La punyalada/Capítol VI

VI

Contrariat, y esborronat per la diabòlica verba del Avi, y per la complascencia ab que era escoltat, però atrevintme menos qu'abans a retirarme, ja qu'en aquelles circunstancies s'hauría pogut donar a ma fugida la interpretació d'una traydoría, seguía capficat y sense pendre part en la conversa qu'anà arrossegantse fins a parlar dels temps presents, qu'eran de mal any, segons aquell, que fins aleshores havía parlat dels temps clàssichs del bandolerisme.
— Ara sí que, per lo que dona, ¡malaguanyada pell que s'hi exposa! Abans era un gust: jo havía vistes cobrat de centes unses, totes d'un pich...
— ¿Y ahont les teniu ara aquestes unses?— interrompé l'Ibo, ab son posat de fumeta.
L'Avi. tot calant foch a la pipa, li clavà ullada, y fent una ganyota, respongué:
—Tens rahò, noy: lo qu'es jo, tant ne tinch com ne tenía. Mes, no se han perdut pas per tothom. N'hi han prou que'n van be, y no pas dels qu'encara tenim la pell en remull, sinó altres que per ciutat rumbejan.
— No ho cregueu pas axò,— deya l'altre:— el nostre Rector sempre'ns predica que'l diner robat no fa profit.
—No fa profit, però ajuda a passar. Pel demés, ara es una miseria; per una unsa mal contada, ens hem de trencar el coll.
S'arribà a la feta del día, l'assessinat del infelís matrimoni de Ridols.
— Ja veyeu la feyna dels trabucayres d'avuy al día; molta fressa y poca endressa,— digué'l vell ab una ganyota de menyspreu.
Aquí, l'Ibo trobà peu pera fer gala de son cinisme, en competencia ab l'Avi.
—¡Recoy, quins xiulets devía fer l'avia quan la socarravau ! ¡Tan grassa com era!... Ell sí, que, tant secalló, devía cremar com un boscall de penol.—
Tots rigueren, però'l Roig semblà qu'anava a protestarne. Inflà la boca, y després de traure molt de vent, com una axeta que s'estrena, arribà a dir:
— Hi eram pas nantros.
— No eran pas els nostres, corroborà l'Avi, ab posat de menyspreu, com qui comenta un negoci esguerrat;— aquell bestia de l'Escloper, que d'un pet ne fa cent esquerdes. Lo que vaig dirli jo: ¿què n'has acabat d'aquesta matxada? ¿que t'ho cregueres may que les poguessen tenir arreconades cent unses, aquell parell de carcamals? Ja pots anar a cassarles deu canes sota terra, si cap ne queda d'unsa per aquesta Garrotxa, y al que la tingui, ja pots ferli un nus a la cua. Y ademés, home: la guilla no deu may fer mal aprop del cau.—
Aquesta fou la oració fúnebre que li meresqueren al Avi, aquells infelissos butxinejats.
— ¡Que'n sou de llarch y de murri! li deya l'Ibo miràntsel fit a fit, ab son posat de poca pena.— Solzament per haver arribat a vell, dins del vostre ofici, merexeu un premi.—
La contesta sí que meresqué'ls honors de llevarse la pipa dels morros y escupir a terra.
—Míra: ab cinquanta anys que la corro me n'he vist de totes. y soch viu gracies al gloriós Sant Pau de Milany, que algunes dotzenes de ciris me costa; però't dich que may m'havía vist tan aborrit com ara. N'he vista petar molta de gent, y de la bona: en Planademont, qu'era un brau; els Felips, el Sagal, en Llorens de Baget, els Espinassos, y altres que feyan tremolar la terra; emprò, sempre que'n queya un, se n'alsava un altre que li feya la pols; mes ara... ja fa temps que no tenim qui valgui una pipada de tabach ... Ab Briquets, Esclopers y gent de aquexa llureya, no's va enlloch: ja es prou si's fa la viu viu, esperant l'hora qu'a un li buydin la truyta a la cendra. —¡Si no sou més qu'una colla de coyarinchs!— feu l'Ibo, ab ganyota de despreci, com per ferlo enrabiar.
