La muntanya d'ametistes

La montanya d'amethystes

Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)

1908

A l’eternal memoria de Magdalena, mare dolcíssima, y en esplícit regoneixement del benévol i quotidiá mestratge de mestre Josep Carner, es llensada a les disputes dels homes “La montanya d’amethystes”

Proemi

A la montanya d’amethystes

I.

Apoteòssic, d’enroscades trompes
soni l’esclat imperial. Un jorn,
pels lapidaris, nodridors de pompes,
pròdiga fores, otorgant sojorn.
Pròdiga fores, per la gent del laci,
de veis metàlics ricament granats
en transparències de groguenc topaci
y en amethystes de crestalls morats.
Avui, exangüe, taciturna esmentes
de ta divícia l’oblidat renom,
y dins ta fràgil petulància ostentes
un gran amor per les boirines tristes
qui vers la posta s’acorruen com
deliqüescents topacis y amethystes.

II.

Y ets tu, Montanya d’Amethystes
y de les màgiques virtuts,
com de pretèrits alquimistes
els soterranis mitg-perduts.
Recargolada en espiral
com diabòlica fumera,
munta, callada y vertical,
una boirina, de l’austera
solemnitat de tos abims.
Quan dels metàlics escorrims
de la tardor ta fas s’enllora,
ab rutilants tonalitats,
de nou sorgeixes creadora
de capcioses venustats.

III.

Y encara tens una altra potència creadora:
l’inalterable forsa d’un equilibri excels…
Ames la llum y t’obres revivificadora
y redressant-te abrasses l’immensitat dels cels.
No fas com les montanyes de la calitja amigues
y de les neus eternes, barrades a tot pas:
ab un gran gest magnànim del cíngul te deslligues
y a tes fillades peixes de la claror que fas.
Y cada impuls atàvic qui alena en ta carcassa
ab una hermita domptes. La teva perfecció
s’enquadra en l’hemisferi, d’abandonar-se lassa
al blau de les altures y al groc de l’horitzó.
Y ets com una piràmide qui lluu definitiva
vibrant ab el ressò de cada petja viva.

IV.

D’altres montanyes diuen
més excel·lents que tu.
Com isolades viuen,
no les coneix ningú.
No les sabem aimar
com t’estimem a tu.
Ton aire casolà
sobre nosaltres lluu.
De qualsevol teulada
sempre’t veiem de blau
per sobre una collada
de gleves y d’argiles
com oferint la pau
d’aquelles valls tranquiles.

V.

Ets inconeguda gairebé per mi:
ab benedictina minuciositat
d’una sola banda t’he volgut fruir
dins la cel·la obscura de l’humilitat.
Ab el teu mestratge m’he transfigurat
y aromàtic canto com esqueix de pi.
En tes aigues pures m’he rebatejat
y de tes florides m’he volgut vestir.
¡Plàcida montanya de l’eterna pau!
dins la fràgil copa tremolós hi cau
de mon cor apenes l’hidromel qui lluu,
ofegant l’estèril fortitut del vi.
La dolsor que hi trobis parlarà de tu.
L’amargor que hi hagi parlarà de mi.

Gea

I.

Camins perduts

De la fageda en l’espessor
camins s’hi troben esborrats
qui vers ignotes claretats
porten com màgic guiador.
Ni les primales, ni’ls crestats,
ni les cabrides, ni’l pastor,
saben la gran destinació
d’aquells revolts inesperats.
No mes les fades y paitides
y algunes ànimes cenyides
d’una austeríssima dolcesa,
saben que porten, bosc endins,
a la delícia dels confins
ont sola impera la bellesa.

Decepció

Al cim de la pujada
s’obra el camí, talment
com una balconada
sospesa al firmament.
Y l’ànima pressent
trovar-hi una soptada
immensitat daurada
al bes d’un sol potent.
Mes quan l’esguart s’hi aboca,
enterbolit s’ajoca
y agonitzant el sol.
Y es pert la vista, al lluny,
y la buidor retruny
d’un perllongat udol.

A una pedra blanca

Oh pedra blanca del alzinar,
velleta amiga del dols mirar!
sota una arcada de fullam vert
per ont, qui hi passa, gairebé’s pert,
tu hi ets, amiga, com un altar
¡oh pedra blanca del alzinar!
Sota l’arcada de fullam bru
el sol no hi entra: sols, demunt tu,
degota fina pluja d’or fos
qui ton front pàlit fa més hermós.
Plaume arrivar-hi fins ton sagrat,
dins els teus brassos mitg recolzat,
de tes mans rústegues sentint el frec,
de ton cor d’àvia l’aspre batec,
y, a flor d’orella, ton dols parlar
¡oh pedra blanca del alzinar!

El sot del Aremany

Es la vall més fina
del Montseny. Apar
selva nacarina
d’un bell fons de mar.

La terra, amarada,
fins del gat-mesquer
la més lleu petjada
fidelment reté.

Boirines remulles
floten pel cel llis
com dormentes fulles
de nenúfar. Gris,

l’espadat més tràgic
tanca l’horitzó
com el cercle màgic
d’un estany rodó.

Pàlides bardisses,
en flotons subtils,
d’algues blincadisses
retreuen perfils.

Y dins l’abundància
d’aiguamolls y recs,
ab gran elegància
hi enfonsen els becs

oriols aurífics
y endolats merlots
trepitjant, magnífics,
la flonjor dels llots.

Camins y dresseres
s’allarguen solius,
fondes les roderes
y’ls revolts ombrius.

Hi esquellegen vaques
d’oscilants braguers
refregant les taques
dels avellaners.

Un desmai s’agita,
enterboladis,
com d’estalactita
màgic degotís,

envejant la calma
d’un casal tot bru
qui una creu de palma
benehida, lluu.

¡Oh la vall més fina
del Montseny aspriu!
per ésser divina,
sols te manca un riu.

El sot de Ricrós

Com una antiga escalinata indígena
qui ostenta fredes proporcions ciclòpies,
baixa dels cims una riera aixuta,
catarata de còdols.

Amfiteatre d’eternals pedreres,
els blocs sorgeixen cantelluts, prismàtics,
supervivents d’un estingit exèrcit
qui, vacilants, perduren.

Ja les cuirases d’aram verge entelen
fils de verdet y dels capmalls degota
rovell sanguini, rosegant els polsos
bruns, cadavèrics.

Santa Fe, primaveral

Al fons del prat l’hermita,
dins la gelada vall,
tremola de petita.
Quan del petit batall
dins el cloquer mesquí
ressona el primer toc,
un núvol de satí,
com medalló barroc,
avensa inesperat
de la blavor del cel
per l’ònix laborat.
Després ressona un bel
qui puja, en la quietut
d’un bell fondal perdut.

El pla del Gorn

Al cim de la boscúria, darrera d’un turó,
el Pla del Gorn descansa, immens y amurallat,
com una gran safata d’anónim trevallat
oculta a l’avidesa del màgic horitzò.
Y quant l’anèmic ségal s’adressa agarbellat,
sobre el rostoll pastura, magnífic, un tudó.
Ab una guilla jove conversa un vell tuixó
ab ironies d’una senil gangositat.
Dues miloques neden per sobre l’infinit
y l’aucellada tímida corra a amagar-se a joc.
Entre acerades mates d’espessa tremoleda,
ab l’embanyada testa caiguda sobre el pit,
apunta la sarcàstica procacitat d’un boc
qui un adversari digne de fit a fit obseda.

El pla de Malataup

Oh Pla selecte y equilibrat,
esquisidesa de les altures!
guardes misteris d’edats futures,
reminiscències del temps passat.
Dels cimals grisos l’austeritat
vetlla tos somnis de jovenesa.
Els faigs s’aturen de timidesa
devant l’enigma de ton sagrat.
L’herba t’es blana y el cel t’es blau;
el fret t’aumenta la transparència
y es tan profonda ta evocació
qu’en mitg d’aquella serena pau
s’hi sent l’angoixa de l’imminència
d’una vibràtil aparició.

Tribut a Coll Pregón

A n’en Francesc Galí, pintor

I

Quan del Montseny l’escardalenca altura
se revesteix de maternal ufana
y dels cimals en l’arrogància vana
una congesta pòstuma fulgura,
hi ets devinguda clot de l’hermosura
¡de Coll Pregón oh taca esmeragdina!
qui, ab una lleu ondulació divina,
la gràcia atenys de la bellesa pura.
Clapeja el faig de retallades mates,
en òvals de paneres y safates,
de ton herbei la cabellera solta.
D’una fontana qui a tes ombres nia,
ressona la discreta melodia
fent més solemne la quietut qui’t volta.

II

T’exalten les cingleres cantelludes
com safata de místiques ofrenes.
¡Benhagen tes dresseres, mitg perdudes
sobre el caire ondulant de tes carenes,
car preparen les ànimes torbades,
a la contemplació de tes serenes!
Les buida el gran esfors de tes pujades
y tu son ésser de quietuts omplenes.
Dues fagedes, igualment obscures,
esdevenen porugues y aclarides
al circumdar ta esmeragdina prada.
Y dels abets les altes positures,
t’enquadren les planures pressentides
y del espai la claretat daurada.

III

Els cap-vespres d’estiu llarcs y apacibles,
a l’hora en que’s barregen de la lluna
y del ponent les tremolors sensibles,
dels hieràtics cimals per la vedruna,
devalla una corrua de primales,
ab brandaments de qües y d’esquelles.
Al invadir tes seductores gales,
cloent d’ubriaguesa les parpelles,
folles potegen ab deliqui august
de tes flonjors l’exhuberància humida.
Y passa ab calma sornaguera, adust,
el vell pastor de la mirada freda
qui aguissa el ca y gesticula a mida
qu’el seu remat s’interna a la fageda.

A una montanya innominada

Oh montanya de gràcia fora-mida
qui de fondals, collades y carenes
t’ufanes y tortures presumida
com una dona petulant qui apenes
sota les randes y les sedes fosa,
de cintes vàries y de flocs cenyida,
ab una inclinació complimentosa
a un idolàtric parlament convida!
Una boirina ostentes per capell
qui d’ombra esgaia ta serena cara
les plomes estrafent d’un rar aucell.
Y un tènue vel de boira baixa encara
ab una senyoril indiscreció
fa palpitar la teva perfecció.

A la montanya dels vernets

Oh montanya qui tens una collada
qui dos turons descomparteix iguals!
ets tota repartida y conreuada
en diminutes feixes graduals.
Tens les parets margeres ab les verdes
clapes dels pàmpols qui no fan rahims,
plenes d’esllabissades y d’esquerdes
d’ont ragen de la feixa els escorrims.
Y té diferent amo cada feixa.
Y cada una es d’una faisó mateixa.
Una dressera puja atrafegada
atravessant, lleugera, la collada.
Darrera la collada ¿hi ha el cel blau
o un altre dols sojorn d’eterna pau?

Les Cabrades

Oh montanyes escarpades,
abundantes en turons,
en minúscules collades,
en dresseres y recons,
en afraus inesperades,
en llambordes y saulons,
en masies y ramades,
en gatoses y en plansons
encorvantse de vellura
colectiva y prematura!
sou el rústec mirador
per guaitar la gran estesa
del Montseny, tota palesa,
qui sobrix de l’horitzó.

A la montanya d’en Sala

Oh tu, montanya cavilosa y trista
de les alzines y les rocateres,
qui’t cenyeixes de gorcs y de cingleres
ab una fam d’austeritat mai vista!
quan Mestre Sol, caduc, torna alquimista
y escampa arreu metàliques fumeres,
ab les daurades claretats postreres
t’envolta una aureola d’amethysta.
Tu dins l’orgull de l’abstinència goses
menyspreuant l’abundància de les coses.
De ta boca, tancada com una urna,
mai n’es sortida mística pregària.
T’aplanes y t’enfonses voluntària
ab una indiferència taciturna.

Les Agudes

La gran montanya es blanca de neu tornassolada
de blau y rosa pàlits com despullat infant.
Y joguineja sobre la neu, com una fada,
la llum qui es tota gèlida y es tota fulgurant.
Y les Agudes tremen del fondres aparent
com una pell felina. Y en llarga fumerola
s’enlaira de la neu l’alè fet aureola.
Y es una escala blanca l’endormiscat torrent.
La gran montanya es llisa. No té fondals ni grops.
Rasa de neu, s’exalta fins arrivâ al cimal.
Tallada en sec, hi afina, precisa y enquadrada
pel cel metàlic sort al udolar dels llops.
No mes la taca negre y aguda, sempre igual,
dels grans abets sobrix, vetusta, resignada.

Les montanyes blaves

Oh que’n son d’hermoses, des del finestral,
les montanyes blaves del llunyà horitzó
com la mole immensa d’una catedral
rabejant-se en ones d’eternal claror!

Son com un enigma ple de claretat
pels vidents qui miren ab esguart humil.
Foses les boscúries en llur sí esblaimat,
son de cares llises y de llis perfil.

Com de la matèria l’esquisit anhel,
son les serres verges de la creació:
per això s’adornen dels colors del cel,
per això reposen sobre l’horitzó.

Enquadrant, solemnes, boscos infinits,
tòrrides planures y ufanors de prats,
tenen el misteri dels indefinits
y la reialesa dels il·luminats.

Com somrís floreixen, de llurs cims entorn,
les congestes blanques, del atzur escreix,
totes desmaiades quan afina el jorn,
totes resplandentes quan el dia creix.

¡Oh que’n son d’hermoses, des del finestral,
les montanyes blaves del esplèndit lluny,
com la mole immensa d’una catedral
qui dels segles mira com l’aigat s’esmuny!

Els cimals

El blau del cel ab ses buidors serenes
atragué les planures terrenals.
Del xuclament brollaren les carenes,
rosari de collades y cimals.

Els cimals estengueren llur domini,
ungits per l’ígnia mà dels temporals,
de les congestes ab el candi armini,
de llum cerclats ab atributs reials.

Y alhora esdevingueren paorosos,
ab gestes qui restaren immortals
y’s prodigaren, fèrtils y amorosos,
en cascates, boscúries y covals…

Tals encara avuy son. Es infinita
la gamma de turons y de fondals
qui a llurs peus se dilata y precipita
ab estrèpits eterns y universals.

Mes per sobre els estrèpits y distàncies
ells s’esguarden ab aires jovials
y calmen ells ab ells les rudes ànsies
ab pacífics col·loquis fraternals.

Visió de la plana

Des d’un relleix minúscul perdut en la carena
¡com la mirada’s llensa per l’infinit espai!
y troba la planura mes pàlida que mai
com una vella taula de geroglífics plena.
Sota una boira inútil, monòtona y obscena
la gran ciutat dormita en aparent desmai.
Soptadament les notes d’un rústec virolai
rellisquen en la blava quietut de la serena.
A voltes una fulla qui’s gronxa al dols embat
del ventitjol, destapa y tapa una ciutat.
A voltes una branca feixugament s’inclina
y oculta mitja plana ab gràcia femenina.
A voltes la foguera d’un abrandat rebrot,
com una escampadissa d’encens, ho engoleix tot.

Oh poesia nova dels ignorats recons!
si’l teu devot no hi troba
esplèndits horitzons,
hi descobreix nous mons
qui en l’insignificància
respiren la fragància
dels grans secrets pregons.

Tot interessa allí:
el branquilló qui oscila,
la cuca qui vacila
al pendre un nou camí.
Car tot es gegantí
del home en la presència:
ell té l’omnipotència
d’un vers alexandrí.

¡Oh poesia nova
dels horitzons tancats!
si’l teu devot no hi troba
espais ilimitats,
hi descobreix esclats
d’ingènua bellesa…
Son les intimitats
de la naturalesa.

II.

A l’aigua, divina joia

I.

Oh voluptat divina!
De cara en el xargall,
me raja gola avall
l’onada nacarina.
Y’m sento una infantina
carícia de frescor,
y d’íntima claror
la fas se m’il·lumina.
Y apar la boca fresca
un degotís de bresca.
Y’n surt una boirina
de perfumat halè.
Y el cor batega ple
de voluptat divina.

II.

¡Divina voluptat!
com dins un medalló
fulgura en ta claror
mon rostre il·luminat.
Com fina tremolor
de maternal carícia,
t’escorres ab delícia,
deixant-me la visió
car passes molt lleugera
y ab un refrec jovial,
com una matinera
donzella ab son brial,
qui duu una restallera
de flors al devantal.

III.

¡Oh l’aigua nacarina,
germana de la llum
qui’t perts, feta polsina,
com volador perfum,
qui cantes nit y dia
y, en pròdic devassall,
cascadejant avall,
escampes l’alegria!
de ta carícia pura
la màgica flonjura
amoixa la natura,
com una mà de nina
el front de la padrina
¡oh voluptat divina!

A les fonts

Vostra infantina apariència
tanca subtils maturitats:
us despulleu de la ciència
al descobrir les claretats.
Vostra divina transparència
¡com us llibera dels pecats!
Ab una alegre inconsciència
feu reguerols enjogassats.
¡Y com forgaveu caviloses,
en vostra mòrbida vellesa,
seguint les vetes del metall!
Mes ja son totes glorioses
y ab una eterna jovenesa
resplandireu com el crestall.

Endressa

Ab la vibrant corva del raig,
sou belles dones de cor net
y gràcil forma. Per xò us faig,
ab l’elegància d’un sonet,
un geomètric brollador
qui, ab sa marmòria blancura,
palpitarà ab vostra flonjura,
refulgirà ab vostra claror.
Quan l’agonia ponentina
irisarà vostres crestalls,
tremolareu ab més divina
emoció. Quatre cavalls,
de vostre raig en la polsina,
s’empinaràn ab llurs plomalls.

