Un pom de violetes. — Un violeter amb aigua. — Tinta i paper.
Es propietat de l' autor. Ningú podrà traduir ni representar aquesta obra sense permís de la «Societat d'Autors Espanyols», que és la única encarregada d'administrar-la, i amb ella deuràn entendre's tots els teatres i societats particulars que vulguen representar-la. Queden reservats tots els drets.
CASA EDITORIAL DE TEATRE
BONAVÍA I DURÁN - Impressors - Boquería, 20
BARCELONA · 1917
ACTE ÚNIC
_____
Sala amoblada amb luxo. Porta al foro i laterals; una finestra a l'esquerra, un sofà, etc.
ESCENA PRIMERA
Nuri
(Passa de la porta primera dreta, a la finestra, primera esquerra.) Veiam? Ja ha obert la finestra... Ara's deu estar vestint i vindrà aquí fet un pollo, sempre elegant, sempre fí... Com la nostra coneixença és de quan era'm petits, per çò li tinc simpatía i ell també m'en té a n'a mí, és dir, més que simpatía, és... no sé com s'ha de dir... un carinyo, així... molt íntim que fa, rau, rau, aqui dins,(Senyala al cor.) i que'ls joves crec que'n diuen amor; això, ¡sí, sí, sí!..(Pausa.) Ell ve a veure'm cada dia; cada dia al dematí; porta un pom de violetes, que les cull al seu jardí. Si no és cert el que m'indica, fa molt mal d'entrâ aqui dins; i si és cert, com presenteixo, ¿per què,'l tonto, no m'ho diu?... Cada dia vaig voltant-lo cercant que m'obri el seu pit; ell, vergonyós, se n'escusa; si m' estima, no ho vol dir... però per més que s' ho calli, els seus fets prou que ho han dit. (Pausa. Mira per la finestra.) Ara lliga les violetes... ¡Ai, si amb ell pogués fê així! ¡Tú no vols dir que m'estimes però jo t' ho faré dir!(Pausa.) Sembla que ja surt del quarto. També's mira... ¡Es presumit!... No trigarà gaire estona que'l tindrem aquí al meu pís. Deixa'm mirar, que no'm trobi que no vaig amb el meu chic. (Es mira al mirall.) Bé, ja estic bé; ja'l puc rebre. (Se sent un timbre.) Sento'l timbre... ¡Ja és aquí!(Alegra.) Vès, a casa, ¿a què vindría, si a cas no vingués per mí?
ESCENA II
NuriiLluis
Lluis
(Des de la porta.)
¡Ola, Nuri!
Nuri
¡Ola, Lluis!
Lluis
¿Puc entrar?
Nuri
Vaia! I doncs, què?... ¿Què no ho sab que aquí vostè, no necessita permís?
Lluis
De vegades...
Nuri
Mai, per mi.
Lluis
Doncs deixem-nos d' etiquetes, i aqui té les violetes
cullides del dematí...
Nuri
¡Què hermoses!
(Les prèn i les posa al violeter.)
Lluis
¡Oh, pod contar!
Com totes.
Nuri
¡Ca, no, senyor! Aquest pom té un cert valor que'n cap més s'hi pod trobar. ¡Vostè, sempre tan galant! Un jove que és advocat, que'n dèu ser d'ambicionat per les noies, oi?
Lluis
¡No tant!...
Nuri
Prou... ¡ves què m'esplicarà! La Carreras, la Basté, la Campos, i... ¡jo què sé! ¡Si tot ho dèu enredâ!
Lluis
No ho cregui; li dic vritat. Soc formal.
Nuri
Lluis! Lluis!
Lluis
Sí, Nuri; no sigui aixís... deixi això per descomptat.
Nuri
Miris el dir de la gent. L'altre dia'm varen dî que vostè ve molt per' quí; que noten que és molt freqüent, que ve sempre a les suarés. Jo, vareig dir: —Sí, és vritat; hi ve com a convidat, però no com a res més.
