Sou a «III. La gitana»
La Quiteria
Dolors Monserdà i Vidal
(1906)
III

LA GITANA


Desd'aquell moment, l'atracció sentida per la Quiteria envers la senyora forastera, se tornà amor y fins com una mena d'estàtica veneració, qu'aumentava de día en día, al veure que donya Asunción —també per sa part, captivada per les bones qualitats de la joveneta— responía ab carinyós interès al devassall de coses y coses qu'ella li preguntava, afanyosa d'explayar idees y intuicions que, de tota la vida, recloses dins de sí matexa, se dalían pera vestirse de formes y colors, junt ab una nova lley d'afectes y tendreses, que li semblava que la feyan renàxer al encant d'una vida nova... a la realitat d'uns ideals que havía cregut irrealisables...
En aquest oasis de benestar, pot judicarse del sentiment de la noya, quan a mitjans de Setembre, bastant millorada la senyora y refets los nens, lo seu pare'ls anuncià son propòsit de retornar a Barcelona.
A la Quiteria li semblà qu'en lo món tot goig havía finit pera ella, quan impensadament, per haver anat don Camilo d'excursió a les montanyes d'un poble vehí, gosà de la felicitat de poguer sortir a soles ab donya Asunción; ja que les criatures, corrent ab lo cèrcol y la pilota de goma, la dexavan ab complerta llibertat pera anar ab la seva mare derrera d'ells. Al baxar per la costa del Màs, com donya Asunción vegés que la pluja cayguda la nit abans havía tret la pols dels camins, en lloch d'anar com altres díes per la estretor dels curriols, l'emprengué per la planor de la carretera. Mes, tantost comensavan a passarhi, quan la jove senyora, digué:
— A pesar de lo poch que m'agrada caminar, ara'm sab greu de no haver anat pels camins de dalt. Després de la plugeta d'aquesta nit, totes aquelles vorades estaràn plenes de flors. Vosaltres, los que viviu al camp, la costum de vèurel sempre fa que no'l trobeu tan hermós com la gent de les ciutats...
— Y donchs ¿que no se'n veuen de flors y de montanyes a Barcelona? — preguntà, com admirada, la joveneta.
— Sí; però's veuen de lluny, ¡de molt lluny!... Los arbres, drets y en simètriques rengleres, com soldats en formació; les flors a la Rambla... moltes y molt boniques; però casi sens olor y sempre presoneres!... Y flors y aucells may son 'tan hermosos com vistos en llibertat... A Filipines la vegetació ¡es tan esplèndida! ¡Les flors tenen una exhuberancia y una olor! Mira, hi hà la flor del ilang-ilang qu'es una preciositat; y una especie de llessamí, que se'n diu sampaguita, qu'ab sols tirarne un ramet en un moble, t'ho perfuma tot ab molta més forsa que les mellors essencies que's venen a les botigues.
— ¡Oh! ¡aquí també'n tenim moltes de flors ben flayroses! — saltà pressosament la Quiteria; un xich picada del amor patri. — A la Rectoría, hi hà un aromer qu'ab sols quatre boletes que me'n donà l'any passat Mossen Jaume, sempre més m'han embaumat la caxa!.. Y a la Quaresma, si vostè ho veya, ab un parell de violes boscanes que's cullin de sota'ls pins y, ab una agulla, se clavin a la estampa de la Mare de Deu de Montserrat, tan remenudetes com son, y per tota la casa se'n troba la sentor!
