La dòna d'aigua i altres contalles - Els enamorats
_(page_94_crop).jpg)
— Ens auriem de casar — va dir el Virolet. — Fa tant temps que estem l'un al costat de l'altre!
La Pilota no 's va dignar respondre : era de seda i ·s pensava ser una dama de societat.
L'endemà va entrar el nen que era amo de les joguines. Va pintar el Virolet de vermell i de grog, i va posar al bell mig de la seva esquena un clau d'aram.
Era ermós, el Virolet, quan ballava!
— Mira-m — va dir a la Pilota. — Què ·t semblo ara? No ·ns podrem casar? Ens avenim tant! Tu saltes i jo ballo. Hi pot aver ningú més feliç que nosaltres?
— Ja 'u dius tu — va dir la Pilota; — però potser no sabs que 'l meu pare i la meva mare eren dos soperbes pantofles de seda, i que, de més a més, tinc un ressort a dintre.
— I bé! Que no soc fet de boix jo? — va dir el Virolet. — Era tot un senyor batlle que va fer-me amb el seu torn.
— Es veritat? — va dir la Pilota.
— Que no rebi mai més cap cop de fuet, si dic mentida!
— Te sabs fer valer, però no 't puc acceptar. Estic quasi promesa amb una Oreneta. Cada vegada que 'm llenço en l'aire, ella treu el capet fòra del niu i 's posa a xisclar: «—Ho vols? Ho vols?». I ja li he dit «—Sí», i això es quasi un jurament. Però 't prometo que sempre més me recordaré de tu.
— Quin gran consol! — va contestar el Virolet.
Després d'això ja no 's varen dir re més.
L'endemà 'l nen va agafar la Pilota. El Virolet la va veure saltar enlaire tant alt com un ocell, tant alt que va perdre-s de vista. Queia cada vegada, però tornava a prendre 'l vol en tocant a terra, sigui per veure l'Oreneta, sigui per la molla que tenia a dins.
Al bot que feia nou no va tornar a baixar.
El nen la va buscar per tot arreu, però no va trobar-la en lloc.
— Ja sé on es! — va dir el Virolet. — Es amb l'Oreneta: s'han casat.
Com més el Virolet pensava en tot això, més gran era 'l seu amor per la Pilota. La seva passió devenia més viva al pensar que no tenia cap esperança de satisfer-la.
La Pilota esposa d'un altre! El Virolet voltava, voltava, però sempre pensant en la Pilota i estimant-la sempre més que mai.
Varen passar anys, i l'amor del Virolet per la Pilota va tornar-se una antiga passió, com devegades se diu.
El Virolet ja no era jove. Un dia 'l varen daurar completament. Mai avia estat tant meravellós.
Era llavores un Virolet d'or. Va saltar i va rodar com mai avia rodat. Però, tot d'una, hop!, va fer un salt una mica massa alt i va desaparèixer.
El varen buscar per tot arreu: en el rierol, sota les rodes del carro d'un forner que estava aturat a un costat del carrer, i entre un feix de llenya seca i tallada per a l'ivern que uns llenyaters acabaven de deixar a la porta de la casa.
Va ser tot inutil, perquè no varen trobar res.
On era? En el sol lloc on no l'avien buscat. Avia saltat pel forat del paviment cap al caixó de les escombraries, entremig de tronxos de col, de plomes d'aviram i d'altres despulles.
— Alça, noi! — va sospirar ell. — Tot el meu daurat fugirà aquí! I què són totes aquestes andromines del meu voltant?
Va mirar amb despreci un fastigós tronxo de col, i aprop d'ell una cosa rodona que semblava una poma podrida.
Era una pilota vella que avia estat penjada durant un nombre d'anys sota una gotera del terrat i que la pluja avia feta malbé.
— Alabat siga Déu! — va dir la Pilota. — A l'ultim trobo algú per a poder conversar.
I mirava 'l Virolet daurat.
— Soc de seda — va dir. — He estat cosida per mans de damisela, i tinc un ressort dintre 'l cos; però ningú 'u diria! Estava a punt de casar-me amb una Oreneta, quan vaig quedar agafada sota una gotera, on he estat cinc anys tomant la pluja. Es una mica llarg per a una noia com jo! vos ho asseguro!
El Virolet no deia res.
Pensava en els seus amors llunyans, i, com més l'escoltava, més clar veia ell que era ella.
La minyona, amb una pala va remenar el caixó de les escombraries, per a veure si per descuit hi avien llançat alguna cosa bona.
— Mireu! — va dir. — Hi ha 'l Virolet daurat!
Va donar-lo cuidadosament als nens. En quant a la Pilota, no se 'n va parlar més.
El Virolet no va parlar més del seu amor llunyà. L'amor se 'n va quan s'han passat cinc anys sota una gotera tomant la pluja.
I, en veritat, el Virolet ja no podia estimar a la Pilota després d'aver-la trobada en el caixó de les escombraries.