L'origen de la família, la propietat i l'estat/Prefaci a la quarta edició del 1891


Les edicions anteriors d'aquest escrit s'han deixat d'imprimir des de fa gairebé mig any, i des de fa un temps l'editor |J. H. W. Dietz| m'ha demanat que preparàs una nova edició. Fins ara treballs més urgents m'ho han impedit. D'ençà de l'aparició de la primera edició s'han escolat set anys, durant els quals el nostre coneixement de les formes primigènies de la família ha fet un avenç considerable. Hi havia doncs molt a fer pel que fa a correccions i addicions; totes les possibles per tal que el mecanoscrits proposat del present text faça innecessàries noves alteracions per un temps[Variant textual 1]

He sotmés, doncs, tot el text una revisió acurada i fet una sèrie d'addicions que, esper, reflectesquen el coneixement actual. També faig en el curs d'aquest prefaci una breu revisió del desenvolupament de la història de la família de Bachofen a Morgan; ho faig principalment perquè l'escola prehistòrica anglesa amb inclinacions xovinistes s'esforça el màxim per ofegar amb el silenci la revolució que les descobertes de Morgan han produït en la notra concepció de la protohistòria, mentre que s'apropien dels seus resultats sense cap mena de vergonya. A banda d'això aquest exemple anglès se segueix en certs casos amb massa fidelitat.

El meu treball s'ha traduït a diferents llengües forasteres. Primer en italià: «L'origine della famiglia, della proprietà privata e dello stato». Versione riveduta dall' autore, di Pasquale Martignetti. Benevento 1885. Després en romanès: «Originea familiei, proprietatei private si a statului». Traducere de Joan Nadejde, en el periòdic de Jassi «Contemporanul», del setembre del 1885 fins el maig del 1886. Més tard en danès: «Familjens, Privatejendommens og Statens Oprindelse». Dansk af Forfatteren gennemgaaet Udgave, besorget af Gerson Trier. København 1888. Ara es troba en impressió una traducció francesa d'Henri Ravé, basada en la present edició alemanya.

—————

Abans del començament dels anys seixanta hom no pot parlar d'una història de la família. La ciència històrica en aquest camp era encara completament sota la influència dels cinc llibres de Moisès. La forma patriarcal de la família que s'hi descrivia amb més detall que enlloc més, no tan sols s'assumia com la forma més antiga, sinó que s'identificava—llevat de la poligàmia—amb la família burgesia actual, de forma que la família no havia experimentat en realitat cap desenvolupament històric; com a molt es concedia que en els temps primitius hi havia hagut un període de promiscuïtat sexual.—Certament que a banda de la monogàmia també es coneixien dues altres formes, la poligínia oriental i la poliàndria indiana-tibetana; però aquestes tres formes no es podien disposar en cap ordre històric i simplement apareixien l'una al costat de l'altra sense cap connexió. Que entre determinats pobles de la història antiga, així com entre qualques salvatges encara vius en l'actualitat, la descendència es reconeixia, no pel pare, sinó per la mare, i que la línia femenina fos considerada per tant l'única vàlida; que entre molts pobles dels nostres dies de tots els continents es prohibesca el matrimoni dins de grups relativament grans eren aspectes que no s'havien estudiat detingudament aleshores—aquests fets ja eren de fet coneguts i se'n recollien nous exemples. Però ningú no sabia què fer amb ells, i fins i tot encara en les «Researches into the Early History of Mankind etc. etc.» (1865) d'E. B. Tylor s'enumeren com a simples «costums curiosos» al costat de la prohibició entre certs salvatges de tocar fusta amb una eina de ferro i supersticions religioses similars.

