L'escanya-pobres
Narcís Oller
L'ESCANYA-POBRES
estudi d'una passió
quarta edició
BARCELONA
Biblioteca popular de «L'Avenç»
1909
Els mercats de Pratbell, d'antiga nomenada, van arribar a llur més gran esplendor pels encontorns de l'any 50 de la passada centuria. Acabava d'estrenar-se 'l troç de carretera de Madrid a La Granada, que atravessa a Pratbell; i essent aquesta vila cap de jornada o de rellevo, en tocà ben tost els resultats. Els blats de l'Urgell i de l'Aragó hi abocaven a torrentades els carros, i era negoci gras no deixar-los passar endavant, proveit com estava ‘l país de salts d'aigua i bons molins. Així fou que, en un obrir i tancar d'ulls, l'esperit especulador dels de Pratbell comprengué la jugada i plantà arreu per tota la vila magatzems de grans, cavant sitges al costat mateix dels cups.
Un dels magatzems que cridà l'atenció desde primera hora fou el que, al carrer de la Roca, vora 'l Portal Gran, i a vint passes del Pallol, obrí l'Olaguer. Perquè, qui era l'Olaguer? Amb quins poders comptava? Veus-aquí les preguntes que's feia tothom, l'enigma que capficava als de Pratbell al passar pel carrer de la Roca. ¿L'Olaguer, aquell minyó traginer, fill de qui sab ont, que fins ara ha menat matxos? Si es més pelat que una rata! Si encara en el cabell du rastre de les pallices ont dormia! D'ont ha tret els diners?
Era verament extrany que, mentres els altres traginers, fills de la vila, havien d'emigrar o junyir-se a oficis més grossers, aquell foraster sense nomenada tingués forces i pit per obrir un magatzem. N'hi havia que, per explicar el misteri, recordaven el nom de coquí que entre'ls de l'ofici disfrutava l'Olaguer, i el senyalaven a llurs fills com exemple de previsió i estalvi digne d'imitar-se. D'altres, malpensats, que mai ne manquen, atribuíen la seva riquesa a una malifeta: recordaven a cau d'orella que, temps enrera, un senyor que l'Olaguer acompanyava al Remei morí estimbat, i el matxo no rebé ni una rascada... No faltava qui mirés el nou graner com testaferro d'algun gat-vell que qui sab per quins fins no volia treure la cara. Per fi, els que's creien més espavilats, tot s'ho explicaven amb l'omnipotencia momentania de l'ambició, confiant, perxò, al temps els mals pronostics que, com qui no ho vol, deixaven caure.
Passaren mesos, passaren anys, i el magatzem seguia obrint i tancant ses portes amb el sol i encara sense eclipses ni nuvolades. De bon matí 's plantificava ja l'Olaguer al brancal de la porta, i, recolzat en les saques de mostra, esperava compradors, vestit de blauet a l'estiu, de pana a l'hivern, sempre amb la mateixa roba de quan era traginer, sempre amb el mateix mocador de seda virolat entortolligat al front, o amb la barretina musca, ja més descolorida i suada que la de cap pobre. Saludava 'ls veíns amb un Bon dia o Déu-vos-guard; i si'ls compradors no matinejaven, ben aviat s'encauava per les fosquedats del magatzem, desde ont, tot tirant plans, vigilava, sense esser vist, les curullades saques que'l sol calentava de biaix. S'aturaven pagesos, prenien una almosta de blat dins els palmells, la sospesaven, la gronxaven, la bufaven, se la passaven a raig fet d'una mà a l'altra com rajolí d'or, i, si agradats de la mercaderia, llençaven la vista enlluernada a l'interior, no trigava un segon a eixir l'amo del seu amagatall, dreturer i cautelós com l'aranya de l'albenc.
Era altot i ossut, però magre i cap petit. Com bon moreno, tenia negre 'l cabell, sempre arranat, i eren també negres les nines de sos ulls, fredes i escorcolladores mentres escoltava, guspirejants o dolces quan sa paraula ho requeria. Quasibé barbamec, tenia, no obstant, groixudes celles, unides sobre son nas llarguet i cantellut. Però lo que més caracterisava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb sos llavis tant prims i cenyits a l'òs, que no podia badar-los sense fer l'efecte de que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d'ell una oposició, evident al primer cop d'ull, entre 'ls seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. Al veure-l tant esprimatxat i rebegut, un pressentia l'agilitat traidora del gat i pensava: quan treurà les ungles? quan me botarà al damunt? I, no obstant, mai les treia, mai se barallava i enardia, ningú li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni ses costums metodiques de sempre.
Però, amb això i tot, tenia molt poques simpaties. El veinat l'espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d'aquell home. Ningú li sabia cap mal pas, llevat de l'estimbament d'aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problematicament n'era responsable; però a les afeccions no 'ls cerqueu raó d'existencia. L'un les enfilava en el posat de mosca-morta; l'altre, en son parlar nyau-nyau; el de més enllà, perquè no podia contemplar sense quimera'l sistema de vida raquitic i puntual d'aquell gasiu. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia una mala criada, ni un moço per les feines més grolleres de la seva industria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar les saques de gra i farina que entrava en el magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera 'l boll de l'enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava'ls casals i la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a perdre l'halè; i si havia d'eixir de casa, tancava la porta i s'enduia la clau a la butxaca.
Tota la seva habitació era l'estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida no més per un cel-obert esquifit i reumatic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven sa existencia un parell de rates com conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell cel-obert. Els veíns esbrinaren que llavores bullia una calderada de farinetes i que l'endemà les escudellava en set plats de terriça, consumint-ne un cada vespre. «Se menja les sopes fredes», deien. I aquest era l'unic sopar de l'Olaguer.
Pera 'l dinar estava aconduit a l'hostal de Sant Roc. Allí s'aplegaven els pagesos més endarrerits, els carreters més jugadors, i l'Olaguer hi anava per bestreure'ls diners a ral per duro. En quant al dormir, com que ningú havia traspassat el llindar de sa fosca habitació, era impossible saber com se les arranjava 'l miserable graner. Sols imputant-li un luxe exagerat, s'atrevien alguns a suposar que jeia en una marfega, dalt d'un catre; altres presumien que ho feia damunt de sacs vells; la majoria s'inclinaven a creure que dormia en un jaç de palla o en els munts de boll que arrambava amb l'escombra.
Ni saraus, ni aplecs, ni fontades, ni funcions d'iglesia trencaven la marxa matematica d'aquell rellotge: sempre a dins del magatzem, senyalant el mig-dia amb sa anada a l'hostal, la posta de sol amb el grinyol de les pesantes portes, que restaven sols tancades fins que'l dia esqueixa la boira de la nit. L'unica casa que freqüentava era la del notari Xirinac; un notari que li extenia'ls debitoris amb que endogalava 'ls endarrerits i els jugadors, en sa taula de baieta despintada i sembrada de papers polsosos, serradures i plomes d'oca.
També passava 'l senyor Xirinac plaça de avariciós, no essent-ho sinó per reflexe de sa muller. En altres mans, D. Magí Xirinac hauria sigut senzillament un home previsor, o, si 's vol, un home interessat com tants ne corren, però incapaç de viure en la mesquinesa a que‘l reduía aquella dòna, vera encarnació de l'avaricia més crudel i refinada. La flaca del notari no era 'l diner pel diner, sinó la cobdicia de la proprietat. Fluix de complexió i de natural esporuguit, era d'aquells que pensen sempre en les contingencies de la sort i en la vellesa, de la qual estava ja frec a frec. Per assegurar aquesta contra les inclemencies de la miseria, hauria estat continuament fincant-se; però, sopeditat a D.ª Tuies, que era de geni dominant i perfidiós i s'havia posat les calces, el pobre home havia d'arribar als seus fins per altre camí molt més tort i llarguerut. Deixava 'l diner a interès pujat perquè ella ho volia, i ell somniava sempre en l'hora d'entaular judici i embestir l'hipoteca. La possessió d'aquesta li hauria agradat més que‘l diner, al revés de D.ª Tuies, amb lo qual les disputes, dins d'aquell matrimoni, eren continues. No obstant els esforços del notari, la sort se mostrava sempre més favorable a D.ª Tuies i als deutors: finia'l plaço i aquests pagaven bitllo-bitllo; el capital li havia augmentat i l'hipoteca se li havia escorregut una vegada més dels dits. Germana de sa fluixedat de genit era la desconfiança que tenia de sa propria valua. Era dels que criden sempre a primera hora; que arrien veles aviat i que acaben per admirar sempre la força de voluntat del contrincant. D'aquí que, victima i tot de D.ª Tuies, tenia per ella especial adoració. L'avaricia d'aquesta dòna, amb tot i esser supina, als ulls d'aquell marit encegat no traspassava la ratlla d'una economia molt prudent. D.ª Tuies, per ell, era un model d'estalviadores, de dòna de sa casa.
Per lo que toca al blader, D. Magí l'estimava com el pagès estima a l'arbre que creix amb ses regades. Ell li havia donat la mà, el veia créixer, i, posant-lo en camí d'adquirir, se feia l'il·lusió de que s'hi posava ell mateix, o al menys n'assaboria les dolceses.
Durant molts anys passà l'Olaguer les tardes dels diumenges en aquell despaig folrat per una doble paret de protocols i pergamins polsosos.
— Quanta moneda deu representar tot això! Quants testaments i contractes plens de números, eh?
El senyor Xirinac se llepava 'l bigoti de serrell, se fregava la galta brianosa, arrufava 'l nas, i, llençant una mirada ideal per l'escletxa de les seves ulleres blaves, responia amb melancolica veu:
—Ja ho podeu dir, ja! Si aquí tinguessim tot el diner de que això parla, ja fóra amo de mig Catalunya.
Més de quatre i més de vuit vegades havien repetit aquesta conversa, com si 's passessin un confitet per la boca, mentres donya Tuies, tot bellugant el cap amb menyspreu, desembraçava la tauleta de l'escrivent.
Fòra 'ls papers i el tinter, l'espolsava amb el mocador d'herbes que arrencava de la bata del seu marit, encara que aquest rondinés, i cada diumenge rondinava; treia un jòc de cartes ja ronyoses i enarcades com teules, i, apa!, ja hi som. El notari, amb el seu casquet mig desbrodat i suós, les seves ulleres blaves i el seu bigoti de serrell, s'asseia davant per davant de la seva muller. Aquesta, amb sa cara de pergamí arrugat, comprimida fins dessota les orelles pels bandós de sa perruca, començava invariablement una disputa sobre si 'l jòc seria un solo, una bescambrilla o un truc i flor. Com que era tant reptania (paraules del notari), se feia la seva santa voluntat, que, en aquest cas, volia dir la bescambrilla; i la pau regnava entre 'ls contendents fins a l'hora de pagar, que, segons sembla, era la en que'l vencedor d'aquella tarda començava a rondinar pera no rebre com trofeus de la victoria xavos llisos per quartos, i cabotes de clau per xavos. Hi havia un moment en que'ls tres jugadors, tot d'un plegat, s'aixecaven de la cadira, aferrant cadascú, amb el puny clos sobre la taula, el corresponent muntet de calderilla; però, davant del coflicte de tanta merma, el guanyador solia capitular, admetent cabotes i xavos llisos. «Qui aigua atura, blat mesura», solia dir cadascú interiorment. I l'un se mofava de l'altre al qual creia haver explotat.
Mentrestant la claror minvava, enfosquint l'estret escriptori, i l'Olaguer cuitava a despedir-se per poder arribar encara entre dos llustres a casa seva. Els veíns, al veure-l entrar, amb ironia més innocent que fundada, solien exclamar entre-dents:
—Ja va a menjar-se les sopes fredes.
El carril, aquell carril tant desitjat, que'l 15 de Juny del 65 s'inaugurà a Pratbell a só de campanes i terrabastall de musiques, acabà arreu amb els antics mercats. Les feixugues galeres de l'Urgell i d'Aragó no hi comparegueren més; el bestiar de Verdú tampoc; els bladers hagueren de tancar els magatzems; els ramblers emigraren; aquell brugit d'invasions forasteres no trencà ja periodicament el repòs dels carrers de Pratbell. Un somni etern semblà apoderar-se de la vila, el somni que pesa damunt les poblacions pageses. En mig d'aquella quietut ressonava amb certa tristesa l'espinguet potent de la locomotora, crit d'alerta d'una nova civilisació sorollosa i atrafegada.
Llavors l'estació s'animava un xic; els veíns de l'arrabal guaitaven per les finestres; els pocs pagesos, escampats per la plana com figuretes perdudes, se redreçaven i restaven embadalits, les mans plegades damunt l'eina del treball. De sota terra, de la foradada de Malgual, apareixia, envolquellat en fum, el tren, indecís, negre, empetitit com joguina de fira per la distancia i per la magnitut de les montanyes que l'havien escupit. Ell corria, corria, i sols imposant-li fites coneixia l'espectador que anava guanyant camí. Més, aixís i tot, duia en sí una certa majestat atractivola i imposant que obligava a mirar-lo. En son curs era capritxós i enjogaçat. Tantost mostrava a lo llarg sa trencada silueta en camp ras, davant del lluminós horitzó; tantost se presentava de pit, blanca cimera esblenada al cap, sos ulls rodons llampeguejant; tantost s'embarumava pel fons d'algun desmont, damunt del qual, arreu, s'arrocegaven fantastiques fumeroles. A estones se'l sentia bagolar adolorit; a estones pantejar amb afany; i, a mesura que s'acostava, la terra trontollava sota'ls peus, la màquina s'engrandia, sa branzida's feia imposant. De sobte eixia d'un altre esmotxadura, llençava als aires un xisclet més viu i durader, al que responia la campana de l'estació, enfrenava la branzida, i, dalt del geometric talús, desfilava sobre frevol rodatge l'interminable currua de vagons, envalumats de saques, bótes, carbó, fustes, ferro i maquinaria. Els vagons topaven uns amb altres com marejats; llur rodam grinyolava al pes de tanta abundor. Ne duien més ells en un viatge que no'n trafiquejava la vila en dèu mercats, i sols algun dia, mentres la màquina feia aigua, s'enganxaven a la cua dos o tres vagons més que tancaven les sobralles de Pratbell. Pocs minuts després fugia tot aquell convoi de riquesa, amb un crit selvatge d'orgull, deixant espalmada la vila, buida i solitaria l'estació, com capsa abandonada al mig del camp.
Els pratbellins de les finestres sentien quelcom d'imponent i trist alhora, fins quan el tren era de passatgers. Veure tot aquell eixam de desconeguts que s'abocava a les finestres indiferent, dames amb trajos rebuscats, quintos que cantaven cançons extranyes, jovent desvergonyit que saludava en to de burla, senyors que corrien del tren a l'estació i de l'estació al tren, empenyent-se, atropellant-se; contemplar com tot aquell món tornava a entrar en caixa als cops sords de les portelles i amb quin desdeny partia tot joiós sense veure Pratbell sinó d'esquitllebit, era fantasmagoria antipatica que ofenia'l patriotisme i amargava 'l sentiment de germanor. D'ont venia, ont anava aquell troç d'humanitat tant indiferent per l'altre troç? S'hauria dit que era un somni pesat que's repetia cada tres hores per interrompre la pau dels pratbellins, passant-los pels ulls races i més races d'un món nou i esbogerrat que vivia viatjant eternalment.
—Aquí ho tenen, ja ho veieu, Olaguer,— deia una tarda ‘l notari Xirinac pel camí de l'estació, quan encara brunzia en l'espai el clam del tren de càrrega que s'allunyava via amunt. — I tant criticats com vam ser per no contribuir a les festes!
— Sempre me n'he rigut.
El notari aturà'l pas i, apuntant la mangala dret a la via, afegí sentenciosament:
— Sempre‘l peix gros se menja'l xic. Això es pesta pels pobres. Teniu-ho per maxima: sempre 'l peix gros se menja 'l xic. Ont va aquest tren? A atipar les ciutats grans. Què creix avui? Les ciutats grans. Veieu créixer cap vila, cap llogaret? No: sempre 'l peix gros se menja 'l xic. Ben aviat això serà un mas robat. La tendencia de la civilisació nova es de concentració. Ja ho heu vist, els vostres companys: qui no se n'es anat al cel, se n'es anat a Barcelona.
— Es lo que jo 'ls deia, D. Magí: «Feu venir el carril? El blat se us tornarà orb».
I tornaren a caminar, el notari llepant el capsó de plata de sa mangala, l'Olaguer amb les mans encreuades al darrera, extrenyent un manyoc de redoltes.
