L'origen de la família, la propietat i l'estat/El naixement de l'estat atenès

← La gens grega

El naixement de l'estat atenès L'origen de la família, la propietat i l'estat

La gens i l'estat a Roma →

Com l'estat s'ha desenvolupat, en part per la transformació dels òrgans de l'ordenament gentil, en part per l'establiment de nous òrgans i finalment en substituir-los completament per autoritats estatals reals, mentre que en el lloc de les seues gentes, fratries i tribus, que constituïent realment el «poble en armes» hi apareixia al servei d'aquesta autoritat estatal una «força pública» que també se la podia emprar contra el poble—tot plegat ho podem seguir si més no millor que la primera fase, millor que enlloc, en l'antiga Atenes. Les transformacions formals es representen essencialment d'acord amb Mortgan, amb continguts econòmics i productius que he ha hagut d'afegir en gran mesura.

En els temps heroics les quatre tribus d'atenesos d'Àtica habitaven encara territoris diferents; fins i tot les dotze fratries que les integraven tenien encara seus diferents a les dotze ciutats de Cècrops. L'ordenament era el de l'època heroica: assemblea popular, consell popular, basileus. Fins on arriba la història escrita, la terra i el sòl ja eren dividits i traspassats a la propietat privada, com correspon a la producció de mercaderies ja relativament desenvolupada vers la fi de l'etapa superior de la barbàrie i al comerç de mercaderies corresponent. A més de gra s'hi feia vi i oli; el comerç marítim pel mar egeu fou més i més arrabassat als fenicis i en gran part passà a mans àtiques. Mitjançant la compra-venda de la propietat agrària, amb la divisió progressiva del treball entre agricultura i artesania, comerç i navegació, els integrants de les gentes, fratries i tribus hagueren de barrejar-se força aviat, els districtes de les fratries i les tribus reberen habitants que si bé eren connacionals, no pertanyien a aquestes corporacions i eren per tant aliens en la pròpia residència. Com que cada fratria i cada tribu administrava els propis afers en temps de pau, no calia anar a Atenes a cercar el consell popular o el basileus. Però qui vivia en el territori de la fratria o de la tribu sense pertànyer-hi, no podia naturalment prendre part en l'administració.

El funcionament reglat dels òrgans de l'ordenament gentil arribaren per tant a aital desordre que ja en els temps heroics esdevingué necessari un remei. S'hi introduí l'ordenament atribuït a Teseu. El canvi consistia en general en l'establiment d'una administració central a Atenes, és a dir que una part dels afers fins llavors administrats independentment per les tribus fou declarada comuna i traslladada al consell general amb seu a Atenes. Amb això els atenesos feien un pas més enllà que qualsevol poble d'Amèrica: el lloc de la simple lliga de tribus veïnes l'ocupà la llur barreja en un sol poble. Així apareixia un dret popular comú atenès, per damunt dels costums legals de les tribus i gentes; el ciutadà atenès obtenia uns drets determinats com a tal i una nova protecció jurídica en territoris aliens a la seua tribu. Amb això però s'hi feia el primer pas per l'enderrocament de l'ordenament gentil; ja que era el primer pas per l'acceptació posterior de ciutadans que arreu d'Àtica eren aliens a les tribus, que es trobaven i romanien del tot fora de l'ordenament gentilici atenès. Una segona institució atribuïda a Teseu era la divisió de tot el poble, sense consideració de gens, fratria o tribu en tres classes: eupàtrides o nobles, geomors o pagesos i demiurgs o artesans, i el traspàs del dret exclusiu a la possessió de càrrecs als nobles. Aquesta divisió certament restà sense efectivitat, llevat de la possessió de càrrecs pels nobles, ja que no establia cap diferència jurídica addicional entre les classes^{[Variant textual 1]}. Però és important ja que ens presenta els nous elements socials que es desenvolupen d'amagat. Mostra que la possessió habitual dels càrrecs gentils per determinades famílies s'havia transformat en un dret poc discutit d'aquestes famílies als càrrecs, que aquestes famílies, d'altra banda poderoses per les riqueses, començaven a aplegar-se fora de les llurs gentes en una classe pròpia privilegiada, i que l'estat que tot just apareixia santificava aquesta apropiació. Mostra a més, que la divisió del treball entre pagesos i artesans era prou sòlida per a disputar el primer lloc de la importància social a l'antiga classificació en gentes i tribus. Proclama finalment l'oposició irresoluble entre la societat gentil i l'estat; el primer intent de constitució d'un estat consisteix en esmicolar les gentes, en dividir-ne els membres entre privilegiats i marginats i aquests darrers en dues classes laborals i en oposar-les mútuament.

