La confiança en sí mateix. L'amistat/La confiança en sí mateix
.jpg)
«L'home es sa propria estrella; i l'ànima que fa un home honest i perfet, comanda tota llum, tota influencia i tot destí. Res ve pera ell massa aviat o massa tard. Els nostres actes són els nostres angels, bons o dolents, les nostres ombres fatals que sempre ns acompanyen.»
(Epileg de La Fortuna de l'Home Honest, de Beaumont i Fletcher.)
Llença l marrec sobre les roques;
alleta-l am la teta de la lloba;
venteja-t amb el falcó i la guineu,
força i prestesa seran mans i peus.
Hi ha un temps en l'educació de tot home ont ell arriba a la convicció de que l'enveja es ignorancia; que l'imitació es suicidi; que ell s'ha de pendre a sí mateix, bo o dolent, per la seva herencia; que, ancque l vast univers es ple de bé, ni un gra de blat vindrà a nodrir-lo sinó es pel seu treball aplicat en aquell troç de terra que li es donat pera conresar. El poder que resideix en ell es nou en la natura, i ningú sinó ell sab què es lo que pot fer, i ni ell ho sab fins que ho ha provat. No es pas debades que un rostre, un caracter, un fet li fan molta impressió, i altres cap. Aquesta esculptura de la memoria no s fa sense una harmonia preestablerta. L'ull fou posat allí ont un raig de llum devia caure, a fi de que pogués testificar aquell raig particular. Nosaltres no més ens expressem a mitges, i ens avergonyim d'aquella idea divina que cadascú representa. Podem confiar en ella com proporcionada a nosaltres, i de bon resultat, am tal que sigui fidelment comunicada; més Déu no vol que la seva obra sigui feta manifesta per covards. L'home se sent aliviat i alegre quan ha posat el seu cor en la seva obra i ha fet tot lo que ha pogut; més Io que ha dit o fet altrament no li portarà mai pau. Es una deslliurança que no deslliura. En la tentativa l seu geni l'abandona; cap musa l'ampara; cap invenció, cap esperanqa l sosté.
Fia en tu mateix: tots els cors vibren al pols d'aquesta corda de ferro. Accepta l lloc que la divina providencia t'ha assignat, la societat dels teus contemporanis, la cadena dels deveniments, Aixó han fet sempre ls grans homes, i han confiat infantilment en el geni de la llur epoca, mostrant llur percepció de que lo absolutament digne de fe estava en llur propri cor, treballava per llurs mans i predominava en tot llur ser. I nosaltres som homes, i devem acceptar en el més alt sentit el mateix destí trascendent. Som homes, i no menors ni invalids en un abrigat recó, no covards fugint d'una revolució, sinó guies, redemptors i benefactors, obeint l'esforç tot-poderós, i avançant en el caos i en les tenebres.
Quins oracles més preciosos no ns ofereix la natura sobre aquesta qüestió, en l'expressió i conducta dels nois, dels infants i de les mateixes besties! El llur esperit no es dividit i rebel com el nostre, i no desconfien, com nosaltres, d'un sentiment perquè la nosta aritmetica ha calculat la força i els medis que s'oposen al nostre objecte. Essent llur esperit sencer, llurs ulls són encara indomits, i quan els mirem de fit ens desconcerten. L'infancia no s conforma am ningú: tots se conformen amb ella, talment que una criatura fa anar en renou a quatre o cinc adultes que xerren i s riuen d'ella. Així també Déu ha armada la jovenesa, la pubertat i la virilitat am no menors encants i atraccions, i les ha fetes envejables i gracioses, i els llurs clams gens impotents sempre obrin de per sí. No pensis que aquell jove no tingui força perquè no pot conversar am tu ni am mi. Escolta! En la cambra veína sa veu es prou clara i emfatica. Sembla que sab parlar amb els seus companys. Sigui timit o hardit, ell sabrà fer de nosaltres uns vells ben innecessaris.
La despreocupació dels nois que estan segurs d'un convit i desdenyen am dignitat de senyors de fer o dir res pera guanyar-sel, es l'actitut sana de la naturalesa humana. Un noi es en el saló lo que l public es en el teatre: independent, irresponsable, espiant desde l seu recó tota la gent i els fets que passen, jutjant-los i sentenciant-los per llurs merits, amb el procediment rapid i sumari dels nois, com bons, dolents, interessants, tontos, eloqüents, enutjosos. Mai s'amoïna per conseqüencies ni interessos; dóna un veredicte independent i sincer. El teniu de festejar: ell no us festejarà pas. Més l'home està com si fos empresonat per sa conciencia. Tant aviat com ell ha obrat o parlat am lluiment, es una persona compromesa, vigilada per l'odi o la simpatia de la multitut, quals afeccions han d'entrar desde ara en el seu compte. No hi ha cap Leteu pera això. Ah! Si ell pogués altra vegada tornar a sa neutralitat! Aquell qui així pugui evitar tot compromís, i havent observat, observar encara desde la mateixa franca, imparcial, incorruptible, inespantable innocencia, serà sempre formidable. Ses opinions sobre les coses que passen, com que no s creuran personals, sinó necessaries, penetraran com darts en les orelles dels homes, i seran escoltades am temor.
Aquestes són les veus que oim en la solitut, més devenen febles i inaudibles així que entrem en el món. La societat es per tot arreu una conspiració contra la virilitat de cada un dels seus membres. La societat es un sindicat, quals membres convenen, pera assegurar el pa a cada accionista, en sacrificar la llibertat i la cultura del consumidor. La virtut més demanada es la conformitat. La confiança en sí mateix es odiada. No estima realitats ni creadors, sinó noms i costums.
Qui vulgui esser un home ha d'esser un no-conformista. Qui vulgui cullir palmes immortals no ha d'esser impedit pel nom de bondat, sinó que ha d'investigar si realment es bondat. En ultim terme res es sagrat sinó l'integritat del teu esperit. Absol-te a tu mateix i tindras el sufragi del món. Recordo una resposta que quan jo era jovenet me va provocar un famós conseller que solia importunar-me am les cares velles doctrines de l'Iglesia. Al dir-li «Què n'haig de fer jo de la santedat de les tradicions, si visc d'una vida tota interior?», el meu amic objectà: «Més aquestes impulsions poden venir de baix i no de dalt». Jo vaig replicar: «A mi no m'ho sembla pas; més si jo sóc fill del Diable, viuré segons el Diable». Cap llei pot esser pera mi sagrada sinó la de la meva naturalesa. El bé i el mal no són més que noms molt facilment transferibles a coses diverses; el sol bé es aquell que s'acorda am la meva constitució; el sol mal es aquell que li es contrari.
