La llengua inglesa

Estimat company y amich,
á Nova York he arribat,
y apenas he descansat
aquesta carta te escrich.
Al fi, de la llibertat
estich en lo clássich sol :
Aqui tothom fa l' que vol....
si ho permet la autoritat.
Nova York te l's carrers grans,
las casas tocan al cel,
las donas tenen bon pel
y los homes son gegants.
Los diaris son com llensols,
los carrers sont llarchs y drets,
y solen ser bastant nets
quant no hi ha neu, fanch ó pols.
Pero, noy, los yankis tenen
un modo tal de parlar,
que jo nom puch esplicar
com ells mateixos se entenen.
Es molt pitjor quel gabatxo,
se sembla molt al lladrar
y l' home quel va inventar
jo crech que estaba borratxo.
Quant se parla inglés se tanca
la boca y s' obren las dents,
y si cuidado no hi téns,
la llengua se t' entrabanca.
Explicarme jo no puch
(y saps que no só cap plepa)
que del “pebre” n' digan Pepa,
y de una “cuynera”, cuch.
Corn se diu lo “blat de moro,”
sombret es un “trós de pá,”
y en compte de dir “demá”
se diu en inglés tu, moro.
Dihuen bota á la “mantega”
y per dir “jo” se diu ¡ay!,
lo qual m' umple l' cor d' esglay
puix sembla que algú jemega.
Escúral vol dí' “esquirol,”
per dir “mitja” s' diu que s' toquin,
“no fumin” se diu no s' moquin,
y del carbó en dihuen col.
La “mare” dihuen que es moda,
peró la gran moda, es la “abia,”
y la familia es tan sabia
que “l' germá” dihuen que broda.
Si á una noya malalteta
te li acostas molt humil
preguntant ¿que duya fil?
ella t' contestará : beta.
Com més disbarats els digas
més t'entendrán, de segú'.
Per dir “dos” has de dir tú,
y per dir “números”, figas.
Y tot pel mateix estil.
Sink es “l'aygüera”, ja ho sens :
per dir “quartos” digas cents,
y per dir un “molí”, mil.
Sols una cosa, Geroni,
trobo jo en aquet llenguage
ben dita y es ¡ mal vinatge !
quel “diner” se diu dimoni.
 A. C.

Nova York, 28 Decembre 1874.