La senyora X

LA SENYORA X
DRAMA EN QUATRE ACTES

Traducció den NARCÍS OLLER

BARCELONA
Biblioteca Popular de «L'Avenç»
1910

PERSONATGES

Fleuriot, magistrat i pare de
Raimon. El primer té 35 anys en el primer acte,
i 55 en els demés; i el segón 25 anys.
Noel, amic de Fleuriat, 34 anys en el primer
acte, i 54 en els demés.
Chesnel, metge, 30 anys en el primer acte, i 50
en els demés:
Laroque, de 36 a 40 anys.
Périssard, 59 anys.
Merivel, 52 anys.
Valmorin, fiscal.
President del tribunal.
Victor, cambrer de fonda.
Fontaine, agent de policia.
Ugier del tribunal.
Jacquelina, muller de Fleuriot, 24 anys en el
primer acte, i 44 en els demés.
Rosa. criada dels Fleuriot, 32 anys en el primer
acte, i 52 en els demés.
Elena, filla den Valmaria, 20 anys.
Felicia, cambrera de fonda, 22 anys.
Senyora Varenne, germana de Chesnel, 34 anys.

Dos magistrats, un relator, jurats, sis gendarmes, poble variat.
Aquesta obra s'estrenà en el Teatre Principal de Barcelona, la nit del primer de Febrer de 1909, baix la direcció del Sr. Giménez i repartiment següent: Jacquelina, Sra. Morera; Elena, Srta. Xirgu; Senyora Varenne, Sra. Sennys; Rosa, Srta. P. Ruiz; Felicia, Srta. Balestroni; Raimon, Sr. Giménez; Fleuriot, Sr. Guitart; Laroque, Sr. Bozzo; Perisard, Sr. Santpere; Noel, Sr. Ballart; Merivel, Sr. F . Capdevila; Valmorin, Sr. Munt; President del tribunal, Sr. Vinyals; Chesnel, Sr. Codina; Fontaine, Sr. Roca; Victor, Sr. Amorós; Ugier, Sr. Cervera; Relator, Sr. Mas; President del jurat, senyor Vallsmadella.

ACTE PRIMER

A Neuilly, prop de París, a casa Fleuriot, baixos d'un petit palau. Decoració esbiaixada. Despaig ricament sever. Taula de ministre amb autes, paper, etc. Llibreria, quadros. En el biaix de la dreta, una porta. Finestra al fons donant a una gran via. Porta a l'esquerra.

ESCENA I

Rosa i Varenne

(A l'aixecar-se 'l teló, l'escena solitaria. La Rosa i la senyora Varenne entren per la dreta.)

Varenne (anguniosa).— Que tal, Rosa? Com segueixen?

Rosa (contenta).— Millor, senyora, millor!

Varenne .— Ai, gracies a Déu! Veia al meu germà tant intranquil!... Que ja l'ha visitat, avui?

Rosa .— Sí, senyora. Ha vingut a primera ora tornarà abans d'esmorzar. El nen, gracies a Déu, ja està fòra de perill.

Varenne .— Li ha desaparegut la febre?

Rosa .— Completament.

Varenne .— Que content que deu estar el senyor Fleuriat! Eh?

Rosa .— Ah, senyora! si u agués vist!... Fòra de sí!... Ha abraçat a una servidora; ha abraçat al doctor!... Reia, plorava! No semblava ell!

Varenne .— Com que s'estima tant al menut!

Rosa .— Natural! Es lo únic que li queda! Ha vist? S'ha passat quinze nits seguides vetllant-lo; sense ficar-se al llit! I que això u ha fet, sense faltar ni un dia al Tribunal ni deixar de treballar com de costum!... Ja li dic jo que es ben fort, el senyor, ja!

Varenne .— I tant bo!

Rosa .— Bo, també, sí; però no tant facil de portar com sembla, no's cregui.

Varenne .— I què té d'estrany? Pobre! Amb la vida que ha de dur! Tant sol! Sempre tant sol!

Rosa .— Què i vol dir? Vostè també es viuda, senyora, i m sembla que això no la priva pas d'estar trempada.

