La punyalada/Prolech

PROLECH

 Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés pera confort del excursionista afadigat, hi hà un canapè de blaníssima herba y sòlit respatller de pedra, hont algun temps jo m'hi asseya sovint, contemplant sempre ab el mateix interés el grandiós panorama que s'extenía a mos peus. A sol ixent, les terres baxes del Ampurdá s'oviravan boyroses per demunt les serralades de la Mare de Deu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ensà, el pich de Tossa, y més ensà encara, Lliurona rònega y perduda entre els alzinars, el rieral del Borró tallat a pich, la serra de Banyadors nyadors y les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys y gorges de Sadernes, hont s'hi veu encara l'encinglada cova desde la qual diu que un temps el Bisbe pasturava el seu remat y benehía, per demunt del avench, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll-Roig, entre esquifits conreus y minúsculs vergers enrondats de murtres y llentiscle. Més a ponent, Talaxà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol y les feréstegues raconades de Bruy. Mirant cap a Sagarra, veya Ribelles demunt les imponentes canals de Uja, Bestracà sobre'ls enderrochs d'Escalas; y cap al nort, Costabona y'l magestuós Canigó tot cubert de neu. Sà y enllà, contemplava axecaments espantosos de massius granítichs que, desnivellats de basa, s'havían obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulciades colossals que dexaren al viu roques nues y pelades com insepults cranis de titans; y per entremitx de tal desllorigament, hi veya verdejar, en ufanós embull, desde'l roure aparatós y la rogenca alzina dels soleys, fins al frescal faig de les ubages y l'ayrós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplían les fondalades, remontavan vessants y carenes, y escalavan fins els espadats, per mica qu'en sos rellexos y revirons pogués arraparshi la jonsa ò clavarhi l'urpa el rebech alzinall, anch que fos llensant ses branques al abim.
 Quan tenía ja la vista sadollada de aquell luxuriós espectacle, y'ls pulmons ben saturats de l'alenada canigonenca, devallava'ls tres pisos de aquella mena de torra del homenatge, enfonzantme en les fosses gegantines, traversava boscuries, ombrívoles unes hont may s'hi feya día, migrades altres y aclamaídes per la miseria del terrer rocós d'hont xuclavan; creuhava clapes de soques negroses, socarrimades pels incendis dels pastors descuydats ò maliciosos, ò be devastades pels cullidors d'escorsa que les dexavan nues y sanchnoses a la mercè dels carboners y artigayres que les destralejavan sense pietat; trescava per damunt de clapisses de pedra cantelluda y sullevadissa dissa, y escalant espadats y xaragalls, furgava y recociava coves y tutes perdudes entre la malesa, en busca de recorts y reliquies de llurs passats habitadors, visitava masíes y barraques de carboners, recullint cansons y llegendes, romansos y rondalles, tot pescant al vol locucions y mots especiallíssims d'aquell terrer que talment sembla abandonat de la mà de Deu.
 Però la Meca de les meves aficions d'excursionista era el Mas Bardal, del terme d'Albanyà, hont a la entrada ò a la sortida de la montanyosa Garrotxa, feya sempre cap, pera saludar y conversar llargament ab l'ermità d'aquella casa, el vell Albert. Era aquest una mena d'anacoreta esborrat dels fulls del llibre de la Mort, que anava fent anys y més anys arrossegant una vida de xacres y malgams, ja que, com deya ell, ara mateix no tenía en tot el seu cos res que valgués tres pitus. Axís havía anat enterrant a familia, amichs y coneguts, que be diu aquell adagi, que allarga més el que piula que'l que xiula, quedantse sol al món, fins al punt que, segons propia expressió pressió, ja no conexía a ningú, com ningú rícordava ja qui havía sigut aquell home en els seus temps. Sols per referencies se sabía que havía passat moltes trifulques, que algun temps havía patit molt, y que totes les seves xacres prevenían de ferides y galipàndries atrapades al darrera dels trabucayres, als que, junt ab altres joves del seu temps, havía feta molta guerra. Fins se deya si era ell qui havía donat mort al terrible Esparver, el darrer d'aquells bandolers d'anomenada qu'havían fet tremolar la terra.
 Lo cert es que quedava forsa misteriosa la persona del avi Bardals. Ell tenía poques amistats y no contava may res, y dels seus temps ja ningú vivía, y aduch els que darrer moriren, per saberne poca cosa ò per reserva, tampoch el mentavan gayre. Axò faría qu'en els qüentos de la vora del foch, en que anavan a dojo les histories més escarrifoses del temps en que aquella Garrotxa era catau de malfactors y perdularis que hi anavan a descansar de llurs fadigues, a posar preu a la llibertat dels cautius, segrestats, com deyan, de tot arreu de Catalunya y a gaudirse, entre cràpules y borratxeres, dels beneficis de llurs rampinyes y pillatges en les espayoses y encinglades coves que allí abundan y sota els boscos de fondalades casi inaccessibles, venía a resultar l'Albert sols com un de tants que, cansats de sufrir el jou de la lladregada, s'armaren en sometent, y després de llarga brega, ne feren una estenallada a les reconades de Bruy, ab tot lo que'l pobre home hi havía perduda la salut, no sentne may més cuca ni aucell.