Un home s'ha de conduir en presencia de tota oposició com si tot fos nominal i efimer fòra d'ell. Me fa vergonya de pensar quan facilment capitulem davant de noms i de divises, de grans societats i d'institucions mortes. Tota persona decent i ben parlada m'afecta i em governa més de lo que cal. Jo tindria d'anar dret i viu, i dir la veritat crua en tot cas. Si la malicia i la vanitat duen la capa de la filantropia, s'ha de comportar? Si un rabiós fanatic pren la causa generosa de l'Abolició, i m ve am ses darreres noves de les Barbados [1], per què no li haig de dir: «Vés, estima l teu fill; estima l teu vehí; sigues bo i modest; tingues aquesta virtut; i no vernicis mai la teva ambició dura i egoista amb aquesta increible tendresa per la gent negra de mil hores lluny. El teu amor al lluny es despit a casa». Salutació brutal i desgarbada, però la veritat es més bella que l'afectació d'amor. La vostra bondat ha de tenir alguna punta,—sinó no es pas. S'ha de predicar la doctrina de l'odi com una reacció contra la doctrina de l'amor, quan aquesta gemega i plorica. Jo evito pare i mare i dóna i germà quan el meu geni m crida. Jo escriuria en el llindar de la porta: «Raresa». Jo crec que es quelcom mellor que raresa, però un no pot passar tot el dia en explicacions. No espereu pas que us digui els motius perquè cerco o fujo la companyia. I, després, no m parleu, com un bon home ha fet avui, de ma obligació de socórrer tots els pobres. Són ells els meus pobres? Jo t dic, foll filantrop, que m sab greu del duro, la pesseta i el centim que dono an aquells homes que no m pertanyen i als quals jo no pertanyo. Hi ha una classe d'homes als quals per tota l'afinitat espiritual jo soc venut i comprat; per ells jo aniré a la presó, si cal; més les vostres miscelanies de les caritats populars [2], l'instrucció en l'escola de la bogeria, la fundació de clubs i centres inutils com tants n'hi ha, almoines als tontos, i les mil diverses societats de beneficencia,—si bé confesso am vergonya que devegades sucumbeixo i dono l duro, es un malehit duro que a poc a poc jo adquiriré la força de guardar.
Les virtuts, en l'estimació popular, sós més l'excepció que la regla. Hi ha l'home i les seves virtuts. Els homes fan lo que sen diu una bona acció, un acte de valor o de caritat, com si paguessin una multa en expiació de no presentar-se diariament a la revista. Llurs obres són fetes com una excusa o una atenuació de llur modo de viure en el món, d'igual manera que ls malalts i els boigs paguen una forta dispesa. Llurs virtuts sós penitencies. Jo no desitjo expiar, sinó viure. Ma vida es pera sí mateixa i no pera espectacle. Molt més m'estimaria que fos més humil, però igual i sincera, que no pas brillant i inestable. Jo la voldria sana i suau, i sense necessitat de dietes ni sagníes. Jo demano evidencia immediata de que vós sou un home, i refuso aquesta apellació d'home a les seves accions. Jo sé que pera mi no hi ha cap diferencia en que faci o no faci aquelles accions que s diuen excellents. Jo no puc consentir en pagar per un privilegi allí on tinc un dret intrinsec. Per poques i pobres que siguin les meves dots, jo soc realment, i no necessito cap testimoni secundari pera garantir-me o garantir els meus companys.
Lo que jo dec fer es tot lo que m'importa, no lo que la gent pensa. Aquesta regla, tant ardua en la vida pràctica com en l'intellectual, pot servir de distinció absoluta entre la grandesa i la vilesa. I es tant més dura, com que sempre trobareu gent que creuen saber quin es el vostre dever millor que no pas vosaltres mateixos. Es facil en el món viure segons l'opinió del món; es facil en la solitut viure segons la vostra; més el gran home es aquell qui en mig de la munió guarda am perfecta gentilesa l'independencia de la solitut.
L'objecció contra la conformitat amb els usatges que són devinguts morts pera vosaltres, es que dissipa la vostra forqa. Vos fa perdre l temps i esborra l'impressió del vostre caracter. Si sosteniu una iglesia morta, contribuiu a una societat biblica morta, voteu amb un gran partit bé a favor, bé en contra del govern, oferiu a tots la vostra taula com un vil hostaler,—darrera aquestes mampares m'es dificil descobrir am justesa quin home sou. I, naturalment, tot això es força arrancada a la vostra vida. Però feu la vostra obra, i jo us coneixeré. Feu la vostra obra, i us reforçareu. L'home ha de considerar quina mena de gallineta-cega no es aquest jóc de la conformitat. Si jo sé la vostra secta, ja sé per endavant el vostre argument. Un predicador anuncia un sermó sobre l'excellencia de tal o qual institució de la seva iglesia. No sé jo, abans de sentir-lo, que no pot dir una sola paraula nova i espontania? No sé jo que, malgrat tota la seva ostentació d'examinar els fonaments de l'institució, no ho farà pas? No sé jo que ell està compromès am sí mateix a no mirar més que un cantó—el cantó permés—de la qüestió, no com a home, sinó com a ministre de l'iglesia? Es un procurador llogat, i aquells grans aires de la trona són la més buida afectació. Ara bé: la major part dels homes s'han embenat els ulls amb un o altre mocador, i s'han adherit an alguna d'aquestes comunitats d'opinió. Aquesta conformitat els fa falsos, no en alguns punts particulars, autors d'unes quantes mentides, sinó falsos en tot. Cada una de llurs veritats no es pas del tot veritable. El llur dos no es pas el dos real, el llur quatre no es el quatre real; i així cada paraula que diuen ens amoína, i no sabem per on començar pera redreçar-los. Mentrestant la natura no es pas lenta en equipar-nos am l'uniforme de presidari del partit al qual ens adherim. Arribem a tenir un cert tall de rostre i figura, i a poc a poc anem adquirint la més graciosa expressió asinal. Hi ha en particular una experiencia mortificant, que no deixa de cumplir-se en aquesta historia general: vull dir «aquella folla expressió de lloança», la mitja rialla forçada que fem en societat quan ens sentim embraçats en una conversa que no ns interessa. Els muscles, moguts, no espontaniament, sinó per una baixa amabilitat volguda, se contreuen pels contorns de la cara am la sensació més desagradable.
Per la no-conformitat el món us castiga am son disgust. D'aquí que l'home hagi de saber apreciar el valor d'una cara agra. La gent el mira de travers en el carrer o en la sala de l'amic. Si aquesta aversió tingués son origen en un menyspreu i una resistencia com els seus, ell tindria motiu d'anar-sen a casa am la cara trista; més les cares agres de la multitut, lo mateix que les dolces, no tenen causa profonda, sinó que s posen i es treuen segons bufa l vent o parla l diari. Am tot, el descontent de la multitut es més formidable que l del senat o del collegi. No es gaire dificil pera un home ferm que conegui el món, resistir la rabia de les persones cultivades. La llur rabia es decorosa i prudent, car són timides, com que són elles mateixes molt vulnerables. Més quan a la llur rabia femenina s'afegeix l'indignació del poble, quan els ignorants i els pobres s'aixequen; quan la força bruta inintelligent que jau al fons de la societat ronca i s'agita, es precís l'habit de la magnanimitat i de la religió pera tractar-la divinalment com una futesa sense importancia.
Un altre terror que ns allunya de la confiança en nosaltres mateixos es la nostra consistencia [3]; una reverencia pels nostres actes o paraules passats, perquè ls ulls dels altres no tenen més dates que aquestes pera calcular la nostra orbita, i a nosaltres ens repugna desconcertar-los.