El camí estava solitari, cobert d'un fang roig i envidriat que cruixia sota les sabates. Al cap-d'amunt, la vila destacava sa foradada silueta amb son castell emmarletat i son campanar romanic, sobre un cel roent de tardor que anava esblaimant-se per moments. La veína serra, empolsada de blau negrós, batia sobre la plana ombra misteriosa. Un taro bastant viu feia saltironar les fulles seques com aucells ferits, i, en ses alenades fortes, omplia la terra de remors d'esgarrapades. Llavors els pelats sarments, que aguaitaven el camí, cruixien, se revinclaven convulsivament i semblaven vergassar els pocs pampols morts que conservaven encara. Un pressentiment d'hivern, prenyat de melangia i cruesa, s'apoderava dels cors. El senyor Xirinac s'aixecà 'l coll de sa levita color de pansa, s'assegurà les ulleres blaves i encasquetà bé 'l barret de copa; l'Olaguer, d'un brinco, va ficar-se per tercera vegada a la vinya del costat i n'eixí tot contentó amb un nou manyoc de redoltes.
— Aquesta afició a la rampinya! — exclamà 'l notari, somrient.
— Res d'aixó: es el temps d'aixarmentar. Qui sab d'ont vénen!
— Ja n'hi ha per encendre foc, he? — afegí 'l notari amb fruició ben manifesta. — Aixis se fan les cases, Olaguer. Els animals ens ho ensenyen: mireu les formigues: no més recullint lo que'ls esvalotats deixen, quin gavadal!... Sembla que'l vent s'encalma: podriem seure una mica.
L'Olaguer, primer que ell, arribà a un pedriç de prop del poble, i, tot lligant en garbó les redoltes cullides, sentí amb sorpresa la següent pregunta del notari:
— Per què no us caseu, Olaguer?
— Jamai hi só pensat.
— Comprenc que no hi pensessiu mentres feieu el fonament de la vostra casa; però avui que teniu La Coma, l'Hort dels Minims, les Parades de Dalt, en una paraula, el ronyó cobert; avui, que heu de plegar la botiga, que us en aneu a la quarantena i voleu ser pagès, heu de pensar-hi.
— Que no hi ha més que casar-se? En bones fires que'm vol bé!
— Home, jo us proposo un casament de Déu n'hi dó. Busqueu les vostres conveniencies: una dóna estalviadora es un gran puntal.
— A qui 's casa, la bossa li esdevé rasa.
— Trieu bé la dòna, i encara la tindreu més plena. Ah! Si es de les del puny estret, cap home l'avança. Mireu la meva.
I aquí D. Magí començà a fer tal elogi i relació de les virtuts domestiques de la Tuies, que no hi havia sinó escoltar. En vint anys no havia espatllat una dotzena de camises ni comprat un llençol. Ja no parlem de la roba de damunt.
— Aquesta levita de panyet, aquesta ermilla de quadros, aquests pantalons d'esca, se conserven del nuviatge ençà, per la seva endreça i condicia. A casa no hi ha un raspall: els raspalls s'ho mengen tot, Olaguer: uns bons espolsadors, i, per darrera mà, suc de munyeca, amb un mocador o un troç de panyo. Roba que us treieu, roba al calaix, ben estirada i nèta: això cada nit. Que plou o hi ha fang? No eixiu de casa sense una gran necessitat; i si teniu alfombreta al peu del sofà i vénen visites, enretireu-la. Al llit, coixineres de pisana amb una tira de tela que's treu cada matí. La taula, de marbre, i damunt dels estalvis ja podeu posar-hi les caçoles. En fi, no acabaria mai. I per la pitança? Mai a plaça cap criada, que totes sisen: sempre la Tuies, i sempre tard, quan ja les revenedores no pensen sinó en tornar descarregades a casa. Però, perquè vegeu fins ont arriba la previsió de la Tuies, sabeu com compra 'ls ous? Si van cars, n'emmanlleva dugues, tres dotzenes al seu nebot adroguer , i, un cop s'han abaixat, els hi torna. Moltes candeletes fan un ciri pasqual. Una dóna aixís us apedaça i agombola com ningú. I, ademés, aquell instint del negoci que té, la dòna de casa, aquell cop d'ull! Quan ella us dóna una sortida o consell, escolteu-la: són grans inspiracions que no més tenen elles. Verbigracia, quan se'm va presentar aquell beneit de D. Guillem, el baró, a demanar que li bestregués trescents duros, coneixent jo, com de fet, que'ls volia no més que per fer el fatxenda en la suscripció de les festes del carril, de poc l'envio a passeig. Per sort meva, vaig demanar-li que m'hi deixés pensar. Ho dic an ella, i sabeu què va preveure? Que‘l castell seria meu, com de fet no crec que trigui gaire a ser-ho. Tenen grans inspiracions, grans inspiracions! Després, quan us moriu, a qui ho deixareu? Val més saber que no ho han de fer malver. Ja us dic: cerqueu una dòna aixís i caseu-vos: a la fi es el camí que hem de fer tots.
L'Olaguer s'aixecà i, donant un copet amistós a l'espatlla del notari, va dir:
— De tot lo que vostè m'ha contat, i molt més, me'n passo jo.
— Vós sou un tinyós, vós no sabeu ser persona, — replicà 'l notari, mig agraviat.
I com el taro tornava a bufar i la nit era ja bruna, emprengueren silenciosos la costa de la vila, l'un amb les ulleres al front i tantejant la terra amb la mangala, l'altre amb el garbonet sota l'aixella. Més, a mitja vila, cadascú tirà pel seu cantó, fent dret a casa.
Quan l'Olaguer, havent barrat la porta, gambava magatzem endins a la feble claror d'una candela que duia estenallada entre dos dits, un xicot del carrer cridà pel forat del pany: «Escanya-pobres!». I aquest crit, que retrunyí amb veu aspra i desvergonyida per les tenebroses voltes del magatzem, glaçà les sangs de l'avar. «Escanya-pobres!» Renom que li aplicaven feia un quant temps, que anava popularisant-se i que duia en sí tots els aires d'una persecució rabiosa, que era un estigme amb que li escupia a la cara tot un poble. Aixís ho entenia l'Olaguer, i al pensar-hi, ell, que per propia voluntat s'apartava sempre de tothom, s'esfereía.
Sa naturalesa era la de l'arrel o del taup: viure en la foscor, créixer en ella i en ella desplegar sa força; no eixir mai a fòra, ni esser senyalat amb el dit, ni esser l'enveja o el sac dels cops de ningú. El crit d'«Escanya-pobres!» era un crit de venjança, l'alerta d'un regiment de foners disposats a apedregar-lo. En aquell moment, dintre sa casa, el crit prenia ja un to provocador. Se sentí acorralat, i en son semblant se llegí tota la sobtada desesperació de la bestia sorpresa en el cau, l'ira selvatge d'aquella naturalesa grossera. La vida ensopida que tants anys menà dintre la foscor del seu magatzem l'havia tornat esglaiadiç com una rata. Del coratjós traginer no 'n servava sinó la primera embestida i la confiança absoluta en tota la naturalesa, exceptuant-ne l'home, que era, per ell, la pitjor de les feres. Tota sa vida havia dit que l'humanitat es una colla de lladres. Cada home era, doncs, un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusió d'idees del seu cervell escanyolit per l'ignorancia, havia cregut sempre honrada tota cobdicia que no anés armada fins a les dents. L'usura, que les modernes lleis no persegueixen, tampoc la condemuava'l sentit moral de l'Olaguer. Més aviat la considerava com una caritat molt semblant a la de tirar una corda a qui s'ofega. Si l'auxiliat no se n'aixecava, era que ja abans havia engolit massa aigua. Ell no n'era responsable, i, en premi d'haver eixit a la platja, se carregava a coll totes les despulles del naufragi, que bé s'ho valien els perills passats.
Un cop ric i motejat d'Escanya-pobres, sa conducta, tot essent la mateixa, obeía a altres mobils: a l'odi ferestec que cóva tot foragitat. Amollit per sa passió, acovardit pels anys i per la temor de perdre, tenia pel diner veritables tendreses, el disputava a tothom amb les astucies més crudels. Entre ell i els demés hi havia guerra oberta. Si un dia 'ls lladres l'aixarpaven, ningú podria robar-li ja'ls goigs passats. I, victima d'aquesta obsessió, ja no estimava 'l diner com riquesa, sinó com font de plaers inexplicables. Si l'hagués pogut deixatar com aigua, son cos no hauria pas tastat altre aliment. Li dolien ja la pesseta de l'hostal, els quartos de l'oli, la llenya i la farina. Sols vençudes veritables crisis en que lluitaven de crudel manera l'esperit de conservació i l'amor a la dobleta, pogué 'l senyor Xirinac resoldre'l a fincar-se. «Un cop de mà! Un cop de mà!» Sense aixó, ni hauria comprat l'hort, per barato que li donguessin, ni, un cop adjudicades, hauria conservat dos dies les Parades de Dalt i La Coma, que'l tribunal li entregava per sentencia executiva. «Terres? Déu en dó a qui'n vulga! No porten sinó mals-de-cap i gastos. Diner, diner, que se'l veu créixer, que ocupa poc lloc i un se'l pot guardar. Però, un cop de mà, un cop de mà!» Sempre aquell cop de mà, sospès sobre 'l seu cap, el feia somniar en lladres i l'omplia d'una basarda més consemblant a la dels gelosos que a la dels porucs; perquè, com a tot amant cego, no li dolia la vida, sinó 'l ser estimat. Es per això que del motiu d'Escanya-pobres, lo que menys l'ofenia era l'intenció insultant: lo que més el trasbalsà, la llum que en sí duia 'l mot pera treure'l de la foscor en que vivia i fer-lo objecte de la rampinya humana. Per això l'escoltà, estemordit, ressonar dintre de sa propria casa, prop, prop del diner.
Una estona restà espalmat, la candela tremolant entre 'ls dits, els peus clavats a la mateixa rajola; i una barreja de por, d'ira, d'odi, que passà per damunt de l'insolent i abarcava tot el poble, bambollejà per dintre aquell cor. Un silenci absolut el refé; tornà enrera, repassà les baldes, la barra, el pany, tapà ben bé'l forat d'aquest; i com si encara no sabés que'l crit havia entrat de fòra, resseguí, lo mateix que dòna poruga, fins els més petits recons del seu ronec magatzem.
Ja amo de si mateix, un somriure lluí en son rostre: l'expressió de la venjança, pera no dir-ne la claror. Mai tant obcecat com aquell dia. La conversa del notari, portantli 'ls ulls envers la dòna, criatura de qui'ls havia apartat l'Olaguer passats sos vint anys, el crit amb que'l món s'havia per primera volta atrevit a perseguir-lo fins aquell recó, li remogueren fondament totes les tendreses que per l'or sentia. Allò eren amenaces, amenaces contra l'objecte estimat: mai, doncs, l'havia estimat tant! I sentí per ell la frisança d'una mena de lascivia extranya, una aberració bestial que no cab en raó humana. Ja que no podia fondre l'or i portar-lo a la corrent de ses venes, volia besar-lo, glopejar-lo, refrescar-se'n la boca i amb son alè cobrir-lo amorosament d'un vel. En les depravacions i baixeses de sa grossera passió mai havia arribat tant avall: estava foll.
· · · · · · · · · · · · · · ·
En tota la nit no pogué aclucar l'ull; i, com la febre li exagerés els perills que corria a Pratbell, prengué 'l determini d'anar-se-n. Quasibé buid el magatzem, amo de La Coma i resolt a fer de pagès, com més aviat abandonaria la vila mellor: terra entremig i no pensarien en ell. Una llenca de terra d'un parell d'hores ja seria prou per aquells avalotats. Quan aniria a la vila no veuria sinó 'l notari.
Tres dies després l'Olaguer arribà a La Coma, disposat a viure-hi. S'esqueia La Coma a sol-ponent, dins d'una fondalada tranquila i apacible, encara que un xic tristota pel to negrós que donava a les vessants l'espès alsinar que les coronava. Pel galze de les vessants corria una riera sense nom que regava l'horta de l'hisenda i alguns pollancres d'extremada alçaria. La vessant de ponent, abans d'arribar a l'aigua, s'aplanava, formant dalt de la riera com un graó esgaiat que tindria ben bé una trentena de jornals. Al mig hi havia la masia, una casa de pagès, de teulada a dues vessants, l'era als seus peus, dins del barri, que una esberlada porta de fusta tancava. Un balcó, tant llarg com el davanter, dava esbarjo al primer pis, i, sense ordre ni concert, unes quantes construccions miserables s'arrapaven a l'entorn de l'edifici pera l'allotjament de les besties i pera altres serveis secundaris. El primer pis era ben bé l'allotjament del senyor: per la part del davant dominava tota l'horta, extesa a sos peus com esplendid tapiç moradenc, llistat de verd en oposats sentits; més amunt, els camps, i més amunt encara, la vinya, cobrint amb aire desmaiat els primers geps de la montanya. Per la part del darrera, la costa s'accentuava rapidament, i, de la carena a baix, l'amo podia ovirar les ombrivoles interioritats d'aquell bosc ferreny, que semblava lliscar a pleret i cautelós cap a la plana. Als seus peus, i ben als seus peus, hi tenia l'amo 'l servei, el bestiar i l'aviram, que escatainava tot el dia pels pallers, arreus i llenya de dins del barri.
Feia déu anys que habitava aquest mas en Pere de les Borges, amb la seva dòna i mainadeta, una cunyada, dos moços i un vailet. En Pere, que'l tenia a mitges, no havia donat un què dir a l'antic amo, i amb tota sa familia plorà de debò, primer la mort d'aquest i, després, l'adjudicació feta pel tribunal a favor de l'Escanya-pobres. Arrencar aquell bé de Déu de les mans d'una pobra viuda i d'uns angelets com un fil d'or, abatuts per la llarga malaltia de D. Josep, li semblà una gran infamia; esser el substitut de tot un senyor un ex-traginer que per jueu tenia tant mal nom, una imposició insoportable. Però sobre l'amor que en Pere duia an aquells terroços regats amb sa suor, hi havia, de més a més, una clausula d'escriptura que'l tenia amarrat a La Coma per dos anys encara. Se carregaria de paciencia i compliria com un home.
A la masia coneixia tothom el motiu del nou amo, perquè l'Olaguer s'havia fet més popular de lo que ell no 's creia. La Pona, la masovera, i la Sileta, sa germana, anant a mercat, havien guipat ja de cua d'ull, dintre la fosquedat del magatzem, l'improvisat blader; però si de la figura d'ell ningú 'n tenia una imatge prou clara, llevat den Pere, de l'ànima potser en tenien una idea més esgarrifosa que la mateixa realitat, ennegrida per un renom que feia feresa i desfigurada per les llegendes romantiques que s'empescava la murmuració pública.
Fet determini de carregar-se de paciencia, en Pere cridà, doncs, a capitol a tothom, recomanant calma, bon seny i la major prudencia. «Hi anava la sort de tots. Altrament se veuria obligat a satisfer una indemnisació que, ni venent-se la camisa, podria reunir.» La nova caigué damunt d'aquells esperits com una gran dissort; però prometeren ajudar al de casa amb tota la fe de que eren capaços. I no podia esperar-se altra cosa d'aquella familia, veritable tribu que en Pere regia com un patriarca. Alt, fornit i de posat seriós, fins ho semblava. L'afable Pona, engroixida ja pels anys i per son genit de bona pasta, com l'endreçada Sileta, alegre esquerraç d'aquella masia, el volien i respectaven amb amor. En quant al servei, no hi havia que témer del pacific Llorenç ni de l'enjogaçat vailet. L'Aloi, el geperut, que, al dir de la gent, tenia mal sangro, temia massa l'atletica força del seu amo pera propassar-se.
Un dia 's presentà allí l'Escanya-pobres a pendre possessió, seguí l'hisenda molt amorosit, tingué una bona paraula pera cada hu, i, com no parlà d'aposentar-s'hi, tothom respirà, amb tot i que sa presencia esborrà, en gran part, les tintes negres del retrat. Altres vegades hi tornà en poc temps, i, mostrant-se més i més afable, anà conquerint els cors. Més, quan manifestà'l determini de mudar-s'hi, quedaren tots tant glaçats com si se'ls hagués dit que arribava la pesta.
Va caldre fer cor fort i avant. En Pere, obeint el manament, arribà que tot just clarejava a la vila, i meresqué la prova de confiança de carregar, en els corns de la sarria, unes talegues que pesaven com d'or que eren. Això 'l reconfortà bona cosa. «Si tant dolent fos, no's fiaria ni de mi», pensà interiorment.