 La primera vegada que'l vaig veure, me produhí una impresió per demés estranya. Figurèuse un home escardalench, de carns xuclades y pell pergaminosa d'un color cendrós clar com si estés faltat de sanch, blanch de cap y ras de barba, sempre com si fos diumenge. La seva cara era d'un cayent pacífich y resignat, nas alt y fi de línies, llavis prims sobre una barba menuda y sota un front ratllat d'arrugues, uns ulls blaus, apagats y dolsos, d'aquells que sempre sembla que demanin clemencia. Devía haver sigut de bona na estatura, perque ara, corvat com era, encara alsava forsa. Vestía de panyo negre, ordinari però nèt, camisa blanca sense planxar, y al coll una corbata de seda, també negra, ab tantes voltes que a la darrera sols li quedavan els bechs pera nuar. Cubría'l cap ab un casquet de punt de teler, ratllat de blanch y negre, y calsava sabates de roba ab sola d'espardenya.
 El seu tracte de primer moment resultava rezelós y reservat; fixava molt la vista, com si li escassegés, y sovint s'aclucava d'ulls, apretantse'l front ab la mà, com si volgués retenir les idees ò li fiaquegés el cervell, però un cop assossegat ò convensut de la bona fe del visitant, se tornava més amorós y expansiu, si be sols després de molt tracte no's manifestava son caràcter ab tota sa plenitut. Axís m'esplicava jo la poca popularitat que gosava entre sos comarcans, als qui tampoch ell tenía en gran concepte, y la poca intervenció que generalment se li concedía en la darrera epopeya dels trabucayres, per més que vaig entendre aviat que n'hi havía tinguda molta; lo que hi havía era que, a diferencia de molts veterans, el recort de les seves gestes semblava sols despertarli pensaments dolorosos ò molestos, per lo que defugía de conversarne.
 Després de repetides visites, acabí per congeniar, en quant era possible, ab aquell caràcter enfellonit pels anys y les xacres y separat del món per rahons de salut y d'idiosincracia. Conversant llargament sobre coses de la terra, se mostrava admirat y fins encuriosit de mes particulars, aficions, les quals atiava contantme munió de detalls y cosetes que'm demostravan una viva penetració y fàcil assimilació dels obgectius que'm guiavan. Era forsa llegit, si be'l cèrcol de la seva alimentació literaria se reduía al repertori dels doctors y llegistes cerverins de cinquanta anys enrera, y encara que darrerament havía paladejat alguna cosa dels temps nous, obsessionat sempre ab l'idea de que estava en lo darrer any de la seva vida, creya prudent no enquimerarshi, pensant que ja tenía prou lletra pera arribar al altre món. Ab tot, la seva inteligencia era prou oberta pera aplicar ales petites qüestions que'ns plantejavam un criteri forsa just y avegades ben original.
 Un día en qu'estava més d'humor, després de contarme alguns cassos concrets, al veure l'interés ab que l'escoltava, acabà per ferme mostra de les recordanses que d'aquells temps guardava. El bras esquer, mitx baldat d'un cop de bala, una altra senyal fonda a la espatlla dreta, la gargamella tota cusida ab uns punts que semblavan marcar dents de dragó, y per fi, arremangant la pitrera de la camisa, arreganyà'l pit, mostrantme una horrorosa costura al costat del mugró esquer.
 —Ara afegíuhi a n'axò,— deya ell,— el reuma atrapat dormint a sol y serena, les reliquies que conservo encara del paludisme dels xaragalls y les cavernes baxes, l'asma, fruyt dels grans cansaments y... mil penalitats d'altra mena, que no cauen may a terra, y veurèu quína vida he portat y per quín voler de Deu encara m'arrossego pel camí del cementiri sens assolirne may el terme.
 Després, posat a la rossoladora, acabà, per descubrirme son cor, que era deu vegades més llatzerat encara que'l seu cos. M'esplicà còm havía mal-lograt sa educació, seduhit per l'amistat d'un company que'l dominava com un bruxot; còm s'havía donat a la vida aventurera de la guerra civil seguida de la emigració, còm havía devallat a la vida dels tauls de taberna y de bordell, hont si no s'hi havía revolcat, fou més per instint de una pulcritut innata, que per sentiments de moralitat; que'l contínuu contacte de la gent perduda, a la que despreciava per orgull ò esperit de superioritat, sense sabersen sustraure per natural encongiment, ensemps que li havía fet perdre'ls darrers vestigis de les ensenyanses y dels bons exemples de la familia, li havía engendrat un caràcter retret y surni. La falta de tracte ab gent que pensés ò que cregués, l'havía portat a concentrarse creantse una filosofia especial ab mires a sa propia individualitat y completament despullada d'altruisme.
