L'irradiador del Port i les gavines/Poema sense acabar
a S. Miquel-Laporta
Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna s'afanya en pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre,
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.
Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts escolten,
perquè demà al mati puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa el pou.
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.
Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera
lluerna dels camins
és perduda entre-mig les immenses miriades,
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.
Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.