La història política posterior d'Atenes fins a Soló és coneix tan sols de forma incompleta. El càrrec de basileus arribà a perdre's; al capdavant de l'estat s'hi posen arconts triats entre els nobles. El domini dels nobles s'enfortí més i més, fins fer-se insuportable vers l'any 600 abans de la nostra era. I de fet el principal mitjà d'opressió de la llibertat comuna fou el diner i l'usura. La seu principal dels nobles era a i al voltant d'Atenes, on el comerç marítim, al costat de la pirateria marítima ocasional encara vigent, els enriquia i concentrava la riquesa monetària en les seues mans. D'ací l'economia financera en desenvolupament penetrà com un aiguafort corrosiu en la forma d'existència consuetudinària fonamentada en l'economia natural de les comunitats agràries. L'ordenament gentil és absolutament incompatible amb l'economia monetària; la ruïna dels parcers àtics coincidí amb l'afebliment dels antics vincles gentilicis que els protegia. La lletra de canvi i l'obligació de béns (perquè també la hipoteca l'havien inventada ja els atenesos) no respectaren gens ni la gens ni tan sols la fratria. I l'antic ordenament gentil no coneixia cap moneda, cap prèstec, cap deute monetari. D'ací es constituí per part del domini monetari dels nobles progressivament creixent i estès un nou dret tradicional com a garantia del creditor davant els deutors, com a consagració de l'explotació dels petits pagesos pels propietaris financers. Uniformement els camps d'Àtica eren plens de columnes hipotecàries que indicaven que el terreny era hipotecat en favor de qualcú per una certa suma de diners. Els camps que ja no eren marcats així, en gran part ja eren venuts, per causa d'hipoteques o interessos vençuts, i passats a la propietat dels usurers nobles; el pagès podia congratular-se si li permetien de viure-hi com a arrendatari i mantindre's amb una sisena part del producte del seu treball, mentre havia de pagar unes cinc sisenes parts al nou senyor com a renda. Encara més. Quan el producte de la venda de la terra no cobria la quantitat del deute, o aquest deute es contreia sense la seguretat d'una hipoteca, el deutor havia de vendre els fills a l'exterior com a esclaus, per satisfer el creditor. La venda dels fills pel pare—aquest fou el primer fruit del dret patern i la monogàmia! I si la sagonera encara no era satisfeta, podia vendre el propi deutor com a esclau. Aquesta era l'agradable albada de la civilització en el poble atenès.

Abans, quan la forma de vida del poble encara es corresponia a l'ordenament gentil, aquesta transformació hauria sigut impossible; i si ací es produí, hom no sap com. Tornam un instant als nostres iroquesos. Era impensable una situació com la que s'havia imposat als atenesos sense la llur intervenció i segurament contra la llur voluntat. La forma de produir els mitjans de subsistència, mantinguda igual any rere any, era incapaç de produir conflictes com aquests, com si fossen imposats des de fora, cap oposició entre rics i pobres, entre explotadors i explotats. Els iroquesos eren encara lluny de dominar la natura, però dins les fronteres naturals imposades dominaven la seua pròpia producció. A banda de les migrades collites dels llurs horts, les èpoques d'esgotament de la pesca a llacs i rius, de la caça als boscos, sabien què podien treure de la llur forma de vida. Ço que havia de sorgir era la subsistència de la vida, més escassos o més abundants; però ço que mai no podia sorgir eren transformacions socials imprevisibles, esmicolament dels lligams gentils, divisió dels membres de la gens i de la tribu en classes oposades i mútuament en lluita. La producció es movia dins uns marges estrets; però els productors dominaven el propi producte. Aquest fou l'increïble avantatge de la producció bàrbara, que es perdé i malmeté amb l'entrada de la civilització, però recuperar-lo damunt el fonament de la poderosa dominació de la natura d'avui pels homes i de l'ara possible associació lliure, serà la tasca de les properes generacions.

