La bona viuda
LA BONA VIUDA.
Si n' hi ha una dama—dama de Galicia,
son marit es fora—á la romería.
—Jo no dormo, no,
no estich adormida.
Diu que s' hi estará—un any y un dia.
Ja 'n pareix la dama—ab molta alegría.
Mentre está parint—son marit arriba:
tot pujant la escala—cau esmortuido.
· · · · · · · · · · · ·
—Mare mia, mare,—sento gran ruido.
—Ne son las criadas—que saltan y riuhen.
—Se 'n ha mort un gran,—un gran de la vila,
n'hi fan un enterro—ab una musica.
—Mare mia, mare—¿quin dia iré á missa?
—Filla, las pagesas—estant quinze dias
y las menestralas—los quaranta dias,
tú com á primpcesa—un any y un dia.
—Mare mia, mare—quin vestit duria,
lo vestit de seda—ó 'l de plata fina?
Si 't posas lo negre—mes be t' estaria.
Al sortir de casa—sent la gent que diuhen:
«Ara vé la dama—ara vé la viuda.»
—Mare mia, mare—¿sent la gent que diuhen?
—Ne son criaturas—no saben que dirse,
lo que óuhen als grants—los xichs també 'u díuhen.
—Las campanas van,—¿per qui tocarian?
—Tocan per un gran—un gran de la vila.
—Ne cava 'l fosser—¿per qui cavaria?
—Filla meva, filla,—tambè haurè de dirtho:
ton marit s'es mort—has quedada viuda.
Ton marit s' es mort—á la romería.
—Mare mia, mare,—héuse aquí ma filla,
Vers 24.
Mare mia, mare—vos encoman lo fill
que me 'n vaig al Cel—á veure 'l meu marit.
Lo diferent assonant d' aquest acabament, nos fa mostra de una versió que no hem pogut arreplegar.
De totas las cansons populars, sens cap mica de dupte, la que ha sigut mes estudiada, la que ha dat mes travall als col-leccionadors, la que ha ofert mes investigacions curiósas, es estada la que 'ls francesos conexen ab lo nom de la cansò de Jean Renaud, si be 'ls italians la nomenan Comte Angiolino y 'ls bretons y danesos Sire Nan y Sire Olaf. Homes de gran coneixensa en aquest ram, com Volf y Villemarqué, n' han dit cosas molt novas; Gerard de Nerval ne parla molt be en las planas de sa Bohème Galante y A.
Branchet y G. Paris l'hi han dedicat llarchs articles en la Revue critique d' histoire et de literature. En un d' aquests articles hi hem llegit una llista de totas las versions que's coneixen de la cansò anomenada: allí se diu, que n'hi ha de torenesas, bretonas, auvergnesas, del Rouen, de la Vendée, de Limoges y molts altres punts de Fransa á mes de las italianas y danesas. Emperó tants y tants com n'han tractat, ningú s'ha recordat de la versió ò versions catalanas. Aquesta cansò que móu á gelosia á bretons y francesos y promóu questions sobre quin es dels dos, lo poble que l' ha inventada, tambè n' es coneguda aquí. Y, per cert, nostra versió va acompanyada de una melodía que no la tenen pas tan bonica 'ls de fora casa.
En la versiò francesa comensa la cansò arribant Renaud de la guerra, aguantantse las tripas ab las mans y cridantlo sa mare des de dalt de la finestra; (aixó darrer nos recorda desseguida la cansò de don Joan y D. Ramon). En la versiò italiana lo compte Angiolino torna de la guerra. En una de las altras versions francesas, Jean Renaud torna de la cassada ferit pel porch singlar (y aquí es encara mes sa semblansa ab la cansó mallorquina). En la versió bretona es un cavaller que se 'n va al bosch y allí hi troba una bruixa (korrigan) la qui'l fa morir al esser de retorn á casa seua.
En lo comens es ahont hi ha mes diferencia entre las versions fins d' una mateixa encontrada. En las unas ve de cassar, en altras de fira, en altras de guerra; en lo acabament totas son quasi igualas.
La mes notable de totas las versions es la bretona publicada per Villemarqué, (Barzaz-Breiz). Creyém que d' ella van sortir las versions francesas, de aquestas la provenzal (ja en época tardana) en la quína l' héroe se titula Arnaud l' infant y d' aquesta la catalana.
No volém fer un estudi, ni un juhí crítich sobre eixa cansó, sols sí volém fer saber que nostra versió val tant com las estrangeras, si no val mès.
Posém aquí la versiò francesa de la mateixa, perque 's veja la semblansa que tè ab la catalana de que tractém, sobre tot en lo comens.
Renaud á la chasse est allé
á la chasse du sanglier
il a manqué le sanglier
et le sanglier l'a mangé.
Quand Renaud de la guerre s' en vint,
Tenant ses tripes dans ses mains,
Sa mère qu' est au grenier haut,
Voit arriver son fils Renaud.
«Mon fils Renaud, réjouis-toi,
Ta femme est accouché d'un roi.
—Ni de ma femme, ni de mon fils
Mon cœur ne peut se réjoir.
Mére, faites-moi faire un lit
Qui soit bien loin, bien loin d' ici;
Faites-le moi faire si loin
Que ma femme n'en sache rien.»
Or, quand ça vint sur le minuit
Que Renaud eut rendu l'esprit,
Sa mére se mit à pleurer
Et la servante à soupirer.
