La tradició catalana - Llibre segón/Capítol II
_(page_35_crop).jpg)
Fonts principals d'aquest capítol: Els llibres del Beat Ramón Lull continguts en la magnífica edició d'Ibo Salzinger (Maguncia, 1721), en els volums que posseeix aquesta biblioteca universitaria. Llibre de la Contemplació de Déu totpoderós i de la Creació del món, còdex manuscrit existent en la mateixa biblioteca. Blanquerna, edició valenciana. El llibre De secretis naturae seu de Quinta essencia (Colonia, 1568). El volum de les obres poètiques publicades pel senyor Rosselló. Les Vindiciae Lullianae, del P. Pasqual, cisterciense (Avinyó, 1778). Liber apologeticus artis magnae B. Raymundi Lulli… Verbo Dei incarnato dicato per Triplicem Lullianam Academiam mayoricensem maguntinam et Salmaticensem, pel P. Fornes (Salamanca, 1746). El discurs del senyor Luanco sobre'l Beat Ramón Lull considerat com alquimista. — Liber creaturarum seu Theologia naturalis (de Ramón Sabunde, Argentinae, 1496). Raemundi Sebundii, de natura hominis Dialog. (Lugduni, 1568).
Fou, el gloriós Lull, galant cavaller de l'hermosa illa de Mallorca, fill de pares catalans, de noble llinatge, trovador insigne, senescal de la casa del Rei, casat i emmainadat; mes cec esclau de la bellesa de les dònes. Rompent el jou del matrimoni, perseguía, fatuo amore, diu la bellíssima biografía contemporania de Lull, a una noble dòna anomenada Leonor; estava una nit assegut a l'espona del llit per a dictar o escriure una cançó a la dita dama, quan girant el cap a la dreta s'adonà d'una visió de Jesucrist crucificat. Això el contrarià i mortificà, i deixant els versos se ficà al llit, sens pensar en rès més, i s'adormí. Al cap de vuit díes altra volta a la nit volgué escriure la cançó a la seva dama i la visió li tornà a sortir; per tercera i quarta vegada li esdevingué la mateixa cosa, i a la quarta se'n capficà molt. Tornà una quinta vegada en iguals circumstancies a sortir-li la visió, i aleshores Lull ja no pogué dormir en tota la nit; conegué sa vida pecaminosa, es resolgué a seguir a Jesucrist i se sentí inflamat d'una immensa amor sobrenatural. No és aquest el lloc d'escriure sa interessantíssima historia, son naixement en 1232, sa joventut lleugera, sa conversió admirable, sa penitencia en el mont de Randa, on cregué, en un incendi d'imaginació, que divinament se li havia revelat l'Art que devía servir per a portar tots els homes a l'Unitat catòlica, el manament diví d'escriure un llibre praestantem et meliorem de mundo. i successivament altres llibres, cada cop millors; sos dubtes sobre aquest pensament que li esdevingué de sobte i la confiança en realitzar-lo, essent així que nec materiam nec modum videret componendi aliquem librum; sos pelegrinatges de penitencia i de devoció i sa total consagració a la vida contemplativa, fins al punt de que sa muller Blanca hagué d'acudir al magistrat demanant curador qui cuidés dels béns d'ell i de sos fills, puix Ramón vivía enterament donat a la contemplació; ses admirables missions en terra de moros, ses entrevistes amb savis, reis i pontífex, son paper en el Concili de Viena, son magisteri en l'Universitat de París, en Nàpols i entre'ls mahometans, sos projectes de conquesta de Terra Santa, de la reunió a Roma de totes les iglesies separades, la fundació de col·legis de llengües, l'unificació de les ordres militars i son admirable martiri. Totes aquestes qüestions les tracta, i amb sana crítica depura els fets i la part natural i sobrenatural d'ells, el P. Pasqual, cisterciense, en les Vindiciae Lullianae; nosaltres pel nostre objecte ne tenim prou amb consignar la llevor d'aquesta filosofía luliana, el foc motor d'aquella gran intel·ligencia, i el caràcter individual de la persona, coneixements que són essencialíssims per a judicar de l'il·luminat doctor i declarar-nos el caràcter de sa doctrina.
Essent la mística amor a la Veritat eterna el motor del pensament lulià, no dèu estranyar-nos el caràcter de la doctrina, ni certes antinomies que en ella es reparen. El místic no té mestre, ni té mida; és un explorador d'espais desconeguts, son coneixement és experimental, no científic, essencialment individual, corresponent a les seves facultats; i així com de molts viatjants qui passen per un mateix país cada hu ne reb una impressió diferenta i en dóna descripcions diverses, de la mateixa manera en et regne de la Veritat, l'exploració feta en les místiques elevacions de l'intel·ligencia humana no és el camí segur, no és el mètode establert per l'instrucció dels homes; i, no obstant, l'Iglesia ens recomana als doctors místics i ens retrau sos pensaments esplèndids, com també aprofitem la llum intel·lectual dels poetes, sens que, emperò, els prenguem per mestres de la ciencia. Perquè l'activitat intel·lectual del Beat Ramón Lull era moguda per l'amor, se distingí per una feconditat extraordinaria, puix la feconditat naix de l'amor; escrigué a cents llibres en les llengües catalana, llatina i aràbiga; mes amava molt escriure en sa llengua materna, perquè, diu el P. Pasqual, li era més fàcil, i ademés afegeix: «perquè aleshores era boi universal, essent mare no sols d'Espanya i de França, sinó d'Italia, com ha manifestat n'Antòn Bastero i Lledó en el llibre La Çrusca Provençale, publicat a Roma en l'any 1724».
Era, doncs, fecondíssim i amant de vulgaritzar, i el moviment doctrinal no'l volía reduit a la classe dels lletrats, sinó que, portat d'una especie de democracia literaria, el volía fer fàcil, posar-lo a mà de tothom i escampar-lo per tot el món. La gènesis mística de la doctrina luliana, ens dóna també raó de son regust d'il·luminada, no sols quan tracta de les grans qüestions teològiques, sinó fins en la resolució dels problemes químics, lo qual sens dubte li valgué la contradicció de molts. L'aferrament a sa manera de pensar, puix el creia inspirat directament per Déu, arribà a l'heroísme, com ho prova el següent cas: Després de la seva conversió i quan ja tenía en el pensament son Art general, assistí un día de Pentecostès als oficis en l'iglesia dels Frares Predicadors; en un transport d'esperit al cantar-se el Veni Creator, dèbil com estava, tingué un desmai i fou portat a l'enfermería del Convent, on li esdevingué la visió d'una estrella bellíssima, i contemplant-la oí eixir d'ella una veu qui li deia: En aquesta ordre te salvarás. Se'n tornà a casa seva molt afligit, puix tenía indicis de que en l'ordre de Predicadors no li sería fàcil poder seguir sa doctrina i propagar son art, mentres que ho podría fer en l'ordre de Framenors. Aquesta lluita interior arribà al paroxisme, i en la fervor d'ella li sortí altre cop la bellíssima estrella i oí la veu, encara mes tremenda: Solament en l'ordre de Predicadors te podràs salvar. ¡Oh, cosa admirable! diu l'ingenua historia ja citada, preferí el sant home la perdua de la seva ànima a deixar aquell art que se li havía revelat que serviría per la salvació dels altres. Com Abraham, afegeix, tingué esperança contra esperança, fins que després d'haver rebut el Viàtic, conegué l'il·lusió, i cóm podía seguir als Framenors. Projecta una gran llum sobre'l nostre filosop aquesta contradicció dels dominicans, i aquesta simpatía dels franciscans envers la doctrina luliana. Fou sempre l'ordre de Sant Domingo una alta escola de la ciencia de la fe, la noble tradició de l'aliança i com penetració de la revelació cristiana i del racional coneixement, pràctica, moderada, de franca i claríssima ensenyança, i resolvent les qüestions per la llei i la raó. L'ordre de Sant Francesc és una escola seràfica, la mística amor a Jesucrist és sa raó d'ésser, viu més en el cel que en la terra i despreciadora de la terrenal substancia s'eleva a Déu, més a la manera angèlica que no pas a la manera humana. L'Alighieri caracteritzà perfectament ambdúes ordres germanes, fent a Sant Tomàs com el Verb de la dels Predicadors, i a Sant Bonaventura de la dels Framenors. Les altes, mes desinvoltes, expansions del Beat Lull trobaven un lloc més propici entre'ls deixebles de Sant Francesc, i sos colossals projectes havíen d'ésser més ben rebuts per ells que no pas pels fills de Sant Domingo; ja als principis, al començament de sa perpetua odissea, en Barcelona, consultà amb Sant Ramón de Penyafort, i el discret confessor li aconsellà que s'entornés a casa seva, com en realitat ho feu.
Aquest sentit místic i la sobrenatural contemplació fan de l'home un vident abans que un raonador, i desperten en ell la set inextingible de l'evidencia; no's contenta de beure a glops l'aigua de la veritat, sinó que's vol abeurar en la mateixa font. ¿No podría aquesta idea explicar-nos la furor demostrativa del Beat Lull? Les resplandors de l'imaginació, el plaent exercici dels sentiments, la conciencia reposada i satisfeta, l'amorosíssima fermesa i l'alt relleu amb que'ls principis de la fe estàn esculpits en l'ànima del contemplatiu, produeixen en son esperit
una convicció tant íntima, un coneixement tant intens que arriba a confondre's amb l'evidencia, creient-se el subjecte qui ateny aquelles sublims veritats conduit per la raó, i confonent la ràpida volada de son esperit amb el fadigós, però segur caminar del discurs racional. Així s'explica que'l Beat Ramón cerqués l'evidencia en els més alts i inefables misteris de la revelació cristiana, i sa pretensió continua de voler demostrar fins els més amagats secrets de la vida íntima de la Divina Substancia; aquest és, sens dubte, el fonament de que, deixant per insuficients els antics procediments racionals quia et propter quod, o sia per causa i per efecte, presentés als homes com el gran camí de la veritat, lo mateix in divinis que in humanis, per medi del procediment per aequiparantiam, és a dir, l'equació, que aplica indiferentment a tots els ordres del coneixement humà.
També la nota mística dominant en la doctrina i en la vida de Ramón Lull dóna la clau de la falta de sentit pràctic, que's troba en sos colossals projectes, i en les concepcions maravelloses del gloriós terciari de Nostre Pare Sant Francesc. Ja la gent contemporania el notaven de fantàstic, i és curiosíssím, com a noticia del concepte que d'ell teníen sos contemporanis i fins com a document de les costums de l'època, l'opúscol que escrigué, intitulat Phantasticus vel disputatio Petri et Ravmundi. Anava el nostre hèroe cap al concili de Viena, del qual n'esperava molt de bé i l'aprovació de sos projectes, quan en el camí es juntà amb un clergue qui també feia la mateixa vía. El clergue ja'l coneixía de nom i l'excità a explicar sos projectes, lo qual ell feu amb la fervor acostumada, dient que consistíen principalment en la fundació de col·legis permanents de llengües per a la conversió de tot el món, en unificar les ordres militars per a que si els infidels no volguessin abraçar la Veritat, un cop degudament els fos proposada, poguessin ésser espugnats, i ademés per a subjugar la Terra Santa, i, per últim, en l'extirpació dels Averroístes qui aleshores dominaven, sobretot en l'Universitat de París. El clergue, qui es veu que era un bon vivant, pescador de prebendes i amant d'acomodar nebots en alts llocs, a l'oir els generosos propòsits de Lull risum profudit vehementer, i li diu credebam te, Ravmunde, phantasticum esse, modo vero… esse phantasticissimum. En Ramón se sent mortificat de tal apreciació, que molts altres cops li havía sonat per les orelles, i tot explicant-li son maravellós desprendiment i obres heroiques per la conversió dels infidels, li demostra còm no és fantàstic, sinó home qui procura la difusió del regne de Jesucrist, sens altre mòbil que'l de l'exaltació de la gloria divina.
L'experiencia demostra còm la doctrina i els plans del Beat Ramón no encaixaren amb la pràctica de la vida, ni amb la realitat de les coses. Pocs homes han tingut com ell tants entusiastes deixebles, ni tants acèrrims opugnadors; poderosos reis defensaren sa doctrina, famoses càtedres universitaries i fins academies lulianes la propagaren, savis religiosos, principalment de l'ordre de Sant Francesc, la vindicaren i en feren l'apología; és un escriptor qui, quan un hom s'hi ha franquejat, és encisador, fent exclamar amb aquelles paraules d'en Salzinger, l'extranger més benemèrit de la nostra literatura, illam sacram barbariem omni nectare dulciorem!, posseeix una verdadera seducció que fa verossímil l'opinió d'aquell son feréstec contrari de qui conten les velles histories que, quan l'Universitat de Lleida, deixant d'ésser tomista per breu temps se feu luliana, deia que això era per art d'encantament. Mes l'entusiasme, l'encís i la llum fulgurant de la doctrina, i la magnitut, generositat i bellesa dels projectes no són qualitats suficients per a fer encarnar i assimilar el pensament d'un home amb la societat; serà tal volta el Beat Ramón el farell de Catalunya, mes no és el representant i tipo de la nostra raça essencialment pràctica, reposada i amant de seguir les víes racionals, d'inquirir la raó de les coses, mes sens deixar-se atraure per la seducció de la novedat i de l'originalitat. El sistema lulià, al menys son art
Sos deixebles responíen als impugnadors dient-los que no enteníen la doctrina luliana; el doctíssim Salzinger, el més fervorós dels deixebles, diu que ell sols l'entengué al cap de molts anys d'estudi, i el subtilíssim Vázquez, honor de la teología espanyola i, d'altra part, zelós testimoni del bon esperit i de la santedat del Beat Lull, afirma que'ls deixebles d'aquest mai li ban pogut aclarir tal sistema valent-se de soles raons, per lo qual ell judica que'ls lulians troben ta cosa evidenta, perquè l'amor que professen a la doctrina fa que gustin tant de les aparents demostracions, ut videre eas sibi videantur. Respecte del projecte d'establir el col·legi de llengües de Miramar, no fou tampoc més sortós el venerable màrtir mallorquí, puix si bé arribà a existir, desaparegué al cap de poquíssims anys, puix que, fundat en 1276, en 1295 endreçava als qui havíen dissipat tant útil institut, aquesta imprecació, en el Desconort:
En cambi, els estudis de llengües, establerts per Sant Ramón de Penyafort ja anteriorment, produireu un ric esplet de frares catalans eruditíssims en la ciencia i literatura dels hebreus i àrabes. Es el Doctor Il·luminat excepció i confirmació en l'historia del pensament català. Li falta la moderació, el sentit pràctic, la feliç germanor entre l'element absolut i el contingent, el saber trobar a voltes les juntures de lo diví amb lo humà; mes, d'altra banda, posseeix l'amor a l'exercici racional fins a la concupiscencia, l'esperit escorcollador en el camp de l'esperit i en el de la materia, la delectació d'observar i l'afició popular, volent fer arribar a tothom la noble unció de la Veritat en l'ordre natural i en el sobrenatural.
Sers, emperò, tant extraordinaris no passen en và pel món; desperten l'adormida activitat, escampen en el llibre de la ciencia nous mots resplandents de veritat, susciten deixebles, la comunió de tots els amadors de la veritat se sent fortament somoguda a son impuls, i l'enteniment dels qui la formen reb tant fort estímul que no sossega. Així és indubtable que l'acció del Beat Ramón Lull en el moviment general de la civilització i del pensament en Europa és una de les empentes qui més l'han agitada, com ho prova l'idealització popular literaria del personatge convertit per la tradició de les generacions en un sér prodigiós, capaç d'obrar totes les transformacions imaginables. Mes, fins prescindint d'aquest idealisme, ¿quí pot dubtar de que en els temps de la ciencia escolàstica ell fou un dels més poderosos fautors de la corrent observadora en les ciencies naturals i fins espirituals? Son nom fou estel resplandent qui guià a nombrosos i il·lustres naturalistes a l'investigació dels secrets naturals, i sobretot a la pràctica de l'anàlisi i síntesi químiques, ses ensenyances i exemples excitaren en l'apologètica catòlica a diferents doctors, qui del coneixement de les criatures i de l'ordre natural s'elevaren al coneixement del Criador i dels misteris de l'ordre sobrenatural, i fins en la reformació de les coses eclesiàstiques obtingué profitosos resultats. Es clar que no conseguí el restabliment de col·legis on s'ensenyés son Art demostratiu i les llengües dels infidels; mes, segons el parer de l'il·lustradíssim P. Pasqual, cisterciense, a l'influencia del benaventurat Lull en el concili de Viena, se degué la publicació d'una de les Clementines, en la qual sacro aprobante concilio, el Papa manà l'ensenyança de llengües per l'evangelització dels pobles, en les Universitats de París, Oxford, Bolonia i Salamanca [1], i ordenà, ademés, la traducció a dites llengües de llibres a propòsit per a la propagació de la fe; la mateixa unió de les ordres militars fou intentada per Climent V i algún successor seu, i en quant a la llegislació sobre beneficis, hàbits eclesiàstics, etc, observa el referit Pasqual que aquell Concili, en el qual tant intervingué el Beat Lull, i els Papes que després vingueren s'atemperaren a les peticions de Lull, fetes a aquella venerable assamblea, i que explícitament consten en diversos de sos escrits, i en especial en el llibre Phantasticus, del Beat Ramón. L'Iglesia el regoneix, en sa sagrada liturgia, com a propagador i propugnador insigne de la fe catòlica, venera son heroic martiri i li ha concedit l'honor dels altars; en l'historia del pensament humà representa una de les més fortes escomeses per atènyer la veritat, i la patria catalana té en ell el pensador, sinó més sòlid, més original, atrevit i fecond, essent de plànyer, com ja se'n planyía amargament en la centuria passada el dit P. Pasqual, que més conegut i estudiat sía pels estranys que no pas pels propris [2].
Al nostre il·luminat Doctor potser li escauría perfectament el títol de Doctor Romàntic, i això per moltes raons. La llengua romanç fou l'instrument predilecte de que se servía en l'exposició de son pensament, enriquint-la en gran manera, sobretot en vocables pertanyents a la filosofía i teología, com més enllà se'n podrà convèncer el lector, i fent-la medi adequat, pastant-la de tal manera que fos capaç d'expressar dignament els més amagats fets de la conciencia racional i els conceptes més alts referents a la Divina Substancia. Com els moderns romàntics en l'ordre literari, ell, en l'ordre filosòfic i racional, menyspreà els antics motllos i procediments, proclamà la llibertat i proposà a son art per a que amb poc temps poguem sortir de la servitut de les llargues i confuses ciencies [3]; en son entusiasme cristià queda molt debilitada l'autoritat dels eterns hèroes de la ciencia eixits de l'antiga Grecia, i així veiem en el Desconort, com contrariant l'Ermità son Art per ésser del tot contrari als sistemes racionals dels clàssics filosops, Ramón:
…felló fo,
Quant ve que l'Ermità tenía opinió
Que'ls antics filosops en los quals fe no fo,
Sian estats començ de tot ço qui és bo.
El P. Pasqual vol que'l nostre Il·luminat Doctor tingués erudició filosòfica, i alega tres o quatre entre filosops i Pares de l'Iglesia citats en sos escrits; mes nosaltres l'impressió que n'havem rebut en nostres lectures, certament insuficients, atesa la magnitut de l'home, és de que en el Beat Ramón l'erudició filosòfica era escassa; és un filosop espontani qui no s'és assegut mai en els bancs de l'escola, ni s'ha cremat les pestanyes llegint; la comunió d'esperit amb els altres filosops o fou intuitiva o rebuda en la corrent de la general il·lustració; potser més que ningú, imitant al famós rei, podría dir: La filosofía só jo. Fou un pensador atalaiat en sí mateix, no s'atura en el pensament dels altres, el moviment de son esperit argüeix una falta de disciplina científica, i no mostra ésser un home qui ha posat son cap sots el jou de la ciencia; si fins de la fe, per la qual generosament donà la sang, recorda amb delectació que és (segons ensenya també la Santa Mare Iglesia) forma passatgera de l'enteniment humà, ¡jou qui serà romput en el regne de la gloria!… [4] I també li escau el títol de Doctor Romàntic perquè ningú com ell ha volgut la popularització de la ciencia, vol traure-la de sa categoría aristocràtica, vol casar-la amb el poble, propagar-la a tots els estaments, i com diu en son llibre Del Gentil i dels tres savis, escrit en aràbic, se proposa trametre la seva Ciencia, comprensiva de tota ciencia i de tot art, tant als llecs i senzills com als sobtils i instruits, amb poques paraules i planeres [5].
