La Princesa que dormí cent anys

LA PRINCESA QUE
DORMÍ CENT ANYS

Veus-aquí que una vegada un rei i una reina que s'havíen casat de poc en mig d'un gran esplendor, varen estar molt contents perquè els hi va nèixer una gentil princesa. I tot seguit que va ésser al món varen preparar les festes del bateig, decidint que li posaríen el bell nom de Floramiga.
Ara com ara la preparació d'un bateig no ofereix gaires dificultats. Però com que d'això que us conto ja fa molts i molts anys, un bateig era una de les cerimònies més complicades que es puguin imaginar.
Hi havia la costum de convidar-hi a totes les fades i a totes les bruixes. Cada virtut tenia la seva fada, que era la que la repartia oportunament, i la seva bruixa, que era la que feia d'aquella virtut una cosa inoportuna. Ademés hi havia una quantitat enorme de bruixes, moltes més que no pas les fades. Convidar les fades al bateig dels infants reials era una cosa relativament fàcil perquè, encara que es descuidessin d'invitar-ne alguna, ella no s'en tenia per ofesa, perquè per alguna cosa era fada i les fades sempre són bones. Però deixar-se alguna bruixa podia ésser terrible. Moltes de les invitades no anaven pas a tots els bateigs, però no hi faltaven mai les que estaven ofeses perquè no havien rebut la oportuna invitació i aquestes llensaven el verí del seu despit contra el petit ser que acabava de venir al món i qual bateig es celebrava.
Aquesta costum de convidar a les fades i a les bruixes val a dir que era una mala costum i va durar fins que un rei, algunes centúries després de la rondalla que us conto, tenia tres fills cada any i es va decidir de trencar la costum per evitar-se tantes doloroses molèsties. Val a dir també que en el temps d'aquest rei el poder de les bruixes ja havia minvat molt i des d'aquest rei que va trencar la costum, ja es va prescindir definitivament de la presència de les bruixes en els bateigs reials, invitant només que a les bones fades.
Però el rei de la nostra rondalla va viure algunes centúries abans que el que va trencar la costum, i en una època que les bruixes eren gairebé tan fortes com les fades. Veus-aquí que pel bateig de la gentil Floramiga, el pobre rei anava fent la llista dels invitats, procurant no descuidar-se cap bruixa. I quan va tenir totes les invitacions enviades a só de trompeta i de tambor, el rei es va donar compte de que s'havia descuidat dues bruixes, precisament les que no perdonaríen l'haver rebut l'invitació a só de trompeta i de tambor una estona més tard que les altres.
Era la una la bruixa de la Són i l'altre la bruixa de les Bofetades.
Vingut el moment del convit, que es celebrava després del bateig i era quan arribaven les bones fades i les bruixes dolentes, les primeres carroces tirades per cavalls vermells que es varen aturar al pati del palau, varen ésser les de la bruixa de la Són i la bruixa de les Bofetades.
Varen entrar a la sala del convit amb una cara tan ofesa que el pobre rei no va tenir esma de dir-los res.
Les dues eren velles i totes grossotes. La bruixa de les Bofetades tenia el nas en forma d'apaga-llums amb tres pels negres al cap demunt, unint-se amb la barba que li sortia ben bé un pam camí del nas, però que tenia al cap de vall sis pels negres, de manera que els tres pels del nas i els sis pels de la barba estaven tan barrejats que no sabia quins eren els uns ni quins eren els altres. Anava tota vestida de un verd cridaner i portava en el capell un faisà tot sencer amb les plomes de la cua que li venien sobre els ulls. Però el que feia més engúnia eren les mans, unes mans que fiblaven sobre les galtes de les criatures que no feien bondat com unes xurriaques. Eren seques, ossoses, amb unes ungles llargues i caragolades.
La bruixa de la Són no tenia el posat tan ferotge. També anava tota vestida de verd, perquè les bruixes no acostumen a ésser elegants, sinó que l'ocell que duia al capell enlloc d'ésser un faisà era un mussol. Vosaltres ja deveu coneixer a la fada de la Són, però aquesta era la bruixa de la Són, entre les quals hi havia una gran diferència, la mateixa diferència que hi ha entre les fades i les bruixes. Aquesta bruixa de la Són tenia un poder que no podia desfer la fada de la Són. Duia a les butxaques del seu vestit verd un gran munt de sorra i amb les mans la llensava pels ulls dels nens, fent: «Ptss... ptss... ptss...» La fada de la Són és la que dóna als infants el bon són reparador de les nits, però la bruixa de la Són els fa dormir amb els seus granets de sorra a les hores de treball sobre la taula d'estudi, o quan prenen la lliçó de música, o quan mengen les sopes del dinar, o quan el mestre els explica belles coses, perquè la bruixa de la Són té sempre el do de la inoportunitat.
