La punyalada/Capítol XX

XX

Per fi,'ls meus companys, tocats de compassió,'s dignaren buscarme recullintme de nou a la seva comitiva. Fins l'Arbós procurà, com un acte de desagravis, parlarme ab tot el carinyo de qu'era capassa sa naturalesa cantelluda. Estava com rejuvenit el subcabo y molt enfeynat, y com un cert ayre de satisfacció li traspuava a través de son visatge impertorbable. En Rafel anava y venía, apareguent y fonentse sense saberse de cert may hont parava. Ens movíam molt, però'm semblà notar que de feyna no'n feyam gayre y que tot aquell aldarull era ab segona de cambi.
Un dia l'Arbós, prenentme ab confiansa'm comunicà qu'estavam sobre un plan gros del que n'esperava bons resultats, que tingués confiansa y sobre tot que gastés molta prudencia. Poch més me digué, dexantme a les fosques; mes pera major claretat dels succesos que se realisaren després, prescindiré del secret y faré la relació de certs antecedents, molts d'ells ignorats per mi fins molt posteriorment.
L'Arbós havia trobat el desllorigador de la forsa del Esparver, que tant el preocupava. Per més que sembli mentida, era en Bilot, aquell gollut mitx imbècil, bouer del Pedrals, a qui instintivament repelia sempre que'l tenía aprop, com si pressentís sa traydoría. El día de la topada de Pedrals, al arribar més tart l'Arbós y'ls seus, se trobà al infelís gollut mitx asfixiat pel fum entre les runes del corral, lo que no'l salvà pas de que'l subcabo malhumorat el fes revenir a puntades de peu.
Alguns dies després, transitant per aquells encontorns, en un alto en que'l subcabo s'havía distanciat dels seus, se topà ab el bouer a qui com de costum engegà al botavan, mes observant que'l gollut s'empenyava en sostenir la conversa, de sobte li vingué una idea, y prenentlo pel bras l'enrossegà bosch endins y posantli una pistola al pit, li cridà:
—¡Parlaràs ò aquí't dexo mut per sempre, malvat escrapuló de dimoni! ¡tu ets l'espía dels lladres!—
Si a n'en Bilot no li hagués convingut parlar, ni ab un ganxo ruent ningú les hi hauría arrancades les paraules; però ara no li anava mal que se l'obligués, y abans que tot arrancà al subcabo la promesa no sols del perdó, sinó fins d'un premi, a truco de portarli l'Esparver y'ls seus allà hont convingués. Confessà que servia al Esparver ja de quan feya'l contrabando, si be que, segons la seva moral, no tenía part en els crims comesos, majorment en la crema del molí y atach a la casa del seu amo, ja qu'ell no feya sinó avisarlo dels perills y donarli'ls fonaments y noticies que li demanava. El día de la feta del Pedrals havían estat de gran xirinola al fons de la Muga, prop de la frontera, y la confidencia de que passarían pel Freu fou un ardit pera allunyar l'enemich del lloch de la bacanal hont s'hi trobaren més de vinticinch homes y més de dotze mosses bagasses y barjaules de Custoges, Sant Llorens y Perpinyà.
Ell, en Bilot topà al Esparver y part dels seus per la banda de Pedrals, tan borratxos tots qu'ab prou feynes se tenían drets y alguns proposaren atacar y calar foch a la masía. Ell, —deya,— tractà d'impedirho, per quan tenía promesa del Esparver de que la casa sería respectada, però fou garrotejat, arrossegat pel goll y tirat en mitx del incendi ab aprobació del mateix Esparver. Allavors jurà venjarse si'n sortía. Com a murri qu'era per instint, comprengué que pera'ls seus plans no li convenía perdre la confiansa del Esparver, y sa primera diligencia havía sigut demanarli una cantitat pels danys y perjudicis que li havían inferit els seus, a lo qu'accedí aquell, cregut sens dubte de qu'axís quedava arreglada la cosa y refermada la voluntat d'un espía que tan be'l servía. Allayors, ab la fina astucia que li era propia, procurà envistarse ab l'Arbós. Aquest no menys fi qu'ell, posà a proba son enginy fins a convèncers de que aquell miserable en aquells moments anava de bona fe.