Un cop a La Coma, l'Escanya-pobres fou allotjat pels mateixos masovers en la cambra bona del primer pis, l'unica que quedava parada amb un llit de posts i bancs, un canterano i mitja dotzena de cadires que hi havia deixat la viuda de D. Josep. El nou estadant, fòra de les talegues que hi muntà dissimuladament amb en Pere, hi portà, per tot equipatge, un farcell fet amb un mocador de cotó. Mai s'havia vist tant ben aposentat. Les parets eren blanques, l'enrajolat nét, lluentes les fustes, i el llit parat amb llençols de bugada per la Sileta, que'n sabia la prima. La blavor del cel, la pau del camp, l'esplendidesa d'aquell sol que ho daurava tot, que calentava fins un bon esgai del llit, esponjaren bon xic el cor de l'Olaguer, més reverdint-li 'ls records de l'infantesa que no pas fent-li avorrir per contrast el fosc magatzem. Pera contemplar el sol i glopejar aquella atmosfera de sana pau, l'Olagueret, l'Escanya-pobres, l'home gastat i sotmès a la passió del diner, hauria donat tot allò per glopejar un grapat de dobletes, anc que fos dins de la carbonera. No eren pera 'l seu gust les magnificencies de la naturalesa: sa pell colrada i endurida ja no sentia la frescor del llit amb que's refregava delitós el tendre Olagueret, abans de somniar amb els angels!
Més, així i tot, aquella pau escaigué bé uns quants dies a l'esporucat Escanya-pobres. Sota aquell ample cel amarat de claror trobà altre cop la foscor desitjada; els arbres, les plantes, el rodejaven d'un món nou ont l'Escanya-pobres havia d'esser desconegut; la fondalada en que estava enclotada La Coma no li permetia veure Pratbell, i aixís se'n creia cent hores lluny.
Son esperit, avesat al treball, no li consentí ni un dia de vaga. Se llevava de bon matí i conreava les terres barrejat amb sos masovers; dinava, passava la vida al costat d'aquests, com un senzill pagès que era; i la distracció del treball i aquell caliu de familia apaibagaren per uns dies el foc de sa passió, adormiren la bestia i deixondiren l'home.
Altres circumstancies el posaren a punt de transmudar-se del tot: els nens den Pere, pujant-li a la falda, plens de manyagueria, mostrant-li candorosament els encisos de l'ignocencia; i la Sileta, que, fresca, sana i riallera, li passejava pels ulls els atractius de l'hermosura. Quan ell la veia trastejar per casa o sembrar pels camps, sempre neteta i alegra, ostentant amb natural gallardia ses formes arrodonides i ben proporcionades, sa abundosa cabellera daurada al foc, sa testa riolera i expressiva, de la qual cert aire inexplicable d'honestitat escampava ‘ls desitjós carnals que haurien pogut despertar sos ulls atraients, sa boca de magrana del pinyol blanc, i son coll blincadiç i molçut; sentia vibrar en l'esperit l'alenada de l'amor, certa dèu de tendresa i poesia que l'atreia tot sumís i feble. Després, en ses soletats, repassant els serveis que feia a la casa, els consells discrets que esmerçava durant el dia, la manera que'l tractava, lo bé que l'agombolava i li tenia la cambra, tot de sobte l'assaltava 'l pensament de casar-s'hi, sentia reviscolar l'instint de familia; però son genit esquerp li enfrenava la branzida del cor; i d'aquesta lluita li quedava una tristesa misteriosa, una barreja extranya de voler i avorrir alhora a la Sileta.
Aquella tristesa ben prompte li engendrà certa lacitut i emperesiment que, retenint-lo en la cambra, el portaren de nou a contemplar son tresor. Sa passió renasqué amb tot l'esclat d'una bogeria mal curada; la pau dels camps s'esvaí com per encantament, i per primera vegada rondà per allí l'Escanya-pobres, malmirós, aspre i garneu, omplint La Coma d'insofrible malestar, quan més penedits estaven sos habitans d'haver-se escoltat la murmuració pública.
En els primers dies, que foren d'expectació, l'Olaguer era mirat per masovers i moços amb un esglai que semblava respecte. Un cop se convenceren de que no hi havia tal fera, sinó un home com ells, treballador i senzill, s'abandonaren a tractar-lo d'igual a igual com a llurs ulls requeria qui vestia com ells, com ells treballava i cap condició personal tenia que l'aixequés sobre 'ls altres. En Pere cregué, llavores, amb certa satisfacció, haver baratat l'amo amb un soci; i si la Pona li feia notar que'l mantenien i li deixaven fins la roba del llit setmanes ha, sense que ell respirés per la ferida, el masover arronsava les espatlles confiat, responent que ja ho arreglarien per cap d'any al passar comptes. El cas era anar tirant per aquell camí, que li semblava majorment desbroçat després que l'havia cregut ple d'esbarzers i argelagues. Per això, quan desaparegué ‘l soci, suplantat per un amo grosser, sorrut i sense entranyes, l'etzarament fou dèu vegades pitjor, perquè duia en si tota la brutalitat de la sorpresa, tots els visos d'una traidoria. De més a més, el tracte de tu a tu que havia precedit al cambi, feia impossible 'l respecte. La por, en aquest cas, havia de convertir-se en defensa encarniçada; oberta i sobtada, com de pagesos, havia d'esser la lluita.
Qui de primer notà 'l cambi fou la Sileta. Un matí pujà a dalt a fer el llit de l'Olaguer. Contra la costum, trobà tancada a pany i clau la porta de la cambra. Si atravessà pel seu magí un recel de desconfiança, no l'entretingué, esperant una explicació més satisfactoria. En havent dinat demanà la clau a l'interessat, i aquest l'hi entregà amb cert rosec evident, acompanyat d'una ullada escorcolla-dora que arribà a l'ànima de la noia. Dos minuts després ja tenia a l'Olaguer dalt de la cambra, ronsejant com qui no vol la cosa. La Sileta acabà son fet mudant déu cops els colors de la cara, i eixí mossegant-se 'ls llavis pera no descloure-ls. Aquella tarda 'l dormitori restà altre cop tancat a pany i clau; i aixís estava al matí següent. Més, amb tot, la Sileta, abans de sacrificar les seves virtuts domestiques amb un determini que no podia pendre sense gran esforç, volgué esbrinar si havien sigut impressió falsa o realitat els ofensius recels del dia abans. Reclamà també la clau; i com l'Olaguer tornés a mortificar-la amb sa presencia, parà la noia en sec la feina i, roja com una brasa, se li encarà, dient-li:
— Que us ha faltat alguna cosa d'aquí?
—No res.
— Ah! No res, i teniu la poca-vergonya d'afrontar-me?
—Jo?
—Vós! Perquè ho sapigueu: jo i tots els de casa som incapaços de tocar una agulla de ningú. No necessitem sentinelles, ho enteneu? D'ara endavant ja us el fareu vós el llit. Aquí, que fins els llençols us posàvem de franç, poca-pena!
L'Olaguer féu acció d'acostar-s'hi i retenir-la per un braç, a fi de que escoltés.
— Si ‘m toqueu, us vento bofetada! — digué valerosament la noia, ofesa. I abandonà 'l primer pis, pera no atansar-s'hi més.
El fet s'esbombà arreu per tota la familia. Aquesta 's féu solidaria de l'ofensa i, per si no bastessin les prevencions amb que d'aquella hora endavant miraren a l'Olaguer, com pressentint ja que a la fi n'eixiria la fera, començà aquest a mostrar-se ferreny i dur amb tothom. Ja trobava que ningú treballava prou, cridava perquè matinegessin més, volia escursar i reduir les vinyetes: «que tant pa i beure!». I tot el dia anava frisós per la treballada, matant-se ell mateix pera donar exemple, rondinant als moços, maltractant les besties, donant clatellades al vailet. En arribant a casa barallava les dònes si veia vessat per l'era 'l moresc de les gallines o escampat algun brotim de llenya; reptava'l goç a puntades de peu i esfereía 'l gat, ensopit a la vora del foc: «Hala, gandul, a caçar rates!».
Avesat pel comerç al broll continu de diners, no li bastava ja la llarga contemplació que cada nit dedicava a ses talegues, ni podia avenir-se amb la cançonera producció de la terra. Sentia afany d'arreplegar; una anyorança mortal de trafec de diner el consumia. Al veure que les seves talegues no creixien, l'assaltà 'l temor de que minvessin, i llavores la retirada de la Sileta li proporcionà 'l goig de ficar-les dintre la màrfega pera guardar-les mellor durant la nit.
En mig de ses tristeses, un jorn brufol i ventós, fugint la presencia dels seus companys, se'n pujà serra amunt, internant-se en la garriga. Pels seus peus, pel seu cap, tot eren cruixits de fusta. «Gracies a Déu, la terra, doncs, també donava alguna cosa en aquells dies curts.» I sentí pessigolleig de goig; i desafiant el vent, que xiulava i tallava la cara, se passà tot el mati arreplegant llenya com un desaforat. Muntant muntant, arribà al cim que dominava la conca. Ni mai que ho hagués fet! Allà, entre la negror d'arbres que clapejaven la rogenca plana, vegé destacar la grisa silueta de la vila, amb el seu castell i campanar. El cel de plom, que damunt d'ella pesava, cobria-la d'un vel melancolic que tocà 'l cor de l'Escanya-pobres. El magatzem, testimoni de tants goigs passats, casa pairal de sa fortuna, ont havien ressonat una per una les dobletes guanyades; l'hostal, el despaig del notari, tots els records dels seus mellors temps, desfilaren pel seu esperit com envolquellats en la melangia d'aquell horitzó plujós. I, assegut en un claper, s'abandonà més d'una hora als dolors de l'anyorança, sense sentir el fret ni les fuetades del vent, que feia bramar el bosc com una mar.
L'endemà, quan encara 'l mas dormia, l'Escanya-pobres posà 'l bast al Moreno, el cavall estimat de l'hisenda, el muntà i no parà fins a la vila. Sa absència fou un esbarjo pera tots els esperits: els camps sentiren cantar an aquells pagesos enfeinats, el vailet se trencava les cames a cabrioles, i a taula, més que'l menjar, engreixaren les rialles. En cambi, a la tarda, quan tornà... Qui clavada l'arada al solc, qui descansant en el manec del magall, estigueren amos i moços més de dèu minuts discutint si seria aquell cavaller que anava acostant-se a contraclaror del sol ponent.
— Ell bé s'hi diu; però no ve a dalt del Moreno. No pot ser.
I, en si es o si no es, arribà allí, dalt d'un matxo blanc-bragat que ho posà tot en renou amb sos brams i molinets.
— Que ha pres mal el Moreno?—s'atreví a preguntar en Pére, tot alarmat.
L'Escanya-pobres respongué amb un «no» esclet, tot domant el matxo a garrotada seca al mig del cap; però la bestia l'aixecava fins qui sab ont, ensenyant l'enorme dentat i uns ulls com unes brases, ensems que voltava i giravoltava, tibant la brida i amb cada guit que feia escruixir l'aire. Allò no era un matxo, sinó un dimoni de l'infern amb qui no podia bregar més que un traginer com l'Olaguer ho fou. La bestia no volia entrar a l'estable, i, sols amb l'aturdiment dels cops i el dolor que les batzegades de la serreta li deixaria a l'ensagnada boca, conseguí aquell rendir-la.
El pressentiment d'alguna crudeltat misteriosa s'apoderà de tots. Tothom pensava en el Moreno, tant dócil i volgut sempre, i l'extranya aparició d'aquell matxo ‘ls esfereí tant, que no gosaren repetir la pregunta den Pere.
Fermat el matxo, l'Olaguer corregué a tancar-se en la seva habitació pera repassar les quatre unces que havia guanyat en la barata del Moreno; i aquell vespre ni baixà a sopar ni hi hagué qui entrés a l'estable a donar un bri de palla a l'animal. Els masovers i moços , mentrestant, se perdien en conjectures i grunyien de rabia.
L'endemà al matí baixà l'Olaguer i manà an en Llorenç, el més obedient dels moços, que entrés a donar pinso al matxo. El pobre xicot, encara que rondinant, obeí, i la bestia'l rebé amb un raig de coces que'l deixà extés a terra amb una costella enfonsada. Als clams del ferit acudiren tots els de la masia; se l'emportaren a la cuina a curar-lo, seguits de l'Olaguer en persona, que ho presenciava tot moix. Més l'Aloi, el geperut, excitat per la desgracia del company, sortí i, armat d'un bon samaler, entrà a l'estable a rebatre a cops an aquell dimoni, fins a matar-lo. La bestia, aixís bastonejada, trenca'l ronsal, i, abraonant-se amb l'agressor, li clavà dentellada al gep i escapà, esperitada i bramant, camps a travers, botant com monstruós moltó.
Llavores la sarracina s'armà contra l'Escanya-pobres: tota la casa en pes les emprengué contra ell; i en Pere, a l'arrencar-li la confessió de lo fet amb el Moreno, l'embestí de dret a cops de puny; les dònes li tiraren en cara totes, les mesquineses, tots els deutes pendents; els moços, entre gemec i gemec, li juraren venjar-se, i quan el tingueren ben atrotinat i abatut li anunciaren tots la sortida.
—Jo no tinc res,—afegí en Pere; — vós encara'm deveu la despesa de dos mesos: veniu, doncs, a demanar-me compliment de contracte i la munta, que potser us faré un cap nou. Ni que sapiga anar a presiri.
Un cop pogué, l'Escanya-pobres se'n pujà a dalt, se folrà d'or de la manera que pogué pera no deixar un centim allí, i, boi coixejant de pes, eixí de La Coma, foll de rabia, amb la doble intenció de fugir d'aquells lladres i de veure si atrapava'l matxo pasturant.
«Bon vent!» exclamaren a una tots els del mas; i el geperut Aloi, no podent contenir-se, eixí fins a l'horta a espiar-lo bona estona. Plantat al mig de l'ample espai, amb son coll tort, els ulls guspirejant de rabia, al punt que se li perdia de vista, l'amenaçà amb el puny clos, exclamant:
— Me la pagaras, jueu!
Als seus coneixements de traginer i lleugeresa degué l'Olaguer el recobrar aquell matxo enfurismat. Amansit si't plau per força, el muntà, i, tot dringant-li 'l diner per les butxaques, arribà l'Escanya-pobres a Pratbell que no eren pas dotze hores. Ningú s'admirà de que tal miserable entrés muntant al pèl bestia tant enfellonida. Moix i pensatiu arribà a cal notari, descavalcà i demanà al seu amic una sentada. Moix i pensatiu arribava per lo molt que havia rumiat tot venint.
—Ja ho veu, D. Magí. A mi no'm convé de cap de les maneres que en Pere se'n vagi: pot suposar que qui sab lo que li dec, me bescantarà per qui i per lla, no trobaré masover, i tota la cullita d'enguany, al menos, se'n va en orris. De la munta no cal parlarne: prou clar que ho ha dit ell. Vagi darrera d'un pobre!
— L'heu feta grossa; l'heu feta grossa,— exclamà D. Magí, gratant-se la galta i amb el to sentenciós de sempre. — Però bé: ja veuré d'arreglar-ho; ja us faré aquest favor, que, en bona fe, val alguna cosa.
— I cah! Ells ne tenen la culpa, amb les seves pors, que‘l matxo prou l'amansiré jo, i llavores veurien el negoci. Si es un animal de pena.
I dient això, amb tot i esser a l'hivern, l'Escanya-pobres s'aixugava amb el revés de la mà la suor que traspuava pel seu front palid.
— Convindria que me'l fes depressa, aquest favor,—gosà dir l'Olaguer, veient al notari encaparrat en altres coses i disposat a no parlar-ne més.
— Home, quan? No vindrà d'un dia.
— D'hores: vegi què li dic. Un pagès cremat, i allí són tres homes, es capaç de escapsar-me tots els arbres de l'hisenda en menos d'un jornal. Aquell dimoni de geperut es capaç de fer-ho tot sol.
El notari, excusant-se de poder anar a La Coma fins d'allí a dos o tres dies, prometé, vista la premura, escriure aquella mateixa tarda pera parar el primer cedint, per fi, a la preocupació que'l dominava, preguntà, mudant de to:
— Bé: i ont anireu a viure, ara?
— A l'hostal de Sant Roc m'hauré de ficar, de primer entuvi. Què vol que faci?
— Potser me llogarieu el castell,—féu el notari, amb rialleta maliciosa.
— Com! — saltà l'altre. — Que ja es de vostè?
