal i finida i
crehent de ferm los fets del mon ser ombra
d'aquell Sol clar qui tot llur cor escalfa. (III)
L'Amor homenívola reb una transformació amb la mort de l'objecte amat, l'amant se purifica — car tota carn a vòmit me provoca — i la contemplació amorosa recau encara sobre l'esperit immortal:
Tu, esperit, qui has fet partiment (Cants de Mort)
ab aquell cors qual he yo tant amat: (VI)
Vingues a ml que so passional…
i aleshores el sentiment se converteix en una mena de devota unció:
Son esperit sens lo cors yo contemple, (I)
tan delit sent com l'hom devot al temple.
Així canta l'Ausias en els cants de Mort; mes, sobreposant-se a la vaguetat del sentiment els ferms principis de la filosofía, i apropriant a cada hu de les tres amors, com ja ho feu en els cants d'Amor, una de les tres categoríes escolàstiques, és a dir, a la purament espiritual l'Honestum, a la mixta l'Utile i a la
sensual el Delectabile, declara la mort destructora de les dues darreres, i posant en perill la primera:
Mort, en un colp, los trens bens m'ha ferits;
los dos son morts, l'util y'l delitos, (III)
e si l'honest perdes del cel recos [6]
mos darrers jorns serian ja finits.
Los qui amor ab cos e arma senten,
amant lo cos e mes la part de l'arma, (III)
grau de Amor homenivol atenyen,
sobre dos colls lo jou d'amor aporten.
No li desplaurà al lector que, així com dels cants d'Amor havem extret la doctrina sobre aquella passió, centre i principi de totes les altres, dels cants morals copiem els passos principals, les expressions més típiques, de la vera i pregona teoría escolàstica de la naturalesa de la Virtut i del Bé. Doctrina profundament racional, per desgracia avui molt desconeguda, que alça les accions humanes a una categoría superior, traient la virtut dels termes de la vulgar sensiblería de l'humanitarisme cec, i il·luminant-la ab la resplandor nobilíssima de la raó natural. Fixem-nos primer de tot en la definició aristotèlica de virtut: habitus electivus in medietate existens. L'arrel és la racionalitat humana, és a dir, la facultat o llibertat d'elegir, llibertat que's fa efectiva per a l'hàbit, i té per mida o deguda proporció la medietat, o sía la proporció de l'obra amb la regla de la raó, evitant que no passi de mida per excés, o que per defecte no hi arribi:
O com diu en el primer cant:
Car virtut en lo mig lloch se met (I)
e als estrems per vici s'abandona.
Els actes aillats no constitueixen la virtut; hi ha d'haver l'hàbit que's guanya amb la repetició d'actes:
Vicis, virtuts per actes s'han a pendre, (II)
l'acte es primer apres potença's presa.
L'arrel de la llibertat és la racionalitat humana; l'identificació originaria d'aquestes excelses qualitats i la limitació que l'hàbit posa en el voler humà es troba expressat en els següents versos:
Jo trob solt lo meu enteniment
e so libert a temps del que dech ser;
mas tost llevar l'habit no tinch poder, (VII)
mudar costum no's fa prest en volent.
Un distintiu de la virtut és son desinterès, el fí del virtuós és l'amor al Bé, essent essencialment pràctica:
No conquerran virtuts per gran abtesa (II)
ne les hauran poetes per llur art;
han les aquells metent vicis apart
obrant virtuts per amor de bonesa.
Essent la virtut un hàbit, convé considerar la diferencia entre'ls hàbits, puix segons en què's funden són més o menys forts. El que sols se funda en la repetició d'actes no té grans dificultats per ésser vençut; el que's funda en la naturalesa testifica el poeta que li costà molt de dominar:
E tant es fort l'habit segons hon cau,
e yo'ls trob tals e tots los esprovi;
lo del costum no tost, mas yo'l perdi, (VII)
lo que'm mogue natura'm feu esclau.
Mes la voluntat venç l'hàbit, puix com la raó l'il·lumina, aquesta, menys corruptible que la voluntat, en presencia de son objecte adequat no pot deixar de percebre'l, destruint les il·lusions de l'apetit:
Los no sabents yo vull que sapiau
que l'habit ja no esta raigat prou, (Ibíd.)
com lo voler en contra d'ell se mou;
l'enteniment lo vert no te per blau.
