La ausencia

Número 5.


Primer accéssit al premi de la Flor natural.


LA AUSENCIA.

Come vivrò, ben mio,
Così lontan da te.
Metastasio. (La Partenza.)

Aquí de tristor moro;
Aquí no mès sospiro;
No mès sé que no t' miro,
No mès sé que t'anyoro,
Per mí tot vesteix dol!
¡Los plers ja no m' coneixen
Que al teu costat sentia,
Y lluny de tu, María,
Fins negres me pareixen
Los raigs del mateix sol!
 
Per tot trobo la lluna,
Per tot hi trobo estrellas,
Y á tu, que vals mès qu' ellas,
No t' puch véurer ni una,
Ni una hora solsament!
No veig qui dirse puga

Pariona á tu en bellesa:
Per mi tot es tristesa,
Y que ta veu me duga
En va demano al vent!

Si vull la lira pendre,
La má me sento balba:
¡Ay! ans del trench del alba
No sap l' aucellet tendre
Trinar son lay d'amors.
Lo cálzer de las rosas,
L'astre del jorn sols bada;
Y, lluny de ta mirada,
També romanen closas
De ma ditxa las flors.

Sens ayre no ressonan
Las cordas de las liras;
Los ayres que respiras
Son los que vida 'm donan,
Que fan bátrer mon pit.
Sens vent la tallant prora
No marca la llaurada;
Si no sent' ta alenada
Per caminar una hora
Apenas tinch delit.

Tot, lluny de tu, m'enuja;
Tu sola ets ma alegría;
Y per 'so ploro, aymía,
Car derrera la pluja
Ve l'arch de San Martí.
Mes ¡ay! sa blava tinta
La de tos ulls no iguala,
Ni l' carmí, que corala
Tos llavis, té, ni s'pinta
Lo teu cabell d' or fi.

Ton nom veig en las brancas
Del arbre, en las onadas;
Ton nom las nuvoladas
Trassan ab cintas blancas,

Y ho diu del vent la veu.
Y eix tendre nom, que ja era
Per mi font de poesía,
Sent lo teu nom, aymía,
Lo canta y lo venera
Mon cor que ara es tot teu.
Damás Calvet.