La història de la família data del 1861, de la publicació del «Dret matern» de Bachofens. Ací l'autor presenta les següents conclusions: 1. que els humans al principi vivien en un estadi de promiscuïtat sexual, que per descriure'l Bachofen empra un terme erroni com és heterisme; 2. que aital promiscuïtat exclou tota certesa de paternitat, que la descendència no es podia reconèixer més que per la línia femenina—segons el dret matern—i que aquest era originalment el cas de tots els pobles de l'antiguitat; 3. que com a consequència que les dones, com a mares, eren els únics progenitors coneguts amb seguretat de la generació més jove, gaudien d'una posició tan alta de respecte i honor que esdevingué el fonament, segons la concepció de Bachofen, d'un govern regular de les dones (ginecocràcia); 4. que la transició cap a la monogàmia, on la dona pertany exclusivament a un home, implicà una violació d'una llei religiosa primitiva (és a dir, de fet una violació del dret tradicional dels altres homes a aquesta dona), una violació que per tal d'expiar-la o per guanyar-se la indulgència la dona s'hagué de retre per un període limitat.

Les proves per aquestes afirmacions Bachofen les troba en innombrables passatges de l'antiga literatura clàssica, que recollí amb una dedicació immensa. El desenvolupament de l'«heterisme» cap a la monogàmia i del dret matern cap al dret patern es realitza, particularment entre els grecs, com la conseqüència d'un avenç en les concepcions religioses, que introdueixen en l'antiga jerarquia de déus, representativa de l'antiga visió, noves divinitats, representatives de la nova visió, que bandegen més i més els primers. Per tant no és el desenvolupament de les condicions de fet de vida dels humans, sinó el reflex religiós d'aquestes condicions dins els caps d'aquests mateixos humans, segons Bachofen, ço que ha comportat els canvis històrics en la posició social dels homes i les dones entre ells. Segons això Bachofen interpreta l'«Orestíada» d'Esquil com la representació dramàtica del conflicte entre el dret matern en declivi i el nou dret matern que sorgeix i triomfa en l'època heroica. Clitemnestra, per voluntat del seu amant Egist, assassina el seu marit, Agamemnó, després del seu retorn de la guerra de Troia; però el fill d'ella i d'Agamemnó, Orestes, venja l'assassinat del seu pare amb l'assassinat de la mare. Com a conseqüència d'això és perseguit per les Erínies, les guardianes demoníaques del dret matern, d'acord amb la qual el matricidi és el crim més greu i imperdonable. Però Apol·lo, qui havia aconsellada a Orestes aquesta acció pel seu oracle, i Atena, a qui es crida per fer-hi un judici—les dues deïtats representen ací el nou ordre patriarcal—prenen Orestes sota la llur protecció; Atena escolta les dues parts. Tota la qüestió en disputa es resum breument en el debat que ara té lloc entre Orestes i les Erínies. Orestes afirma que Clitemnestra ha comès un doble crim; ha assassinat el seu marit i així també ha assassinat el seu pare. Per què les Erínies el persegueixen a ell, i no a ella, en veure que ella és de lluny la més culpable? La resposta frapa:

«Ella no tenia envers l'home que assassinà, cap vincle de sang».

L'assassinat d'un home amb qui no es té cap vincle de sang, encara que siga el marit de l'assassina, és perdonable i no és qüestió de les Erínies; la llur funció és únicament castigar l'assassinat amb vincle de sang, i d'això, segons el dret matern, el més greu i el més imperdonable és el matricidi. Apol·lo surt ara per Orestes com a defensor; Atena crida els areopaguites—els jutges atenencs—a votar; són iguals els vots per l'alliberament i per la condemna; Atena com a presidenta dóna el seu vot per Orestes i el declara lliure. El dret patern triomfa per damunt del dret matern, els «déus de llinatge jove», com els anomenen les pròpies Erínies, triomfen damunt les Erínies, i aquestes darreres finalment es deixen convèncer per prendre una nova funció en el nou ordre.