No li volem negar, emperò, el títol de Doctor Il·luminat amb que la fervor dels seus antics deixebles el distingí; mes que tal volta és un corroborant del nostre concepte que acabem d'expressar. Perquè ¿què és un romàntic sinó un il·luminat, un home qui no's guía per regles, sinó per sa propria llum? No participem nosaltres de l'opinió del P. Pasqual, qui creia que l'art demostratiu li havía sigut revelat; el no haver reeixit aital sistema, l'obscuritat invencible de la teoría del mateix, l'experiencia de tots els sants qui han tingut amb la Divinitat comunicacions més íntimes i meravelloses, els mateixos principis de l'Iglesia qui ensenya que tota la revelació de la Veritat fou feta per Jesucrist, i que dubtes i qüestions n'hi haurà fins a la fí del món, no permeten donar un origen sobrenatural i diví a l'Art i a la Ciencia de Lull, qui volía encloure dins de poques fórmules el contingut de les ciencies divines i humanes, atènyer lo que la ciencia mai ha pogut atènyer, i ésser la clau única amb la qual podía evidenciar-se i demostrar-se tot, tant lo contingent com lo necessari. El famós teòleg P. Vázquez, de la Companyía de Jesús, fa sobre l'esperit del Beat Ramón la següent declaració, a nostre parer molt justificada i sòlida: Spiritum Dei in multis Raymundum habuisse quod singulariter indicant scripta ejus de l hilosophia Amoris, de Amico et Amato, et magnarum Contemplationum, aliaque multa… potuit tamen in aliquibus non ex Dei Spiritu, sed ex proprio cerebro aliqua depromere, quae licet Catholica essent et vera durius tamen, quam par erat, ab eo dicerentur et explicarentur [6].
Son encaparrament sobre la demostrabilitat de la fe fou gran, sa idea dominant, i com el punt on convergíen tots els seus esforços racionals i fins la major part de sos escrits; cosa que sens dubte en part naixía de l'oposició que feia a la malèfica influencia dels Averroístes, qui suposaven que la fe no podía ésser confirmada per les proves de raó, doctrina que, com és sabut, acabà en l'absurde d'admetre que una cosa pot ser vera en religió i falsa en filosofía [7]. Es cert que de la confrontació de totes les obres lulianes, que sempre somet a l'autoritat de l'Iglesia, resulta evidentment que lo que ell entenía per demostració era, o bé l'exposició de la congruencia de lo sobrenatural amb lo natural, o lo que en teologí molt científicament s'anomena, no demostració de la fe, sinó dels motius de credibilitat d'ella, i així en el llibre Magnarum Demonstrationum hi ha el capítol XIV: De demonstratione miraculosa, en el qual afirma que miracula sunt demonstrationes necessariae intellectui; mes la cruesa d'expressió en les obres lulianes és tremenda, i el desenfrè de l'apetit demostratiu arriba a l'últim terme, lo qual sens dubte feu dir al venerable i sapientíssim cardenal Belarmino, d'altra banda molt devot del nostre Doctor, que considerava sa doctrina peculiar sterilis et periculosa [8].
Es indubtable que a la forma de la doctrina luliana pot aplicar-se-li aquell discret principi de Sant Tomàs: Ex verbis inordinate prolatis incurritur haeresis, essent així que Lull fou un verdader atleta de la fe, i que tenía son enteniment del tot sotmès a l'autoritat de l'Iglesia. En el Dialogus Fidei et Intellectus explica que anaven de camí l'Enteniment i sa germana la Fe. L'Enteniment conta que un rei sarraí molt entès en la filosofía disputà amb un cristià, el qual li provà que la llei mahometana era falsa. Aleshores el rei digué a son interlocutor que li demostrés per necessarias rationes la Fe cristiana; i com li contestés que la Fe no podía demostrar-se per necessarias rationes, li diu el rei: Tu valde male fecisti, quia eram saracenus, sed nunc sum nec saracenus nec christianus. Amb motiu d'aquest cas, l'Enteniment i la Fe sostenen un diàleg, en el qual aquell diu a aquesta que'ls infidels iríen ad te per me, et ad me per te, tamen mediante Divina Gratia. Alega el text d'Isaíes, nisi credideritis non intelligetis; i com la Fe provés l'incompetencia i desproporció de l'Enteniment per a compendre el gran misteri de la Trinitat divina, aquest diu que és possible, mediant la llum de la gracia. Mes el benaventurat Doctor aquí s'oblida de que la llum de la gracia és cert que fortifica l'enteniment, mes no cambia sont ritme discursiu, la màquina intel·lectual és la mateixa, per lo qual ses operacions seràn més assegurades, però no se li afegeix una nova facultat racional. Continuant la discussió, diu l'Enteniment a la Fe: Veniamus ad experientiam, i aleshores fa admirables consideracions sobre'ls misteris més elevats de la revelació cristiana, la Trinitat, l'Encarnació, la resurrecció dels morts, etc; en particular sobre l'Opus intrinsecum, com ell diu, de la Divina Substancia, o sía en la Vida del Sér Diví, especula altíssimament; mes és indubtable que aquestes especulacions no les hauría fetes pas sens la revelació cristiana.
Son aparent racionalisme pot ésser més infantil que altra cosa, més fill de son caràcter d'il·luminat que de pretensió filosòfica; se manifesta també, i és digne d'ésser conegut, en el llibre titulat Super psalmum quicumque, o sía llibre del Tartre i del Cristià. Es l'argument, que un tartre habitant en un lloc que tocava a la ratlla del país dels sarraïns, sortí de sa terra cercant qui li ensenyés una Llei de salvació. Troba primer de tot a un jueu, el qual l'instrueix en la Llei mosaica; el tartre li demana que li demostri la seva fe per necessarias rationes, perquè li diu: «Deixar una creencia per una altra és inconvenient, però és molt convenient deixar la creencia per la ciencia» [9]. No's satisfà del jueu i se'n va a trobar a un savi sarraí, el qual li conta la beatitut sensual de la secta mahometana. Li fa fàstig, i se'n va a consultar amb un ermità cristià, qui li diu que per son objecte és necessari cercar a un savi, i acompanyant-lo al savi ermità Blanquerna, aquest demostra (a la manera luliana) tots els articles continguts en el símbol que comença Quicumque. El tartre queda convençut i il·luminat, reb la fe cristiana, i agenollant-se fa una magnífica i tendríssima oració. L'home desenganyat de l'afeminada vida mundana, l'esperit sec, com terra sens aigua, qui apeteix dolorosament i vivament la Veritat i no la troba, és l'idea viventa en l'imaginació de Lull; i aquest estat psicològic se li feia tant trist, com en realitat ho és, a ell tant espiritualista, qui es considera investit providencialment de la missió de satisfer dit apetit de veritat, a tots aquells qui no posseeixen l'il·lustració de Crist: «Jo que novament he sigut fet procurador de l'apetit dels infidels» [10].
Són aquestes paraules del llibre Mirandarum demonstrationum, del qual Salzinger declara que en sa tercera part tingué que reconstituir-lo de dos còdices menjats de les arnes et quidem lingua Lemovicina. Es gairebé tot ell una eloqüent apología de l'enteniment humà, mes amb aquella forma especial tant crua, que moltes vegades si un no sabía qui era l'autor, pensaría que estava llegint un racionalista arrebatat. Creiem, no obstant, que en aquest temps d'apocament racional és una joia per a delectar el cor del qui ama els furs de l'humana intel·ligencia. Déu ha exaltat sobre totes les especies, diu el Doctor Il·luminat, a l'humana, per raó de l'enteniment, el qual en l'altra vida, deixada la fe, trobarà son complement, puix de lo contrari, si així no era, afegeix amb gran profunditat, se mouría sens encontrar-lo mai, restant de consegüent sens atènyer son fí. Se troba en aquest llibre una verdadera concupiscencia especulativa o de contemplació: el goig de l'exercici intel·lectual sobre'ls atributs divins i els conceptes metafísics brollen d'aquesta gran intel·ligencia qui es despertà tant meravellosament a la vida racional; és cert que Sant Tomàs diu en sis o vuit ratlles lo que ell explica en vint capítols; mes sempre delecta veure aquell moviment d'esperit. La relació de lo condicionat a lo incondicionat la va contemplant en tots els aspectes imaginables; de la contemplació, per exemple, de la servitut s'enlaira a la visió del soberà domini, i és sempre la fí de totes ses contemplacions l'adoració de lo incondicionat. Mes ¿a quants errors no poden donar lloc aquelles desinvoltes paraules, escrites en el llibre de que tractem: «Ha volgut el Suprem Bé que'ls homes qui no tenen subtil enteniment… poguessin usar de la Fe, i els homes subtils… poguessin entendre els articles» [11]. Bé es cert, no obstant, que en aquest mateix tractat afirma que l'home més fàcilment entén, en aquest món, que'l tot és més que la seva part i el blanc contrari al negre, que no pas els articles [12].
El fí pràctic que's proposava el nostre Doctor i que l'empenyía a la predicació de son racionalisme ben intencionat i de l'Art demostratiu, queda evident en el llibre titulat de Quinque Sapientibus, el qual dins de l'utopía conté una previsió admirable. Preocupava al mestre Ramón en gran manera l'unitat de tots els homes en l'Iglesia per Crist instituida, i creia que per a obtenir-la, era medi convenient l'unitat de la ciencia, il·lusió filosòfica en primer lloc, i després novedat perillosa en l'ordre religiós, ja que per la propagació de la fe Crist instituí altres medis, i de des els apòstols ençà amb ells s'ha fet la difusió del regne de Crist. Volia tornar al gremi de l'Iglesia als cismàtics, convertir els mahometans i evangelitzar els tartres, que no tenen encara Llei, abans no'ls surti un llegislador, com Mahoma per exemple, o be'ls jueus, o els sarraïns no'ls atreguin a la seva Llei. Li feia paor la multitut dels tartres, coneixía que era una raça qui s'anava organitzant en poble, i fins temía pels cristians, qui eren pocs en proporció d'aquella gentada [13]. Altre cop vol demostrar els dogmes cristians per necessarias rationes; i dirigint-se al papa Celestí V i als Cardenals, els demana la realització de l'unitat catòlica de l'humà llinatge, i els proposa el nombrament de dos cardenals, un destinat a fomentar la part científica i religiosa, la qual deuría ensenyar-se en omnia linguagia mundi. Aquest fóra, usant ses paraules, el thesaurum spirituale; l'altre cardenal tindría a son càrrec el thesaurum corporale: és a dir, la part militar per a espugnar als infidels: això és, la realització de l'antic projecte d'unificar totes les ordres de cavalleria qui facerent missiones guerris.
Dins de son entusiasme religiós i de la rectitut de ses intencions, sempre admirablement desinteressades i dirigides a un fí sobrenatural, se veu que algun cop el venerable home es coneixía la flaca. Parla molt llargament en aquest llibre de sos projectes i de ses demostracions, secundum aliquem novum modum, quem Deus mihi dedit, alega moltes proves, que'ls teòlegs anomenen de congruencia, mes escriu tant, oportune, importune, sobre aquest assumpte que'l tenía preocupat, que conclou amb les següents paraules, en les quals creiem que'l lector veurà una comprovació de l'ingenuitat de Lull i del caràcter deliciosament infantil qui distingeix a aquest filosop, especie de gegant primitiu nascut del bull de passions portentoses enceses pels raigs del diví sol de justicia Crist Jesús: «Tem parlar massa, i si parl massa, suplic i demàn venia, per a que se'm perdoni»[14].
¿Què'n trauríem ara de carregar el cap del lector amb altres noticies dels llibres lulians referents a la filosofía i a la teología? Són gairebé innombrables, en ells l'home pacient podrà espigolar quelcom de bo, veurà sempre en ses pàgines la gegantesca silueta d'atrevits pensaments, unes internes afeccions sols comparables a les ones del mar, uns projectes que sols pot engendrar l'immensitat de l'amor sobrenatural i els quals ell amb gran frisança vol posar desseguit en execució, essent així que encara que hermosos, i alguns verdaders, són somnis que'l món pecador mai veurà realitzats; mes aquest utopista no era com els qui avui día s'estilen: a la visió imaginaria vol dar-li existencia real, i per a atènyer tal fí, ell mateix noblement s'hi sacrifica. El doctíssim Menéndez y Pelayo amb molta proprietat el califica d'artista, i sa vida d'epopeia, i és tant així el nostre gloriós màrtir que fins per a ensenyar les Regles introductories o la pràctica de l'Art demostratiu, cosa més aixuta que un suro, se val de la forma mètrica, començant amb una entrada de gran majestat; versos que per confusió de la nostra gent havem de dir que sols se poden llegir, que nosaltres sapiguem, en català, en una edició extrangera, en la maguntina de l'il·lustre Salzinger qui els traslada al llatí ex ipsomet originali Lemovicensi de verbo ad verbum:
Deus ab joy xant…
. . . . . . . . . . . . . . . . .
De Vos, e de lo vostre vul far Demostraments.
Propter quid e quia e equiperalments [15].
Tota la doctrina luliana és un cant a la Divinitat, una perpetua adoració de l'intel·ligencia humana; és el Beat Ramón un gran vident qui va contemplant tots els misteris i excel·lencies i perfeccions, tant de l'esperit com de la materia, en el Sér realíssim, font de tota l'existencia; i de que la contemplació és la nota específica d'aquest estrany pensador se'n convencerà qui examini lo que'n podríem dir son organum particular.
El dit Menéndez Pelayo tracta el sistema lulià de realista; i, en efecte, de certa manera és així, a pesar de que'l venerable doctor fou ja calificat en vida, i amb molta raó, de fantàstic. Nosaltres creiem que un estudi detingut de les obres de Ramón Lull demostraría que en aquella doctrina s'hi troben principis molt difícils d'ésser entre sí armonitzats. El procedir de la raó, que ell ensenya, no és aquell admirable desembolicar-se l'intel·ligencia dels bolquers de la materia i de lo contingent per a alçar-se al coneixement de l'esperit, de l'abstracte i de l'absolut, seguint la via natural del coneixement humà admirablement explicada per Aristòtil i Sant Tomàs; ell vol començar la ciencia pel Sér realíssim, font de l'existencia, i en aquell sobirà concepte vol trobar-hi tot lo demés. Té quelcom de la teoría de les idees arquetipes de Plató; és una imaginació d'espantosa volada, escalfada per la meditació i contemplació, mes a la qual falta la basa d'una educació escolàstica qui la subjecti als lligams del raciocini i de la realitat de les coses; no puja de la terra al cel, com ja ensenyà Sant Pau, sinó que del cel baixa a la terra i vol practicar una completa renovació de la terra; té, doncs, molt d'utopista, de somniador, de reformador a priori, coses molt impropries de la nostra raça, i és en ella, segons el nostre humil parer, un pensador exòtic. La gran mole de les obres de Lull és un immens monument de formes ciclòpees, de materials preciosos, qui revelen un geni, un desesperat esforç de l'esperit humà; mes, dit monument no té un resultat pràctic. Es, doncs, una excepció gloriosíssima en l'historia del pensament català sempre pràctic, moderat i enemic de fal·leres i cabories, i és al propri temps confirmació d'aquella altra qualitat que'l distingeix de voler cercar els fonaments racionals de la cosa, de caminar per sos propris peus, i no que'l portin, fugint de la sumissió als homes i volent tant sols ésser súbdits de la veritat; així fou alletada l'intel·ligencia del poble català per aquells admirables frares predicadors, deixebles de Sant Ramón de Penyafort, inspiradors i sirvents del gran en Jaume, qui portaren al nostre poble a l'unitat del pensament per medi de la noble convicció racional.
Mes al propri temps que en la construcció de son sistema metafísic devem calificar-lo d'utopista i apriorista, i en certa manera de platònic; en cambi, ningú potser com ell en aquelles edats, fora que sía l'altre franciscà, Roger Bacon, ha fet tant d'ús ni tant admirable defensa del sistema d'observació i experiment, així en la regió de l'esperit com en la de la materia. Aquesta curiosa antinomia de l'esperit del Beat Ramón Lull l'explica son caràcter i ofici de perpetuu contemplador, i fins podem dir que per qui conegui lo que és contemplació no existeix tal antinomia. El novum organum lulià, que l'autor creia inspirat per Déu, és ni més ni menys que un hàbit intel·lectual contret a conseqüencia de la pràctica de la contemplació; el mètode noviter inventum, com ell diu, o sía l'equació, és el moviment natural de l'enteniment quan contempla, comparant relacions.
Es cert que l'antiga escolàstica usà tot sovint de l'equació en sos mètodes científics i filosòfics, especialment Sant Tomàs; mes el venerable mestre, de qui tractem, posà la demostració per aequiparantiam sobre totes les demés, pretenent que era superior a la prova silogística, deductiva i inductiva, i més verídica i aplicable a tots els ordres de l'humà coneixement. Enamorat en ses contemplacions de l'equació perfectíssima que existeix entre tots els atributs de la Divina Substancia, fundant-se en que tota criatura guarda la semblança de son celestial Factor, posa el coneixement de Déu, la lletra A, com ell diu, i en la qual significa el concepte del Sér realíssim, com a fonament de tot el sistema. Descriu setze virtuts, o atributs, de la lletra A, amb les quals forma cent i vint càmeres o casetes, i amb la combinació d'elles, els amadors de son Art tindràn coneixement de Déu i podràn resoldre les qüestions per necessarias rationes. Així s'expressa en l'Ars compendiosa inveniendi veritatem que Salzinger declara ésser Clavis et Clausura omnium artium et scientiarum et omnium operum divi Auctoris. Aquest primer lluc de l'arbre de la ciencia luliana va creixent, en diversos tractats, no en virtut d'un projecte organitzat qui es va realitzant, sinó segons les circumstancies ho porten. Completa el pensament en l'Ars universalis, on al queixar-se de les ciencies existents, i al proclamar una especie de comunisme científic, declara que en aquelles: particulare in universali quaerere per artem, minime demonstratur; i ell va ordenant son laberíntic sistema, amb el qual vol fer demostració de totes les ciencies, essent finalis intentio hujus artis reperire Y, per a que sabuda aquesta faciamus necessariam demonstrationem illius, quod in reliquis scientiis credibile atque probabile secundum veritatem existit. Aquest imperi sens fronteres de la demostració, aquesta unificació de la ciencia, amb lo qual sembla entusiasmar-se un dels més il·lustres i benemèrits savis espanyols, ens fa l'efecte del comunisme, una utopía eterna dels homes; com la panacea mèdica, perenne en totes les edats, és l'enlluernament causat per la consideració imaginativa d'un estat que no podrà atènyer mai el món pecador, és l'anyorament d'aquella ciutat il·luminada per l'únic Sol de les intel·ligencies, d'aquell regne de la perfecta unitat; mes pretendre'l els homes en l'estat present és, repetirem amb el sapientíssim Belarmino, cosa sterilis et periculosa. En và l'Il·luminat Doctor, en altre llibre [16], volant com Icarus amb ales de cera, per les més altes regions, després d'una exhortació fervorosa als deixebles a seguir-lo en la persecució d'aquesta unitat científica afirma netament: «Haec scientia assimilatur Scientiae divinae, quae cum sit unita Essentiae divinae, omnia ipsi Deo representat, ita haec quodam modo est representativa omnium, quae possunt cadere sub investigationem humanam brevibus et paucis» [17]. El realisme científic d'en Lull, l'unitat de totes les ciencies [18] per ell pretesa i per tants entusiastes deixebles cercada, és una tremenda confusió de l'element formal i del material de la ciencia; l'unitat formal existeix, l'unitat material és una quimera; les lleis de la força són les mateixes en tots els sérs corporals; i, no obstant, les ciencies qui d'aquestes s'ocupen són innombrables; així també en l'ordre racional i filosòfic, la llei orgànica de la ciencia és la mateixa, mes les ciencies són i seràn perpetuament distintes i el saber l'una no farà saber l'altra; ni és possible trobar aquells conceptes lulians qui enclouen, segons ell, l'universalitat del coneixement, perquè l'element formal, la forma científica, no nodreix l'intel·ligencia, és un instrument per adquirir la ciencia, mes no ella mateixa. El Beat Ramón s'oblida de les diferencies entre'l verb humà i el Verb diví; de que en el món contingent en que vivim lo credible i lo probable és lo comú i ordinari, i lo demostrable per necessarias rationes se redueix a lo que és basa de la vida humana, així en l'ordre espiritual com en el corporal. No obstant, el nostre Doctor, un cop posada la basa en l'Ars compendiosa, i havent-la més explicada en l'Ars universalis, estén aquesta a les quatre ciencies generals de Teología, Filosofía, Dret i Medecina, i tant lo sobrenatural com lo natural, tant lo contingent com lo necessari, lo mateix l'ordre espiritual que'l material, de que tracten dites quatre ciencies, tot ho vol resoldre amb les seves combinacions algebraiques, amb una perpetua equació, demonstratio per aequalia, demostració que declara superior a la deductiva i inductiva adoptant-la amb sens igual entusiasme. Ell, el gran amic i propagador del procediment experimental, vol, no obstant, amb els seus conceptes, expressats en forma algebraica, fer demostració a priori de fets enterament dependents de la lliure voluntat divina, com l'Encarnació i la Redempció, definir i resoldre les qüestions del dret positiu, ciencia contingent i variable segons les circumstancies, i fins donar coneixement de la medecina.