Més, per què has de girar sempre l cap enrera? Per què arrossegar aquest cadavre de la teva memoria, permor de no contradir quelcom de lo que has dit en aquest o aquell lloc public? Suposa que t contradiguis; i què? Sembla una regla de saviesa no confiar mai en la nostra memoria solament, adhuc am prou feines en actes de pura memoria, sinó judicar el passat a la llum del present de mil ulls, i viure sempre en un nou dia. En la teva metafisica hauras negat la personalitat de Déu: am tot, quan vénen les impulsions devotes de l'ànima, entrega-t'hi de tot cor, per més que hagin de vestir a Déu am forma i color. Deixa la teva teoria, com Josep la seva capa en mans de la prostituta, i fuig.
Una folla consistencia es l'espectre dels esperits petits, l'adoració dels petits estadistes, filosofs i eclesiastics. Una ànima gran no se n'ocupa. Li preocupa tant la consistencia com la seva ombra en la paret. Digues ara lo que penses en seques paraules, i demà digues també lo que penses en seques paraules, ancque contradiguin tot lo que avui has dit. «Més segurament seré mal-comprès.» Es que es tant dolent d'esser mal-comprès? Pitagores fou mal-comprès, i Socrates, i Jesús, i Luter, i Copernic, i Galileu, i Newton, i tot esperit pur i savi que jamai prengué carn humana. Esser gran es esser mal-comprès.
Cap home, suposo, pot violar la seva naturalesa. Totes les desigualtats del seu voler són arrodonides per la llei del seu ser, com les prominencies dels Andes i de l'Himalaia són insignificants en la corba de l'esfera. I poc importa la manera com el mesureu o proveu. Un caracter es com un acrostic o una stanza alexandrina. Llegiu-la a l'indret, a l'inrevers, o de travers, diu sempre lo mateix. En l'agradosa i retreta vida boscana que Déu m'acorda, deixeu-me registrar dia per dia l meu franc pensament, sense mirar endavant ni endarrera, i no dubto que resultarà simetric, ancque jo no m'ho proposi o no ho vegi. El meu llibre tindria de fer olor de pins i ressonar am brunzit d'insectes. També l'oreneta que passa per la meva finestra hauria d'entreteixir en la meva tela l fil o la palla que du en el seu béc. Nosaltres passem per lo que som. Per sobre la nostra voluntat parla l nostre caracter. Els homes s'imaginen que sols manifesten llurs vicis i virtuts per llurs accions obertes, i no veuen que l vici i la virtut emeten llur halit propri en tot moment.
Hi haurà acord entre tota varietat d'accions, am tal que cada una sigui sincera i natural a la seva hora. Car les accions d'una voluntat són sempre harmonioses, per molt diferents que semblin. Aquestes variacions se perden de vista a curta distancia, a una petita altura de pensament. Una sola tendencia les uneix totes. La ruta del mellor vaixell es un zig-zag de cent bordades. Mireu-la a la distancia suficient, i la linia s redreça en la direcció mitjana. La teva acció sincera s'explica a sí mateixa, i explica les teves altres accions sinceres. La teva conformitat no explica res. Obra singularment i lo que ja has fet singularment te justificarà. La grandesa apella al pervindre. Si avui jo puc esser prou ferm pera obrar bé i afrontar les mirades, es que dec haver obrat bé abans i totes les meves accions justes me defensen. Sigui com vulgui, obra bé ara. Desdenya sempre les apariencies, i podras sempre. La força de caracter es acumulativa. Tots els passats dies de virtut aboquen llur salut en el d'avui. Què es lo que dóna als heroes del senat i de la guerra aquella majestat que tant captiva l'imaginació? La conciencia del seguici de grans dies i victories que va darrera d'ells. Això llença un feix de llum sobre l'actor que s'avança. Ell es assistit com per una escorta visible d'angels. Es això lo que dóna l tro a la veu de Chatham, i dignitat a la figura de Washington, i gira tota l'America als ulls de Adams. L'honor ens es venerable perquè no es cap efemeride. Es sempre virtut antiga. L'adorem avui perquè no es d'avui. L'estimem i li rendim homenatge perquè no es cap trampa parada al nostre amor i homenatge, sinó perquè no depèn que de sí mateix, no deriva que de sí mateix, i té, per tant, una antiga immaculada genealogia, adhuc tractant-se d'un jove.
Espero que avui ja haurem sentit la darrera paraula sobre la conformitat i la consistencia. Siguin aquests mots arxivats i ridiculisats pera sempre. En lloc de l'esquella del dinar, escoltem el xiulet del pifre espartà. No fem més reverencies ni excuses. Un gran home ve a dinar a casa. Jo no desitjo agradar-li; jo desitjo que ell desitgi agradar-me. Jo representaré l'humanitat, i si bé la voldria fer amable, també la voldria fer sincera. Afrontem i reprenguem la mansa mediocritat i esqualida satisfacció del temps actual, i llencem en cara a la costum, i al comerç, i a l'administració, aquest fet que es la conclusió de tota l'Historia: que un gran Pensador i Actor responsable està en acció arreu ont un home treballa; que un home veritable no pertany a cap temps ni lloc altre que l seu, i que ell es el centre de les coses. Allí ont ell està, allí està la natura. Ell us mesura a vós, i tots els homes, i tots els fets. D'ordinari, tot-hom en la societat ens recorda alguna altra cosa, o alguna altra persona. El caracter, la realitat, no ns recorda res; substitueix tota la creació. Tant ha d'esser l'home, que ha de fer-se indiferent a totes les circumstancies. Cada home veritable es una causa, un país i una epoca; necessita espais i números i temps infinits pera acomplir plenament el seu designi;—i la posteritat sembla seguir les seves passes com un seguici de clients. Un home, Cesar, naix, i per segles enters tenim l'Imperi Romà. Crist naix i milions d'esperits creixen tant aferrats al geu geni, que sel confon am la virtut i am les possibilitats de l'home. Una institució es l'ombra allargada d'un home; com el Monaquisme ho es de l'hermità Antoni; la Reforma, de Luter; el Quakerisme, de Fox; el Metodisme, de Wesley; l'Abolició, de Clarkson. Milton nomenava Scipió «l'altura de Roma», i tota l'historia s resol molt facilment en la biografia d'unes poques persones senceres i fortes.
Que l'home conegui l seu merit i tingui les coses sota ls seus peus. No vagi pas d'ací d'allí, guaitant i espiant d'amagat com un captaire, o un bastard, o un tafaner, en el món que existeix pera ell. Més l'home del carrer, no trobant en sí mateix cap virtut que correspongui a la força que va construit la torra o esculpir el déu de marbre, se sent pobre quan els mira. Pera ell un palau, una estatua o un llibre preciós tenen un aire extranger, prohibitiu, com un brillant equipatge, i semblen dir-li com aquest: «Qui sou vós?» I tant mateix tots soliciten la seva atenció, i demanen a ses facultats que vinguin i prenguin possessió d'ells. La pintura espera l meu veredicte; no es feta pera imposar-me, sinó que sóc jo qui tinc de fixar els seus clams a la lloança. Aquella faula popular del rustic que fou agafat ubriac en el carrer, portat al palau del duc, rentat i vestit, i posat en el llit d'aquest, i, en despertant, fou tractat amb obsequiosa cerimonia com si fos el duc mateix, fent-li creure que havia estat boig,—deu sa popularitat al fet de que simbolisa molt bé la condició de l'home, que es en el món una mena de rustic, sinó que devegades desperta, exerceix la seva raó, i s troba realment un princep.
