La llibertat
La llibertat
¿Qui ets, sagal, quin és ton nom, quins són els déus
que amb bruns cabells dispersos cobreixen els ulls teus?
Oh, blond pastor de cabres! ¿És que em vols fer comprendre
que és més formós ton front i el teu esguard més tendre?
Per aquests monts cap home no he vist, fora de tu;
aquí no s'hi aventura tranquil·lament ningú.
Tu et gaubes més, sens dubte, del bosc i de la prada.
Si t'és donat, asseu-te damunt l'herba gemmada.
Jo, fent d'un fosc coval la meva hostatgeria,
em plac, damunt d'un còdol, veient com neix el dia.
Ceres ha maleït aqueixa terra dura;
rossola, per un negre torrent, una aigua impura;
els rocs són calcinats pel foc del sol cremant
i cremen i acceleren el pas del vianant.
Enlloc, ni flors ni fruits, ni cap frescal ombratge
que brindi al rossinyol un perfumat estatge.
Al lluny, qualque olivera: sa trista nuditat és un senyal misèrrim de sa fecunditat.
No sé com has sabut, amb herbes tan migrades,
alimentar les teves ovelles afamades.
Tant se me'n dóna. És meu, tal volta, aqueix estol?
Jo sóc esclau.
Però, ¿no tens ni un flabiol
per allunyar l'enuig salvatge de ta pleta?
Té, vols aquesta flauta? Les meves mans l'han feta.
Pren-la: sobre aquest boix que tanca els sons més bells
hi podràs imitar les cançons dels ocells.
Guarda't la teva ofrena. L'ossífrag i el mussol
són mos ocells, i canten, sinistres, post el sol.
Ells són els sols cantors que jo vull escoltar
i llurs cants són els únics que em plauria imitar.
Sota mos peus la flauta seria esmicolada.
Vostres plaers m'enugen, i ni flors ni rosada,
ni els rossinyols que canten amb cants amorosits,
res el meu cor no alleuja ni amoixa mos sentits.
Jo sóc esclau.
Jo sento, amic, la teva pena;
l'esclavitud és dura: ningú vol la cadena
que l'esclavitza; l'home blasma la injusta llei
de no tenir res propi; de viure sols pel rei o pel qui sigui. Empara'm, oh, Llibertat, oh, Mare
de les virtuts i de la Pàtria, adesiara!
Pàtria, virtuts, has dit? Res més, res més que faules!
Com un afront, talment, em sonen tes paraules.
La teva benaurança m'aïra i em desplau:
jo voldria que tu també fossis esclau.
En canvi, jo et voldria ben lliure i ben content.
Tal volta els déus no tenen per tu cap guariment?
(No hi ha per tu, cap baume, cap herba, cap untura
que pugui de ton ànima calmar la feridura?
¿No hi ha ni un cant tan sols per eixugar ton plor?
Sols el dolor conec, en lloc de tot això.
Ma sort és de servir i cal que així es compleixi.
Si tinc un ca, bé em plau que a mi també em serveixi;
si ell és el meu esclau, el meu enuig secret
en ell sols pot venjar-se dels mals que a mi m'han fet.
La terra, nostra mare, i tota sa riquesa
l no pot tampoc morfondre la teva greu tristesa?
Guaita-la com és bella; guaita l'estiu vermell,
tan pròdig en tresors, fills brillants del solell
que, de la terra fèrtil amant, amb son ardor
matisa en tons diversos la uniforme verdor;
guaita com l'albercoc, sota l'esguard del cel,
s'arrodoneix amb pausa, daurat, dolç com la mel; guaita les flors vermelles que als aires exhibeix
el presseguer: un préssec cada una ens ofereix;
guaita, devora els prats verdejants, la planada
on és dels blats madurs la tremolor daurada
que ja dels segadors pressent les eines llestes.
Quina noble família de deïtats agrestes!
La Collita i la Pau, amb ulls purs i brillants,
amb espigues daurades en el front i en les mans,
vénen, seguint el pas de la dolça Esperança,
i aboquen l'auri com que de vessar no es cansa.
Ja ho sé que tu les veus i segueixes llur pas,
però mos ulls d'esclau no les albiren pas.
Jo no veig més que un sòl difícil i mesquí
que haig de tornar-lo fèrtil pels altres, no per mi!
Davall d'un cel cremant, arreplego la grana
que als altres alimenta quan jo pateixo gana.