Altrament entre els grecs. La creixent possessió privada de ramats i estris de luxe dugué l'intercanvi entre individus, a la transformació dels productes en mercaderies. I ací rau la llavor de tota la transformació següent. Tant bon punt els productors deixaren de consumir directament els llurs productes, sinó que els lliuraven en mà com a bescanvi, en perderen el domini. Ja no sabien què se'n feia, i es donava la possibilitat que el producte una vegada transformat es tornàs contra els productors, per a explotar-los o oprimir-los. Per això no hi ha cap societat que puga conservar el domini damunt la pròpia producció i el control dels efectes socials del llur procés de producció, si no elimina el bescanvi entre individus.

Com de ràpidament, però, després del naixement del bescanvi entre individus i amb la transformació del producte en mercaderies, els productes exerceixen el seu domini damunt els productors, ho experimentaren aviat els atenesos. Amb la producció de mercaderies arribà l'explotació del sòl pels individus en profit propi, i amb això aviat la propietat de la terra pels individus. Més tard arribaren els diners, la mercaderia universal, que podia bescanviar-se per totes les altres; però en inventar els homes els diners, no pensaren que amb ell creaven un nou poder social, l'únic poder universal davant el qual s'hi plegaria tota la societat. I aquest nou poder sorgit de sobte sense consciència ni voluntat dels llurs propis creadors, fou el que féu sentit el seu domini als atenesos amb tota la brutalitat de la seua joventut.

Què calia fer? L'antic ordenament gentil no tan sols s'havia demostrat impotent contra la marxa victoriosa dels diners; era també absolutament incapaç de trobar lloc dins seu per coses com els diners, els creditors i els deutors, cobrament forçós de deutes. Però vet ací el nou poder social que una vegada instal·lat ni desitjos pietosos ni nostàlgia dels bons i antics temps podien fer fora del món els diners i la usura. I d'altra banda eren obertes una altra sèrie de bretxes secundàries en l'ordenament gentil. La barreja dels membres de les gens i les fratries per tot el territori àtic, especialment en la mateixa ciutat d'Atenes, es féu més gran de generació en generació, malgrat que encara llavors un atenès podia vendre finques fora de la gens, però no la seua llar. La divisió del treball entre les diferents branques de la producció: agricultura, artesania, i fins l'artesania en més nombroses especialitats, comerç, navegació, etc., s'havia desenvolupat plenament amb els avenços de la indústria i el comerç; la població es dividí segons les llurs ocupacions en grups força compactes, cadascun dels quals tenia nous interessos en comú, per als quals no hi havia lloc en la gens o la fratria, i que per tant feien necessaris nous càrrecs. El nombre d'esclaus s'havia engrandit considerablement i ja llavors hauria superat el d'atenesos lliures; l'ordenament gentil no conegué cap esclavitud originàriament, ni tampoc per tant cap mitjà de mantindre sota control aquella massa d'esclaus. I finalment el comerç havia dut un munt de forasters a Atenes, que s'hi establiren per les facilitats que hi havia per guanyar diners i que constituïen també un element estrany i perturbador, sense drets ni protecció sota la constitució antiga i malgrat la tolerància tradicional de l'element aliè entre el poble.