Veus-aquí que a la sala del convit hi havia ja totes les fades i només aquestes dues bruixes. Les fades s'estaven a un costat, gentils i vestides de clar i totes joves, perquè per les fades no passen els anys. Hi havia la fada dels Ulls Clars, la fada de la Són Bona de la Nit, la fada del Goig d'Esser Humil, la fada del Goig d'Apendre Forces Coses, la fada del Coneixement de la Poesia, la fada del Coneixement de la Música, la fada del Goig de Menjar Confitures, la fada del plaer d'Aixecar-se Dematí, la fada del Plaer de Rentar-se amb Aigua Freda, i tantes altres, perquè cada goig que puguin tenir els infants té la seva bona fada. Les fades s'estaven a un costat, cada una amb la seva vareta màgica que era tota d'or. A l'altre costat hi havia les dues bruixes totes grossotes i vestides de verd, cada una amb la seva vareta màgica que era vermella.
El rei va pendre del seu breçol d'or a la petita Floramiga i la va presentar a les fades que la varen tocar totes amb la seva vareta d'or. Però la va tenir de presentar també a les dues bruixes. La bruixa de les Bofetades la va tocar amb la seva vara vermella i va dir:
—El càstic de no haver-me invitat no l'imposaré a la princesa, que no hi té cap culpa, sinó que l'imposaré al rei, del qual jo he rebut l'ofensa. El càstic serà que cada dia a les dotze del migdia pararàs les galtes i et donaré dues bofetades formidables. I aquest càstic durarà cent anys, durant els quals no t'envelliràs i s'acabarà el dia que vindrà el que desperti a Floramiga, que ha de dormir cent anys...
I dient això, com per demostrar al pobre rei com serien les bofetades que li tocaria rebre cada dia a les dotze, durant cent anys, li va fer ressonar la pell de les galtes amb les seves mans ossoses i fibladores com unes xurriaques.
Després va parlar la bruixa de la Són i va dir:
—El mateix dia que cumplirà els quinze anys la Floramiga es quedarà dormida. La posaràs, rei, extesa al llit de la cambra millor del palau, amb totes les portes obertes, que donen al bosc. Tu allunya a tot el servei del palau i deixela dormir sola, amb totes les portes obertes, sense posar ni un home d'armes per fer guarda. Tu vas a habitar un altre dels teus palaus, on tens de viure cent anys, tot el temps que durarà el dormir de la teva filla, rebent cada dia les bofetades a les dotze. Passats cents anys un pastor entrarà al palau i despertarà a la princesa Floramiga.
El pobre rei, afligidíssim, va dir:
—I no podria ésser que enlloc d'ésser un pastor fos un fill de rei?
La bruixa de la Són no es va dignar tornar-li contesta. I havent satisfet la seva venjança, les dues bruixes vestides de verd s'en varen anar a cercar les seves carroces, mentres el mussol i el faisà del seu capell movien les plomes agitant també els tres pèls dels seus nassos i els sis pèls de les seves barbes.
El pobre rei es va girar vers la fada de la Són, encara amb la petita Floramiga als braços i amb les galtes vermelles de les dues primeres bofetades que havia rebut de les que li tocava rebre durant cent anys.
La fada de la Són va dir:
—Jo no puc fer altre cosa, contra la venjança de la bruixa, que donar-li delitosos somnis en els cent anys que ha de durar la seva dormida. Fes el que ella t'ha dit, rei, deixant a la Floramiga tota sola en aquest palau amb les portes obertes. I sobre el deslliurador del càstic i el que ha d'ésser marit de la princesa, només et puc dir que, si és veritat que serà pastor, serà també fill de rei!...
Totes les fades bones varen agitar les varetes d'or sobre el breçol d'or de Floramiga, donant-li totes les gràcies que una donzella pugui ambicionar.
Varen anar passant díes. La petita Floramiga creixia rodejada dels millors auguris de felicitat i com que tenia els dons de les bones fades, era la criatura més dolça i deliciosament enjogassada que es pugui imaginar. El poble l'estimava i quan passava en la seva petita carroça tirada per sis petits cavalls que semblaven de joguina, sonaven crits d'entusiasme.
El poble no podia explicar-se com el rei que sempre havia estat molt pàl·lit, apareixia ara amb les galtes vermelles. I deia la gent:
—Això és que deu menjar massa fort. Es deu haver apassionat per la vianda de bou sagnant cuita amb salses picants i grasses. El pobre rei menja massa i un dia es reventarà. Tot això deuen ésser brians que li surten a la cara.
Aquesta preocupació del poble la varen tenir també en el palau, perquè s'ha de dir que les bofetades les rebia en secret. Quan es tractava de presidir un consell de ministres, o qualsevol altre cosa d'importància, es veia que poc abans de les dotze el rei s'aixecava i se n'anava a una cambra fosca on es tancava tot sol. I quan ne tornava a sortir tenia les galtes molt més vermelles que abans. I tothom deia:
—Deu amagar-se per menjar en secret una gran quantitat de bitxos crusos!...
Va tenir de soportar exàmens de metges il·lustres que li miraven i remiraven les galtes, dient-li que, si no abdicava a la menja secreta dels bitxos crusos, no responien de salvar-li la vida, que tenia d'ésser forçosament molt breu.