¡Vaya! ¡Vaya! ja veig que, quan voldré pensar ab flors boniques, en vez de recordar les de Manila, hauré de pensar ab les violes y les aromes d'aquí... ¡M'agrada qu'estigas tan enamorada del teu poble!... ¡Míra: jo ara'm recordo molt de Filipines, y quan era allà, a pesar de que sols tenía dotz'anys quan vaig sortir de Barcelona ¡sempre hi pensava!... Y ni ab los meus pares, ni ab lo meu marit ¡may vaig saber parlar en castellà!... Usant lo meu llenguatge, me semblava que no era tan lluny del meu país!... Ara qu'hi so, me fa l'efecte que no l'estimo tant com entonces! — ¡Ay! sí, sí; jo'l trobo molt bonich al meu poble! Y dels qu'he vist de per aquí la vora, encara que tots son més grans, no n'hi he trobat cap que m'agradi tant com aquest... En Genís y l'Andreu, quan venen de Barcelona, sempre contan qu'hi veuen coses noves, y explican qu'hi hà uns carrers llarchs! ¡llarchs! ¡y unes cases aaaltes!... Però a mi'm sembla que'm farían una mena de basarda!... Jo sempre l'he trobat molt hermós aquest poble; però... ¡quan vostès se'n vagin!... — Y a aquest recort los ulls de la noya, que ja tots aquells dies havían llagrimejat, s'hi posaren ab major dalit, repetint: — Quan vostès se'n vagin, ¡oh bon Jesus! ¡Y que trist serà!... ¡Y que sola que m'hi trobaré!...—
Y una volta oberta la resclosa dels plors, la Quiteria trobà gust en dexarse anar per la corrent; y, com no era possible qu'a donya Asunción li haguessen passat desapercebudes les continuades mostres d'afecte de aquella joveneta que se la mirava ab apassionament d'enamorat, que's desvivía pera servirla, y que fins algunes voltes l'havía sorpresa besant com si fossin reliquies sagrades, les robes y vestits del seu us, la bona senyora s'impressionà a la vista de aquell sentiment qu'ab tanta expontaneitat sobrexía d'una ànima completament oberta per ella; mes, ab desitx de sobreposarse a la seva emoció, després d'un crit de ¡Rafael! y un altre de ¡Pablo!, donats als seus noys, que'ls havían près un bon xich la devantera, digué ab senzillesa:
— ¿Què hi vols fer, hijita?... No podem pas passar la vida al camp!... Per més que no t'ho sembli, una vegada siguem fòra, de mica en mica t'hi aniràs acostumant... y després, axò no vol dir qu'al hivern algun día no us pugem a veure; ò que per festes, no t'enviem a buscar pera que baxis a passar uns quants díes a Barcelona... Lo temps corre prou depressa, y al estiu vinent ja tornarèm, si Deu ho vol! ¿Sabs lo qu'has de fer? no olvidar lo poch que t'he ensenyat de llegir, pera que al any que ve pugas apendre un xich d'escriure; y entonces ab cartes ja'm podràs dir tot lo qu'ara'm contas de paraula. — Ab tota bona intenció, tornant a rependre'l camí, donya Asunción anà animantla ab aquestes y parescudes esperanses; mes totes les seves rahons se perdían en lo desconsol de la Quiteria, qu'a cada instant prenía major forsa, quan tot de sobte, donant sortida a qualque resolució, qu'acabava de pendre forma en son cervell, diu, animantse:
— ¿Sab què pensava, donya Asunción?
— ¿Què pensavas, hijita?
— Donchs, que si vostè, qu'es tan bona, me volguessa fer apendre de planxar, que jo ja hi posaría'l cap pera sortirne ben prompte, y vostè me volguessa... jo... jo podría servirli de cambrera a Barcelona!... ¡Y li asseguro que faría tots los impossibles pera complàurela!...—
La senyora no semblà sorpendres de la nova, que sens dubte també havía atravessat per la seva pensa, mes quelcom li debía empènyer enfora, y no contestà.
La Quiteria li fixà'ls ulls, y tantes coses se debían encloure en aquella mirada, que donya Asunción digué ab pena: — També ho he pensat jo lo que me demanas, y, encara qu'hagués tingut l'altra cambrera, rès se me'n hauría donat d'emportàrtemen a tu. Los qu'havem viscut molts anys a les Isles, no'ns espanta'l tenir gent... s'hi està prou acostumat, y agrada l'abundancia de criats!... Però desde qu'havem vingut a Barcelona, a casa les minyones hi fan poch temps... Com en Camilo està malalt del fetge... y té'l geni tan fort... y està fet ab lo servey d'allà, qu'es molt sumís, li costa d'acostumarse al d'aquí y... ò les criades se'n van ò ell les despatxa... Y ja ho veus... jo ab axò no hi puch fer rès... y ab tu, ho sentiría molt més qu'ab les altres, que d'aquí poch temps...—
La Quiteria no la dexà acabar.