— Sí, home, sí! Ahir en vaig pendre possessió, — digué, arrocegant la paraula, com pera mellor assaborir-la.
I, entregant-se a l'expansió del goig, explicà per peces menudes l'historia d'aquella adquisició usuraria, sa primera adquisició, arrencada de les mans foradades de D. Guillem, el darrer brotim d'una baronia de cinc centúries, que, després d'una vida de disbauixa estúpida, acabava de morir en una sala de l'hospital de Barcelona, sol i vern, vell i fadrí, menjat per l'escrofula i la miseria que durant tants anys anaren rosegant-lo per cafès, bordells i timbes.
— Llogar? — replicà l'Escanya-pobres, entre admirat i sorprès. — Què vol que hi faci al castell?
— Guar... — respongué'l notari, mossegant-se la llengua. — Viure-hi, vui dir.
— No: ja ho deia bé de primer, ja: guardar-lo . Home, li faré un servei, i encara vol que l'hi pagui? Qui serveix, paga mereix. I jo llogar aquell casalot tant gran?
— Mireu? Si no sou vós, me'l llogarà un altre. Ara que volen empestifar la vila de fàbriques, no faltarà demanadiça. Ja ho veureu que aviat hi sentiu allí 'l catric-catrac de trescents telers.
— No somnii truites, home. No veu que tot allò bellugaria com un castell de cartes? Que es cas de posar-hi telers! Bé, ja veurà: fem una cosa? Ara allò està abandonat, no? Jo l'hi guardaré mentres i tant que no ho lloga.
— Tira peixet! Quina rifa!
— No diu que ho serà aviat?
— Que la sabeu llarga, Olaguer! I el senyoriu? I l'utilitat? I el producte del diner que'm representa?
— I cah, home! Si ja sé jo que donya Tuies no vol pagar més lloguer, ni vostè tampoc. Vostès s'hi mudaran aviat. Llavores, si per cas no m'hi volen cedir un reconet abaix perquè 'ls faci companyia, me‘n vaig jo.
— Esteu molt enterat, Olaguer. Bé, doncs: doneu-me un tant al mes de senyoriu, i es cosa feta. La casa s'ho porta, es de senyors: heu de pagar senyoriu.
— Sí, d'un senyor que ha mort a l'hospital.
— Sic transit gloria mundi, — féu el notari, mostrant tot d'una 'l seu estil sentenciós i els seus temors de sempre sobre 'l pervindre.
— Una cosa era'l tarambana del baró i una altra 'l castell. Dos durets al mes i us entrego la clau.
— Dèu pessetes! Ni cinc tampoc! Quina llei d'agrair favors! Ara, alló qualsevol ximple ho pot cremar o desembraçar, quan menos.
El previsor notari 's tornà groc, i, abaixant la veu d'un terme dolç, tornà:
— Posem-ho a cinc i no 'n parlem més.
L'Olaguer se repensà una estona, amagant en lo possible tot el dalè que tenia d'aprofitar la ganga, mal que ganga fos per l'altre caçar guardià i paga. A la fi oferí tres pessetes, que foren acceptades després de llarg regateig. Obtingut el permís, i en havent dinat, els nous amos i ell, amb el matxo darrera, s'encaminaren cap al castell, qual interior D.ª Tuies no coneixia encara.
Al veure-ls passar, els veíns de Pratbell se mossegaven els llavis pera no deixar escapar un somrís de mofa.
— Quin terceto! — exclamaven després, entre-dents, tot bellugant el cap.
Aixís atravessaren mitja vila, fins arribar a les darreres casetes del carreró miserable d'ont partia la costa del castell. Aquesta era una dreta graonada, empedrada de palets i faixes de marbre esmolat que feien arriscada l'ascensió. La molça i l'herba rana, que circuíen els bombats palets, els deixaven sols clapejar com calbos caps de mort mal enterrats. Sort que l'esgarrifosa impressió era arreu substituida per l'esment continuat que l'esperit de conservació reclamava. El matxo, no obstant, entre relliscades i caigudes, se resistia amb tal força a trepitjar aquell solatge, que no hi bastaven crits ni cops. Encabritat, arrufant el nas, aixordant el món amb sos brams enguniosos, aquí queia i allà s'aixecava, traient foc de les pedres, tot esfereit, com si fos més impressionable que les persones. No cal dir que, davant de ses bogeries, el notari i sa muller van donar-se brasa a fugir costa amunt, enganxats l'un amb l'altre i arrambant-se a les vores del camí, fins arribar al peu del clos.
Tancava aquest un reixat de senzills barrots de ferro, menjats de rovell, tant desllorigats ja i fóra de pollaguera que, havent-se un dia encallat a mig obrir, aixís restaren per sempre més, deixant més estret el pas, però obert sempre. Terra de gleva anà enterrant els llistons inferiors, i damunt d'ells nasqueren cada primavera flors i lianes que s'enfilaven pels barrots amb aquell instint embellidor que semblen tenir les flors boscanes.
Passat aquell llindar, no dolia la pujada. Amb pocs passos més s'assolia 'l cim del turó, la plaça que precedia'l castell; una plaça empedrada amb grans carreus desnivellats per la força increible dels escardots i fonolls que creixien entre'ls junts. Un cop allí, podia un asseure-s en el llarg pedriç de l'esquerra i contemplar el castell. Aquest era un bastiment del segle XIV, que s'aixecava alterós encara amb ses torres marletades, sos finestrals trilobats, partits pel corresponent mainel, sa pedrera esqueixalada avançant al mig de l'extens davanter ja terrós, esquerdat i ple de pedaços de diferents temps i gust. Fins els més llecs en arqueologia se sentien dominats de misteriós respecte davant d'aquell ferreny monument, que ressaltava sobre 'l blau del cel amb imponent majestat. I al recórrer amb la vista la grandiositat dels seus maciços, la variada distribució i grandaria de les obertures, els perfils i atrevits trepáis de la pedra tallada, un se sentia embadalit i corprès de punyent curiositat. Tant, que bé oferia la vila, al peu mateix, son pintoresc panorama de desnivellades teulades, cimboris, fumeres i campanars; la campinya, ses catifes i arbredes; els torrents, llurs miralls extesos per terra, llampegant entre 'l fullatge; el cel, sos horitzons i mars de llum: el visitant posposava tots aquells tresors a la set del seu esperit, ull-pres per la porta del castell, ont tenia fit l'esguard ja feia estona. Si estava barrada, perquè ho estava; si de cas era oberta, perquè ovirava a dins son vestibol ogival, son pati negrenc i recullit, l'ampla escala a cel obert, amb son antpit de rosetons, les parets trauades ací i allà per finestres i portes fistonejades de gracioses motllures, capitellets i repises esculpturades. Un vel humid i cendrós semblava, d'allà enfòra, cobrir-ho tot del misteri més atraient; l'imaginació 's forjava ja tota una resurrecció de l'Edat Mitjana: estrados entapiçats, arques de roure de cairuda talla, el gran tinell amb la vaixella d'or, l'harpa del trovador, l'armadura de l'avagant, els enfilalls de perles i joieria de les dames. Altres dalien per veure 'ls cellers, les fosques maçmorres, els soterranis misteriosos, la consabuda mina que per força degué tenir el baró pera baixar a la vila, pera escapar-se potser fins al riu.
I res d'això hi havia. El temps; famolenc insaciable, s'havia empassat fins els òssos d'una vintena de generacions d'aquella antiga familia, venint a trobar el darrer baró dins d'una sala d'hospital pera disputar a l'escrofula les aixerreïdes llenques de teixits que aquesta no pogué engolir en tant de temps com anà rosegant-lo. El corc i el rovell s'encarregaren de menjar-se 'l parament, les armadures. ¿Qui coneixerà en les rosades orelletes de la nuvia o entre 'ls postiços empolvats de la dama enlairada en son palco, les perles i pedres fines que enlluernaren al pobre joglar, que tremolaren amb la rialla de la tençó i espurnejaren irisades al flameig de la llar fumosa? No restava sinó la pedra, i aquesta l'havia desennoblida, de primer, el vici: avui anava a envilir-la l'usura.
Don Magí, el menys corsec d'aquell terceto, tornà a admirar, encara tot cofoi, sa primera adquisició; més, fins els altres, a l'entrar en aquell vestibol momificat, sentiren certa impressió de reverencia, molt semblant a la que causen els temples i els sepulcres. Muntaren al primer pis. Don Guillem, fòra d'un centenar de llibres i unes quantes cadires coixes, tot s'ho havia venut temps ha; les sales, totes les dependencies, estaven buides; i les cobertes de volta, als cops de taló, ressonaven com campanes de vidre. Els ressecs finestrons clarejaven per cent esberles i, com si fossin curts de mida, deixaven en llurs galzes ample pas a dragons i sargantanes, quan no oferien al vent les sonoritats d'una orga dotada de registres ben potents. Hi havia en aquelles sales un cert baf de mort que glaçava 'ls esperits. Donya Tuies començava a trobar-les massa grans i a penedir-se d'haver ajudat a adquirir semblant casalot, mal que no 'ls costés més enllà de vuitcents duros. L'Escanya-pobres tot era mirar ont s'encauaria. «Lo que es per aquí dalt, de cap de les maneres.» I com que anava cançat pel pes del diner, tenia ja ganes de trobar repòs.
— Ja ho veieu — li deia 'l notari, que en els ulls de la seva dòna 's veia venir una pedregada a sobre— si n'hi cabrien de telers!
— Sí: esperi, esperi que li lloguin. Mai ho havia vist de part de dins; però ara 'm convenço de que es un casalot, això. Sembla que fins hi té d'haver remor. Si no hi viu un desanimat com jo, no ho habita ningú. Si no ho ven per pedres, ningú li compra. Me sembla que ha fet mal negoci, D. Magí.
— Sempre feu escarafalls de lo que més us agrada.
— Sí, a fe de Déu, ja li dic jo que es ben galdós, perquè un se n'enamori! Un hom s'hi mor de fret i de por. Com no estiga millor abaix...
— Sí, sí, mirem abaix, — interposà donya Tuies, cada cop més capficada.
— Oh, abaix! Abaix s'està molt bé! — exclamà 'l notari.
I baixaren; i com la gran cuina estés ben acondicionada i un xic proveída, i notés l'Olaguer que la pelada estable era de facil omplir amb un paller que treia'l cap per damunt de la tanca de l'hort, allí a dues passes, ja 's vegé a coll.
— Ont dormireu avui, Olaguer?
— Amb el matxo, veliaquí. Jo amb un feix de palla'n tinc prou per avui. Demà ja m'arreglaré.
— I la palla, d'ont eixirà?
— Home, m'ha de deixar la del paller.
— Demaneu més que un pobre!
— I que no veu que ja es podrida? — Ben bé 's deu menjar el matxo la que li heu donat a l'entrar.
— Home, per avui ont vol que vagi a buscar-la? Com vol que'm faci un jaç? En aquesta casa ni un mal llit hi ha!
— Bé, vaja: per avui...
— Pensi a escriure al Pere, D. Magí.
— Ja està fet. En aquestes hores la carta ja camina.
I, això dient, el matrimoni 's despedí. Del brancal de la porta 'l seguí l'Olaguer amb la vista fins que vegé 'ls caps enfonsar-se per la relliscosa davallada, amb moviments expressius que denotaven viva i picada conversa. Donya Tuies se n'havia endut una impressió dolentissima del castell: conceptuava, com l'Olaguer, que havien fet un mal negoci; deia que era un casalot, que era massa gran, car de foc i d'escombres, i grunyia ja pera no anar a viure-hi de cap de les maneres. Sols pera que no fos dit, D. Magí, que interiorment no desconeixia la raó, sostenia, no obstant, tot lo contrari: amb molt poc gasto s'apariava allò magnificament. Podrien criar porc, coloms i gallines; tenir una cabra pera la llet; l'hort, que conrearien ells mateixos els diumenges, per entreteniment, els proveiria de verdures. Si tant convingués, llogarien els baixos. En una paraula: ficats allí serien uns reis: el castell els faria la vida. Després, davant de la toçuderia de la seva dòna i pera no donar que parlar, un cop dins la vila, s'avení a vendre-l. De segur que li compraria, pagant-ho bé, en Vives, aquell vanitós de la Granja.
El castell fou la perdició de D. Magí. Aquella carronya de D.ª Tuies l'hi tirava a la cara cada dia com una gran dissort, com un disbarat que sols podia ocorre-s a un home negat de sentit comú, incapaç de menar una familia, de dur el pondo d'una casa. I no bastava que'l notari oposés a tals agravis que'l primer pas d'aquella adquisició 's devia precisament a qui tant el recriminava.
— Jo no coneixia'l castell més que per defòra.
— Ni jo gens més.
— Tu tenies obligació de mirar-t'ho millor. Aquestes no són coses de dónes, però si dever vostre. I ja estic cançada de sentir-me que la culpa es meva. Jo no vaig aconsellarte sinó que li deixessis els primers trescents duros al vint per cent, i tu encara ‘ls hi vas bestreure al dotze. Tu i ningú més ne té la culpa; tu, que tota ta vida has sigut un somniador i res més; que sense mi no hauries fet re de positiu: disbarats sobre disbarats i sempre disbarats. Estariem carregat' de terra per engreixar pagesos i nosaltres cantant els goigs de Sant Prim.
— Però, dòna, això 's vendrà. Aquell vanitós de la...
— Tornem-hi amb el vanitós! El vanitós ets tu, que has somniat tota la vida en proprietats. Sempre'm surts amb el vanitós de la Granja, com amb un melindret per fer-me callar. Que't penses que soc una nena que's mama'l dit? Allò no t'ho comprarà ningú sinó a preu de pedra. Sembla impossible que la gent te confiin escriptures i testaments! Pobre de tu que jo't faltés, que ben ennavegat estaries!
I un dia i un altre dia, a l'hora de dinar, a l'hora de sopar, a l'hora d'anar al llit, sempre aquests gemecs, sempre les mateixes inculpacions fregien les sangs del pobre notari, i la seva salut decandida 'n venia a menos. Semblava que li havien ficat un clau al cor i que cada dia l'hi enfonsaven més i més a noves martellades. Don Magí anava fonent greix, gastant paciencia, escoltant cap-moix tants vituperis, restituint a soles el dinar amb la bilis remoguda, fins una certa nit, que, tant i tant les enfilà D.ª Tuies, que l'home no pogué més.
— Prou! — va dir. — Prou! Recorda't de lo que eres abans de casar-te amb mi: la meva criada! Recorda què vas dur-me en dot: la roba que jo t'havia regalat. Recorda què vaig tornar-te amb el casament: jo no ho vui dir: prou ho sabs tu! Recorda qui 'ls ha fet els diners que tens, que m'amagues, que'm negues fins per menjar. Jo, jo, amb el meu treball! Tu no'm pots demanar comptes, tu no hi tens cap dret! Calla d'un cop, i si no estas bé al meu costat...
No pogué acabar la frase: les cames se li blincaren, perdé'l món de vista i caigué extés a terra. Un cop de sangs al cap el matà en dos dies: morí en braços del seu escrivent i d'un veí.
Immobils restaren un i altre bona estona, contemplant al finat dins la recullida alcova, ont els dos fils de sol que s'escorrien pels mals ajustats finestrons arribaven fosos en llum grisa. Inútil era llur recel, ròssec de la darrera esperança a que 'ls vius s'arrapen pera en va detenir el vol de l'esperit: era mort, ben mort. Sos ulls envidriats, la boca oberta i fosca, l'inflada mà sobre i llençol, tenien la trista immobilitat de la pedra. La grogor de la pell, en aquella claror, prenia un tint blavenc que feia més cantelludes les apòfisis, i ombres amoratades semblaven demacrar més per moments tota la cara.
Convençuts de la trista veritat, eixí l'escrivent a donar-ne part a la viuda, amb l'encongiment que causa missatge consemblant. El pobre home havia perdut l'esma del temps i creia que fins la dels llocs, ja que no trobava a D.ª Tuies en cap sala ni cambra. Per fi, arribà al menjador i topà amb ella dinant tranquilament. No abans de badar boca, que prou l'hi obrí la sorpresa de cop, però sí abans de posar en jòc els llavis, el féu tornar enrera la viuda, pronunciant, amb posat i veu imponent, les següents paraules:
— No vui saber re! Es hora de dinar i dino. Després me dirà lo que hi hagi.
El pobre escrivent, amb tot i conèixer l'egoisme d'aquella dòna i d'haver presenciat la fredor dels darrers dies, quedà espalmat com davant d'una traidoria alevosa. I, escorregut i aclaparat de pena, tornà al costat del seu company i mirá'l mort amb major condol.