La nostra lectura es servil i mendicant. En historia l'imaginació ns enganya. Reialme i senyoriu, poder i estat, formen un vocabulari més fastuós que no un Joan o Eduart [4] particulars vivint en una casa humil i fent la feina de cada dia. Més les coses de la vida són les mateixes pera uns que pera altres; la suma total d'uns i altres es la mateixa. Per què tanta deferencia envers Alfred, Scanderberg i Gustau? Suposem que fossin virtuosos; per ventura han gastat la virtut? Una juguesca tant gran depèn avui del vostre acte privat, com la que s guanyà am llurs actes publics i famosos. Quan els particulars obraran am vistes originals, el llustre de les accions dels reis passarà a les dels ciutadans.
El món ha sigut instruit pels seus reis, que tant han magnetisat els ulls de les nacions. Aquest simbol colossal li ha ensenyat la mutual reverencia que s deu d'home a home. La joiosa llealtat am que ls homes han soportat arreu que l rei, el noble o el gran proprietari visqués amb ells per una llei seva, imposés la seva balança d'homes i coses revocant la llur, pagués els serveis no am diner sinó amb honor, i representés la llei en sa persona, era l jeroglific on veien obscurament representada la llur conciencia del llur propri dret i gracia,—el dret de tot home.
El magnetisme que tota acció original exerceix s'explica quan investiguem la raó de la confiança en sí mateix. Qui es el Fiador? Què es el Jo [5] originari, en el qual pot fundar-se una confiança universal? ¿Quina es la naturalesa i poder d'aquesta estrella burladora de la ciencia, sense paralaxe, sense elements calculables, que llença un raig de bellesa adhuc en accions impures i trivials, quan hi apareix la més petita senyal d'independencia? L'investigació ns du an aquella font, l'essencia alhora del geni, de la virtut i de la vida, que nomenem Espontanitat o Instint. Nosaltres distingim aquesta saviesa primaria amb el nom d'Intuició, mentres que tots els coneixements posteriors són instruccions [6]. En aquesta força pregona, l'ultim fet més enllà del qual no pot anar l'analisi, totes les coses troben llur origen comú. Car el sentiment d'esser, que en les hores serenes, no sabem com, s'eleva en l'ànima, no es pas diferent de les coses, de l'espai, de la llum, del temps, de l'home, sinó un amb ells, i procedeix evidentment de la mateixa font d'on també procedeixen la llur vida i ser. Primer compartim la vida per la qual les coses existeixen, i, després les veiem en la natura com apariencies, i oblidem que hem compartida la llur causa. Aquí està la font de l'acció i de la pensa. Aquí estan els pulmons d'aquella inspiració que dóna a l'home saviesa, i que no pot negar-se sense impietat i ateisme. Reposem en el sí d'una immensa intelligencia, que ns fa receptors de sa veritat i orguens de sa activitat. Quan discernim la justicia, quan discernim la veritat, no fem res per nosaltres mateixos: sols cedim pas als seus raigs. Si preguntem d'on ve aixó, si intentem escorcollar l'ànima causant, tota filosofia falla. Sa presencia o sa absencia es tot lo que podem afirmar. Tot-hom distingeix els actes voluntaris de sa ment de ses percepcions involuntaries, i sab que a ses percepcions involuntaries ell deu una fe absoluta. Podrà equivocar-se en la llur expressió, però sab que aquestes coses són així, com el dia i la nit, indiscutibles. Les meves accions i coneixements volguts no són més que vagabondeigs; el somni més va, la més feble emoció nadiva, comanen la meva curiositat i el meu respecte. La gent irreflexiva contradiuen tant facilment l'afirmació de percepcions com la d'opinions, o, mellor dit, molt més facilment, car no distingeixen entre la percepció i la noció. Ells se figuren que jo determino de veure això o allò. Més la percepció no es pas capritxosa, sinó fatal. Si jo veig una senyal, els meus fills la veuran després de jo, i amb el temps tota l'humanitat, per més que pugui ocórrer que ningú l'hagi vista abans. Car la meva percepció d'ella es un fet tant com el sol.
Les relacions de l'ànima am l'esperit diví són tant pures, que es profanació el voler interposar-hi ajudes. Serà potser que quan Déu parla, deu comunicar, no una cosa, sinó totes les coses; deu omplir el món am sa veu; deu escampar arreu llum, natura, temps, ànimes, desde l centre del pensament actual; i de bell nou datar i crear el tot. Sempre que un esperit es simple, i reb la saviesa divina, les coses velles passen;—medis, mestres, textes i temples cauen; ell viu ara, i absorbeix el passat i l'avenir en l'hora present. Totes les coses són santificades per llur relació amb ell,—aquesta tant com aquella. Totes les coses són disoltes fins al llur centre pera la llur causa, i en el miracle universal tots els menuts miracles particulars desapareixen. Si, per tant, un home pretén saber i parlar de Déu, i us fa recular a la fraseologia d'alguna vella i derrocada nació d'un altre país o un altre món, no l cregueu pas. Es la gla mellor que l'alzina, que es sa plenitut i perfecció? Es el pare mellor que l fill, en el qual ell ha vessat el seu ser madur? Per què, doncs, aquest culte del passat? Els segles són conspiradors contra la santedat i l'autoritat de l'ànima. El temps i l'espai no són més que colors fisiologics que l'ull produeix, però l'ànima es llum; allí ont ella es, es el dia; allí ont ella fou, la nit; i l'historia es una impertinencia i una injuria, si es quelcom més que una gaia faula o parabola del meu ser i devenir.
L'home es timid i covard; ja no va més dret; ja no gosa dir, «Jo penso», «Jo soc», sinó que cita algun sant o savi. S'avergonyeix davant un bri d'herba o d'una rosa florida. Aquestes roses sota ma finestra no fan pas referencia a roses anteriors o mellors: representen lo que són; existeixen am Déu avui. Pera elles no hi ha temps: hi ha solament la rosa, que es perfecta en tot moment de sa existencia. Abans d'obrir-se l botó, tota sa vida treballa; en la flor badada no n'hi ha pas més; en la tija desfullada no n'hi ha pas menys. Sa naturalesa es satisfeta i satisfà la naturalesa, en tots moments per igual. Però l'home espera o recorda; no viu en el present, sinó que amb els ulls girats lamenta l passat, o, sense esment de les riqueses que l volten, se posa de puntes pera preveure l futur. Ell no serà, am tot, feliç ni fort, fins que visqui també am la natura en el present, per sobre l temps.
Això hauria d'esser pla d'entendre. I, am tot, mireu quants enteniments forts no gosen escoltar a Déu mateix, sinó que parli la fraseologia de qualsevol David, Jeremies o Pau. Nosaltres no donarem pas sempre un preu tant gran a uns quants textes o unes quantes linies. Som com nens que repeteixen maquinalment les sentencies de les avies o dels mestres, i, quan són grans, dels homes de talent i caracter que s'ensopeguen a veure,—recordant penosament els mots exactes que sentiren; més tard, quan arriben al mateix punt de vista d'aquells que pronunciaren les sentencies, les entenen, i obliden de bon grat les paraules; car en tot temps poden usar paraules tant bones quan ve l'ocasió. Si vivim verament, veurem verament. Tant facil es pera l fort esser fort, com pera l feble esser feble. Quan tinguem percepció original, descarregarem alegres la memoria dels seus tresors acumulats, com si fossin trastos vells. Quan un home visqui am Déu, sa veu serà dolça com el murmuri del rieró o la remor del camp de blat.