Al cor de la boscúria, el fontinyol suau
de penjarelles d’herba com filagarsa cau,
com fil de clavicordi que polsen ab llurs dits
les tímides Paitides de dies y de nits.
Al cor de la boscúria hi brolla el fontinyol.
Quan la tempesta exhala son perllongat udol
y les afraus ressonen ab grans estremiments
com una església buida, oberta a tots els vents,
ell sona ab un dolcíssim remor de floviol
qui esboira la tempesta y renovella el sol.

A una font inaccessible

Oh bella font reclosa!
al mitg d’un espadat,
la teva gràcia arrosa
l’ondulació d’un prat.
Ets un tresor tancat:
ningú arriscar-se’t gosa
car ta pendenta llosa
fulgura d’humitat.
La teva gentilesa
se pert inutilment.
Ets com una princesa
qui, en amorós torment,
s’endinsa en la bellesa
del mal d’anyorament.

La font de les paitides

Entre les feixes escalonades,
quiscuna d’elles com un retall,
brollen tes aigues mai estriades
com ansa llisa de pur crestall.
Ton marge dona preclara userda.
Les cuscuetes beuen de tu.
D’una pomera qui ja s’esquerda
neda en tes aigues el fruit madur.
Quan les pageses tornen de missa
ab la caputxa plegada al bras,
tasten de l’aigua bellugadissa.
Y quan reprenen, testes, el pas,
senten aroma de la pahissa,
troben la calma de llurs quintars.

El torrent

Demunt la tranquila
blavor transparent
clapant-se ab l’argila
que hi deixa el torrent,

s’aplanen les mates
de vern ufanós
hont furen les rates
cercant-hi redós.

L’anguila qui forga
dispersa un estol
de barbs qui en la gorga
dormiten al sol,

y fugen ab gràcil
temensa. Nedant
un tòtil ab fàcil
destresa, galant

convida a son àpat
senzill (d’amagat
del pare galàpat)
l’alegre veinat.

Hi van les reinetes
saltant per deport
Hi acuden marietes
y alades del hort

profús d’estramonis,
de gresa y de call.
L’espia-dimonis
fugint d’un cavall- de-serp ¡com s’afua,
vibràtil, fulgent,
fregant ab la qua
la gorga dorment!

Divines falgueres,
d’un vert d’ombradís,
les prades voreres
cenyeixen d’un fris.

Apunten les banyes
dels tímids cargols,
moventes montanyes,
concèntrics revolts,

d’un màgic imperi
de gnoms y follets
amics del platxeri.
Esquàlits y frets,

els prega-deus ploren
demunt els fanals
que, esplèndits, decoren
com flors cerebrals.

D’ufana pletòric,
sobrix el torrent,
brunyit, esculptòric
com monstre d’argent.

Y, fèrtil d’argúcies,
prodiga a ruixats
viventes minúcies
per boscos y prats,

com ona de vida
qui baixa del cim,
com dea sorgida
marmòria del llim.

Salut! oh preclara
caricia fulgent!
Dels àmbits que amara,
s’amara el torrent.

El gorc negre

Sinistre gorc de misterioses aigues,
d’aigues qui mai han reflexat el dia,
d’aigues qui mai als visitants corpresos
han somrigut ab vibracions concèntriques.

De ton ocult amagatall esguardes
com un triangle malehit obrin-te,
ab veis metàlics qui dins teu fulguren,
arbres sanguinis de ton ull de cíclop.

Y per tes penyes ennegrides llisca
un doll escàs y perllongat qui’t besa
calladament, no com banal cascata.
¡Tant feixuc es ton absorbent mutisme!

De ta mirada dins l’espill immòvil,
no mes d’un roure gegantí s’hi mira
el tronc acèfal, clapejat de molsa,
supervivència d’un trofeu macàbric.

Una catifa sepulcral t’enronda
de branques nues y d’arrels decrèpites
y d’esquelets y de clofolles buides,
qui han fet de tu son eternal ossari.

L’aigua’t sobrix ab parquetat y, oculta
entre disformes, agrisades roques,
molt cautelosa y tèbia’s precipita
dins altre gorc qui es ta fidel imatge.

Un laberíntic corriol, de boixos,
de bruc y grèbol vorejat, per sota
d’alzines corves y pollades mena,
llimant esqueis, fins ton sagrat recinte.

¡Oh gorc! dins tu les mitgevals llegendes
com un sabbat intermitent perduren.
Un roc profà tan fondament t’irrita,
qu’ompla ta fas de virulents bombolles.

¡Oh mític gorc! ton cabalístic signe
no oblidaré mentres el cor m’aleni
car ens mirarem fixament alhora
àvits, quiscún, de penetrar-nos l’ésser.

En va ton fons escorcollar volia…
ocult restà dins ton sagrat misteri;
mes, tu’m mirares, y ton ull de cíclop
sí qu’hi arrivà fins a trobar-me l’ànima.

La cascata de Sant Segimón

A Don Joan Alcover, Poeta

La posta declina
tenyint d’escarlata
l’oculta safata
d’aigua esmeragdina.
Lluminosa y fina,
salta la cascata
com un raig de plata
dins una boirina.
La flonjor traspua
de la penya nua
qui al saltant s’acosta.
Les flors amarades
s’engronxen pausades
reflectint la posta.

Vora les feixes passa el rec
com diminuta professó:
quan el rupit hi enfonsa el bec,
vibra una estela de claror.
Passa manyac y en abundor,
com una llum encativada,
y apar sa fina ondulació
la cabellera d’una fada
la cabellera qui fulgura
d’una isolada fada pura,
la cabellera d’ambrosia…
la bona fada… la cansó
qui serva l’íntima alegria
dels anyellets del Bon Pastor.

Al rec

Ta mare es la fosca,
ton pare el torrent.
Quan deixes la tosca
resclosa dorment,

callat t’acorrues
com noi encongit
y apenes traspues
del llit enfondit.

Mes quan il·lumina
la glòria del sol
ta cara infantina,
t’arrenques el dol

y ets l’aigua qui canta
joiosa tot l’any,
y ets herba odoranta,
llumínic tirany,

cascata divina
qui salta, subtil
com gràcil boirina,
com pluja d’abril,

brunyida safata,
marmori trespol
qui d’ales de plata
reflexa un estol,

y ets forsa manyaga
qui’s lleva dejorn
y agita com maga
les ales d’un torn

qui’s fon en la gorga
y el cup del molí
y ab ímpetu forga,
xiulant tremolí,

omplint de bromera
l’obscur carcabar,
qui’s torna riallera
baixant al quintar.

¡Y com te dilates,
ubèrrim, festiu,
per sota les mates,
clapant d’argent-viu

les cols ufanoses,
el tendre enciam,
les canyes pomposes
ont jau l’aviram!

La totxa mainada
se’t fica de peus
y, estàtica, bada
guaitant els trofeus

qui branden, sospesos
d’un ars punxagut,
esclops y pagesos
calsots de vellut.

La tàpia remulles
tacant-la de blanc.
Te’n portes les fulles
com gleves de fanc,

y alegre devalles
per vora el camí
sembrant de vitralles
ton pròdic satí.

Ton doll qui fa via
brunyeix el palet
qui, erèctil, l’estria
d’un grop de paret.

Trovades les joies
primeres del cant,
discret t’aconvoies
ab tot vianant

contant-li ab murmuris
tes sàbies virtuts,
benèfics auguris
qui els llavis sorruts

esqueixen tot-d’una
d’un íntim somrís.
Escombres la runa
d’un arbre estantís

qui tomba decrèpit.
Saltant irisat,
ab màgic estrèpit
inondes el prat.

Y, fèrtil, amares
les gleves a fils.
Les herbes avares
t’hi xuclen subtils.

Y trobes la gresa
qui’t torna al torrent
ont dorm la feresa
de fosca imponent,

el pare y la mare
qui un jorn te parí.
La vida’t fou cara,
mes viure es morir.

Endressa.

¡Oh rec! el poeta
te brinda, insegur,
l’ofrena qui estreta
y llarga es com tu.

Uranos

I.

Alquímies solars

Oh sol, oh màgic poderós
qui sense filtres ni coliris
verses la gamma de ton iris,
tornes l’espai de tos colors!
La teva alquímia es sobirana:
ab magistral facilitat,
prodigues, lúcit, ton esclat
per les montanyes y la plana.
La pedra atenys filosofal.
Quan te passeges triomfal
com un Rei Mides qui no mor,
la teva llarga vara poses
sobre la cendra de les coses…
y ressorgeixen fetes d’or.

Sol de primavera

Oh germà sol! tu ets
el nostre bon amich.
Com un rellotge antic
te miraràn mos nets.
Com un hereu bonic,
jugues no mes qu’ab rets
de seda. Gaires plets
no hauràs, sabent-te ric.
Ets ric de poesia.
Te dones de bondat
y ab ton senzill posat
escampes l’alegria
disolta en un ruixat
de rica pedreria.

Assolament

Oh sol enamorat de la naturalesa!
com un aimant frenètic l’ungleges ab tos dits
y ofegues de sa boca oberta els alarits
y tornes d’escarlata sa pàlida nuesa.
Y poc a poc recremes ab ton alè sos pits,
y tos cabells revolten sa cabellera estesa.
Quan abandones l’àpat de tos plaers finits,
romàn estenuada de tanta ubriaguesa.
Y quan te perts incòlum, de nou atemperat,
com el caliu qui resta de flamejanta pira
se troba l’inquietut qui omplia ton esprit,
y ab una mà s’apreta el cor adalerat
y, sanglotant de nafres, llagrimejanta’s mira
la sang y llet qui fluen de les canals del pit.

Cansó del sol-solet

A Na Maria Antònia Salvà

Sol-solet
vine’m a veure
que tinc fret.

I.

Corre, vina,
sol-solet.
La padrina
mor de fret.
La fadrina
de tristesa.
Jau, despresa,
la cortina.
Atravessa
l’aire net
ben depressa,
sol-solet,
que ja afina
la padrina.

II.

Corre, vina,
sol-solet,
La fadrina
mor de fret.
L’infantina
de tristesa.
Jau, despresa,
la cortina.
Atravessa
l’aire net
ben depressa,
sol-solet,
que ja afina
la fadrina.

III.

Corre, vina,
sol-solet.
L’infantina
mor de fret.
La polsina
de tristesa.
Jau, despresa,
la cortina.
Atravessa
l’aire net
ben depressa,
sol-solet,
que ja afina
l’infantina.

IV.

Corre, vina,
sol-solet,
La polsina
mor de fret:
cau y afina
sobre el llit.
La cortina
s’ha podrit.
Atravessa
l’aire net
ben depressa,
sol-solet,
que ja afina
la polsina.

V.

Corre, vina,
sol-solet.
Corre, vina,
mata el fret.
La cortina
s’ha podrit.
S’esbossina
fins el llit.
Floridura
d’humitat
s’ha posat
en l’obscura
sepultura
del passat.

Sol y vern

Oh pobre sol decrèpit d’hivern, qui d’un cel gris
el teu esguart passeges melangiosament
pels àmbits sense vida, com un convalescent
qui de sa cambra guaita l’emblanquinat y’l fris.
T’envolta una boirina qui’t deixa opac y llis.
La neu devalla com un escarbotament.
Ressonen les campanes indefectiblement.
S’allarguen les carenes com un desert pedrís.
Un gran xiprer nevat s’adressa com un fus.
Sota un cobert de gleves, una captaire tus.
Sinistrement l’aborda el vigilant mastí,
mes quan la vella el crida, poruc, no gosa anarhi.
Y sembla que tot d’una la neu s’ha d’atrevir
a envolcallarte com d’un espectral sudari.

Lluna florida

Oh lluna tota blanca
com lliri esparpellat
demunt l’inmensitat
de la serena estanca!
Com per demunt la tanca
de ton redós sagrat
la via làctea abat
la seva llarga branca.
Y neden les estrelles
en la dorment llacuna
profusament, com una
legió de maravelles,
minúscules petxines
qui’s baden, nacarines.

Lluna clàssica

Idol eròtic de les nits serenes,
alba divisa qui en l’espai fulgura!
pàlida gassa d’humitat apenes
trenca la pura

clara delícia de ta fas. Banyades
sota l’estèril claretat sumorta,
dormen tranquiles per igual, les prades
fines y l’horta.

Sobre el cansanci d’una cara atenta
frígida llisques, feta llum palpable.
Núbil t’abrasses, cara avall llisquenta,
núbil y amable.

Lluna freda

Oh lluna
brunyida,
cenyida
per una
lleugera
garlanda
qui branda
sobrera,
com d’àgil
ridorta,
la fràgil
estàtua
qui, fàtua,
cau morta!

Invocació

Oh sideral ostentació precisa
com geomètrica signe lapidari,
del hemisferi dins la volta llisa
giravoltant com eternal horari!
per sobre els cambis del humá desvari,
serena marques, d’equilibri augusta,
ab l’anagrama de cada hora justa
la volubilitat del calendari.
Propícia déixa’m escrutar l’enigma
que’l sabi astròlec, obcecat, no veu.
La lluna roja t’es fatal estigma,
la lluna blanca tímit corifeu.
Y l’aureola qui ta fas enllora,
de pluja o neu t’es, al hivern, penyora.

Estel·lària

Com els tres blandons
de les tres Maries
passen els Trillons
per les altes vies.

Y creuats de mans
y en humils rengleres
munten els Pilans.
Salten joganeres

les Cabretes qui
cerquen la pastura
per l’immens jardí
qui, sadoll, fulgura.

Al finar l’hivern
el pagès colombra,
com un drama etern
palpitant en l’ombra,

passâ el Pobre y’l Ric.
Va al devant el Pobre
qui malversa un xic
de lo que li sobra.

Y ab afició
marxa el Ric darrera
pidolant claror
sideral sobrera.

Roda, aprés, un món
de gentils Cambrilles.
Abundantes son
com d’unes fandilles

de satí molt blau
fines anticuel·les
dignes del sarau
d’unes damisel·les.

Ve després l’Estel
de la Nit o el Dia,
llàgrima del cel,
font de poesia.

L’estival Camí
de Sant Jaume sura
com un rejolí
d’ambrosia pura.

Y giravoltant
sens deixar rodera,
els dos Carros fan
circular carrera.

Cada estrella diu
son instant, precisa,
y no més somriu
en la volta llisa

com atleta fort,
la vital fixesa
del Estel del Nort,
al zenit sospesa.

Diferenta nit
signa cada estrella:
l’àmbit infinit
es no més per ella.

II.

Ponent

Oh càlit buf qui portes
del calitjós ponent
sentor de fulles mortes,
d’ingrat ensopiment!
furant per totes bandes,
resseques les viandes,
portes arreu l’aixut,
y vas caient per terra,
com presoner de guerra,
de pla, sota l’escut.

Tramontana

Reina sobirana
de la terra plana,
li retorna el seny
al besâ el Montseny.
Com una marxanta
porta dins la manta
son infant de pit
y, ab rialla freda,
palpa d’una cleda
l’ufanô ab el dit.

Llevants

De monòtona oradura,
plovisquegen obstinats.
Giravolten de fretura,
trontollosos, desgrenyats.
De quiscuna cabellera
brolla encar, balansejant,
un agònic rejolí,
y ab la vista riallera
s’entrebanquen encalsant
el bell arc de Sant Martí.

Flora

I.

Lletania de les petites herbes
Almorratxa immensa,
virginal Montseny:
ton devot comensa.
Dóne’m el teu seny

per cantar-te ab una
vera humilitat
la llaô a quiscuna
de tes herbes. Nat

vora tes masies,
l’amargant donzell
té les picardies
d’un xarel·lo vell.

Màgica retorta
d’esperit vital,
concentrada porta
flaira cerebral

dins la nacarada
cendra qui s’estén
per la cizellada
tremolor d’argent

de la fina tija
gairebè subtil
com letal prohija
d’un amor senil.

D’una flor menuda
s’enriqueix l’hisop,
monacal beguda,
plàcit aixarop;

d’una moradenca
flor que ja no té
quan l’escolà el trenca
per un sal-passer.

Viu la farigola
de brancatge sec
resignada y sola,
esperant el frec

dels vestits de seda
del divendres sant.
Malmetent la cleda,
munta verdejant

l’ufanosa mata
del llorer diví
qui’l fullam dilata
sobre el romaní

de la Verge pia,
tremolós y pur,
vaga lletania
dins un temple obscur.

¡Oh la broida feta
de cargolaments
qui, mondana, alleta
refinats torments;

pèrfida regina
d’esplendent saló,
en la més felina
reconcentració!

Les marastres gruen
l’ufanor del gall
y per cresta lluen
blanquinós plomall.

Llur perfum convida,
casolà com neix,
per guarnir l’eixida
a trencâ un esqueix.

Rost amunt disfruta
l’estepar l’olor
de la diminuta
salsa de pastor

y sobrix l’orenga,
baladrera com
una mallerenga,
per quiscún tocom.

Ab la mil-y-fulla
el fonoll germà
creix per ont-se-vulla
perfumat y clar

com seguit d’ombrel·les
dins un gran jardí
ont les damisel·les
fossin a lluhir.