Ademés, l'experiencia demostra que molts per diferents mòbils han redreçat les seves inclinacions:
Los uns per Deu, o per si, o per sort,
o per sentir vergonya dels fets llurs (Ibíd.)
e sens ulls clars, mas la mitat escurs,
hen redreçat lo fust qui era tort.
Essent la virtut l'excel·lencia humana per antonomasia, ultimum potentiae, segons la frase escolàstica, ha de procurar a l'home la vera felicitat; i el nostre Ausias, pujant a aquella superior regió en que viuen juntes la filosofía i la poesía, canta amb pregona originalitat aquella fàcil felicitat, cantada per Horaci i Fra Lluís de León, i que constitueix un lloc comú de la poesía savia tradicional:
Prest e sens cost es quant mester havem,
mas l'apetit les coses encareix,
tant que la fam com mes havem nos creix,
d'algun desig complit fastig rebem. (VIII)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
l'home pot dir qu'es en lo mon content,
lla donchs lo ver coneix l'enteniment
e'l cors sens fam e fastig roman fart.
Emperò el cristià poeta proclama el fí extra-natural de l'home, considerant còm en el món no troba satisfacció completa a l'apetit que'l mou:
Ell es aquell qui l'hom porta'n lo mon
sercant la fi que james trobara,
car fora si james hi pervendra (Ibíd.)
sa fi no es en natura, ne fon.
Es el Cant IX una llarga disertació sobre'l Bonum, i ses categoríes d'Honestum, Utile i Delectabile, que d'una manera eminent se comprenen en l'Honest. Es pura doctrina tomística, segons se pot convèncer el lector mirant la Summa (2.a 2.ae quaest. 145).
Molts filosophs en llurs escrits han clos
ser profitos, delitable y honest, (IX)
e tot quant es que sia deshonest
no esser bo, fora de tot repos.
Lo be honest se'n porta'ls dos ab si,
car per aquest delit perfet s'ateny,
axi mateix a tot profit s'empeny,
no desviant de raho lo cami.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
D'hon se pot dir que'l be del home jau
en aquests bens, clohent los tots l'honest.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Consistint, segons la gran filosofía cristiana, la felicitat de l'home en sa excel·lencia, el filosop poeta, després d'enumerar les opinions dels antics filosops qui llargament disputaren sobre en què consistía l'humana felicitat, trobant-los a tots incomplets, dóna sentencia declarant que'l Bé consisteix en que l'enteniment atengui la veritat i que l'apetit superior regeixi l'inferior:
Tots han dit ver e no cascu per si…
lo be del hom en dues parts se pren, (Ibíd.)
quant veritat l'enteniment enten,
e l'apetit a raho consenti.
Per això amb admirable profunditat canta l'Ausias l'identificació, en sa superior categoría, entre'l Bé i el Delectable, sols distints secundum ordinem, puix el Delectable és bo mentres no s'ix de sos termes naturals, i sols el deleit és mal quan natura dessegueix:
Delit e be sols orde'ls departeix,
delit es bo en tots fets naturals (Ibíd.)
sino en l'hom quant pass'en los brutals,
car en tal cas natura dessegueix.
Més:
Mes la major part del mon no pot amar
lo be honest perque be no'l perceb[7]. (Ibíd.)
Així és que cerquen el Bé en el plaer, en les riqueses i en la vanagloria, per lo qual el poeta declara que
la gloria'sta en coneixer a si (Ibíd.)
ple de virtuts e no loat dels folls.
i dirigint-se amb gran desdeny al qui es gloría en l'aura popular, en les adulacions, diu:
Vaja cercant lo foll, grosser mesqui,
lo seu delit entre los populars,
car tot semblant se delit ab sos pars
e no deman a degu lo cami (Ibíd.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Magnanim es qui lo mon te'n menyspreu
e molt mesqui lo qui'l pensa servir.
Els amants de la filosofía a Catalunya, qui pel magisteri d'en Xavier Llorens, seguint els filosops escocians, tant han sentit bella i pregonament ponderar la limitació de les humanes facultats, han de trobar en el Cant X com una sanció de la modestia i de la soliditat racional de la nostra raça. Comença amb l'antic apotegma ars longa vita brevis, consigna la deficiencia de l'experiment, i al pas que nota la frisança de l'enteniment consigna la curtedat de sa operació més alta, el judici, en l'hermosíssima fórmula que segueix:
La vida's breu e l'art se mostra longa;
l'esperiment defall en tota cosa: (X)
l'enteniment en lo mon no reposa,
al juhi d'hom la veritat s'alonga.