I ara, per fi, la més alta veritat sobre aquesta qüestió resta sense dir: probablement no pot pas dir-se, car tot lo que diem es la llunyana remembrança de l'intuició. El pensament pel qual puc aproximar-me més a dir-la, es aquest: quan el bé es aprop teu, quan tens vida en tu mateix, no es pas per cap camí conegut o acostumat; no distingiras les petjades de ningú; no veuras cap rostre d'home; no sentiras cap nom; el cami, el pensament, el bé, seran totalment extranys i nous. Exclouran tot exemple i experiencia. Parteixes de l'home, més no vas a l'home. Totes les persones que jamai han existit són llurs ministres oblidats. La por i l'esperança estan igualment per sota d'ells. Hi ha quelcom de baix adhuc en l'esperança. En l'hora de la visió no hi ha res que s pugui dir gratitut, ni propriament joia. L'ànima elevada per sobre la passió contempla l'identitat i la causació eterna, percibeix l'auto-existencia de la Veritat i de la Justicia, i s calma amb el coneixement de que totes les coses van bé. Grans espais de la natura, l'Occeà Atlantic, el Pacific,—llargs intervals de temps, anys, centuries,—no conten pera res. Això que penso i sento es la base de tot anterior estat i condicions de vida, com ho es del meu estat i condicions presents, i d'allò que sen diu vida, i d'allò que sen diu mort.
Sols la vida val, no l'haver viscut. El poder cessa a l'instant del repòs. Resideix en el moment de transició d'un estat vell a un estat nou, com al franquejar un abim, al llençar-se a una meta. Un fet odía l món especialment: que l'ànima devingui. Car això degrada per sempre el passat, torna tota riquesa en pobresa, tota reputació en vergonya, confon el sant amb el bretol, i posa a Jesús i a Judes de costat. Per què, doncs, xerrar de la confiança en sí mateix? En tant que l'àmima sigui present, hi haurà poder no confiant, sinó agent. Parlar de la confiança es una manera pobra i exterior de parlar. Parlem més aviat de lo que confia, car això es i obra. Qui té més obediencia que jo m domina, sense necessitat d'alçar el dit. Entorn seu jo dec girar per la gravitació dels esperits. Quan parlem de virtuts «eminents», ens figurem que es pura retorica. Més no veiem que la virtut es Altura, i que un home o estol d'homes plastics i permeables als principis, deuen, per la llei de la natura, dominar i governar totes les ciutats, nacions, reis, capitalistes i poetes, que no ho són.
Aquest es el fet ultim, que tant aviat assolim en aquesta com en tota altra qüestió: la resolució de tot en la sempre beneita Unitat. L'auto-existencia es l'atribut de la Causa Suprema i constitueix la mida del bé en el grau en que entra en les formes inferiors. Totes les coses reals ho són per quanta virtut elles contenen. El comerç, l'agricultura, la caça, la pesca, la guerra, l'eloqüencia, el merit personal, són quelcom i comanen el meu respecte com exemples de sa presencia i de sa acció ancque impura. Jo veig la mateixa llei obrant en la conservació i creixença de tota la naturalesa. El poder es en la natura la mida essencial del dret. La natura no consent que hi hagi res en sos reialmes que no pugui aidar-se a sí mateix. La genesi i maduració d'una planeta, el seu equilibri i la seva òrbita, l'arbre ajegut redreçant-se de la ratxada, els recursos vitals de tot animal i vegetal, són demostracions de l'ànima bastant-se a sí mateixa, i per tant confiant en sí mateixa.
Així, tot se concentra. No vaguejem: restem a casa am la causa. Aturdim i esverem la xurma intrusa d'homes i llibres i institucions, amb una simple declaració del fet diví. Diguem als invasors que s descobreixin, car Déu es a dins. Que la nostra simplicitat els jutgi, i la nostra docilitat a la nostra propria llei demostri la pobresa de la natura i de la fortuna al costat de les nostres riqueses nadives.
Més ara nosaltres som una multitut. L'home no està en temor de l'home, ni l seu geni es inclinat a restar a casa i a posar-se en comunicació am l'occeà interior, sinó que sen va a fòra a captar un vas d'aigua de les urnes d'altres homes. Devem anar sols. M'agrada l'iglesia en silenci abans del ofici, més que no pas cap sermó. Que llunyans, que frescos, que castos no semblen els homes, cenyits cadascú amb un precinte de santuari! Així estiguem sempre. Perquè hauriem de assumir les faltes del nostre amic, muller, pare o fill, pel sol motiu de que seuen entorn de la nostra llar, o s diu que tenim la mateixa sang? Tots els homes tenen la meva sang, i jo ting la de tots els homes. No per això adoptaré la llur petulancia o follia, ni tant sols fins al punt d'avergonyir-men. Més l'isolament no ha d'esser mecanic, sinó espiritual, es a dir, ha d'esser elevació. Devegades el món sencer sembla conspirar pera importunar-te am futeses enfatiques. L'amic, el client, el nen, la malaltia, la por, la miseria, la caritat, tots truquen alhora a la porta de ta cambra, dient: «Surt, vine a nosaltres». Més tu guarda la teva situació; no vagis a la llur confusió. El poder que ls homes tenen d'amoinar-me, jo ls el dono am ma feble curiositat. Cap home sem pot acostar sinó es per acte meu. «Allò que amem, allò tenim, però l desig ens priva de l'amor.»
Si no ns podera elevar d'un cop a les santedats de l'obediencia i de la fe, resistim al menys les nostres temptacions; entrem en estat de guerra, i desvetllem a Thor i Odin, coratge i constancia, en nostres cors saxons. Això s'ha de fer en nostre temps polit dient la veritat. Refrena aquesta hospitalitat i afecció mentideres. No visquis més a l'expectació d'aquesta gent enganyada i enganyadora am qui conversem. Diga-ls: «Oh pare, oh mare, oh esposa, oh germà, oh amic! Fins ara he viscut am vosaltres segons les apariences. Desde ara jo soc de la veritat. Sapigueu que desde ara no obeiré a cap llei inferior a la llei eterna. No vull convencions, sinó realitats. Jo procuraré nodrir els meus pares, sostenir ma familia, esser el cast espòs d'una esposa; més aquestes relacions jo les compliré d'una manera nova i sens precedents. Jo apello contra les vostres costums. Jo haig d'esser jo mateix. Jo no puc més fer-me troços pera vosaltres. Si podeu estimar-me tal com soc, tant més feliços serem. Si no, jo procuraré encara merèixer el vostre amor. No amagaré pas els meus gustos o aversions. Jo creuré talment que lo que es profon es sant, que faré energicament davant del sol i de la lluna tot lo que intimament m'alegri i el cor me dicti. Si vós sou noble, jo us estimarè; si no ho sou, jo no us ofendré pas a vós ni a mi amb atencions hipocrites. Si sou sincers, fidels a la veritat, més no la mateixa veritat que jo, junteu-vos als vostres companys: jo cercaré els meus. Jo faig això no egoistament, sinó humilment i sincerament. Es el vostre interès, tant com el meu, i el de tot-hom, viure en la veritat, per temps que faci que visquem en la mentida. Això t sona dur avui? Aviat estimaras els dictats de la teva naturalesa igual que ls de la meva, i si seguim la veritat, ella a la fi ens salvarà. «Més així fareu patir a aquells amics.» Sí, més jo no puc vendre la meva llibertat i la meva força, pera estalviar llur sensibilitat. A més, tots els homes tenen llurs moments de raó, en els quals oviren la regió de la veritat absoluta. Llavors ells me justificaran i faran igual que jo.