El Roig comensà de nou a treure vent, mes l'Avi, sense enfadarse y ab un cayent de mirada que allavors no vaig ben compendre, respongué:
—Poch a poch! De gent no'n manca y ben decidida, afe de Deu; lo que'ns manca es un home de grapa y de lletra, que sàpiga comandar y barrinar; un home de pit y empenta, capàs, de posar els peus a rotllo a qui convingui. Cregueu qu'encara te sanch la vaca ... ¡Ah redeu! un home com l'Espinàs gran, voldría jo. ¡Allò sí qu'era un home! Allí sí que hi havía pit y brasó y xuya y verba y tot el menester. Malaguanyat home que'ns el pelessin tan aviat. La presa d'en Salarich a la missa major de Llovera, ningú, fòra ell, era capàs de ferla. Mirèus qu'entrar a un poble de més de cent cases, ficarse a la iglesia plena de gent y aquest vull aquest no'l vull, ferne una encordillada y amunt ... ¿quí més ho fa? ¡Y la catxassa de aquell home! Figurèuse que, mentres uns guardavam el forat y els altres feyan la tría al presbiteri, posantlos boca terrosa, se me'n salta a la trona y m'hi estabatxa un predicot que may ne voldría de mellor... Un home axís mos cal, y aquest home... jo'l conech...—
A l'Ibo semblà contrariarlo aquest tirat de conversa, y mirantse al Avi, axís, com dihentli: ¡compte, que hi hà roba estesa s'apressà a desviarla.
— Jo també'l conech: l'Arbós vos els hi posarà'ls peus a rotllo, dexèulo fer; ò sinó, preguntèuho a n'aquest minyó,— senyalantme a mi,— que li es gran amich.—
L'Ibo volía fugir el cos, y no trobava tema mellor que carregarme de nou el mort. A bona hora tornava. Als molts motius de murria que ja portava a sobre, per causa d'ell, s'hi ajuntava la rabia y vergonya de lo desayrat de la situació en que'm trobava per ma debilitat. Perque allavors comensí a compendre que aquella visita dels trabucayres no era casual, sinó preparada, explicantme també'l per què de la desaparició sobtada del Ibo a Sant Aniol. Me trobava nerviós y a punt de reventar. Els trabucayres me miraren ab posat indiferent, com significant que tant se'ls ne donava de l'Arbós com de mi, y jo'm mirava al Ibo llensant flames pels ulls, mes sens trobar la frase ab que sintetisar mon rencor. Ell per axò, fos que volgués desmontarme ò allunyarme perque li feya nosa, continuà'ls seus tretze sense perdre la calma.
—No us cregueu, no es pas de témer,— dirigintse als trabucayres,— perque es un bon minyó, encara que avuy no ho sembli. Es qu'està una mica enxerinat perque ha renyit ab la promesa ¿compreneu?
—¿Que'n tens de refo... de mi, ni de la promesa, mal parit del bordell?— vaig poguer esclatar, entre enrevessaments de llengua y enfarfechs de saliva.
Ell me mirà, fret, y ab una mitja rialla compassiva que'm feu pessigolles fins a les extremitats dels nervis, digué:
—Ja m'ho deya suara la Coralí, que no li fas, per mussol y perque no't sabs treure les paraules de la boca...—
¡Deu meu! Jo no vegí més qu'un tascó de pá, d'unes tres lliures, que me venía devant del nas: agafarlo y rebótreli per la cara, va ser tot hu. Sòrt per ell que fou amatent a regirarse, y no li arribá, sinó d'escallimpantes, botentli pel muscle a la paret, y la seva mà de ferro, aprofitant l'acció de ferme endevant, caygué, com una massa, demunt mon cap, amorrantme a la taula y fentme rajar la sanch de nas y boca.
