La Marguerideta - Advertencia
| Sou al capítol « » | |||||
| La Marguerideta | |||||
|
Portada | Acte Primer | 
| ||
En el Faust den Goethe hi ha una part, la més viva, que s'ha fet popular per tot arreu: el drama de la Marguerideta. Però aquest drama l'hem vist, generalment, a travers del convencionalisme de l'òpera, es dir, en una atmosfera musical, quasi bé sempre poc adequada, cantat en italià, desfigurat en libretti, entremig de clars de lluna i resplendors d'infern, dimonis vermells, tiples enfarinades, tenors amb colant i barret de plomes, romanzette, etc. Així es que, encara que'l public ha percebut el punyent drama umà que hi avia a dintre, l'ha percebut generalment d'una manera massa sentimental
(en el mal sentit de la paraula), massa
distant de la vida.
Aquesta separació de l'art i la vida es una calamitat, i per això m'ha semblat que un drama tant fondament umà com aquest seria molt profitós fer-lo conèixer en la nostra llengua, no solament sense musica,
sinó també representat com si passés avui i aquí, perquè, en realitat, passa per tot i sempre.
La Marguerideta es aquella noia menestrala que trobavem cada dia pel nostre carrer, riallera i enjogaçada amb amigues seves; que després observavem que un senyor la seguia, un senyor encara jove, però molt seriós, que anava sempre amb un altre d'antipatic, burleta, mala fatxa;
que després la vèiem menos, i un dia varem trobar tota transmudada, com marcida, i varem pensar: «Alguna n'hi passa.» Després l'hem perduda de vista... o pot-ser l'hem coneguda més d'aprop a la Margarideta, i li sabem la trista istoria. O pot-ser, per un costat o altre, la tenim sobre la conciencia.
Doncs, a veure-la, a veure la vida feta art, es dir, bellament intensificada i redemptorament punyenta; a veure'l drama pur, nu d'accidents destorbadors.
Aquest ha sigut el meu intent, i així me sembla que s'auria de fer amb totes les grans obres d'art que, contenint un fort sentit universal, han sigut naturalment presentades dintre una realitat particular: realisar-les altra vegada dintre de cada particularitat de temps i de
lloc, perquè així la llur universalitat resulti sempre, i per tot arreu, viva i penetrant, i manifesti la profonda unitat de l'art i de la vida.
I aquesta es la pedra de toc del gran art.
Fixeu-vos en les obres d'Esquil, de Shakespeare o de Molière, i restareu meravellats de lo poc que aurieu de tocar d'algunes d'elles per a fer-les sentir com drames d'avui.
Corneille o Racine, Lope o Calderon, no resistirien tant bé la provatura: l'acció i el sentiment dels llurs personatges pot-ser encara s'aguantaria, però per a donar-los com a cosa
d'avui els aurieu de fer parlar d'una altra manera: el llur llenguatge está massa acondicionat a una superficial moda literaria.
Encara més hi estan, no sols en el llenguatge, sinó també en l'acció i en el sentir, els personatges del teatre neo-romantic; de manera que'ls d'aquest, amb tot i aver-se produït tant a la vora vostra, si'ls poseu en
contacte amb la realitat present, se'n van a miques.
Proveu de tocar-li 'l casc al Manrique d'El Trovador, o bé 'l corn a l'Ernani: ja veureu lo que passarà. Però al Prometheu, a l'Amlet, al Tartuf i al Mefistofil ja'ls podeu fer tot lo que volgueu: ells sempre queden iguals.
Aquesta mena d'eternitat de l'art gran es la que jo he provat de fer gaudir al nostre poble al presentar-li, viva en ell, la Marguerideta de Gœthe.
M'agradaria que la provatura 'm reeixís: primer, pel bé que li faria, i, després, perquè altres fossen moguts a fer millor,
obra igualment bona, aplicant-la a les grans creacions del geni artistic universal, fent-les ben catalanes, perquè això seria fer als catalans ben omes, que al cap-d'avall es a lo que tots anem.