La multitut pensa que l vostre rebuig de les normes populars es rebuig de totes les normes, i pur esperit de contradicció; i el sensualista atrevit usarà l nom de filosofia pera dorar els seus crims. Més la llei de la conciencia subsisteix. Hi ha dos confessionaris, en un o altre dels quals ens hem de confessar. Podeu cumplir el vostre cercle de devers absolent-vos d'una manera directa o reflexa. Podeu considerar si haveu safisfet les vostres obligacions amb el pare, la mare, el germà, el veí, la ciutat, el goç i el gat; si algú d'aquests us pot fer carrecs. Més jo puc també deixar aquesta via reflexa i absoldre-m a mi mateix. Jo tinc els meus titols severs i el meu cercle perfet. Aquest patró nega el nom de dever a molts actes que n porten el nom. Més si jo puc satisfer els seus deutes, me permet dispensar-me del codi popular. Si algú s'imagina que aquesta llei es laxa, que vegi de servar un sol dia ls seus preceptes.
I verament quelcom de diví necessita aquell qui ha foragitat els motius comuns de l'humanitat i s'aventura a confiar en sí mateix i pendre-s pel seu amo. Alt sigui son cor, fidel sa voluntat, clara sa vista, pera que pugui ell esser en bona fe sa propria doctrina, societat i llei; pera que un simple proposit sigui pera ell tant fort com la necessitat de ferro pera ls altres.
Que un hom consideri l'actual aspecte de lo que s'anomena per distinció la societat, i veurà la necessitat d'aquesta moral. El nirvi i el cor de l'home semblen extirpats i som devinguts una rasa de timorats i abatuts plora-miques. Ens espanta la veritat, ens espanta la fortuna, ens espanta la mort, ens espantem uns dels altres. La nostra epoca no dóna pas homes grans i perfets. Necessitem homes i dònes que renovin la vida i el nostre estat social; emperò veiem que la major part de les naturaleses són insolvents, no poden satisfer llurs propries necessitats, tenen una ambició totalment desproporcionada a llur força real, ranquejen i capten dia i nit. La nostra vida domèstica es mendicant; les nostres arts, ocupacions, matrimonis, religió, no ls hem triats pas nosaltres; la societat ens els ha triats. Som soldats de saló. Evitem la ruda batalla del destí, aon naix la força.
Si ls nostres joves s'erren en llurs primeres empreses, se descoratgen. Si l jove mercader fa fallida, diuen que es arruinat. Si l més bell talent que estudía en les nostres universitats no està instalat, un any després d'acabar els estudis, en un despaig en les ciutats o suburbis de Boston o New York, creuen els seus amics, i creu ell mateix, que té raó de descoratjar-se i de planye-s tot el rest de vida. Un robust minyó del New-Hampshire o Vermont, que prova per torn tots els oficis, que fa de carreter, de pagès, de marxant, planta una escola, predica, edita un periodic, va al Congrés, funda una ciutat, i així successivament d'any en any, i sempre cau de potes com el gat, val bé un centenar d'aquests ninos de ciutat. Ell va de front amb els seus dies, i no s dona vergonya de no «estudiar una carrera», car ell no postposa sa vida, sinó que viu actualment. No té pas una sort sola, sinó cent. Que vingui un estoic i obri ls recursos de l'home, i digui als homes que no són pas salzers que s'ajeuen, sinó que poden i deuen destacar-se; que am l'exercici de la confiança en sí mateix apareixeran noves forces; que un home es el verb fet carn, nat pera escampar salut entre les nacions; que s tindria d'avergonyir de la nostra compassió, i que al moment en que obra per sí mateix, llençant lleis, llibres, idolatria i costums per la finestra, ja no ns apiadem més d'ell, sinó que l remerciem i el venerem,—i aquell mestre restaurarà la vida de l'home al seu esplendor i farà l seu nom car a l'historia.
Es facil de veure que una major confiança en sí mateix ha d'obrar una revolució en totes les funcions i relacions dels homes,—en llur religió, en llur educació, en llurs afers, en llurs maneres de viure, associacions, proprietats, vistes especulatives.
I. Quines oracions no s permeten els homes! Lo que ells ne diuen una funció divina no es ni tant sols valent ni viril. Aquesta oració mira enfòra i demana la vinguda de qualque adició extrangera per l'entremig de qualque virtut extrangera, perdent-se en interminables embulls de natural i supernatural, de mediacions i miracles. L'oració que implora una gracia particular—qualsevol cosa menys que tot el bé—es viciosa. L'oració es la contemplació dels fets de la vida desde l punt de vista més alt. Es el soliloqui de l'ànima que contempla plena de jubil. Es l'esperit de Déu pronunciant bones les seves obres. Més l'oració com un medi pera obtenir un fi particular es una baixesa i un furt. Suposa dualisme i no unitat en la natura i en la conciencia. Tant aviat com l'home es un am Déu, ja no demana. Aleshores ell veu una oració en tota acció. L'oració del pagès agenollant-se en el seu camp pera xarcolar-lo, l'oració del mariner agenollant-se a cada cop de rem, són oracions veritables que sent tota la natura, ancque fetes am fins humils. Catarach, en el Bonduca de Fletcher, quan es exhorat a consultar l'oracle del déu Audate, respon:
«Son sentit ocult està en nostres esforços;
nostre coratge es nostre déu mellor.»
Altra mena d'oracions falses són els nostres planys. El desconhort es manca de confiança en sí mateix; es una flaquesa de la voluntat. Plany les calamitats, si amb això pots ajudar al qui pateix; si no, fes la teva feina, i el mal ja comença a reparar-se. La nostra simpatia es just tant baixa com els nostres planys. Anem als qui ploren follament, i ens asseiem i plorem en companyia, en lloc de comunicar-los veritat i salut am brutals xocs electrics, posant-los altre cop en comunicació am llur propria raó. El secret de la fortuna es l'alegria que tenim en les mans. Benvingut es per sempre als déus i als homes aquell qui s'ajuda a sí mateix. Totes les portes se li obren de bat, totes les llengües el saluden, tots els honors el coronen, tots els ulls el segueixen am desig. El nostre amor sen va amb ell i l'abraça, perquè ell no l necessitava. Tots l'acaronem i el celebrem am solicitut i disculpes, perquè ell seguia l seu camí i s reia de la nostra desaprovació. Els déus l'estimen perquè ls homes l'odiaven. «Al mortal que persevera—ha dit Zoroastre—els benaurats Immortals hi corren.»