— Què fem? Se refredarà... L'hem de vestir.
— Esperem una estona, — respongué amb tremolosa veu l'escrivent. I els colors que li pujaren a la cara li privaren de delatar, ni indirectament, a D.ª Tuies.
Passava'l temps, i el veí insistia amb natural indiscreció; però'l seu company callà amb tota la fermesa d'un cor honrat, fins que, sentint remors per allà fòra, cregué arribat l'instant d'eixir, i ho féu, mal que li costés, pera no enviar-hi l'altre.
— Ja pot pensar — digué amb veu aspre que no pogué endolcir — que no vinc a durli cap nova, sinó a demanar-li roba per vestir-lo.
D. Tuies tragué, sense immutar-se, un paper plegat, que mostrà a l'escrivent.
— Veu? Es de lletra den Magí, que vostè coneix; aquí hi ha la seva firma, que vostè coneix: doncs això es el seu codicil, ont disposa... llegeixi... que‘l seu enterro sigui de pobre. Envolquelleu-lo amb el llençol.
I, dit això, girà l'esquena, deixant altre cop a l'escrivent més espalmat que mai.
Però aquell vespre D.ª Tuies, quan entrà per primera volta a l'alcova pera apagar la xinxeta, unica llum que permeté encendre al costat del mort, vegé, amb sorpresa, que aquest no estava envolquellat amb el llençol, sinó vestit de negre. Atançà-l llum, palpà la roba, i al sospitar que era'l vestit bo de l'escrivent no pogué evitar que'l foc de la vergonya li encengués la cara. I quan els seus ulls caigueren sobre l'esquerdalenc rostre del difunt, ont semblava haver-se petrificat l'empremta del martiri, un crit de la conciencia li féu bategar el cor i exclamar amb veu confosa:
— Déu t'hagi perdonat, Magí!
Bufà la xinxeta, i, amb un llum a la mà, eixí tota esgrogueída, mentres sobre 'l mort queia la negror de les tenebres.
Era de massa bon natural en Pere de les Borges pera no acceptar l'avinença proposada pel notari. Passat el bull de la sang, arribà a sentir com pietat de l'Escanya-pobres, a qui havia bofetejat impunement: se'n penedi com si hagués pegat a un malalt. Rebrotà, per altra banda, el seu amor envers la terra que tants anys ha conreava, i sols amb greu de la conciencia hauria sabut allunyarse'n, sense tenir corrents els comptes. Allò de no pagar, afrontant fins el presidi, se diu al cop de la disputa. Convertir-ho en fets, quan ànima i cor tenen igual nivell de bondat, ja es diferent.
Per això tothom restà en son lloc, llevat de l'Aloi, que era, en efecte, geperut de cos i d'ànima. Aquest no estava per coses: si'l veia per allí s'hi perdria: sols terra entremig podia lliurar-lo d'un cop de venjança que polser costaria car a tots dos. I, en havent parlat per aquest estil, se penjá'l farcell a coll, lligat al cap del bastó, i abandonà La Coma, admirat de que tots els altres fossin tant servils i perdularis.
Però, per la lógica prepotent dels fets, aquella avinença promoguda per l'Escanya-pobres produí un capgirell en l'ordre social dels avinguts, verament inesperat. Cap d'ells el veia venir, i tant natural com era, ja que consistí en consolidar al fort i anorrear al feble. El masover obtiugué un nou cavall, cobrà les despeses fetes, i sense aixecar la veu, ni menys els punys, d'aleshores ençà, allí, a La Coma, era l'amo: l'Escanya-pobres, si no'l moço, un subdit. Tota l'autoritat moral que aquest hi havia perdut, l'havia guanyada l'altre.
Se comprèn l'odi que aquesta humiliació havia d'engendrar en l'Escanya-pobres, qui, de llavors ençà, estalvià tot lo possible les anades a La Coma, amb goig i benhaurança dels masovers. No podent prescindir d'aquests, tot el desig de l'avar fou desposseir-se de la masada. Ben segur que no l'haúria donada a mal preu; però ni a mal preu trobava comprador. El dimoni del carril ho feia més impossible cada dia, com qui diu, xuclant-se la gent rica per portar-la a Barcelona.
Ah! Que bé deia'l notari: «Això es pesta pera 'ls pobles!». Pratbell s'abaltia de pobresa de sang, i, com tots els atacats d'un mal cronic, s'alimentava d'esperances ilusories, que amb el consegüent desengany la consumien més i més. Avui se parlava d'una fàbrica, demà d'unes mines, un altre dia era una font miraculosa lo que havia de remontar la vila; però ni la font, ni les mines, ni la fàbrica apareixien en altre món que en l'imaginari, consol dels desenfeinats empobrits. Lo real era'l carril, aquells convois de riquesa que desfilaven a la vista de tots, pera fugir sorollosos i amb crits d'orgull d'aquell recó de miseria que'ls donava pas.
L'Olaguer ja no podia passar pel carrer de La Roca sense trencar-li'l cor la vista del seu antic magatzem amb la porta tancada; anava a l'hostal de Sant Roc, i en va hi cercava tot aquell eixam de carreters, sempre mancats d'una hora, d'un pam de corda[1] i de diners, que ell bestreia amb tant profit. L'ensopiment que regnava per tot arreu, el consumia com a La Coma, sense que Les Parades ni l'Hort dels Minims poguessin dar-li consol, perquè‘ls tenia arrendats. La mort del notari acabà d'aixafar-lo, perquè amb ella quedà sense conseller i amenaçat d'alguna etzegallada de la senyora Tuies, que me'l plantés fòra del castell, ont ja's trobava com el peix a l'aigua.
El castell, sí, el castell, era 'l seu unic consol. Tants escarafalls com ne féu a primera hora i tant bé com s'hi trobà després! Pera aquell home esquerp, cap edifici com aquell, apartat de la vila per una costa perillosa, i sols visitat, de lluny en lluny, per algun foraster que no més se preocupava de les pedres. Aprofitant l'indiferentisme, per no dir-ne odi, amb que'ls seus amos el miraren a causa de les disputes, l'Escanya-pobres s'ensenyorí de tot el casal, l'escorcollà de cap a cap, trobant-hi un séns fi d'amagatalls que feien les seves delicies. Féu mudar el pany de la porta forana, trobà en l'hort una bona soca de cirerer pera barrot, apuntalà fortament les finestres més somogudes, i aixís assegurat, sense més company que'l matxo mossegaire, no temé ja entregar-se a una llei de jòc per demés extrany. Consistia en distribuir les talegues per diversos amagatalls de distints pisos, i en passar-se llargues hores de la matinada i vespre recomptant les unces i dobletes, mudant els saquets de lloc cada dia.
Tant aviat la talega que havia entaforat abaix el celler passava a ocupar el recó de viga de la golfa, d'ont n'extreia una altra, com aquesta era colocada al cau del celler o en un forat del primer pis, o sota la rajola de la cambra fosca, si no entre la palla de l'estable o en el munt de la cendrera. Així les visitava d'una a una, els feia estacions amb fervor religiós, ont desplegava tota l'idolatria de que parla Sant Pau; les portava una estoneta sobre 'l cor, i amb llur trasbals i diferencia, notada al comptar, se feia l'ilusió d'esser més ric. Sense cercar gaire, trobà encara, per golfes i magatzems, portes velles, troços de viga, despulles de mobles corcats que li servien de llenya pera coure les farinetes, aixís com els llibres de D. Guillem pera encendre'l foc. Descobrí també mitja gerra d'oli ranci amb que alimentar el seu llum de ganxo fins qui sab quan, i, en els seus escorcollaments, contragué la deria de buscar els tresors que per força hi havia d'haver soterrats en el castell. No hi hagué un pam de paret que no truqués, primer amb els nusets dels dits, després amb una maça de ferro, ni una cana de terra dels baixos que no somogués amb el seu magall.
D'aquí que amb els sorolls somorts i amb els viatges llum a la mà, que clarejava en negra nit pels esberlats finestrons de tots els pisos, comencessin els veíns del carreró a dir que hi havia remor al castell, a forjar-s'hi fantasmes i esgarrifoses histories, quan l'home més content i tranquil hi estava. Si algú no s'ho creia, feia com que sí, tant sols pera ajudar a treure-s d'aprop l'Escanya-pobres. Aixís la veu s'escampà més aviat per la vila que no'n fou ell sabedor.
Quan la nova arribà a D.ª Tuies li causà un tropell.
— Adéu! Ara sí que ni'l llogo ni'l venc mai més! Ara sí que ni jo puc ja mudar-m'hi!
Hi hauria tres mesos que D. Magí era difunt, i, ofegats ja'ls antics ressentiments que a primera hora li feren acceptar aquella perdua com un gran guany, D.ª Tuies començava a sentir el defalliment d'esperit de tota viuda. Un oncle del difunt l'amenaçava amb plets; la soledat més gran la rodejava; l'honrat escrivent no volgué trepitjar més aquell escriptori, que hagué de fiar a qui menys confiança li mereixia. Els honoraris, que per conveni amb el substitut havia de cobrar, eren font que anava estroncant-se, i s'estroncaria del tot el dia que i notari nou s'emportaria 'ls manuals. La mania d'esser robada li creixia per moments, i, reduida, pera viure, a gratar els curts productes que tocava de l'escriptori, veia, esgarrifant-se, arribar el dia de no poder estalviar els redits del diner bestret, que era'l seu capital. De la plaça, del vestir, de les seves necessitats diaries, no'n podia ja treure res més, aquella miserable. Un sol estalvi li restava fer: el del lloguer del pis. I estava disposada a fer-lo desseguida que perdés el manual, trasladant-se al castell, si no trobava arrendatari o comprador. Aquella nova, doncs, havia d'aclaparar-la, i pera eixir de dubtes envià a cercar l'Olaguer.
Precisament feia tres dies que, contra la seva costum, l'Escanya-pobres tornava a La Coma, ont passava llargues hores. Era a mig juny; els camps estaven plens d'ufana; els cirerers i pereres de Sant Joan, carregats de fruit; l'horta tenia un abutidós esplet de tomàquets, pebrots, auberginies, mongetes i alls; la vinya començava a verolejar i, dins del barri, els masovers batien les rosses garbes de blat, a la llum enlluernadora d'un sol esplendent i entre una atmosfera d'or. Ja no era aquella terra morta de l'hivern, tant avara en donar com cara de mantenir: era, tota ella, un doll de riquesa, que entendria al'Olaguer. Alli comptava, de primer, els cavallons; després, les garbes; després, les quarteres de gra; i, per fi, les dobles d'or a que veia ja reduit llur preu. En el desvari de la seva passió, ja les tocava, ja les apilava, ja les cosia en talegues i les portava de dalt a baix del castell, ben apretadetes sobre'l cor. Aquest se li aixamplava davant de tanta abundor, l'empenyia a treballar amb dalit i a fer-lo altre cop sociable. Mentres els masovers dinaven, desfermava el seu matxo i, enfonsant-se fins a genoll en la batuda preparada a l'era, començava a batre, tot cantant i aixeribit, amb l'afany d'enllestir la feina i tocar diners. L'odi contret ja se li aplacava, tornava a conversar amb les dònes, a mostrar-se afable amb els nens, a trobar hermosa a la Sileta i a somniar en el matrimoni. Però'l seu major goig era a les tardes, quan, tornant-se 'n a Pratbell amb els corns de sarria plens de fruita i verdura, pensava en els guanys ja proxims de la cullita i en la que, pera després, prometia la vinya encara.
L'arreplec fet a La Coma li estalviava la despesa de l'hostal; no menjava sinó verdures, cireres i peres, i, com home previsor, omplia'l sostre de la cuina de restelleres de pebrots i bitxos, que s'assecarien pera l'hivern.
Quan la criada de D.ª Tuies vegé barrada la porta del castell desde 'l cap de la costa, tornà enrera, tota joiosa de no haver de trepitjar aquella casa de la remor. Donya Tuies, rosegada d'una corcor que la consumia, hagué d'insistir dos cops més, enviant-li, el darrer, una carta, que la criada tirà per la gatonera, arrencant a córrer tot seguit.
Llavors l'Escanya-pobres se presentà, escoltà amb atenció les penes i treballs d'aquella viuda, i restà tot d'una peça al sentir-li dir lo de la remor. La primera impressió fou molt semblant a l'experimentada en el magatzem.
— Es a dir que ja 's tornen a fixar en mi!— pensà. S'esgrogueí, quedà capficat una estona, i arreu, amb una mirada guspirejant de goig, en la que la mateixa Tuies, menys posseída d'ira, hauria llegit un sobtat descobriment, respongué que era veritat.
— Com! — exclamà la viuda. — I goseu dir-m'ho!
— Fer què m'ha enviat a cercar vostè? Perquè l'enganyi?
— I goseu dir-ho? — tornà a fer donya Tuies, roja com un tomàquet.
— Ja veurà, parlem clar: què vol dir amb aquestes exclamacions? Que creu vosté que ho faig jo?
— Sí, ras i curt, això mateix. Vós desitgeu eternisar-vos allí per una miseria. Robant el pa d'una pobra viuda i fent por a la gent, escampeu així ja no sols a llogaters i compradors, sinó a la mateixa mestressa, que us hi faria nosa.
L'Escanya-pobres escoltava, badant el seu morret de furó, i, en acabant, replicà, amb l'intenció d'una amenaça esglaiadora:
— Bé, doncs, tregui-me'n: ja veurem qui hi anirà a estar.
— Se quedarà tancat a pany i clau.
— Que l'hi deixà gaire'l baró, amb tot i esser un beneit del cabaç? Que per ventura's creu la gent que soc jo qui fa la remor?
— Ho esbombaré jo, — va interposar la viuda, amb l'imprudencia d'una dòna fòra de sí.
— D'això ja se'n guardarà com de caure, — exclamà l'Escanya-pobres, fent un pas endavant pera dar major força a l'amenaça. I arreu, endolcint el to, prosseguí: — Me sembla que va mal aconsellada vostè. Si la gent té por al castell, no'l deixi sol, perquè... hi calaran foc.
I en el «hi calaran foc» a D.ª Tuies li semblà entendre «hi calaré», quedant espalmada, retuda.
— Ara, faci lo que vulga. No se li ofereix pas re més? — afegí l'Escanya-pobres, veient-se vencedor.
La velia rodà'l cap, sense gosar aixecar-lo, consumint en silenci les llàgrimes de despit que l'ofegaven. I, darrera d'una pausa embarraçosa, sentí que'l seu enemic, posant-li la mà a l'espatlla, parlava així:
— Pel bé que li vui, escolti-m. Un dia 'l seu marit, Déu l'hagi perdonat, me deia: «Olaguer, t'has de casar». El seu consell me va sobtar de debò, i ell, per fer-me agradós el matrimoni, me va pintar les virtuts de vostè, com estalviadora i dòna de sa casa. Ni així vaig voler escoltar-lo, per dues raons: perquè ni'm feien falta les dònes, ni de persones estalviadores i del bon seny de vostè se'n troben per tot arreu. Es, anem a dir, tant difícil com trobar homes de la meva llei... i vostè era casada. Doncs bé: després hi he pensat molts cops. Don Magí tenia raó: ni l'home ni la dòna, quan tenen alguna cosa per perdre, poden viure sols, i la dòna menos encara, molt menos. Cregui-m a mi, senyora Tuies: casi's.
L'aludida, per fi, aixecà'l cap i, topant amb la mirada traidora de l'Olaguer, digué amb falsa rialleta:
— Es a dir que vós sabeu una manera de capitular?
— Crec que vostè m'ha entès.
— I llavors no hi haurà remor?
— Mai n'hi ha haguda.
— Doncs, què dèieu ara mateix?
— La gent veig que ho creu, i, essent aixís, es més facil fer-li sentir de debò. Ara falta saber que, jo, un servei el pago amb un altre servei.
— Sou ben dolent! Tinc set mesos per pensar-m'hi.
L'Escanya-pobres saccejà l'espatlla amb un gest nerviós, i, ficant-se les mans a les butxaques, eixí escala avall, deixant a la vella pensativa.