En breu, l'ordenament gentil arribava a la fi. La societat hi era de dia en dia més incòmoda; ni tan sols podia allunyar els pitjors mals que apareixien davant seu. Però l'estat s'havia desenvolupat contràriament en silenci. Els nous grups creats per la divisió del treball primer entre la ciutat i el camp, i després entre les diferents branques del treball urbà tenien nous òrgans creats per a la protecció dels llurs interessos; s'hi instituïen càrrecs de tota mena. I després el jove estat necessità per damunt de tot un nou poder propi, que entre els mariners atenesos tan sols podia ésser inicialment una força naval, que dugués a terme petites guerres aïllades i protegís les naus comercials. S'instauraren, en un temps desconegut anterior a Soló, les naucràries, petites circumscripcions en nombre de dotze a cada tribu; cada naucrària havia de disposar d'una nau de guerra, aparellar-la i tripular-la, i fornir-hi a banda d'això encara dos cavallers. Aquesta institució afeblia l'ordenament gentil doblement. Primer, en crear una força pública que ja no coincidia gens amb el conjunt del poble armat; i en segon lloc, en dividir per primera vegada el poble pel que fa als afers públics, no d'acord amb els grups de parentiu, sinó d'acord amb agrupacions de residència. Què suposava això, ho veurem ara.

Com que l'ordenament gentil ja no podia aportar un ajut al poble explotat, únicament hi restava l'estat naixent. I aquest li'n donava en l'ordenament solònic, si bé alhora es reforçava una altra vegada a costa de l'antic ordenament. Soló—la forma amb la qual la seua reforma aconseguí d'implantar-se l'any 594 abans de la nostra era no ens interessa ara—Soló obrí la sèrie de les anomenades revolucions polítiques, i de fet amb un atac a la propietat. Totes les revolucions anteriors havien sigut en protecció d'una mena de propietat contra una altra mena de propietat. No poden protegir-ne una sense atacar l'altra. En la gran revolució francesa fou sacrificada la propietat feudal per tal de salvar la burgesa; en la solònica fou la propietat dels creditors la que hagué de pagar en benefici de la propietat dels deutors. Els deutes foren simplement declarats nuls. Els aspectes particulars no els coneixem del cert, però Soló en les seues poesies, afirma haver enderrocat les columnes hipotecàries de les finques empenyorades i d'haver fet tornar a casa tots aquells que havien sigut venuts o que havien fugit a l'exterior per deutes. Això era únicament possible per un atac obert a la propietat. I de fet, des de la primera fins a la darrera d'aquestes denominades revolucions polítiques totes s'han fet per protegir la propietat—una mena—i mitjançant la confiscació, també anomenada robatori de propietats—d'una altra mena. Tan cert és això, que d'ençà de fa dos milenis i mig la propietat privada s'ha pogut mantindre únicament mitjançant l'atac contra la propietat.

Ara, però, es tractava d'impedir que els atenesos lliures tornassen a ésser esclavitzats. Això s'aconseguí primerament amb unes mesures generals, és a dir mitjançant la prohibició de contraure deutes, on s'obligàs a la persona del deutor. Més tard es fixà la mesura més gran de propietat de terra que un individu podia posseir, amb l'objectiu de posar si més no unes certes restriccions a la fam dels nobles per la terra dels pagesos. Després, però, arribarien canvis en l'ordenament; per nosaltres els més importants són aquests:

El consell fou augmentat fins a quatre-cents membres, cent de cada tribu; hi restava per tant encara la tribu com a fonament. Això fou també però l'únic aspecte del vell ordenament que fou inclòs en els nous organismes estatals. Ja que en la resta d'aspectes Soló dividí els ciutadans en quatre classes d'acord amb les llurs terres en propietat i la seua renda; 500, 300 i 150 medimnes de gra (1 medimne—vora uns 41 litres) eren les rendes mínimes per les tres primeres classes; qui en treia menys o no tenia terres en propietat, queia en la quarta classe. Tan sols podien ocupar qualsevol càrrec els de les tres superiors, i els més importants únicament els que pertanyien a la primera classe; la quarta classe únicament tenia el dret, en l'assemblea, a veu i vot, però era ací on tots els càrrecs eren elegits, on havien de retre comptes, on es deien totes les lleis, i on la quarta classe constituïa la majoria. Els privilegis aristocràtics eren renovats en part en la forma de privilegis de riquesa, però el poble conservà el poder decisiu. A més les quatre classes constituïen el fonament d'una nova organització militar. Les dues primeres classes aportaven la cavalleria; la tercera havia de fornir la infanteria pesada; la quarta com a infanteria lleugera sense cuirassa o a la flota rebia probablement també una paga.