Aquesta nova, però sens dubte correcta interpretació de l'«Orestia» és un dels passatges millors i més bells de tot el llibre, però demostra alhora que Bachofen creu si més no tant com Esquil en les Erínies, Apol·lo i Atena, ja que, implícitament, creu que l'enderrocament del dret matern pel dret patern fou un miracle efectuat durant l'època heroica grega per aquestes divinitats. Que aital concepció, que fa la religió la palanca de la història mundial, ha d'acabar finalment en el misticisme pur, és clar. És per tant una tasca dura i de cap manera sempre agraïda endinsar-se en el dens tom de Bachofen. Però tot això no empetiteix la seua importància com a pioner; fou el primer a substituir les frases vagues quant a un estadi primitiu desconegut de promiscuïtat sexual amb proves dels següents fets: que hi sobreviuen restes abundants en l'antiga literatura clàssica d'un estadi anterior a la monogàmia entre els grecs i els asiàtics quan no tan sols un home tenia relacions sexuals amb diverses dones, sinó que una dona les tenia amb diversos homes, sense ofendre cap moralitat; que aquest costum no desaparegué sense deixar rastre en la redempció limitada que era el preu que les dones hagueren de pagar pel dret a la monogàmia; que per tant la descendència tan sols es podia reconèixer per la línia femenina, de mare a mare; que ben entrat en el període de la monogàmia, amb la seua certesa de paternitat, o si més no així reconeguda, la línia femenina era encara l'única reconeguda; i que la posició original de les mares, com els únics progenitors segurs dels infants, els garantia, i per tant a tot el llur sexe, una posició social més alta que no la que han gaudit les dones d'ençà d'aleshores. Aquestes afirmacions Bachofen no les expressà tan clarament, ja que es deixà dur per una concepció mística. Però les provà, i el 1861 això era una revolució completa.

El dens volum de Bachofen era escrit en alemany, és a dir la llengua de la nació que aleshores era la menys interessada de totes en la prehistòria de la família actual. Per tant romangué desconegut. El seu primer successor aparegué el 1865, sense haver sentit res de Bachofen.

Aques successor era J. F. McLennan, del tot oposat al seu predecessor. Per comptes d'un místic genial tenim un jurista nu; per comptes de la imaginació exuberant d'un poeta, els arguments plausibles d'un advocat defensen les seues combinacions. McLennan troba entre molts pobles salvatges, bàrbars i àdhuc civilitzats dels temps antics i moderns una forma de matrimoni on el nuvi, sol amb els seus amics, ha d'arrabassar la núvia dels seus parents amb una demostració de força. Aquest costum ha d'ésser la supervivència d'un costum anterior, quan els homes d'una tribu de fet robaven les llurs dones per la força d'altres tribus. Quin és l'origen d'aquesta «cleptogàmia»? Mentre els homes podien trobar prou dones en la pròpia tribu no hi havia raó de cap mena per fer-ho. Ens trobam però no infreqüentment entre els pobles no desenvolupats que hi ha certs grups (que el 1865 eren encara sovint identificats amb les pròpies tribus) on es prohibeix l'endogàmia, de forma que els homes es veuen obligats a prendre dona, i les dones ha prendre marit, fora del grup; mentre que en altres pobles el costum és que els homes d'un grup han de prendre la dona únicament dins el propi grup. McLenna anomena els primers pobles exògams i els segons endògams, i construeix tot seguit una rígida oposició entre «tribus» exògames i endògames. I tot i que les seues pròpies recerques sobre l'exogàmia li posen sota el nas que si no en la majoria de casos en tots, aquesta oposició tan sols existeix en la seua pròpia imaginació, amb tot fa d'això la base de tota la seua teoria. Segons aquesta teoria, les tribus exògames tan sols poden obtindre les dones d'altres tribus, i com que en l'estadi salvatge hi ha una situació de guerra permanent entre tribu i tribu, aquestes dones tan sols es poden aconseguir amb el segrest.

McLennan es demana ara: D'on ve aquest costum de l'exogàmia? La concepció de la consanguinitat i de l'incest no podia tindre res a veure, ja que aquestes coses es desenvoluparen únicament molt més tard. Però hi havia un altre costum habitual entre els salvatges, el d'assassinar els nadons de sexe femení immediatament després del naixement. Això provocaria un excedent d'homes en cada tribu individual, la conseqüència inevitable i immediata del qual seria que diversos homes posseïssen una dona en comú: la poliàndria. La conseqüència d'això seria que es conegués qui era la mare d'una criatura, però no qui n'era el pare: per tant la relació únicament en la línia femenina, amb exclusió de la línia masculina—el dret matern. I una segona conseqüència de la manca de dones en una tribu—una escasedat que la poliàndria mitigava però no eliminava—fou precisament aquest robatori sistemàtic i per la força de dones de tribus alienes.

