La seva lloança

De tots, és ella qui més voldria sentir lloar.

Prou he fet volts a la casa, anant amunt i avall,

així com l’home que acaba de publicar un nou llibre

o com la noia que surt estrenant un vestit nou,

i, tot i que he girada la conversa a tort i a dret

per fer arribar que el seu elogi hi fos predominant,

una dona m’ha parlat d’un nou conte que ha llegit,

i un home s’ha confós, mig somniant,

com si un altre nom li estigués ballant pel cap.

De tots, és ella qui més voldria sentir lloar.

No parlaré més de llibres ni de la llarga guerra,

ans aniré pels àrids espinars, fins a trobar-hi

algun captaire arrecerat del vent, i allà, aleshores,

menaré la conversa fins que el nom d’ella acudeixi;

si hi ha prou parracs, allà, prou coneixerà el seu nom,

prou li agradarà de recordar-lo, que en els vells temps,

tot i que lloada dels joves i malvista dels vells,

entre els pobres, tots, vells i joves, la lloaven.