Les grans categoríes intel·lectuals resten sempre circuides d'ombra per l'humana intel·ligencia:
Deu no'ntenem sino sots qualque forma
presa pel seny, e Deu no es sensible, (Ibíd.)
ne'ns es a nos substança conexible,
l'enteniment ab la raho la forma.
La mateixa substancia de les coses limitades s'escapa de la nostra aprehensió, sols coneixem els accidents i encara si els medis són proporcionats:
Los accidents sol bastam coneixer
e havem obs los migs que disposts sien; (Ibíd.)
Aquella maravellosa teoría de Plató, que l'Escola adoptà, sobre l'univers sensible, o sía la teoría de la materia, forma i compost resultant, també li serveix a l'Ausias per a predicar la limitació de l'home en ordre al coneixement de la materia. La materia prima, o sía el substratum de tots els sers sensibles és per sí incognoscible, el coneixem mediant la forma que li determina son sér actual, mes al misteri per lo qual apareixen diverses formes en la materia que és única, sortint distints objectes, l'enteniment de l'home no hi aplega, com diu l'Ausias, i fins la virtut del compost resultant resta en bona part amagada:
¿Qui es aquell qui materia conega
sino perque la forma's pot entendre? (Ibíd.)
Lo diferent de les coses compendre
no es en hom, son saber no hi aplega.
E la virtut que del compost resulta
com e perque no's pot saber com passa;
un'entitat ne surt de la llur massa
divers'a ells, no'n cal d'aço consulta.
Prova eloqüent de la nostra limitació intel·lectual és que
Creixent saber l'ignorança's desperta;
al qui mes sab li corre major dupte; (Ibíd.)
en aquell temps que res no se, no dupte;
al grosser foll tota cosa l'es certa.
Ademés:
Afecció l'entendre desordena;
tots som estrets ab aquesta cadena. (Ibíd.)
Tot això fa de l'home un sér risible a l'ésser considerat per una naturalesa superior, puix cobeja lo que li és contrari.
Ja veig estar a Deu ple de rialles
Vehent com som a nos mateixs contraris; (Ibíd.)
lo que cercam son nostres adversaris;
aquests son bens d'hon havem grans baralles.
Lo mal volem, cuydant que be gran sia,
e pledejam aquell ab grans despeses,
volent honors, matrimonis, riqueses,
e lo revers s'ateny del qu'hom volria.
Però no devem creure pas que pel catòlic Ausias el món fos un desgavell real, no, l'ordre superior entre'ls fets aparentment antinòmics existeix, mes son encadenament no'ns és visible, i això constitueix altra limitació de nostre enteniment.
Les fins dels fets estan encadenades
secretament que no es ull es veja, (Ibíd.)
la pus gentil senyala cosa leja,
si no's veu tost, trau cap a les vegades.
Si com lo temps humit lo sech senyala
los fets del mon van de bon'obr'en mala.
Aleshores el poeta assenta la gran veritat aristotèlica, de que'l pecat és un engany culpable (decipimur sub specie boni), l'home pren per bé lo que no és tal:
Ignorantment les gens fals delits prenen (XI)
corrent al mal puix ha de be semblansa.
Tant fatal il·lusió prové de la carn, mes l'enteniment pot transformar-la (la part brutal racional es tornada); però l'enteniment, si no la dóna pel bé, encara danya:
Per millor part Deu l'enteniment posa
com a senyor en cascuna persona, (Ibíd.)
e si en ço que'l deu donar no'l dona
com pus n'ateny en tan mes li fa nosa.
Aleshores entenent en contra la carrera, diu el poeta, la major intel·ligencia en l'home serà per major passió:
Tota passio es cert que mes s'encena (Ibíd.)
en l'hom subtil qu'en persona grossera.
La limitació i pervertiment de ses facultats fan incapaç l'home d'atènyer son fí, mes els antics teòlegs escolàstics, comentant un text d'Aristòtil que diu que lo que podem fer auxiliats per nostres amics, absolutament ho podem fer, enllaçaven la voluntat humana amb l'auxili sobrenatural de la gracia divina. Per això Ausias, després que en els Cants morals ha explicat la voluntat humana amb els hàbits que la modifiquen, canta la gracia divina, auxiliadora de l'esperit humà, en l'hermós Cant espiritual, que comença amb la següent invocació al Ser Sobirà:
Puix que sens tu algu a tu no basta
dona'm la ma o pels cabells me lleva.
