Les Tres Tarongetes de la Virtut
Veus-aquí que una vegada hi havia un príncep que no us podeu pas imaginar, com era de gentil i de graciós i de ben enraonat i de savi. I com que la fama de les seves virtuts i de la seva gentilesa s'escampava pel mon, tot el mon era plé de noies que sospiraven per ell.
Però ell no es decidia. I això que la seva mare tot era dir-li:
—Fill meu, tens de pensar en casar-te!
Però ell sempre li responia:
—Jo no'm casaré fins que trobi les tres Tarongetes de la Virtut!...
Aixó li venia del seu vell preceptor que havia mort no feia gaire, i que sempre li estava parlant, quan era petit, de les tres Tarongetes de la Virtut.
Però on és que creixien aquestes Tarongetes, ell no ho sabia pas, perquè cada vegada que ho havia preguntat al vell preceptor ell defugia la resposta o bé li deia, sense comprometre's:
—Trobaràs les Tres Tarongetes de la Virtut per mon enllà!
I el Príncep tot era suplicar:
—Però amb això que'm dieu jo en tinc prou per anar a cercar les Tarongetes! El mon és molt gran i em tocarà caminar molt per trobar-les. I fins potser que no les trobi fins que seré vell com vos.
Però el vell preceptor feia el desentès.
Només, quan anava a dormir per sempre, com aquell que ha fet una jornada molt llarga i que està cançat, li va dir, abans de cloure els ulls:
—Jo només et puc dir que les Tres Tarongetes de la Virtut les trobaràs en un bell jardí, molt a la vora d'una font...
El Príncep suplicava, suplicava:
—No'm podeu dir res més?..
Però el vell preceptor ja no podia dir res més perquè ja havia clos els dolços ulls de tan cansat com estava.
I el Príncep s'havia quedat sense saber res, només que amb aquella ànsia que tenia de trobar les Tres Tarongetes de la Virtut, en un bell jardí, vora una font molt clara.
La set de les Tarongetes se li va fer tan forta, que va demanar llicència a la seva mare per anar-les a cercar.
—Però on aniràs, fill meu?
—No ho sé. Tinc una gran esperança de trobar-les aviat.
—No triguis a tornar, que'l poble vol que tu et casis totseguit i de princeses gentils no en falten pas.
—Ja en parlarem quan torni del meu viatge mon enllà.
I ja tenim el Príncep mon enllà, per trobar les Tres Tarongetes.
S'en va anar sense escolta ni escuder, sobre un cavall blanc, vestit amb un perpunt vermell i amb una ploma vermella al capell i amb un robí vermell al pom de l'espasa. I era tan gentil així que totes les noies se n'enamoraven mon enllà.
Va passar pobles i pobles i varen passar dies i anys. Tot això, totes les aventures que va tenir, tots els perills en els quals es va trobar no ens interessen avui. Reprenem la rondalla del Príncep en el moment que arriba a un bell jardí i que veu brillar sobre el vert fosc d'un taronger, com tres gemmes vives, les tres Tarongetes de la Virtut.
El Príncep es para i beu aigua de la font que a prop del taronger rajava. Va deixar el cavall fermat i va caminar cap al bell arbre meravellós amb el seu perpunt vermell com una flama i la ploma del seu capell onejant com una flama i el robí del pom de la seva espasa resplendint com una petita flama ardent. I ell que va per collir la primera Tarongeta. Però, abans, pregunta amb veu alta:
—Si la culliré o no la culliré aquesta Tarongeta de la Virtut?....
I ell que sent una veu que li diu, melodiosa com un vol d'ocells:
—«Príncep de tres flames
ja'm podràs collir.
Les teves tres flames
me faràn morir».
I ell, sentint aquesta veu, cull la primera Tarongeta de la Virtut. I veu davant seu una donzella meravellosament bonica que li diu plorant:
—Ai Príncep!.. Les teves tres flames m'han cremat tota! Em moro de set! Portem a la font!..
I el Príncep pren en els seus braços la donzella que defallia abrasada de la gran set, i la porta a la font. Però, abans d'arribar-hi, la donzella se li mor de set als braços, cremada per la flama del perpunt i per la flama del capell i per la flama de l'espasa. I ell la deixa a terra sobre les flors i sembla talment una flor més bella que totes les altres marcida abans d'hora.
Però el Príncep veu que encara queden dues taronges dalt de l'arbre. I corre a collir la segona. Però abans dubta un instant i pregunta amb veu alta.
—Si la culliré o no la culliré aquesta Tarongeta de la Virtut?...
I ell que sent una veu que li diu, melodiosa com un vol d'ocells:
—«Príncep de tres flames
ja'm podràs collir.
Les teves tres flames
me faran morir».
I ell, sentint aquesta veu, cull la segona Tarongeta de la Virtut. I veu davant seu una donzella meravellosament bonica que li diu plorant!
