L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol IX

CAPITOL IX.
AHONT S'ACAVA Y DONA FI A L' ESTUPENDA BATALLA QUE L' AIRÓS VISCAÍ Y LO VALENT MANCHEGO TlNGUEREN.

Deixarem en la primera part d' aquesta historia al valerós viscaí y al famós D. Quixot ab las espasas altas y desenvainadas á tall de descarregar dos tremendas coltelladas y tals que si de plé á plé s' ensopeguessen á lo menos se partirian y esqueixarian de dalt á baix y s' obririan com una magrana, y que en aquell punt tan duptós pará y que­dá trencada tan sabrosa historia sens que nos donés cap noticia son autor de ahont se podria trobar lo que d'ella faltava. Causam aixó moltissim pesar, perqué lo gust d' haber llegit tan poch se tornava en disgut al pensar lo mal camí que s' ofería pera tro­bar lo molt que á mon parer hi faltava de tan agradable quento. Me semblá cosa impos­sible y fora de tota bona costum que á tan excelent cavaller li hagués faltat algun savi que s' emprengués l' escriurer sas may vistas hessanyas, cosa que no faltá á cap dels cavallers aventurers dels que diu la gent que van á sas aventuras, perque cada hú d' ells tenia un ó dos savis com de motllo, que no solament escribian sos fets, sino que pintavan sos mes minims pensaments y patotxadas per mes amagadas que fossen; y no habia d' esser segurament tan desditxat tan bó cavaller que li faltés lo que sobrá á Platir y altres semblants. Y aixís no podia pas determinarme creurer que tan airosa historia hagués quedat manca y destrossada y'n donava la culpa á la malignitat del temps consumidor y devorador de totas las cosas qui ó bé la tenia amagada ó consumida. Per altre part me semblava que puix entre sos llibres s' habian trobat tan moderns com Desengany de gelosías y Ninfas y Pastors d' Henares, també sa historia habia d' esser moderna, y que ja que no 's trobés escrita se trobaria en la memoria de la gent de son poble y dels en ell vehins. Aquesta imaginació 'm portava confús y desitjós de saber real y veritablement tota la vida y miracles de nostre famós espanyol D. Quixot de la Mancha, llum y mirall de la cavalleria manchega, y lo primer que en nostre edat y en aquests calamitosos temps se posá al travall y exercici de las aventureras armas, y al de desfer agravis, socorrer viudas y amparar donzellas d' aquellas qu' anavan ab sos fuets y palafrés y ab tota sa virginitat á coll, de montanya en montanya y de vall en vall; puix sino era qu' algun foll ó algun vilá d' atxa y capellina ó algun descomunal gegant las forsava, donzella hi hagué en los passats temps que fins passats vuitanta anys, y que en tots ells de dormí pas un dia sota terrat, s'en aná tan entera á la sepultura com la mare que la parí. Dich donchs que per aquests y altres molts conceptes es digne nostre excelent D. Quixot de contínuas y memorables alabansas, y fins á mi no se 'm deuhen negar per lo travall y diligencia que prenguí pera cercar l' acabament d' aquesta agradable historia: encara que sé be que si lo cel, la casualitat y la fortuna no m' ajudaran, lo mon se quedaria en babia y sens lo passatemps y plaher que casi bé unas dos horas podrá tenir qui ab atenció la llegesca. Passá donchs lo travall com se segueix.