I veusaquí aquest gran utopista, aquest home qui amb pocs i breus conceptes us vol donar coneixement de tota la ciencia
humana, al mateix temps proclamar principis científics propris de les escoles més experimentals; així com també és curiós veure a tant resolt racionalista predicant la limitació de les facultats humanes, la nostra falta d'acabament, usant la seva clàssica paraula, amb una fermesa, eloqüencia i convicció superior a la que demostrava el nostre estimat mestre Xavier Llorens, i fins el mateix Hamilton, els quals dos filosops de l'escola del sentit comú o escociana, s'hauríen quedat esglaiats al veure al mestre Ramón proclamar gairebé els seus mateixos principis i fins amb similars paraules. En el llibre Introductoria artis demonstrativae, ont exposa el mètode d'estudi (capítols 39, 40 i 41), dóna gran importancia a l'experiment, i estableix el principi de que experimenta faciunt universale, quod est principium scientiae et Artis, i que és convenient arribar per comparationem sensus ad notitiam intellectus. Admet principia per se nota, així en l'ordre racional com en el sensual, com l'escola escociana, els quals amb l'experiencia, ja sía intel·lectual, ja sensual, certifiquen sa potencia tant clara i infaliblement que treuen d'ella tot temor d'errar [19]. Per això, sens dubte, per l'importancia que donava al coneixement immediat (usant el llenguatge dels moderns filosops del sentit comú) per a certificar invenciblement la potencia en el gran llibre de Contemplació, pretén sempre elevar-se a la divinitat, prenent per basa el coneixement de les criatures, i seguint aquesta mateixa inclinació, el nostre piadosíssim racionalista, desconfía del raciocini típic, el silogisme, i proclama l'equació com a instrument el més verídic de conèixer. Qui llegeixi el següent capítol dedicat al gran llibre de Contemplació, i sobretot el capítol de dit llibre que posem com apèndix intitolat: Com lo apercebiment e la conexensa del home es fenida e termenada, veurà clarament còm el sistema racionalista del Beat Ramón Lull no és tal sistema racionalista, al menys en la seva ciencia esotèrica; al revés, és experimental, enclou, expressada en gran relleu i amb una excel·lencia superior, la doctrina de la limitació que en nostre sigle principalment han ensenyat alguns filosops escocians; i fins podem dir que trencà les cames al racionalisme en el seu novus modus demonstrandi, o sía la prova per aequiparantiam, declarant-la verior, fortior et clarior quam modus demonstrandi secundum dialecticum silogismum [20]. Doncs, ¿quí podrà lligar caps? ¿Còm se lliguen aquests principis amb les grans pretensions de l'Ars compendiosa i de l'Ars universalis, i de tants altres llibres lulians, de portar la demostració a tots els ordres fins a l'inefable Trinitat divina i a son opus extrinsecum, enterament lliure, lo qual vol demostrar a priori sens recórrer a la demostració històrica? L'explicació d'aquesta antinomia dèu, indubtablement, cercar-se en el caràcter d'il·luminat del Beat Ramón, en que sa ciencia no té la disciplina de l'escola, sinó l'amable vaguetat de la contemplació, en que la falta de conreu escolàstic li fa gastar termes en sentit impropri, confonent la visió contemplativa amb la demostració racional; i per lo que atany a lo que'n podríem dir sa ciencia esotèrica, confessem senzillament que hi havem penetrat molt poc, lo qual no'ns costa un gran esforç d'humilitat després que lo mateix digué el subtilíssim Gabriel Vàzquez i que confessà el doctíssim Salzinger, home versat per espai de trenta anys en les disciplines matemàtiques, que tantost ningú havía comprès a Lull, i que ell, en Salzinger, solament havía penetrat son sistema al cap de molts anys empleats en l'estudi de ses obres. De totes maneres, com havem de judicar l'esperit del nostre gran doctor, no per ses fosques doctrines, sinó per les que són evidentes i irrefragables i exposades en son llibre fonamental, anomenat pels antics i més il·lustres lulians Magnus liber contemplationis, devem concloure amb el ja citat Vázquez, que en la doctrina luliana és indubtable que s'hi troba l'esperit de Déu, particularment en els llibres místics i ascètics; però que en algunes parts és massa dura i mal expressada, i exposada fins a interpretacions herètiques; l'imputació que se li feu antigament, i que avui día ha copiat en Canalejas, d'ésser la doctrina luliana una barreja del mahometisme i judaísme amb el cristianisme, és impossible de sostenir-se després d'una llegida dels llibres del Beat Ramón Lull, la preocupació continua del qual fou la conversió d'aquells infidels; i si bé ell posava la discussió amb aquests en un terreny admissible per tots: això és, la raó i la llei natural, en això obrava molt racionalment, tractant-se de gent qui no admet la revelació cristiana, i seguía les petjades de tots els grans apologistes cristians, i fins dels doctors de l'Iglesia, qui admeten un preàmbul de la fe.
Un dels punts més disputats en les qüestions lulianes, és sobre si fou o no alquimista el nostre Il·luminat Doctor. L'il·lustrat catedràtic de Química Sr. Luanco ha escrit una erudita Memoria sobre aquest assumpte. Els antics estaven discordants; mes el gran lulià Salzinger, en la passada centuria, l'home més en disposició de judicar de la cosa pel gran nombre de manuscrits lulians, molts d'ells en llengua catalana, que arribà a arreplegar, qui passà vint anys en l'estudi d'ells, i qui fins se comprometé a que, qualsevol manuscrit que se li presentés, a la segona llegida diría si era o no de Lull, defensa a peu i a cavall que Lull fou alquimista, i nosaltres estem també plenament convençuts d'això, prenent aquest nom en la significació de naturalista experimental. A molts dels antics qui ho contrariaven els califica Salzinger d'enemics amics, puix considerant l'alquimia com a superstició, nigromancia o xerroteig vulgar, i fins com art criminal per a objectes il·lícits, com el mateix Lull en alguna part la considera, creien ofensiu a la santedat del gloriós màrtir de la fe catòlica una tal professió; mes Salzinger, naturalista instruidíssim, els prova que l'alquimia és sa principal gloria científica. Prescindint de que molts tractats de coses naturals del nostre doctor quedaren corromputs en les successives copies, com també passà en els tractats filosòfics i teològics, ficant-s'hi rondalles i receptes nigromàntiques, és indubtable que'l gran escriptor català fou naturalista, i naturalista de primera potencia. Sa descendencia científica és nombrosa i il·lustre, i el regoneix per pare i li atribueix amb raó la defensa i sosteniment de la materia prima, non illa peripateticorum metaphisica, sed chimicorum Lulistarum phisica, usant unes paraules del Salzinger; i ademés l'ús i l'ensenyança en alt grau de l'anàlisi i de la síntesi química. Les aficions naturalistes són evident es en diferents dels seus llibres indubitables, i existeix sobretot el llibre Chaos, que decideix la qüestió sens recórrer al de Quinta Essencia, que al menys és probable fos escrit per ell en sa primera forma. Els antics lulians i algún escriptor modern, qui creien sería una taca pel seu mestre la professió d'alquimista, atribuíen al jueu convers Ramón de Tàrrega, frare predicador, després relaps en gravíssims errors, la composició dels llibres catalans tractants d'alquimia; el Salzinger desfà l'argument, i el P. Pasqual dóna la solució distingint entre'ls llibres d'alquimia supersticiosos i vulgars i els tractats amb fí científic, dels quals, al menys d'alguns, dèu afirmar-se que procedeixen de Lull per l'igualtat de sistema, l'identitat d'estil i l'unitat de fí. El Sr. Rosselló ha publicat el fragment del poema didàctic titulat L'art d'alquimia, que té tota la fesomía luliana i perfecta germanor amb l'altre poema Regles introductories a l'Art demostratiu, que publicà en català Salzinger, i del qual havem transcrit nosaltres alguns versos. Recordi's aquella introducció i son perfecte paral·lelisme amb la de l'Art d'alquimia:
Paral·lelisme que continúa en l'indicació del procediment científic, puix si en les regles introductories a l'Art demostratiu estableix la prova per equiperalments, segons sa constant idea, en l'Art d'alquimia, poema enrevessat i capaç de girar el cervell, volent alçar el coneixement de l'home al Criador, li diu:
Conexeras per l'ens extens
Del Simple per concordança…
Mes entre'ls llibres de Lull, naturalista, que deuen en primer terme cridar l'atenció, sens dubte s'hi ha de posar el llibre Chaos, del qual volem copiar unes quantes ratlles que delectaran al lector instruit, demostrant-li la perspicacia de Lull i el coneixement que posseía de la naturalesa material: «Illud siquidem Chaos est illud subjectum, in quo et de quo sunt omnia entia naturalia sub lunari circulo, continens in se omnia quinque universalia vel praedicabilia, et decem praedicamenta, atque omnia semina causalia, quae siquidem omnia praedicta in instante creationis ipsius Chaos creata sunt, hoc sic intelligendum est, quod ista nihil ponunt super essentiam Chaos, sed ideo dicuntur creata in eo, quia de eo possunt omnia fieri per diversas transmutationes.» ¿No's troba en aquest text lulià armonitzada i concordada l'idea del transformisme de la materia amb la veritat de la Creació, dogma de la religió revelada i principi de tota racional filosofía? Els quatre elements són pel nostre doctor quatuor potentiae, cum quibus Chaos in elementa suam influit essentiam; i en altre lloc arriba al punt son realisme d'afirmar quod Genus sit Ens reale, per tot lo qual, entusiasmat el Salzinger de veure en aquells temps d'abstracció filosòfica en un tal enamorament del coneixement immediat o experimental del sér material, exclama: «Quis unquam in philosophia peripatetica tradidit quidquam de Chaos?»
Mes el llibre fonamental de la química luliana, l'estel que il·lumina a tota l'escola naturalista, la font de ciencia de tots aquells antics i benemèrits escrutadors de la naturalesa material, el llibre que posava sobre les estrelles el Salzinger i que la mort no li deixà publicar, és el llibre De secretis naturae seu de Quinta Essentia, més comunament conegut amb el nom de Llibre de Quinta Essencia. Aquesta biblioteca universitaria ne poseeix un exemplar de l'edició de Colonia de 1568; i si bé'ns sembla que és llibre refós i refet pels deixebles i successors, les referencies que fa als arbres, a les combinacions de les cameres i fins el fons de la doctrina, declaren son origen lulià, lo qual d'altra part se podría provar per la possessió immemorial, puix la tradició científica és, gairebé, se pot dir, general. Es aquest llibre una llum esplendorosa en la foscor que en aquell temps dominava en la filosofía natural; té, més que no pas els llibres metafísics i teològics del mateix autor, l'esperit pràctic i de moderació, fugint de l'utopía [21]; i si bé és cert que en algún punt, per exemple, estudiant el remei universal o sía la panacea, ja cercada dels grecs, s'aparta del camí pla, ¿no va aquesta pretensió informada d'un alt esperit científic, i no's manifesta fins en els nostres díes? Per això sentim que un distingit escriptor parli amb menys respecte del que's mereixen, dels dos benemèrits i il·lustres lulians, Salzinger i el nostre P. Fornes, els quals al tractar de les maravelles químiques de Ramón Lull, ne parlen amb sentit científic en defensa dels furs dels estudis químics que en la centuria passada, en que ells escrivíen, estava encara en els començaments. La panacea de Lull, o sía la quinta essencia, és indubtablement un principi científic del filosop de l'unitat i de l'armonía, com li diu el Menéndez, és un element qui concorda magníficament amb tot el sistema lulià, i que ell ingenuament enllaça amb els principis de la filosofía amb els següents termes: sicut forma universalis habet appetitum ad omnem forman, sic quinta essentia ad quamcumque complexionem [22].
No tenim nosaltres competencia per a profunditzar en aquesta materia, mes sí direm, judicant extrínsecament, com diuen els teòlegs, que la missió més fructuosa d'en Lull (prescindint en l'ordre sobrenatural de la doctrina mística i ascètica i de la santedat i de l'exemple), és la que acomplí com a naturalista; aleshores el veiem el verdader representant de la nostra raça cercant el fonament racional de les coses, però pràctic amant de l'experiment humà, segons el llenguatge modern, donat a l'estudi de la materia, part essencial de la nostra naturalesa; i essent, en una paraula, un dels més il·lustres savis qui en l'Edat Mitjana, proclamant l'excel·lencia de l'experiment, i ensenyant l'ànalisi i la síntesi químiques, posaren les pedres fonamentals de les ciencies físiques i químiques de la monumental grandesa de les quals tant se n'alaba el present sigle; per lo qual, al nostre entendre, el Salzinger i el Fornes treballaren molt discretament al posar com a basa de la gloria de Lull la seva ciencia química o natural. En una paraula, el nostre gran pensador, en quant és el filosop de l'unitat, l'home qui s'enlaira en especulacions racionals, qui vol portar la demostració a tots els ordres de l'existencia, reduint la ciencia humana a uns quants principis, ha constituit una ciencia xorca, no ha fundat rès estable i profitós, tret el moviment que tota batzegada d'un geni gegantí dóna al pensament social; mes en quant s'agafa amb l'experiment i amb l'observació, amb aquests instruments intel·lectuals il·luminats perla resplandor de son geni, se fica en lo més íntim de la naturalesa espiritual i material, analitza i sintetitza, no s'aparta de la realitat, i és un dels principals impulsors del moviment científic envers els estudis experimentals; i en lo que pertoca a l'observació psicològica, les obres lulianes enclouen els principis fonamentals de l'escola moderna anomenada de l'observació, la qual practica mestre Ramón amb l'enginy i l'habilitat propries de l'home qui s'ha donat a la contemplació de l'esperit amb totes ses forces. Es a dir, el Beat Ramón Lull ha sigut un factor fecondíssim en el pensament català, en quant s'ha conformat amb l'inclinació racionalment observadora que caracteritza a la nostra gent; mes quan les seves portentoses facultats han seguit una altra ruta, és com el llamp i tro, que lluu fins enlluernar i ressona fins a ensordir, mes que se'n torna a la terra d'ont ha sortit sens deixar rastre visible.
L'obra mestra del Beat Ramón Lull, el llibre príncep de tota la literatura catalana, que és ja no una obra especial, sinó una admirable síntesi literaria, comprenent gairebé tots els coneixements de l'època i la filosofía de l'immens cercle de tots els sérs, dependents i enllaçats amb el Sér, font de vida i d'existencia universal, quadre immens on se pinten l'armonía maravellosa de les relacions de tota l'existencia increada i creada, de la naturalesa infinida i de la finida, dels atributs divins i de les facultats humanes, de les jerarquíes celestials i dels estaments d'homes, de la societat civil i de la societat religiosa, de l'esperit i de la materia, especie de Cosmos literari, esplendent panorama universal vist amb l'ullera d'una lluminosa contemplació, és lo que'ls antics lulians anomenaven magnus liber contemplationis.
Havem tingut la sort de disfrutar-lo en la Biblioteca d'aquesta Universitat literaria, el quefe de la qual, el benemèrit don Mariàn Aguiló, amb l'intuició penetrant que'l distingeix, el tema endevinat, i l'identificació del qual creiem que és evident. El doctíssim Salzinger ne dóna les senyes i es corresponen exactament amb les del nostre volum. Comença amb les següents paraules: «Jesuchrist Senyor Nostre, en axís com vos sots en dualitat, deitat he humanitat, en axís, Senyor, nos comensam aquest llibre per gracia vostra ab dues entensions…» La divisió és exactament l'indicada pel savi maguntí, expressada pel piadosíssim mestre Ramón amb la següent forma simbòlica: «En axí com vos representatz, Senyor, en la santa creu sinch nafres, en axís nos volem aquesta obra partir per sinch llibres. En axis com vos volgues al desert dejunar quaranta dies, en axis volem nos aquetz sinch llibres departir per quaranta distincions. Senyor Deu, Criador nostre, en axís com vos volgues departir l'any per 365 díes, en axís volem nos departir aquestes distincions per 365 capitols. En axi com vos, Senyor, havets posades sobre l'any sis hores, les quals al quart any fan dia, en axis nos sobre los dits capitols volem fer un capitol, lo qual departim en quatre parts…» Mes ¡gran llàstima! L'hermòs i ben conservat manuscrit de la nostra biblioteca, no comprèn tot el llibre de contemplació. Va rotulat: Anónimo. —Llibre de Contemplació de Déu totpoderós i de la Creació del món. Porta la taula dels tres primers llibres, fenits els quals diu a continuació l'índex: Comensa lo quart llibre, y després e la XXXIII (distinció) en l'arbre que tracta de ésser e de necessaria e de privació; mes desgraciadament el cos del Còdex no conté més que'ls tres primers llibres.
Al llegir per summa capita el gran llibre lulià ens acudí una idea que volem deixar aquí estampada. ¿No valdría més que en lloc d'erigir tants monuments dedicats a personatges antics i moderns, se fés l'impressió d'aquest monument del pensament català, verdadera pedrera de finíssims i colorejats marbres on se podría proveir de rics materials i d'originals formes, el jovent estudiós de Catalunya? Perquè s'ha de tenir en compte que aquest llibre, pou veritable de la doctrina luliana, és tal volta et menys conegut de l'Il·luminat Doctor, essent així que, entre ses obres, aquesta és com el sol entre'ls estels, ja que moltes d'aquelles reben la llum d'ella, i fa conèixer a l'Autor tal com ell fou, destruint les sospites que altres llibres fundadament podríen fer nàixer de son racionalisme. El català queda dolçament absort davant d'aquest monument literari, i posseít d'una alta estima per sa raça, al considerar que'ls altres pobles ibèrics i fins europeus, exceptuat l'italià, tardaren encara dues centuries a despertar-se a l'alta vida racional, al menys servint-los de verb intel·lectual la llengua comuna i popular. Fra Lluís de Granada i Fra Lluís de León a Castella, són dos estels de primera magnitut en el cel de la literatura i de la pràctica filosofía cristiana; mes quan amb sos raigs il·luminaren les intel·ligencies, ja l'astre mallorquí havía recorregut tot l'horitzó i tal volta il·luminat a ells mateixos. Perquè'l Menéndez y Pelayo creu trobar en el mestre Lluís de León, reminiscencies lulianes; és indubtable que son esperit tenía certes analogíes amb el del gran escriptor català, i segons refereix Cristòfol Suàrez de Figueroa, en el principi de son Forum universale, afirmava l'il·lustre poeta i gran escriptor castellà: tres sapientes habuit mundus Adam, Salomonem et Raymundum [23]. No volem fer comparació entre'ls tres escriptors, mes tampoc volem deixar de dir que Lull és un atleta més gegantí, un esperit més formidable, i que si bé és cert que no posseeix la soliditat fonamental del P. Granada, provenient de que l'enteniment d'aquest havía sigut format baix l'insuperable disciplina tomística, ni té aquella forma armònica, nascuda del freqüent tracte amb els escriptors clàssics; i que si bé no posseeix tampoc l'escollida erudició del cèlebre catedràtic de Salamanca, ni aquell exquisit gust artístic, begut en les fonts poètiques de l'antiguitat, emperò la rudesa luliana, son pensament llampeguejant, els alarits d'un sentiment major que la força volcànica que esberla les montanyes, fins els arenys i deserts, més secs que'ls del continent africà, que tot sovint se troben recorrent les obres de l'Il·luminat Doctor, tot plegat atrau, delecta i il·lumina a l'ànima, amb un poder superior al dels dos il·lustres castellans.