Lluis
Vés, caram!
Nuri
Sí... I la Maleres em va dir. —Doncs, i en Lluis, ¿hi dèu tenir compromís?
Lluis
Vaia quines tafaneres.
Nuri
Conti!
Lluis
Es clar que això molesta.
Nuri
I com vostè mai diu res, es clar, pel dir dels demés, nosaltres paguem la festa. ¡Vostè té tanta catxasa!
Lluis
Sí. Ja és de quan jo estudiaba, perque a mí no m'agradaba que'm donessin mai carbassa.
Nuri
No li daràn.
Lluis
¡Oh, qui sab!
Nuri
¿No coneix vostè mateix
que vostè no s'ho mereix?
Vaja, tregui-s'ho del cap.(Pausa.)
Doncs ja que té tanta por,
digui, ja seré callada...
¿Ja'n té alguna de triada,
per a estimar-la de cor?
Lluis
Ja veurà...
Nuri
¡Còm, se n'amaga!
¿Què potser jo la conec?
Lluis
Conèixer-la, sí... (¡ja ho crec!)
Nuri
(Veiam si desfem la vaga.)
¡Mira, mira!... ¿Ja la té?
¿Es baixa, o bé bona mossa?
¿Potsê és morena o bé rossa?
Lluis
No, no... Es com ara vostè.
Nuri
Doncs, home, deixi's d'historia,
va i li diu, sense reparo.
Lluis
Té raó... (Ara'm declaro.)(Decidit.)
Nuri!
Nuri
Què?(Amb ansietat.)
Lluis
¡Quina memoria! (Avergonyit.)
No sé que li anaba a dî.
(Ai, senyô, i que soc gallina.)
Nuri
Si la Nuri ho endevina,
¿li dirà vritat?(Amb picardia.)
Lluis
¡Sí, sí!...
Nuri
Doncs, miri, jo apostaria
que vostè anaba a ensajar-se
del modo de declarar-se.
Lluis
No era això; també ho diría...
M'ha fugit, i no sé còm.(Pausa.)
¡Ha volat!
Nuri
Oh! ¿Li ha volat?
Lluis
Sí; no sé que m'ha passat.
Nuri
Li ha volat com un colom.
Per si ço que anaba a dir
necessita reflecció
vaig a dar-li l'ocasió
perque ho puga retenir.
Quan torni, ja m'ho dirà.
¡Quina memoria més mala!
M'arribo fins a la sala
que haig de veurer la mamà.(Se'n và.)
ESCENA III
Lluis, sol, que ha quedat parat
(Pausa.)
Ja soc molt bé un poca pena.
¿Jo, tot un jove advocat,
trobar-me tan apocat
al devant d'aquesta nena?
Jo crec que'l millor sería
que això fos tot al revés;
que la noia és declarés.
Caram, quin cambi hi hauría.
Perque si's casen apenes
set o vuit, i alguns parents,
allavors els casaments
ja seríen per dotzenes.
El clero, amb tan de trasbals,
és veuría precissat
a fer com l' Oli Salat,
posar per tot sucursals.
I com ja seria llei,
clâ, tothom és casaría,
i allavors no's trobaría
cap soltera per remei.
Però, ara, no sé com és,
l'home té més reflexió.
No s'atreveix, fa com jo...
vaja que'ns hi pensem més.
Si ella, ara, pensés com jo,
trobant amb mí un bon marit,
ens casabe'm tot seguit...
i endevant la professó.
Al cap d'un any, un nen ros,
que sería'l nostre encant;
i anant seguint endevant
fins que ja'n tinguessim dos;
tot el demés ¡al dimoni!
Ella és rica, jo soc ric...
¿doncs què'ns falta? El mès bonic;
que es juntant-se'n matrimoni.