Varenne (rient).— A mí, no: al contrari. Però ell, potser si 's casés... Que fa molt que es viudo?

Rosa .— Vora dos anys.

Varenne .— Desde que van venir a viure a Neuilly?

Rosa .— Precisament.

Varenne .— Se la devia estimar molt, a la senyora.

Rosa .— Amb deliri.

Varenne .— Que era guapa?

Rosa .— Ja 'u crec, si n'era! I xamosa... i enjogaçada!

(Fleuriot entra per l'esquerra i s'acosta a la Senyora Varenne)

ESCENA II
Les mateixes i Fleuriot

Fleuriot (cara-cansat, cabell grisenc.) .— Ah! vostè per aquí, senyora? (encaixant).

Varenne .— I contentissima de lo que m'acaben de dir!

Fleuriot .— Sí, senyora; finalment podem estar tranquils, l cregui que ia calia: se m'acabaven les forces.

Rosa .— Ara podrà reposar, senyor!

Fleuriot .— Així ho espero. (De cop). — No m'ha demanat pas ningú, Rosa?... El Sr. Noël no ha vingut, encara?

Rosa .— No, senyor; ningú.

Varenne .— Doncs, es cert, eh, que ja tenim en Raimon a vores?

Fleuriot .— Sí... però tant caigut, tant esblanqueït, tant magret!

Rosa .— Això rai!... Les criatures sí que... Ja veurà com aviat torna a tenir les seves galtones el senyoret Raimon. Me'n vaig a fer-li companyia; me n'hi vaig.

Fleuriot .— Així que 's desperti, avisi-m.

(Rosa surt per l'esquerra).

ESCENA III
Fleuriot, Varenne i després Rosa

Varenne .— De totes maneres, l'han ballada seria.

Fleuriot .— I tant!... Ah, que agraït que estic al seu germà!

Varenne .— Pobre! No pensava sinó en aqueix nano! No'm parlava de re més. Despús-air, fins va anar a consultar un dels seus antics mestres, en qui té gran confiança, i's va passar mitja nit llegint i rumiant.

Fleuriot .— Ja sé! Es quan se li va ocórrer la nova medicació amb que, a la fi, ha vençut el mal. An ell, an ell dec la vida del meu fill; li juro que no'u podré pas oblidar mai.

Varenne .— I fugi! Ell ne deu estar tant cofoi com vostè mateix. L'estima tant, an en Raimon!

Fleuriot .— I vostè no, eh?

Varenne .— Jo? Oh! Me'l menjaría!

Fleuriot .— Doncs cregui que està ben

corresposta! Així que's quedà sense febre, ell va demanar a vostè.

Varenne .— Ai, el meu fill! (Fa acció d'anar-sen per l'esquerra).

Fleuriot (aturant-la amb un gest).— No, esperis; acaba d'adormir-se; si's desperta, ja avisaran. (Pausa i canviant.) Ara, que'ns trobem sols, deixi-m aprofitar l'ocasió per donar-li gracies de tot cor.

Varenne (alegrament).— Gracies? De què?

Fleuriot .— De la seva bona amistat, senzillament.

Varenne (rient).— No'm faci riure!... Doncs digui que jo també n'auria de dar a vostè per la seva?

Fleuriot .— Oh! No es pas igual!

Varenne .— Veiam per què?

Fleuriot .— Perquè mentres que vostè es una senyora animada, amable, atractiva... jo só l'ome més esquerp, més funebre, més...

Varenne (interrompent~lo).— Més què?

Fleuriot .— Pitjor que un ós!... Oh! Ja me n'adono, ja!

Varenne .— Ja li dic jo que per arribar a ser-ho fins al grau que'u era 'l meu difunt.....

Fleuriot .— Vol dir que encara era més sorrut que jo, el seu marit? De veres?

Varenne .— Senyor, Déu meu!... El meu marit?.. Oh! Si vostè, comparat amb ell, es un galantejador i un castanyoles, ome!

Fleuriot .— Doncs digui que ja'l devia viure divertida, vostè!