Tal volta, atès a que no havem pogut veure més que un còdex incomplet del gran llibre de Contemplació, deuríem dir, imitant el text ja citat en altre lloc, de mestre Ramón, que enraonem massa, mes considerem la cosa de tanta importancia, tenim el llibre per de tal valua, que creiem que'l día que fos conegut agafaría nova virtut i força la literatura catalana. Es com la Divina Comedia per la literatura italiana, llibre substanciós, analitzador i sintètic, humà i diví, social i individual, psicològic i objectiu. Potser té amb la Divina Comedia més analogía de lo que a primera vista sembla: vola, contemplant, pel cel i per la terra, i si no baixa als inferns, en cambi s'enfonza en sí mateix, i la naturalesa humana i els misteris interiors de l'home, les lluites de la conciencia, la sutzesa i la puresa de l'ànima, potser de des Sant Agustí no havíen tingut un artista tant admirable. I diem artista, perquè si bé el fons de l'humana i divina filosofía ningú l'ha amotllada, com el nostre angèlic mestre Sant Tomàs d'Aquino, aquest gran doctor la redueix a fórmules; així com el Beat mallorquí l'escriu amb pinzell àgil i penetrant, ric de color, mostrant el coneixement de la Divina Substancia, i els misteris inefables que en ella es realitzen, sa manifestació externa a la criatura racional i l'interna influencia amb que la favoreix, la llei de cada una de les substancies criades, la vida col·lectiva de l'humanitat i dels diversos estats socials, la termenació, com ell diu, de tota criatura i de totes i de cada una de les facultats del sér racional i son acabament en Déu; l'interminació d'Aquest; l'excel·lencia de la llei cristiana, sa superioritat a totes les altres, son fí universal, l'amor a tots els homes, la suma aspiració a l'unitat del humà llinatge, essent aquests els admirables carreus amb que edifica la sublim piràmide que toca fins al cel. No coneix al Beat Ramón Lull qui no coneix el Llibre de Contemplació; és el doll de l'aigua viva d'on devallen totes les demés obres lulianes i fins les dels lulians famosos qui floriren en diverses parts d'Europa; i després de llegir aquest llibre un hom entén fàcilment el verdader fanatisme dels grans talents, espanyols i extrangers, qui hauríen donat la sang per la doctrina luliana. Ja diguérem que hu s'explicava per art d'encantament la conversió, de poca durada, de l'Universitat de Lleida al lulisme; i, en efecte, era home capaç d'encantar tota una Universitat, en aquell temps en que l'unitat humana, tant en el llinatge, com en la creencia, com en la ciencia, resplandía maravellosament, no contentant-se les intel·ligencies amb engrunes, com les que dóna la positivista ciencia contemporania, sinó apetent el pa substanciós que amb tots els elements humans i divins pastaren homes tant poderosos com Sant Tomàs, el Beat Ramón Lull i l'Alighieri.
I no's cregui ningú que'l nostre Il·luminat Doctor resolgués totes les qüestions amb quatre principis brillants, com amb massa generalitat diu dels antics savis un conegut escriptor català, puix la dalera per l'anàlisi espiritual i química ningú l'ha tinguda superior a ell; i son procediment demostratiu, pel qual tenía
exagerat entusiasme, l'equació, i de la qual se serveix continuament fins al punt de fer-se molts cops pesat, suposa la vista de l'enteniment fixa en diversos termes juntament. Es aquest llibre, direm per a finir, com un tanteig i comparació de totes les coses amb Déu, al qual puja per totes dreceres i escorcolla amb l'enteniment la Substancia i la Vida del Sér infinit, valent-se també de l'equació inefable que existeix entre tots sos admirables atributs; no té la soliditat de la doctrina tomística i dantesca, és un escriptor de sentiment i d'observació, un filosop sentimental, essent, sens dubte, un dels qui han obert una vía en la ciencia i literatura moderna, que si bé perillosa, per raó de deficiencia, presenta un ric esplet en el noble camp de l'intel·ligencia, conresant-la, d'una part, per medi de l'experiment, segons el ja citat principi lulià: experimenta faciunt universale, quod est principium scientiae et artis; i valent-se, d'altra part, del procediment racional de l'equació, medi demostratiu que'l Beat Ramón Lull col·loca sobre tots els altres. I en lo que pertany a la controversia cristiana, costaría de trobar un altre escriptor anterior a ell qui en llengua romanç hagi batut els errors amb arguments de filosofía natural, lo qual fa molt important el Llibre de Contemplació, puix estotja una rica nomenclatura filosòfica, el tecnicisme de l'escola en nostra propria llengua, que considerem de necessari estudi, si es vol fecondar la llengua catalana amb vocables que exigeix tot idioma destinat a expressar les altes operacions intel·lectuals i els interiors fets de l'ànima. El discret copiador del còdex d'aquesta Biblioteca, ja conegué l'importancia del llenguatge tècnic a l'escriure al començament del manuscrit les següents paraules: Cascuna sciencia ha sos propis vocables per qual aquests que sen seguexen son propis vocables desta obra que es en partida teologica e en partida natural. I per lo que fa al fons de la doctrina, a la manera apologètica de propagar la revelació cristiana, és indubtable que ell fou el capdill i el mestre, un dels qui obriren la vía que després seguiren Sabunde i altres, els quals, emperò, ja no usaren aquesta nostra llengua catalana, tant estimada i usada de l'atlètic propagandista i valerós màrtir de nostra santa fe catòlica. Es una gloria de la nostra terra aquella fecondíssima controversia racional i religiosa, començada pels grans frares predicadors, companys d'en Jaume i amb ell co-fundadors de l'exemplaríssima societat catalana, que sortint dels termes de l'escola i de l'esfera científica i especulativa, pren una carrera popular i pràctica encaminada a infundir en els esperits els grans principis de l'imprescindible revelació cristiana. El Beat Ramón Lull trobà ja aquesta tendencia, mes ell té el mèrit d'haver-la vestida en llengua catalana, fent parlar a aquesta de les més altes i subtils materies de la teología i de la filosofía, com podrà veure el lector amb els fragments que anem a aduir del gran Llibre de Contemplació, el més admirable monument en son genre que per diferents sigles ha existit en llengua romanç.
De cop veurà el lector el caràcter psicològic del llibre. Diu en la primera distinció:
«Cor que s'alegra del trobament de les coses finides, gran maravella es sino s'alegra del trobament de la cosa infinida… Si los homens han plaer e alegria quant veen arbres fulats e florits e granats, e veen riberes e prats e boscatges, be devem haver plaers… en lo que's veem e sabem que som en esser; cor qui s'alegra de la belea e de la bonea que's fora de si, be's deu alegrar d'aquella que's dintre si.»
En el segón llibre, distinció quinta, tracta de la materia prima, descrivint sa finalitat i admirables armoníes amb l'ordre espiritual i sobrenatural, en els següents termes:
«Deus, honrat Senyor, ple de mercè beneyt siats Vos que creas la primera mataria de no re, la qual es primera materia d'on son fetes totes les coses avens cors. E vos donas propietat a la primera materia que ela fos reebent division de animals e de vegetables e de genres e de especies e de formes diverses e de individuus. E plac a vos, Senyor Deu, que la primera materia no sia crexent ni mimvant, enans la tenits e la conservats d'aquella cantitat en la que la creats… Beneyt siats vos senyor que avets posada la primera materia pera esser subyet del ordenament del mon, lo qual se fa en ella… E tant sots vos, Senyor, Subira mestre e ple de tota saviea, que tot lo que vos avets creat e fet es tot ple de saviea e de ordenament, car tan avets posada gran oportunitat a la primera materia de rebre forma, que tot lo mon ne's esdevengut ordenat per rao de la oportunitat que la materia ha en rebre forma… Vos plach que la primera materia fos una en tots los individuus e que les formes dels individuus no anassen per una forma, axis com van per una materia… axís Senyor, ara forma no poria ser en esser menys de materia, en axí la nostra redempcio ni la nostra salvacio no poguera esser en nos menys de la vostra encarnacio e de la vostra passio… car la vostra encarnacio, passio e mort es aquella cosa per la qual conech que's delits (deletur) lo primer pecat, lo qual no se poguera delir per nulla altra cosa sino per la encarnacio que pres en nostra dona Santa Maria… En axí, Senyor, com materia porta en si totes les formes, en axí nostra fe es cosa per qual esdeve al hom tot be. E en axí com forma no's poria sostenir sens materia, en axí lo nostre be no poria esser menys de fe.»
Tracta després dels metalls, vegetables i animals, i en diferents capítols va contemplant els sentits corporals i les potencies humanes, amb una força de pensament i un sentit psicològic que recorda al gran bisbe d'Hipona. Lull tingué la desgracia d'haver escrit en català; si fos escriptor francès o castellà, se'l tindría en tot Europa per la primera figura del món romanesc, en lo que toca a filosofía i teología, ja que Sant Tomàs i Sant Bonaventura escrigueren en llatí.
Noti's en el següent troç de la distinció XIV les generoses idees sobre la llibertat i la repugnancia envers l'esclavitut, que ja manifestà Sant Ramón, i ademés alguns hermosos vocables filosòfics: «…Son los uns serts dels altres, mas aquesta possessió, Senyor, no es sciencial mas accidental. Car si en nos no fos defalliment de savieo, ja no fora nul hom sert de l'altre… Vostra saviea ha creat home en franch albitre, y vostra saviea fa home, Senyor, esdevenir a tot lo que li es predestinat, y per tot asso no roman que ell no sia ordenat a merit de glòria o de pena… Gran es, Senyor, la vostra saviea, car no es null home que pogues imaginar ni compendre con gran saviea es crear home, y fer hom esdevenir ab franch voler en aquelles coses que li son predestinades, segons so que es previst en la vostra sciencia del esdevenidor.»
Contempla la plenitut del Sér diví, l'acabament de Déu, en sa essencia, i en sos atributs i obres, i per últim: «Com tot lo nostre acabament está en lo acabament de nostre Senyor Deu.»
«Deus glorios honrat sobre tots honraments, poderos sobre tots poders, vos sots aquell qui es tots nostres compliments e els nostres acabaments. Car vos nos avets creats e vos, Senyor, nos aydats ens sostenits, e vos nos tenits bastats en est segle e en l'altre… avets tant d'acabament en vos metex que el vostre acabament, Senyor, es a nosaltres axis com a font viva en la qual se sadollan tots los que beuen en ella… E donchs foll es quis cuyda a trobar acabament en riquees, car la mort les toll, e foll es, Senyor, quis cuyda que bellea ni forsa sien acabaments, car la malantia destriu e afolla sanitat e forsa, e foll es aquell quis cuyda de la vana gloria, ni dels delits d'aquest mon que sien acabament e compliment de benaventuransa… Vos, Senyor Deus, sots acabament e compliment de tots nosaltres, per rao dels vostres honraments e de les vostres noblees, e nosaltres som defallents e pobres e mesquins per rao de nostre pobre poder e de nostra gran mesquinea, on per asso, Senyor, lo nostre be, el nostre restaurament en vos lo cerquem e a vos lo demanem e de vos lo esperem… En axis com la gallina que debades grata en lo munt del forment, en axi debades treballa tot hom que cerch acabament ni compliment en altra cosa sino en vos, car en tota altra cosa de vos enfora son manifests desfalliments… e en vos ha tant d'acabament que basta a totes les nostres necesitats… Amoros Senyor, ple de veritat e de merce. En axis com per gran secada se sequen les fonts, les basses, e moren les erbes, en axi per l'acabament quant nosaltres cerquem per nosaltres matexos crexen e multipliquen en nosaltres los defalliments nostres; mes en axis, Senyor, com per gran abundancia de pluja s'omplen les basses e les fonts els torrents, en axis quant cercam los nostres acabaments en vos tots los de falliments nostres tornan en acabaments.»
Per l'historia de les idees estètiques té importancia el següent fragment, copiat del segon volum, en el terç llibre, on se pondera l'excel·lencia de la bellesa espiritual sobre la física, confessant-se l'autor víctima per algún temps dels frèvols atractius de la forma corporal:
«Com hom se pren guarda en est mon quals cosas son lleges e quals son belles.»
«… A Vos, Senyor, sia feta reverencia e honor per tots temps, que avets ordonat en endressar en tal ordinacio e en tal disposicio home que pusca ver en ulls corporals e spirituals les bellees e les llegees d'aquest mon. Plaent Senyor… en axis com ab los ulls corporals veem quals coses son belles e quals coses son lleges en les coses sensuals, en axi, Senyor, ab ulls espirituals veem en les coses entelectnals quals coses son belles e quals coses son lleges. E si als ulls corporals, Senyor, es plaent cosa veer la claror del alba y de la estela jornal, y los prats y les flors y les riberes y'ls boscatges: als ulls spirítuals es plaent cosa cogitar e veer en les virtuts del home, axi com amor e paciencia e leyaltat e humilitat e pietat e misericordia. Lliberal Senyor, dreter, savi, vertader en totes coses, si als ulls corporals plau veer la bella fembra que es ben vestida e ben ordonada, als ulls spirituals es molt lleja cosa de veer ella, si tant s'es que la fembra sia… e vil e de males obres e sutzes… Amoros Senyor, en axi com los ulls spirituals son pus nobles e mellors que los ulls corporals, en axi major plaer e mellor vista es veer les coses que son belles als ulls spirituals que aquelles coses que son belles als ulls corporals. En semblant manera s'esdeve en les coses que son lleges de ver. Car molt major fastig e major pudor e major llegea es a ver a les coses que son lleges segons vista spiritual que les coses que son lleges segons vista corporal… gran maravella com pot ser que'ls homens mes amen la vista dels ulls corporals que cella dels ulls espirituals, e mes senten la bellea e llegea que veen ab los ulls corporals que aquella que veen ab los ulls spirituals. Humil Senyor, obeyt per tots los pobles, ben volgut per totes gens, molt es pus bella cosa de ver spiritualment los fems en l'hort que la mala fembra en la esgleya, ja sia so que los fems sia cosa de lleja figura e la fembra sia bella figura… car del femaral que's en l'hort ixen fulles e flors e fruyts de diverses colors, e
de belles odors e de bones sabors, e de la mala fembra non ix sino pecat e pudor e sutzetat per ben ordonat que sia. E la mala fembra se posa blanquet e color, es tiny sos cabells e les celles e sa boca e sos ulls per tal que sia vista bella a les gens, e sobre les belles colors e les belles faysons que vos avets posades en ella, ella. Senyor, posa colors que son de coses molt lleges e molt pudens a veer e a odorar e a palpar… En axi com gran sequedat o gran fret es pestilencia de fruyts de la terra, en axi la bellea de les fembres es estada pestilencia e tribulacio de mos ulls, car per la bellea de les fembres som estat oblidos de vostra gran bonea e de la bellea de vostres obres. E per lo plaer que mos ulls han aut en ver belles fembres e desitjat moncor que elles haguessen llur coratge corromput en pudor de luxuria… Com l'arbre que es sech, Senyor, es podat… ell renovella e dona bellea de si mateix als ulls corporals per rao dels rams e de les flors e dels fruyts que met, en axi si vostre plaer era que vos me porgassets em denejassets de mos greus pecats, encara poria esser, Senyor, que jo fos vist per los homens bell e nedeu e ple de bones obres.»
Contempla més enllà tots els estats de l'eclesiàstica i civil jerarquía, essent curiosíssim, ple de fondes observacions i del color de l'època, traslluint-se sovint l'imaginacíó somniadora i generosa del gran escriptor. Parla amb gran devoció del Papa de Roma en lo qual «veem, Senyor, que honrats tota la humana natura, car gran honrament es que hom sia vostre llochtinent en terra…»; dels juglars, qual art, començat per alabar a Déu, vingué al punt de no haver-hi «nenguna art tan vil com art de juglaria», volent el piadós contemplador convertir-lo en ofici honest i espiritual; mes entre tants, volem copiar el següent text, del capítol en que tracta dels pastors, puix resplandeix de filosòfica hermosura: «… Los pastors, Senyor, que guardan lo bestiar veem que guarden e defenen los bestiars dels llops e de les besties salvajes, e dels lladres e dels mals homens; mes molt mal home veem, Senyor, que no sab guardar de pecat la potencia sensitiva que es cosa bestial, e sab guardar lo bestiar de les besties salvajes… on haja major diligencia en guardar les besties que la sua bestialitat metexa.»
El gran pensador contempla amb viva intuició el misteri de l'home, la termenació, com ell diu, de les nostres potencies, i els principals sentiments i sentits, i encara que no sía un troç notable, no volem deixar de copiar aquí les següents línies, extretes d'aquests capítols, on resplandeix el foc d'amor diví i el desig del martiri.
«E tan s'allonga lo dia, Senyor, que jo patesca martiri per la vostra amor en mij del poble confessant la santa fe cristiana, que tot me sent languir e morir de desij e d'enyorament com no som a aquell dia, e que sia al mij del poble tormentat axi com a lleo o altra bestia salvaje que es environada de cassados, aus e cans devorants a aquella.»
Mes ara, vegi el lector la magnífica manera còm prova, amb exemples que tothom pot capir, els diferents oficis, naturalesa i finalitat de les potencies sensitiva i racional. S'intitula el capítol: Com lo sentiment huma es termenat en home:
«En axi com lo sentiment huma es termenat dintre loc, en axi es termenat dintre temps, car home es sensible de tals coses en un temps, que no les sent en altre. Beneyt siats vos, Senyor Deu, que no avets termenada l'anima del home dins lo loch e'l temps on es termenat lo cos del home. Car la entelectuytat e la virtut del anima passa per inteligencia per tot lo loc e'l temps dins la qual es termenada la sensualitat corporal… en axi, Senyor, avets volgut que l'inteligencia del anima sia termenada dintre coses intelectuals, les quals termenen l'anima del home, en so que home no a conexensa de totes coses… En axi com la bestia fermada no pot atenyer sino aytal com lo liam li basta, en axi les sensualitats del home no poden sentir ni atenyer sino aytal com bastan los termens. E en axi com a la bestia fermada hom aporta sa civada e palla de fora los termens on ella no pot atenyer, en axi las entelectuytats de l'anima aporten al home les sensualitats que son fora los termens on sa sensualitat no pot atenyer. Com les mies sensualitats sien, Senyor, termenades en aquestes partides de ponent, la mia anima que rememora les partides de llevant, en les quals patireu mort e passió per nosaltres pecados… aporta de la santa terra de oltramar a mon cors viandes de plors e d'escalfament de cor…, e de devoció e de penediments dels fallimenls que jo he fet contra vos. Si la sensualitat de mon cors es termenada en est mon, la mia anima, Senyor, que passa en l'altre segle per cogitacio, e per imaginacio e per memoria e voluntat e enteniment aporta a mon cors sentiments d'amors e de dousors e de plaers desiderant e amant vos, e la vostra beneyta gloria.»