Sino estench la mia vers la tua
quasi forçat a tu mateix me tira.
Yo vull anar envers tu al encontre,
no se perque no faç lo que volrria
e no se que aquest voler empatxa
puix yo so cert haver voluntat franca.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ans que la mort lo proces a mi cloga
placia't Deu, puix teu vull ser, que'm vulles.
Fes que ta sanch mon cor dur amolleixca,
de semblant mal guari ella molts altres.
Però la voluntat humana ha d'esforçar-se, una voluntat peresosa fa a l'home inútil:
Ajuda'm Deu; mas follament te pregue.
Car tu no vals si no al qui s'ajuda,
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
¿Que fare jo, que no meresch m'ajudes,
car tant com puch conech que no'm esforçe?
Mes la turpitut del nostre voler és gran:
Jo sent pahor d'infern al qual faç via
girar la vull e no hi disponch mos passos.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ajuda'm Deu, que sens tu no'm puch moure
perque'l meu cors es mes que paralitich
tant son en mi envellits los mals habits
que la virtut al gustar m'es amarga.
Explica o al·ludeix als caràcters de la gracia divina. Ningú en aquest món sab les raons que guíen la Providencia en la justificació de l'home; el poeta parla del bon lladre, qui ple de maldats i buit de mèrits és renovat per la gracia:
Ton esperit lla hon li plau espera;
com, ne perque no hu sab qui en carn visca.
També nota la gratuitat de la gracia:
veig ton voler qui sens merits gracia,
dones e tols de grat lo do sens merits,
Això l'ompla d'una misteriosa temor; i recordant-se de Job, l'influença literaria del qual predomina en el nostre poeta, exclama:
Si Job lo just, por de Deu lo prenia
¿que fare jo qui dins les colpes nade?
Per a fugir de perills desitja finir la vida; mes el judici de Déu l'espanta:
¿Qui'm mostrara davant tu fer escusa
quant haure dar del mal ordenat compte?
Tu m'has donat disposicio no mala
e yo he fet del regle falç molt corba.
Dreçar la vull, mas he mester ta'juda.
I aquí recorda el principi teològic de que tota bona obra que surti de la voluntat humana, suposa l'iniciativa de Déu:
Tu es primer en tota bona obra,
¿com sera, donchs, qui primer de tu passe?
Resol fer penitencia; i considerant insuficient sa voluntat, amb una bella expressió realista, demana a Déu que's prengui la venjança per sí mateix, deixant-li salvo l'esperit:
Dona'm esforç que prenga de mi venja:
yo'm trob ofes contra tu ab gran culpa,
e si no hi bast, tu de ma carn te farta
ab que no'm tochs l'esperit qu'a tu sembla.
I acaba piadosament demanant les dolces llàgrimes de la contrició, i fins les amargues de l'atrició, que, si bé imperfectes, condueixen a les primeres:
¿O, quant sera que regare les galtes
d'aygua de plor ab les llagrimes dolces?
Contricio es la font d'hon emanen,
aquell es clau que'l cel tancat nos obre.
D'atricio parteixen les amargues
perque'n temor mes qu'en amor se funden,
mas tals quals son de aquestes m'abunda,
puix son cami e via per les altres.