¡Oh la dulcamara!
rastrejant humil,
d’un no-res s’ampara.
Son groguenc pistil

brilla com xinxeta
dins el vas morat
d’una campaneta.
Del petit veinat

son l’eterna festa
sàlvies a desdir,
les d’olor modesta,
doctes en guarir,

les d’aflotonades
mates de vellut
qui, al tornâ espigades,
de son ull aixut

treuen esquisida
vertical de flors
d’auria mel ungida.
Dins l’august repòs

l’alta belladona,
la dels negres ulls
fulgurants en l’ona
feminal dels rulls,

de tan sàbia y forta
gairebé fa por.
Cap cervell comporta
la terrible olor

de valeriana
qui al devot felí
mata d’un nirvana
que no pot capir.

Mes l’emperadora
del Montseny florit,
qui, reial, decora
son magnànim pit,

es l’humil ginesta
de sagrada olor
qui’l vesteix de festa
com a altar major.

¡Glòria a la regina
del Montseny florit,
gala femenina,
papelló esquisit,

flama rutilanta
del estiu naixent,
del espai qui canta
bell estremiment,

qui en l’esmeragdina
selva qui no mor,
versa una divina
polsaguera d’or!

Elogi de les falgueres

Oh falgueres qui sou totes obertes
com un desmai d’infaust enamorat!
les gotes de rosada son ofertes
per decorar vostra subtilitat.

El vostre vert adolescent es tímit
com els ulls blaus d’un princep cativat
qui, en l’estretor d’inexorable límit,
es ignorant de tota immensitat.

¡Oh falgueres qui sou tan acavades
que prescindiu de tot banal perfum!
entorn les vostres mates vellutades,
es tota verda la meteixa llum.

Esbarzers

Oh esbarzers
de les fines
mores bres
y d’espines
erissats!
per la lluna
matisats,
sou com una
gran aranya
de montanya
diligent,
qui vigila
fora-vila,
si ve gent.

El plansó

D’arbres caiguts els enderrocs l’esguarden
y ell d’un vert clar la vestidura’s posa,
y son tant dòcils ses neixentes fulles
que al pas de l’aura acatament rendeixen.

Als raigs de sol qui d’esgaiada arriben,
traspua llum y misticisme alhora,
y se’n adorna el bosc com una església
ab la tenyida llum de les vitralles.

Una dolsura’s dilueix pels àmbits
y’ls aucells s’hi rabegen silenciosos,
y’ls papellons se desparellen, tímits,
y les bolves devenen florescències.

Dels castanyers en les horribles baumes
per les escletxes de l’escorsa espien
els sàtyrs qui tremolen de pahura,
purificada al contemplar la selva.

Dels fontinyols en els bassals, escolten,
treient el cap, les blanques dones d’aigua
y ab els ulls verts, ploroses, s’estasien
y se’ls hi fon la vermellor dels llavis.

¡Oh pietat de la feresta selva
per l’ignocència dèbil evocada!
en les afraus recòndites perdura,
purificant-les del trepitg dels homens.

Avellaners

Oh’ls avellaners
d’a la vora el riu
qui cada any son més
y més pròdics! diu
qu’al venir l’estiu,
els bernats-pescaires
solen ferhi niu.
No son pocs ni gaires
els qui inciten, grats,
a tallâ un bastó
blincadís, lluent,
de capsals carrats,
qui es un companyó
fort y pacient.

Figuera

Oh figuera, l’àvia plàcida, badoca,
dilatant les tèbies fulles maternals
com les dues flonges ales d’una lloca,
retreient llunyanes notes pastorals!
Llagrimots de vella, branden ja les figues
sobreixint les múltiples granes a ruixats.
Oprimint-se en caixes, omplen les botigues.
En cistells llarguíssims, taquen els mercats.
Saberuda’s mostra l’àtica figuera:
quan Adam y Eva foren en pecat,
procedint com una gran caramasera,
somrigué pietosa d’íntima bondat,
y oferí, discreta, l’ampla pampolada
qui aixopluga, fèrtil, tota la fillada.

Alzina

Oh la fortalesa
de la corva alzina!
tot el bosc camina
cap a la vellesa,
y ella resta encare
impassible y dura.
Sa verdor perdura.
Es del bosc la mare.
L’hivern es vingut.
Cauen les aglans
ab gran lentitut.
Un senglar, perdut
de la nit avans,
afamat hi acut.

Pomera

L’herba dallada novament rebrota
els prats vestint d’una altra primavera.
Carregada de fruita, la pomera
s’hi aixeca al mitg, esquarterantse tota.
Com prolífica mare, consumida,
d’aspres en forca s’arrepenja lassa,
en fruites prodigant la vida escassa
ab una hermosa profusió de vida.
Y la corona el devassall de pomes,
impregnant-la de rústiques aromes,
y criden per ses branques els aucells
disputantse les fruites ja madures,
y somniant maternitats futures,
mor la pomera quan la deixen ells.

Albes

Vora els rierals
blanquegen les albes,
isolades, balbes
notes hivernals.
Es llur cabellera
de glas y d’argent.
Son la primavera
gairebé neixent.
En la tarde freda,
dins el blau intens
de la volta amplíssima,
les albes de seda
son un glop d’encens
sota una Puríssima.

Abets y faigs

El faig es gòtic com l’abet.
Mes l’abet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car es d’un gòtich primitiu.
Mentres el faig, trèmol, somriu
ab son fullatge transparent
ont l’esquirol hi penja el niu,
car es d’un gòtic floreixent.
L’abet es gòtic com el faig.
Son les agulles dels cimals
ont de la llum s’hi trenca el raig.
Son les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòvils, pàlides, llunyanes.

Pi

Dins la quietut vespertina
reposa tan cristià
que sembla una bizantina
teulada de campanar.
Com rajolí de cant plà
degota humitat divina.
L’aucella qui’n vol copsar,
devota, la testa inclina.
Del caire net d’una roca
pren embranzida la soca
ab estalocs de brancam,
y aixampla la copa enlaire
llensant espirals de flaire,
gràcil teiera d’aram.

A la noguera de la plana del Sastre

A Mossen Miquel Costa, Mestre en Gai Saber

Rica de fruits, pletòrica de sava,
mes guardant l’equilibri de la forma,
ab la gran soca que ni un grop deforma,
mostra’s encar la venerable esclava.
Apar que tota sa energia esbrava
en imitar la sobirana norma
qui al arbre típic de l’Arcàdia informa
al ritme suau d’aquella mar tan blava.
Ses arrels qui’s perllonguen invisibles,
com els vèrmens forgant a les palpentes,
sols Deu pot dir en quins indrets pasturen.
Y ses branques, nervudes y inflexibles
ab tant de pes s’inclinen reverentes
y fins a flor de terra no s’aturen.

Al castanyer de les nou branques

Ets milenari. Tens la soca plena y llisa.
Quatre homes no la poden, minúsculs, abrassar.
Y ets canelobre de nou tanys qui’s subtilisa
en nou blandons mirífics d’improvisat altar.
¡Oh ’ls nou germans, esplèndits bessons, qui de la soca
ubèrrima s’exalten, apoteòssic chor!
l’espessa copa agiten quan l’aura freda els toca
com els blandons mirífics la flamarada d’or.
Als teus companys de prada qui, desgarbats, baumats,
t’admiren com prodigi d’aquella rassa impura,
ab alta compassió te’ls guaites subjugats.
Per entre tes pomposes arrels l’aigua s’atura.
Y al teu voltant la prada, com un sagrat jardí,
estén les seves verdes catifes de satí.

La baga de castanyers

Ab femenina gràcia s’adorna la carena
de la tupida baga, deixant no mes al nu
un caire geomètric de l’ondulant esquena
com un escot de túnica al enquadrâ un tors bru.
Oh la tupida baga! ella incansable trena
ses pàlides garlandes com laborat tapís,
y les allarga totes al cel com una ofrena,
o deixa que rodolin, ab desconhort sumís.
Dins ella, com les venes blavenques y morades
qui dins la pell fulguren d’un brill alabastrí,
se perden les dresseres subtils, ramificades,
com xarxa laberíntica d’oriental jardí.
Y encara hi vaguen ombres d’esporuguides fades
quan s’hi fragmenta, espessa, la boira del matí.

Endressa al M. R. P. Fra Rupert M. de Manresa

¡Oh Vos qui sou un místic devot de la bellesa
y qui sentiu ab l’ànima del Pare Sant Francesc
y ameu dels circumloquis l’urbana esplendidesa
y sou un metafísic subtil, cavalleresc!
us plau entrâ a la baga un dematí molt fresc
quan ja Fra Sol les fulles arruixa ab timidesa.
Dins ella mai s’hi troben crudels paranys de besc.
Tracteu a la natura com a una gran marquesa.
En l’una mà el diurn qui tanca l’oració,
en l’altra mà els Dialecs del immortal Plató
y tal vegada encar l’Epístola d’Horaci,
per sota galeries de jaspi groc y vert,
la vostra silueta molt lentament se pert
ab elegància digna d’un cardenal del Laci.

La fageda

Oh la gran fageda,
la dels troncs de seda
com vestit d’albat,
la de branques fines
y d’esmeragdines
fulles! agrisat,

un esquei s’enarca:
com feixuga barca
solca ton fullam,
ta catifa augusta
qui’s tenyeix, adusta,
de colors d’aram.

L’esquirol s’aplana,
d’una branca blana
rosegant tranquil.
Una aranya ab pena
feinadora trena
son monòton fil.

Pàlida fageda
de fulgors de seda,
de fullatge vert,
dins el teu domini
l’aura d’estermini
temorega’s pert.

Pàlida fageda
una mica freda
de beatitut,
dins ta fosca ubaga
un camí divaga
d’estasi perdut.

L’alzinar d’en Sala

Magic alzinar,
selva primitiva
ont perdura, viva,
d’algún deu pagà
l’ombra fugitiva!
si no’s veu passar,
prou son bruit arriva
fins el roquissar.
¿D’una antiga rassa
serves la carcassa
convertida en llot?
¿O de ta tortura
la ciutat futura
cobrarà l’escot?

Elegia triomfal

Entre el quintâ y la baga passa el camí de sorra
marcant de la carena l’egrègia excelsitut;
el cel a abdues bandes li paga servitut,
el vent de tota petja la petulància esborra.

Sols hi anguileja, balba, pel cim de la carena,
la professó de cendra dels olms penitencials
qui ab soques monstruoses y branques desiguals
fatídics arrosseguen del viure la cadena.

Dels monjos centenaris del bosc son la corrua
qui de l’escala ascètica les summitats ha hagut
y ab brandaments senils prodiguen la virtut
de l’aureola esplèndida de cada testa nua.

De la ridorta gràcil, de l’eura cenyidora
caigueren les garlandes desfetes a llurs peus
y son com uns cilicis inútils, com trofeus
qui l’encorvada soca proclamen triomfadora.

Ni la destral, ni l’aixa, ni’l mall, ni les grans serres
dels serradors, llur fusta sagrada han profanat;
no mes el foc dels núvols, en glavi transformat,
immola una hecatombe de tràgiques desferres.

Y l’esperit dels arbres caiguts, vibrant perdura
en l’esperit dels arbres qui’s flecten penitents,
qui dels germans qui foren y dels germans vivents
la comunal grandesa prediquen ab dolsura.

Entre el quintâ y la baga passa el camí de sorra
marcant de la carena l’egrègia excelsitut;
el cel a abdues bandes li paga servitut,
el vent de tota petja la petulància esborra.

Sols hi perdura, balba, pel cim de la carena,
la professó de cendra dels olms penitencials,
qui ab estrafetes soques y branques desiguals,
canten alhora ab una fogositat serena.

Endressa a D. Francesc Cambó

Era una tarde esplèndida d’acavament d’Agost.
Sota els vells olms decrèpits medieu l’hemisferi.
Als vostres peus s’obria, com dominat, el rost.
Les humitats baixaven d’un màgic asceteri.
Ab vostres ulls qui xoquen d’intensa voluntat,
talment interrogaveu, al lluny, els horitzons.
Sovint un monossílab d’agudes inflexions
la calma sobirana trencava, inesperat.
Y fit a fit guaitaveu la posta gegantina.
El sol, com un agònic atleta triomfador,
queia demunt la sorra dels núvols purpurina.
Y Vos, ab la mirada oberta d’emoció,
tenieu dins de l’ànima d’atleta nacional
tota la ratlla blava del Canigó al Puigmal.

A la campaneta

Caputxa, caputxeta,
morada campaneta,
emblema de martiri!
es ton pistil un ciri
de casta cera groga.
Duus una verda soga
de penitència dura.
Però com ets tan pura
te basta la tristesa
de veure’t incompresa
per no tenir fragància.
Me plau de ta elegància
la perfecció severa
qui, menyspreuant austera
tot fugitiu aroma,
senzillament s’acroma
d’una morada vesta
qui al teu demunt, xalesta,
fulgura ab la carícia
d’un hàbit de novícia.

Al clavell de pastor

Oh clavell
de pastor,
jovincell
llucador!

Tens prohija
de lluhir
llarga tija
de satí

com poncelles,
de paper.
T’esparpelles,
matiner,

com senzilla
vermellor
d’una filla
qui al balcó,

dona fútil
comiat
a l’inútil
estimat.

En l’aurella
del donzell
mitg vermella
¡oh clavell!

algún dia
lluhiràs,
de l’aimia
y d’ell, las.

¡Oh clavell
de pastor,
jovincell
llucador!

A les minúscules avellanes

Oh quimèrics
atuells!
¿sou esfèrics
cascabells

de la testa
d’un follet,
de congesta
cara-net,

o l’enfàtic
picarol
d’un simpàtic
esquirol?

Dins la menuda nou,
tal volta un món de fades
de trenes irisades
independent s’hi mou,
y, quan a fora plou,
circumden afollades
les grogues flamarades
ont lentament s’hi cou
l’elíxir de la vida…
Y en tant, la nou marcida,
caient de la noguera
de microscòpic hort,
prop d’una carretera
se consumeix de mort.

Oh peres d’inefable pulcritut!
vostra dolsura gola avall se fon
ab un sentit de distinció pregón
àdhuc en llavis del pagès golut.
Sou com endevinalles y joguines.
Per les trapaceries d’un infant
minúscules s’engronxen les Regines
y les Perxals y les de Sant Joan.
Per les dones humils, caramaseres,
rodolen marge avall les Formatgeres.
Les Bergadanes cauen per tardor.
Les d’Aigua son per qualque boca fina.
Y’s fan ab salsa gairebé divina
les de la suculent Festa Major.

II.

A les abelles

Oh les abelles sapientes
aureolades per la llum,
dins una boira de perfum
giravoltant a les palpentes!
sou generoses y valentes
car enfonseu vostre esperó
quan una gota de dolsor
elaboreu per les sedentes
goles innobles de la gent,
y vostra aixam colèric tresca
quan, ab la dèria de la bresca,
ordona tels de cera pura
en holocauste a la futura
glòria de llum del Sagrament.

Al puput

Oh puput! la tua
corva del plomall,
sense el devassall
de la taca nua,
fa anyorar la qua,
fa anyorâ el plomall
de la catatua
o del papagall.
Té, però, una fina
mostra de tapís
ab la femenina
distinció d’un fris,
y un color trencat
de complexitat.

A la gràcil mustela

Perllongada
com la mà
d’una fada,
l’ondular

t’es diví.
Fores digne
pergamí
ab el signe

de les branques
de la sang
y ab les taques
d’ònix blanc

qu’ab tes dents
y ab tes fines
ungles tens
per joguines.

Fantasmagoria nocturna

Dorm la boscúria submergida
en l’humitat de la serena.
Al clar de lluna brilla plena
d’una penombra sense vida.
Les filigranes d’unes fades
suren com algues displicentes
qui, d’un sol raig amanyagades,
s’entortolliguen flonges, lentes.
De les esquàlides carcasses
sobrixen polpes qui son grasses
com nuvolades de pecat.
Darrera trenes llefiscoses
s’obren mirades cavernoses
ab degotissos d’humitat.

Gnoms

Deveniu geperuts
en la fosca perduts
de covals subterranis?
¿Sou d’argent y brillants
mal-carats guardians,
rodolant ab els cranis

dels incauts forgadors?
¿Sou les mascles viriors
dins un àtom minúscul?
¿Sou el seny impulsiu
devingut argent-viu?
A la llum del crepúscul,

com uns taups diminuts
penetreu resoluts
per les cambres tancades.
Y sou barbes, talment,
de vius caires d’argent
onejant perllongades,

qui pels recs y camins
van trescant selva endins
ab les cames petites,
formiguetg penetrant
qui malmet ab l’encant
els remats y cullites.

Fantasia

A D. Joaquim Ruira, autor de “Marines y Boscatges.”

Aflotonades
dins els estanys
juguen les fades
a fer paranys.

Glateix quiscuna
d’algún pastor
la galta bruna
tèbia d’olor

de la montanya.
Vetllen subtils
com una aranya
darrera els fils.

L’una a defora,
fingint rezel,
dins la revora
del líquit tel

mostra l’ufana
d’un pit nacrat.
L’altra s’aplana
mitg de costat

marcant la pura
corva del tors.
L’òval ab cura,
pàlit d’esfors,

l’altra revela,
closos els ulls,
deixant estela
d’ones y rulls.

Eixa la galta
rosa no més
tímida exalta,
de l’aigua al bres.

L’orella atenta,
nenúfar blanc,
una altra ostenta.
Netes de fanc,

bombolles pugen
d’un bes ocult
y en l’aire fugen
cercant l’estult

qui’ls cercles mira
del aigua fins
qu’ubriac s’hi tira
perdent-se endins.

