La noia de les mans tallades




LA NOIA DE
LES MANS TALLADES



 Veus-aqui que una vegada, en un poble, hi vivien un noi i una noia que no tenien ni pare ni mare. El noi es deia Pere i la noia Lena. No va tardar gaire que En Pere es va casar amb una dona dolenta que va avorrir totseguit la Lena per la seva bondat i el seu aire tan dolç.
 Va passar un any i En Pere va veure's pare d'una nena i va dir:
 —La Lena serà la seva padrina i es dirà Lena com ella.
 I la seva muller va dir, dominant la seva indignació:
 —S'ha de fer alló que tu disposis.
 La Lena petita va créixer i quan va començar a parlar no feia sinó repetir el nom de la seva padrina que era el d'ella mateixa. La dona d'En Pere se'n va indignar.
 —Em pendrà l'amor de la meva filla així com m'ha prés l'afecció del meu marit? Ja trobaré el medi de treure de casa meva aquesta criatura pèrfida!
 Un dia va dir al seu marit:
 —Tota la feina recau sobre meu mentre la teva germana es passeja i ja no puc més de cansament. Ella s'està amb els braços creuats mentre jo faig la seva feina i la meva. Treu-la i ja veuràs com tot anirà millor a casa nostra.
 En Pere va quedar-se molt trist sentint aquestes paraules, perquè estimava molt la seva germana. I l'endemà li va dir:
 —Estimada germana, no és pas just que visquis sense treballar i mengis el pa de les suors dels altres!
 —Jo pasto el pa, munyo la llet, faig els formatjes i la mantega i no tinc un moment de repós en tot el dia. Que vols que faci més?
 Alguns díes després la mala dona pensa:
 —Això no pot pas durar. Aquesta noia se n'ha d'anar de casa!
 Va a l'estable, mata un bou i va a trobar el seu marit amb uns grans crits.
 —Pere, Pere! La teva germana acaba de matar un dels nostres bous!
 I En Pere va dir a la Lena, molt apenat:
 —Perquè has matat aquest bou, Lena?
 I ella li va respondre dolçament:
 —No he pas estat jo, germà meu!
 L'endemà un altre bou moria.
 —Pere, Pere! la teva germana és boja! Acaba de matar un altre bou!
 —Germana meva, és que'm vols arruinar? Perqué has matat un altre bou?
 —No he pas estat jo, germà meu.
 L'endemà es va trobar el cavall mort a l'estable.
 —Pere, Pere, esperaràs per treure la teva germana de casa que hi hagi calat foc?
 —Germana meva, com has pogut matar el cavall? T'has proposat que vagi a captar pels camins?
 I la Lena li va respondre tristament:
 —No he pas estat jo, germà meu.
 L'endemà la dona va fer uns grans crits i uns grans plors:
 —Pere, Pere, la teva gemana és la dona més dolenta del món! He trobat la nostra filla ofegada al seu llit!..
 El pobre Pere es va estirar els cabells i va fer anar a cercar la Lena que havia sortit de bon matí, com cada dia, cap al seu treball. I quan la va tenir davant li va dir amb una veu furiosa:
 —Germana, has mort els meus bous i el meu cavall i t'he perdonat. Però ara has mort la meva filla i t'has de preparar a rebre el meu càstig i a deixar per sempre aquesta casa.
 La Lena, veient que no hi havia altre remei, va dir que estava preparada a rebre el càstig per terrible que fos. En Pere va agafar un gran ganivet i li va tallar els dos braços. Després se la'n va dur bosc a través.
 La Lena preguntava:
 —On em portes, germà meu?
 —Aviat ho vouràs.
 —Dóna'm, almenys, el meu llibre d'anar a missa i deixa que m'acompanyi el meu gos.
 En Pere i la Lena van caminar molt, boscos a través. El vent brunzia entre el fullatge dels arbres.
 Tot de cop un vell roure es va inclinar cap a terra. En Pere va agafar la seva germana en els seus braços i la va posar entre les branques, amb el llibre d'oracions obert sobre els genolls i el gosset al seu costat.
 En Pere es va eixugar una llàgrima i va dir:
 —Adeu per sempre, germana.
 La Lena li va respondre amb amor:
 —Adéu..
 Va veure que En Pere s'havia clavat una espina al peu i li va dir:
 —Adéu, germà meu, un dia jo mateixa vindré a casa teva per treure't aquesta espina.
 En Pere va tornar a casa seva i arribant-hi es va asseure a la vora del foc. Però l'espina que duia al peu es va fer grossa, grossa, i en va sortir un gran roser que s'anava enfilant per la casa i després un arbre molt gran que pujava xemaneia amunt i que arribava fins als núvols. I ell es va quedar allí desesperat sense poder-se moure, esperant que la seva germana el vingués a deslliurar.