«Com que l'exogàmia i la poliàndria són degudes a una única causa—la manca d'equilibri entre els sexes—ens veiem obligats a considerar totes les races exògames com originalment poliàndriques... Per tant hem de considerar fora de dubte que entre les races exògames el primer sistema de parentiu fou el que reconeixia els lligams de sang únicament per la banda materna» (McLennan, «Studies in Ancient History», 1886. «Primitive Marriage», p.124.)

És mèrit de McLennan haver posat l'atenció al fenomen general i de gran importància que anomena exogàmia. No descobreix de fet l'existència de grups exògams, i encara menys els entén. De les notes escampades anteriors de molts observadors—que eren les fonts de McLennan—Latham («Descriptive Ethnology», 1859) havia donat una descripició detallada i acurada d'aquesta institució entre els magars indians, i havia diat que era molt comuna i que tenia lloc en totes les regions del món—un passatge que el propi McLennan cita. I el nostre Morgan havia demostrat el 1847 en les seues lletres sobre els iroquesos (a «American Review») i el 1851 a «The League of the Iroquois» havia demostrat ja l'existència de grups exògams dins aquesta tribu i n'havia fet una descripció acurada; mentre McLennan, com veurem, hi aportà més confusió amb la seua ment legalista que la que Bachofen duia en el camp del dret matern amb les seues fantasies místiques. És també mèrit de McLennan que reconegués la descendència per línia materna com el sistema anterior, per bé que se li avançà Bachofen, com reconegué més tard. Però McLenna no és clar tampoc en això, sempre parla de «parentiu únicament per línia femenina» i aquest terme, que és correcte per un estadi anterior, l'aplica contínuament a estadis posteriors de desenvolupament on la descendència i l'herència eren de fet encara traçades exclusivament per la línia femenina, però on el parentiu per la banda paterna era també reconegut i expressat. Ací hi ha la ment pedant del jurista, que fixa un terme legal rígid i continua a aplicar-lo sense modificacions quan el canvi en les condicions el fan inalterable.

Amb tota la seua plausibilitat, la teoria de McLennan no semblava gaire ben establerta ni tan sols pel seu autor. Si més no li sobta el fet que

«és observable que la forma de» (matrimoni per) «robatori de dones es més clarament marcada i impressionant precisament entre les races que segueixen un parentiu masculí» (caldria dir que segueixen la descendència per la línia masculina) (S. 140).

I de nou:

«És un fet curiós que ara enlloc que sigam conscients hi haja un sistema d'infanticidi on l'exogàmia i la forma inicial de parentiu alhora» (S. 146).

Tots dos fets contradiuen clarament el seu mètode d'explicació, i tan sols hi pot fer front amb noves i encara més complicades hipòtesis.

Malgrat això la seua teoria a Anglaterra trobà una gran rebuda i suport. McLennan hi era considerat en general com el fundador de la història de la família i la primera autoritat en aquesta àrea. La seua oposició entre «tribus» exògames i endògames, tot i les excepcions i variacions que es podien trobar en els casos individuals, continuava com al fonament reconegut de la visió acceptada, i com a barrera que obstruïa tota recerca lliure en l'àrea investigada i feia així impossible qualsevol avenç decisiu. Contra la reputació exagerada de McLennan a Anglaterra, comportament anglès copiat arreu, esdevé un deure proclamar el fet que ha fet més mal amb la seua oposició completament errònia entre «tribus» exògames i endògames que no pas bé amb la seua recerca.