Per xo les fades
dints els estanys
juguen plegades
a fer paranys

mostrant la nua
gràcia del cos.
¡Ay del qui grua
tastar-ne un tros!

Ubriac se llensa
dins el parany
sens cap defensa
contra l’engany.

Malignes fades
per tots indrets
surten montades
en foc-follets.

Y, a un cop de vara
transfigurat,
el foll qui hi para
resta encantat.

Y el porten totes
dins un coval
d’ont plouen gotes
d’un ritme igual

qui fredes salten
per sobre d’ell.
Saltant, l’esmalten
com un joiell.

Y regalimen
per l’ampla fas
y, dures, llimen
el front y el nas.

S’acaramullen
en tènues fils
y’l cos despullen
dels vells perfils.

Y, ab infinita
calma, es tornat
estalacmita.
D’humà posat

no’n queda rastre.
Tot es perdut:
dins la pilastra
s’oculta mut.

No mes hi alena
quan tot se mor,
sofrint la pena,
son pobre cor.

Exode

Oh la verdor primaveral dels prats!
Semblen talment esbarjos ignorats
de fades com la neu. Quan al estiu
la terra’s bada y tota cuca viu,
moren les fonts. Llavores les paitides
qui de les deus aixutes son fugides,
baixen pels recs d’humitejada molsa
als prats eterns. Discretament hi espolsa
l’oretg les fulles, y una pluja suau
sobre les nues fugitives cau.
Y elles, al ritme de les fredes gotes
demunt la pell, enriolant-se totes,
descapdellen fantàstiques sardanes
ab les galtes vermelles com magranes,
ab els cors bategants de cansament
y ab els cabells abandonats al vent.
Y guaita el sol per entre vimeneres,
y albes y verns y freixes y pomeres,
y, en cercles diminuts, ab una ullada
deixa quiscuna nuditat tigrada…
Y arriva un jorn en que la llum afina
y brolla de la terra la boirina
y tot sembla entelat. L’aigua rienta
torna pels recs aixuts. Se transparenta
la sorra en ses entranyes. Ab afany
de nou l’herba assaona. Tomba l’any
com la carcassa d’un gegant difunt.
Llavores les paitides sot amunt
s’entornen, gracialment xipollejant
en l’aigua qui pels recs va devallant
vers les prades qui dormen solitàries
a l’ombra de les albes centenàries.

Nocturn

Un molí qui s’enruna, de sinistre misteri
esvahint-se en les ombres. Un abet gegantí
d’opulència nafrada, qui, ab agònic imperi,
el brancam arrossega per demunt del molí.

Un abet cadavèric. Un molí qui s’enruna.
¿Emergiren tal volta d’un meteix, antic, maig?
Del molí dins la gorga s’hi reflexa la lluna.
De l’abet per les branques s’hi destria son raig.

Tribut a l’hermita de Sant Marsal

I.

De Sant Marsal l’hermita es aclofada
sota la neu. Remulles d’humitat
son les parets qui serven la teulada
per ont miola tristement un gat.
D’una canal penja un carmell glassat.
Quan son deu-hores, lentament degota
y un mont de neu s’hi acaramulla sota
al feble sò de l’enllosat gastat.
Vibra argentí de la campana el toc.
La tanca es plena de verdet. Podrida,
esclata en pols la llenya vora el foc.
S’hi escalfa l’hermitana escoturida,
y l’hermità d’un cap d’escala crida,
mitg adormit, que no’s veu neu enlloc.

II.

Es l’hort minúscul diminuta plana
ont apenes dels màrgens s’hi endevina
la vertical esllabissada y fina.
Sota la neu, la col d’hivern s’aplana,
de fret cremada. Lentament camina,
ab els esclops y ab el magall feixuc.
el capellà cara-vermell. Y esbrina,
una per una, si ja treuen lluc
les cols d’hivern. Segueix el ca darrera
lladrant al bruit de la montanya entera
qui s’esmicola en vaporosa allau.
Les boires passen ab la cara molla
y per demunt la fugitiva colla
rutila en calma sempiterna el blau.

III.

A la capella hi es encarcarat
el Sant Patró qui ab una mà enrampada
la llàntia beneeix entrenyinada
y les tenebres, ab solemnitat.
De fret y pols y neu s’es entelat
el finestral d’agònica mirada.
A un fons de pica l’aigua hi es glassada.
La fusta cruix ab llastimós esclat.
A mitja-nit avensa la pahura
tapada ab una llarga vestidura.
Demunt l’antiga llosa abacial,
com un espectre, rígida s’atura.
Y, al parpelletg del llustre matinal,
s’enfonsa en la callada sepultura.

Cementiri

Oh cementiri qui sembles una horta!
tens una font qui’s prodiga sumorta:
la creu de roure magnànima y forta.

A cada banda li fan companyia
com Sant Joan y la Verge Maria
dos xiprers grocs de senil melangia.

Encastellat en la gràcil carena,
brilles metàlic y fret de serena,
com la safata, deixada l’ofrena.

La simetria de tes sepultures
(blanques de cals les senzilles motllures
de les arcades severes y pures)

no com un atri de graves canonges,
mes com el plàcit jardí d’unes monges,
vol tarongers carregats de taronges.

Quan a la nit, tremolós de fretura,
passa un follet d’estrafeta figura,
plora de veure ta casta dolsura.

Y, apaibagada l’interna revolta,
per no trovar-te, poruc, fa una volta,
de compunció mormorant una absolta.

Sant Miquel dels Barretons

Sant Miquel
té l’hermita
prop del cel,
qui gravita
tan petita
com un niu.
Y somriu
d’infinita
complascència.
L’estridència
de la plana
sobirana
no li arriva
gaire viva.

Goigs de la mare de deu de l’arola

Mare de Deu de l’Arola
qui sou pura netedat!
guardeu-nos de la verola,
guardeu-nos de tot pecat.

La vostra hermita es humida
y ab flaires de bestiar.
Per l’enllosat de l’eixida
l’herba s’hi veu agambar.

Trenyines d’or l’endomassen
ab desiguals penjarells.
Les vostres llànties s’hi glassen
al caure dels oripells.

Mes Vos hi regneu contenta
com dins el rovell de l’ou,
y sou callada y lluenta
tant si fa sol com si plou.

Us posen una corona
qui llampegueja en l’altar.
Sou petiteta y rodona
com grana a punt d’espigar.

Y el vostre Infant es l’espiga
qui esqueixa el tel dels ermots.
Teniu parada botiga
de pans de cera y ex-vots.

Sou una mare pagesa
qui deixa un rastre de pa.
Us cal no mes l’arquimesa,
la ganibeta a la ma

y els xiscles de la mainada
formiguejant-vos pels peus…
¡Y us deixen abandonada
ab els tuixons y guineus!

¡Mare de Deu de l’Arola
qui sou pura netedat!
guardeu-nos de la verola,
guardeu-nos de tot pecat.

Kronos

I.

Aubada relligiosa

A n’Iu Pasqual, Pintor

Tota callada es la natura
d’espectació. La nit es pura.
Cap a les serres de llevant.
el blau s’aprima rutilant.
Y dels pollancres la renglera
es com de monjos fila austera,
com una gran comunitat
qui surt a rebre el pare abat.
L’himne dels grills finà tot-d’una
Els tòtils son dins la llacuna.
D’un ciri ocult es cada estrella
diminut flam qui s’esparpella
entorn la lluna, solemnial
com l’enflocat ciri pasqual.
No brilla al bosc una foguera.
L’aubada apunta riallera
ab la delícia d’un somrís.
De la natura creix l’encís.
Mes dins la calma sobirana,
vibra de sopte una campana
y sona el toc de l’oració.
Passa, resant-la, un segador.
A les parets de la cofurna
truca de nou l’aura diurna
Y obren de dins. Surt el remat
a la pastura, adalerat.
Y s’inicia en la boscúria
la complicada voladúria
del aucellam qui duu als petits
cuques, aranyes y mosquits.
Y entre els repics de les esquelles
qui’s balandregen com mamelles,
sobrix, puríssim, l’espignet
del floviol. L’espay es net
y de les altes serralades
baixen aurífiques riuades.
Un migradíssim rat-penat
qui trampeleja enlluernat,
cau d’un ginebre entre les pues
restant penjat de totes dues
ales pel tel. Corra el sagal,
per rematarlo, ab un parpal,
mentres el vell pastor murmura
malediccions. El gos d’atura
llensa, enigmàtic, un udol…
D’entre l’aubada surt el sol.

Jocs de llum

La boira baixa tapa les serres de llevant.
Del líquit sideral se’n forma un tel de nacre
qui recobreix per dins la volta rutilant
ab els irisaments d’una conquilla. Sacra
com incruent misteri, l’aubada s’esparpella.
Per entre els plecs de boira filtrant la nova llum,
s’escampa com l’aroma dels rams d’una capella
qui omplen la selva tràgica de virginal perfum.
Queden ungits de púrpura metàlica els cimals.
La boira s’encabrita com monstres ideals.
Una boirina pren tonalitats de perla,
cenyint ab la seva ombra la fràgil clariana.
Triomfa el sol després y, horitzontal esberla,
s’allarga flamejanta la blava mar llunyana.

Cel rogent

El cel es net com un estany d’aygua de neu
qui s’esparpella, ignot, al cim d’una montanya.
Per les collades passa lliscant el vent de Deu.
Y tot l’espai es roig d’una fadiga estranya.
Corra a ajocar-se el gall. La poltra eguina al jas.
Udolen els clivells de portes y de tanques.
S’esbotzen les finestres esbatanant-se franques.
Les teules arrencades s’engrunen pels quintars.
El cel es net com un estany d’aigua de neu.
No mes en l’angle de les serres ponentines,
s’estratifiquen llargues y rutilants boirines
que subtilisa encara, passant-hi, el vent de Deu.
El sol per una de les boires mitg-partit,
ràpidament s’enfonsa com, d’un estoc, ferit.

Posta bèlica

Dins una calma tràgica, la fantasmagoria
desplega l’estridència d’un gran combatnaval
ab les coloracions d’un Turner qui destria
policromats celatges d’una finor carnal.
Pomposament feixugues de l’íntima potència,
navilis son les boires, soperbament armats,
qui deixen com un doble seguici d’opulència
una fumera en l’aire y onades pels costats.
Y sobre un fons metàlic hi llampegueja el blanc
de les arboradures com esquelets-fantasmes.
Y tot l’espai tremola d’intermitents espasmes
com una mar encesa de bullidora sang.
Y el sol naufraga ab una detonació en colors
y, ab l’esplosió, el miratge soptadament cau fos.

Posta aristocràtica

Els núvols en garlandes lluhint tornassolats
avensen cap el sol ab fines cerimonies
petjant del hemisferi safirs y calcedonies
com belles dames y galants aparellats.
Les dames ab les testes discretament nevades,
les cares purpurines, els ulls enriolats
y’ls brassos emergint de mànegues folgades.
Els cavallers ab blanques perruques enquadrats
y ab les casaques pàlides y ab mitges d’alba seda.
Un devassall trepitgen de riques flors de lis.
Y’l sol enorgullit, ab complacència freda,
olímpic atravessa com un segón
Lluís XIV, ab la casaca de ric satí vermella
y ab el gran ceptre d’or per única parella.

Posta bíblica

Vers el ponent caminen les llargues nuvolades
per la planura eterna del gran desert tot blau,
com de moltons ubèrrims innúmeres remades,
com de les dotze tribus la fugitiva allau.
S’encorven els prolífics cap-pares centenaris.
S’adressen els atletes en àgils esquadrons.
Cimbregen les donzelles com delicats palmons.
Y arrenglerats ondulen pacífics dromedaris.
Una columna aurífica marca al devant la ruta.
El sol, com un decrèpit Moisès, callat escruta,
des d’un cimal, l’esplèndit país de promissió,
fins que devalla al antre d’ignota sepultura.
Son pàlit front encara tempestejant fulgura
ab l’arrogància indòmita d’un africà lleó.

Posta litúrgica

Al P.Ignasi Casanovas, S.J.

Dins l’immortal basílica tomba la festa diurna.
El sol passa emblemàtic com ensenser barroc
y el rastre sideral, com fragmentada espurna,
s’es desplegat magnífic entre espirals de foc.
Dels tòtils invisibles la melodia alterna
ab el cant pla del cèfir qui passa poc a poc.
En la vesllum s’enarca, piramidal, un bloc,
com d’un abat eximi la sepultura eterna.
Y dins l’espai revolen polsines impregnades
d’olors de cera y d’oli de llànties apagades.
Y cau la fosca, lenta, com un tapís de dol.
Y brilla en l’hemisferi la lluna alabastrina
com una Santa Fas qui, pàlida, s’inclina
ab la mirada tèrbola d’un estingit gresol.

Tremolor nocturna

El firmament tremola d’un ofegat respir.
Els astres hi titilen com bolves d’un perfum.
Els rats-penats revolen com borrellons de fum.
Els foc-follets ondulen pel clos del cementir.
A flor de terra vibren escarbatons de llum.
Per sobre d’ells s’engronxa calladament un llir.
Les herbes totes dansen ab capritxós albir.
Envolta les masies una carnal farum.
Al fons del bosc obseden aparellades nines
de llop. A la teulada brillen fulgors felines.
Al campanar les òlives, fosforescent rosari,
el ràfec il·luminen com espectral sudari.
Y les fogueres nítides, com acerats dardells,
cenyeixen de les serres els mitgevals castells.

Clar de lluna

En el silenci de la nit tranquila,
ressonen els murmuris ignorats.
La lluna sobre un riu l’ombra perfila
dels boscos riberencs enllà esfumats.
Una humitat el firmament destila
qui impregna tots els sers endormiscats
y de la terra puja un baf d’argila
com de les lloses dels palaus tancats.
En l’horitzó’s retallen esblaimades
les cimes de llunyanes serralades
com una taca de perfils gegants.
Y en lo recòndit de la selva obscura,
en la pols dels camins dorm la pahura
qui’s desxonda al trepitg dels caminants.

Nit de nadal

Les fúlgides estrelles tremolen de calfrets.
Metàlica relluu de neu la gran carena
com una catedral qui’s bada en la serena.
Al seu demunt fulguren escalonats abets
qui la blavor retallen d’alegories plena,
com les subtils agulles de caires fins y nets.
Les dotze batallades, com dotze apòstols drets,
la mitja-nit exalten al cel com una ofrena.
Com un cimbori puja la cima entre dos freus.
La lluna se li posa al front com uns trofeus.
En la boirina apunta la boca d’un coval.
En el silenci vibren murmuris y cansons.
Y les estrelles com angèlics caparrons
circumden l’invisible pessebre de Nadal.

II.

Tardoral

Oh la selecta melangia
de les boscúries tardorals
quan d’una plàcida ironia
fugen les pompes estivals!

Quan les catifes cruixidores
dauren els màrgens dels camins.
Quan de trofeus y de penyores
branden els flàcits escorrims.

Quan la natura s’estasia
devant l’enigma del hivern
com pressentint la poesia
d’aquell hermós decaure estern.

Tota d’aram lluu la solana
del sec fullatge no caigut.
Tremola buida la cabana
y encara es tèbia de virtut.

Ab una forsa jamai vista
brota del jaspi d’occident
una aureola d’amethysta
qui’s dilueix pel firmament.

D’una pletòrica elegància
de pedreria agobiats,
ab bizantina petulància
passen els núvols complicats,

petjant solemnes l’hemisferi
de crysolits y de safirs,
ab lassituts de Baix-Imperi
cansat de normes y d’albirs.

D’una cigonya endarrerida
sona tristíssim el gemec.
Una becada presumida
sàbia pelluca vora el rec.

Y solitàries son les vies
ont no s’hi troba cap pastor.
Y son tancades les masies
al primer toc de l’oració.

De les canals pengen resseques
gleves de molsa com un niu.
Estarrufades, les xibeques
cerquen dins elles el caliu.

Y plou del cel una tristesa.
Y no s’enlaira cap perfum.
Dins l’autumnal esplendidesa
una alegria s’hi consum.

Hivernal

Una callada intimitat respira
la conca neta del fullatge espès.
Y del cimal, rostos avall, se mira,
de bardissam desprès,

com el torrent esplèndit se dilata
ab un esclat d’imperial remor
coronament d’invicta serenata
al glas triomfador.

L’eternitat de les montanyes sura
demunt la pluja del fullam malalt.
Darrera els troncs ja despullats fulgura
l’ondulació immortal.

La lluna ostenta nitidesa augusta
com monolític panteó de glas,
y besa alhora la caverna adusta
y la dormenta fas

del quiet bassal qui congelat descansa
dins una pica del abeuredor.
Y joguineja d’una gerra ab l’ansa,
darrera un finestró.

¡Gerra subtil! pletòrica’s refia
de l’alta lluna y la serena nit,
per confitar l’espessa ratafia
qui endolsirà un seguit

de goles seques, d’infantines boques,
vora la flama del magnànim foc,
suavisant les ensucrades coques
deliciosament poc.

Gelada

El dia es curt. L’aubada
apunta inesperada,
anunciant l’hivern
qui neix y sembla etern.
La nit fou estrellada.
Fulgura la gelada
com un immens llensol
estès als raigs del sol.
Es blanc arreu per terra:
pels sots y per la serra.
Demunt el cast armini,
com dins el seu castell,
passeja el fret novell
designis d’estermini.