El plan pera atraure al Esparver fou apuntat pel mateix Bilot y estudiat per l'Arbós y en Rafel. Aquest de temps tenía un rich magatzem de contrabando que volia introduhir, aprofitant els bons preus que's presentavan a causa de la persistent paralisació del negoci, ja que de fet, eran els trabucayres qui prestavan al govern el servey de guardar la frontera, però no s'hi atrevía fins haver atuhit ó esquivat l'Esparver, qui, conexedor d'aquests designis y fentli set tan rich botí, no volía pèrdrel de vista. Aquesta fou la base de la jugada qual preparació quedà confiada al gollut, que no era tan estúpit com aparentava. Aquest havía de fer entendre al Esparver, qu'en Rafel no s'atreviría pas a empendre'l negoci mentres no'l pogués vèncer ò per lo menys allunyarlo del país, a qual efecte, d'acort ab l'Arbós que feya part en el negoci, intentaría un esfors desesperat; que lo convenient era qu'ell fingís no poguer resistir la empenta y se n'anés ben lluny cap a les Guilleries ò per lo menys hi enviés un escamot ab algú que gastés el seu nom, però en realitat ell deuria tornar en quant en Rafel tindría enllestida la expedició, però ocultament, y enterrarse ab tots els seus en lloch convenient rodejantse d'un secret absolut que semblés al donar el cop de mà qu'exía de les entranyes de la terra.
Per sa part en Rafel organisaría sa expedició ab tota la bona fe, sense descuydar cap detall pera no fer sospitar al Esparver que disposava d'altres confidencies a més de la d'en Bilot. Aquest, per excés de precaució, no s'envistaría més ab l'Arbós y fins el seu amo aparentaría estar ignorant de tot. Les comunicacions ab aquest se feyan per medi d'una vella de la casa de Pedrals.
Aquest era'l plan enrevessat que devía desenrotllarse entre les mans de dos gats vells, recelosos com guineus, ajudanthi un jove axalabrat y un bouer d'apariencies d'imbècil, però que tenía més malicia que tots plegats. Semblava impossible que reexís, però es lo cert que, en mitx de peripecies, contratemps y incidents que diferentes vegades estigueren a punt de ferlo fracassar, s'arribà fins al cap d'allà. Quan jo vaig reunirme de nou a la colla, s'estava al punt en que l'Esparver y'ls seus, foragitats per repetides empentes y batudes, havían desaparegut del país y en Rafel s'afanyava a aprofitar la ocasió, reclutant paquetayres, homes y dones, pera fer el gran negoci. Més tart l'Arbós, cridat per altres atencions del servey, també desaparegué de la escena. Alguns dies després, jo ab quatre companys més, anarem a rèbrel vora Tortellà. Venia ab una dotzena de mossos reclutats dels puestos més llunyans y aplegats ab gran misteri, caminant sempre de nits y sense dexarse veure de persona humana. Ab les matexes precaucions anarem a encauarnos a la còva de l'Albarda, hont permnesquerem per més de deu dies enterrats sense treure'l nas al sol.
L'itinerari d'entrada d'en Rafel ab el seu frau fou senyalat per la Muga y canals d'Uja, y la ratera hont devían ficarse'ls trabucayres, la encinglada tuta dels Morts, sota Ribelles, en els trenchs de la reconada de Bruy. La posició era immillorable, (trayció a part) ja qu'en menys d'una hora se posava sobre la expedició que indefectiblement havia de caure tota en ses mans per més gent que la guardés; però aquesta fou la part més dificultosa del plan, ja que l'astut Esparver repugnava d'engaviarse, y sols quan se convencé de que la presencia d'ell y'ls seus, que no havia respirat per enlloch, podía d'un moment al altre ser notada y de que'ls seus se negavan a entrarhi si no'l veyan a n'ell y, en fi, de que passada aquella oportunitat, no se n'hi presentaría d'altra, se determinà a tancarse a la vigilia del día senyalat, després que'ls seus ho havían anat fent per tandes y en successives nits.
Jo me'n feya creus, no comprenent quina mala manya podia conduhir, a un home qu'era de la pell del dimoni, a tancarse com un cunill dins d'un cau encinglat hont s'hi anava sols per un viarany, format per un relleix de la cinglera, tant estret y perillós que bastarían quatre pera barrarli'l pas, obligantlo a morir de fam. Seria la matexa hora tonta, que portà al famós Trucafort y sa partida a morir enmetzinats com rates sota les parets del màs de la Sala, y la que feu caure al terrible Planademont en el parany ignoscent que's tramaren al hostal dels Plans, per juguesca, quatre fadrins mitx borratxos.
Sortirem de la còva de l'Albarda nit fosca, y atravessant el Llierca qu'anava gros aygua enllà, emprenguerem la cinglera del Salt de la Nuvia, ab intent de resseguir la gran cornisa fins al trench de..... Un altre escamot a les ordres d'en Rafel tot figurant acompanyar la espedició dels contrabanders, devia concórrerhi per Ribelles y tapar altra fugida de la còva, qu'encara que casi inaccessible, era de suposar que la embestirían els bandolers al trobarse encorralats.