 La Lena s'estava al bosc, asseguda a la cima d'aquell arbre immens i el vent li feia girar els fulls del seu llibre d'anar a missa mentre ella passava el dia pregant.
 Dues vegades cada dia el vell roure s'inclinava fins a terra i el gosset saltava bosc endins, a cercar el menjar de la seva mestressa.
 Per allí al voltant hi havia un gran castell on vivia un príncep molt gentil amb la seva mare. D'algun temps ençà cada dia, als plats que els servien hi faltava alguna cosa de menjar. La vella senyora estava furiosa:
 —Qui és l'atrevit que es permet tocar el menjar dels nostres plats? Està bé que a mi i al meu fill s'ens serveixin les deixes de la cuina?
 Els criats del menjador van dir:
 —Senyora, en aquest moment l'intendent ens ha portat els vostres plats i us podem jurar que res no hi faltava.
 —Es precís saber qui és l'insolent que es permet aquesta descortesia perquè'l puguem castigar severament!
 L'endemà, a l'hora d'esmorzar, l'intendent es va posar a la vora de la taula servida. Va veure entrar un gosset per la finestra oberta, saltar sobre la taula, pendre els millors talls i tornar a sortir altra vegada per la finestra. L'intendent va quedar-se tot sorprès i va dir a la senyora, entrant allí on es trobava:
 —Ja l'he vist!
 —Qui?
 —El gos!
 I li va explicar el que havia vist. I la senyora li va dir:
 —L'havies d'haver seguit.
 —Demà el seguiré.
 L'endemà, a la mateixa hora, l'intendent es va posar al mateix lloc. El gos va entrar per la finestra, va fer la seva provisió de menjar i, veient que'l volien sorpendre, va fugir molt de pressa. L'intendent el va voler seguir, però'l gos ja havia desaparegut bosc endins.
 El príncep va dir:
 —Demà ja'm cuidaré de seguir-lo jo.
 I l'endemà el príncep va pendre'l lloc de l'intendent. Quan el gos va venir no va dir res i quan va fugir amb el menjar de la Lena entre les dents, el va seguir bosc endins.
 Alguns minuts el va perseguir. Però el gos corria més que ell i es va haver d'ajeure, cansat, al peu d'un arbre.
 Es va resoldre aviat i va dir, com si d'aquell misteri depengués la seva felicitat:
 —Demà sabré on va el gos.
 L'endemà va fer ensellar el seu cavall i es va posar sota les finestres del menjador. Quan el gos va sortir de la finestra amb el menjar entre les dents, el príncep va arrencar el cavall al trot i el va seguir fins al peu del vell roure.
 Allí va veure que'l gos es quedava quiet i que el vell arbre, tan gran, s'ajupia fins a terra. Aleshores va veure entre les branques altes, una noia encisadora, amb un llibre sobre els genolls, pregant extasiada. I aquella dona no tenia ni mans ni braços.
 El príncep va parlar amb la Lena que li va contar la seva història. El séu bon cor pietós va emocionar-se de la desventura de aquella noia meravellosa. Hi va tornar altres vegades fins que li va jurar que no es casaria amb cap altra dona sinó amb ella.
 Una gran carrossa d'or tirada per cavalls blancs ornats de plomes, es va aturar al peu del vell roure. L'arbre va inclinar les seves branques fins a terra i va deixar la Lena gentil als braços del seu marit.
 Quan la cerimònia de les noces fou acabada, la vella mare orgullosa del príncep es va dir:
 —Veus-aquí la muller del meu fill! Però cal tenir paciència. Dia vindrà que la podré, treure per sempre de casa meva!...
 Van passar alguns mesos de gran felicitat fins que el príncep va tenir de partir a la guerra. La pobreta Lena prou plorava i plorava, perquè es veia a la mercè d'aquella dona dolenta, però s'hi va tenir de sotmetre, ella i els seus dos fills, dos bessons gentilíssims que li havien portat de lluny, encara que la seva sogra assegurava que eren gossos.
 Un dia va entrar a la cambra de la Lena i dels seus fills i li va dir:
 —El teu marit és mort. Jo no vull veure't més sota el meu teulat. Ves-te'n amb aquests dos gossos que tens al bressol, ben lluny de casa meva!
 —On voleu que vagi, senyora? Qui portarà els meus fills, si jo no tinc braços per a poder-los agombolar?
 —Penses que posaré servents i serventes a les teves ordres? Ells no voldrien pas acompanyar una captaire com tu!
 —Déu meu! Jo no soc pas com les altres mares que poden jugar amb els seus fills als braços i fer-los riure amb les mans ben amoroses!
 L'endemà la Lena deixava el castell. Li havien lligat els seus fills a l'esquena amb un drap ben estret.
