La primera llágrima
LA PRIMERA LLÁGRIMA
Beati qui lugent.
De dol se vestia 'l mon,
De goig l'infern tremolava,
Y al negre fons d'un avench
Forjava la Mort sa dalla.
Del afrontat Paradís
Demunt la porta tancada,
La viva espasa de llamp
L'Angel de l'Ira brandava.
Adam y Eva fugint,
Fugint de la dolsa patria,
La veu del Senyor ofés
Tronar sentian encara.
Y fugían lluny, mes lluny
Del llamp de la viva espasa:
Αxí poguessen fugir...
Del propi cor que portavan!
Y muts, en lo cor tot sech,
Seca la vista y badada
Sens veure res... sols l'horror
De la vida contemplavan.
¡Dolor primera del mon
Fonda, inmensa, solitaria,
Sense una veu ni un suspir,
Sens un gemech ni una llágrima!
Com aquells cors, lo desert
Sens una font ni una planta,
Nou imperi de la Mort,
Obria sa inmensa plana.
L'inmensitat devant ells
S'extenia desolada,
Y'l cel cendrós, endolat,
Un altre desert semblava.
La veu del trò may sentit
Parexia l'amenassa
De les venjanses del cel,
Qu'allá en l'altura s'armavan.
Y caminant, á la fí,
Trobaren una montanya
De pedreny tot calcinat,
Com una ossera escampada.
Y allá, sentint lo bramul
Qu'abans sentian en calma,
Tremolava 'l rey del mon
Devant la natura esclava.
Y afanyosos, sens alé,
Pujaren la serralada
Y descubriren d'allá
¡Mes tristor... desert encara!
Moria'l jorn; y'l sol trist,
De dins boyrosa mortalla,
Son raig derrer, tremolós,
Estenia per la plana.
Eva, rendida caiguent,
Sentí 'l raig sobre sa cara;
Y ab aquell raig moridor
Gosá alsar trista mirada.
Y llavòrs... com dins la nit
L'estel amorós de l'auba
Dins la fosca d'aquell dol
Lluhí la primera llágrima.
Y, baxant pe 'l raig de llum,
L'Angel dols de l'esperansa
Camviá ab un bes de conhort
La perla del cor amarga.
D'un vol la pujá á n'el cel
Y devant Deu va posarla:
Obrí son trono 'l Senyor,
Υ 'ls esperits adoravan.
L'esguart puríssim del Fill
Vegé l'Etern dins la llágrima...
Dins ella prengué colors
L'iris sant de l'aliansa...
Ab muda harmonía el cel
Seguia l'etern hosanna,
Y axí Deu parlá llavors
Al Angel de l'esperansa:
«Angel de llum, esperit
De la suprema volada,
Tú qu' enfora te complaus,
Reyna en la terra desd' ara.»
«Sies del home germá,
Pelegrí en la terra ingrata;
Y quant p'el dol abatut
Rendit en la terra caiga,»
«De les llágrimes de fel
Tú n'hi farás mistich bálsam,
Tú axecarás los seus ulls
Mes clars per veure sa patria.»
Digué'l Senyor. Cap al mon
Prengué l'Àngel la volada;
Y allá en lo trono del Fill
Hi resplandía la llágrima.
Υ l'Angel passava espays,
Y sols y mons traspassava;
Mes s' aturá en un estel,
L'estel puríssim de l'auba.
Per trono hermós lo prengué,
Tot contemplant l'estelada;
Y lluny va veure aquest mon
Cubert d'espantosa taca.
Mes son claríssim esguart
Descubrí dins la fondaria,
Allá en lo cor del desert,
Sos nous germans que ploravan.
Ascoltá... y sentí una veu
Que, d'aquells cors exhalada,
Pujava al cel y 's perdía
Llunyedana, llunyedana...
Ascoltá... y rajant del cel
Sentí l'harmonía santa,
Qu' en vives ones d'encant
Per tot l'univers s'escampa.
Y la veu que d'aquest mon
Gemegosa s'axecava,
¡Perdó!, sols deya, ¡pietat!
¡Misericordia!... ¡esperansa!...
Y les veus dels inmortals
Allá en l'altura cantavan:
«Venturós qui té per Deu
Lo sant tribut d'una llágrima!»
1873.