Eren cada vegada més els fets que es posaven a la llum que no s'adeien amb aquesta visió simple. McLennan únicament coneixia tres formes de matrimoni: poligínia, poliàndria i monogàmia. Però una vegada que es dirigí l'atenció a aquest punt i es trobaven més i més proves que hi havia entre els pobles no desenvolupats fomes de matrimoni en les quals un nombre d'homes posseïen un nombre de dones en comú, Lubbock («The origin of Civilisation», 1870) reconegué aquest matrimoni grupal (Communal marriage) com a fet històric.

Just després, el 1871, arribà Morgan amb material nou i en molts sentits decisiu. S'havia convençut del fet que el sistema peculiar de consanguinitat per la força entre els iroquesos era comú a tots els habitants originaris dels Estats Units, i per tant estès a tot un continent, per bé que en contradicció directa amb els graus de parentiu que sorgien del sistema matrimonial practicat de fet per aquests pobles. Induí aleshores el govern federal a recollir informació sobre els sistemes de consanguinitat entre els altres pobles del món i enviar-hi amb aquest objectiu taules i llistes de qüestions que havia preparat. Descobrí de les resposta, 1. que el sistema de consaguinitat dels indians americans també era practicat entre nombrosos pobles d'Àsia i, en una forma modificada, a Àfrica i a Austràlia. 2. que la seua explicació completa calia trobar-la en una forma de matrimoni grupal que tot just s'extingia a Hawaii i altres illes australs, i 3. que al costat d'aquesta forma de matrimoni hi era vigent en les mateixes illes un sistema de consanguinitat que tan sols es podia explicar amb una forma encara més primitiva, ja extingida, de matrimoni grupal. Publicà les proves recopilades, juntament amb les conclusions que n'extreia en el seu «Systems of Consanguinity and Affinity», 1871, i duia així el debat a un camp infinitament més ampli. En començar dels sistemes de consanguinitat i en reconstruir a partir d'ells les formes corresponents de família, obria una nova línia de recerca i estenia l'abast de la nostra visió de la prehistòria de la humanitat. Si aquest mètode resultava sòlida, les elegants teories de McLennan serien completament enderrocades.

McLennan defenia la seua teoria en una nova edició de «Primitive Marriage» («Studies in Ancient History», 1875). Mentre ell mateix construeix una història altament artificial de la família a partir de pures hipòtesis, demana de Lubbock i Morgan no simplement proves de cadascuna de les llurs afirmacions, sinó proven tan indiscutiblement vàlides com si haguessen de sotmetre proves davant un tribunal escocès. I aquest és el mateix home qui, a partir del report de l'estreta relació entre l'oncle matern i el fill de la germana entre els alemanys (Tacitus, «Germania», cap. 20), a partir del report de Cèsar que els bretons en grups de deu o dotze posseïen les dones en comú, a partir de tots els altres reports d'autors clàssics sobre la comunitat d'esposes entre els bàrbars, treu tranquilament la conclusió que tots aquests pobles vivien en un estadi de poliàndria! Hom semblaria sentir un acusador que es pot permetre tota llibertat en presentar la seua posició però que alhora demana de la defensa la prova més formal i més vàlida legalment de fins la darrera paraula.

El matrimoni grupal és pura imaginació, sosté, i en fer-ho cau molt per sota de Bachofen. El sistema de consanguinitat de Morgan és un simple codi d'educació convencional, declara, com demostraria el fet que els indians també s'adrecen a un estrany o a un blanc com a germà o com a pare. Hom podria molt bé dir que els termes pare, mare, germà, germana són formes absurdes d'expressió ja que els sacerdots i les abadesses catòlics són tractats de pare i mare, i perquè els monjos i les monges, i fins i tot els francmaçons i els membres de sindicats anglesos en totes les llurs reunions s'adrecen entre ells com a germans i germanes. Breument, la defensa de McLennan era miserablement feble.