Arribats a aquest punt, no és difícil sintetitzar el pensament del príncep de nostres poetes, qui fou considerat ja pels antics no com a un home qui tenía el do d'alegrar la vida del proisme ï endolcir-la, com passa gairebé en tots els poetes, sinó com posseint una saborosa substancia, suficient pel nodriment intel·lectual del lector. Així el consideraren els nostres antics, com també a l'Alighieri els seus paisans. La poesía escolàstica, filla d'un pensament robustíssim, havía de mostrar una vigor extraordinaria, i el plaer estètic l'havía de causar no per la forana bellesa de la forma, sinó pel pregón sentit que alenava. L'Ausias se proposà cantar la part apetitiva de l'home; i el conjunt de sos cants forma un tot animat per un sol esperit i amb vera correspondencia de les parts. Les passions o sentiments són com el vehícol de l'humana voluntat, per això formen la basa de tota la poesía de l'Ausias els Cants d'Amor i els Cants de Mort; els sentiments són el preàmbul de la voluntat racional; arriben a confondre's amb ella; l'influeixen tant que sovint li donen forma, la constitueixen en hàbits determinats, i segons són aquests tal és l'home. Els cants morals són el cant de la justicia natural en el regne intern de l'home, l'ordre espiritual en la nostra conciencia; emperò el cristià poeta, i finíssim filosop, coneix evidentment que l'home en l'esfera natural és incomplet i insuficient, i aleshores en el cant espiritual enllaça la voluntat humana amb la gracia divina, la qual auxiliant a aquella, per l'interna moció del Criador, la purifica i adreça fent-la mereixedora de la consecució de son fí sobrenatural. La gracia és a la voluntat, lo que la fe a l'enteniment: ambdúes són necessaries per a complementar les facultats de l'home viador en son estat actual; per això el catòlic poeta al cantar la voluntat no podía deixar de cantar la gracia.
Tal volta la poesía de l'Ausias és un nodriment massa fort per la nostra generació; ses idees són avui poc conegudes, mes quan s'arriben a penetrar posen en l'ànima del lligent quelcom que no's desvaneix fàcilment. Es aquesta poesía del llinatge d'aquelles que poden llegir-se molts cops creixent sempre la delectació; son interès és permanent perquè l'assumpte és eminentment humà, com ara diuen; canta el més humà de l'home, puix, com a tomista il·lustre, no parteix l'home en dues meitats, sinó que'l compost amb ses operacions, és son objecte; i el sentiment homenívol, propri del nostre llinatge, forma la part principal de la poesía, la qual indubtablement és un d'aquells monuments destinats a totes les generacions, no per l'interès històric o patriòtic, sinó per son caràcter general i trascendent. Ausias tingué consciencia clara del valor de son pensament i de sa paraula, i com altres il·lustres ingenis, pronosticà la perdurabilitat de la seva obra quan en els Cants d'Amor (VI tornada) diu:
Present de tots fare de mi sentença
que sonara mentre'l mon del vius dur.
Perquè'l nostre poeta no exercía son ofici amb mera profanitat, no era un actor en la comedia de la vida mundana, qui es vesteix l'oripell de moda; esperit pregonament cristià, el rimar per ell era més que un exercici literari, era el compliment d'una missió rebuda de dalt: per això desdenyà el neo-paganisme imperant, servà fidelitat a l'eterna sabiduría cristiana, i no era la brisa del Parnàs la qui movía son estre, sinó aquell Esperit qui fa prevalèixer l'esperit en la gran massa humana somoguda per passions carnals; per lo qual, el castellà Jordi de Montemayor pogué escriure sens adulació en honor de mossèn Ausias March el següent elogi, que's pot aplicar a molt pocs altres poetes profans.
No fué Minerva, no, la que ayudaba
A levantar tu estilo sobrehumano,
Ni hubiste menester al rojo Apoto;
Espirítu divino te inspiraba,
El cual así movió tu pluma y mano
Que fuiste, entre los hombres, uno solo.
Fou Ausias March cavaller valencià, tant distingit en armes com en lletres, nascut de llinatge de catalans, havent arribat a viure fins a les darreríes del sigle XV, per lo qual ben bé es pot considerar la seva poesía com el cant típic i comprensiu dels sentiments pregons, rectes i forts de la nostra gent, quan estava en el zenit de sa carrera.
- ↑ Al parlar aixi no volem excloure de l'Ausias l'influencia provençal, en l'ordre literari, general a les noves poesies, fins sensible en el Dant Alighieri; però, com en aquest, en el nostre poeta l'esperit és enterament begut en la pura i abundosa font de la doctrina tomística, essent substancia de sa substancia.
- ↑ «Cui medici assignant determinatum organum, scilicet mediam partem capitis.» (Summa Theologica, De Homine, quaest. 78, art. 4.)
- ↑ Rom. VII, 19.
- ↑ Repugnancia.
- ↑ Agullonegi.
- ↑ ¿Recurs? Compari's socos amb socors.
- ↑ L'honestum pels escolàstics és la bellesa intel·lectual: «Honestum voco intelligibilem pulchritudinem, quam spiritualem nos proprie dicimus.» (Sum. D. Thom., loc. cit.)