 Comprenent qu'estava malgastant la vida dins un medi ambent que no era'l seu y que li repugnava, suspirava pirava per una existencia més noble y pel tracte de la gent honrada, mes no per ansies de perfecció moral, que ni comprenía, sinó per un millor estar material, com aquell que se n'entra a la iglesia sols perque li plau més l'aroma del incens que les bafarades de la taberna. Resistí l'embrutiment material, com els gats se defensan de la bruticia, per instint, però'l sou embrutiment moral arribà a atrofiarli fins la idea del be y del mal. El be, per'ell, era lo que s'ajusta a les conveniencies personals, sempre que la Justicia no hi tingui que dir, y'l mal lo que les contraría, lo que desplau, lo que lleva la tranquilitat. Axís s'esplica que son amich el sugestionés y dominés, aduch ferint son orgull, perque l'ambent de corrupció en que vivían, à n'aquell li era favorable, era'l seu propi y dins d'ell triomfava la superioritat de son ingeni, de sa despreocupació y de sa forsa corporal.
 Pogué, per fi, sutrèuressen ab un suprem esfors, y tornar a casa. Ferm en son propòsit, se relacionà ab gent com cal, y creguentse regenerat, buscà y obtingué l'amor d'una noya honrada; però l'antich amich, convertit en enemich mortal y més tart en quefe de bandolers, li declarà guerra a mort combatentse els dos a foch i sanch. Ses rivalitats, ànima de la darrera epopeya dels trabucayres, acarriaren sobre d'ell desgracies, contratemps y terribles desenganys, y la seva filosofía, desprovehida de creencies positives y farcida sols d'egoisme xorch, no li serví de res. Lluytà mentres tingué forses sostingut per la desesperació, fins que, aterrat y abatut, el cap li fiaquejà y caygué en el més baix grau d'embrutiment moral y material, del que sols n'exí després d'una luctuosa escena que li obrí els ulls de l'ànima posantli el cos a les portes de la mort. Tot axò ho contà en termes breus y concisos, interessantme encara més lo que callava que lo que contava.
 —Sabeu que axò es interessantíssim? ¡Quína llástima que no ho tingueu escrit!—diguí jo.
 —¡Escrit!—feu ell—¿Ho voleu encara millor escrit?—y'm mostrava les seves nafres.
 —Però vos morirèu, y'l llibre's perdrà! Vull dir escrit en paper y lletres de motllo, pera recordansa de una època característica de nostra historia y pera medecina de les ànimes malaltes.—
 Ell feu un gest especial d'espatlles, fixà la mirada uns moments sobre'ls calaxos del cantarano, y després, com repensantse'm mirà ab sos ulls malaltissos, tot diguent:
 —¿Y quí creyeu que llegiría aquexes miseries el dia d'avuy? ¿Quíns son els malalts d'aquesta mena que volen gorir? Tots se creuen ab salut per vendre. Ademés, ni jo'n se d'escriure pels altres, ni'ls vells saben de lletra, y'ls joves ..... molts d'ells, més valdría que no'n sabessin.—
.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
 Passaren molts mesos, y quan ja me preparava pera reanusar mes excursions anyals, rebí la visita d'un subgecte que's digué marmessor de l'Albert dels Bardals, qui després de ferme saber la mort d'aquest, manifestà qu'entre sos papers, s'hi havía trobat un paquet clòs adressat à mon nom; per lo que creya interpretar la voluntat del difunt féntmel a mans.
 Obert el paquet ab tots els respectes tes deguts a la memoria de qui procedía, resultà contenir tota una recopilació d'impresions, relacions de fets, observacions y reflexions, totes elles de caràcter personalíssim, íntim per millor dir, plenes d'ingenuitat y fins moltes vegades de compunció, més punyenta per la cruesa y pel realisme ab que fets y conceptes eran sovint presentats.
 No crech convenient fer més comentaris sobre lo que, baix la meva responsabilitat m'atrevesch a donar a la estampa. Sols pera justificarme, transcriuré alguns fragments de la carta acompanyatoria que's trobava al cap de la documentació. Deya axís:
 «Bon amich, quart rebrèu aquesta jo ja dormiré al soleyó, sota'ls presos de la parroquial. Deu m'hi dó bon sòn y vulga acullir ma ànima ab Ell, amén.