Desglas

La terra es dura.
Els troncs, humits
de floridura.
Diàfans, brunyits
prismes de gel
com estotx fí
tanquen d’un brí
tija y arrel.
Y ab el desglas
l’estotx afina.
Ja’n surt un bras
de palla fina.
Ja’n surt, remulla,
alguna fulla.

Nevada

El cel es gris
com una llosa.
Arreu se posa
la neu. Aixís

que apunta el día,
els borrallons
dansen, segons
llur fantasia.

Uns de costat
topen y cauen.
Altres s’ajauen
sobre el teulat.

Y son els arbres
com uns plomalls
fets de crestalls
de pàlits marbres.

Mes quan la llum
completa l’obra
són canalobre
qui no’s consum.

Fulgura un iris
en cada brot.
S’abranda tot
l’espai de ciris.

Ja el sol es nat.
Y la neu, sota
l’arbrat, degota
com un ruixat

de cera pura.
De cada brí
torna a lluhir
la floridura.

Primaveral

Primavera
surt del niu.
Matinera
li somriu

la llum nova
del espai.
Y ella ho troba
tot més gai.

Primavera
surt del niu.
Ab fal·lera
salta el riu

qui’s desglassa.
Redressat,
fa una passa
més el blat.

No rosseja
ni es groc, no,
mes oneja
llucador.

Té l’espiga
d’un vert gris.
Par que siga
malaltís,

tan esbelta
tija el duu.
Tot s’empelta.
Gràcil lluu

la florida
virginal,
esquisida,
solemnial,

de pruneres
y atmetllers,
primiceres,
primicers

de corrues
immortals.
Brillen nues
pels cimals

les congestes
del hivern
més xalestes
qu’un estern

ab pubilla
mullerat,
rica filla
d’hisendat.

Dins el pàlit
bosc hi lluu
del esquàlit
cingle nu

la potència
del ossam
feta ardència,
com d’aram

casc magnífic,
recobert
d’or mirífic.
Quan el vert

del bosc pàlit
siga fosc,
del esquàlit
cingle tosc,

aleshores
tot l’aram
ab revores
de fullam

ple de gràcia
lluhirà
com l’acàcia
d’un quintar.

Primavera
surt del niu,
mainadera
del estiu.

Les primeres fulles

Les primeres fulles,
gracioses cares
d’humitat remulles,
s’inician clares.
Moradenques, fines,
d’arrugat vellut,
s’obren entre espines
ab indecisió
com un atribut
de la Passió.

El silenci parla

Oh l’embadaliment de la natura!
indefinible estat de poesia
quan res desequilibra l’armonia
d’aquell instant de calma qui perdura.
De sopte l’enigmàtica ventura,
com ànima sadolla d’alegria,
esclata en vagorosa melodia
qui a flor de terra imperceptible sura.
Es la veu del silenci. Quan impera
la quietut, del misteri sobirana,
ella’s desxonda tímida y lleugera,
de mil remors vessant la filigrana.
Y dupta el cor si es una veu llunyana
o’l suau respir de la natura entera.

Roinetg

Roineja encara;
la pluja fina
apar divina,
com d’una rara
constel·lació
la nacarina
titilació.
Subtil patina
l’espai entela.
Y, dins el marc
alabastrí,
com àuria estela
fulgura l’arc
de Sant Martí.

Pluja

L’aixut impera assolador.
Surt la devota professó
de peticions y desagravi
costes amunt. Diuen qu’un avi
d’esperiència, ha vesllumat
el petit núvol cobejat
qui de la pluja es senyal certa.
La terra jau, de set oberta.
El petit núvol displicent
creix per les serres de ponent
y duu la pluja desitjada.
Cada montanya conquistada
se fon dins ella ab gradual
entelament. Torna el sagal
ab la remada a tota pressa.
El gall olímpic se redressa
y ab un heròhic espignet,
ales batent y qua-dret,
canta victòria. La pubilla,
aixoplugant-se ab la fandilla,
encalsa llesta l’aviram.
Una fadrina ve del camp.
El masover tresca ab l’aixada
girant els recs. Y la mainada
salta de goig inconscient.
Ja de la pluja porta el vent
una alenada y un murmuri
qui del miracle son auguri.
Comensa a ploure. Cada gota,
al caure a terra, aixeca tota
una fumera de polsina.
Y dos coloms y una gallina
obren les ales, aplanats
de benhauransa. Y els arbrats
les fulles baden ab delícia
a la magnànima caricia,
car ja la pluja en un seguit
de fils d’argent s’ha convertit.
¡Oh la puríssima tonada
del gotellam per la teulada
y aquella aroma qui bentost
faràn les gleves! El rebost
n’envejarà la suau dolsura
filla del cor de la natura.
L’ordi qui jeia colltorsat,
se posa net y redressat
y, ab natural cortisania,
d’agrahiment reverencia
madona pluja. Un bombolletg
floreix demunt el safaretx.
Mes ja una dèbil clariana
esqueixa l’ombra de la plana.
Corren pels vidres entelats
gotes y fils. Arrasserats
vora del foc, en desagravi
resan encara l’àvia y l’avi.

Quin pler me dona, sobre els càlits brins
d’herba agegut y ab una sòn esterna,
endevinar darrera els parpres fins
un cel immens qui, olímpic, enlluerna.
Y sentî el pes d’aquella gran blavor
sobre el meu cos y sobre les montanyes,
y buidar-me tot jo dins ses entranyes
ab un esllanguiment sense dolor.
Y recordar confosament encara
que aquella mar qui els àmbits acapara,
besa després timidament la posta,
com dins la cala, gairebè divina,
besa l’onada joguinosa y fina,
l’àuria garlanda de l’oberta costa.

Calma sopita

La terra es lassa d’un gran aclaparament.
Els horitzons s’esfumen en la calitja grisa
parpellejant monòtons. S’escampen lentament
els tocs de l’oració per la planura llisa.

L’aire es feixuc y tebi. El sol cau aplomat.
Les fulles se retorsen com d’encenalls les brases.
El cel fulgura com els ulls d’un enfebrat.
Y s’arrossega el fum per sobre de les cases.

Amortallant les aigues dels torrentals aixuts,
hi sobreneden tels d’ullades taciturnes.
Els pobles ensopits vegeten sorts y muts.
¡Oh! ¿quan vindrà un estrèpit de tempestats nocturnes?

Pluja qui passa

La nuvolada avensa al pas, ventruda y grisa,
per l’opressió d’angoixa de la serena estanca,
com una llarga onada, avans de rompre, llisa,
y desplegant un ròssec de sederia blanca.

Els falsiots cridaires porten la grata nova.
Com borinor d’abelles ressona l’atrahut.
Les masoveres pleguen l’encara humida roba.
La nuvolada arriba fins a trobar l’aixut.

A les primeres gotes de pluja, pert l’audàcia,
y, ab una indecisió d’imponderable gràcia,
romàn immòvil. Marxa, després, varal enllà.

Y guaiten els pagesos com l’ample turbonada
prodiga en altres terres la pluja desitjada.
Y novament rebaten les eines pel quintar.

Pedregada

La nuvolada es fora. Brilla, manyac, el sol.
Les teules qui gotegen fulguren ab bells iris.
L’arcova es plena encara d’una sentor de ciris.
Les masoveres ploren ab tràgic desconsol.
Fumeja arreu la pedra com estingit gresol,
y a claps tremola viva com un planter de lliris.
Les branques se retorsen en símbols de martiris.
Saluda el gos d’atura la tarde ab un udol.
Esmicolades tomben les fruites y les fulles
qui una catifa semblen de palpitants despulles.
Ab placidesa lluen com mai els espadats
ab frèvoles garlandes de pedra acurullada
en el relleix minúscul de cada graonada.
La terra brilla nua y els àmbits serenats.

Passades les tormentes
¡quina riquesa els verts!
les fulles son lluentes
y’ls horitzons oberts.

Per cada greny destila
suavíssim fontinyol.
En cada esquitx titila
un microscòpic sol.

De cada soca estalla
l’engrunadís baumat.
Per cada brí de palla
tremola un fil daurat.

Ab la frescor divina
qu’exhala el bosc humit,
una sentor molt fina
se n’entra endins del pit.

Ni un clap de boira entela
de la blavor l’estany.
El sol deixa una estela,
regalimós del bany.

Dialec de madona poesia y els
quatre temps, apel·lats hivernal,
primaveral, estival y autumnal.

A N’Eugeni d’Ors, Glosador.

(Comensa madona poesia:) Jo soc ¡oh temps! l’eternitat divina
qui petja les mudables contingències
y, assaborint les múltiples essències,
les moridores formes il·lumina.
La meva oculta destra femenina,
amanyagant-vos ab igual dolsura,
m’ha tramès la magnànima fretura
d’assadollar com pluja diamantina
qui ma reial predilecció conciti
ab l’artifici de la més pregona
subtilitat. Cap de vosaltres quiti
siga del terme que ma gràcia us dona.
Jo triaré qui de vosaltres siga
el més aciensat de la quadriga.–

(Argüeix hivernal:) –M’escau la rigidesa del fret y la blancura,
y soc com una estàtua de perfecció en el món.
La barba’m cascadeja pel buit de la cintura
com una gran congesta qui ha rossolat del front.
Un arabesc m’enjoia d’incrustacions d’estrelles
en cercles ordonades, en espirals y dracs.
Y en la blavor dels ulls me neden les parpelles
com dues boires sobre l’horitzontal d’uns llacs.
Les frèvoles garlandes d’un estingit domini
s’aplanen sota el ròssec de mon folgat armini.
Darrera meu s’adressa la magna solitut.
Y ab una mà gelada aquieto la natura.
Y en l’infinit exalto la tràgica figura
com el relleu marmori d’un sepulcral escut.–

(Replica madona poesia:)
–Te plau la rigidesa del fret y la blancura
y tens al front un caire d’arrugues massa net.
L’ossada se t’arqueja per sobre la cintura
qui les buidors ostenta d’un rígit esquelet.
Un arabesc t’envolta d’incrustacions d’estrelles
qui al teu demunt escampa la gràcia d’un calfret.
En l’humitat dels ulls te neden les parpelles
y tens la veu ingrata d’inveterada set.
Les frèvoles garlandes d’un estingit domini
rebroten més ufanes després del estermini
y novament floreixen ab gràcil colorit.
Y dins la falda tombes de la gentil natura
qui maternal te bressa y ab esquisida cura
y poc a poc t’adormes com un infant de pit.–

(Argüeix primaveral:)
–Jo tinc l’adolescència
qui es inquietut divina.
La meva pell es fina
de blava transparència.
Jo tinc la vaga norma
de viure esbatanat,
d’ageurem en la forma
com un alegre orat.
La gràcil cabellera,
obrint-se al meu darrera,
fa ressaltar, magnífica,
la nuditat del cos
qui, ab tremolor prolífica,
cau amarat de flors.–

(Replica madona poesia:)
–La teva adolescència
lleugerament gravita.
Com un hermafrodita
despertes complascència.
Ets com l’oberta essència
d’una àmfora petita.
Dificilment cogita
la teva impaciència.
Tes gracies femenines
te posen malaltís.
Poruc de les espines,
t’esblaimes fonedís.
Y tens coloracions
molt pàlides, per fons.–

(Argüeix estival:)
–Tinc l’exuberància de carnal figura
com una ampulosa mole tropical.
Aimo la gatzara qui en l’espai fulgura
com la pirotècnia d’un combat naval.
Soc com un atleta virolat y obès
enflocat ab llarga pompa triomfal
qui feixuc camina de son propi pes
al compàs monòton d’un balder tabal.
Aimo la cridòria del vermell y’l groc
y la petulància d’aquell blau intens
y dels verts sinistres al metàlic xoc
y l’esclat aurífic del mitjorn immens.
Mes quan la parpella tanco malaltís,
aimo veure un núvol de calitja, gris.–

(Replica madona poesia:)
–Tens l’exuberància de carnal figura
y feixuc camines de ton propi pes.
Dels colors qui vibren més de la natura,
aimes la cridòria com badoc pagès.
Roig de care guaites, d’opressió sorrut,
histrió sanguini de vi tèrbol ple.
Sòpit t’endormisques com tità vensut.
T’ubriaga, tebi, ton mateix alè.
Ames l’anarquia del espandiment.
Fàcil te prodigues sorollosament.
Mates la boscúria, mates el sembrat,
d’abrassar-los massa. Y ets cella-agarrat.
Y’t sacseja el llavi moll y truculent,
y una taca hi brilla de color morat.–

(Ergüeix autumnal:)
–Soc un devot de la ciència
de les subtils coloracions.
Aimo les formes per l’essència.
Cullo les fruites dels plansons.
Ab una llarga esperiència,
faig atrevides professons
de nuvolades. L’estridència
fonc en suaus combinacions.
Y revesteixo l’hemisferi
d’una patina de misteri,
d’una discreta melangia,
d’una magnífica armonia,
d’una divina temperansa
feta diluvi de gaubansa.–

(Conclou madona poesia:)
–Ets un perfecte cavaller
de la gran llei de l’elegància.
Guaites la mort ab petulància.
Tens el secret del viure be.
Guardes la clau de la ciència.
De l’equilibri l’alta norma.
Aimes les formes per l’essència.
Cerques l’essència dins la forma.
Tens les divines venustats
d’aquells ponents aureolats
de calcedònies y amethystes…
¡Vina a mos llavis emporprats
ont hi floreixen voluptats
de circumloquis optimistes!–

Psyquis

I.

Oda a la masovera

Salut, oh masovera de rumbejants esclats!
Demunt ta pell daurada com antiquíssim bloc,
tes galtes purpurines hi dansen ab el xoc
dels gallarets qui taquen l’ocre estrident dels blats.

Els negres azabetges dels ulls, com tos bonics
fulguren, ab irònic somriure complascent,
o com un gorc s’aturen devant l’encalmament
dels horitzons diàfans o dels recorts antics.

Ton pit, sota la gràcia del gipò vell, segur
de la secreta calma del seny qui’s dressa fort,
ritmicament s’exalta desafiant la mort
qui l’ànima rosega de cada fruit madur.

Tos brassos qui s’allarguen, freturen abrassar,
ab una esgarrifansa de voluptat als dits,
les conegudes testes de tos infants petits,
les pròdigues cullites del afanyat quintar.

Y ta cintura es grossa com centenari tronc
esbadiat en branques y carregat de fruits
qui no han deixat dins l’ample fullatge gaires buits
–¡oh tristes ciutadanes del cimbrejar de jonc!–

Ton ventre’t fa endarrera, maternalment pompós,
prometedor d’innúmeres convexitats anyals;
y es com un tabernacle de tos secrets rituals
qui’s manifesta al poble, sagrat, esplendorós.

El vol de tes faldilles s’aixampla fregadís.
Feixugament tremola del ritme de ton pas,
y de tos peus ampara la contorsió que hi fas
quan quiscún d’ells t’aguanta com un carreu macís.

Y sembles una Mare de Deu omnipotent
de la dolsor que versa la gràcia de tos mots.
Y ets com la providència dels fills y dels nebots
y dels fiols qui’t miren ab sant encantament.

Y ets tota tu solemne del fill que dus al bras
com un trofeu simbòlic de ta vital passió.
Y triomfanta petges els camps la tardor
y’t sents talment senyora majora dins el mas.

¡Salut, oh masovera del viure virolat,
qui ets l’esca de la casa, la joia del marit!
Eternament fulgura sobre aqueix món neulit
com de l’antiga pàtria l’esqueix immaculat.

Son onze ja’ls bailets y quatre son les mosses. Ells son escardalencs. Elles son totes rosses.
La mare en cada part no sembla filla d’Eva:
tres dies fa no més de llit y al quart se lleva.
L’hereu es un atleta més corpulent que’l pare.
La gran sembla germana segona de la mare.
Dos fadristerns bessons se cuiden de les terres.
Un altre es el pastor qui tresca per les serres.
Hi ha dues noies més qui van a la costura
y fan de porcairoles y creixen de cintura
y son les mainaderes qui aguanten la quitxalla
y pel bressol adoben les màrfegues de palla
y ab bruc y ginesteres, avans de la batuda,
escombren l’era càlida, y porten la beguda
als homens qui les garbes carreguen, a la feixa.
Y encara’n venen d’altres d’una faisó meteixa.
La cuina es enllosada ab rierencs y moles:
pels reguerols hi juguen quatre marrecs a boles.
Quan surten de la cort les vaques gegantines,
corra un menut darrera, fent esses y tintines,
y ab una perxa atura cada ambulant montanya,
sumisament creienta al esperó de canya.
Els més petits, descalsos, trepitgen rocs y brossa.
Tenen els ulls mitg-clucs de carn, la boca grossa.
Y mengen, ab els plats sobre el llindar, la coca,
les trumfes, l’escudella… Talment a frec de boca,
el famolenc canic els pren una mossada
de pa moresc, y ells resten boca-badats. Irada,
els renya la germana més gran, encar petita.
D’aquesta gran cadena de vides, infinita,
no més n’hi falten dues. S’obriren, dissortades,
al sol canicular, y foren assolades.
Encara no sabien l’oculta llet materna.
Les sopes y les cabres els foren dida eterna.
Son onze ja de bruns y quatre ja de rosses:
els altres qui vindràn ¿seràn bailets o mosses?