Durant aquells set mesos, el defalliment de la viuda anà augmentant al compás de les contrarietats que per tots cantons li eixien. Queien redits, i els deutors, uns apurats de debò, altres envalentonats per la falta de D. Magí, de qui no gosaren riure's, com a curial que era, no pagaven; els manuals havien desaparegut ja a mans del notari nou; l'oncle del difunt seguia en cartes i més cartes amenaçant amb acudir als tribunals, si no se li restituía la part de llegitima gravada, i no cal dir que'l castell continuava en poder de l'Escanya-pobres, ben lluny del pensament de compradors ni llogaters. Donya Tuies sentia l'engunia de qui ha caigut al mig del mar i no veu sinó un vaixell a l'horitzó, però lluny lluny, que potser ni a temps arribarà pera lliurar-la de les famolenques ones. Que'l vaixell siga gran o xic, hermós o lleig, tant-se-val: el cas es que vingui, que‘l malhaurat agonitzant pugui assolir el cap i lliurar-se de la mort. Per sort seva, el vaixell anava atançant-se tot ensems que'l contraposat onatge empenyia an ella cap al vaixell salvador com moguda d'invisible iman. Era una atracció d'afinitat molecular, empenta per un cantó i altre de necessitats aparellades.
L'estiu, l'abundós estiu, havia passat, amb les seves cullites, amb tota la seva atmosfera d'or, pera deixar-ne una altra de plom, miseriosa i aigualida. Els braços del pagès ja no s'obrien pera no poder gairebé abastar les daurades garbes ni les sucoses portadores de most; davant de l'amo, estava com un pobre, sempre parant la mà, pidolant sempre pera adobs i conreus, com un sagristà pera ciris que l'amo no veia cremar; la terra tornava a estar pelada, vidriosa, morta, i a Pratbell s'havia apagat el brugit de vida que'l transport de cullites li donà per un moment; abaltint-se altre cop amb la tristesa dels dies curts i el remoros trontoll dels trens que seguien passant d'esquitllebit, tant mofetes i orgullosos com sempre.
Altra vegada, doncs, estava l'Escanya-pobres reclòs al castell, adorant les seves unces, devorat per la passió i morint de frisança cada cop que havia d'abandonar la vila pera adinerar fruits, perquè temia més i més aquell ditxós cop de mà. Una dòna pera ferlos sentinella li mancava. Ja ho havia dit: «el notari tenia raó». I si per càs, rumiant així, recordava la Sileta, abaixava‘l cap al pes de lo impossible, i's quedava, aquella estrella, pampallugant no més en el cel boirós de la passió, entelada i moribonda. Tot el seu amor, totes les seves tendreses, eren pera'l seu diner: a què, doncs, la bellesa, la joventut ni cap dels encisos que porta en sí la dòna per l'enamorat? De segur que seria malgastadora, mà foradada, com la majoria; de segur que li duria fills, un reguitzell de necessitats costoses de que fins ara s'havia passat. Ja ho insinuà abans: amb una sentinella 'n tenia prou; i pera tal ofici cap tant barata i idonia com la Tuies. Si era carronya i reganyosa, ja la posaria a rotllo, i després ni un guant. Ademés, era rica: un altre mitjot per comptar, noves talegues que aparellaria, que un dia serien seves.
Amb tals intents, el garneu de l'Olaguer procurà amanyagar la vella arreu d'haver-la esparverada. La visitava sovint, li parlava sempre d'interessos, fent-se, com qui no se n'adona, el ric, pera enllepolir-la; li donava consells pera treure-la d'apuros, i, algun cop, al consell afegia 'ls seus bons oficis, conseguint arrencar de malpagadors els redits desitjats. I si's parlava d'aquell oncle o de algun deutor toçut, ben prompte saltava amb la seva deria sempiterna: «es perquè la veuen sola: una dòna no fa por».
Aixís, i sense una paraula d'amor, anà guanyant-se l'interessada vella, que, per la seva part, buscava racer i també talegues. Havent dominat al notari, per què desesperar d'un nou triomf? La gota forada la penya, poc a poquet se va lluny, i tal moltó escuat anà per llana i tornà esquilat. Aixís anaren ablanint-se un i altra, i potser arribaren a creure i tot que s'estimaven, al menys ella, el dia que, concertant les esposalles, la viuda li digué Olagueret i ell mastegà la paraula Tuietes.
Passats, doncs, els dèu mesos de llei, el casament se realisà. Ells no volgueren pompa ni caramades, no per avaricia, sinó pera evitar-se esquellots i rendir un tribut al dir de la gent, que veia la viuda encara amb vestit tintat de negre i de més a més sabía, per boca d'ells, que'ls contraients, si no eren pobres, poc se'n mancava, ben poc.
Era una matinada d'Abril, xamosa i riolera per lo ras que estava i cel, la fortor de roses que duia l'aire, la cantadiça d'aucells que hi havia per arbres i teulades... i, en fi, perquè xamosa i riolera la veien aquells dos sers que anaven a assolir desitjós somniats.
La vila gairebé dormia encara, quan la benehida parella ja eixia de l'iglesia; vestida de negre la nuvia, però amb la perruca un xic més lluenta, la mantellina posada amb més pretencions, una mica més encastat al cos el mocador gran, l'esguart més aixeribit, menys arrugat el front, menys caigudes les vermelles galtes i un xic més aprimat el nas, potser xuclant la fragancia de l'atmosfera. El nuvi, que semblava fill d'ella, anava, en cambi, com avergonyit, cot el cap, que cobria un barret fins a les orelles (un barret del difunt), una americana ampla i curta (americana del difunt), una ermilla de quadros i un pantalon d'esca, que tot Pratbell coneixia com prendes del difunt, closos els llavis d'aquell morret de furó, les mans creuades darrera, com si anés amanillat.
Sí: era una matinada d'abril, xamosa i riolera, per lo ras que estava‘l cel, la fortor de roses que duia l'aire, la cantadiça d'aucells que hi havia pels arbres i teulades... i, en fi, perquè'l diable n'havia fet una de les seves.
El pis del notari Xirinac quedà tancat, amb papers als ferros dels balcons. Tots els mobles foren traginats al castell, fent excepció de la despintada taula de baieta i cadira de braços de l'escriptori, que amb llur producte serviren pera pagar la muda. Així, quan la parella arribà al palau dels seus amors, tingué taula ont regalar-se amb un chocolate amb secalls, servit per una coixeta, amb repiquets i tot de crossa.
La Coixeta era una orfeneta de solemnitat que, cançada de parar la mà al portal de l'iglesia, mudava d'ofici, desafiant la por a les fantasmes que l'antiga criada no pogué vèncer.
— Ah, si no fos la costa! — havia dit la mestressa. — Fins d'aquesta me passaria. Si no fa prova, ja anirà a plaça l'Olaguer.
L'Olaguer sortí a donar un tom, per, si topava amb un dels deutors més toçuts, ferli saber, ensenyant-li les dents, que d'aquella hora ençà era‘l marit de la Tuies.
Aquesta's passà tot el matí endressant les peces de dalt, ont havien posat molta part dels mobles del notari. Més tard baixà i 's tancà de part de dins en el dormitori nupcial, que era al cap del corredor, immediat a la cuina, altre temps destinat als porters. Però'ls nous senyors s'estimaven més viure a peu pla que no tenir de muntar escales i atravessar aquelles salaces ont se perdien com formigues. Per altra part, com que aquell dormitori dels porters havia sigut habitat fins a darrera hora pels guardians que hi tingué'l baró, estava ben apariat de vidres i fustes, i això estalviava gastos; donava a mig-dia, i això'l feia calent com un turró, sense necessitat de braser; s'esqueia sota una torra amb volta de pedra per trespol, i això‘l posava a cobert de foc i lladres. La Coixeta dormia en el recambró del costat del rebost, que era darrera la llar, i així, closa la cuina, quedaven tancats i barrats per una porta més; tres, comptant-hi la forana.
Reunint aitals condicions, bé podien, doncs, escullir aquell dormitori, prescindint de si la calç de les parets era ja un xic massa rossa i escrostonada en certs indrets, com mostrant nafres de pedra, i fent cas omís de les dimensions de l'alcová, que, amb el llit de matrimoni tot arrambat a un cantó, amb prou feines permetia una cadira. A la saleta, en cambi, se n'hi encabien tres, la calaixera de la Tuies, damunt de la qual posava'l seu tocadoret de calaix, un bagul, un trespeus pera rentar-se, i, penjada a un clau de ganxo, la carrabina de l'Olaguer. Què més podia desitjar un matrimoni senzill?
Dinaren frugalment perquè era primavera, i després donaren comiat a la criada.
— Avui s'hi ha de conèixer, — li digué la senyora Tuies, que de la mort del notari ençà, pera tothom, havia perdut el don, llevat de les minyones.— Vés, vés-te a esbargir una mica.
I quan la crossa ressonà per les lloses de la plaça, la nuvia cridà'l marit, que era a donar pinso al matxo; tancaren el castell i 's passaren la tarda entretinguts obrint un amagatall en l'alcova, que la capçalera del llit taparia.
— Has tingut un gran pensament, — exclamà l'Olaguer, un cop hagué fet aquell gran trau a la tapia.— Aquí ningú 'l sospitarà mai el diner nostre.
— Enlloc tant ben guardat, home. Oh! I que cada vespre li podrem donar una mirada, no més despenjant la capçalera: veus?
— Comptar-los i tot, si volem, — afegí 'l marit.
—Ah, brivall! També t'agrada a tu comptar-los, eh?— digué la nuvia, fent-li una magarrufa, tota entendrida per diverses causes. I després:— Bé, vaja: quants n'hi posaras tu?
— Jo? Tots. I tu ?
— També tots, si tu no m'enganyes.
— A què vindria enganyar-te? No ‘ns hem fet testament deixant-nos-ho tot l'un a l'altre? Llavors, tot lo teu es meu...
—I meu tot lo teu,— saltà la Tuies, sense deixar-li completar el pensament.
— I es clar, dòna!
— Sí, però'l diner té tants trenca-colls! Un testament se fa i desfà tantes vegades!
— Quines ganes de gastar en paper sellat! Tu porta-t bé i no tinguis por. A qui vols que ho deixi, sinó a tu? A casa no 'm van donar res: que treballin.
I, al dir això, trucà al castell la Coixeta, a qui vegeren desde la reixa de la cuina.
— Escolta,— digué la Tuies, abans d'eixir al vestibol; — cal que pensis en encarregar la porteta per l'amagatall.
— Demà la clavarem.
I quan a mitja nit dormien, uns cops somorts i fondos feren tremolar sota 'l grosser llençol a la Coixeta, ensems que, no menys tremolós, l'Olaguer s'asseia al llit i parava orella, sense ni atrevir-se a bleixar.
— Què escoltes? — preguntà la nuvia, ofegant un xiscle.— No m'havies jurat que era mentida lo de la remor?
— Calla... Calla!... I varen sentir-se uns altres cops sords i fondos.
— Malviatge 'l matxo! — exclamà, a la fi, el marit.— Es ell, es ell.— I, amb to ja natural, afegí llavors: — Veus? Quan jo dormia a l'estable, com que 'l tenia a l'orella, no 'm donava aquests espants. En aquesta casa tot ressona. Desde aquí semblava 'l picot d'un minaire. Però es la Vespa, no t'espantis.
— Ja n'estas segur?
— Sí, dòna. Ja pots dormir.
— Es que res me fa tanta por com els lladres.
— Quan jo era un pelat no'n tenia a ningú; ni'n tindria tampoc aquí dins, per això. Allí hi ha la carrabina, i vès si 'ls defensaria; perquè no es la vida lo que'm dol, no: els diners, la mofa, la mofa de que't prenguin lo que tant t'ha costat d'arreplegar.
— Jesús Maria Santíssima! Un altre cop!
— Sí, es ell. No t'espantis. La meva por es a un cop de mà per un camí; que t'atrapin descuidat. Per això 't vui dir una cosa. Escolta: no't tapis amb el llençol; ja t'abono que es la Vespa; ara encara fa companyia. Escolta bé: no't deixis mai sorpendre. Si mai per mai jo faltés de casa i rebessis una, dugues, tres, ni vint cartes demanant diners pel meu rescat, ni que hi vegessis la meva firma, ni que hi vegessis la meva lletra, ni que te'ls demanés per Déu i pels sants, mai, mai donguis cap diner meu. La vida ja cuidaré de salvar-me-la. N'he passat moltes pel món: lo que cal es tenir ben aferrat el diner. Ni un diner, ni una malla: ho sents?
— Home de Déu, quines converses! Tota tremolo. Dormim, ara, dormim.
I l'Olaguer callà i la nuvia s'ensopí tot botzinant interiorment: «Ni un diner meu!» Mira'l bergant! Si de cas que ho pagi la dòna, oi?
Tal fou aquella diada de nuvis.
Si la Tuies i l'Olaguer no formaven un matrimoni en el sentit honrat de la paraula, constituíen un contuberni ben ordenat i util pera llurs fins, una parella que no 's trastirava, sinó que marxava ben unida sota 'l jou, seguint a dret fil el solc marcat, amb les mateixes ullades del bou i la mateixa paciencia, devegades fins amb les mateixes coces; coces, però, sordes i inofensives pera trencar aquelles badanes i fer ni tant sols girar el cap a la Coixeta.
L'Olaguer cuidava 'ls interessos de la dòna lo mateix que'ls propris. Tant es aixís, que fins devegades barrejava‘ls redits en un mateix saquet, gastant-li an ella la broma de que encara no l'havien pagat. Endogalava tants condemnats a mort com la crisi de Pratbell li tirava als braços; adinerava, començant per les cullites i acabant per aquells mobles arreconats al primer pis, tot lo que la mateixa crisi li permetia adinerar; i an aquell mitger pidolaire de La Coma que, no content de demanar la seva part, mai callava pera fems i per planters, el feia passar amb cançons i llenya del bosc. L'unic de qui no havia pogut eixir-ne amb cartes era de l'oncle del notari; però no desconfiava de posar-lo a jou amb un viatge que faria abans d'acabar l'any.
Pel seu cantó, la Tuies cumplia com un centinella foguejat. No movia peu de casa, com no fos pera anar a descobrir aquelles brometes, encarant-se en persona amb el deutor i amansint-lo tot seguit amb una rialla i una dita manyagona, que passava pels seus llavis roents tota escamada:
— Si ja ho sabia, home! No més us ho he dit per veure quina ganya hi fèieu.
Arribava a casa, i, traient foc pels ulls, però en veu baixa, revelava 'l descobriment al marit, que responia poc més o menys que ella, i amb igual rialla afluixava la mosca.
— Bé: no me les gastis més aquestes bromes. Allà ont tenies aquests diners, d'altres n'hi deu haver. No m'ho crec que'ls tinguis tots a l'amagatall del capçal del llit, no. Fòra d'aquests atreviments, l'Olaguer no podia queixar-se de la seva dòna. Ella l'apedaçava, li estirava i guardava la roba com al notari; estalviava fins a lo impossible; l'ajudava a treure comptes amb prodigiosa facilitat. Després, cada nit, quan la Coixeta dormia, amdós esbravaven totes les tendreses del cor comptant, damunt d'aquell llit, les dobles de l'amagatall, barrejant-se les mans, despullant-se de tota hipocresia, donant solta a tots els extrems de la passió que'ls devorava, sense mirament ni escrúpol de cap mena.
— Aquests són els meus; aquells els teus. Després me'ls deixaras comptar, oi?
— Si, però tu també'ls teus... sinó, de cap manera.
I, embriagats per la passió, tenien disputes i gelosies de criatura i a voltes braonades de fera, que, altre cop persones, se perdonaven per la por dels testaments i altres lligams.
En mig dels seus entendriments, una talega sobre'l pit, oberta i apretada amb amor, tot sovint eixia l'Olaguer, boi plorant, amb allò dels lladres:
— Per res, per res del món donguis cap diner! Mira quines dobles de quatre: semblen girassols! Vès qui se'n desfà! Bé'n tenim prou de diner a fòra!
— Bé ho pots dir! Però, què hi farem, Olaguer, si no crien d'altra manera? — exclamava la Tuies amb veu condolida.
— Quantes ne tens de perruca?
— Jo, duguescentes.
— Ei, que te n'amagues dèu! Ahir jo les vaig comptar. Vaja: dóna-me'n cinc i estarem quitis.
— Sí, ara hi corro!.
— Demà'n buscaré cinc més per cada hu.
— No m'agafes, noi: a cada hu'l que es seu.
Que sí, que no? Llavors urpada, s'ensenyaven les dents, els ulls flamejant, fins que, tot d'un cop, una rialla bestial transfigurava aquells rostres i tornava a preponderar el tracte de la complicitat, sense passar d'aquí.