S'hi introduïa per tant un element del tot nou en l'ordenament: la propietat privada. D'acord amb la grandària de la llur propietat agrària es mesurava els drets i els deures dels ciutadans de l'estat, i en la mesura que les classes propietàries guanyaven en influència, desaparegueren les antigues corporacions de parentiu; la constitució gentil havia patit una nova derrota.

La mesura dels drets polítics d'acord amb els béns no era de fet una institució sense la qual no pogués existir l'estat. Tot i jugar un gran paper en la història constitucional dels estats, moltíssims estats, i precisament els desenvolupats de forma més completa, no l'han necessitada. També a Atenes jugà un paper únicament provisional; d'ençà d'Arístides tots els càrrecs eren oberts a qualsevol ciutadà.

Durant els vuitana anys següents la societat atenesa se situà progressivament en una direcció similar a la seguida durant els segles posteriors. S'havia tancat la possibilitat de l'usura agrària rampant dels temps pre-solònics, així com a la concentració desmesurada de propietat agrària. El comerç i els oficis i les arts practicats de forma creixent amb el treball esclau, esdevingueren les branques professionals dominants. Hom s'il·lustrà. Per comptes d'explotar de la forma més brutal els propis conciutadans, hom explotava principalment els esclaus i els artesans no-atenesos. Les possessions mobles, la riquesa monetària i la riquesa en esclaus i vaixells creixien com més anava més, però ja no eren simplement un mitjà per aconseguir possessions agràries com en els primers i vacil·lants temps, sinó que eren un objectiu per si sols. Així sorgia d'una banda una competència victoriosa a l'antic poder nobiliari en la nova classe de rics industrials i comerciants, però d'altra banda s'arrabassava també les restes de l'antic ordenament gentil. Les gentes, fratries i tribus, els membres de les quals eren ara del tot dispersos i barrejats per Àtica, havien esdevingut corporacions polítiques del tot inútils; una massa de ciutadans atenesos no pertanyien a cap gens, eren immigrants amb dret de ciutadania de fet però sense accés a cap de les associacions de parentiu; únicament podien encara entrar en les diverses associacions de forasters de caràcter defensiu.

Alhora continuaven les lluites partidistes; els nobles provaven de recuperar els seus antics privilegis i aconseuó una altra vegada per un instant el predomini, fins que la revolució de Clístenes (509 abans de la nostra era) els enderrocà definitivament; amb ella desapareixia però les darreres restes de l'ordre gentil.

Clístenes, en el seu nou ordenament, ignorà les quatre antigues tribus constituïdes en gentes i fratries. En el llur lloc aparegué una organització completament nova basada ja com les naucràries en les divisions dels ciutadans d'acord únicament amb el lloc de residència. Ja no era decisòria la pertinença a associacions de llinatge, sinó a un lloc de residència; no es repartia el poble, sinó el territori, els habitants eren simples accessoris polítics del territori.

Tota Àtica fou repartida en un cert nombre de divisions comunals, demos, cadascun dels quals s'administrava tot sol. Els ciutadans residents a cada demos (demòtics) triaven el llur cap (demarca) i el llur tresorer, així com trenta jutges amb jurisdicció en qüestions menors. Mantenien a més un temple i un déu protector o heroi propis, els sacerdots dels quals triaven. El poder suprem en el demos era en l'assemblea dels demòtics. Com Morgan ha remarcat correctament és l'antecedent de les comunitats urbanes americanes autònomes. Amb la mateixa unitat que acaba l'estat modern en la seua constitució superior, hi comença l'estat a Atenes.

D'aquestes unitats, demos, s'hi constituïa una tribu, que s'anomena tribu local per distingir-la de l'antiga tribu de parentiu. La tribu local no era tan sols una corporació autònoma en la política, sinó també militar; triava el filarca o cap de tribu, que comandava la cavalleria, el taxiarca, de la infanteria, i l'estratega, que manava tota la tropa reclutada en el territori tribal. Aparellava a més cinc naus de guerra amb tripulació i comandants i prenia un heroi àtic, de qui duia el nom, com a protector. Finalment triava cinc consellers en el consell atenès.