— Jo faré tot lo que pugui pera que l'amo no s'hi enfadi ab mi, jo ho demanaré forsa a la Mare de Deu de Montserrat, y, si malgrat lo meu voler, no ho lograva... Míri... donchs ¡estaré contenta del temps qu'hagi pogut passar de més, al seu costat!...—
L'esposa de don Camilo's sentí sotmesa pera aquella forta adhessió. Pues, míra, hijita, jo ja t'he dit los inconvenients de casa... Si t'hi conformas y'ls del Màs te dexan venir... per la meva part, no hi tinch inconvenient...—
Mestressa y serventa, animades per la solució qu'acabavan de donar a aquell assunto, sens ferhi esment se trobaren ab que ja havían passat tot lo tros de carretera que podían seguir; y, trencant a mà esquerra, atravessaren lo primer pont de la riera, pera ficarse per un dels curriols que's pujavan per anar a la font; mes, tantost se disposavan a entrarhi,'s vegeren sobtades per una dòna que, pujant corrents per la rampa del pont y fent un salt, com de gat mesquer, se'ls posà al devant, interceptantlos lo pas del caminet. Aquesta dòna, ab la pell del color del bronzo, lo negre cabell fet un moxall de grenyes, ab un tros de mocador de quadros encreuat sobre'l pit y nuat al derrera, ab dos bechs que penjavan sobre un gros folgament de faldilles, fetes ab parrachs de tots colors, pertanyía a una d'aquexes tribus errants y vagamundes qu'arrela en los buyts de les montanyes y acampa en los esboranchs dels camins; rassa que té per tradició'l furt, y per únich patrimoni la miseria y la repulsió de la gent, quina ignorancia explota ab l'ham incitador de misterioses adivinacions...
Al trobàrsela al devant, donya Asunción reculà unes quantes passes y, visiblement esverada, ab sa mà dreta agafà als seus dos fills, que, també ab poruch recel havían corregut a arrecerarse al seu costat, en tant que la gitana, clavant sobre de ella les brilladores ninetes dels seus ulls, més penetrants que la punxa d'una agulla saquera, li deya ab catxassuda cantoria, balancejant a dreta y esquerra anques y espatlles:
— No hay que asustarse ¡reyna! ¡que yo no me como a nayde!... Solo quiero esirle la buenaventura... Lo bueno moso que se mueren por ese cachito e cielo; lo indino que...
— ¡Nó, nó! ¡No quiero saber nada! ¡No quiero oir nada!—va interrompre ab viu esferehiment la jove senyora. — Y, butxaquejant ab sa mà esquerra, trau? de la seva bossa de plata dues pessetes qu'allargà a la gitana, dient ab veu ferma y accentuant cada una de ses paraules:
— Para que no me diga nada. ¿Oye?...—
La dòna prengué ràpidament les dues monedes y insistí:
— ¿Y no quiere que diga su buenaventura á eso pedasito de su entraña, á esa rosita e mayo que me mira con esos ojaso azule lo que el destino le guarda? Yo soy capá de leerle su planeta en la punta e un alfilé... — ¡Nó! ¡Nó!— repetí secament la senyora, girantse ab la resolta decissió de tornar enrera.
L'astuta sibila comprengué que allí no hi tenía rès a fer, y, arrambantse a les grosses atzabares que vorejavan lo caminet, pera dexarlos lo pas lliure, digué ab una rialla mofeta que dexà veure per entre sos llavis, casi del color del tabaco, dues fileres de blanquíssimes dents:
— No hay pa que volverse ¡prenda!... No le sacaré a la lu del día lo secretito que econde en su corasón...—
Sens tornarli resposta, la senyora, los nens y la serventa puiaren pressosament curriol amunt, mentres la gitana, brincant ab sos peus descalsos per sobre'ls rochs del camí, desaparexía com fantàstica visió per lo talús del pont.
Quan ja no se'n vegé rastre, la Quiteria aventurà tímidament:
— ¡Potser sí qu'ella m'hauría dit ahont es la mare!...—
Donya Asunción, ab nerviosa excitació, agafà a la Quiteria pel bras y, miràntsela ab penetranta fixesa, li preguntà:
— Tu ¿creus en Deu?
— ¿Jo?... ¡Ay bon Jesús! ¡Vaya si hi crech! ¡Y de tot cor qu'hi crech!
Pues lo qui creu en Deu, no pot creure en cap d'aquestes dònes, que ¡may! ¡may! han dit una paraula de veritat!... Gitanes, sonàmbules y les que tiran cartes, son les portadores de la discordia en les families y les que fan la desgracia dels infelissos que'n son víctimes!... A Filipines hi hà moltes indies qu'explotan, ab aquestes infamies, la credulitat de la gent; y jo n'he vist conseqüencies ben horroroses!... ¡Paraula qu'elles digan, calumnia segura! A mi'm fan por!... ¡molta por!... Devegades ¡fins s'ha sentit a dir qu'han robat criatures!...— Y donya Asunción agafà estretament als seus dos fills, per la mà, com si verament temés qu'algú'ls hi pogués pendre...