Però'l més empalagós
és que, si'l cor no's declara,
ni jo soc pare, ni ella mare,
ni tampoc tenim noi ros.
Ah!... Jo m' hi haig d'esforçar.
Aixís que arribi ia Nuri
no hi haurà pas qui 'm deturi:
¡jo m'hi vaig a declarar!
De primer posem-se a tò
per a trobar la postura
de poguer-li dî amb soltura
la meva declaració.
(Busca la pose per declarar-se.)
Casi sembla una comedia;
i, no hi ha més, tinc de fer-ho.
(Pausa.)
No enseja tan la Guerrero
quan estrena una tragedia.
(Amb sentiment.)
—Nuri!... ¡Nuri del meu cor!
Soc de tú un constant aimant.
¡Si tú sents per mí altre tant,
domen el teu sí d'amor!—
No pod ser més expresiu.
Jo crec que al sentir-se això
no pod pas dir-me que no.
Doncs, veiam, veiam què diu.
(Mirant per la porta.)
Des d'aquí la veig molt bé.
¡Què bonica! ¡Què graciosa!
Es, per mí, la més hermosa
que a n'el món hi pod habê.
¡Ja torna! ¡Pobre de mí!
¡Tan aixerida i tan viva!
Ara ve la dicissiva.
No hi ha més, li tinc de dî.
ESCENA IV
LluisiNuri
Nuri
He anat a dî a la mamà
que vostè era aquí.
Lluis
¿I què ha dit?
Nuri
Que hi pod anar tot seguit
si és que la vol saludâ.
Lluis
Amb molt gust, doncs, a l'instant.
(Va per anar-se'n.)
Nuri
¿I allò que se li ha fugit?
Lluis
Té raó, sí, sí... (Ara, pit.)
Sí... ja li diré en tornant. (Fa un esforç, inútil, i se'n va avergonyit.)
ESCENA V
Nuri
(Queda mirant-se'l, extranyada.)
Veiam com acabarà.
Sembla, això, una obra encantada.
¡Ai, jo estic desesperada!
Per mí no's vol declarâ.
Un altre, amb el que hem parlat,
estaríem ben entesos
i ja faría molts mesos
que s'hauría declarat;
però ell, cà! no surt del pas...
pitjor que les criatures.
Això si, tot són postures,
i amb un cor més fret que'l glas.
(Observant per la porta.)
¡Mírate'l, amb la mamà,
com riu i aixeca la veu!
I quan és al costat meu
quasi no gosa a piulâ.(Pausa.)
Ara, si ell pensés com jo,
siguen jo bona i honrada,
ens casem d'una vegada,
i endevant la profesó.
Al cap d' un any, un nen ros.
¡Ai, tan que m'agradaría!
i si tan ens convenía,
amb el temps, que fossin dos.
Tot el demés, al dimoni;
ell és ric i jo soc rica...
Quina cosa més bonica
per juntar-se amb matrimoni.
Mes si el seu pensament fos
tan distint, i no's declara,
ni ell és pare ni jo mare
ni tampoc tenim noi ros.
¡Ah, no! Això no pod durâ;
o sinó, ¡què duraría!...
Avui, avui és el día,
que l'haig de fer declarâ.
Ja tinc una idea nova
Per poc que sigui gelós
li serà molt enguniós,
i allayors el poso a prova.
¡Ai, senyô! ¡I quants de papers
he tingut de fer fins ara!
El que es si avui no's declara
no's declararà mai més.
( Ara agafa un paper i escriu.)
—«Nuri: Ara que ja'ts gran,
amb tú'm caso desseguida;
passaràs tota la vida
amb el teu aimant. Joan.»—
Ell ja entreveurà aviat
l'intenció, i caiga com caiga.
Ara dugues gotes d'aiga
perque sembli que he plorat.
(Posa dues gotes d'aigua del violeter.)
¿Ja torna? Doncs això arrai.
Discreció i de cap aqui.