Per certa mala estrugança que ha la doctrina luliana, desde'l punt de vista científic, per lo qual sens dubte fou sempre tant combatuda per l'ordre dels frares predicadors, escola d'incomparable correcció escolàstica, de la fermentació d'ella nasqueren deixebles qui, eixint-se de la carrera de la veritat, caigueren en l'error i en l'heretgía, principalment en supersticions cabalístiques, i en el desenfrè racionalista. El Giordano Bruno, frare i escriptor esbojarrat, la significança del qual no és altra que la d'un reu, i que per tal motiu les sectes anti-cristianes, glorificant-lo en Roma, han volgut ferir al qui té la representació de la Veritat i de la Justicia, és entre altres un d'ells; mes en els troços que anem a copiar se veu clarament la pensa catòlica del nostre Doctor, i son ver concepte de la fe. Es digne d'ésser llegit el capítol en que tracta de es concordances e contrarietats qae son entre fe e rao, en la distinció XXVIII, d'on són les següents linies:
«… Fe es tant excellent cosa e tan noble que passa los termens on rao es termenada e reclosa, car de tals coses tracta, Senyor, fe, que rao ni enteniment d'home no pot tractar ni entendre… lo primer escalo on rao comensa a pujar es les coses sensuals e el subira escalo on puja es les coses entelectuals part (ultra) les quals rao no abasta a pujar. Mas no es axi, Senyor, de fe, car l'escalo on fe comensa a pujar es en les entelectuals
coses, e d'elles puja a creure part (ultra) la intelectuytat del home… rao feneix dintre los termes d'enteniment; per asso, Senyor, es dit que vostra fe val molt mes e es pus nobla cosa que rao, per so que pus alt ateny que rao. E en axi com lo foch a natura e proprietat d'esser lo pus alt element, en axi fe a natura d'esser pus alt que rao, car rao es composta en home actualment de sensualitat e de entellectuytat, mas fe no's compon, ans es cosa simpla estant part (ultra) los estrems de entellectuytats enteses… per tot asso no roman que rao no atenya e no bast a entendre si la fe es vera o falsa, car… segons la disposició e la ordinacio de la vostra obra demostra rao qual fe es vera e qual es falsa… En axi com rao ennoblex la fe que es vera, com demostra veritat d'ella, en axi la ennoblex com demostra la fe que es falsa esser falsa, car revelar falsetat es demostrament de veritat… Rao fa venir fe de potencia en actu, adons com demostra raonablement que hom deu aver fe en aquell articles, als quals rao no pot atenyer a entendre. E en axi com rao encatena e empresona l'enteniment huma dintre los termes en los quals es termenat, per so car no a ab quals pusca examplar ni estendre, en axi, Senyor, vostra fe afranqueix e engraneix al home son enteniment, car no'l constreny dins los termes on rao lo termena… A Vos, Senyor, sia gloria e honor per tots temps, car per so avets vos volgut que la ley dels cristians sia vera per meritoria fe e per raonable demostració, pus que nenguna de les altres ligs descordants e contrarians a la veritat que es en la vostra excelent essencia divina.»
Vegi ara en Canalejas, si el Beat Ramón Lull se proposà fer un compost de les lleis judaica i mahometana, amb la nostra Santa Llei cristiana, i judiquin també els qui el voldríen col·locar entre'ls hèroes del lliure pensament, l'idea equivocadíssima que tenen d'aquest gran doctor catòlic. Però encara vindràn altres proves del sentiment lulià, exquisidament catòlic sempre, si bé no en totes ocasions degudament expressat.
Amb claredat i concisió admirables descriu la naturalesa de les facultats intel·lectuals de l'home, començant per la memòria: «Molt es, Senyor, virtuosa cosa memoria en homens, car memoria es comensament de saviea y de sciencia, car per membrar multiplica home en son saber… Y com home sia termenat dins breus termes e home no pusca aver en present les coses passades, per asso es donada memoria al home que posseesca les coses passades, membrant l'estament e la qualitat en la qual son estades.» La demostració del límit de l'enteniment humà és impossible fer-la més concluient de lo que la fa aquest singular racionalista:
«... Enteniment, senyor, tant es cosa poca e mesquina que com enten una cosa, de sa virtut no usa en un temps en totes creatures, car totes les creatures no caben en aquella ora en l'enteniment…, asso esdeve per la multitut de les creatures e per lur diversitat, e per la poquea del enteniment, on per asso com l'enteniment enten alguna cosa qualque sia, en aquell punt e en aquell temps ignora e menys conex totes les altres coses, e per asso enteniment d'home es mes ignorable que entenen per defalliment de la actualitat… [24]
»Senyor Deu, infinit e eternal e tot acabat en tots bens. Com l'enteniment huma sia fenit e comensat… no es poderos d'entendre ni de saber tot vos… car tota la vostra totalitat infinida no poria caber en cosa finida, e per aquesta manera confessam e otorgam que enteniment, que es creatura, no pot entendre tota la totalitat de son Creador… e com null enteniment no pusca entendre tota la totalitat de una creatura qualque sia, ¿dons qual enteniment, Senyor, poria entendre tota la totalitat de son Creador?… l'enteniment no pot be entendre ni saber encontinent tro que ab espay e ab deliberacio… en axi com los hulls corporals per sobre acostament del cors tocant a ells perden la ocasio de veer, en axi l'enteniment es soptat per sa accio e per sa actualitat en entendre… Es natura de enteniment huma que no poden caber en ell per inteligencia aquelles coses que son majors d'ell, on… esdeve, Senyor, que vos que sots major que l'enteniment no podets tot caber en nostre enteniment… Axis com lo pescador ab un pex pren altre pex, en axi enteniment d'home pren e aperceb los uns significats per los altres en so que les unes coses entén per les altres… Com enteniment d'home vol entendre aquelles coses que son fora los termens de sa virtut e de sa entelectuytat a dons comensa a ignorar; mas com vol entendre aquelles coses que son dins los termens de sa inteligencia a dons comensa a entendre. Molt home enganya si mateix com cuyda entendre les coses impossibles a esser enteses, car cuydant aquelles entendre, esta empatxat que no pot entendre aquelles que son enteniment poria entendre…
»Vos, Senyor, avets donat enteniment a home per tal que hom lo seguesca e obeesca, e per asso sommet a subjugacio de mon enteniment e vull esser son sotsmes e son catiu per obeyr tot so que ell me mania e asso fas yo, Senyor, per tal que ell mania a esser lloador, e servidor de son Senyor e de son Creador.»
Després d'aquestes reflexions sobre la naturalesa de l'enteniment humà, no desplaurà llegir els següents troços, que donen més llum sobre'l sentit de la llibertat verdadera i de l'esperit científic del poble català, en aquell sigle XIII, que tota una disertació. Són de la Distinció XXIX i tracten de lo que'n diríem ara controversia religiosa i ell anomena sputacio de fe:
«Com home savi s'esputa ab home errat ignorant veritat, en lo comensament deu guardar si es home entenent o home que haja gros enteniment, on si'l veu que sia home de gros enteniment e que no sia home sobtil, molt mil lo pora trer de son error ab autoritats e ab miracles de sants que no fara ab raons, ni ab arguments naturals, car home de gros enginy pus prop es de fe que de rao… E com home sobtil s'esputa ab altre home sobtil si'l vol trer de son error y endur a veritat conve que s'esput ab ell per raons silogicials naturals, en les coses sensuals e en les coses entelectuals, car molt mils enduu hom a home sobtil a veritat per raons que per fe, ni per autoritats, car l'enteniment com es pus agut e pus sobtil es pus apellat a entendre.»
Després d'aquest homenatge a la naturalesa racional de l'home, llegeixi's la següent profundíssima observació contra'l tolerantisme religiós, principi encarnat en la nostra lleugeríssima societat, i que'l gloriós màrtir desfà amb el següent cop de maça:
«Honrat Senyor, aquella lig que dona significat e demostració que null poble no's pot salvar sino creu en la veritat que aquella significa en si matexa es vera; car impossible cosa es que hom pusca venir a vos que sots veritat, creent en vos falsetat. On aquella lig que significa que en tota creensa qualque sia se pusca hom salvar… aquella lig significa contra vostra justicia que condampna a dampnacio tot home que haja creensa contraria a la vostra veritat… car la vostra justicia seria contraria a la vostra veritat, e asso es, Senyor, cosa impossible que en Vos haja nulla cosa contra vos matex.»
Acabarem aquests extractes del Llibre de Contemplació amb el següent troç sobrel' gran dogma de la Resurrecció final de l'humanitat, on se mostra l'esperit filosòfic de l'Autor cercant la finalitat racional que enclou aquest principi de la fe catòlica:
… «Com lo cors e l'anima fassen ensems bones obres o males en est mon per asso es significat que ensems hajan guardo… Sino fos resurrecció la vostra saviea nos significaria al enteniment huma acabada… E sensualment sentim, e entelectualment ho entenem que en l'acabament del mestre es significat l'acabament de la obra e en l'acabament de la obra es significat l'acabament del mestre. On si resurreccio no fos, Senyor, en ésser, la vostra obra no fora acabada, e si acabada no fos no significaria a nosaltres lo vostre acabament. On com Vos, senyor, siats acabat en totes vostres obres, per asso en lo vostre acabament es significat lo acabament de la vostra obra, e per l'acabament de la vostra obra es significada la nostra resurrecció.»
Plau-nos acabar posant aquí alguns versos del Cant VI, del Dictat de Ramon. La doctrina sobre la Resurrecció és la mateixa, el tecnicisme lulià igual, mes la veritat de la vida futuri sacculi de la revelació divina, endevinada per l'intuició humana o al menys infundida per Déu a les antigues generacions, és presentada amb quatre cops durs, mes expressius, com tal volta no ha sabut fer la ploma de ningún altre escriptor. Amb profonditat psicològica diu que'ls humans sentiments restaríen insaciats sens la resurrecció:
No fore fi de sentiment,
Si no fos resucitament.
L'universal creació en son estat actual d'imperfecció necessita un compliment i
Si no es resurrecció,
Lo mon no ha perfecció.
I la falta d'acabament de l'home quan l'esperit s'és separat de la carn, segons ensenya la ciencia divina i humana, queda en evidencia amb aquest vers que a nosaltres ens entusiasma més que no pas una oda:
Si hom no et ressucitat
En altre mon pert la meytat.
Atesa l'importancia del gran Llibre de Contemplació i el desconeixement general que d'ell hi ha, posem íntegre el darrer capítol de la Distinció XXIX. Difícilment en l'escola escociana ni en els altres filosops qui han predicat la limitació de les facultats humanes, pot trobar-se un troç de tant pregona bellesa filosòfica:
«Deu misericordios, piados, humil e dolç e simple e suau. Tres coses son, senyor, dintre les quals es termenada la virtut del apercibiment huma, les quals tres son, senyor, la vostra deitat, e la natura entelectual e la natura sensual. On beneyt siats vos, senyor, car tan son grans aquestes tres coses e tan es poca cosa l'entenement e l'apercebiment del home a esguardament d'estes tres coses, que les tres coses no poden caber en l'apercebiment del home, e l'apercebiment, senyor, cab en les tres coses. E gloriós Deu en aixi com l'enteniment e l'apercebiment del home es Senyor, fenit e termenat en les tres coses damunt dites, en aixi es termenat e fenit dintre lurs obres; car tantes son, Senyor, les vostres obres e les obres de la natura sensual e entelectual que no poden esser, senyor, totes sabudes ni apercebudes per home, car no poden totes caber en sabiea ni en sciencia d'home. On beneyt siats, vos, Senyor Deu, car en axi com avets volgut lo cors del home termenat dintre sis dresseres en axi, senyor, vos ha plagut que l'anima haja fenit e termenat son apercebiment e son enteniment en sis coses les quals son, Senyor, la vostra essencia e vostres obres, e natura sensual e ses obres e natura creada entelectual e ses obres. O Vos senyor Deu, que avets enamorat mon cor de les vostres amors per les quals mos ulls han abundancia de lagremes e de plors com vos, Senyor, siats creador e anima d'home sia creatura per asso anima d'home es fenida en quantitat e es termenada en temps la qual anima, Senyor, ha son apercebiment fenit e termenat en la vostra infinitat e en la vostra eternitat. E per asso, Senyor, com l'anima del home a fenit e termenat son apercebiment en vostra infinitat e eternitat, per asso s'esdeve, senyor, que en lo entenement del home no pot atenyer ni apercebre tota la noblea ni tota la virtut de son creador, car cosa finida e termenada no ha de propietat ni de natura que comprenga tot so que es en cosa infinida e eternal. E en asso que l'entenement d'home, Senyor, no pot apercebre tota la totalitat del esser de la vostra essencia per asso esdeve molt home en error e en eregia car com lur entenement lur detall, han opinio que no sia en esser aquella cosa que lur entenement no aperceb ni enten, e per asso destruen tot so que no capia dintre lur enteniment. On si ells, Senyor, haujen conexensa de la termenacio de lur entenement que es termenat e fenit en vostra granea e noblea, ja ells, Senyor, no destreurien ni negarien, so que destruen e ignoren. Poderós, Senyor, sobre totes coses, gracios sobre totes gracies, tantes son, Senyor, vostres obres e tan son grans que ja sia asso, Senyor, que'l apercebiment huma sia apellat a apercebre moltes coses, e coses grans e utils e dificils pusca apercebre per tot asso, Senyor, enteniment d'home no basta a apercebre totes les coses que vos fets, on per asso, Senyor, com tot lo que vos fets no pot caber en enteniment d'home, per asso, Senyor, se conclou de necesitat que'l apercebiment huma sia fenit e termenat en les vostres obres. On beneyt siats vos, Senyor Deu, car aquelles obres que no son eguals en quantitat ab l'entenement huma enans son molt majors que ell no es, aquelles obres, Senyor, termenen lo nostre entenement, e les vostres obres, senyor, que son sabudes dintre lo vostre entenement aquelles abasten e donen abastament, Senyor al nostre enteniment. Com en axi, senyor, com lo vexell que es ple de aigua en lo fons de la mar, en axi es l'entenement huma tot ple e complit de les vostres obres, en axi com la mar termena lo vexell per so car no pot tota caber en ell, en axi, Senyor, molts mils encara les vostres obres termenen lo nostre apercebiment e el nostre enteniment. Singular Senyor, unit en trinitat unida en unitat. Tantes son, Senyor, les creatures sensuales e tant son, Senyor, diverses les unes de les altres e tan son coses grans que no poden caber totes en conexensa d'home, e per asso, Senyor, conech que les coses sensuals que no poden caber dintre l'enteniment huma termenen e environen la nostra conexensa e el nostre apercebiment. E com en axis, Senyor, com los cinch senys corporals no basten a sentir totes les coses sensuals e axis defall l'enteniment a saber totes les creatures sensuals, car axi com los hulls no poden veer totes les formes que son, ni les orelles no poden oir totes les veus ni'l nas no pot odorar totes les odors, ni la boca pot no gustar totes les sabors, ni'l cors pot no tocar tots los tocaments, en axi, Senyor, enteniment d'home no pot apercebre totes les sensualitats que porien esser vistes, e oides, e odorades e tocades e gustades, si era que bastas a elles a veer e a oyr e a odorar e a gustar e a sentir. E com lo percebiment d'home sia en axi termenat en les coses sensuals, per asso, Senyor, s'esdeve que home ignora les coses sensuals que son fora son enteniment per so car no hi poden caber, per la qual ignorancia, Senyor, a home oppinio e creensa e suspita de aquelles coses que hom no sab ni enten manifestament. Creador senyor sens fi en tots temps, eternal, gran sobre totes granees, com l'apercebiment d'home sia fenit e termenat en les coses sensuals a saber lur esser e lur qualitat, per asso es significat que sia fenit e termenat en les obres que fan les creatures sensuals, car tans son les fets e les obres que fan les creatures sensuals que no es entenement ni apercebiment d'home que tot so que elles fan pogues entendre ni saber. E car com hom, Senyor, sia especia e animal sia genre, per asso la especia no pot saber tot so que fan los individuus que son en lo genre. On com hom, Senyor, no pusca entendre ni saber tot so que fan los altres homens que son de sa especia, dons com pora saber tot lo que fan los individuus que no son de sa especia, so es a saber vegetables e animals irracionals e metals, e en asso, Senyor, es cosa impossible que hom ho pusca tot saber per so car tot no cap en l'enteniment d'home. E aytant com home, Senyor, ha major memoria e major entenement e major volentat a remembrar e a entendre e a voler aytant es menys termenat son apercebiment, que no es l'apercebiment del home que ha poch de memoria e poch d'enteniment e poca de voluntat a remembrar e a entendre. Acabat, Senyor, ple de misericordia e de douçor, en axi com l'apercebiment huma es fenit e termenat a les coses sensuals e en lurs obres, en axis, Senyor, es fenit e termenat en les coses entelectuals. Car aytant com es gran, Senyor, la memoria del home e l'entenement e la volentat, aytant es gran son apercebiment car part los termens de la memoria e del enteniment no pot esser l'apercebiment. E on com nulla memoria de home, Senyor, no pusca remembrar totes les coses que son, null entenement no les pot entendre, e perque la memoria no les pot totes remembrar, ni l'entenement no les pot entendre, per asso la volentat no les pot totes voler, on per so car aquestes tres virtuts son, Senyor, en axi termenades per asso es significat e demostrat que home no es poderos de apercebre ni de saber totes coses. E on per so, senyor, com l'anima del home a ses virtuts e son apercebiment termenat, per asso hom ignora ley dels angels, e dels demonis, e de les animes, e no pot saber ni apercebre lur esser qual cosa ni que sia en essencia; on aquesta ignorancia es, Senyor, per rao de la termenacio de la memoria e del entenement e de la volentat que no poden usar de tot so que es en l'esser de la substancia entelectual. Gracios senyor sobre totes les gracies, bo sobre totes bonees. Com home, Senyor, no pusca apercebre tota la essencia de la substancia entelectual, per asso defall hom a percebre tota la totalitat de les obres que son fetes entelectualment, car en axi com l'apercebiment del home es termenat en la substancia entelectual, en axi se conve de necessitat que sia fenit e termenat en les obres de la substancia entelectual. E on com null home no pusca entendre ni saber que es angel, ni demoni, ni anima, per asso no pot apercebre tot que angel e demoni e anima fa, mas com les obres dels angels e dels demonis e de les animes se demostran al entenement huma per qualitats, per asso, Senyor, home aperceb algunes coses en les obres intelectuals, ja sia so que ignora e menys conega ley de les substancies entelectuals, envelades e amagades del apercebiment huma per privació de significats. E on beneyt siats, vos Senyor Deu, car per so com l'entenement del home es fenit e termenat en les coses sensuals, e en les coses entelectuals, per asso esdeve que es home duptos e consiros e sospitos e jelos e ansios e alterable de una volentat en altre e de un proposit en altre. O Vos, Senyor Deu, que sots tota la mia amor e tot lo meu repos. No fan solament es, senyor, l'apercebement huma fenit e termenat en lo creador e en les creatures que en ans no es en cascuna de les creatures singularment, car no es null home per sabi que sia pusca apercebre en una creatura qual que sia tota sa natura, ni totes ses propietats, ni tot son ser. E no es, Senyor, null home que pogues apercebre ni saber tot so que es en un gra, o en una flor, o en una fulla, o en un pom, o en una volentat, o cogitacio, o amor, o en una anima o en un cos. On com asso sia en axi per asso es significat e demostrat al enteniment huma que es fenit e termenat e enclos dintre cascu dels individuus sensuals e entelectuals. E on com apercebiment huma, Senyor, sia fenit e termenat en cascuna de les creatures, en so que null home no pot saber tot so que es en cascuna de les creatures, dons quant mes, Senyor, es l'entenement d'home fenit e termenat en vos, que sots fi e terme de totes creatures, en so que totes son fenides e termenades en vos; e vos, Senyor, sots infinit e entermenat part la fi el terme de totes creatures. Senyor Deu, que alegrats mi donant amor a mon cor e lagremes e plors a mos hulls, Vos sabets que en l'apercebiment del home molt major es la termenacio en la actualitat, que no es en la potencia, car per rao del cors, que es cosa frevol e mesquina, l'anima no pot aver en tan gran virtut son apercebiment actual, com a poder en la potencia e virtut, si'l cors bastava a esser subjecte al apercebiment, com fos en actualitat segons que l'anima lo poria aver en actu si'l cors li bastava. Mas com lo cors, senyor, es cosa corrumpable, per asso embarga sa corrupcio e sa frevoletat e sa alteracio e sa colpa a l'anima ses virtuts e sos senys entelectuals, que no es pot aver en aquella actualitat en la qual la auria si ab lo cors no era conjuncta en est segle. E on beneyt siats vos, Senyor Deu, car no sera axi en l'altre segle com aurets lo cors del home glorificat en gloria, car aytanta de virtut com a ara la anima del home en potencia, aytanta e mes n'haura en actu per rao del cors que sera apellat estrument adons que no es ara en est segle. Pare celestial, Senyor e poderos de totes glories, per asso com l'apercebiment huma es termenat en est segle, per asso ignora totes aquelles coses que son part los termens on es termenat, e per asso. Senyor, com ignora so que es part los termens on es termenat, per asso hom no's sab guardar dels enganys e de les falsies e dels fets que li esdevenen per so com los ignora. E per asso, Senyor, com apercebiment es cosa entelectual, per asso home ha major espay e major oportunitat de apercebre en les coses entelectuals que en les coses sensuals, car mils s'acorden e mils se convenen al apercebiment los significats e les demostracions e les probacions entelectuals que no fan fos significats e les demostracions, ni les provacions sensuals, que no son de la natura ni de la propietat del apercebiment. E lo vostre servidor, e'l vostre sotsmes vos fa lloors e gracies, Senyor Deu, aytant com pot, per so car li avets donada gracia per acabar aquesta distincio e confia en vos, Senyor Deu, e en la vostra ajuda que vos li donets forsa e poder de acabar les altres distincions esdevenidores, a gloria e a lloor e a honrament e a honor de son Senyor Deu.»