L'Olaguer, amb l'excusa de donar menjar al matxo, s'aixecava molt dejorn, i llavors feia les seves estacions a les demés talegues que no sabia la Tuies. Aquesta, aprofitant absencies del seu marit, se tancava en el dormitori, estirava un calaix de la calaixera i treia del secret les afavorides que ni'l notari havia vist mai. Per aquestes monedes tenia aquella dòna un ver fetitxisme; eren les que havien de salvar-la de la persecució de la miseria; les mirava i cuidava com amulets que, ademés d'aquella, tenien virtuts curatives com la de matar la migranya posant-se'n una als polsos. En altre cantó, dins d'un calaix ple de retalls i maules, hi tenia un gran munt de capdells de fil de diferents colors que, si bé guardava tancats, ja no amagava a ningú. L'Olaguer havia vist moltes vegades que'n treia un parell i s'entretenia descapdellant-ne un, tot capdellant l'altre, com si, de dos, tractés de fer-ne un sol.
— Per què ho fas aixó? — li havia preguntat alguna vegada.
— Perquè he acabat la mitja i no 'm sé estar sense fer re.
Però darrera la resposta, amb qualsevol excusa, desava'ls dos capdells, corpresa de temor. Era ont guardava 'ls durillos d'augment. «Els pollets dins de la closca», deia ella; i el seu gust era sentir-los pesar dintre 'l capdell i assaborir i fer allargar l'esperança de veure-ls lluir el daurat cordonet entre 'l fil que descapdellava, davant de qui no podia sospitar-ho. Aixís, moltes tardes, descapdellava davant de la pobra Coixeta, pera dar-se'l goig infantivol de fer ballar la seva riquesa als ulls d'una miserable, sense que aquesta se n'adonés.
— Mira com salta'l pollet, com pica closca! Els pobres no us els podeu donar aquests gustos, — se deia interiorment, amb refinada crudeltat.
Amb el casament, la Tuies havia trobat, ademés, nous medis d'estalviar bon troç del diari de la plaça, que pagaven per parts iguals marit i muller. Se féu donar de La Coma un dels dos porcs, que salà pera l'hivern, i unes quantes gallines, que mantenia a l'estable amb les sobralles del matxo. A l'hort dels Minims i a Les Parades pidolà alguns manats de planter, que, junt amb els arrebassats del mas per l'Escanya-pobres, serviren pera refer l'hort del castell. Ella i el seu marit el cavaven a estones, la Coixeta 'l regava, i així aviat tingueren verdura pera'l consum. La Coixeta no li eixia cara sinó de pa. Com que era un esquerraç de feina i, avesada a la miseria, sabia tots els recons de la baratura, resultava excelent. Aixís es que, pera aguantar-la, feren marit i muller el petit sacrifici d'escursar'se la racció de pa en profit de la noia. Aquesta, amb això sol, ja hauria estat contenta si no hagués sentit certs flaires d'or al seu entorn que li obrien esperances pera temps a venir. «Com que no tenen fills, serà del primer que ho arreplegui», pensava. I aixís anà tirant.
El castell, doncs, era una bassa d'oli: tots tres ho havien ensopegat. Llastima que La Coma no anava així. Quan tot aquell territori prometia una cullita que donava bo de veure, allò estava derrotat, derrotat! Els sembrats no muntaven dos pams de terra; una mar d'agram, clapejada de roselles i blauets, sepultava la vinya; l'hortaliça del quintar creixia escanyolida i amb les fulles que haurieu dit escaldades. L'Olaguer, que no hi havia estat de temps, quan vegé allò perdé l'oremus:
— Com se coneix que acaba'l contracte, Pere! Això es vergonya de deixar les coses?
— Ja veureu: sense menjar, vós no viurieu. Quan la terra'n demanava l'hi heu negat: ara ho trobeu.
— La mala fe hi trobo: veus-ho-aquí.
— Aneu amb compte amb el parlar: si no, hi tornarem a ser!... Potser sí que volieu que m'ho arrenqués jo deies queixalades! Ja sabeu quants cops vaig venir a trobar-vos. Vós havieu adinerat totes les cullites i jo encara no n'he tocat una malla, ni us he pogut arrencar comptes, i a fe de Déu que de cap-d'any ja no se'n canta gall ni gallina.
— I el bosc?
— Sí, el bosc! Sempre sortiu amb el bosc. Què'n podia treure del brossam? En prous fatics m'he vist per mantenir la familia . Aquí, que m'he tingut d'empenyar i tot per culpa vostra, jueu! Ja tenia raó, ja, el geperut, que lo que haviem de fer era colgar-vos sota un cep.
— Pere... descantelleu massa...
— I per què'm deu les encarregades de lo que es culpa vostra? Si encara'm fareu perdre la paciencia! Jo que l'he portat tant bé, aquest mas; jo que me l'estimo, aquesta terra, perquè hi tinc tantes suades, veure-la així, com un fossar! Aneu, pregunteu a la viuda de D. Josep si mai varem tenir dugues paraules. Aneu, pregunteu-l'hi. Però de porc i de senyor, ja ho diu bé'l ditxo, se n'ha de venir de mena. Llavors semblava un jardí.
— Pere!...
— I què Pere ni Pere! Què amenaceu? Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Lo que heu de fer es tocar el dos abans que us vegin les de casa, que encara us'e les diran més fresques.
— Jo soc l'amo, Pere.
— Per nostres desgracies! I ja ho veureu: prou! Val més que parlem com cal, perquè... m'enteneu?... a mi les amenaces m'encenen les sangs i ja sé fins aont arribeu, i... net i clar: no m'agrada heure-me-les amb qui no sigui com jo. Mossegueu-vos la llengua i acabem. Pel Juny acaba'l pacte. Jo ja tinc masoveria. Amaniu els comptes i els diners i busqueu-vos pobre, un altre pobre per escanyar, i en paus. Ara, si'm voleu creure, per aquí no hi vingueu massa, que no tothom té'l seny del Pere. Aquesta tarda mateixa ha estat aquí l'Aloi, que de llavors ençà va mort de fam, i si us trobés guardeu-vos d'ell, que té mals jòcs. Creieu-me a mi, que ja us perdono les miseries tant com sé, i aneu en nom de Déu o del diable, de qui més us acomodi; però aneu-vos-en.
I, dit això, en Pere 'l plantà en sec, pera millor contenir-se. L'Olaguer estava groc d'ira; però com sabia quantes ne canava'l seu contrincant, no donà un pas; desfermà'l matxo, que havia deixat al voral del camí; arrencà unes quantes cebes i lletugues d'enciam fins a omplir-ne'l com de la sarria, i, muntant, arrencà a córrer cap a Pratbell.
En el seu cor bullia tot el fel de l'odi i la vergonya, admirant-se ell mateix d'haver-se aguantat tant. ¿Ont era, doncs, tot el pit d'aquell traginer jove que no tenia por a res ni a ningú, que anava de nits per cingles i montanyes, dormint dalt del matxo, més refiat que no dormia ara, amb tres portes, dins d'un castell? I pera aconsolar-se somniava en la venjança, el recurs dels covards; una venjança de diners, la vil venjança dels avars, quan, de sobte, vegé, assegut a la cuneta del camí, un pobre espellifat i coll-tort, que li semblà conèixer. El matxo, al mateix temps, començà de bramar furiós, a encabritar-se tant enfurismat, que sols a bastonada de cego conseguí l'Olaguer fer-lo apartar de la cuneta i empendre esfereit galop.
Al seu pas, el pobre s'aixecà, i, ensenyant els punys i reganyant les dents, cridà, entremig de la polsaguera:
— Ja tens sort del matxo, ja, jueu!
Era l'Aloi. L'Olaguer va recordar desseguida les paraules den Pere, tot esglaiat. I aquell vespre, amb una talega abraçada sobre el pit, potser amb més neguit que mai, tornava amb la seva usada cantarella:
— Per res del món, Tuies, per res del món donguis cap diner!
Enfonsant els dits dintre les unces, gairebé plorava. Mai l'havia vist, la Tuies, tant emocionat.
— Quasi 'm fas por. Què tens avui?
— Penso que'l lladre del masover m'ha robat.
I, fòra de sí, sense afegir un mot, pegà grapada al munt de la Tuies. Aquesta se li tirà al damunt, tant folla com ell, i li mossegà la munyeca; peró l'Olaguer aclaparà a vella sense gran esforç contra la cadira, i, engrapant-la pel coll, esbravant tota l'ira d'aquella tarda, digué:
— Que't penses que soc el notari, jo? Si ho tornes a fer mai més, t'escanyo!
Lo qual no obstà a que l'endemà marit i muller fossin tant amics com... sempre.
A la fi, Pratlell semblava reviscolar un xic. Un dia baixaren del tren que venia de Barcelona tres senyors, s'ajuntaren amb en Vives, el vanitós de la Granja, que‘ls esperava, atravessaren a peu la vila, essent objecte de general curiositat, i, allà a la una, eixiren en una tartana que‘ls deixà al peu del tunel de Malgual.
— Ara es bona hora, eh? — preguntà en Vives al guarda-agulles.
— Sí, senyor. Ja poden entrar, ja: no passarà cap tren.
La boca del tunel, especie d'arc triomfal fet de maons, estava com encaixonada dins dels contraforts que formava la tallada vessant del puig, abans d'aixecar-se suaument de la plana. Entremig dels contraforts passava la via, nèta i blavosa, amb els seus ralls lluents i les seves endreçades rigoles, per ont lliscava un reguerot d'aigua negrenca, provinent de filtracions del puig.
Aquells senyors contemplaren l'aigua, la remogueren amb els bastons, que n'eixien amb la virolla enllefiscada de negre llaquim, i les emprengueren ben aviat per les fosquedats del tunel, rompudes al cap-d'avall per un forat lluminós, petit com un finestró.
— I, doncs, — preguntà'l guarda-agulles al tartaner, — que serà un fet això?
— En Vives diu que sí: ara ho van a enspeccionar. Prou convindria; però jo'm temo que sigui una mangauixa.
— Qui són aquests senyors?
— Aquell alt, de la caxutxa blanca i barba negra, diuen que es l'enginyer; an aquell de les barballeres he sentit que l'anomenaven mestre Groc, mister Groc, o no sé com. Parla molt poc i empatollat: tinc entès que es inglés. L'altre petitó, que du la bossa a l'esquena, diuen que es l'amo dels quartos.
— Ningú ho diria.
— No, lo que es pel vestuari; però gasta bon tabaco i no l'escasseja, no. Mireu quines cigales m'ha donat.
I els interlocutors callaren al veure reaparèixer els forasters per sota aquell arc, que era altissim sobre llurs caps, tant petit com semblava al peu del puig. Duien conversa tirada i usaven uns mots, tais com entracífero, secundari, hulles, greda, i altres per l'istil que, ni escoltant-los bé, tartaner i guarda i fins el mateix Vives, ne pogueren treure l'aigua clara.
— Bé, — digué 'l de la gorra blanca; — anem a veure les calicates. Són gaire lluny?
I, sense esperar quasibé resposta, se les enfilà com un cabrit pel corriol que arrencava dels estrebs del tunel, seguit dels seus companys.
— Si han de pujar fins al cim...
— Sí, ja'n tenen per estona. Ont cau el pou?
— Mai el só vist; però tinc entès que es a l'altra vessant.
— Jo‘m creia que era un botjar.
— Sí, home: un ermot com el cap d'aquest cantó i encara sense‘ls pinetells que per aquí verdegen a mitja montanya.
— Ja es ben ferestega tota aquesta afrau. Per arribar fins aquí, seguint la rasa, de poc que rompo molles i tartana i el coll de l'animal i tot.
— Prou. Lo extrany es que hagueu arribat sencers. Mireu: si tot això no es una mangauixa, com vós dieu, lo primer que haurien de fer es bona carretera.
— Mai deveu veure una ànima per aquí.
Les que porta 'l tren, que passa tallant la cara. Ni fesomies veig. Sort dels de càrrega, que ronsegen una mica i parlo amb els conductors: sinó, ja ni sabria dir una paraula. Tot el dia dins de la caseta com un xup... Ja us dic que es trist l'ofici, en aquest indret. Es molt solitari tot això, molt.
— Doncs ara potser us ho animaran.
— Avui fos i demà festa! Però, sabeu què faran, si de cas? Empestifar-ho de mala gent. Aquests minaires de carbó solen ser una genteta!...
— Es clar: un ofici de tanta pena qui voleu que 'l faci? Bé, deixeu-me anar a desenganxar el Menut.
— Sí, més val, més val, que ja n'hi ha per estona.
Encara tingueren aquests dos homes temps pera fer un gotet d'aiguardent dins de la caseta, veure passar un tren de passatgers, que, com deia 'l guarda-agulles, tallava la cara, i garlar mitja hora més sobre les probabilitats d'aquella explotació de mines que ni l'un ni l'altre veien prou clara.
Més, al vespre, tot Pratbell la donava ja com cosa certa, i els forasters, al casino, eren tractats com semi-déus per tot un poble que no hi veia de cap ull.
Aprofitant l'entusiasme, el senyor de la bossa obrí una suscripció per accions. En Vives invocà'l patriotisme i la necessitat de resucitar la vila. Llavors se començaren a veure cares llargues i gent que dissimuladament girava cua. Els uns escarmentats pel carril, d'altres entrampats fins a la nou del coll, molt pocs foren els que s'assentaren a la llista.
Això no obstant, s'arreplegaren uns dèu mil duros; al cap de pocs dies s'obri una oficina al carrer Major amb un lletrero que deia: «Carboniferes de Malgual», i un centenar d'homes, manats per míster Groc, començaren de valent, dalt d'aquell botjar, un casalot, un cami, un pou i, més avall, una mina.
De tant en tant en Vives muntava a cavall, visitava les obres i tornava a Pratbell ple d'entusiasme:
— Les habitacions ja estan acabades; el pou té més de vint metres, doscents la mina; ja troben piçarres i lignits; míster Groc, amb tant poques paraules com gasta, deixa entendre que ben aviat serem al carbó.
Després feia la descripció pintoresca de l'escena amb tots els colors hermosos que dóna la joia.
— Si vegessiu, allò sembla una Babel de llengües i vestits: valencians, aragonesos, catalans de la vora de l'Ebre; l'un amb çaragüells, l'altre amb calça curta i calçó; qui amb barretina, qui amb ample barret; els mestres de cases, tot enguixats; els minaires, amb els vestits de lona regalimant, traient el cap pel pou o per la mina, negres com escarbats eixint del cau; tot un formiguer fent processons en distints sentits. Han fet tal daltabaix de les terres, que aquell puig no sembla'l mateix: aqui, un terraplè; allí, una esmotxadura; a dalt, una gran plaça; per tot arreu carrilets amb trucs que corren sols, carregats de terres o rocs, i ells mateixos se buiden i allarguen aquells caminals penjats sobre la timba. Dalt de la plaça hi veureu les habitacions, una caserna com mig carrer Major, feta amb maciç de maó fins a uns vint pams d'alçaria, i, damunt, lo menys metre i mig d'engraellada, també de maons en ziga-zaga, pera la ventilació dels aires. Hi ha establia, la forja, una gran quadra ont dormen els treballadors, i altre cop habitacions pera míster Groc i els capataços. Us dic que es obra de gegants i que sorprèn trobar-la en aquell tou de montanyes plenes de bosc, sense una casa ni altre senyal de vida que 'ls trens que sentiu rebombar per baix de les timbes i moure terratremol a l'embocar les foradades.
En Vives comunicava‘l seu entusiasme a l'auditori. Els accionistes glatien de goig; els que no ho eren, gairebé se'n penedien; Pratbell en massa tenia posada l'esperança en les « Carboniferes de Malgual».
Aixís passaren quatre mesos ben bons, quan un dissabte al matí no s'obriren les oficines. Míster Groc baixà amb dos homes pera endur-se'n el setmanal dels treballadors; buscaren per aquí i per allà a l'administrador, i sapigueren, ultimament, que havia marxat en el primer tren cap a Barcelona. Míster Groc s'hi posà de debò, volgué emmanllevar diners pera pagar la gent; però com no duia la firma de la Societat... Llavors se presentà al jutge, a l'alcalde, demanant amb tota la formalitat d'un inglès que li obrissin la porta de les oficines, que's prengués inventari i, incautant-se dels fondos, se li entregués el setmanal. Tots li preguntaren a titol de què, quina personalitat tenia, i no'ls tregué d'aquí. L'home ja's veia perdut si tornava a les mines i, lo pitjor de tot, deshonrat, quan, xiulant algú a les orelles den Vives, amo del puig i individu del consell de la «Carbonifera de Malgual», li féu aprontar els diners a fi d'evitar-se disgustos majors.
— Teniu; però això no més avui. Ja podeu despatxar els treballadors, — digué en Vives, blanc com un ciri.