Però es morien els metges i els ministres i el rei no es moria i seguia amb les galtes tan vermelles com sempre.
El dia que va cumplir els quinze anys Floramiga es va dormir dolçament i ja no es va despertar més. El rei la va deixar a la cambra millor del castell, amb totes les portes del bosc obertes i, abandonant aquell palau i prohibint que no s'hi acostés ningú, va trasladar la cort a un altre palau, en el qual va seguir rebent la seva racció de bofetades.
Passaven els díes, passaven els anys, i ningú no es podia explicar com el rei seguia vivint sense envellir-se. Quan el veien tan vermell els joves pretendents a la corona, que es fregaven de gust les mans, anaven fent la cara llarga vegent que ells s'envellien i el rei no. I així varen passar deu, vint, trenta, quaranta, cincuanta, seixanta anys. I en aquest temps els joves es feien vells i morien i el rei es quedava com per llevor amb la seva eterna joventut i les seves galtes vermelles.
Veus-aquí que quan ja feia noranta anys que la Floramiga dormia, en un país proper al séu hi va haver una gran revolució. Varen matar el rei i haurien mort també al príncep que tenia deu anys, si el seu preceptor no l'hagués vestit amb una samarra de pell de ovella i no l'hagués fet entrar en el reialme veí. I com a pastor va viure en el reialme de Floramiga el pastor Melrosada, que encara que es digués aquest nom no era pas ros sinó que tenia el cabell molt negre i els ulls tan negres com el cabell i la pell, que la tenia blanca quan vivia al palau del seu pare, se li havia embrunit vivint al sol i la serena i a l'aire lliure dels boscos.
Als vint anys s'havia fet un bell jovencell irradiant salut i simpatia, amb la fona sempre a punt per ferir el llop que li robava les seves ovelles i amb les armes sempre apunt també per ferir d'amor a la primera donzella que li vingués a tom.
Un dia el cor li va dir que havia d'entrar al misteriós palau perdut en mig del bosc, on la gent deia que habitaven els esperits. Va apartar les mates de garrigues que havien obstruit l'entrada i va travessar sales i avant-cambres plenes de pols i terenyines sense trobar-hi ànima vivent. Totes les portes eren obertes i en les armadures abandonades dels trofeus hi niaven els coloms i es posaven càndidament sobre el tall de les espases de guerra que totes s'havien rovellat. Tots els ocells i les bèsties del bosc niaven per les riques cambres i les sales, de les quals havia eixit la cort sense endur-se'n res. Només semblaven haver passat molts anys des de aquell dia, perquè les senyals d'humitat i de vellúria havien esfilagarsat les riques catifes i havien posat un vel de misteri sobre les vastes llunes dels grans miralls.
Caminant, caminant pel palau abandonat feia cent anys, en Melrosada va arribar a una cambra que era tota oberta de cara al bosc primaveral i a la qual semblaven no haver arribat la devastació. Murs de rosers havien cobert les portes obertes, protegint-les de les guineus i dels llops. Allí les catifes i els cortinatges i els miralls tot era nou, com acabat de posar. I ageguda sobre'l llit, en Melrosada va veure a la noia més gentil del mon que dormia i que en veure'l entrar s'havia despertat, apartant els cabells del seu front i fregant-se els ulls, tot dient amb una veu armoniosa com el murmuri primaveral del bosc:
—Qui ets tu, gentil pastor, que m'has despertat?
—Soc Melrosada. I ara vull que em diguis tu qui ets, l'encantada d'aquest palau encantat...
—Soc la princesa Floramiga, la filla del rei d'aquest pais. Dec haver dormit molt perquè he somniat les coses més delitoses del mon. Fins t'he somniat a tu, sense coneixe't...
Es varen pendre les mans i varen anar a l'altre palau on hi havia el rei, amb un bell lligam d'amor que ja no es podria rompre mai més.
No cal dir que el rei va rebre amb els braços oberts a la seva filla i al seu salvador perquè ja sabia que sota aquella samarra de pell d'ovella s'hi amagava el cor d'or del fill d'un rei.
I aquell mateix dia el rei va acabar de rebre el càstic de les bofetades que havia durat cent quinze anys i les galtes se li van tornar novament pàl·lides. I el poble deia, una altra generació, naturalment, de poble:
—Ara es veu que ha posat seny i que ha renunciat a la diària racció secreta dels bitxos. Ara repren el color natural, el color que hem llegit a les antigues cròniques del pais que tenia abans del naixement d'una filla que havia tingut que es deia Floramiga, igual que aquesta princesa de quinze anys que acaba d'arribar al palau
La Floramiga i en Melrosada es varen estimar molt i varen decidir de celebrar els bateigs dels seus fills en la més absoluta intimitat. Així les bruixes no varen llençar conjurs sobre la vida dels petits prínceps.
De tant en tant anaven al palau abandonat i a la cambra on havia dormit la princesa cent anys.
I el seu va ésser un llarc regnat de pau, perquè per alguna cosa s'havien posat els coloms sobre'l tall rovellat de les espases de guerra que no servien.