No pot mancar en el procés del pensament lulià un estudi més o menys extens de la mística del venerable mestre Ramón, qui tant alt volà en el cel de la Contemplació de les coses naturals i sobrenaturals, i fins de la mateixa vida divina. Ell, qui escrigué que per totes carreres se va a Déu; aquell seu ardentíssim amor que com sageta missa a sagittante, usant una bella frase de Sant Tomàs, tant endins se clavà en la divina Hermosura; l'home tant fortament enamorat de les bellees divines que no podía sossegar sens cercar-les; el solitari qui en el cim de la montanya de Randa cuidava d'enlairar-se fins a Déu, no podía deixar de seguir el misteriós camí del místic procediment per a trobar al qui és vida, llum i consol de tota humana criatura. El llibre que acabem d'estudiar, on està tota filosofía y teología… per pràctica bellíssima de l'art de Contemplació [25], enclou pensaments, aspiracions i inspiracions verament místiques; més encara, tal volta en tots sos llibres s'hi descobreix el rastre d'un esperit fondament místic, fins al punt de que aquestes internes comunicacions entre l'esperit humà i l'Esperit diví, sempre incertes, perilloses i molts cops superiors a l'ordenat procediment lògic, han donat a la literatura luliana qualque color d'il·luminada; però, no obstant, el llibre místic ex professo és el que avui sols podem llegir traduhit en llengua valenciana, intitulat: Dialogacions i Càntichs de amor entre l'Amich y l'Amat. Es aquest curt tractat de mèrit superior, de sabor dolcíssima, substanciós, i encara que escrit en prosa, altament poètic; essent un delicat epitalami, glosa del llibre dels
Cantars, com solen ésser molts dels llibres místics, i especialment els que escrigué dues centúries més tard en llengua castellana l'estàtic doctor Sant Joan de la Creu. Mes el nostre doctor té també, en quant a místic, son segell personalíssim; sa tendencia social és evident, puja en el carro de foc d'Elíes, mes és per a portar al món aquest foc diví, amb el qual voldría purificar la societat humana; aquest contemplatiu ambulant i místic, perpetual disputador, cerca l'infinita Hermosura per la qual delira; i si no la troba, no pregunta com el gloriós Sant Joan de la Creu:
Oh bosques y espesuras
plantadas por la mano del Amado,
oh prado de verduras,
de flores esmaltado,
decid si por vosotros ha pasado.
Les facultats mentals del nostre místic, mai es separen de la consideració del poble, ni quan s'enlaira en la contemplació de Déu. El fons del quadro místic de Sant Joan és la naturalesa, el del Beat Ramón és la ciutat. «Anava l'amich per una ciutat com orat cantant de son amat. E demanarenli les gents si havia perdut lo seny. Respos que son amat li havia pres son voler e que ell li havia dat son enteniment, e per ço li era romasa tan solament la memoria ab que recordava al seu amat.» El suau desfici que dóna el sentiment místic, està exposat meravellosament per les plascents tribulacions de l'Amic cercant a l'Amat «per carreres llongues e perilloses, plenes de consideracions, de sospirs e de plors, e iluminades de amors»; i sentencia amb gran acert que «entre temor y esperança, feu ostal la amor, ahon viu de pensaments e mort per oblidances, los fonaments de la qual son molt distants dels delits i folgances d'aquest món».
I no obstant, en el món troba a son Amat, puix «demanarenli si lo seu Amat era en lo mon, respos si, com lo escriptor en lo llibre. En qui es aquell llibre? Respos en lo meu Amat, per ço que lo meu Amat conté totes les coses, y per esta rao lo mon es en mon Amat, y no mon Amat en lo mon». El camí per a trobar el místic coneixement (experimental com diuen els doctors) i unió amb Déu és el que ja deixà clarament exprés el Sant Evangeli amb aquelles paraules de Nostre Senyor Jesucrist: Abscondisti haec a sapientibus et prudentibus, et revelasti ea parvulis; mes la metàfora amb que expressa aquest pensament és poètica, i denota l'esperit filosòfic del venerable escriptor. «Entra l'amic en un prat delitós e veu molts fadrins saltar tras gran multitut de papallons, e calçigaven les flors, e quan mes treballaven en pendre aquells tant los papallons mes alt volaven. De ahont pensa l'amich que tals son aquells qui ab curioses sobtilitats pensen com pendre lo seu Amat; lo qual als simples obre les portes, y als sobtils les tanca, y la fe mostra Aquell en sos secrets per la finestra del amor.» I completa la descripció del procediment místic en cercar la Veritat, que és l'Amat, amb les següents paraules: «Cridava l'Amic a altes veus: lo meu Amat es llum inmens, y sots la ombra sua ahont vivim es inexcesible, al qual se acosten los humils. Y es incomprensible, lo qual afanyen los simples. Comprau donchs humilitat e apreneu simplicitat, perque de tenebres passeu al Llum infinit.»
Aquesta forma anormal, antinòmica, del coneixement místic, és indubtable per tothom qui ha estudiat la literatura mística, molts representants de la qual ni sabíen lletres ni freqüentaren les escoles, com del diví Redemptor deien els jueus; més evident encara pels qui tenim per ofici dirigir ànimes, ja que sovint l'il·luminació interna es veu esplèndida en esperits no conreuats humanament, i gairebé tenebrosa en esperits cristians, d'humana instrucció, mes enredats en la mundana vanitat. Aquesta forma, tornem a dir, no és repulsiva en el Beat Ramón a les ciencies, ses grans amigues, ans al revés, també elles ajuden a l'errant viatger de la vida per a trobar l'oasis de la Bellesa i de la Veritat. «Teologia trobava, filosofia cercava, medicina experimentava y dret deliberava: es questio que significava cascuna de les quatre senyores al Amich, qui anava a cercar lo seu Amat.» Determinació típica de l'ofici de cada una de les quatre ciencies en el procés per a trobar la Veritat, amor de les ànimes qui saben deslligar-se de les delectacions sensuals i cerquen el goig en la contemplació de la Bellesa infinida; demostració claríssima de l'esperit lulià qui cerca Déu no solitari entre'ls núvols, sinó en el món visible i humà, en la societat dels homes, la qual està unida al Sér etern, com l'efecte a la causa; esperit poderós, la contemplació del qual no destorbava la mundana varietat, i fins en el tràfec de sa operosa vida frueix el dolcíssim encís de la font al Bellesa.
La mística luliana tingué conreuadors fervorosos, i es llegeix encara amb gust i profit l'Exposició de l'Amic i de l'Amat, que escrigué en el sigle XVII, en llengua mallorquina, la dolça Sor Agna María del Santíssim Sagrament, monja de Santa Caterina de Palma, d'alt i maravellós esperit; llibre que la Causa Pía del Beat Ramón considerà mereixedor d'una versió en llengua castellana.
No tractarem en el present llibre dels escrits lulians, que, parlant amb estil modern, podríem dir que tenen la forma de novela científica: és la més coneguda de les tals obres lulianes, si bé vestida a la valenciana, segons l'ambiciosa manera de dir de la premsa antiga de Valencià, el Blanquerna, i per ella pot clarament veure qualsevol com el gran contemplador, tant amic en ocasions de la veritat abstrusa, tenia la tendencia popularitzadora, democràtica, universalista de la gent catalana. Cal pendre acta, emperò, de còm el venerable Mestre Ramón se serví també d'aquest instrument d'il·lustració, de que tant d'ús se fa en els temps moderns, en demostració dels generosos propòsits de l'Autor i de les altes aspiracions a propagar els coneixements que hi havía ja en aquells antics sigles en nostra amada Catalunya. Mes en lo que pertany a l'estudi del pensament, que és el nostre objecte, molta més llum rebrem en la consideració de les obres rimades del gloriosíssim juglar mallorquí.
No's pensi el lector que's trobi amb un capítol de crítica literaria, d'apreciacions estètiques, d'observacions filològiques, o amb un estudi comparatiu amb altres poetes. No, no és aquest el nostre fí, ni el gran trovador de l'illa daurada, perdudes les troves compostes en son jovent, presenta el caràcter poètic en el sentit comú i general. Lull és poeta com l'Alighieri, de formes nues, de soliditat de matèria, és sa poesía ambrosía que satisfà i delecta als déus, amb la qual s'ha de pèixer també al poble, mes a bocins, puix és de tal substancia i fortalesa, que no's pot comparar amb la comuna poesía d'impressió, que tot d'un cop l'esperit la comprèn i se'n delecta; no és una pura forma estètica, un jòc d'imaginació i dolços sentiments, la forma és defectuosa i bàrbara, potser fins repugnant als gustos d'una època de refinaments com és la nostra. Són ses cançons i cobles, temes d'altíssima meditació per a il·luminar la pensa, transportar-la a un món on no domina l'imperfecció i el vici, essent el sol que il·lumina i escalfa aquella puríssima esfera la mateixa infalible veritat. També el cor se delecta en aquesta poesía, mes no la carn; és una poesía escardalenca, prenent aquesta paraula segons l'etimología de nostre docte amic don Josep Balari, excarnata, poesía ossuda i gegantina que causa maravella, mes no blanes delicies; essent per lo tant molt de recomanar en una generació qui s'és ajeguda en el mortal llit del sensualisme enervant i corruptor. Es clar que no pretenem que ella torni a ésser la pastura intel·lectual de nostre poble, mes els qui vulguin complir l'alt ofici del juglar tal com el descriu el Beat Ramón en el Llibre de Contemplació, en ella trobaran moltes de novelles rahons e moltes de belles paraules per a ésser, usant el mot que ell usa en el Blanquerna, predicadors y publicadors de valor… que per asso foren trobats estruments e noutes e laixs e sons novells ab que hom s'alegrar en Vos [26].
La filosofía i la teología lulianes i fins son pensament social poden estudiar-se en ses obres rimades, tenint en aquest concepte un gran valor, puix el paral·lelisme entre ses obres prosaiques i poètiques és perfet, i essent sovint més clar el juglar que no pas el teòleg o el filosop. Així es comprèn que'l Salzinger, per a rebatre els articles d'en Aymerich i provar l'ortodoxia de son Mestre, se val dels versos i els transcriu quasi sempre en la nostra materna llengua. Algun cop cansa veure repetits els pensaments, mes el repetir és una flaca que tenen tantost tots els qui parlen o escriuen molt, i sabut és quànt parlà i escrigué el nostre venerable Autor. Sa tendríssima pietat se mostra en el Plant de Nostra Dona Santa María, especie de retaule gòtic de la Passió de Crist en el qual junta a l'ingenuitat, simplicitat i fonda devoció, una admirable traça, filla de la fe, i d'un gran coneixement teològic, per a fer evidents en l'Humanitat de Crist les sublims resplandors de la Divinitat. Sempre la popularització de la gran teología catòlica, ensems racional i sobrenatural, fou l'idea dominant de Lull, com igualment ho fou del Dant. ¿Quí es preocupa ara del gran misteri de l'iniquitat, o sía de la permissió del pecat en el món? Doncs veusaquí al rei Jaume II demanant-ne compte a son antic senescal, el qual li contesta en el poema Lo pecat de Adam, fent-li veure còm d'això ne prové un major resplandiment dels atributs de Déu i exalçament de l'humana dignitat, posant en evidencia el franc o lliure albir de l'home.
Car si hom mal far no pogues
E que franchament no volgues
Deus obehir, servir, e amar,
Ni Deus no pogra res jutjar
Ni igualar, donar negun be,
Ni pogra perdonar en re,
E Bontat no ha gra al que
Pogues far en home gran be;
Fora donchs ligat lo poder
De Deu . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Veus donchs, Senyor rey, perque ve
En hom peccat, pena e dolor
Per ço que el be sia major . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . .
En contraposició a l'Alcorà, escrigué el poema teològic, un dels més llargs de l'Autor, titulat Els cent noms de Déu, poesía científica, per cert en molts punts abstrusa, i que la nostra generació tal volta troba insoportable, i no obstant, aplaudeix poemes geològics que mai poden tenir ni la llum intel·lectual, ni els alts sentiments que inspira la contemplació de l'infinida substancia. D'aquesta manera descobreix en la Creació l'exemplaritat divina:
¡O divina molt alta Trinitat!
En axí es per tu tota pluralitat,
Com es unitat creada per divina Unitat
. . . . . . . . . . . . . . . .
Sens Trinitat no pogra deitat
Estar en natura de amable, amant e amat,
Sens los quals fore vacuitat,
. . . . . . . . . . . . . . . .
Qui llegeixi Els Cent Noms de Déu trobarà sovint en ells la manera de contemplar peculiaríssima de l'Autor, l'equació, una abstracció impropria de la poesía, mes que no deixa d'estar compenetrada d'una dolçor mística, essent en alguns punts molt semblant a les poesíes teològiques de Sant Joan de la Creu, mes tenint el curs del pensament del nostre sant juglar una originalitat major. Noti's en les següents rimes la declaració de la finalitat del món, ressaltant la doctrina dels teòlegs franciscans qui en l'unió de la Materia amb l'Esperit puríssim, que s'efectuà en la divina Persona de Crist, veien tot l'objecte de la creació material. Es un fragment del psalm que porta per epígraf ¡O forma!
Enformat ha Deus tot lo mon
En lonch, ample e pregon,
E en cercle qui es redon.
Deus ha enformat tot quant es
En la natura que d'home pres,
Per la qual crea tota res.
. . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . .
Deus ha tot lo mon affinat,
Car l'ha ab si participat,
En quan s'es en home encarnat.
El Desconort és el poema lulià més interessant. Es la descripció espiritual de l'Autor, l'exposició de son sistema, l'explicació de ses aspiracions, la consignació solemne de la missió que's creia haver rebut, on se descobreix el caràcter poètic, idealista d'en Lull, el vol immens de sa imaginació amb el qual s'aparta de la terra i perd de vista als homes; tal volta somnía, mes son somni és el somni de l'amor que no'l deixava reposar. Té certa germanor de sentiment amb alguns poetes moderns, generalment poc cristians; una melancolía inquieta, un to de queixa i mal contentament; no té aquella quietut i repòs de la gran poesía cristiana, li falta la majestat de la pau que's troba en el Dant, qui fins en les horrors de l'infern mostra no la pau, que allà és impossible, però sí aquella sublim i grandiosa immobilitat típica de l'eternitat; i això no vol dir que li faltés al sant juglar mallorquí la fermesa de la fe, com als poetes abans indicats, puix volía el Beat Ramon:
Que ab ferre e ab Just e ab ver argument
Se des a nostra fe tan gran exalçament,
Quels infaels venguessen a ver convertiment.
Et en hay ço tractat trenta anys, e verament
No n'hay res obtengut..........
Amb gran melancolía, llavors el generós filosop:
Com home irat qui fuyg a mal Senyor,
Me'n aney al boscatge, on estava ab plor
Tan fort desconortat, que'l cor n'haich gran dolor.
. . . . . . . . . . . . . . . .
Allà es troba amb un ermità amb el qual comença l'interessant conversa que constitueix la materia del poema. EI solitari procura consolar-lo, i Ramón va exposant ses idees i projectes descobrint-se amb gran energía la convicció que tenía d'haver rebut sobrenaturalment una missió extraordinaria:
Encara us dich, que port una Art general
Qui novament ea dada per do espirital,
Perquè hom pot saber tota res natural,
Segons qu'enteniment ateny lo sensual;
Al dret e medicina e a tot saber val,
Et a teologia, la qual m'es may coral;
A solre qüestiona nuyla Art tan no val,
Ne errors destruhir per rayso natural;
E tench la per perduda, car quax a hom no'n cal,
Per quen ne planch. en plor, e n'hay ira mortal:
. . . . . . . . . . . . . . . .
L'ermità li reprèn tant amargs sentiments com a pecaminosos, mes ell respòn amb la següent relació, interessant per contenir l'explicació del cambi de vida de l'Autor, degut a la maravellosa visió de Jesucrist crucificat.
N'ermità, no m'escus que no haja peccat
Mortalment mantes vets, de quem som confessat;
Mas depuys Jesuthrist a mi's fo revelat
En la crotz, segons que desus vos hay contat,
Et agui en s'amor mon voler confermat;
No pequi a scient en nuyl mortal peccat;
. . . . . . . . . . . . . . . .
El feréstec sentiment d'aquest almogàver espiritual en la contradicció per a realitzar sos generosos plans, se manifesta en aquesta mateixa estrofa quan llença la següent execració, comparable amb les del pacientíssim Job, si Déu no l'ajudava en sos projectes:
Emperò sino n'era (ajudat de Deu) tot faria e peccat,
Si Eyl no mi ajudava depuys que l'hay amat,
E per la sua amor lo mon desamparat.
Aquest pas, entre altres, serví als contraris de les obres de Lull per a titllar-les de blasfemes; mes en les espirituals lluites de diferents sants, i fins en els profetes, trobem expressions que són com gemecs d'un cor mossegat per feres passions, xiscles de dolor, crits de combat, més que no pas viciosos estats del judici, ni flaqueses de la voluntat.
Se defensa amb l'ermità de l'inculpació de pretendre ventatges temporals en sos projectes, ni riqueses, puix:
. . . . . . . . . hay tant larguejat,
Que tuyt li meu infant n'estan en paupertat:
Ni el porta tampoc el desig de vana gloria:
L'ermità l'exhorta a que dongui a conèixer sa ciencia, puix desconeguda no pot ésser apreciada, i aleshores Ramón parla amb una convicció admirable en el següent troç, on s'hi troba l'il·luminat utopista més generós i simpàtic qui ha trepitjat la terra, i al pensador més confiat amb el propri pensament;
... si hom en mos libres forment estudias,
Et per altre sauber en res no'ls oblidas
Jo'n fora conegut; mas si com gat qui pas
Tost per brases los ligen, perquè ab eyls no fas
Quax res de mon negoci; mas si fos qui'ls membras
Et qui be'ls entenes o en res no duptas,
Pogra hom per mos libres metre el mon en bon cas.