 Va caminar, caminar, món enllà, boscos a través, seguida del seu gos. Cap al vespre va tenir una set terrible, però la suportava, per la por que, ajupint-se a la font, no li caiguessin els seus fills a l'aigua.
 I plorava i deia:
 —Déu meu! Tan solament tingués un braç, podria poar l'aigua per calmar aquesta gran set que tinc!
 Un ocell, entre les branques d'un arbre, es va posar a cantar i li va dir:
 —No ploris, pobra Lena!
 Ella es va girar sorpresa, perqué no sabia que entengués el llenguatge dels ocells. I girant-se per escoltar-lo millor, un dels seus fills li va caure a la font.
 Pobre Lena! Qui li podria salvar el seu fill?
 Però l'ocell cantava i deia:
 —Fica dintre l'aigua el petit tros que't queda del braç dret i no temis res per al teu fill.
 La Lena va obeïr l'ocell i va ficar a l'aigua el petit tros de carn que li quedava del braç dret, i veus-aquí que li va nèixer miraculosament un bell braç blanc i una mà molt gentil. I ella, amb una gran alegria va salvar el seu fill de l'aigua amb el braç dret.
 Però amb el moviment que va fer, l'altre fill se li va escapar del drap que li lligava a la cintura i li va caure a l'aigua també.
 I veus-aquí que l'ocell cantava sempre i li va dir:
  —Fica dintre l'aigua de la font el petit tros que't queda del braç esquerra i no temis res per al teu fill.
 Ella ho va fer i li va nèixer dintre l'aigua un bell braç esquerra amb la seva mà gentil i blanca.
 I la Lena va salvar el seu altre fill.
 La Lena va viure en una cabana, a l'ombra d'un roure del bosc. Un dia en que els seus dos fills jugaven a la porta va passar un estranger i va dir amb molta tristes:
 —Jo també, si la Lena no m'hagués fugit, tindria dos fills gentils com aquests!
 En aquell instant la Lena va aparèixer a la porta de la cabana. L'estranger va fer un crit:
 —Es ella!...
 Però va compendre tot seguit que s'havia equivocat. Aquella dona tenia braços blancs i mans gentils i feineres. Els dits d'aquelles mans jugaven entre les cabelleres rosses dels seus fills. I la seva Lena no tenia braços...
 No obstant ella també havia conegut l'estranger i s'havia llançat als séus braços.
 Algunes hores després, una carroça magnífica s'aturava davant la masia del pobre Pere i de la seva mala muller. La Lena va descendir de la carroça, vestida de reina i va entrar dins de la casa. Vora la llar el pobre Pere estava assegut. Sofria molt i la seva dona es reia dels séus dolors. Quan va veure aturar-se la carroça magnífica i descendir la Lena vestida de reina, va desapareixer tot seguit.
 La Lena va dir al séu germà:
 —On és la teva muller?
 —No ho sé. El cel m'ha fet expiar el meu crim comès amb tu. D'ençà que't vaig deixar al bosc, no he tingut ni un sol dia de felicitat. I la meva muller que té la culpa de tot, ara m'abandona! I jo m'estic aquí sense poder-me moure ni un instant, per aquest gran arbre que surt del meu peu i que és més alt que tot el bosc!
 En aquell instant la muller d'En Pere va entrar i va dir a la Lena:
 —Espero que ja m'has perdonat tot el mal que et vaig fer. El cel ens ha castigat i som uns desgraciats el teu germà i jo. Però ara vina al pis de dalt, que et vull ensenyar una cosa.
 —No, primer que tot vull curar al meu germà!
 —Vina, que et vull ensenyar allò que el cel m'ha concedit per alleugerir el meu infortuni.
 La Lena, creient que li volia mostrar un infant, va dirigir-se cap a l'escala.
 I la dona d'En Pere li va dir:
 —Passa davant!
 Però ella no ho va voler fer de cap manera perquè deia que allí no era pas la reina, sinó la pobra Lena, i que li tocava passar darrera de la muller d'En Pere.
 La mala dona va passar davant. Però encara no va posar el peu al primer graó va fer un crit i va caure a l'aigua de la presa del molí, morint-hi ofegada. Va ésser víctima de la mateixa trampa que havia preparat perquè hi morís la Lena.
 La Lena va tornar horroritzada vora el séu germà
 —Germà meu, el cel ha castigat el séu crim. La teva dona ha mort en el mateix suplici que m'havia preparat a mi. Però ara vaig a complir la promesa que't vaig fer al bosc. Ensenya'm el teu peu i n'arrencaré aquesta espina que t'ha fet sofrir tant.
 I quan va tocar el peu del séu germà, el gran arbre es va fondre miraculosament amb l'espina maligna del séu remordiment.
 La Lena va viure molts anys feliç amb el príncep, els séus fills i el séu germà. I pregava cada dia amb el llibre de les seves oracions i quan fou morta la varen fer santa.