Es incontable'l número de precaucions que durant la penosíssima marxa feu pendre l'Arbós, algunes d'elles que semblavan trivials y fins ridícoles. Ens escorcollà, despullant a tots de tabachs, esca y foguer per temor de qu'algú distreta ò intencionadament fes llum; ens feu dexar les mantes y tota impedimenta que no fos el fusell y les municions y als mossos els alts barrets per molestos y inútils; prohibí baix severes penes pronunciar cap paraula que no fos necessaria y encara a cau d'orella. En molts indrets anavam descalsos ab les espardenyes lligades al coll ò marxant de quatre grapes, y com en alguns punts la fosca era tan gran que ningú veya al que devant d'ell marxava, ens feu treure la camisa fòra les calses per sobre les anques, al obgecte de que, ovirant la blancor, no's trenqués la corrua. Al devant de la fila marxavan dos dels quatre paysans, guíes de confiansa, darrera d'ells el seu segon y'ls altres dos paysans intercalats, pera qu'en el desgraciat cas de que's trenqués la filera ò de qualsevol incident, no quedés tothom sense guía. Darrera de tots anava jo, y ell després de mi, atent sempre al ordre, a recontar la gent sempre que li venía be y transmetent veus y ordres de boca en boca filera amunt y fent preguntes, qual resposta tornava pel mateix conducte filera avall.
Axís caminarem hores y hores, sense fer gayre vía per les dificultats y precaucions de la marxa, pels repetits altos que feyam, tant pera descansar com pera sotjar qualsevol moviment y soroll que pogués denotar el ser espiats. L'Arbós partía sempre del benentès de que se les havía ab un enemich tan astut com ell y tampoch concebía be qu'hagués pogut ficarse a la ratera sense pendre mil precaucions, semblantli que fins les mates havían d'espiar per compte seu els nostres moviments.
En sent al indret del puig de Sant Martí estavam verament llassats, però com hi hà millor petja poguerem revenirnos un poch, si be l'Arbós redoblà les precaucions, malgrat les quals ara era una pedra que rodolava, ara un boscall que petava en sèch, posantnos els cabells de punta y fent desesperar al Arbós, que de baix en baix, renegava com un oriol. Baxarem la clotada de segàs y vorejant les cingleres de la reconada de Bruis, prenguerem una vessant escabrosa que mira de cayrell l'espadat hont hi hà la tuta. Allís parà la gent; uns pochs ab l'Arbós ens avansarem fins arribar a poch més d'un tret de pedra del lloch hont desemboca'l viarany que ve de la còva. La ratera quedava tancada.
La celistia matinera comensava a apuntar per orient, però encara les tenebres de la nit no eran esvahides més que per la dèbil claror de les estrelles.
Fòra'l ressò de les cascates que remolavan a nostres peus, la quietut era absoluta, no sortint de les boscuries més que les remors plascèvoles de les nits calmes, y a mi'm semblava impossible qu'allò pogués preludiar altra cosa qu'una matinada explèndida com tantes altres; no podia capir la existencia a quatre passes del home terrible, rodejat de trenta sayons armats fins a les dents. En mon escepticisme, creya la jornada fracassada com les demés. L'enemich, si hi havia sigut, ja havía volat y gracies que no fossim nosaltres els enganyats. Ademés, jo no sentía pas aquell interior desfici, aquella conturbació d'esperit qu'altres vegades me delatava la proximitat d'aquell poder ab qui pugnava de tant temps. Fins l'Arbós semblava com entontit y temerós d'haver treballat pel dimoni; crech qu'igual que jo li semblava impossible que'l terrible adversari, aquell rey dels trabucayres en l'esplet del seu poder, hagués pogut cometre la burrada d'anarse a aclatar en un lloch sens més sortida que'l viarany que com una reglada fosca creuava l'espadat d'allí enfront.
De sobte's sentí un cant d'au matinera que l'Arbós reconegué per una contrassenya dels nostres, y no s'enganyà; feu la contesta pel mateix estil y als pochs minuts, com un conill d'entre la brossa, aparegué un home. Era un dels qu'aclatats díes hà entre les mates del bosch, vigilava el moviment de la còva.
Estava escrit qu'aquell día era la nostra. Tota la llodrigada era a la trampa; «ab el berro y tot,» deya l'Arbós fregantse les mans. Y encara aquell home'ns havía aplanat el camí d'un obstacle que podía haverho tirat tot en orris. S'adonà de que l'Esparver per darrera precaució havia dexat un home pera vigilar els encontorns de pas de la còva; ell comprenent la gravetat de la cosa no'l perdé de vista de tot lo día y a entrada de fosch, acostantshi ab tota l'astucia d'un llop cerver, se li tirà a sobre, escanyantlo sense donarli temps de dir ¡ay! Ab aquesta matexa senzillesa ell ho contava.