· · · · · · · · · · · · ·

 «Ja quan un día me parlareu d'escriure mes memories, tinguí intent d'ompliuse les butxaques d'aquesta paperada; resistí, no obstant, ab la idea de ferne un repàs, selecció y ordenació. Encara més, tocat un poch de la vostra deria, volguí, a les acaballes de la meua vida, reveure per darrera volta molts d'aquells llochs que'm foren tan familiars; volguí refrescar mos recorts, grats y esblaymats uns, com somnis d'infant, y altres vius y punyents com dagues, a fi de empeltar sava nova a la obra de que ja in mente vos ne feya hereu.
 «En efecte: me fiu passejar per uns y altres llochs. y a poch tornava a casa llassat y ab l'ànim més abatut qu'abans. Me semblà talment que aquella terra patía del meu propi mal, y que, igual que mon cos, se arrossegava pel camí del cementiri. Ja no es aquella terra jovensana y rumbosa com una nuvia bosquerola que jo havía coneguda. Ses luxurioses aubredes van desaparexent destralejades per l'artigayre estúpit y pel carboner explotador de la ignorancia y la miseria del propietari y, empaytada per la batuda, ha fugit també la fauna que abans li donava vida.
 «Al santuari de la Mare de Deu del Mont me mostraren dins d'un exvoto els ullals del darrer sanglar de aquelles boscuries, que morí lluytant ab en Moncanut en quals carns s'hi ferratjà com pera venjarse de la destrucció de la seva nissaga. La darrera dayna després de vagar alguns anys, viuda y fonedissa, per clotades y torrenteres,un día de neu s'arrauli, ronyosa y pelada pels anys y la miseria, sota les tapies del Mas del Puy, com demanant al masover la caritat de deslliurarla de una vida tan emmigranyada y xorca. Les àligues imperials, superba parella que no tenía rival ni pariona en tots els monts d'Europa, cansades de pagar l'escot de llurs ous al sabi coleccionista qu'havía ensenyat als bosquerols de jugarse la vida pera robalshi, ja han pres comiat del cingles de Talaxà. Els isarts ja fa temps que's guaytan sos antichs quartels d'hivern desde les congestes del Puigmal y'l Canigó, y'ls lloparrassos que no's rendiren als mastins ni a llurs collars reblats de pues de ferro, no poguent resistir la llum del sol que desentenebrava ses lloperes, se feren enllà, y'ls que nó, acobardits y fugitius, moriren menjant la bola com miserables gossos captayres.
«Sols restan allí, immutables com allavors, aquelles gegantines carcanades, patentisant un etern miracle d'equilibri; aquells espadats fora de plom, ab les basamentes rosegades per l'acció traydora y sorda de l'aygua; aquells matexos immensos còdols abalansats sobre d'avenchs, com badalls d'infern, y aquells colossals morrots de penya viva apuntantse els uns als altres com proes de fantàstichs barcos en combat: uns cayruts y rogenchs, altres verdosos y negres, y alguns rematats en esperons de contorns epilèptichs y recargolats com renechs de condemnat.
 «Cert qu'en molts indrets, com la carn que rebrolla per sobre de l'os corcat y balit, se redressa encara, potenta y ufanosa, la vegetació protestant de la espoliació de qu'es víctima de part de la estupidesa humana, fent més punyidora, ab la frescor de sos colors, la miseria y la soletat d'aquells llochs feréstechs.
 «Hèus aquí com som trobada la terra que guarda'ls recorts de ma jovenesa, recorts que, en mes llarguíssimes hores de trista soletat, 5 anava clavant en aquests papers, ab la esperansa de que axís dexarían en pau la meva ànima atribulada, y hèus aquí per quína rahó no'm som vist ab cor d'ordenalse y repassalse com volía. Mes jo espero que vos, que feyau gran glosa d'una terra que tants de sos fills hem malehida, vos que us donavau la pena de rebre soleyades y greus fadigues pera esbrinar els secrets de ses balmes y bores, afraus y reconades, prenent nota dels remors de les selves, de la brahó de les cascates, dels cants dels aucells y fins dels lladruchs de les besties del bosch, com de les paraulades dels terralloners que, a voltes, no son gayre més que lladruchs de bestioletes, potser encara hi trobarèu quelcom que us plaurà, anch que no sia sinó pera enriquir vostra cartera, que diheu vos.
 «Per lo demés, vostres son: tallèu y cosiu a vostre albir; mes, per si tinguesseu la pensada de donar al públich aquestes pàgines, meditèu be si fora mellor encara llensarles al foch. ¡Estan tan plenes de sanch! .... Sanch brollada a dolls d'amples ferides, y sanch d'aquella que regalima a gotes d'un cor llatzerat per la desesperació y les sequetats del esperit, y..... es molta sanch, potser massa, per aquests temps de refinaments y de feminisme. Ab tot, hèuseles aquí, y donchs ne sou advertit, si no us plauen, cremèules y ferèu mellor.»

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)