Míster Groc restà veient llumenetes. Es a dir que tant mateix se podia creure en una estafada? Impossible, impossible! I els doscents mil duros suscrits a Barcelona? I els vint mil gastats? Cah! Ell escriuria al president, aniria fins a trobar-lo. I els tribunals? I el presidi? Impossible! Enhorabona que creguessin, com ell, en la fugida de mala fe de l'administrador; però, una estafada per part del director?...
— Doncs, jo hi crec,—féu, més mort que viu, el pobre Vives.
I l'inglés tornà tot concirós a les mines i despatxà a tothom que, no content de menjar a despeses d'ell, volgués esperar fins a l'altre dissabte, en que hauria aclarit la veritat. Cartes i viatges de res li serviren, com no fos pera trencar-li les ales del cor, fins al punt de no deixar-lo tornar a les mines. Escrigué a l'unic capataç que hi quedava, i aquest donà'ls despatxos a la dotzena de minaires morts de fam que havien escoltat a l'inglès; però, embestits per la gana i envalentonáis pel nombre, encara aquests el despatxaren an ell a pedrada seca.
Un cop sols, s'ensenyoriren de les claus, de les poques provisions que sobraren, d'eines , armes i demés; estimbaren trucs i carretons, i al vespre, tancats en la cambra de Míster Groc, apurant de copa en copa mig barril de cervesa i dues garrafes de pipermin, acordaren donar algun cop de mà.
Ajegut de gairell, entre la mullada taula i la cadira, qui no estava assegut a terra, tots més negres que la sutge, anaven capbuçant i adormint-se d'un a un, tot repetint:
— I es clar: d'una manera o altra 'ns hem de guanyar la vida.
— Si aixampo a l'Escanya-pobres, ell me la paga, — feia, aclucant els ulls, un geperut i coll-tort, que sols en silueta 's veia que era l'Aloi.
I deien això amb vocals tant menjades, un to tant defallit i unes boques tant tortes, que s'hauria dit que's morien. Més, si no 's morien ells, ja moria quelcom més: els sentiments honrats en llurs cors i la llum de petroli, tota escurada i cremellejant, que tenyia de claror rogenca les armes de damunt la taula.
Mentrestant al castell tot seguia, si fa no fa, igual que abans: la Tuies, recelosa i esporuguida del nou marit, fent-se compte de no mossegar-lo mai més, però no perdonant-li mai més tampoc la temptativa d'escanyar-la; l'Olaguer administrant lo d'un i altre, cercant debades qui li llogués La Coma, plorant la merma que aquell any li havien fet la conducta den Pere i el passament de comptes, en lo que encara, per bona composta, aquell li arrencà cinquanta quatre duros, nou rals i mig; marit i muller, cada cop més cegos pel diner, més esperverats de tornar-se pobres.
Enllepolit per les cullites del primer any, l'Escanya-pobres no se sabia acabar les perdues del segon, ni la Tuies podia coure-s l'entrega de les trescentes lliures que havia tingut de fer a l'oncle del seu marit per tota avinença. Es veritat que la llegitima reclamada pujava a cinccentes; més, pera conseguir semblant rebaixa, quasibé's podien estalviar cartes i passos. L'Olaguer nò n'havia sabut prou, si no es que, avingut amb l'altre, eixint de cal notari, s'embutxacà un paper de plata. Comptaven els dos que aquell any, d'una banda i altra, entre lo entregat i la falta de guanys, al menys havien perdut siscents duros. No hi havia, doncs, motius d'esporuguir-se?
Per això la Tuies ja no sols estalviava més i més, sinó que feia mitja per altri totes les estones possibles, i, quan la deixava ella, la prenia la Coixeta. Del mal lo menys: sempre'n treia vuit o dèu ralets per setmana. D'aquests ne donava dos an aquella noia, que era quasi qui havia fet tota la feina; i anava apilant els altres i fent-se 'ls bescambiar en moneda d'or així que la quantitat ho permetia.
Per la mateixa por, no trobant comprador ni mitger, l'Escanya-pobres se decidí a conrear pel seu compte part o partida de La Coma, amb el seu matxo, amb un que altre jornaler que, quedant en vaga, se llogava a mig preu algun dia, o amb els pobres passavolants que, tot fent camí, volien guanyar-se les queixalades de l'hostal. Fòra 'ls enemics, una pistola a la faixa per si de cas, se creia a La Coma ja tot segur, i eren pocs els dies que no hi anava amb jornalers o sense, mal que li pesés. «Ditxosa Coma! Ningú l'hi comprava! Malviatge les terres!» La Coma era'l seu torment; però hi anava, i l'unica precaució que prenia era la d'arribar al castell amb claror de sol.
No obstant, un dia 's féu fosc, tant fosc que la Tuies i la Coixeta no pogueren esperar més sense tancar-se, i l'home no arribava. L'esperaren fins a altra hora, desvetllades i amb sobressalt, més de por de trobar-se soles que de lo que an ell hagués pogut passar-li, i acabaren per condormir-se i anar-se'n al llit. Morta de són, la Tuies s'acotxà sense fer l'acostumada visiteta al seu tresor; però, a mitja nit, un somni pesat la desvetllà, plena d'alucinació terrible.
— Si m'haurà fugit robant-me!
Encengué llum, i, tirant-se unes enagües damunt, nerviosa i febrosenca, començà a forcejar la feixuga capçalera amb temeritat de brau. Bregant i més bregant, n'eixí, encara que molla de suor, laça i esporuguida del cop que donà la fusta al caure a terra; però ja veia la porta de son sagrari, ja l'obria amb la clau, ja tocà no sols les seves dobles, sinó les de l'Olaguer i tot. Allí podia barrejar-les, extendre-les damunt del seu llit, encara calent, sense perill d'esser escanyada, nedar en una mar d'or; ella ho tenia tot, era més rica, era feliç.
«Tuies,— deia un paper que trobà al peu del portal la Coixeta, l'endemà al matí; — Tuies, per Déu i pels sants i per tota la cort celestial, no't recordis de la meva prohibició; estic pres, amenaçat de mort; deixa mil duros, mil, sense mancar-n'hi un, al peu del reixat, a mà dreta, aquesta nit, i no avisis, per Déu, a la justicia, sinó, soc mort. Mira-ho bé: es la meva lletra, hi poso la meva firma; mil duros, sense faltar-hi un xavo... Tuies, soc jo, el teu marit; no t'enganyo; pateixo molt; no diguis res; posa mil duros ben embolicats que‘ls puguin pendre depressa; no guaitis, no vulguis saber qui 'ls ve a buscar, sinó, ho pagaras tu després. Mil, sense faltar-hi una malla.»
La Tuies, amb els ulls enfonsats per la febre de la nit, ho llegí amb prou feines, escrit amb lletra tremolosa, en un paper tant arrugat i emmascarat que ho feia boi ininteligible.
La Coixeta, veient que mudava'ls colors i pressentint lo que passava, saltà, tota enguniosa:
— Què es de l'amo? Que està pres?
— Calla, tafanera! Per què té d'estar pres?— respongué la Tuies, indignada i clavant-li 'ls ulls fins al cor.
— Podrien ser lladres.
— Els lladres no busquen els pobres. Cuse-t la boca. Deixa-m estar.
I, esqueixant el paper en mil bocins, els tirà al foc i passà ‘l dia tota sorruda, tancada al dormitori, furejant pel primer pis, pels recons més foscos del castell, pujant i baixant, anant i venint com rata emmetzinada i no deixant eixir ni al peu de la porta a la Coixeta. Cap-al-tard tancà ja 'l castell, s'endugué totes les claus a la butxaca i no aclucà l'ull en tota la nit.
L'endemà, abans d'obrir a la Coixeta, sortí al pati, badà a pleret la porta gran, i al llindar trobà un segon paper, sota una pedra. «Tuies, es el darrer mot. Si algú ha pres aquells mil, posa-n'hi altres tants, al recó dret del reixat, colgats amb herba. No 't demano res teu: encara després, jo t'ho prometo, t'ho juro, te 'n donaré mil per tu. Posa-ls-hi, sense por; ningú 't farà re, i, si no, sí. No ‘t recordis de lo que 't deia: me'n desdic de debò. No te'n demanaré compte, no: encara-t besaré les petjades. M'hauras salvat d'una mort esgarrifosa. Vés si 't deuré, que t'ho donaré tot, tot. Tuies, per Déu, no puc més! Salva-m! Demà ja no hi seras a temps! — Olaguer.»
Aquest paper el llegí tres vegades, fixant-se en les frases «darrer mot», «si no, sí» i «demà no hi seras a temps», la darrera mig esborrada evidentment per una llagrima. Cremà'l paper, cridà a la Coixeta, i altre cop se la vegé rondar tot el matí, esfereída, pel castell, fins a mig-dia, que, atravessant la cuina amb el davantal carregat, tota corba pel pes que hi duia, entrà amb rostre rioler a la cambra, ont se tancà de part de dins. Havia trobat tres talegues sota una rajola de la cambra fosca, i, comptant les dobles i recomptant-les, no eixí a dinar fins a les tres.
Encara no s'havia post el sol, ja tancà i barrà'l castell; i quan se trobà sola en la cambra obrí l'amagatall, obrí la calaixera, comptà damunt d'ella mil duros en dobles de quatre i les apilà, formant dos pilarets d'or airosos i lluents que l'encisaven. I, perlejant-li 'ls ulls, embadalida, se llençà a abraçar-los, exclamant:
—Això'm voldrieu pendre?... No, no; no m'ho pendreu!
Els pilars s'esfondraren, formant un gran munt d'or. Llavors, més frisosa que mai, arreplegà les unces, i amb elles, amb les del secret i amb els capdells dels durillos omplenà tot un cabaç, se ‘l posà a la falda, i, abraçant-lo gelosa com la mare al fill que va a morir, passà tota la nit a la cadira, al peu d'una finestra, escoltant enguniosa, arraulida, el més insignificant cruixit.
— «El darrer mot», « demà no hi seras a temps». Oh! Tant-de-bò! Torna a escanyar-me ara! Jo mestressa de tot! Ja 't tinc un amagatall més i d'altres te 'n trobaré encara. Tots, tots, lladre! Avar, miserable! Per què 't vas casar amb mi? Per heredar-me, per arreplegar-ho lot, perquè jo era vella i et creies durar més tu. I ara vols tocar-me 'l cor, que no hi tenen dret sinó aquestes; sí, vosaltres, filles meves, vosaltres. I ara vols fer-me por amb aquell «si no, sí» ? Si 't mors tu, jo ja 'm salvaré. Que passin aquesta nit sense venir: ja m'arreglaré demà. I, si vénen, aqui, aquí amb vosaltres me trobaran; ma darrera mirada serà per vosaltres, filles meves! Però no: demà, si ell no viu, jo'ls acusaré, aniré a veure 'l jutge, ho posaré tot en renou perquè'ls cacin i demanaré civils pel castell.
I, al dir això, encenegada en sa passió, boja, fòra de sí, estrenyia amb frisança aquell cabaç contra 'l seu cor agitat. Les batallades que llençava 'l campanar, pausades i tristes com llagrimes sonores del temps que 's moria en la soletat; un lladruc perdut, el xiscle d'un tren de càrrega que feria la quietut, llarg i planyivol; la finestra que trontollava al buf del vent o l'alenada d'aquest que venia plena de les endormiscades remors dels camps, la sobressaltaven, l'esfereíen, li fingien la veu, el pas, la respiració de l'Olaguer, que arribava, escapat, a pendre-li tot, a robar-li fins l'esperança del pervindre entrevist. Altres cops no era ell: els lladres, tot l'escamot, que s'atançava pera assaltar el casal. I altre cop imperava 'l silenci i l'esperit reprenia ses lluites afalagant el desig d'un triomf complet.
Després, un crit de la conciencia acusadora l'alarmava, fent-li exclamar interiorment:
— No, no faig sinó cumplir les seves propries ordes! No havia tingut ell mateix el pressentiment? No deia que, per molt que m'ho demanés, mai, mai donés un xavo? Què faria ell en el meu cas? Encara recordo la primera nit: «Ni un xavo meu!» Ah! Es a dir que ho havia de pagar jo? Mira com avui mateix se n'adona. Ara ja parla de lo seu i fins me'n promet paga. Això demostra lo que ell hauria fet per mi. Però no, no: les seves ordes, les ordes que donava estant serè, aquestes haig d'acatar, no les que potser li dicten els mateixos lladres. Oh, sí: els lladres les hi dicten: ell no. Per això hi ha l'amenaça. Els lladres, els lladres: ell no les dictaria, perquè ell s'escaparà, s'escaparà.
I així divagava i 's contradeia i 's moria d'engunia o ‘s banyava en aigua de roses, perduts els ulls en les tenebrors de la fosca, abrusada per la febre de l'inquietut i de l'amor que pel seu tresor sentia.
I al matí següent, molt d'hora encara, tornà a badar el portal, plena de basarda. Al consabut recó no hi havia cap paper. La joia li causà un cobriment de cor.
— Ah! Ja respiro!... Tot es meu!... Ja soc feliç!
Vuit mesos després Pratbell despertava de debò. No tots els viatgers havien passat indiferents, via amunt i via avall. Alguns s'havien fixat en les condicions naturals d'aquell territori, i com abans l'Urgell hi abocà carretades de blat, l'industriosa Barcelona hi esmerçava diner, ara. Se parlava ja de bonics chalets que projectaven fer-hi barcelonins pera passar-hi l'estiu; els antics molins, ja mig esfondrats i amb llurs rodes corcades, quedaven aclaparats davant de la colossal farinera que, aprop d'ells, s'estava bastint; el castell, adquirit a la viuda per tres mil duros (a preu de pedra), era enderrocat entre nuvols de pols, per aixecar en son lloc una gran fàbrica de filatura; l'explotació formal de les mines seria ben aviat un fet. Pratbell, doncs, no havia sofert sinó la pertorbació momentania que causa tota innovació gran i sobtada. La seva vida, la seva manera d'esser prenien nova empenta, forma nova; el xiulet del tren ja no sonava orgullós i antipatic, sinó com trompeta de resurrecció.
Un jorn arribà allí la comissió d'enginyers que hi envià la nova companyia carbonifera pera estudiar les exploracions fetes i l'estat de les obres, a fi de tornar a empendre 'ls treballs i rescabalar als accionistes estafats.
El casalot amb tanta fanfarria anomenat «Habitacions» estava malmès, sense vidres, sense portes, ple de goteres; la forja, mig enrunada; els carrilets, rovellats; els terraplens, ja coberts d'herba; el pou gran, tapat amb taulons i feíxines; i allà, al fons de l'avenc, se veien encara alguns trucs i carretons trabucats, la carcanada d'un matxo, amb les morralles i bast i tot. El botjar, en cambi, rebrotava per tot arreu: grans mates de ginesteres clapejaven de flors d'or tot aquell camp de batalla amb l'imposant itidiferentisme que té la Naturalesa per les obres de l'home.
Els enginyers feren destapar el pou i van recórrer la mina, entrant-hi per la boca, proveits dels corresponents fanals. A l'arribar a l'unió de la mina i el pou, un dels enginyers, aixecant el cap, sentí en el front la desagradosa rascada d'un objecte fret, punxós i brandant, ensems que 'ls seus peus ensopegaven amb pellingots de roba. Tornà enrera un moment, ple de vaga temor, pera passar altre cop endavant més ajupit, fins a trobar-se al mig del pou. Llavores ell i els seus companys remarcaren que, en el groixut travesser dels ternals, penjava un objecte recargolat i monstruós, ple de traus i angles i de silueta extranyament humana. Hi acostaren les llanternes i recularen esfereits. Era un esquelet humà. Estava penjat al travesser per sota les aixelles, lligades les pelades mans darrera; arnada barretina cobria'l seu crani pelat, i troços de roba, esqueixalats i humids, penjaven encastats al costellam i als femurs. Sobre aquelles parets de carbó ressaltaven més blancs els óssos. Però lo més esgarrifós, perquè duia a l'ànima la revelació dels sofriments que degué passar l'infeliç, era veure-li la posa revinclada dels genolls i dels seus peus crispats, el cap girat per amunt, amb la barra oberta, com si encara cridés socors als de dalt de la montanya.
Tothom quedà espaordit; més un dels guies, veí de Pratbell, regirant la roba de terra, exclamà de sobte:
— Ja sé qui es: l'Escanya-pobres... Un troç d'ermilla del notari.
I, com vegés que xocava la fredor de la seva expressió, afegí:
— Un bona-peça. No 's perdé pas tant galan cosa!
- ↑ Locució corrent entre ells pera pintar la peresa i xerrameca amb que passen el temps.