Obre el menú principal



LA MINYONA DE CASTELLÀ

Una cançó vui cantar,
no hi ha molt que s'és dictada,
d'una minyona que hi ha,
filla n'és de Castellà.
Té la cara com un àngel,
els cabells té com l'or fi,
i al cap unes grosses trenes,
i a mi me'n té el cor robat
i l'enteniment lligat
amb unes fortes cadenes.
Les cadenes que en som pres,
són d'amor d'una donzella;
i amb la gracia que ella hi va
i amb l'aire del caminar
mariners pendríen vela.
An el seu pare vai dir,
i també a la mare d'ella,
si me la volíen dar,
si no l'iría a robar
com s'estila a les donzelles.

— No pot ser, jove gentil;
la minyona n'és promesa,
n'és promesa amb un soldat
que en serveix vora la mar
en el reine de Valencia.—
Medecina per aquest mal
no n'hi ha als apotecaris,
els metges no hi tenen vot;
i a mi em causarà la mort
si a la noia no alcanço.
Al senyor bisbe de Vich
li vui demanar llicencia
per poder ser capellà,
per poder-la confessar,
sols per dar-li penitencia.