El senyor mestre

El senyor mestre, un ex-seminarista
curt de cabals, d’ingenis y de vista,
porta una gorra de vellut molt fosca
per ell sorgida ab elegància tosca.
Y porta un gec qui d’altra esquena encara
la conformació delata rara.
Y en la butxaca fonda un calendari
porta del any passat y un vell diari
qui ja no surt y que ningú llegia.
D’una masia va a l’altra masia
repartint als bailets, de la ciència
els rudiments y l’inesperiència,
a cambi de la sopa y la verdura
car altra menja considera impura.
Es pacífic y té la parla trista
y acala sempre, vergonyós, la vista,
y parla d’utopies, visionari,
glosant conceptes del antic diari.
Y la quitxalla de pagès se’l mira
com un espectre qui de la cadira
l’utilitat coneix, de la verdura
l’apetitosa flaira, la dolsura
de l’escudella espessa, y del Rosari
l’imperiosa tradició. Y ab vari
posat de displicència taciturna
guaiten del foc l’enjogassada espurna.

La núvia a ciutat

El desbocat passeig,
els llums de la ciutat,
el tràngol despietat,
provoquen ton maretg.
Esvalotada’t veig
passant entre’l brugit,
de bras ab ton marit
per ofegâ’l pantetg.
Y’t sembla cambiat
el món soptadament,
y’t trobes diferenta
y’t creus haver deixat,
molt lluny, una parenta
com tu, precisament.

L’hermità

Porta llosses per les nines
y medalles de llautó.
Ven estampes y joguines
y llibrets de la passió.

Arrivant dona el bon dia
part enfora del cancell.
Els infants de la masia
formiguegen vora d’ell.

Ja’ls hi mostra la capella,
recolzant-la en el llindar.
D’una cambra surt la vella.
De la cuina surt el ca.

Compareix la masovera
ab el seu menut a bras.
Ell se fa una mica enrera.
Ella avensa un altre pas.

Com un buf de tramontana
agarbulla enjogassat
les rondalles de la plana
ab les verbes de ciutat.

Ja li ven escapularis
y dos ciris benehits,
confegint-li dos rosaris
que tenia mitg-partits.

Pregunta ella ab galania
si li lleu de descansar.
Ell se n’entra a la masia
com un pare capellà.

Ja li allarguen l’ampla tassa
fins a dalt plena de ví.
Ells els conta lo que passa
per l’aplec de Sant Martí.

Ja arreplega la capella
y’ls hi dona l’adeussiau.
Del portal se’l guaiten ella
y el menut cara-babau.

Y ell s’allunya ab cortesies
aturades d’hermità
pensant noves galanies
per si un dia pot tornar.

Mossa d’hostal

Roja de sol y de luxúria,
brega ab les tasques y’ls aimants
y multiplica ab cega fúria
ses renoueres mans.

Tot son cabell s’aplaca enrera,
en trena vil recargolat,
com una insòlita crinera
de poltre domenyat.

Sota la roba desinvolta
com dos cadells salten els pits.
Del front convex sota la volta,
pengen dos ulls petits.

Com una indòcil vaca brava
obra els badius de bat a bat,
y, de tants palps, com una esclava
ne porta el cos macat.

De la secreta forma nua
n’ix homenívola bavor
qui dels vestits, quan ne traspua,
arrenca un tremolor.

Roja de sol per la boscúria,
roja de feina pel veinat,
com un gran àpat de luxúria
pròdigament parat,

deixa, quan passa carregada
ab el cabàs obert, curull,
com un halè de mitgdiada
o de paller remull.

El bort

En la planura grisa d’un cel inanimat
la còrpora’s destaca d’un home estintolat.
La barretina esquàlida, com una flor vermella
li tomba colltorsada tapant-li mitja cella.
La cara es tota roja com xerigot, del ví.
Les venes s’hi cargolen com cuques de verí.
El blanc dels ulls es vitri com testos de rejola.
La boca sembla una ansa lluhenta de cassola.
Y son recargolades y fines com un tel
les grans orelles qui retallen l’ample cel.
Com una escarbotada panotxa el nas s’inclina.
S’obra el gambeto com l’escorsa d’una alzina
y ab rigidesa enquadra la llenca del tricot
y un goll inverossímil qui gairebé no pot
balandrejar-se. Freguen sobre els tormells les grenyes
d’acartronades calses. D’inútils espardenyes
embotornats sobrixen feixugament els peus.
Es el pastor qui arrenca els brassos de les creus
y les canals de fusta de cada font que troba.
Es el pastor maligne qui, ple d’astúcia, roba
sols per fer mal. Y viu d’aglans a tot estrop.
Y garroteja son mastí qui sembla un llop.
Quan veu passâ una mossa, tremola embadocat.
Quan palpa les ovelles ab l’incentiu doblat
de la carnal fretura y de la miopia,
d’un baballut rogall ab la monotonia,
retreu les delectances de son compare el bóc.
Y les ovelles entren sumisament a joc.
Quan d’un bon tret de fona cama-trencada deixa
qualque primala, el riure sa fesomia esqueixa.
Quan bromejant el criden altres pastors, fa’l sort
per amagar l’estigma original: es bort.

Dinar de festa major

A N’Esteve Monegal, Pintor

La sala gran es plena de flaires y rialles.
Ab blau de la bugada, les blanques estovalles
fan ressaltar les cares vermelles y lluents
de les alegres noies, dels baladrers parents.
De les soperes puja la boira de la sopa
y tèrbola s’aplana quan ab el sostre topa.
Y dos porrons circulen, eternament curulls,
qui fan espurnejar de joia tots els ulls.
Y l’escarola brilla com d’una cornucòpia
les fragmentades corves. De la cullita pròpia
es el farcit de peres qui neden en la salsa.
L’innúmera quitxalla cinicament trasbalsa
les coses endressades fins que no’n queda un tros
sencer. Sota la taula grinyolen per un os
l’esquàlida canica y un foraster basset
y una ferotge gata, de nines ab verdet.
Y una forsuda mossa de colzes cantelluts,
rigidament cossada y de badius peluts,
bleixant d’angúnia porta la monstruosa plata
ab una llebra, com un dia la safata
ab l’ensagnada testa, la bella Salomè.
Se fon el pa de fleca a llesques sense fre.
Y encara després venen els ànecs y capons
replens de prunes seques y en abundor, segons
la tradició prescriu. Y encara ve un cabrit
esquarterat y al forn barbarament rostit.
La dringadera aumenta de gots y de coberts.
Els ulls qui no s’adormen, fulguren massa oberts.
Les galtes son lluentes del riure y del menjar.
Un pit de dona salta del giravolt que fa
quan un compare irònic de falsa rialleta,
pessiga la vehina ab la subtil palleta
d’una cadira. Xisclen les noies bojament
sota les manotades calmoses del jovent.
A un cap de taula, sòpit, el vell ubriagat
solemnement sacseja el goll embotornat.
A l’altre cap, serena, vigila la padrina.
A fora, la quitxalla molesta la pollina
o s’embutxaca fruita. Aumenta el rebombori
qui degenera prompte en bacanal desori,
quan se destapa la garrafa d’aiguardent.
El vell, desensonyant-se, reclama enteniment.

Oda a la noucentista propietaria
del Montseny, madamisel·la
Pietat Renom

A vos, Senyora, qui teniu dominical
poder gairebé sobre tota la gran montanya
(car vostra hisenda com horitzontal peanya,
de Rocs-Cremats s’allarga fins sota Sant Marsal)

les serres montsenyenques us fan acatament
y son per vos obertes com el Passeig de Gràcia.
Heu dit a les carenes, dominadora: –Plàcia
a mes gentils sirventes amplificar l’ambent.–

Y encara per la selva, com àgil amassona,
en un corcer trescavau, fogós, a tot galop,
ab vostre groom darrera qui, d’esma ja, esperona
com en imaginària persecució d’un llop.

Com diminuta olímpica plena d’enuig letal,
calladament rodant sobre una pols aurífica,
talment atravessaveu en un landeau, magnífica,
entre la polsaguera d’un mal cami-veinal.

Mes ara, en automòvil de rutilants metalls,
les costes embesteix la vostra perspicàcia.
Sobre el sedós coixí, darrera dels crestalls,
la vostra fas saluda com al Passeig de Gràcia.

Y passegeu el tedi subtil de l’existència,
ab una tremolor d’aristocràtic fret
y cavileu, frenètica de vostre omnipotència,
per traspassar l’obstacle darrer qui s’alsa dret.

Y en vostre esprit revolen mefistofèlics balls.
Hi dansa el nou progecte d’una ample carretera
qui, el bosc esmicolant de la montanya entera,
ab corves impossibles, us porti a Matagalls.

Llavors haurà assolida la vostra ambició
la joia faraònica de domenyar la cima
y, en vostra caretel·la d’avans airosa y prima,
podreu escalâ els núvols per veure l’horitzó.

El vell

Es el padrí renyaire, corcó de la galvana,
qui duu una catracòlica pagesa y ciutadana,
qui ja la barretina per rústica ha deixat
y dels senyors odia, per tradició, l’emprat
capell, y duu una gorra d’un trist color de cendra.
Es el padrí, la soca baumada: mes engendra
indefectiblement cada any un nou rebrot
qui esponerós li puja fins a abrassar-lo tot.
Es el padrí qui té les dobles a la gerra
y sab de la montanya fins l’últim palm de terra.
Es el padrí xaruc quan el mal temps l’abat:
mes quan el deixa en pau, torna entenimentat.
Es y serà rebec mentres no acluqui l’ull,
l’amo qui dirà això jo vull y això no vull.

Mitgdiada eterna

El sol canicular, de tropical crinera
com una serp de foc qui, sibilant, s’enarca
fa trontollâ al compàs que la cigala marca,
l’estèril solc polsós de l’ampla carretera.
A l’ombra insuficient d’esquàlida figuera
s’hi aclofa l’hostal vell ont, embrutit, descansa
el traginer colrat qui cerca delectansa
en la frescor propícia d’anònima hostalera.
Esclaten les panotxes de blat-de-moro al hort.
Pululen les alades ab musical acort.
De flaires de celler s’inonden els afores.
Les jàceres fumades se contorsionen brusques.
Y, dins l’antic rellotge monumental, les busques
fatídiques senyalen eternament dotze-hores.

Vora el sumort vilatge, la carretera dura
en corva rapidíssima soptadament se pert.
La pols, com una cendra de malvestats, el vert
dels plàtans oficials cobreix de floridura.
Sovint passen feixugues carretes grinyolant
ab un pagès darrera qui, catxassut, ostiga
els bous ab un renec. Corvada en sa fatiga,
porta una mossa un feix de llenya, murmurant.
Y quan ha sonat l’hora d’abandonar l’estudi,
inesperada esclata, com infernal preludi,
la cínica gatzara dels mal-criats bailets.
La creu de terme s’obra de rocs caixalejada.
Y el Crist escarbotat, aparta la mirada
d’aquella mena d’homes tan bestials y frets.

Com una boira passa l’enterro del albat.
Les filles de Maria porten la caixa blanca
guarnida ab campanetes cullides al veinat.
El dol, escàs y rígit, el llarc seguici tanca.
Devant, el capellà qui resa dignament.
Après, de les companyes la pàlida corrua.
Dels invisibles ciris la llumaneta nua
retalla com una ombra l’asserenat ambent.
Y encara una boirina de pols darrera el dol.
La creu de la parròquia duu penjarells de sol.
Y guaiten les poncelles obrint-se com un ull
de llàgrimes nocturnes calladament remull.
Saltironant minúscula, tritlleja la campana
soptada pel refrec de l’ànima germana.

Tragedia lluminosa

Sota una mitja volta ont s’hi rebat el sol,
hi ha el saferetx. Y l’aigua s’estén com un llensol
d’ondulacions molt lentes. No més qualques estones
com una pell tremola, sentint d’aquelles dones
qui renten, la caricia del foll pessigolletg.
Y tèrbola s’agita pel càlit saferetx.
Les dones son vermelles de colzes y de cara.
Tenen els ulls plorosos del vi de la gatzara,
mes implacables forguen dins l’aigua y ab enuig;
sembla, talment, que lluiten ab el llensol qui’ls fuig.
L’aigua s’ageu retuda de nou pel saferetx.
Enlleminida guaita, però, el carnal pantetg
dels pits qui sovint salten per sobre dels gipons
com d’opulent resclosa els màgics borbollons.
De sopte un bou s’acosta, atret pel remolí.
Esporuguides fugen les dones. Resta allí
el brau indòmit: guaita la gran escampadissa,
y, ab desconhort magnífic de mascle, gira al cel
els ulls de foc y exhala un perllongat bruel
qui ofega l’argentina, llunyana cridadissa.
Desprès la testa abaixa, s’acosta al rentador
y beu una glopada ab gran delectació
com si de l’aigua tèrbola cerqués en la virtut
la flamarada interna d’aquell botí perdut.

II.

A la masia

Oh masia xacrosa y endolada!
si un dia fores diferent de tu,
per obra de natura transformada
tens la dolcesa de lo qu’es madur.
Ja la negror t’ha esdevingut daurada.
L’eura mitiga de ton caire el nu.
Floreixen les canals y la teulada.
A sota el ràfec l’aureneta hi duu
cavalls-de-serp y cuques argentines.
Comodament terregen les gallines
vora ta llar, profètic esperit
qui traspua de llum per tes esquerdes.
Demunt tes grogues feixes y les verdes
clapes de bosc, com elles t’ets vestit.

Posta arbitraria

Demunt la llar pairal
hi llengoteja el foc
qui ressegueix d’un soc
l’escorsa desigual.
A fora, esclata el xoc
suprem del temporal.
Sona confós el toc
de l’hora capvespral.
Quan les vaixelles tosques
reflexen a les fosques
el llengotetg qui mor,
la cuina llu clapada
com entre la brancada
llunyana posta d’or.

Rebost

Emblanquinat per dins, entrenyinat de fora,
com un convent exhala benèvola frescor.
En un recó la gerra que tapa un tovalló,
un àpat suculent fa somniâ avans d’hora.
Del embigat sospesos, graviten els pernils,
mostrant un d’ells la sana rojor d’una ferida.
Una fragància puja fins arrivâ a l’eixida,
d’un enfilall esplèndit irradiant de fils.
Una renglera innúmera de pans abonyegats
s’allarga vora el sostre. Reposen, admirats,
en un prestatge, els pots d’espessa confitura,
qui alternen ab formatges ullats, alabastrins.
Y, respirant la pols qui a flor de terra sura,
secretament dialòguen dos plàcits ratolins.

Cambra

Es tota emblanquinada com una cel·la y té
una finestra plena d’aufàbregues rodones.
Les aurenetes hi entren com unes papellones.
A un raig de sol fulgura un aigua-beneiter.
El llit pairal ostenta pletòric respatller
qui’s dressa en la penombra discreta de l’arcova.
Y d’un armari de paret vessa la roba
una fragància antiga de boles d’aromer.
L’empostissat es net y llis. La calaixera
d’incrustacions d’ivori y d’eban ramejat,
com un altar major de poble reverbera;
guardant la palmatòria del combregar. Penjat
un vell trabuc s’empolsa. Y afinen de grogor
uns tristos goigs de Sant Isidro Llaurador.

Porxo

Es el raser mes dols de tota la masia.
De part de fora vistes, semblen cataus de fosca
les dues grans arcades fetes de pedra tosca.
En la pilastra una eura manyaga s’hi congria.
Esbatanat, contempla la mitgdiada augusta.
En la foscor ressalta, ja grisa, la barana
de castanyê: hi reposa l’immòvil sargantana
com una esberla fina de la meteixa fusta.
Les aurenetes volen entorn del embigat
ont tenen, de petites curull, el niu penjat.
Del ràfec qui, al devant, aeri’s precipita,
despleguen les aranyes un prodigiós filat.
Y en un recó bucòlic, de testos enquadrat,
les mans sobre el gaiato, l’avi cap-blanc dormita.

Els pallers

Com una professó de genis tutelars
sobrixen, corpulents, de la pairal teulada
qui vora d’ells s’aplana humil y consagrada
per la fumera dels calius familiars.

Jugant a fet s’hi encalsa l’innúmera mainada.
N’arrenca un brí llarguíssim un indolent pastor
y rosegant-lo hi troba recòndita dolsor.
Per entre el boll dispersa, terreja la llocada.

Y son ventruts y guarden mitja cullita anyal.
Y una fragància deixen de palla, massa intensa.
Quan el mal temps arriva o quan l’hivern comensa,

fulguren més aurifics al mitg del temporal.
Y’l masovê’ls acata com un esclau sumís
car son per ell les torres dels murs del paradís.

A la parella de les vaques

Oh parella pacífica, feinera!
la vostra testa s’ofereix al jou
qui recull la penjanta barballera.
La vostra qua displicent se mou.
El vostre front triangular es dur.
Brilla l’espai, de vostres ulls endins.
Vostres badius son molt oberts y fins.
En vostres banyes una corda lluu.
El vostre llom acarenat s’adressa.
De tant llaurar, desconeixeu la pressa.
Vostres mamelles un encuny de mà
serven, ja buides. Vostra pell es neta
y gastada pel tronc de la carreta.
Sou lentes y constants en trevallar.

Al fidelíssim ca

Oh fidelíssim ca
qui pagues les marfugues
del amo! cinc verrugues
t’enjoien. Al lladrar,
lladres tant fort y clar
y ab tanta bonhomia,
que’l teu lladruc desnia
un sentiment humà.
Soportes la mainada,
respectes la llocada,
dormites vora el foc,
convius ab tos col·legues,
els plats de cuina fregues
y no fas nosa enlloc.

