L'origen de les espècies/Introducció
Durant la meva estada a bord del H.M.S. Beagle com a naturalista, vaig quedar molt impressionat per determinats fets en la distribució dels éssers orgànics que habiten Sud-amèrica i en les relacions geològiques entre els habitants passats i presents del continent. Aquests fets, com es veurà en els darrers capítols d'aquesta obra, semblaven ajudar a entendre l'origen de les espècies, el "misteri dels misteris", com l'ha anomenat un dels nostres filòsofs més importants. En tornar a casa, el 1837, se'm va acudir que potser es podria desxifrar alguna cosa sobre aquest tema acumulant pacientment i reflexionant sobre tota mena de fets que hi poguessin estar relacionats. Després de cinc anys de feina, em vaig permetre especular sobre el tema i vaig redactar unes breus notes, que vaig ampliar el 1844 per convertir-les en un esbós de les conclusions que em semblaven probables en aquell moment; des d'aleshores, i fins avui, he perseguit contínuament aquest mateix objectiu. Espero que se'm perdoni per entrar en aquests detalls personals, atès que els esmento per demostrar que no m'he precipitat en arribar a una conclusió.
Avui, 1859, la meva obra és gairebé acabada; tanmateix, necessitaré molts anys més per acabar-la i, atès que la meva salut no és gaire bona, m'han insistit per tal que publiqui aquest resum, sobretot perquè el Sr. Wallace, que actualment està estudiant la història natural de l'arxipèlag malai, ha arribat a gairebé les mateixes conclusions generals que jo sobre l'origen de les espècies. El 1858 em va enviar una memòria sobre aquest tema amb la petició de fer-la arribar a Sir Charles Lyell, qui la va enviar a la [[w:Societat Linneana de Londres|Societat Linneana de Londres, i està publicada al tercer volum del Journal d'aquesta societat. Sir C. Lyell i el doctor Hooker, coneixedors tots dos del meu treball, atès que aquest darrer havia llegit el meu esbós de 1844, em van fer l'honor d'opinar que valia la pena publicar, amb l'excel·lent ressenya del Sr. Wallace, alguns breus fragments dels meus manuscrits.
Aquest resum que ara publico ha de ser necessàriament imperfecte. No puc oferir aquí referències i testimonis de les diverses declaracions fetes per mi, i he de confiar que el lector dipositi la seva confiança en la meva exactitud. Tot i que sempre he procurat ésser cautelós i confiar solament en autors fiables, sens dubte s'hauran produït errors. Aquí puc oferir solament les conclusions generals a què he arribat, amb uns pocs fets com a exemples que espero que siguin suficients en la majoria de casos. Ningú no dóna més importància que jo a la necessitat de publicar més endavant tots els fets en detall, i amb referències, en què he basat les meves conclusions, i espero fer-ho en una obra posterior, ja que sóc ben conscient que en aquesta obra no es tracta gairebé cap punt sobre el qual no es puguin al·legar fets que, sovint, portin a conclusions diametralment oposades a aquelles a les que he arribat jo. Només es pot arribar a un resultat just exposant i compensant els fets i arguments a totes dues bandes de cada assumpte i, això, aquí, és impossible.
Em sap molt greu que la manca d'espai em privi de la satisfacció d'agrair la generosa ajuda que he rebut de molts naturalistes, alguns dels quals no conec personalment. No puc, però, deixar passar l'oportunitat d'expressar el meu profund reconeixement al doctor Hooker, el qual, durant els darrers quinze anys, m'ha ajudat de totes les maneres possibles amb els seus vastíssims coneixements i el seu excel·lent judici.
En considerar l'origen de les espècies, és molt possible que un naturalista, a partir de les afinitats mútues, relacions embriològiques, distribució geogràfica, successió geològica i altres dades dels éssers orgànics, arribi a la conclusió que les espècies no han sorgit de manera independent, sinó que provenen, com a varietats, d'altres espècies. Aquesta conclusió, però, tot i que ben fonamentada, no és satisfactòria mentre no es pugui explicar de quina manera han canviat les innombrables espècies que habiten aquest món per tal d'aconseguir la perfecció estructural i l'adaptació mútua que són mereixedores de la nostra admiració. Els naturalistes parlen constantment de les condicions externes, com ara el clima, l'alimentació, etc., com a única causa possible de la variació; en un sentit limitat, com es veurà més endavant, això pot ser cert, però és absurd atribuir l'estructura, per exemple, del pigot a meres condicions externes, atès que les seves potes, cua, bec i llengua estan tan admirablement adaptats a capturar insectes sota l'escorça dels arbres. En el cas del vesc, que obté els nutrients de determinats arbres, que té llavors que han de ser transportades per determinats ocells, i que té flors amb sexes separats per a les quals és imprescindible la intervenció de determinats insectes que portin el pol·len d'una planta a l'altre, és igualment absurd adjudicar l'estructura d'aquesta planta paràsita, amb les seves relacions amb diferents éssers orgànics, als efectes de condicions externes, del costum, o de la voluntat de la mateixa planta.
