La meva amiga com un vaixell blanc
LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC
Aquella verge vinclada als meus braços
tóta es donava, prô ha fet un gran crit.
—Oh, amat, no temis, —me dèia
ajocant-se:—
no hi ha a la terra cap glavi més fi.
Cerca pel món que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu vent m'amanyaga:
com ho faria si era sense tu?
I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.
Que més voldries, si el cos que et guardaba
ara ja és teu, i elevarà el teu cant.
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
—Quan corris mon, el meu nom què et dirà?
A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
—No et deixaré
et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.
I encar de nou la prenia en mos braços
—ja era el seu ventre més alt i mès fort.
i a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.