La porta
Simone Weil
(traduït per Jobuma)



Obriu-nos, au, la porta i veurem els vergers,
en beurem l'aigua freda, on la lluna ha deixat traça.
La llarga via crema, enemiga dels estranys.
Errem, no sabem on 'nem, ni trobem cap lloc.


Flors, volem veure. En tenim set, d'això.
Esperant i patint, som aquí davant la porta.
Si cal, la porta, la trencarem a cops.
Pitgem i empentem, però la barra és massa forta.


Hem de llanguir, esperar i estar atents debades.
La mirem, la porta; és closa, inamovible.
Hi fixem els ulls; plorem sota el turment;
sempre la veiem; el pes del temps ens aclapara.


La porta és davant nostre; voler ¿de què ens serveix?
Val més que ens en anem abandonant l'esperança.
Mai no hi entrarem. N'estem cansats, de veure-la.
La porta, en obrir-se, deixà passar tant de silenci


que ni els vergers aparegueren ni cap flor;
sols l'espai immens on hi ha el buit i la claror
es presentà de cop de banda a banda, el cor omplí,
i rentà els ulls, quasi cecs sota la pols.