Per tant, és de la màxima importància assolir una clara comprensió dels mitjans de modificació i adaptació mútua. A l'inici de les meves observacions em va semblar probable que un estudi meticulós dels animals domèstics i de les plantes cultivades seria la millor opció per resoldre aquest obscur problema. No he estat decebut; en aquest i en altres desconcertants casos sempre he descobert que els nostres coneixements de les variacions en domesticació, tot i ser imperfectes, oferien les pistes millors i més segures. M'atreveixo a expressar la meva creença en l'alt valor d'aquests estudis, malgrat que habitualment hagin estat negligits pels naturalistes.
Ateses aquestes consideracions, dedicaré el primer capítol d'aquest resum a les variacions en domesticació, on veurem que una gran quantitat de modificacions hereditàries és, com a mínim, possible, i, el que és tant o més important, la gran capacitat de l'home per causar, mitjançant la seva selecció, petites variacions successives. Passaré després a la variabilitat de les espècies en estat natural; malauradament, hauré de tocar aquest tema massa breument, ja que solament es pot tractar correctament si es proporcionen grans quantitats de dades. Podrem, però, analitzar quines circumstàncies són més favorables per a les variacions. En el capítol següent parlarem de la lluita per la vida entre tots els éssers orgànics arreu del món, inevitablement causada per la seva gran taxa geomètrica de creixement. Aquesta és la doctrina de Malthus, que s'aplica als regnes animal i vegetal. Atès que neixen més individus d'una espècie dels que poden sobreviure, i que, per tant, sovint es produeix una lluita per l'existència, es dedueix que qualsevol ésser, si experimenta una variació, encara que sigui lleu, que li suposi un avantatge envers les complexes, i de vegades canviants, condicions de la vida, tindrà una probabilitat més alta de sobreviure, i per tant serà seleccionat naturalment. A causa del poderós principi de l'herència, qualsevol varietat seleccionada tindrà tendència a propagar la seva nova forma modificada.
Aquest fonamental aspecte de la selecció natural es tractarà amb una certa profunditat en el capítol quart, i veurem com la selecció natural, de manera gairebé inevitable, és la causa d'una gran part de formes de vida amb menys millores, i porta al que he anomenat "divergència de caràcters". En el capítol següent parlaré de les lleis de la variació, complexes i poc conegudes, i en els cinc capítols següents s'esmentaran les dificultats més evidents i serioses per a l'acceptació de la teoria: en concret, en primer lloc les dificultats de les transicions, o com un simple ésser o un simple òrgan poden transformar-se i perfeccionar-se en un ésser altament desenvolupat, o en un òrgan construït de manera molt elaborada; en segon lloc, el tema de l'instint, o els poders mentals dels animals; en tercer lloc, la hibridació, o la infertilitat de les espècies i la fertilitat de les varietats quan s'encreuen; i, en quart lloc, la imperfecció del registre geològic. En el capítol següent parlaré de la successió geològica dels éssers orgànics al llarg del temps; en el dotzè i tretzè, la seva distribució geogràfica en l'espai. En el catorzè, la seva classificació o afinitats mútues, sigui en el seu estat embrionari o de maduresa. En el darrer capítol oferiré una breu recapitulació de tota l'obra i alguns comentaris finals.
Ningú s'ha de sorprendre per tot el que encara no es coneix de l'origen de les espècies i les varietats, atesa la nostra profunda ignorància pel que fa a les relacions mútues entre la gran quantitat d'éssers que viuen al nostre voltant. Qui pot explicar per què una espècie està molt repartida i és molt nombrosa, mentre que una altra espècie afí està poc dispersa i és rara? Aquestes relacions, però, són molt importants, atès que determinen el benestar present i, com jo crec, l'èxit i variacions futures de cadascun dels habitants d'aquest món. Sabem encara menys de les relacions mútues dels innombrables habitants del món durant les moltes èpoques geològiques de la seva història. Tot i que hi ha moltes coses desconegudes, i que ho seguiran sent durant molt de temps, després de l'estudi més ponderat i el judici més desapassionat de què sóc capaç, no tinc cap dubte que la visió que la major part dels naturalistes han mantingut fins fa ben poc, i que jo també mantenia -és a dir, que totes les espècies es van crear de manera independent- és equivocada. Estic totalment convençut que les espècies no són immutables, i que aquelles que pertanyen al mateix gènere són descendents directes d'altres espècies, generalment extintes, de la mateixa manera que les varietats reconegudes de qualsevol altra espècie en són la descendència. A més, estic convençut que la selecció natural ha estat el mitjà més important, per bé que no l'únic, de les modificacions.