El reial paó

Bell paó
radiant!
ets l’encant
del pastor.
Mostra, aurífic,
ton ventall,
geroglífic
devassall.
Per ta rara
petulància,
tens encara
l’elegància
que no sent
nostra gent.

L’horta

Ab la bellesa d’una mare forta
qui somrient alleta sa fillada,
ubèrrima, senzilla, dilatada,
sota el camí veinal reposa l’horta.
De presseguers dolcíssims clapejada,
exhala una frescor qui reconforta
y de sos camps la gradació variada
omplena el marc de la caiguda porta.
Els corriols l’esgaien fonedissos,
els reguerols, simètrics, l’atravessen,
les verdures hi ostenten un vert sà,
els margens ben cuidats formen pedrissos,
d’ocultes deus els regalims hi vessen
y s’hi rabeja un aire casolà.

El veinat
I.

Oh les petites cases del minuciós veinat
quiscuna ab un paller y un forn y la cisterna
ab una corriola y un canti abonyegat
y l’era qui de boll aurífic enlluerna!
Un corriol ondula per assolir-vos totes.
Els vostres cans el pas senyalen de la gent.
Teniu panotxes y rodells sobrers de botes.
Y l’aviram pastura desvergonyidament.
Les vostres feixes son minúscules, secanes.
Demunt dels enllosats hi dormen sargantanes.
Us enjoieu alhora de malves y llorer,
de romaní, de sàlvia y d’herba caixalera.
Y alguna de vosaltres es sota la noguera
com una aucella tímida qui fuig del esparver.

II.

Mes quan l’hivern impera, sou totes arraulides.
Els vostres cans no saben lladrar sino ab udols.
Quan es de nit dialoguen xibeques y mussols.
Filagarsades pengen les parres consumides.
Escaina per etzar la prematura lloca.
L’antic aroma d’herbes tè flaira d’estantís.
Es groc de les juntures l’humitejat pedrís.
D’un xiprer vert no mes l’ombra fatal us toca.
Quan d’una aubada freda l’intemperansa lluu,
us enrogiu de fret lleugerament galanes.
De vostres cuines ixen flairades casolanes.
De la finestra oberta ne penja un forc madur
qui branda ab les secretes cantúries de Nadal
y ab la forana audàcia del tràngol hivernal.

Pastorals

El pastor

El pastor vell sordeja del torb qui, udolador,
regolfa en les cingleres y pels cimals s’aplana.
Ab un encorvament de xacres y galvana
devalla pels dissaptes a provehî’l sarró.
El seu remat pastura tot sol per la carena,
y ell porta en la mirada la perennal visió.
Com un selvatge tímit s’amaga en un recó.
Y, endormiscant-se, aclama la vaca de llet plena.
Enfonsa la mà seca per l’àrit costellam
del gos d’atura. Parla no mes qu’ab la mainada
qui del sarró li pren, en rotllo vora el flam,
el floviol de boix, la fona ben trenada.
Y l’endemà, diumenge, se’n torna a la montanya
ab el sarró feixuc y una alegria estranya.

Entorn del òbit

Entorn del òbit de pollada alzina
trampelejant grinyolen els garrins
d’una rosada tremolô infantina,
blans y minúsculs com petits coixins.
Obstinats forguen, sens motiu, endins
l’humida terra qui els unglots els taca.
Llur borrissol té caires argentins.
Y quan els veu la corpulenta vaca,
maravellada, l’ample testa inclina,
y ells, aterrats, galopen bosc enllà.
La porcairola invàlida els domina
tractant-los com una ignocent joguina,
y mira els lloms flexibles llustrejar
sota l’escata de la pell albina.

A’l bany

Vora el bassal assoleiat
l’ànega passa atrafegada,
potes y bec d’un to daurat,
nèta com roba de bugada.
Gronxa feixuga, estarrufada,
sobre el tupit encatifat,
pomposament endiumenjada
ab son abric tornassolat.
Y les minúcies de sa prole,
sardanejant entorn la mole,
àvides forguen dins el llot.
Y, al invadir l’estany d’argent,
se deixen dur per la corrent
com unes bolves d’escardot.

Visió tardoral

En un decliu suavíssim, la prada, encara verda,
l’exuberància mostra de suculent pastura.
Les vaques s’hi rabegen ab l’herba a la cintura,
fregant ab les mamelles l’exuberància gerda.
Una pomera ostenta la soca ab una esquerda
del llamp, y dues branques socarrimades, mortes.
Mes son de tantes pomes les altres tres colltortes,
que besen ab les fulles els trèbols y l’userda.
Els penjarells qui branden, acurullats de pomes,
entre el fullatge brillen com ponentines bromes.
La copa’s balandreja com femení ventall.
Y algunes pomes cauen com un aucell morent
qui, rodolant per l’herba, s’obra cami, talment.
Y tomben dins de l’aigua, perdent-se rec avall.

La càndida badella

Oh càndida badella!
com un segell sagrat
de ta nobilitat,
al front dus una estrella.
Ta vista s’esparpella
ab diafanitat.
Tremoles de novella
y saltes de bondat.
Y tens el morro encara
de llet materna moll,
que ja una dona rara
te penja arràn de coll
una feixuga esquella
¡oh càndida badella!

Quaresma

Pregona la naixenta primavera
un gradual allargament del dia.
Del més intim recó de l’establia
tèbia s’enlaira una remor lleugera.
El fret agònic enutjat impera
trucant a les parets de la masia.
Al voltant de la llar, tota alegria,
somriu la joia en la mirada austera.
Penja d’un mur la vella de quaresma.
El jaio, qui’l rosari mena d’esma,
s’endormisca sovint. Una vegada
se redressa no més, y, ab veu cansada,
comensa el Pare-Nostre a Sant Martí
per que les cabres puguen ben bocquir.

El pla de la Calma

L’àrida calma ondula com un immens desert.
El sol, a frec de terra, com borralló s’hi pert.
El cel fulgura plàcit: s’estén per l’infinit
com nítida llacuna de cignes blancs. La nit
assotja avidament darrera les Agudes.
La lluna plena surt d’afraus inconegudes
y gesticula immòvil, sanguinolenta d’ira.
D’uns carboners apunta, cingles avall, la pira.
En la monotonia dels rasos hi pasturen
les solitàries vaques: de tant en tant s’aturen
y exhalen un bruel de cara a l’establia
llunyana. D’una boira minúscula’s desnia
la tremolor. De cabres, ovelles y crestats
alhora s’acorruen per entre els espadats
pacífiques remades. La polsaguera immonda
ab sa farum de llana la comarcada inonda.
Y, en mitg del remolí, brassegen els pastors,
y xiulen de les fones els rocs udoladors
qui a voltes cama-trenquen o escapsen qualque banya
ja consentida. Aborden ab alegria estranya
de subaltern els cans d’atura mal-carats.
Mes per demunt l’insòlita negror dels espadats
y de la vasta calma de serenor divina,
la Creu de Matagalls perdura gegantina.
Y les remades salten, rostos avall, de dret.
De Coll-Pregón arriven soptadament al net.
El sol ja s’ha perdut. La llum s’ha fos. La lluna
s’ha tota esblanquehit y perfilat com una
donzella a qui l’edat torna gentil, prudent.
Y la corona tot l’estol del firmament.
Ja envolten el corral de sinuós teulat.
Ja’l remat es a dins. La porta s’ha tencat
y pel llindar balder traspua el color groc
que escampen els tions des de la llar de foc.

Cinegètiques

Contemplant el cider
Oh placidesa de romandre
en la barraca, ab l’escopeta
disposta sempre en la mà dreta,
y en l’altra mà, caient de mandra
qualque volum d’André Chenier!
Sempre a l’aguait, quatre o cinch hores,
la vista erranta per les vores
y per les branques del cider,
l’aurella atenta a la cridòria
dels gaigs! La flauta d’una merla,
de tan propera, fa estremir.
Un espetec canta victòria…
Tomba una griba qui s’esberla
de caure, ubèrrima, al camí.

Guatlla captiva

Canta la guatlla blat-segat
per entre el ségal. Y peona
balandrejant-se. No s’adona
de que al demunt hi té’l filat
com un subtil entrenyinat
qui refregant per les espigues
fa temoregues les formigues.
Sona un botet precipitat.
De sopte una ombra li sorgeig
manotejant amenassanta.
Arrenca el vol y, ja captiva,
sent qu’una grapa l’oprimeix…
Una altra guatlla encara canta
y una altra vola fugitiva.

Fallida

En un mitgdia gris de tòrrida bavor,
per entre el blat-de-moro d’envidriades fulles,
ab una gran pallola comprada a un segador,
ab les ulleres fosques y ornat ab les despulles
d’una sotana esquàlida, passa el Sr. Rector,
vers els rostolls qui marquen la ratlla dels amprius.
Ja dins l’amagatall, aclama les perdius
ab les polifonies d’un escotxinador.
Ja un perdigot respòn, de zel adalerat.
D’una volada ’s llensa al mitj del blat segat
y, al cim d’un còdol, guaita escotxinant rebent.
El bon Rector somriu de goig infantilment
y quan repara qu’es propicia l’ocasió,
el perdigot ja vola vers un parany millor.

Els serradors

Les rabassudes aixes, l’escardalenca serra
y les destrals de mànec d’alzina esbelt y llís
en escampall de fi de festa son per terra.
Y sura un grat perfum de llenya voladís.
Y l’herba de la prada grogueja del aixut
clapada arreu ab cercles d’una foguera estinta.
Del xarracar monòton afina l’atrahut.
Entre les vores passa el riu com una cinta.
Els serradors aixequen rectangulars pilons
de llates y quadrats, de posts y de taulons.
La gràcia de les corves qui omplien la boscúria,
les saves ab l’empenta del vi d’una centúria,
tot dorm en els anònims pilons acurullats,
de geomètrics caires y sostres alternats.

El molí

I.

Tot el molí trontolla del aigua qui, brunzenta,
fa rodolâ’l ciclopi rodet de cor d’alzina.
Pel carcabar xocant ab esplosió argentina,
s’escorra per les negres llambordes opulenta.
Y roda al seu impuls l’oculta ferramenta
ab infernal estrèpit. La filoseta dansa.
Brunz el feixuc volant qui, ben collat, descansa
en l’arbre incommovible qui tot l’impuls regenta.
De la sotana immòvil broten esquitxs de foc.
El molinê, ab ulleres, d’una altra mola pica
els reguerols simètrics, més obstinat que’l roc.
Al marc d’un finestrò un vidre fès repica.
Y en un prestatge salten, ab folla tremolor,
sis plats, una sopera, dos cantis y’l porró.

II.

Y’l moliner, deixant la tasca pacienta,
aboca altra quartera de blat a la tramuja,
de blat lluent y fresc com un varal de pluja
qui’s fon al xuclador del canalot. Rebenta,
la mola se’l ne du y, ab una giravolta,
l’escampa sota seu, frenètica el tritura
y raja el blat d’avans, tornat farina pura,
entre el xerricament d’una eternal absolta.
El moliner linfàtic, per escalfar la sang,
enfonsa arràn d’aixella el bras a la farina
y’n treu una grapada y escampa la polsina
y, emblanquinat, sorgeix com un atleta. Blanc
té’l borrissol dels brassos, les celles y la testa…
Per tot sembla que hi hagi passat una congesta.

III.

Y semblen les trenyines subtils carmells de glas.
Tots els relleus son blancs. Nevades son les tanques.
Els sacs traspuen pols. Y les parets son blanques
demunt la sutzetat del fum qu’hei ha romàs.
La molinera té nevat el prim del nas.
Y duu’ls cabells albins com una cortesana.
Y té una flor de neu en cada galta blana.
Y aixeca boires pàlides ab l’aire de son pas.
La resignada cara, de perfecció, palpita.
Ressalta l’azebetge dels concirosos ulls
qui del espai anyoren la compassió infinita
y d’una vaga pena d’amor semblen remulls.
Y en les convexitats del ventre maternal
fulgura la nevada polsina d’un cimal.

IV.

A fora hi ha la calma, la clara transparència
ont floten els murmuris y les boirines d’or.
Dins un bassal s’esplaia, marmòria, l’opulència
dels ànecs y les oques ab monorrítmic chor.
Les sommogudes gleves qui envolten l’ampla soca
qui dels pigots fou víctima y ara ageguda cruix,
pletòrica esgarrapa la previsora lloca.
Quan troba la becada color de rosa, cluix,
y en boira escampadissa hi acuden els petits
qui trampelegen, àvits de pellucar quelcom.
Al seu entorn pululen marietes y mosquits,
cavalls-de-serp vinguts d’un amagat tocom.
Y aflotonats cimbregen, ab corpulències balbes,
els rengles de pollancres, els freixes y les albes.

Els carboners

Els carboners son negres com infernals titans
y en la negror dels rostres fulgura el blanc dels ulls
y una filera indòmita de dents com uns esculls.
Son mal-carats y guaiten la gent com uns infants.
En rotllo vora el plàcit remor de la foguera,
conversen del ofici tant profitós avans,
y mentres fan deu-hores calents de peus y mans,
ompla el bailet dos cantis ab aigua de riera.
Al arrivar la nit, se’n van a la barraca
y, aflotonats demunt el jas de la fullaca,
furtivament contemplen el poble llunyedà,
y quiscún d’ells hi troba sa dèbil llumaneta.
Y pensen en la dona qui’ls té la roba neta
y’ls hi ofereix les dolses primícies del quintar.

Poema

Ed ecco un lustro subito trascorse da tutte parti per la gran foresta.

Dante.

Preludi

(Parla el poeta:)
Mirant el bosc ab persistència
m’esdevé’l temps eternitat
y se’m transforma l’existència
en un llarc somni improvisat.
Y tot jo quedo obsessionat:
el bosc se’m torna pròpia essència
y de mon jo la conciència
se fon dins l’ampla immensitat.
Y veig els arbres per dins meu,
y les arrels veig dins la terra,
veig les entranyes de la serra,
veig els cimals sota la neu.
Y al fons de tot m’hi veig a mi
guaitant dins meu el bosc lluhir.

Génessi

Plau-me vagar per la boscúria sol,
lluny de poblat y fora de camí,
obrint-me jo mateix un corriol
qui’s tanca apenes ha servit per mi.

Car la mare natura es indulgent
y als qui la cerquen al filial orgull,
lluminosa se’ls fa a l’enteniment
y’ls deixa el cor de casta unció remull.

No hi van aixís els homens de ciutat
qui sols la cerquen per fressats camins.
Mes tampoc se’ls hi mostren la vritat
y la bellesa qu’hi reposen dins.

No hi he sentit pas mai l’isolament
de la boscúria en els secrets obscurs,
no mes aquell suau deseiximent
de les ciutats y dels negocis llurs.

Car la selva no es com un cementir
ont regna el xuclament de la buidor.
Es com el verb de misteriós respir
ont de l’essència impera l’atracció.

¡Oh de la selva concepció integral!
La terra, en un excés de plenitut,
al foc de la paraula divinal
esbategà en l’immensa solitut.

Y d’ones ab concèntrics remolins,
de les arrels l’enigma sorprengué.
Y’s prodigà com els ciclons marins
de troncs variats en abundós planter.

Y’ls troncs, ab llur empenta de gegants,
s’allargaren en branques y rebrots,
subtilisant-se en fulles elegants
qui s’agitaven trèmoles com mots.

Y’ls mots se desprengueren a la fi,
d’ales vibràtils en voluble estol,
y per volta primera s’estremí
l’espai al ritme de llur màgic vol.

D’aleshores que’l bosc purificant
xucla de terra el delicat perfum,
y té pels cors son admirable encant
y pels esguarts sa misteriosa llum.

Oriental

Com una eterna emanació de Brahma
Aditi fecondíssima’s dilata
y en l’anorreament de son nirvana
de Surga beu en la soperba tassa.

Sa pell morena que Savitri imflama
prompte adquireix tonalitats daurades
y’ls bells Maruts en son halè cavalquen
y en sos replecs s’oculten els Rakchases.

Y Aditi jau en sa nuesa plàcida
que vetlla dia y nit Varuna casta,
y a cada part es més feconda mare
y aumenta ensemps de plenituts y gràcia.

N’es tan replena de vital ufana
que de sos pits torrents de llet regalen
y en el mar de sa llet esdevé blanca
y corpulències tropicals s’hi banyen.

En la magnificència sobirana
de sos cabells qui tomben en cascates
nien reptils y aucells de totes castes
y dels Asures les legions s’hi encalsen.

Y Brahma’s mira en la nuesa plàcida
de la feconda Aditi, car n’es pare,
y troba l’unitat en el nirvana
de ses emanacions multiplicades.

Y s’estremeix de complascència tanta
que vibra l’univers en ses entranyes
com al fugir, d’un llargandaix, la mare,
vibren els pits sota la tela blanca.

El més potent y filosop dels ratges
es una bolva del respir de Brahma
qui en els cabells d’Atili al emboscar-se,
se pert de nou dins l’unitat sagrada.

Pagana

I.

La forsa y la bellesa
lluytant engendren el dalè;
la forsa luxuriant ab la mirada opresa
y la bellesa ab un perfum serè.

Els faunes son la forsa
de les arrels y’ls troncs, brutal,
qui plora regalims de sava per l’escorsa
ab un deliqui horriblement sensual.