«Dites-moi, ma mère, ma mie,
Qu' a-ton à tant pleurer ici?
—Ma fille, ce sont tous nos chevaux
Qui sont mors d'hier au tantót.
Mais nos chevaux, ce n' est ça rien,
Paurvu que Renaud se porte bien.
Quand de la guerra il reviendra
De plus beaux il amènera.
—Dites-moi, ma mère, ma mie,
Qu' a-ton à tant cogner ici?
—Ma fille, ce sont les charpentiers
Qui raccommodent nos greniers.
—Dites-moi, ma mére, ma mie,
Qu' a-ton à tant chanter ici?
—Ma fille, ce sont les processions
Qui font le tour de nos maisons.»
Or, quand ça vint sur les dix jours
Que la commère fit ses atours,
Le blanch elle a voulu porter,
Le noir on lui a présenté.
—Dites-moi, ma mére, ma mie,
Pourquoi me change-t-on d' habits?
—Prenez-le blanc, prenez-le gris,
Le noir est beaucoup plus joli.»
Les enfants la voyant passer
Disaient entre eux tout chagrinés:
—C' est là la femme de Renaud,
Enterré d' hier au tantót.
—Dites-moi, ma mère, ma mie,
Ces paysans qui disent-ils?
—Ma fille, ils disent que les moineaux
On fait leur nit dans les créneaux.»
Quand elle fut dans l' église entrée,
L'eau bénite lui fut présenté.
Elle a levé les yeux en haut:
—Ah! Dieu, maman, le beau tombeau!
—Ma fille, il peut bien étre beau,
Il a couté tous mes joyaux.
Non, je ne puis te le céler.
Renaud est mort et enterré.»
Elle a jeté un si grand cri
Que l' église en a retenti:
Prenez mes bagues, mes anneaux,
Je veux mourir avez Renaud.»
Lo senyor Nann y sa esposa s' han casat ben joves y joves s' han allunyat l' un de l' altre.
Ella ha parit dos bessons blanchs com la neu; l' un es un noy, l' altre una noya.
—Que desitja vostre cor, per haverme donat un fill? Diguéu, vos ho donaré desseguida. Vol carn de becada del estany del vall, ó carn de corsó del bosch vert?
—La carn de corsó es la que mes m' agradaria; mes per aixó tindréu d' anar al bosch.
Lo senyor Nann quan la sent, prent la llansa de alzina, salta á damunt del cavall y se'n va cap al bosch vert. Al arribar á l' entrada del bosch véu una corsona blanca: tan furient se tira al darrera d' ella que tota la terra 'n tremola: tan furient se tira al darrera d' ella, que la suor regala de son front y pels costats de son cavall. Y arrivá la nit. Y va trobar aprop de la cova de una bruixa, un regaró d'aiga clara que corria per entremig de fina molsa, y descolcá per beure. La bruixa estava sentada á la bora de l' aiga y pentinava sos llarchs cabells rossos ab una pinta d'or.
—¿Com goséu venir á embrutar la meva aiga? O's caséu ara tot desseguit ab mi ó set anys de carrera vos aniréu amagrint ó moriréu avans de tres dias.
—No 'm casaré ab vos, perque ja sò casat: ni 'm corsecaré, ni 'm moriré abans de tres dias sino quan Deu voldrá: empero m' estimaria mes morir tot desseguit ans que mullerarme ab una bruixa.
—Mare meva, si 'm voléu be, féume 'l llit, sino está fet. Estich malalt. No 'n diguéu res á ma muller: de aqui tres dias m'enterrarán: una bruixa m' ha embruixat.—
Y tres dias després preguntava la jove.
—Diguéume, sogra, ¿perqué sonan las campanas? ¿Perque cantan á baix los capellans, vestits de blanch?
—Un pobre que haviam arreplegat, s' ha mort aquesta nit.
—Diguéume, sogra, ¿hont es anat mon senyor Nann?
—Hanat á la vila, filla meva: tornará aviat.
—Diguéume, sogra, ¿quina roba'm posaré per anar á l' esglesia, la blanca ó la de color de rosa?
—Filla meva, ara es moda anar á l' esglesia ab vestit negre.—
Tot pujant la escala del cementiri, ella veu la tomba del seu marit.
—¿Qui s' ha mort de nosaltres, que nostre tros de terra ha sigut cavat?
—¡Ay! ¡filla meva! Ja no puch amagartho mes, ton marit hi es!
Ella s' agenollá y no se 'n va aixecar mes. Maravella fou veure eixir de la tomba, hont enterraren en companya del seu marit á la esposa, veuren' eixir dos alzinas. En las brancas d' abduas hi havia dos colomas, jolías y bellugayres que, al espuntar lo jorn, cantaren y després cap dalt del cel feren son vol.
Podriam posar variants d'aquesta versió y á mes altras versions ja escandinavas ó be italianas; mes creyem que prou hem dit de la mateixa per fer notar sa importancia. Quan mes avall se llegesca la cansó de D. Joan y D. Ramon, no li será difícil al llegidor veure en ella á una filla d' aquest hermosissim cant.
En la música se pot haver reparat que la lletra no correspont á las primeras ratllas de la versió estampada: la rahó es haver arreplegat las ratllas que precedeixen a las de la solfa, quan ja aquesta era estampada.