Sobre la taula hi quedà la ganiveta llescadora, que vaig empunyar pel mànech, ensemps qu'ell, que la havía grapada per l'altre cap, la soltava espolsantse, al lliscarli'l fil pels dits. Vaig arborar la eyna ab tota la mala intenció de ma sanch exaltada, quan els presents, revinguts de la sorpresa, estavan ja al cas.
De peu tots, en Pep, com a bon company, se'm plantà al costat, butxaquejant quelcom, al veure qu'un altre feya'l mateix al costar del Ibo; però'ls demés, inclosos els trabucayres, intervingueren enèrgicament en sò de pau. Instantànianent, un y altre, ens vegerem impossibilitats de abrasonarnos, saltant per damunt de la taula, com intentavam. Per primera vegada vegí al Ibo alterat, y fins un bon xich sorprès de la meva furia y de les meves intencions.
—Vull quietut y que duri,— cridava l'Avi, oficiant d'agent d'ordre públich, y interposantse decididament; y com vegés que jo no m'assossegava gens, ni era senyor de la rabia que m'arborava, se m'encarà afegint:— Tu, minyó, pàssa a fòra, y vés a refrescarte la gospa a la bassa, qu'aquí ja hi ets de massa.—
No era pas la mellor manera de apayvagar la exaltació que'm dominava, però les insinuacions d'en Pep y'ls demés, empenyentme cap a la porta, y'l convenciment de que la meva situació era dolenta, donchs ja feyan prou aquella gent de mantenirse neutrals, va donarme us de rahó suficient pera obehir, no sens regirarme abans y cridar ab veu rogallosa:
—¡Ja'ns veurèm les cares, malehit sach de bilorda!—
Ell ja havía recobrat sa sanch freda, si be conservava encara'l color tot trasmudat. Estava dret darrera la taula, torcantse tranquilament la sanch que li rajava dels dits. Calla, foscut espinyoch de tribana, y ves a contarho a l'Arbós, ¿sents?—
¡Vesho a contar a l'Arbós.!... Com qui diu: yes a contarho al mestre, qu'era la frase que gastava de noy, quan després d'haver comès alguna brutalitat de les seves ab un company, tractava de taparli la boca ferintlo en l'amor propi. Me donà un nou rebull de sanch y vaig sentir desitjos nous d'escanyarlo, mes el Roig, que no parava de treure vent, m'encarà'l trabuch al pit y aquella arma al punt de dalt en mans d'un brètol, que ademés semblava no serhi tot, m'impresionà, fentme recular sobtadament cap a la porta.
—¡Nó, per aquí nó!— exclamà, ab ayre contrariat el moliner, barrantme el pas. —Saltèu per allà.— Y'm senyalava la finestra per hont havían entrat els trabucayres.
Allò ja era massa.
—¡Féste enllà, gallina grepa! ¿Per qui'm prens?— y vaig ferli mostra del puny clos, a punt de xafarli la cara.
L'home s'encongí esporuguit, y obrint la porta d'una revolada, me llensí corredor enllà, seguit d'en Pep y també del moliner que vingué servicialment a obrirme la porta forana.
En un racó de la llar, arraulits y mitx morts de por, hi havía dos vellets (el matrimoni de Lliurona) que'ns miravan ab ulls esparverats, com dos ratolins qu'esperan la mort.
Per ells y per mi devía ser que'l moliner anava exclamant ab sa veu de gemech:
—Vàlgam Deu, y en quins compromisos s'ha de veure un hom pobre y desvalgut! Estem a la mercè de tothom, y sense dret a tancar la porta a ningú, no sabent may qui tenim a casa... ¡Quin día serà aquell en que podré fugir ben lluny de aquesta terra desventurada!—
Altres maldecaps tenía jo, que fer cabal de les hipocresíes d'aquell maula.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)