L'Arbós quedà ab la nova tot transformat; li desaparegué aquell tremolor de barbeta, qu'en ell designava rabia concentrada y impotenta y posà una cara de Pasqua com la del cassador qu'ha trobat la ratera plena. En quant a mi, ni ho sé lo que sentía; aquella mena d'insensibilitat de moments abans desaparegué, es cert; la idea de que l'esca del pecat de tota la meva vida, la font de totes mes desgracies, el rival avorrit que s'havía complagut en llatzerar sense compassió la meva ànima, era allí a quatre passes voltat dels seus sicaris, dormint la sòn dolsa del miserable venut, no hi hà dubte de qu'axecava en mon cor, entre'l munt de rancunies y d'odis acumulats aquell agre-dols de les grans venjanses satisfetes; però ab tot, quedava un buyt per omplenar: potser la conciencia de que'l mal que m'havía fet era ja irreparable, si es qu'havía de conceptuar perduda la Coralí, en qual cas, totes les venjanses del món no arribavan enlloch. Lo cert es qu'aquella situació, tan suspirada y glatida, aquell nèctar dels deus que tenía a flor de llavi, a mi mateix me sorprenía de que no'm fes més pler.
En aquestes estavam, quan a algú li semblà que'l reviró fosch que'l viarany marcava en mitx del espadat, s'engroxía y tenía moviment. La fosca encara era espessa, per més qu'al Orient s'anava axamplant la taca lluminosa que precedía al crepúscul matinal. Ab tot, les llambregades d'uns y altres confirmaren aviat la dita del primer, de que al viarany de la còva hi havía moviment. De fet, una corrua de grops negres, caminant ab molta precaució per por de mancar ab la fosca'l peu y estimbarse d'una elevació de més de cent cincuanta pams, anava resseguint el viarany; els primers estavan ja a unes poques passes de la rostada hont el corriol s'axamplava, si be l'espadat continuava sota, però menys sobtat y més brut de brossa.
Se produhí entre nosaltres un curt moment de confusió, que l'Arbós dominà al punt ab enèrgiques intergeccions sordes donades a mitja veu. Quatre mossos s'avansaren entre la verdissa ab ordre de tapar la sortida, anch que fos a bayonetades; el nostre lloch fou rceforsat pels qu'havían quedat més amunt, y'l mot d'ordre del Arbós fou: ¡apuntar be y estalviar municions!
L'enemich degué apercibirse aviat de nostre moviment que fou bastant fressós, si be de moment no degueren compendre de que's tractava, però no tardarem en sentit algunes veus d'alarma seguides d'una remor confosa. «¡Som trahits!», se sentí clar qu'algú deya. Els del cap de la fila apretaren el pas ab ànim d'engolfar la rosta, mes allavors la carrabina del Arbós donà la senyal del espetech y les bales comensaren a rebotre per la cinglera ab xiulets esferehidors. Els del cap de la fila anaren a capgirells y desseguida la regata fosca comensà a degotar taques negres que desaparexían engolides per l'abim. Eran cossos humans que, ferits per les bales, no poguent aguantarse sobre'l corriol, hont no hi havía lloch pera retorcirse, anavan a baix. Molts crech que queyan abans de ser tocats, ab la precipitació de la reculada ò empenyuts per altres que, plens de terror, com els nàufrechs, defensavan la seva vida a costa de la dels demés. Es indescriptible aquell espectacle de mort desenrotllat de sobte en mitx de l'apacible solitut de la naturalesa dormida: els crits esgarrifosos dels que s'estimbavan, les malediccions y renechs dels qu'encara s'aguantavan, sobrepujant als retrunys de les trabucades que sonavan, repetintse com tronades, per aquells recons espadats, y abaix al fons d'aquells crenys que s'obrían igual que mandíbules de dragó, la brahó candenciosa de les cascates, marcant com un moviment de deglució del monstre famolench de carn humana... y nosaltres n'hi donavam tanta com podíam, però ja podíam donarnhi forsa que no diria pas may prou.
La filera s'anà aclarint y acabà per fondres. Els més caygueren a baix, algun quedava mitx penjat com pellingots de drapayre y'ls demés tornaren a aclatarse a la tuta, hont se'ls sentia disputar y lamentarse a crits, tot esperant la segona batuda. Sols alguns pochs havían fet foch, sobre tot els de cap de fila, però'ls infelissos ni veyan hont apuntavan y més los hi haguera valgut guardar llurs trets pera clavàrsels sota la barra.
Entre mitx de la brahó de la lluyta, ò per millor dir del carnatge, se sentí vers el cap de la filera uns cops sèchs com si destralegessin un plansó y després un refrech de branques timbera avall, com d'una alzina que'ls carboners estimban desde els rellexos de les cingleres. Potser ningú més va pararhi esment, sinó jo.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)