—Ai Príncep! Les teves flames m'han cremat tota! Em moro de set! Portem a la font!..
I el Príncep pren en els seus braços a la donzella que tota defallia abrusada de la gran set i la porta a la font. Però, abans d'arribar-hi, la donzella se li mor de set als braços, cremada per la flama del perpunt i per la flama del capell i per la flama de l'espasa. I ell la deixa a terra sobre les flors i sembla talment una flor més bella que totes les altres marcida abans d'hora.
I el Príncep veu que encara hi queda una Tarongeta dalt de l'arbre. I corre a collir aquesta darrera Tarongeta. Però abans dubta un instant i pregunta amb veu alta:
—Si la culliré o no la culliré aquesta Tarongeta de la Virtut?...
I ell que sent una veu que li diu, melo diosa com un vol d'ocells:
—«Príncep de tres flames
ja'm podràs collir.
Les teves tres flames
no'm faran morir.
Aquestes tres flames
ja'm faran sofrir,
però seré teva
per l'amor tan fi
d'aquestes tres flames
clavades al sí».
I ell, sentint aquesta veu, cull la tercera Tarongeta de la Virtut. I veu davant seu una donzella meravellosament bonica que li diu plorant:
—Ai Príncep! Les teves flames m'han cremat tota! Em moro de set! Portem a la font!
I el Príncep pren en els seus braços a la donzella, tota defallida. Però va tan depressa que, abans de que se li mori als braços, arriba a la font, i pot beure un glop de l'aigua clara.
Aleshores els dos es miren un instant i es besen com dos infants del gran amor que es tenen.
I ell s'emporta la seva enamorada del jardí en una gran carroça tota d'or i la dú al seu palau i la dóna a les dames perquè la pentinin amb pintes d'or. I mentre la pentinaven veus-aquí que passa una gitana tota negre per davant de la flnestra de la cambra. I la gitana mirava a la donzella i s'hi acosta i li diu:
—¡Ai donzella, deixa que jo't pentini una mica amb una de aquestes pintetes d'or!
Però ella i totes les dames que fan, esgarrifades:
—No, no, ets massa negra...
I la gitana que diu:
—D'això no en feu cas. El sol i la serena fa tornar la gent morena. Però deixa que't pentini un xic!
I tan va demanar i va dir i va suplicar que a l'últim les donzelles i les dames que la fan entrar i diuen:
—Pentina-li els cabells. Però només que una mica, mica!
La gitana pren una pinteta d'or de les dames i comensa a pentinar els cabells de sol de la donzella, perquè ja podeu pensar que els tenia del color de les Tarongetes de la Virtut.
Però la gitana era tan negre de dins com de fora i li clava una espina al mig del cap que la fa tornar un gentil colom blanc que es para al relleix finestra i que es posa a volar pel cel seré.
Poden contar la desesperació de les dames quan varen veure desapareguda a la donzella! I el Príncep quan ho va saber es posa a plorar a llàgrima viva que feia condol a tothom.
L'endemà el Príncep passejava el seu dolor pels camins del seu bell parc, a l'ombratge discret dels arbres primaverals. Quan veus-aquí que un bell colom blanc se li posa sobre l'espatlla i li feia carícies amb el bec com si li volgués parlar.
I el Príncep s'atura i allarga les mans al colom, però li fuig totseguit. I aquella nit, mentres el Príncep plorava a la seva cambra, a la finestra hi havia el colom blanc. Però, totseguit que el va voler fer presoner amb les seves mans, el colom li va fugir, camí de les arbredes del parc.
I feia díes i díes que el Príncep veia sempre al seu voltant el gentil colom blanc que semblava que li volgués parlar. Però totseguit que allargava les mans el colom li fugia.
I ell que aquella nit posa besc a la finestra. I quan el colom hi va anar ja no va poder fugir. I el Príncep el va pendre amorosament entre les seves mans i el colom se'l mirava amb uns ulls dolços, com si els tinguès ferits per aquelles tres flames del perpunt, de la ploma i de l'espasa.
I ell li passava la mà sobre el cap per acariciar-lo i ell que li veu una espina clavada. I li arrenca l'espina i es troba al seu davant, desfet l'encantament, amb la seva enamorada dels cabells color de taronja.
Podeu contar quina alegria varen tenir! Les festes del casament varen durar cinc anys. I cinc anys més les festes de la prime ra nena que varen tenir, que es va dir la princesa Tarongeta. I com que tot sovint els hi naixien princeses i les festes duraven sempre cinc anys, es varen passar la vida sempre de festa.
Qui no va pas estar de festa va ésser la gitana. Anava a clavar una espina al cor d'una gentil donzella que volia encantar, però es va equivocar de conjur i l'espina es va clavar al cor de la gitana.