Però encara en un punt no se li havia atacat. L'oposició entre «tribus» exògames i endògames damunt la qual recolzava tot el seu sistema no sols romania intocada sinó que era fins i tot reconeguda universalment com la clau de volta de tota la història de la família. Hom podia considerar inadequat o contradictori l'intent de McLennan d'explicar aquesta oposició amb els seus propis fets. Però la pròpia antítesi, l'existència de dos tipus mútuament exclusius de tribus autosuficients i independents, de les quals un prenia les dones de l'altra tribu, mentre que l'altra ho prohibia absolutament—això era evangeli sagrat. Comparau per exemple els «Origines de la famille» (1874) de Giraud-Teulon i fins i tot encara l'«Origin of Civilisation» (4a edició, 1882) de Lubbock.

En aquest punt Morgan agafa la seua obra principal: «Ancient Society» (1877), l'obra que fonamenta el present treball. Ço que Morgan havia escatit boirosament el 1871 es desenvolupa ara amb plena consciència. No hi ha cap oposició entre l'endogàmia i l'exogàmia; les «tribus» exògames no s'han demostrat enlloc. Però en l'època on encara hi predominava el matrimoni grupal—i amb tota probabilitat hi predominà a tot arreu en un moment deterrminat—, la tribu es subdividia en una sèrie de grups amb vincles de sang per la banda materna, gentes, dins els quals es prohibia estrictament el matrimoni, de forma que els homes d'una gens, per bé que podien prendre muller de dins de la tribu i en general ho feien, es veien obligats a prendre-les de fora de la llur gens. Així mentre que cada gens era estrictament exògama, la tribu que abastava totes les gentes no era menys endògama. Per tant es feia càrrec de les darreres restes de les construccions artificials de McLennan.

Però Morgan no s'hi aturà. La gens dels indians americans li permeté de fer el seu segon gran avenç en el seu àmbit de recerca. En aquesta gens organitzada d'acord amb el dret matern hi descobrí la forma primitiva a partir de la qual s'havia desenvolupat la gens posterior organitzada d'acord amb el dret patern, la gens que trobam entre els pobles civilitzats antics. La gens grega i romana, l'antic cavall de batalla de tots els historiadors, ara trobava la seua explicació en la gens indiana, i s'hi posava un nou fonament per tota la proto-història.

Aquesta redescoberta de l'originària gens de dret matern com l'estadi primigeni de la gens de dret patern dels pobles civilitzats tenia la mateixa importància per l'antropologia que la de la teoria de l'evolució de Darwin per la biologia i que la teoria de Marx de la plus-vàlua per l'economia política. Permeté Morgan de resumir per primera vegada una història de la família, d'acord amb la qual fins el present, en la mesura que ho permet el material ara disponible, si més no les etapes clàssiques del desenvolupament hi són determinades a grans trets. Que això obre una nova època en el tractament de la proto-història hauria de quedar clar per tothom. La gens de dret matern ha esdevingut l'eix al voltant del qual gira tota la ciència; d'ençà de la seua descoberta sabem on hem de mirar i què hem de cercar en la nostra recerca, i com disposar els resultats. I per tant s'ha accelerat el progrés en aquest camp d'ençà del llibre de Morgan.

Les descobertes de Morgan són ara apreciades en general, o més aviat apropiades, pels prehistoriadors, fins i tot a Anglaterra. Però amb prou feines cap ha tingut l'honestedat d'admetre que és a Morgan a qui devem aquesta revolució de les nostres idees. A Anglaterra proven d'ofegar el seu llibre amb el silenci, i tracten l'autor amb una lloança condescendent per les seues fites anteriors; es perden indefinidament en els detalls i resten obstinadament en silenci quant a les seues descobertes realment grans. «Ancient Society» en la seua edició original es troba exhaurida; a Amèrica no s'hi venen aquestes coses; a Anglaterra sembla com si el llibre hagués sigut silenciat sistemàticament, i l'única edició d'aquesta obra que fa època encara en circulació és la traducció alemanya.