Així com les oracions dels homes són una malaltia de la voluntat, llurs credos són una malaltia de l'enteniment. Diuen amb aquells folls israelites: «No ns parli pas Déu, car moririem. Parla tu, parli qualsevol dels nostres, i obeirem». Per tot arreu topo am obstacles pera trobar Déu en mon germà, perquè ell ha closes les portes del seu propri temple, i no recita més que faules del Déu de son germà o del Déu del germà de son germà. Cada nova intelligencia es una nova classificació. Si es una ment d'una activitat i força extraordinaries, un Locke, un Lavoissier, un Hutton, un Bentham, un Fourier, imposa la seva classificació als altres homes, i vet-aquí un nou sistema. La complacencia del deixeble es proporcionada a la fondaria del pensament i, per tant, al nombre d'objectes que toca i que posa al seu alcanç. Més sobre tot, això s manifesta en els credos i les iglesies, que són també classificacions d'alguna intelligencia poderosa aplicada al pensament elemental del dever i a les relacions de l'home am l'Altissim. Tals el Calvinisme, el Quakerisme, el Swedenborgisme. El mateix plaer troba l'adepte en subordinar-ho tot a la nova terminologia, que una noia que comença a estudiar botanica a l'ovirar un nou món i noves estacions en son estudi. Succeirà que, per algun temps, el deixeble trobarà que ls seus poders intellectuals creixen am l'estudi de la pensa del seu mestre. Més en tots els enteniments desequilibrats la classificació es idolatrada, se pren per el fi i no per un medi rapidament gastat; talment que a llur vista ls murs del sistema s fonen a l'horitzó amb els murs de l'univers; les lluminaries del cel els semblen penjades en la volta construida pel llur mestre. No ls cap en el magí de com vosaltres, profans, tingueu cap dret de veure,—de com pogueu veure: «deu ser tal volta que haureu robat la nostra llum». Ells no veuen encara que la llum, insistematica, indomptable, penetra en tota cambra, adhuc la llur. Deixeu-los xerrotejar una estona i anomenar-la «la nostra llum». Si són honrats i obren bé, aviat la llur nova i bufona pleta serà massa estreta i baixa, s'esquerdarà, s'ensorrarà, se podrirà, s'esvanirà, i la llum immortal, tota jove i joiosa, am sos milions d'astres i de colors, radiarà per l'univers com en el primer matí.
II. Es per manca de cultura personal que la superstició dels viatges, quals idols són l'Italia, l'Inglaterra, l'Egipte, manté sa fascinació entre ls americans educats. Els qui varen fer l'Inglaterra, l'Italia o la Grecia venerables a l'imaginació, ho varen fer aferrant-se fort allí ont eren, com si fos l'eix de la terra. En les hores virils sentim que l dever es el nostre lloc. L'ànima no es cap viatger; el savi s'està a casa, i quan ses necessitats o ses obligacions, en qualsevol ocasió, el criden a fòra, o a terres extrangeres, ell es sempre a casa, i farà sentir als homes per l'expressió de sa figura, que amb ell va l missioner de la saviesa i la virtut, i que visita homes i ciutats com un sobirà, i no com tafaner o un criat.
No faré cap innocent objecció a la circumnavegació del món am fins d'art, d'estudi o filantropia, sempre que l'home estigui previament domesticat, o no vagi a fòra am l'esperança de trobar res més gran de lo que ja coneix. Aquell qui viatja pera divertir-se o pera adquirir quelcom que ell no du, s'allunya de sí mateix, i s fa vell, adhuc essent jove, entre coses velles. A Thebes, a Palmira, el seu voler i la seva pensa devenen vells i dilapidats com elles. Ell porta ruínes a les ruínes.
Viatjar es el paradís del foll. Nostres primers viatges ens mostren l'indiferencia dels llocs. A casa somnio que a Napols o Roma m'ubriagaria de belless i m trauria de sobre la tristesa. Faig el bagul, abraço als amics, m'embarco, i a la fi m desperto a Napols; i allí al meu costat està l fet sever, el trist jo, implacable, identic, que jo creia haver fugit. Cerco l Vaticà i els palaus. Afecto ubriagar-me amb espectacles i suggestions, més no m'ubriago. Arreu on vaig el meu gegant m'acompanya.
III. Més la furia dels viatges es el simptoma d'un mal més pregon que afecta tota l'acció intellectual. L'intelligencia es vagabonda, i el nostre sistema d'educació fomenta l'inquietut. La nostra pensa viatja quan el nostre cos es obligat de restar a casa. Nosaltres imitem; i què es l'imitació sinó l viatjar de la pensa? Les nostres cases són construides segons el gust extranger; els nostres prestatges són guarnits amb ornaments extrangers; les nostres opinions, els nostres gustos, les nostres facultats s'apoien en lo Passat i en lo Distant i els segueixen. L'ànima creà les arts arreu ont han florit. Fou en sa propria ment on l'artista cercà l seu model; era una aplicació del seu propri pensament a la cosa a fer i a les condicions a observar. I per què ns cal copiar el model doric o el gotic? La bellesa, la proprietat, la grandesa de pensament, la gracia d'expressió les tenim tant aprop com qualsevulga, i quan l'artista americà estudii amb amor i esperança la cosa precisa que deu fer, considerant el clima, el país, la durada del dia, les necessitats del poble, els habits i la forma de govern, crearà una casa on tot això s trobarà ajustat, i el gust i el sentiment seran també satisfets.
Insisteix en tu mateix; mai no imitis. Els teus talents pots presentar-los en tot moment am la força acumulada de tota una vida de conreu; més del talent adoptat d'un altre, tu no tens més que una mitja possessió venturera. Lo mellor de lo que cascú pot fer, ningú sinó l seu Creador pot ensenyar-li. Ningú sab ni pot saber lo que es, fins que aquell ho ha exhibit. Ont es el mestre que hauria pogut ensenyar a Shakespeare? Ont es el mestre que hauria pogut instruir a Franklin, a Washington, a Bacon o a Newton? Tot gran home es unic. El scipionisme de Scipió es precisament aquella qualitat que ell no podia manllevar. Mai se farà Shakespeare am l'estudi de Shakespeare. Fes lo que t'es assignat, i mai no esperaras ni gosaras massa. En aquest moment tens a mà una expressió tant gran i ardida com la del colossal cisell de Fidies o la llana dels egipcis, o la ploma de Moisès o Dant, però diferent de totes elles. Impossible es que l'ànima infinitament rica i eloqüent, am llengua de mil darts, se digni repetir-se; més si tu pots escoltar lo que aquests patriarques diuen, segurament podras respondre-ls en el mateix to de veu, car l'orella i la llengua són dos orguens d'una sola naturalesa. Habita en les regions simples i nobles de ta vida, obeeix el teu cor, i reproduiras altra volta l Paradís.
IV. Com la nostra religió, la nostra educació i el nostre art, també l nostre esperit de societat mira enfòra. Tot-hom s'envaneix del progrés de la societat, i ningú progressa.
La societat mai no avança. Perd tant aviat per un cantó com guanya per l'altre. Sofreix cambis incessants; es barbre, civilisada, cristianisada, rica, cientifica; més aquesta variació no es pas mellora. Per cada cosa que s feb, quelcom se perd. La societat adquireix noves arts i perd vells instints. Quin contrast entre un Americà ben vestit, que pensa, llegeix, escriu,—amb el rellotge, el llapiç i la lletra de cambi en sa butxaca,—i el Nou Zetandès nu, que per tota proprietat té una clava, una llança, una estora i la vigessima part indivisa d'un cobert pera dormir a sota! Més compareu la salut d'amdós homes, i veureu que l'home blanc ha perdut sa força originaria. Si l viatger diu veritat, ferireu el selvatge amb una destral, i en un parell de dies la ferida serà closa i guarida com si sa carn fos blana pega, i el mateix cop enviarà l blanc al fossar.
