Obre el menú principal



LA ROSA.

Cansons de la terra (1871).djvu

A l' horta del meu pare—un taronjer n' hi há
fá las taronjas dolsas—mes dolsas no n' hi há,

Lanlá, que ja ve del ayre!
lanlá, que del ayre va!

també una clavellina—que regalada está:
mentre jo la 'n regava—lo meu galant passá.
—Deu vos guart hortalana—¿volèu llogá' hortolá?
—Digáuho á lo meu pare—qu' hortolá ha de mudar.
—Voléume dá una rosa—per vostra propia má?
—Una, dos, tres y quatra—y quantas com n' hi haurá:
entréune lo galant jove—entráusela á buscar.—
Mentre que la cullia—la rosa 's va esfullar.
Al llindar de la porta—un gran sospir ja 'n fa.
—¿Que suspiréu vos jove?»—«Prou tinch que suspirar,
suspiro l' amor vostre—si me 'l volíau dar.
—Digáuho á lo meu pare,—també á lo meu germá
y també al senyor oncle—qu' á vora 'l prat s' está.—
Son pare se l' escolta—de dalt d' un olivar.
—A poch á poch lo jove—no passéu tan enllá,
que ab la filla meva—no vos hi cal pensar.»

VARIANTS.
Vers 2.

que fa taronjas dolsas,—millor fruita no hi ha.

Vers 6.

—L' amo que no te sembra—mosso no pot llogar.

NOTA.

 Ab altre metro y ab diferent tonada y responement se canta també aquesta cansó.

Montanyas de Jorba
lerum, lerum,
poguesseu parlar
lerum, lá.


Quantas ne diriaho—del meu festejar.
Un dia la trobo—que soleta va.
Jo lin dich Treseta—¿si ab mi 't vols casar?
—Diguého al meu pare,—també al meu germá
també al senyor oncle—que en la Pobla está etc.