En la controversia amb l'ermità exposa sa doctrina sobre la demostració de la fe, la conversió dels mahometans quals savis té per incrèduls:
Que cells qui son savis, per forsa d'argument
No creen Mafumet; ans tenen a nient
L'Alcora. . . . . . . . . . . . .
Disputen també de la conversió dels tartres, que en altre lloc, amb pregón sentit filosòfic, diu que convenia portar-los a la fe catòlica abans no abracessin altra llei, i procurant l'ermità dissipar sos projectes Ramón s'enfaloyni i escriu amargament:
¡Senyor Deus glorios! ¿Ha al mon tal martir
Com aquest que sostench, com tu no pux servir,
Et no hay qui m'ajut? ¿Com puscha romanir
Est Art que m'has dada, d'on tant be se pot seguir,
La qual tem que's perdra apres lo meu finir?
Car nuyl hom no la sab be segons mon albir...
. . . . . . . . . . fello fo,
Quant ve que l'ermita havia opinio
Que'ls filosophs antichs, en loa quals fe no fo,
Sian estats començ de tot ço qui es bo,
Conexent Trinitat e Encarnacio.
Qual diferencia entre l'inquietut i els torments de l'ànima i de la poesía del Beat Lull, nascuts de no saber bé trobar els fonaments de l'humà coneixement i ses juntures i conexions amb la revelació cristiana, i la serena, suau i sanitosa tranquilitat de la poesía dantesca, resplandor de la ciencia tomística! Així pot ésser s'explica la devoció de certs literats i poetes, dubtosos en ses creencies, al gloriós màrtir mallorquí.
L'ermità segueix amb bells raonaments per a aconortar a en Ramón, mes en và; li recorda que
. . . . . . . . . . Santa Maria
E ab eyla ensemps cascuna gerarchia
Dels angels e los sancts, preguen nuyt e dia
A Jesuchrist son fill, que per merce sia
Que en breu do al mon ordenament e via
. . . . . . . . . . . . . . . .
Mes aquesta poderosa intercessió no determina la total conversió de les gents a la fe de Crist, i veient Ramón
… que'l mon li fa tanta de deshonor
A donchs en cuyt morir d'ira e de dolor.
L'ermità recorda a Ramón, i li posa per exemple, la paciencia de Job, mes ell li respòn:
… no es molt si hom es consolat
En perdre sos infants, diners o heretat,
. . . . . . . . . . . . . . . .
Mays ¿qui's consolara, que Deus sia oblidat
Menyspreat, blastomat, e tan fort ignorat.
Ramón exposa a l'ermità tots els seus plans: enviar missioners per tot arreu, ben instruits en llengües, establint a aquest fí col·legis políglotes; procurar l'unió dels cismàtics,
. . . . . . per gran diputament;
Del qual bon disputar havem fayt tractament.
I reunir en una les ordres militars per a facilitar la conquesta de Terra Santa. L'ermità queda convençut i
Quant Ramon l'ermita viu ab si acordat,
Adonchs lo va baysar: ensemps han molt plorat.
Ramón aconsella a l'ermità que se'n vagi a la cort a proposar sos projectes, i que si no'l volen escoltar el Papa i els Cardenals, que's faci juglar per a popularitzar el bé, com ho posa en escena en el Blanquerna.
. . . . . . quax jutglar
Vos fessets en la cort, et los Cent Noms cantar.
L'ermità convida a Ramón per anar junts a la cort, mes ell se resisteix pels desenganys rebuts:
E per ço que ma Art no faça menysprear
En tenir la manera que tenon li jutglar.
Perdoni el pacient lector, per amor del gegantí pensador, monument el més colossal de la nostra historia literaria, la bona estona que l'havem entretingut en aquest poema, puix no sols és un retrat de cos enter de l'autor, sinó, com ell mateix diu, és el programa de son plan d'universal renovament:
Fenit es lo Descohort que Ramon ha escrit;
E en lo qual del mon l'ordonament ha dit.
Es en realitat aquest poema l'exposició dels projectes de Lull, i fins de sos principals principis posats en forma rimada. L'esperit lulià es manifesta aquí en tota plenitut; pensament atrevit, fervor de caritat, ardenta expansió de fe, neguit de realitzar lo que ha concebut, queixa de les impureses de la realitat i somni deleitós d'una edat d'or que li sembla realitzable mediant una seva summa ciencia, que en pocs principis enclou tot lo científic, tant lo absolut com lo contingent, i un plan de reforma social de pocs articles, suficient per a perfeccionar tota l'humanitat; mes el benaventurat doctor no comptava amb la dificultat que troba la veritat per a penetrar en l'esperit i ensenyorir-se de tot l'home, ni en la nadiua malicia de les passions qui dominen el cor dels fills d'Adam. Es tot aquest poema un crit d'impaciencia, nascut de la generosa il·lusió de capgirar el món i assentar-lo d'un cop en la veritat i en la justicia, és la noble ambició de veure realitzada en la terra la magnífica visió apocalíptica de Sant Joan, de l'Humanitat ja purificada i divinitzada, com un cos perfectament conformat amb son cap, que és Crist.
Havem de deixar poemes interessantíssims ont el pensament lulià resplandeix amb la sòlita originalitat i energía; mes no podem passar per alt el titulat Medicina de pecat, que és el més extens i que juntament amb Els Cent Noms de Déu se'ls pot considerar com una esplèndida vulgarització de les més altes concepcions de la Filosofía i de la Teología, de la raó humana i del dogma diví. Fòra de la nació italiana, que posseeix l'admirable poema de l'Alighieri, poques n'hi haurà que posseeixin un tant abundant manantial de poesía filosòfica i teològica, com per sí sola conté la literatura luliana. Llegint la Medicina de pecat, un hom se recorda dels Autos sacramentales; mes per nosaltres és més gustosa l'aspra poesía del Beat Ramón, qui no posseeix aquells arreboles de llum calderoniana; però que exhibeix les formes nues i herculies de la gran concepció catòlica i el cop d'ull de l'observació de les humanes potencies i passions. No transcriurem els llargs raonaments, i fins se pot dir tractats teològics posats en forma juglaresca; mes no podem deixar de cullir-ne qualque engruna. Fa, parlant del sentiment de vergonya i senyalant sa finalitat, les següents observacions psicològiques d'una profunditat admirable:
Contra vergonya, qui's donada
Per ço que'n sia refrenada
La volentat quant vol far mal.
. . . . . . . . . . . . . . . .
… am mays vergonya que or;
Car vergonya fa consirar
Lo mal ans que nom lo vulla far.
¡Oh tu qui sents
Viandes, estruments,
Odors, paraules, tocaments!
Quant mort seras
Delay ¿e que sintras
Dels plaers que say sentits has?
Als naturalistes de son temps que no sabíen capir l'existencia espiritual de l'ànima, els demostra son coneixement experimental, tal com ho pot fer un psicòleg de la moderna escola de l'observació:
E si tu vols saber que es
Anima, poras ho saber
Si bo entendre pots haver.
Consira en tu ton membrar,
Ton entendre, ton amar,
E tot ço perque entens rayso,
E ço perque has perfeccio
En ton cogitar e parlar,
E en virtuts a gasanyar
O a perdre, e com pots pecar.
La seva gran devoció al Poder apostòlic manifestada en molts llocs de sos llibres, aquí també l'expressa:
Esta lo Papa Veguer
De Sent Pere, e pot tan fer
Com Sent Pere per offici,
Car Deus enaxi ho establi,
Per ço que fos successio
Del offici que es mol bo.
Aquell gran principi del Llibre de Contemplació, i que és l'idea predominant en l'enteniment d'en Lull i el sentiment que vivifica sempre el seu cor, aquella que en Menéndez y Pelayo anomena filosofía de l'armonía, de mística gènesis, i que's resol en que l'home, de totes les coses, dèu elevar-se a Déu, de qui tot ve i a qui tot va, l'expressa aquí de la següent poètica manera:
… quant oyras parlar
De nuyla rea, u ous cantar
Li clergue, aucel, e li juglar
E'l so que'ls arbres fa lo vent,
O la mar quant es fort brugent,
Tot ho aplica a Deus amar.
El poema El Concili és, sens dubte, un dels més graciosos i gentils del sant juglar, i de segur que és llegit amb gran delectació per tot literat amant d'aquella poesía trovadoresca, l'influencia social de la qual devía ésser d'una eficacia extraordinaria. Citarem alguns troços en demostració del caràcter democràtic del gloriós màrtir mallorquí, i de la manera popularíssima i gens enterca de l'autoritat en aquell temps, i en nostre país, que fins fa poc l'ignorancia i audacia anticristiana volía fer passar com si fos ombra o figura del despotisme oriental, essent el revés de la medalla; i brillant com llum meridiana la compenetració del sentiment popular en les més altes institucions humanes i divines. El nostre sigle no podría compendre, i tindría per atreviment insoportable, les lliçons i fins les recriminacions que'l Beat Ramón dirigía al Papa, als Cardenals, als Prelats, als Prínceps i als Religiosos, i no en cartes llatines, o per medi de comunicacions diplomàtiques, o bé en la fervor de la predicació evangèlica, sinó amb llengua i forma trovadoresca; essent, emperò, indubtable sa veneració envers l'autoritat, i la fe que tenía en son dret diví. Es la veu simpàtica del moço qui adverteix a son senyor, no per sentiment de superbia, sinó pel dolç afecte que a la familia porta; per lo qual, perduda avui aquesta feliç familiaritat entre'ls qui obeeixen i els qui manen, és també impossible aquell llenguatge d'admirable sinceritat, incomprensible al refinament de nostre sigle, que'l consideraría com llenguatge de desenfrenada passió.
La calenta imaginació del Beat Ramón s'encengué al publicar-se la convocació del Concili de Viena; sos projectes, sens dubte, li semblaría que en aquella ocasió es podrien realitzar (i en part ho obtingué); per lo qual tem que no's perdi tant profitós aconteixement, i diu al Papa:
Senyor en Papa! ¿que farets?
. . . . . . . . . . . . . . . .
Sino y fayts tot quant porets
Per tot lo mon blasmat serets,
E mal volgut;
. . . . . . . . . . . . . . . .
Senyor en Papa! ¿que fara
Lo gran poder qui'n vos esta?
Si no'l fayts far tot quant pora
A Jesuchrist s'en clamara
Fortment de vos;
. . . . . . . . . . . . . . . .
Guardats que no siats altiu
Al Consili . . . . . . . . . .
Als cavallers els parla amb els següents termes:
Cavaller no tinch per cortes,
Si Deus no ama mes que res,
. . . . . . . . . . . . . . . .
Cavaller qui es servidor
De Deu, no ha de res pahor,
Car conforte's en son Senyor
E en força de bon amor.
¡Ah cavaller!
Si tu vols ésser bon guerrer
Ama be fer.
Els cavallers qui avui menen la societat no estàn per tals raons, i en son epicurisme es riuríen d'aquesta sentencia, que ni especulativament voldríen escoltar, del penitent ermità i predicador mallorquí:
Cavaller es per dret servir
E que lo mal faça fugir,
Perque lo be pusca venir.
. . . . . . . . . . . . . . . .
Als Prelats els parla amb la franquesa nascuda de l'amor, i tement, sens dubte, que impedissin la celebració del Concili, els diu:
Senyors Prelats! be'n som certa
Que si lo consili no's fa,
Vos hi metrets la vostra ma;
I acaba son sermó esperonant-los de la següent manera:
Senyors Prelats! no val anell
Ne gran cavall, ne bel mantell,
Ne gran flocha de mant donçell,
Si en sos fayts no ha capdell
Discrecio
E que sia ardit e pro
Quant es rayso.
Aquest poema, que conclou amb una exhortació a la penitencia i a l'oració en favor del Concili, condicions necessaries per a la feconditat de les obres cristianes, prova la part interessant que la nostra regió prenía en el moviment civilitzador general; i no solament en la forma científica que domina i dèu dominar en aitals assamblees cristianes, sinó estenent l'influencia a tots els estaments socials, i sobretot al poble en qual llengua s'honra de parlar el Beat Ramón Lull, quan tantost en les demés nacions la llengua de la gent lluida, el llatí, era vehícol obligat en la propagació de les grans idees.
L'esperit lulià no quedà esvaít, després que'l Beat Ramón hagué mort valerosament, per la difusió del regne de Crist, a mans dels sectaris de Mahoma; si no és la seva doctrina un estel fixo de llum constant en l'esfera de les humanes especulacions, és al menys un cometa prodigiós que en certes ocasions apareix amb una irradiació brillant i estesa, designant coses extraordinaries i misterioses. Ha tingut deixebles, el nostre admirable Doctor Il·luminat, quasi bé en totes les nacions literaries d'Europa. Les cèlebres academies de Mallorca, Salamanca i Maguncia mantingueren l'estudi de sa doctrina fins en l'última centuria; abans les concorregudes escoles de ciencia luliana a Valencia i Barcelona tingueren doctors sapientíssims qui defensaren l'honor de son mestre, i la seràfica ordre de Nostre Pare Sant Francesc, planter fecondíssim de savis, lletrats i sants, per Decret emanat del Capítol general celebrat a Roma en 1688 estatuí una plaça de lector, a Mallorca, per l'ensenyança pública de la ciencia luliana, que fins a aquests temps ha tant florit, amb l'obligació de proposar cada any públiques conclusions sobre d'ella.
Mes l'antiga corona d'Aragó fou el país, sobretot a la fí del sigle XV i en tot el XVI, en que lluiren els deixebles més fervorosos i il·lustres. El misteriós i celebrat Joan de Peratallada, ja en el sigle XV pateix persecució per la doctrina física de Lull. Mes és d'advertir que, a nostre parer, encara que la doctrina luliana no sía heterodoxa ni supersticiosa, engendrà deixebles qui s'extraviaren del recte camí de la ciencia. No fou Peratallada un alquimista vulgar; ell mateix anatematitza als qui en l'alquimia cercaven els secrets naturals per fins il·lícits, et efficiuntur falsificatores monetae et sigillorum praelatorum et Principum; al revés, ell escrigué son llibre De famulatu philosophiae, amb el fí nobilíssim d'estendre el coneixement experimental de la materia per a profit dels homes principalment pauperibits et evangelicis; mes el contingut de son llibre sembla revelar que en la seva ardenta imaginació hi havia certs germes d'il·luminatisme, sens dubte nascuts d'aquella absorbent contemplació gairebé proclamada pel Beat Ramón Lull, l'únic instrument de l'investigació racional, puix al referir que se'l tingué set anys a la presó, manifesta que allí se li comunicaren ses idees científiques per sublimes theorias et illuminationes celestes. El llibre de Rupescissa, o Peratallada, estengué la doctrina física luliana, essent com un comentari o glosa d'ella. El Torres Amat el donà per català; Salzinger diu que és gallus; lo cert és que fou frare de Sant Francesc i catedràtic de Tolosa, home de gran activitat; i diuen si arribà fent missions fins a Moscou, de zel més o menys secundum scientiam, segons la devoció de cada hu. El citat Salzinger, tant savi com afectat a tot lo que pertany a l'escola luliana, suposa, en defensa de l'ortodoxia i puresa de zel de Peratallada, que fou arquebisbe de París; mes, havent nosaltres mirat la Gallia Cristiana, havem trobat, és cert, un Johannes III arquebisbe de París, natural de la Roche-taillé, llogaret, diuen els graves i erudits maurins, de prop de Lyon, qui fou patriarca de Constantinopla i morí en 24 de març de 1436; però que dubtem fos el nostre Peratallada, frare de Sant Francesc, escriptor de ciencia física, home de gran exaltació d'esperit i de vida accidentada, circumstancies totes que's callen en la <i<Gallia Cristiana, en la breu relació que fa de l'arquebisbe Johannes III de Roche-taillé [27].
La tendencia naturalista, o sía l'estudi directe i experimental de la materia, iniciat per Lull, tingué a Catalunya un doctor il·lustre, qui enllaçà aquest estudi amb el de la metafísica, en la persona del mestre Jaume Janer (Januarius), monjo de Santes Creus. Ja'l rei Alfons d'Aragó, desde Nàpols, en 1449, havía donat privilegi i promès protecció a Llobet (Lupetus) per a ensenyar la doctrina luliana i fins per a erigir escoles on s'ensenyés. El rei Ferràn, en el privilegi donat a Fra Jaume Janer en 1500, suposa ja existent i fundada una escola amb rendes propries per l'ensenyança del lulisme a Valencia, en qual ciutat ensenyà i publicà son llibre Ars metaphisicalis [28] el savi monjo de Santes Creus. Sa concepció científica és grandiosa, mes atrevida i que, sens explicacions i a no ésser el sentit catòlic que domina en l'escritor, se podría pendre per monista, com ara diuen; puix al voler provar, seguint a son Mestre, que l'Universal és un Ens real, diu: «Omne quod est sub lunae globo, dicitur elementatum, aut vegetatum, aut sensatum, aut imaginatum vel rationatum (!) ultra haec nihil est…» I al dir això es funda en els experiments dels alquimistes i en les transformacions que ells obren i es poden veure in alembico.
Altre català il·lustre, que és com qualificat testimoni del vol que prengué en nostre país el realisme lulià, en lo que atany a l'estudi experimental de la materia, és el mestre Pere Degui, prevere secular, de Montblanch, i inquisidor general per tota Espanya. El Salzinger diu que ell ha vist exemplars del llibre que escrigué, titulat Introductorium admodum breve et sucintum ad omnes sciençias, estampat a Colonia l'any 1516, i comença: In nomine Jesu; fa d'aquest opúscol grans alabances i en porta fragments. Degui funda la preferencia del règim experimental sobre del racional en una raó teològica; puix diu que, havent el pecat original alterat el compost humà, l'ordre de l'adquisició dels coneixements ha quedat també alterat, estant en certa manera supeditada la raó al coneixement sensible, per lo qual en l'estat actual el coneixement és de compositis ad simplicia et a simplicibus ad divina, essent, doncs, el coneixement de la materia basa dels altres coneixements.
El bon nom del Beat Ramón Lull tingué encara un atleta més valerós en la persona d'en Joan Vileta, canonge de Barcelona i teòleg del bisbe Cassador en el Concili de Trento. Home de molta ciencia i il·lustració, feu gran paper en aquella augustíssima assamblea, i l'historiador Pallavicino [29] conta còm aquest doctor català, en la discussió sobre la Comunió baix les dues especies, fatigat ja el Concili de peroracions llargues i inútils, se reanimà a l'oir la paraula elegant i concisa del nostre canonge, excitant l'apetit, diu l'historiador, dels qui ja estaven tips, fins al punt que, després d'haver enraonat dues hores, li demanaren que continués en la sessió següent. En aquell Concili fou el propugnador de l'ortodoxia de Ramón Lull, per molts impugnada, i obtingué que reeixís… Sancti oecumenici Concilii auctoritate de adversariis triumphantem, com ell diu en el pròleg de l'Ars brevis de Ramón Lull, publicada a Barcelona l'any 1560. En aquesta ciutat restaurà l'escola luliana, ensenyant públicament, i amb gran concurrencia de qualificats deixebles, la doctrina de l'Il·luminat Doctor, amb molt afany escoltada per homes ja instruits en la filosofía i les arts, per cavallers nobles i il·lustres, i per doctors de totes les facultats.