Trobantme jo cert dia á l' Alcana de Toledo, vingué allí un xicot pera vendrer uns cartipassos y papers vells á un sedaire y com jo só aficionat á llegir encara que sigan los papers esquinsats dals carrers. portat d' aquesta meva natural inclinació pren­guí un cartipás de los qu' el xicot portava, y lo veigí ple de lletras que coneguí esser arábigas, y com que encara que las coneixia no las sabia llegir, vaig aná mirant si 's veya por allí algun morisch aljamiat que los llegís: y no fou pas dificultós trobar semblant intérprete, puix encara que 'l busqués d' altre millor y mes antiga llengua 'l trovaria. En fi, la sort me 'n presentá un, á qui esplicantli mon desitj y posantli lo llibre á las mans, l' obrí pel mitg y llegint una mica comensá á riurer; li vaig preguntá desseguida de que reya, y me respongué que d' una cosa que tenia aquell llibre escrita en lo marge per anotació: digueli que me la digués, y éll sense trencar la rialla digué: com he dit, aquí en lo marge está escrit aixó: aquesta Dolcinea del Tobós, tantas vegadas en aquesta historia anomenada, diuhen que tingué la millor má pera salar porchs que cap altre dona de tota la Mancha. Quan jo sentí dir Dolcinea del Tobós quedí pasmat y suspes perqué desseguida se 'm representá qu' aquells cartipassos contavan l' historia de D. Quixot. Ab aquesta imaginació li doní pressa pera que llegís lo principi, y fentho aixís, traduhint d'improvís l' arábich á castellá, digué que deya: Historia de D. Quixot de la Mancha, escrita per Cide Hamete Benengeli historiador arábich. Molta discreció fou menester pera dissimular lo goig que sentí quan arrivá á mas orellas lo títol del llibre, y assaltantlo al sedaire comprí al xicot tots los papers y cartipassos per mitg ral: que si éll tingués coneixe­ment y sapigués quant jo los desitjava, bé se podia prometrer y tirar mes de sis rals de la compra. Apartim desseguida ab lo morisch pel claustre de l'iglesia major y preguéli me traduhís d'aquells cartipassos tots los que parlavan de D. Quixot, á la llengua castellana sense tréureslsi ni afagirloshi res, oferintli la paga qu' éll volgués. Contentás ab dos arrobas de pansas y dos fanegas de blat, y prometé traduhirlos bé y fidelment y ab molta brevetat; peró jo pera facilitar mes lo negoci y pera no deixar de la má tan bona troba, lo portí á casa ahont ab poch mes d' un mes y mitg la traduí tota del mateix modo qu' aquí 's conta. Hi habia en lo primer cartipás pintada molt natu­ralment la batalla de D. Quixot ab lo viscaí, posats en la mateixa positura que l' historia conta, alsadas las espasas, l' un cubert ab sa rodella, l' altre ab lo coixí, y la mula del viscaí tan al viu qu'estava ensenyant esser de lloguer á tiro de balles­ta: tenia á sos peus escrit lo viscaí un retol que deya: D. Sanxo d' Azpeitia, puix aquest sens dubte debia esser son nom, y á los peus de Rocinant n' hi habia un altre que deya D. Quixot: y estava Rocinant maravellosament pintat, tan llarch y estirat, tan perfilat y flach, ab tanta espinada y tan hétich confirmat que demostrava bé al descubert ab quanta propietat y criteri se li habia posat lo nom de Rocinant; á son costat se veya á Sanxo Pança que aguantava pel ronsal á son ase, als pens del que hi habia un altre retol que deya: Sancho Zancas, y debia d' esser perque tenia á lo que manifestava la pintura, lo ventre gros, lo cos curt, y las camas llargas, y per aixó se li degué posar nom de Pança y de Zancas, qu' ab aquests dos sobrenoms l' anomena algunas vegadas l' historia. Algunas altres menudencias hi habia que notar; peró totas son de poca im­portancia, y que no fan pas al cas per la verdadera relació de l' historia, que cap es dolenta mentres siga veritable. Si á n' aquesta se li pot posar alguna objecció respecte á sa veritat, no podrá esser altre que la d' esser son autor arábich, essent molt propi de los d' aquella nació esser mentiders, encara que per rahó d' esser tan nostres enemichs avans se pot entendrer haber quedat curt en ella, que pródich; y aixís m' ho sembla á mi, puix quan podría y deuría estendrer la ploma en las alabansas de tan bon cavaller, sembla que de propósit las callá: cosa mal feta y pitjor pensada, habent y debent esser los historiadors puntuals, verídichs y per cap estil apassionats, y que ni l' interés ni la por, l' ohi ni l' afició no 'ls fassian sortir del camí de la veritat, de la qu' es mare l' historia, émula del temps, arxiu de las accions, testimoni de lo passat, exemple y avís de lo present y advertencia de lo esdevenidor. En aquesta sé que si trobará tot lo que 's pogués desitjar en la mes agradable; y si alguna cosa de bó hi faltés crech que fou per falta del galch de son autor avans que per falta del asumpto . En resolució la segona part seguint la traducció comensava d' aquesta manera.

Alsadas las tallants espasas dels dos valerosos y enujats combatents, no semblava sino qu' estavan amenassant al cel, á la terra y al abisme: tal era lo pit y aire que manifestavan. Y lo primer que descarregá lo cop fou lo rabiós viscaí y lo doná ab tanta forsa y furia, que á no girárseli l'espasa á mitg camí, ab aquell cop fora prou pera donar fi á tan rigurosa batalla y á totas las aventuras de nostre cavaller; emperó la bona sort que pera majors cosas lo guardava, girá l'espasa de son contrari de manera que encara que 'l tocá en lo muscle esquer, no li feu altre dany que desarmarli tot aquell costat, emportántseli de camí gran part de la celada ab la meytat de l'orella, puix tot ab espantosa ruina vingué á terra, deixantlo molt mal parat. ¡Valgam Deu y qui será aquell que bonament puga contar are la rabia que omplí lo cor de nostre manchech veijentse posar d'aquella faysó! No 's diga mes sino que fou de manera que s'alsá novament sobre los estreps, y apretant mes l'espasa en las dos mans, ab tal furia la descarregá sobre lo viscaí ensopegantlo de plé sobre lo coixí y la testa, que sense valerli tan bona defensa, y com si caygués sobre d'ell una montanya, comensá á rajarli sanch pel nas, per la boca y per las orellas y á donar senyals de que queya de la mula; com hauria caigut sens dubte si no s'hagués abrassat ab son coll; pero ab tot y aixó tregué los peus dels estreps, y luego afluixá los brassos, y la mula espantada del terrible cop comensá á correr pel camp y á pochs salts tirá á son amo á terra. Estava Don Quixot mirantho tot ab gran flema, y aixis que lo veigé caurer, saltá de son cavall, aná á trobarlo ab molta lleugeresa, y posantli la punta de l'espasa als ulls li digué que 's rendís ó sinó li tallaria la testa. Estava lo viscaí tan turbat que no podia respondrer paraula, y ho hauria passat mal segons estava cego D. Quixot, si las senyoras del cotxe que fins allavors ab gran esglay habian mirat la pendencia no vinguessen allí y li demanessin ab grans prechs los fes tan gran mercé y favor de perdonar la vida á aquell son escuder; á lo que D. Quixot respongué ab molt entono y serietat: per cert, fermosas senyoras, jo estich molt content de fer lo que me demaneu; pero ha d'esser ab una condició y aveniment, y es qu' aquest cavaller m'ha de prometrer anar al poble del Tobós y presentarse de ma part devant de la sens igual Donya Dolcinea, pera que ella fassia d'éll, lo que mes vulga. Las temerosas y desconsoladas senyoras sense ferse cárrech de lo que D. Quixot demanava y sense preguntar qui fos Dolcinea li prometeren que l'escuder faria tot alló que de sa part li fos manat. Donchs en fé d'aquesta paraula jo no li faré cap altre mal encara que 'l tenia ben merescut.