El cim el constituïa l'estat atenès, regit pel consell dels cinquanta membres triats per les tribus i en darrera instància per l'assemblea popular, on cada ciutadà atenès tenia accés i dret de vot; a banda d'això arconts i altres càrrecs s'encarregaven de les diferents branques de l'administració i la justícia. No hi havia a Atenes cap càrrec superior amb poder executiu.

Amb aquest nou ordenament i amb l'admissió d'un nombre força gran de protegits, en part immigrants, en part esclaus alliberats, foren eliminats dels afers públics els òrgans de l'ordenament de parentiu; decaigueren en societats merament privades i religioses. Però la influència moral, el caràcter i la mentalitat tradicionals dels antics temps gentilicis s'heretaren encara durant molt de temps abans d'extingir-se progressivament. Això ho mostra una altra institució estatal.

Hem vist que una característica essencial de l'estat consisteix en una força pública diferenciada de la massa popular. Atenes tenia llavors únicament un exèrcit popular i una flota disposada immediatament pel poble; que la protegies de l'exterior i la mantenien a ratlla els esclaus, que ja llavors constituïen la gran majoria de la població. Contra els ciutadans el poder oficial pública únicament actuava com a policia, que és tan antiga com l'estat, i és per això que els innocents francesos del segle XVIII tampoc no parlaven de pobles civilitzats, sinó de policialitzats (nations policées). Els atenesos instauraven per tant igualment amb el llur estat també una policia, una veritable gendarmeria d'arquers a peu i a cavall—Landjäger, que hom diria a l'Alemanya meridional i a Suïssa. Aquesta gendarmeria es constituí però d'esclaus. Tan deshonrós semblava aquest servei de sicaris a l'atenès lliure, que s'estimava més que el tancassen esclaus armats, que no haver de dedicar-se a aital ignomínia. Era encara l'antic seny gentil. L'estat no podia existir sense la policia, però era encara jove i no tenia prou respecte per fer acceptable un ofici que els antics membres de la gens necessàriament trobaven infamant.

Com fortament l'estat ara constituït en els seus trets principals es corresponia a la nova situació social dels atenesos, es manifesta en el ràpid floreixement de la riquesa, del comerç i de la indústria. L'oposició de classes, damunt la qual s'alçaven les institucions socials i polítiques, ja no era la dels nobles i el poble comú, sinó la dels esclaus i els lliures, protegits i ciutadans. En l'època del més alt floreixement tota la ciutadania lliure atenesa, homes i criatures inclosos, suposaven 90.000 caps, contra 365.000 esclaus de tots dos sexes i 45.000 protegits—forasters i lliberts. Per cada ciutadà masculí adult hi havia per tant de mitjana 18 esclaus i més de dos protegits. El gran nombre d'esclaus provenia del fet que molts d'ells treballaven plegats a les manufactures, en grans locals, sota supervisors. Amb el desenvolupament del comerç i de la indústria, però, vingué l'acumulació i la concentració de la riquesa en poques mans, l'empobriment de la massa de ciutadans lliures, a qui tan sols restava la tria de fer la competència al treball esclau mitjançant el propi treball manual, la qual cosa era considerada vergonyosa i banal i que tampoc prometia gaire futur—o bé caure en el lumpen. Feren, necessàriament d'acord amb les circumstàncies, ço darrer i com que constituïen la massa s'ensorrà per tant tot l'estat atenès. No fou la democràcia qui ensorrà Atenes, com sostenien els mestres d'escola que s'alimenten de les secrecions principesques, sinó l'esclavatge, que impedia el treball del ciutadà lliure.

El naixement de l'estat entre els atenesos constitueix una mostra particularment típica de la formació d'un estat, perquè d'una banda s'esdevé d'una forma completament pura, sense l'immisció de violències exteriors o interiors—la usurpació de Pisístrat no deixà cap espurna per la seua curta durada—, i perquè de l'altra banda resultà un estat d'un desenvolupament formal força superior, la república democràtica, immediatament a partir de la societat gentil, i finalment perquè ens són coneguts tots els aspectes particulars essencials.

Variants textuals

1. (1884) com que les altres dues classes no reberen cap dret particular (per comptes de: ja que no establia cap diferència jurídica addicional entre les classes)