Per què aquesta reserva, on és difícil de no veure una conspiració de silenci, on per educació, els nostres reconeguts prehistoriadors sovint omplen els escrits amb citacions i altres mostres de camaraderia? Que potser és perquè Morgan és americà, i pels prehistoriadors anglesos, que trobarien incòmode que malgrat la llur indiscutible dedicació en la recopilació de material, haguessen de dependre en els punts principals de la disposició i agrupació d'aquest material, de les idees al capdavall, de dos forasters genials, Bachofen i Morgan? Hom podria passar amb l'alemany, però amb l'americà? Davant d'un americà tot anglès es trona patriota, i pel que fa això vaig veure exemples ben il·lustratius als Estats Units. Ara bé, a més McLennan era, per dir-ho així, el fundador i dirigent de designació oficial de l'escola prehistòrica anglesa; era gairebé un principi de bon to prehistòric de parlar de les seues sèries històriques construïdes artificialment, des de l'nfanticidi fins a la poligínia, matrimoni per robatori, família de dret matern, amb el més profund respecte; el més petit dubte en l'existència de «tribus» exògames i endògames d'absoluta exclusió mútura era considerada una heretgia; Morgan havia comès, en dissoldre tots aquests beneïts dogmes, una mena de sacrilegi. I damunt, ho havia fet d'una manera que tan sols calia pronunciar una condemna immediata, de forma que els fidels a McLennan, que fins aleshores ho havien posat tot entre l'exogàmia i l'endogàmia, tan sols podien alçar el cap i proclamar: com hem pogut ésser tan ximples com per no haver-hi caigut fa anys!

I com si aquests crims no haguessen deixada a l'escola oficial l'única opció d'ignorar-lo fredament, Morgan va fer vessar el got en no criticar simplement la civilització, la societat de producció de mercaderies, la forma bàsica de la societat actual, d'una forma similar a Fourier, sinó també en parlar d'una transformació futura d'aquesta societat en mots que Karl Marx podia haver emprat. S'havia merescut per tant àmpliament el retret indignat de McLennan que «el mètode històric és antipàtic a la ment del senyor Morgan», i el seu ressò encara el 1884 del senyor professor Giraud-Teulon de Ginebra. El mateix senyor Giraud-Teulon que encara el 1874 («Origines de la famille») es perdia sense remei en el laberint de l'exogàmia de McLennan, del qual Morgan el va haver de rescatar!

De la resta d'avenços que la proto-història deu a Morgan, no em cal parlar ara; s'hi discuteixen prou en el curs d'aquest estudi. Els catorze anys que han passat d'ençà de la publicació de la seua obra principal han enriquit enormement el material disponible per l'estudi de la història de les societats humanes primitives; als antropòlegs, viatgers i prehistoriadors professionals se'ls hi han unit els juristes comparatius, que han contribuït tant amb nou material com amb nous punts de mira. Com a resultat d'això, part de les hipòtesis menors de Morgan han quedat tocades o àdhuc descartades. Però cap de les grans idees directrius de la seua obra han sigut foragitades per aquest nou material. L'ordre que introduí en la història primitiva encara resisteix avui en les línies principals. De fet, l'han fet guanyar reconeixement en la mateixa mesura que la responsabilitat de Morgan pel gran avenç s'amaga curosament.[1].

Londres, 16 de juny del 1891

Friedrich Engels

Notes de Friedrich EngelsModifica

  1. En el viatge de tornada de Nova York, el setembre del 1888, em vaig trobar un antic membre del Congrés pel districte de Rochester, que havia conegut Lewis Morgan. Malauradament no em podia dir gaire cosa d'ell. Em va dir que Morgan havia viscut a Rochester com a home privat, ocupat únicament dels seus estudis. El seu germà era coronel, i havia tingut lloc un càrrec en el Departament de Guerra, a Washington; fou a través d'ell que Morgan aconseguí d'interessar el govern en les seues recerques i de fer que diverses de les seues obres fossen publicades amb recursos estatals. Mentre era membre del Congrés, el meu informant havia emprat també en més d'una ocasió la seua influència en favor de Morgan.

Variants textualsModifica

  1. A «Neuen Zeit» la darrera part de la frase diu: com la nova edició ha de rebre ara en la literatura socialista alemanya una atenció més gran de l'habitual en altres àrees del llibre alemany