Les nimfes son la gràcia
dels papellons multicolors
qui, mentres al etern voler de Zeus plàcia,
coronaràn les testes dels Amors.

Els faunes son l’imatge
dels grans penyals abonyegats
qui, reclinant-se al pit de la terra selvatge,
coven de llops cataus inesplorats.

Les nimfes son les blanques,
flonges escumes de les deus
y’ls cèfirs indiscrets qui amanyaguen les branques
ab un eròtic xiuxiuetg de veus.

Els faunes son el signe
del mascle etern, l’indòmit boc,
ab els llavis humits d’una bromera indigna
qui’ls regalima com retràctil moc.

Les nimfes somrosades
son l’etern femení, bell y caigut,
y brillen en l’espai, soltes y arrahimades,
ab un engronxament de lassitut.

Els faunes luxuriosos
cerquen les nimfes incitants
y perseguint-les folls s’hi arrapen llefiscosos,
afalagant-les ab grolleres mans.

Del bosc les maravelles
son el palau de l’inquietut
y, de l’orgia als crits, ressonen totes elles
com la sonora caixa d’un llahut.

II.

Morta decau la festa
tombant dels faunes bicornuts
al pes de la disbauxa la maliciosa testa,
closos els llavis de gatzara muts.

Y dins la calma augusta
la flauta sona del gran Pan
ab una entonació melòdica y robusta.
La fidel Echo vibra al ressò del cant.

Y dura l’armonia
fins qu’un orgíac baladretg
trenca la nova calma al culminar mitgdia.
De Dionisos passa el festiu cortetg.

Y resta Pan, sospesa
la sacra flauta encara als dits,
boca-badat y erranta la vista ab la palesa
recansa d’Echo de granítics pits.

Y quan se fon, perduda,
la delirant profanació,
declina el jorn esplèndit, y’l bosc, com una druda,
sinistrement espia en la foscor.

III.

Declina el jorn magnífic
y ab el cap-vespre adolescent
passen lleugeres cabres, seguint el boc prolífic
qui flaira el rastre ab sensual esment.

Y Príap va al darrera,
d’àuries abelles coronat,
arràn de gola ab una monòtona ranera,
y ab el gran nas de plètora morat.

Feixuc com una garba
segueix darrera, emperesit,
en cada roc minúscul sotraguejant la barba
demunt la pètria ostentació del pit.

Enlaira, oscada y nua,
com un trofeu amenassant la fals,
quan s’entreté, cansada, la sedejant corrua,
avans d’empendre novament l’encals.

Vers l’ombra qui convida
cabriolejant fuig el remat.
Ab un gran gest d’imperi, la druda malehida
mostra son jas soperbament parat.

IV.

Y mentres en la calma de l’humitat nocturna
s’hi dilueix la tèbia frisansa sexual,
del cel presideix Hècate, severa y taciturna,
de la vetusta maga l’evocació espectral.
Devalla fins al antre del ignorat coval
y aspecta la cruenta labor del malefici
y, trepitjant la víctima tombada en sacrifici,
sospesa les entranyes ab fruició letal.
Y mentres en la calma de l’humitat nocturna
s’hi dilueix la febra del goig generador,
del cel presideix Hècate com sideral espurna.
Y, en tant que d’ella aparta l’eròtica remor,
dels grans udols agònics la tràgica estridència
ab un somrís acull de freda complacència.

Cicle forestal

Síntesi

Oh anònimes llegendes d’aroma mitgeval
qui en vostre detallisme senzill y pintoresc,
tancaveu l’aspra essència d’un món cavalleresc
amic de les tenebres, devot de l’ideal!
Quelcom de primitiu, quelcom de sepulcral
nodria aquell món mitg romànic, mitg tudesc
ornat ab l’ignocència, la nuditat d’un fresc,
o ab la feixuga pompa d’antic castell feudal.

Creixia per demunt del burc la catedral
com una aspiració magnànima y subtil.
Floria en els vestits la joia de l’abril
entorn de la severa caputxa monacal.
Baixaven del recòndit imperi del Sant Graal
els cavallers invictes de cara jovenil.
Planava la feixuga pahura del any mil
com una esgarrifansa de l’ànima immortal.

Per l’obrador petit bregava el menestral,
somreia l’infantina dins un ambent de mesc,
trincaven en la sala les copes del refresc,
temien les corones l’enuig pontifical.
Ab prèdiques omplien la plassa rectoral
els frares del Roser, de pur catalanesc.
Aparellats trescaven els fills de Sant Francesc
y s’estremia el born del gran combat campal.

D’eix món policromat la nota desigual
clamava ab estridències de sana joventut
qui s’agitava sota la gran decrepitut
de la boscúria excelsa, d’imperi universal.
Dins els feréstecs àmbits del temple forestal
creixien les hermites flairoses de virtut
y de la creu de terme fugia esma-perdut
el gran estol macàbric de l’esperit del mal.

Els penitents

Dins la caverna al bosc perduda
fan penitència els penitents.
Els baixa un àngel la beguda.
Pugen a Deu llurs pensaments.

Un cap de mort es llur breviari
ont hi contemplen fit a fit
el geroglífic llegendari
per la meteixa mort escrit.

Humils enfonsen mans y rostre
de l’aspra terra dins el fanc
y de la cova fins el sostre
esquitxs arriven de llur sang.

Els llops els donen el bon dia
y les guineus la santa nit
y cada aucell els hi aparia
ab una brossa el jas del llit.

Dins la caverna solitària
fan penitència els penitents,
y a Deu endressen llur pregària
enamorats y macilents.

Parlen no mes qu’ab llur presència.
Llur pell ja sembla un pergamí
ab les grogors de l’abstinència,
ab les arrugues del patir.

Ja no s’arrapen voluptuosos
els ulls aixuts de tant plorar:
son transparents y lluminosos
de la claror qu’a dins hi ha.

Treuen llurs galtes la florida
d’una recòndita vesllum
qui mostra be no es estingida
la flama interna que’ls consum.

En la boscúria centenària
fan penitència els penitents
y ab la virtut de llur pregària
deixen els boscos ignoscents.

Trilogia femenina

I. Fades

Quan l’apacible aubada entre les fulles
allarga els dits qui en la buidor tremolen
y enriqueix la boscúria endormiscada,
ab els detalls de la policromia,
floreixen dins el benestar dels àmbits
imperceptibles vibracions eròtiques
y, ab un esboirament mes atractívol
que la meteixa realitat, somriuen
boscúria enllà les temptadores fades.
¡Oh les tímides fades! Son la gebra,
son la neu, son el glas, son la blancura,
feta carn impalpable y somrosada.
Floten llurs trenes indolents y mostren
l’aurífic guspiretg de les espigues,
de la rosada matutina l’iris.
Tenen l’esguart d’unes blavors estranyes,
com les del cel, enlluernadores, pures,
com les dels gorcs, hipòcrites, sinistres.
Els llavis son com pètals de rosella
de tant vermells, tan delicats y trèmols.
Y s’arquegen llurs brassos selectissims
com d’una gerra cenyidores anses.
Y son els pits com dues fonts de nèctar
qui degoten suaument. Les papellones
hi volen al entorn enlleminides
formant com una boira escabellada
qui de les fades la cintura oculta
deixant veure no mes l’esquisidesa
d’uns peus rosats qui demunt l’herba floten.

¡Oh les trèmoles filles de l’aubada,
netes del sol, amigues de l’escuma,
qui dominen la selva ab la potència
de llur gran timidesa femenina!
Es llur potència llur meteixa gràcia,
y aquella carn tant lluminosa y buida,
y aquell halè tant fresc, tant aromàtic,
y aquell mirar darrera un vel de llàgrimes.
¡Oh’l foc de llur presència! Elles, les tímides,
les qui d’una ombra, esporuguides, fugen,
encisen els pastors de cor de roca
y ab llurs peuets trepitgen els gaiatos
y de tocar en el floviol aprenen
a frec meteix dels babejosos llavis…
Y’ls braus pastors de cor de roca obliden
els remats llurs y el jas de llurs barraques
y apedreguen irats el gos d’atura
per que, fidel, no’ls hi seguesca els passos
quan ells segueixen, bosc endins, les fades.

II. Les bruixes

Al punt de mitja-nit l’espai s’ompla de bruixes
ab els esguarts, de sòn vermells com les maduixes
passat el Juny. Sorgeixen del fons de les esquerdes
de penjarells vestint com de trenyines verdes.
Y ab els cabells humits dansen al clar de lluna,
ab els cabells anèmics com algues de llacuna.
Vora els camins deserts s’arremolinen llordes
y un esvalot retruny de riallades sordes
qui als vianants esglaien. S’encalsen afollades
rostos avall, cercant les aigues encalmades
dels gorcs, d’ont a les vores, horribles se despullen.

Ab quin deliqui’s gronxen! Ab quin platxeri’s mullen!
De ventre amunt sobrixen, folgant per les onades,
les filles de la lluna. Son velles y xuclades
com un manyoc d’arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàlic d’unes fulgors felines.
Y’ls pits els hi sacsegen, a cada sotregada,
com pellingots inútils. La dura carcanada
dels geps, apunta sota la pell negra y tivanta.
El nas inverossímil, ressec. La fas penjanta.
Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortint de l’ample gola com una llarga espina.

¡Oh les malignes bruixes, frenètiques y velles,
qui en la foscor s’empaiten ab bots y tamborelles!
Al vianant aborden com una allau canina
ab els unglots fendent la boira vespertina.
Y’l vianant poruc no sab si’s pampelluguen
sos ulls esbadocats o si les bruixes juguen.

¡Les bruixes! la potència de l’ombra taciturna,
l’esgarrifansa tètrica qui ab ales d’au nocturna
se llensa al cor del home, deixant-hi la basarda…

Bell punt l’aubada nova discretament esguarda,
s’encalafornen súbites en llurs cataus de roques
y dins les més petites esquerdes de les soques
baumades, ont hi tenen, quiscuna, jas y estable
y alquímies, ont aprenen de llur compare el diable
y ont passen el sant día barbotejant rebeques
o immòvils y callades com rengle de xibeques.

III. Les paitides

¡Oh les paitides decadentes
flor de l’escuma capvespral
qui de les tardes macilentes
decoren l’urna sepulcral!

Brollen de l’aigua qui destila
pels fontinyols a regalims.
Tenen l’aroma de l’argila
y la mirada dels abims.

Son glacials y son malaltes
d’un excessiu esllanguiment.
La palidesa de llurs galtes
beu l’humitat del firmament.

Son porcellanes transparentes
d’un tò verdós y esgroguehit,
les qui salmegen, displicentes,
ab un remor indefinit.

La cabellera els baixa llisa
sumisament y llargament,
y les perllonga y feminisa
y les poleix complidament.

Llur cara es fina y estirada.
Al coll esbelt y nacarat
de cada orella l’arrecada
devotament li fa costat.

Deliquescents estalactites,
pengen els pits en la buidor
y de rosades infinites
ploren els fils ab tremolor.

Y encar oscila a cada banda
un bras llarguíssim y desprès
com penjarella de garlanda
qu’ha descenyida el propi pes.

Y les falgueres les coronen
y’ls arrelams desconeguts
les amanyaguen y apetonen
com uns tentacles diminuts.

Mes dels bassals la transparència
deixa entreveure ab art subtil
d’aquelles formes l’excel·lència
com una qua de reptil

qui, en espiral recargolada,
palpa, lasciva, les parets
fins encauar-se en l’irisada
gruixa de llim y de palets.

¡Oh les paitides decadentes
d’un hibridisme esdevingut,
ombres qui lluen macilentes
del jorn qui fina en la quietut!

Son la florida malaltissa
d’un estrabisme germinal,
son d’un inquiet cervell qui frissa
la sospirada vertical.

El diable

El diable de la selva es vert
y cap-viu com un llargandaix.
Escanya l’aucellet qui naix.
Amoixa l’escorsó llibert.
Espia, arrupit y despert,
y mormora de baix en baix.
Trevalla més que cap bastaix,
mes dins de la selva s’hi pert.
Escomet a les porcairoles
y entabana els joves pastors.
Es amic de les xerinoles.
Ressegueix les festes majors.
Tasta el pa moresc y’l vi vert,
mes dins de la selva s’hi pert.

Cristiana

I.

Magnifica al Senyor la gran boscúria
obrint-se com un temple gegantí
ornat ab els trofeus de la vellúria
y’ls emblemes ocults de l’avenir.
Els vents qui hi passen ab callada fúria
les orgues ideals fan estremir
y plana llur feréstega cantúria,
mística y sòbria com un res llatí.
Y dels troncs les honrades fesomies
somriuen al fullatge de les voltes
d’ont pengen irisades tremolors
qui en la infinita suavitat dels dies
ab les bolves de llum brillen revoltes
formant alegories de colors.

II.

Magnifica al Senyor la gran boscúria
en espirals de místiques olors,
perdent-se tota feminal luxúria
de l’incorrupta llenya ab les sentors.
No es el plaer qui enganyador convida;
es Deu qui hi parla car l’instint regeix.
Per xo la selva es una font de vida
que cap concupiscència enterboleix.
Per xo en eterna joventut perdura
y esdevé mare, conservant-se pura,
y ses amors son castes y fecondes.
Deu, qui ho fa tot ab ordre y ab mesura,
posà de l’equilibri la dolsura
als brots mès alts y a les arrels més fondes.

III.

Magnifica al Senyor la gran boscúria
car del Senyor les maravelles canta
ab les notes vibrants de la cantúria,
del ritme intern ab l’armonia santa.
Canta el poder qui en ses arrels traspua,
la bellesa qui engendra sa armonia,
l’amor qui alades multituts congria,
la Trinitat que en símbols perpetua.
De la natura en el castíssim pit,
sembla talment una esmeragda fina
reflectint les blavors de l’infinit.
Y’l Senyor s’hi enmiralla embadalit
y al home de ciutat li crida: –¡Vina!–
Y frega l’esmeragda ab el seu dit.

Les grans desolacións de la natura

I.

Dins la blavor tranquila
d’un cel immaculat
al flanc de l’espadat
una turgència oscila.
Y tomba ab cruixedera
de faigs, y, feta allau,
com un ossari ajau
la gran verdor primera.
Mes, com flexibles joncs,
sobrixen dels grans troncs
caiguts y recoberts
de seca molsa grisa,
els tanys de pàlits verts
y d’alba tija llisa.

II.

La selva milenària s’es cremada.
Ni un tronc en peu les flames han deixat.
Talment l’ira divina hi es passada
en el corcer de l’impetuositat.
S’aixeca la sinistra fumerada
de les runes que’l foc ha respectat
en espirals de freda magestat
encresponant el blau de l’estelada.
El sol vetlla l’horror d’aquelles cendres
ab una llum qui aumenta llur tristura.
Mes sota el càstic qui, fatal engendre’s,
y que’ls pagesos miren ab pahura,
al cor meteix d’aquella terra dura,
s’infla el llevat de les boscúries tendres.

III.

Ja pels fondals ressona l’etern destralejar
y tomben els pollancres en comunal estiva,
vora els camins blanqueja la fusta encara viva
y cremen les alzines en el fumós altar.
¡Oh bosc! t’es arrivada la mort definitiva.
Prou els abets la senten, impàvits, avensar,
ab una involuntària compassiò aflictiva
vers la fageda tímida que veuen tremolar.
De ton sagrat misteri s’haurà perdut l’encís
y esdevindrà la serra com un sepulcre llis,
y’l sol, ab un esclat de venjatiu menyspreu,
demunt les teves soques proclamarà la guerra,
y estroncarà les fonts y assolarà la terra
y aixafarà l’humana copdicia sota el peu.

Excelsior

Comiat

I.

Adeu, Montanya d’Amethystes
y de les màgiques virtuts!
De tos fondals inconeguts
n’he tret primícies noucentistes.
Mes ja fulguren dèbils, tristes,
les acavalles de mon cant.
Per tos secrets, mercadejant,
planen copdícies jamai vistes.
Tota’m penetres cor endins.
Y mos confins son tos confins.
Y tot mon cor batega ab tu.
Y ab tes fulgors mon esguart lluu.
Mes a la fí la visió mor,
feta un indigne grapat d’or.

II.

¡Adeu eternament, Montanya mia!
Ja no seré per tu lo que soc ara.
Darrera un dia empeny un altre dia.
Mai mes la veu del cor tindré tant clara.
Y es que del temps l’intemperansa avara
ja en mi llunyanes senectuts congria.
Y es que dins la meteixa poesia
batega forta la mudansa encara.
¡Adeu eternament! La joventut
te deixo com macàbrica penyora.
Al esborrar-te avui de mon escut,
mon cor fidel com un infant t’anyora.
M’empeny d’una aura nova el dols embat.
¡Siga, oh Montseny, com era ab tu, sortat!

III.

¡Oh Beatriu eterna! ¡Oh poesia santa!
De la natura deixo el cercle, y, admirat,
te trovo com un àngel de clara llum ornat
qui espera, dret encara, al vianant qui canta.
Volem a un altre cercle. Fulgura esmeragdina
com una estrella pàlida la porta qu’he deixat.
Ja se’ns-e’n obra un altra com un rubí ensagnat
qui tanca el cercle màgic d’una ciutat llatina.
Y encar per les altures llampega transparent
y rutilant y blanca de perles y diamants,
la porta del gran cercle de la ciutat futura.
¡Oh Beatriu eterna! fins a tos peus d’argent
en súplica s’allarguen les meves dues mans
y ton esguart benèvol sobre mon cap s’atura.