Aquesta és, doncs, ma terra, madrastra abans que mare.
I tota la natura, tan pròdiga i avara,
és als meus ulls més nua, més horrible al meu cor
que aquesta vall que et dóna l'angoixa de la mort.
El curar de tes cabres i llur veu apacible
no poden endolcir ton ànima insensible?
No t'alegres de veure com juguen tos anyells?
Jo sóc joiós devora dels meus cabrits novells;
em plauen tant llurs jocs i aquell belar que fan!
I quan, per sobre l'herba, de rou tota brillant,
cerquen llur mare i criden i salten bojament,
És que són teus. En canvi, jo no tinc tal fortuna;
ells són dels meus neguits la causa inoportuna.
Els trec dues vegades, sens esma, cada jorn
i, suspicaç, un amo espera el meu retorn.
Res no li plau; li sembla que la llana és escassa;
que són morents i a penes si poden dar una passa.
De tot, de tot rondina. I si fa el llop requesta
d'un anyell i s'enfuig amb ell vers la foresta,
jo en tinc la culpa: vol que lluiti entre les dents
dels llops, o els converteixi en tímids i innocents.
Després, menaces, crits, injúries i fàstics
i crueltats indignes, que ell anomena càstigs.
A l'innocent, els déus tostemps són favorables.
Per què, doncs, fuges d'ells, suport dels miserables?
Entorn de llurs altars, omats de tota mena
de dons, per què no hi danses ni els portes cap ofrena?
Duu-els-hi flors, i així, amb els teus sacrificis,
faràs que et siguin, Júpiter i les nimfes, propicis.
Les cançons i les danses i el folgar dels pastors,
això són pel meu cor plaers enganyadors.
Què em contes tu de déus, de nimfes i d'ofrenes?
Jo no tinc flors pels déus; no tinc rostolls a penes.
No temo els déus: he vist llur foc i llur esclat,
i, com podria amar-los, si ells m'han esclavitzat?
Qui ames, doncs? Oh, amic!, ¿seràs tan infeliç,
que ni d'una estimada coneguis el somrís? L'altre jorn a la meva, dins aquest bosc amat,
vàreig fer-li present d’un cabrit novell-nat.
Sos ulls, com m’esguardaren, tan bells i tendres! Clara,
sa veu, quin dolç accent! M'apar sentir-la encara!
Ai las! ,-Qum ull de verge m’esguardaria a mi
si jo no tinc, com tu, cabrits per oferir?
Cada jorn aquest amo, inflexible i avar,
recompta mos anyells un cop i un altre encar;
i a voltes, mes protestes desatenent, tossut,
vol que n’hi porti més dels que m’havia endut.
Oh, Nèmesis! Si un jorn en l’esdevenidor
jo sóc més fort que els altres i em puc veure senyor,
seré dur i malvat, intractable i mesquí,
cruel i sanguinari, com ara ho són amb mi!
Doncs jo penso altrament, amic. Els meus anhels
no són aquests; jo vull que els meus servents fidels
em trobin sempre humà, compassiu, indulgent,
propici a llurs desitjós, i dolç, i complaent,
per tal que així m'estimin i siguin benaurats
i amb joia beneeixin l’instant que foren nats.
Jo no: jo el maleesc, aquell jorn dolorós
que em va donar la vida per ésser dissortós,
i moure’m al caprici tirànic d’un altre hom,
i no tenir res meu, i desplaure a tothom;
i suportar la fam, i amb la meva indigència
Oh, infortunat sagal! La teva queixa greu
ha transfós al meu cor la tristesa del teu.
Accepta aquesta cabra i aquell cabrit novell
blancs tots dos com la llet que ella servà per ell.
Que se'n vinguin amb tu. No ho vols? Car ja te'ls dono.
Adéu! I pugui almenys el poc que jo abandono,
vigilat per tes mans, distreure tes dolors
i alliberar ta ment de llòbregues foscors.
Sí, don-me'ls, però sies blasmat. Si fos més llest...
Tos dons són pel meu cor un presagi funest;
de veure'ls sols, mon dèspota tornarà recelós;
per ell ningú don res: és avar, envejós.
Dirà que he pres l'argent que ell tenia escondit
per a poder comprar la cabra i el cabrit,
i, d'un pretext així volent-se aprofitar,
ja veig com ell mateix me'ls arrabassarà.