No seria propri d'aquest lloc l'enumerar els molts i il·lustres lulians qui de la nostra terra han eixit i han seguit les ensenyances de l'Il·luminat Doctor. Havem fet menció dels qui acabem de parlar per a que's vegi còm la doctrina física o mètode experimental ha tingut a Catalunya una tradició científica, i homes doctes qui l'han sostinguda, no amb esperit vulgar, sinó com a precursors de la ciencia experimental moderna, que si no enlaira gran cosa l'enteniment humà, al menys, ben aplicada, pot ésser d'utilitat a la desvalguda descendencia d'Adam, i pot afavorir els pobrets, com amb estil verament franciscà deia el fra-menor Peratallada. No podem, emperò, passar per alt, entre'ls nostres lulians de la centuria passada, el P. Pasqual, cisterciense mallorquí, qui amb gran erudició i critica, i nombroses mostres d'amor a les coses catalanes, estampà en Avinyó les Vindiciae lulianae en 1778, obra on publica documents curiosos i notables referents al Beat Ramón; com tampoc al benemèrit P. Fornes, també mallorquí, franciscà, catedràtic de Salamanca, de molta erudició, qui impugnà al P. Feijóo en lo que aquest escrigué contra'l Beat Ramón amb el Liber apologeticus, que publicà a Salamanca en l'any 1746. Fou el P. Fornes molt coneixedor del lulisme, i fins creiem que treballaria en la gran edició maguntina de les obres de l'Il·luminat Doctor feta pel doctíssim sacerdot Ibo Salzinger, puix en un dels exemplars incomplets que posseeix d'ella aquesta Biblioteca Universitaria, procedent de la Biblioteca Mariana del convent de Sant Francesc, en el tomo quart hi ha una nota manuscrita que diu: Fr. Bartholomeus Fornes accepit hunc tomum pro remuneratione sui laboris exhibiti in impressione lullianorum operum Maguntiae anno 1732, i en el text s'hi veuen molts subratllats, senyals i fins correccions manuscrites. Cal advertir que'ls dos citats PP. Pasqual i Fornes són i es confessen deixebles de Salzinger, i que dins dels confins de l'escola luliana tenen principalment caràcter apologètic i crític; mes no són, generalment parlant, doctrinals i dogmàtics.
Mereix consideració apart, no sols per l'importancia de ses obres, sinó també per la marcada tendencia, i més encara que tendencia, fonamental caràcter psicològic de sa doctrina, el famós barceloní Ramón Sabunde, in artibus et medicina doctor et in sacra pagina egregius professor en l'Universitat de Tolosa, molt alabat pels savis extrangers i tantost desconegut fins de nom, diu amargament el P. Pasqual [30], de sos compatricis catalans. I ¡cosa estranya! Catalunya, qui ha produit sempre homes afectats a l'observació psicològica, quasi bé coneix sols de nom els escrits del savi catedràtic tolosà; trista, mes eloqüent demostració de la falta d'il·lustració regional.
Es Sabunde un verdader adepte de Ramón Lull; de sa Teología natural o Llibre de les criatures[31], diu el cardenal Bona que conté la pràctica de l'Ars magna de Lull, i pot ben bé afirmar-se que la Teología natural és com un raig de llum del monumental Llibre de Contemplació del Beat Ramón. Exagera les tendencies d'aquest, converteix en errors les opinions perilloses del mestre; la demostració de la fe per arguments naturals la presenta amb una cruesa tant gran com desproveída de sentit filosòfic, venint a ésser en lo que toca a la doctrina sobrenatural, que és la principal materia del llibre, un positivista piadós i fervorosament cristià, capaç de descristianitzar al lector qui no's contenti de pures congruencies. Sens dubte per això fou prohibit el pròleg de l'obra, i fins en aquesta s'hi troben errors dogmàtics, com el que després Luther presentà com a principi fonamental de son sistema, o sía, la corrupció total, després del pecat original, de l'ànima humana. Es Sabunde un positivista racionalista; del coneixement de sí mateix ne vol traure la demostració de totes les grans veritats naturals i sobrenaturals, i així diu en els Dialogi de natura hominis [32]: «Aquí et serà ensenyada la ciencia que dèus haver de tu mateix… aquí apendràs tot lo que per estens és manat en la Sagrada Escriptura… aquí coneixeràs tots els errors, sectes i opinions dels filosops, pagans i heretges, i fàcilment trobaràs lo que és contrari a la verdadera fe… Aquesta ciencia no exigeix altres testimonis, fòra de l'home.» El nostre doctor, no obstant sa pietat i fe cristiana, caigué de ple en la moda filosòfica del renaixement de prescindir del tot de la revelació al tractar, ja no sols de la filosofía, sinó dels grans misteris de l'ordre sobrenatural.
Fou allò la secularització de l'humà saber, la destrucció del gran edifici de la ciencia una i catòlica, potser per la torpesa dels qui l'anaven edificant; començava a alçar el cap, en l'ordre especulatiu, el laicisme, que ara empesta tots els ordres de l'humana societat, i sens dubte que d'una manera inconscient el nostre savi seguía lo que semblava una noble vía oberta pels antics filosops. Tothom hi és còmplice en les grans revolucions, així polítiques com filosòfiques; els qui defensen lo antic contribueixen tant al triomf d'aquelles com els qui volen introduir lo nou; el nostre Sabunde, seguint al Beat Ramón per a estendre la religió cristiana, vol naturalitzar lo sobrenatural: misteris, dogmes, sagraments, tot ho vol demostrar per l'observació de l'home, i fins la mateixa Biblia; la paraula divina, escrita en els Sants Llibres, que proclama superior a la paraula de Déu expressada en la naturalesa, creu ell que demostra ésser paraula de Déu amb raons purament naturals. La raó individual, sens cercar el descans de l'autoritat divina i humana, domina en els llibres de Sabunde; com més tard del judici privat de cada hu ne farà Luther selvatge regla de creencia. Mes no cregueu que'l nostre doctor fos un foll enamorat de la literatura del Renaixement, al revés, la desprecia: «Els qui més fàcilment mediten en Tulli, Horaci o Virgili que no pas en el Verb de Déu, fan gran injuria a Déu… Tant-de-bo que'ls amants dels llibres seculars oissin aquest nostre discurs; me penso que no tant gustosament s'adheriríen a sos vaníssims estudis» [33]. Ni ningú dèu creure's que'l prescindir de la revelació suposi en Sabunde un escriptor qui vulgui un pur humanisme; no, per ell, com per son venerable Mestre, Jesucrist ha d'omplir la vida humana, tota ciencia se l'ha de proposar per fí, dient en el capítol 259 del Llibre de les Criatures o Teología natural, que tota la ciencia, intenció, pensament, memoria, aplicació i estudi dèu versar sobre la mort de Jesucrist Fill de Déu. Tant presumit pensador, qui creia amb la sola raó atènyer els grans principis comunicats a l'home per la divina revelació, desenrotllà, sens dubte amb gran magnificencia, la seva doctrina, quan un docte escriptor, i es feu seva la sentencia el cardenal Bona [34], afirmava que'l llibre de les criatures era la Quinta Essencia de Sant Tomàs; i un poeta escrigué en lloor del nostre filosop els següents versos, que estàn al principi del dit Llibre de les Criatures en l'edició citada, i que denoten la convicció de que Sabunde havía complert la seva arrogant i impossible pretensió:
. . . . . qui tot de vatibus unus.
Quae Natura negat jungere, juncta dedit.
. . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . habet cogitque fateri
Nunc ratio, credi quae jubet ipsa fides.
No arribà Sabunde, com pretenen aquests versos, a agermanar la fe sobrenatural amb la raó natural, cosa tant bellament feta per Sant Tomàs; mes ningú li podrà negar la prioritat sobre Descartes en l'historia de la filosofía, en voler fonamentar aquesta reina de les ciencies en el testimoni del propri coneixement; i encara que sembli eixir-se dels termes que'ns havem proposat en aquest llibre, volem transcriure el següent troç que totalment destrueix l'originalitat del famós argument cartesià: «El valor de la certesa prové de la fermesa dels testimonis; els quals, en quant són més manifests, clars, pròxims, en tant constitueixen una més certa fe i credulitat. Però perquè ninguna cosa és més coneguda, pròxima, intrínseca a altra que ella a sí mateixa; lo que manifestem per la propria naturalesa de la mateixa cosa, això propriament és lo més sòlid i veritable. De consegüent, tot lo que de l'home ara anem a exposar per la naturalesa del mateix home, donarà una major fe a la nostra sentencia» [35]. I encara el sistema del filosop català sobrepuja de molt en aquest punt al del filosop francès, perquè Sabunde no parteix en dos troços l'humana naturalesa, no destrueix l'unitat del compost humà, no's funda en un pur psicologisme antinatural i exagerat, sinó que considera tot l'home tal com és en son estat actual; i seguint la pràctica de la moderna escola escociana, admet el valor del testimoni de la conciencia, no solament en lo que pertoca a l'observació interna que l'ànima fa de sí mateixa, sinó també en l'experiencia que'ls sentits li donen de lo extern. L'home «s'ha sortit molt enllà de sí mateix, ni ja habita en sa propria casa, per lo qual, ni es recorda de sí, ni es coneix… és necessari que per les coses inferiors, que coneix fora de sí, sía altre cop cridat al coneixement de sí mateix. Volent, doncs, l'home entrar en sí, 1.°, consideri l'ordenació que tenen entre sí les coses criades; 2.°, faça comparació de l'home amb les altres coses segons la conveniencia i diferencia d'elles; 3.°, per aquesta comparació puja l'home a sí mateix, i de sí mateix a Déu criador de tot» [36].
Per aquests fragments pot el lector clarament compondre còm el sistema de Sabunde, si ell no l'hagués volgut estendre a la teología, no tindría els inconvenients que àdhuc en el camp de la pura filosofía natural presenta el sistema cartesià, antinatural, com ja havem dit, i que comença esquarterant l'humana naturalesa i partint la conciencia humana; la qual és mirall verídic, on se reflexen els fenòmens tant físics com espirituals de la nostra vida, criteri de la vida íntima i de la relació en el sistema de Sabunde. Aquest, seguint l'esperit d'observació propri de la nostra gent, admet tot d'una el testimoni de l'home com a verídic i en ell descansa; Descartes comença dubtant, i si accepta l'observació de l'esperit és tant sols per a servir de basa d'un raciocini dirigit a afirmar l'existencia.
No és, de consegüent, el sistema de Sabunde un nuu psicologisme, com el d'alguns moderns filosops qui tenen una consemblança amb els antics gnòstics; és més aviat un humanisme, com ho fou també el del Beat Ramón Lull, i espurgada del mestre i del deixeble la part teològica, sa doctrina passa a ésser un majestuós cos de l'edifici de la phihsophia perennis, havent sigut dels qui més treballaren en el camp de l'humana observació per a fer baixar als filosops, qui anaven perduts per camins d'artifici, al bon sentit que dóna el tracte i consideració de la realitat. I això no vol pas dir que'l nostre filosop, per més que fos atent a l'existencia externa, no dongui de les excel·lencies i operacions del pur esperit una doctrina nobilíssima com ho fa respecte del lliure arbitre, o del franc voler, usant l'hermós terme tècnic de Mestre Ramón Lull. A nosaltres ens consola en gran manera el veure l'afició de tots els nostres pensadors a ensalçar la llibertat humana. «Rès de lo criat està sobre'l lliure arbitre: ell està sobre tot, ningú el domina i, de consegüent, el Criador tant sols dèu en ell tenir son seti… Veusaquí còm el franc voler de l'home ha sigut fet el seti de Déu; allí, doncs, Déu solament dèu imperar, dominar i regnar» [37].
De la naturalesa del lliure albir ne dedueix la naturalesa de la remuneració que hagi merescut i que en l'altra vida li serà tributada. «El lliure albir és l'arrel de tot mèrit en l'home, i, de consegüent, ha d'ésser el subjecte del premi o del càstig, i essent dit albir humà espiritual, invisible i intel·lectual, la principal remuneració de l'home serà invisible i espiritual… El lliure albir no és local ni temporal; de consegüent, el verdader bé de l'home no dèu estar comprès enlloc, ni mesurar-se per temps, per lo qual, la Llei de Crist, prometent la recompensa eterna de la visió beatifica, encaixa admirablement amb els dictats de la natural raó» [38].
La fina observació continguda en els llibres de Sabunde, no cregui el lector haver-la assaborida amb els breus fragments que acabem de transcriure; és cert que sobressurt al parlar del franc voler o lliure albir, nobilisssima sedes Dei, mes fins quan l'observació és incompetent pel fí que's proposa, sempre manifesta la paciencia, concentració i perspicacia d'un esperit altament psicològic; en l'historia del pensament humà és un potentíssim precursor de la moderna escola de l'observació, en el procés del pensament català és l'hereu del gran Mestre Ramón Lull; mes devem afegir que la Teología natural queda molt per dessota del gran Llibre de Contemplació. En aquest la llum mística, l'acuitat de l'enginy, la fervor del sentiment i fins el riquíssim llenguatge encisen a l'home i el persuadeixen; en la Teología natural o Llibre de les criatures, Sabunde, pur filosop, sens aquelles excelses qualitats del mestre, distingint-se principalment per la riquesa de detalls, deixa a l'ànima freda, i per no seguir el camí apropriat per la defensa de les veritats sobrenaturals, resulta un apologista qui no satisfà la racional intel·ligencia, o com compendiosament sentencia el modern historiador cardenal Hergenröther: «Sabunde, metge i jurisconsult espanyol, qui després abraçà l'estat eclesiàstic, per una especulació exagerada contradiu els dogmes que ell mateix sosté.»
- ↑ El frare dominicà alemany Fr. Enric Denifle, en la monumental obra Les universitats en l'Edat Mitjana fins al 1400, diu que desde aquella decisió del Concili de Viena es troba sovint en els Documents universitaris anomenat el Magister linguarum.
- ↑ Diuen els graves i crítics Bolandos, parlant del Beat Ramón Lull: «In tanta sanctorum multitudine, qualem acta nostra exhibent, vix quemquam reperies, cujus res gestas tam multi, tam varii scriptores illustrandas susceperint.»
- ↑ «…ut modico tempore e servitute longarum et confusarum scientiarum egredi valeamus». (Ars universalis.)
- ↑ Ens apar que aquest concepte del Beat Ramón Lull és el que ja d'ell teníen els contemporanis, així en el famós atestat que li feu el Canceller de l'Universitat de París en l'any 1311 (publicat pel P. Pasqual, Vindiciae, pàgina 291,t.1), se li regoneix zelum fervidum, et intentionis rectitudinem pro fidei christianae promottione; mes se li permet l'ensenyança, no perquè fos argentum et aurum, sinó perquè pugui instar Pauperculac in sacrum Gazofilacium, aliquid mittere de suac substantiae nuditate. Ademés, l'opinió mai l'ha tingut per un filosop com els altres, sinó com a un home d'una doctrina d'origen prodigiós.
- ↑ «Cum tamen dessiderem bonum commune, et disponam hunc librum scribere tam laicis et rudibus, quam subtilibus et provectis, idcirco in principio breviter et planis vocabulis proponam hanc scientiam.»
- ↑ Disp. 133, cap. 4.
- ↑ V. Supplicatio Sacrae Theologiae Professoribus et Baccalaureis Studii Parisiensis.
- ↑ Apud Pasqual, Vindiciae lulianae.
- ↑ «Nam est inconveniens dimittere unam credulitatem propter alteram, sed dimittere credere propter scire est valde conveniens.»
- ↑ «Ego qui noviter sum factus Procurator appetitus infidelium.»
- ↑ «Supremum Bonum voluit,quod homines, qui non habent subtilem intellectum… possent uti fide, et homines subtiles… possint intelligere articulos.»
- ↑ «Facilius intelligit in isto mundo quod totum sit plus quam sua pars, et quod album sit contrarium nigro, quam articulos.»
- ↑ El temor profètic que amb vivíssimes paraules expressa en aquest llibre l'Il·luminat Doctor, sobre la destrucció de la civilització cristiana pels tartres, convertits a una llei falsa, podem dir que quedà confirmat amb les horrendes invasions dels otomans, qui posaren en perill tota l'Europa, i s'ensenyoriren deies terres de més antiga i florida civilització d'aquesta part del món.
- ↑ «Timeo nimium loqui, et si nimium loquor, supplico et peto veniam ut mihi remittatur.»
- ↑ Tomo IV
- ↑ Introductoria Artis demonstrativae.
- ↑ Aquesta ciencia s'assembla a la Ciencia divina, la qual, estant unida a l'Essencia divina, representa en totes les coses al mateix Déu; així aquesta és representativa de tot lo que pot caure baix l'humana investigació amb breus i pocs (conceptes).
- ↑ La reducció de totes les ciencies a l'unitat, tantes voltes profetitzada és una il·lusió que, a nostre entendre, desvaneix Sant Tomàs en la Summa contra gentiles (lib. II, cap. 98): «Cognoscere enim aliquid secundum genus tantum est cognoscere imperfecte et quasi in potentia; cognoscere autem in specie est cognoscere perfecte et in actu. Intellectus autem noster, quia infimum gradum tenet in substantiis intellectualibus, adeo particulatas similitudines requirit quod unicuique cognoscibili proprio oportet respondere propriam similitudinem in ipso…» La generalització científica ès, doncs, un coneixement potencial, no una realitat de coneixement actual.
- ↑ «Quod suo experimento sive sensuali, sive intellectuali adeo clare et infalibiter certificat potentiam, ut omnem ambiguitatem ab illa auferat.» (V. Salzinger: Praecursor introductoriae in Algebram Speciosam universalem… B. Raymundi Lulli.)
- ↑ Liber de Novo modo demonstrandi
- ↑ Parlem aquí dels principis científics, puix en lo que toca als experiments, combinacions químiques i receptes que porta dit llibre, no hi podem donar cullerada, puix no hi som competents.
- ↑ «No hi ha que riure's de la quinta essencia de Ramón Llull, capaç de curar tots ela mals i de fer permanent la vida humana, puix els moderns, amb molta menys filosofía, persegueixen la mateixa idea, i creuen alguns haver trobat aquesta força, com ara diuen, en el quid ignotum, que segons ells influeix l'hipnotitzant a l'hipnotitzat.» — Article de D. Joan Soler y Roig en el Guia de la salud, copiat en la Revista d'Estudis Psicològics (espiritista), de Barcelona, juny de 1890.
- ↑ Apud Salzinger, t. I.
- ↑ Aquest admirable pensament guarda perfecte paral·lelisme amb el concepte d'Aristòtil i Sant Tomàs, de la suma actualitat de l'acte pur, o sía, de Déu.
- ↑ Epístola proemial de l'edició valenciana del Blanquerna.
- ↑ Llibre de Contemplació.
- ↑ T.8, pàg. 145.
- ↑ Existeixen diferents exemplars d'aquest notable llibre en nostra Biblioteca Universitaria
- ↑ Lib. 17, cap. 16.
- ↑ Vindiciae lulianae, t.I.
- ↑ Liber creaturarum seu Theologia naturalis. — Argentinae anno 1496. Existeix en aquesta Biblioteca Universitaria.
- ↑ Aquesta Biblioteca Universitaria, ademés de la Teologia natural, poseeix el Llibre de Diàlegs citat en el text, el qual, encara que pot ben bé qualificar-se de compendi de la Teología natural o llibre de les criatures, és interessantíssim com a mostra psicològica: Raemundi Sebundii de natura hominis Dialogi. — Lugduni apud Theobaldum Paganum 1568.
- ↑ Dial. 4, pàg. 184.
- ↑ Apud Salzinger, t.I.
- ↑ «Virtus autem certitudinis ex firmitate testimoniorum seu testium generatur, qui quanto fuerint magis manifesti, lucidi, propinqui, tanto certiorem fidem, credulitatemque constituunt. Verum quia nulla res est magis nota, propinqua, intrinseca alteri, quam ipsa sibi: ideo, quidquid per propriam ipsius rei naturam ostendimus, id solidissimim, id verissimum est. Et idcirco omne quod de homine monstraturi nunc sumus, per ipsius hominis naturam, maximam dictis nostris fidem facient.» (De Natura hominis Dialogi: Isagoge seu Introductio.)
- ↑ «Homo… longissime exiit a semetipso, nec jam habitat in nativa domo ac per hoc nec sui meminit, nec cognoscit… necessarium est, ut per res inferiores, quae extra cognoscit, ad sui cognitionem revocetur. Volens igitur homo ad seipsum introire, primo consideret rerum creatarum ordinem inter se. Secundo comparet hominem ad caeteras res, penes convenientiam et diferentiam earundem. Tertio per hanc comparationem ascendat homo ad Seipsum, et a seipso ad omnium conditorem Deum.» (Ibídem.)
- ↑ Lib. creaturarum, cap. 104.
- ↑ Diàleg 2, cap. 14.