L'home civilisat ha construit el carruatge, però ha perdut l'ús dels peus. Se sosté am crosses, però li manca tant més soport de muscles. Té un bonic rellotge de Ginebra, més no sab conéixer l'hora pel sol. Té un almanac astronomic, i així, segur de l'informació quan la necessiti, l'home del carrer no coneix cap estrella del cel. No observa l solstici; tant com aquest desconeix l'equinoxi; i tot el brillant calendari de l'any no té quadrant en la seva pensa. Son llibre de notes fa malbé sa memoria; ses biblioteques enfarfeguen son talent; la companyia d'assegurances augmenta l nombre d'accidents; i pot ser qüestionable si la maquinaria no fa nosa, si no havem perdut amb el refinament qualque energia, i amb el cristianisme introduit en formes i institucions, qualque vigor de virtut selvatge. Car cada estoic era un estoic; però en la cristianitat ont es el cristià?
No hi ha pas més desviació en el patró moral que en el de l'altura o grandor personals. No hi ha pas avui homes més grans que en altre temps. Pot observar-se una igualtat singular entre ls grans homes de les primeres i de les darreres epoques; i tota la ciencia, art, religió i filosofia de la dinovena centuria no poden edificar homes més grans que ls heroes de Plutarc, vells de vintitrès o vintiquatre segles. No en el temps es la raça progressiva. Focion, Socrates, Anaxagores, Diogenes, són grans homes, més no deixen classe. Aquell qui es realment de la llur classe no serà nomenat pel llur nom, sinó que serà ell mateix, i a sa vegada l fundador d'una secta. Les arts i invencions de cada epoca són sols el seu vestit, i no vigorisen els homes. Els mals de la maquinaria perfeccionada poden compensar els seus bens. Hudson i Behring, en llurs barques de pescar, feren prodigis que han esverat a Parry i a Franklin, quals equipatges agotaren els recursos de la ciencia i de l'art. Galileu, amb una simple ullera va descobrir una serie més esplendida de fenomens celestes que cap altre després. Colom trobà l Nou Món en un vaixell i sense pont. Es curiós veure l periodic desús i oblit dels instruments i màquines que foren introduits am clamorosa lloança uns pocs anys o segles abans. El gran geni retorna a l'home essencial. Comptavem entre ls triomfs de la ciencia l progrés en l'art de la guerra, i tant mateix Napoleó conquerí l'Europa amb el bivac, ço que ve a ser tornar-se a apoiar en el sol valor, i desembraçar-lo de tota ajuda. L'Emperador tenia per impossible fer un exercit perfet—diu Las Casas—«sense abolir els nostres cossos d'armes, magatzems, comissaris i transports; fins que, a imitació de la costum romana, el soldat hagués de rebre sa racció de blat, moldre-l en son molí de mà i enfornar ell mateix son pa».
La societat es una ona. L'ona avança, més l'aigua de que s compon no. La mateixa particula no s'eleva pas del sot a la cresta. Sa unitat no es més que fenomenal. Les persones que avui formen una nació, demà moren, i amb elles llur experiencia.
I, així, la confiança en la proprietat, enclosa la confiança en els governs que la protegeixen, es manca de confiança en sí mateix. Els homes han mirat tant de temps lluny d'ells mateixos i a les coses, que han vingut a considerar les institucions religioses, cientifiques i civils com guardianes de la proprietat, i alcen el crit contra ls atacs an aquestes, perquè creuen que són atacs a la proprietat. Mesuren llur estimació reciproca per lo que cadascú té, no per lo que cadascú es. Més un home cultivat s'avergonyeix de sa proprietat, en virtut d'un nou respecte per sa propria naturalesa. Avorreix especialment lo que ell té, si veu que es accidental,—que li ha vingut per herencia, donació o crim; ell sent aleshores que això no es posseir; allò no li pertany, no té arrels en ell, i simplement resta seu perquè cap revolució o cap lladre no ho pren. Més lo que un home es, sempre necessariament ho adquireix; i Io que l'home adquireix es proprietat viventa, que no depen del bon voler dels governants, de les multituts o de les revolucions, ni del foc, la tempesta o la bancarrota, sinó que s renova perpetualment arreu aon l'home respira. «El teu lot o porció de vida t cerca,—digué l califa Alí;—per tant, estigues quiet i no l persegueixis». La nostra dependencia d'aquests bens extrangers ens du al nostre servil respecte pels nombres. Els partits politics se reuneixen en assamblees nombroses. Quan més gran la concurrencia, i a cada nou bram d'anunci,—la delegació d'Essex! els democrates del New-Hampshire! els Whigs del Maine!—el jove patriota se sent més fort que abans am cada nou miler d'ulls i de braços. D'igual manera ls reformadors convoquen reunions i voten i resolen en multituts. No es pas així, amics meus, com Déu se dignarà entrar i habitar en vosaltres, sinó per un camí justament contrari. Sols quan un home s desprèn de tot suport foraster i està sol, es quan jo l veig devenir fort i prevaldre. S'afebleix am cada nova recruta a sa bandera. No val pas més un home que una ciutat? No demanis res dels homes, i en la mutació perpetua, tu, la sola columna ferma, apareixeras al moment el sol suport de tot lo que t volta. Aquell qui sab que l poder es innat, que ell es feble perquè cerca l bè arreu per fòra d'ell, i això veient, se llença sens vacilar en son pensament, a l'instant se redreça, se manté en posició dreta, comanda ls seus membres, obra miracles; justament com un home que està dret es més fort que un altre que està cap per avall.
Així usa de tot lo que sen diu Fortuna. La majoria dels homes juguen amb ella, i ho guanyen tot o ho perden tot, segons gira sa roda. Més tu deixa com illegitims aquests guanys, i tracta am la Causa i l'Efecte, els cancellers de Déu. Treballa i adquireix en la Voluntat, i hauras encadenat la roda de la Sort, i seuras desde aleshores lluny de tota por de ses rotacions. Una victoria politica, una alça dels valors, el restabliment del teu amic malalt, o el retorn del absent, o qualsevol altre succés favorable, aixeca l teu esperit, i penses que se t preparen bons dies. No ho creguis pas. Res pot dur-te pau sinó tu mateix. Res pot dur-te pau sinó l triomf dels principis.
- ↑ Alusió al problema de l'Abolició de l'esclavitut, a la saó plantejat. Emerson fou després un ardent anti-esclavista.—(N. del T.)
- ↑ Ab aquest nom s'entenen a Inglaterra els concerts, balls i espectacles de beneficencia.—(N. del T.)
- ↑ L'original, consistency, sense que sigui del tot equivalent, pot traduir-se aquí per conseqüencia. Am tot, crec preferible conservar una paraula tant filosoficament expressiva, i que no fora inutil, ni sona extrany, en nostre vocabulari.—(N. del T.)
- ↑ Noms de reis inglesos.
- ↑ Versió imperfeta de l'inglès Self, expressió feliç de l'Identitat absoluta, sense correspondencia exacta en la nostra llengua.—(N. del T.)
- ↑ Tuition (ensenyança, instrucció, tutela), nom que juga molt significativament am l'anterior Intuition.—(N. del T.)